Relació de plantes de jardí a l'Institut IES Thos i Codina de Mataró.

1. LES PLANTES DEL THOSI
Una relació de les plantes que podem trobar a l’Institut

2. LES AROMÀTIQUES
L’any passat vam plantar les
aromàtiques en el dia de la ciència.
Al Thosi n’hi ha molts indrets amb
aromàtiques.
Tenim
espígol, romaní, sàlvia, menta........

3. 1.
L’espígol Del gènere Lavandula
 És una planta perenne olorosa amb
fulles lanceolades i inflorescència amb
diverses flors blavoses agrupades
formant una mena d'espiga laxa. Les
tiges són de secció quadrada. Floreix a
principi d'estiu i el fruit és un aqueni.
 L'espígol és una herba mediterrània que
floreix a l'estiu, a partir del mes de juny.
El seu origen és de l'oest de la conca
mediterrània i habita terrenys
calcaris, secs, pobres i solejats de les
muntanyes del Principat català i de la
meitat septentrional del País Valencià.
També és cultivat a Europa
(Croàcia, Itàlia, França i Portugal) i
Amèrica per la seva essència.

4. 2.
Nom científic: Rosmarinus
El romaní officinalis
 El romaní o romer (Rosmarinus
officinalis) és una planta de la
família Labiàcies. El romaní és un
arbust mediterrani molt conegut
gràcies als seus usos culinaris i
medicinals.
 El romer posseeix en les seves
fulles glàndules que
contenen olis essencials que li
confereixen una fragant, fresca i
forta olor, sobretot quan es
matxuquen les seves fulles. És un
condiment tradicional de la cuina
mediterrània.

5. 3.
Nom científic: Salvia
La sàlvia officinalis
 La sàlvia comuna (Salvia officinalis)
és nativa del Mediterrani, però ara es
cultiva també a escala comercial a
Europa occidental, Rússia i als Estats
Units. Té un tija llenyosa en la base de
què parteixen tijes herbàcies que es
renoven cada any.
 S'utilitzen les fulles
grans, estretes, dentades, blanquinos
es i amb la vora arrugada, que
contenen un oli coent utilitzat per a
aromatitzar carns, aus i embotits;
també es consumeixen en infusió
com a planta medicinal. La sàlvia
s'utilitza a més com a inhibidora de la
transpiració i per les seues propietats
estrogèniques.

6. 4.
Nom científic: Origanum
L’orenga vulgare
 L'orenga, herba musca o roca
morera, és una planta
aromàtica, perenne, de la
família de les labiàcies.
 L'orenga creix en terres poc
fèrtils que pertanyen a zones
caloroses. També es troba en
boscos poc densos i a la vora
dels camins. Floreix a partir del
mes de maig, més tard ho fa a
les àrees muntanyoses del nord
i es manté així fins l'octubre.

7. 5.  La farigola, timó, timonet o tomell (Thym
us vulgaris) és un subarbust de la família
La farigola de les labiades . S'anomena «farigola» en
part del català oriental, del llatí vulgar
Nom científic: ferricula, mentre que en català occidental i
comarques limítrofes de l'oriental
Thymus vulgaris s'anomena «timó», del llatí culte thymus.
És un dels condiments tradicionals de
la cuina mediterrània.
 Els antics egipcis utilitzaven la farigola
barrejada amb altres ingredients per
embalsamar els morts. A l'antiga
Grècia l'utilitzaven com a perfum durant
els banys i la cremaven com a encens als
seus temples creient que la farigola era
una font de valor, és per això que també la
cremaven davant l'altar dels seus déus. Es
pensava que l'extensió de la farigola per
Europa va ser gràcies als romans, ja que
l'utilitzaven per purificar els espais i per
donar una sabor aromàtic al formatge i als
licors.

8. Arbustos
Un arbust és una planta llenyosa que
sol tenir entre 0,5 i 5 metres d'alçària.
Normalment té troncs múltiples i cap
d'aquests és preponderant.
Algunes de les aromàtiques prenen la
forma d’arbust, com per exemple el
romaní.

9. Cirerer d’arboç
(madroño)
Nom científic:
Arbutus unedo
L'arboç (Arbutus unedo), és un arbusts o arbre petit autòctons dels
boscos de les zones mediterrànies.
Els arboços són els fruits de l'arbre. Aquesta espècie es considera
susceptible a incendis i piròfila.
L'arbre és assoleix entre 5 i 15 metres d'alçada.
Les seves fulles són de marge dentat d'una dotzena de centímetres
de llarg són persistents i ovalades, de color verd fosc brillant per
sobre, de color verd més pàl·lid al revers. Són rics en tanins.
Les flors són de color blanc i en forma de campanes que pengen en
raïms i apareixen al setembre-octubre.
El fruit és de color vermell-ataronjat quan és madur, és una baia
carnosa, esfèrica, de pell aspra i cobert amb petits pics cònics. És
un fruit comestible, de no gaire sabor i que és madur a l'hivern. És
ric en vitamina C. La polpa és suau, tot i que una mica de farinosa, i
conté moltes llavors petites. Els fruits triguen un any a madurar.

10.  El llorer o llor (Laurus nobilis) és
Llorer un arbre perennifoli diòic, únic representant
europeu de la família de les lauràcies.
Nom científic:  És un dels condiments tradicionals de la cuina
Laurus nobilis mediterrània.
 Aquest arbre sovint és cultivat o naturalitzat i amb
freqüència es troba a prop de llocs habitats i per
les torrenteres i valls humides.
Etimològicament, Laurus és el nom en llatí de
llorer i nobilis significa notable, cèlebre. Les fulles
són un condiment excel·lent i per això és molt
apreciat en la cuina.
 El llorer és el símbol del triomf i l'endevinament
en les cultures mediterrànies. Es troba per tota
l'àrea del mar mediterrani, tan al nord de l'Àfrica
en països com Tunísia, Marroc o Líbia, com al sud
d'Europa, a la península Ibèrica, França, Itàlia o
Grècia i a l'Àsia occidental en països com
Israel, Lliban o Turquia.
 Arbre perennifoli que pot assolir fins els 10 m
d'alçada (pot arribar assolir 25 m en climes càlids)
i que presenta el tronc llis i grisenc.

11. Lilà
Nom científic:
Syringa vulgaris
Arbust o petit arbret de rametes verdoses.
Fulles ovades, amb la base en forma de cor.
Les flors són petites, de color lila o
morat, agrupades en inflorescències
còniques o ovoides més o menys
allargades, en la part terminal de les rames;
són molt ornamentals, tant pel seu aspecte
com pel seu aroma.

12. ELS ARBRES
 Al thosi tenim una gran varietat
d’arbres.

13. EL TIL.LER
Nom científic: Tilia cordata
 És originària d'Europa, creix en forma
silvestre en boscos mixtes
o caducifolis, amb un clima
càlid, preferentment sobre la conca
del Mediterrani i a altures que van
des de 900 a 1.100 metres sobre el
nivell del mar. Són arbres que poden
arribar als 1.000
 La til·ler va ser considerat com a arbre
sagrat per els pobles germans. Segons
la mitologiaa grega, el
centaure Quiró va ser fill
deSaturn i Filira. La seva mare, al
veure el monstre que havia
engendrat, li va suplicar als deus que
no el deixessin entre els mortals i va
ser convertit en tilia. Des de
l'antiguitat s'utilitzava l'aldura de la
til·la com a antiespasmòdic.

14. La noguera
Nom científic: Juglans regia
 És un arbre caducifoli, corpulent, no gaire alt, aproximadament
d'uns 20 metres, però de capçada àmplia i voluminosa. En els
exemplars més desenvolupats, aquesta copa pot començar a
poca distància del terra. El tronc acostuma a ser ample, s'han
trobat alguns exemplars de 5 metres de diàmetre, i es buida en
els exemplars vells. Té l'escorça esblanqueïda, llisa, que
s'esquerda amb el pas dels anys. Les branques joves són
gruixudes i amb nusos, amb la medul·la típicament buida i
dividida mitjançant separadors transversals.
 Fulles caduques, alternes
imparipinnades, grans, compostes, amb 5 o 9 folíols. El final de
la fulla és més gran que els laterals. La vora és bastant llisa.
 El noguer perd les fulles a l'hivern i a la primavera l'hi tornen a
sortir al mateix temps que les flors.
 Els fruitss són drupes, en grups de 1-4 globulosos, consten de
una capa carnosa fina, glandulosa i glabra, de color verd, que
s'ennegreix i s'esquerda a la maduresa. En el seu interior es
troba la nou, formada per una coberta dura que s'obre en dos
parts.
 Les nogueres se situen al sud-est d'Europa i oest d'Àsia. Des del
nord de Grècia fins a l'Himàlaia, passant pels Balcans. Destaca
la seva presència a la Xina, l'Iran, Armènia (silvestre) i Amèrica
del Nord (especialment Califòrnia). Generalment, en zones
templades.
 Tradicionalment hi havia arbres aïllats al voltant de les cases de
pagès o als pobles que no corresponien a cap varietat en
concret, ja que sovint provenien de reproducció sexual a través
de la sembra de les nous.

15. Arbre de l’amor
Nom científic: Cercis siliquastrum
 L'arbre de l'amor o arbre de
Judea (Cercis siliquastrum) és
l'espècie europea del
gènere Cercis. És originari de
les regions mediterrànies. És
molt utilitzat en jardineria per
les seves flors.

16. L’Eucaliptus blau
Nom científic: Eucalyptus globulus
 L'eucaliptus blau (Eucalyptus globulus) és
un arbre de la família de les mirtàcies originari del
sud-est d'Austràlia, tot i que, actualment, es cultiva
extensament fora de la seva regió original ja que ha
estat exportat per a la jardineria i la repoblació
forestal.
 Fora del seu habitat original, la reforestació amb
eucaliptus blau va crear una gran problemàtica pel
seu efecte negatiu sobre la biodiversitat.
 Tot i crèixer molt ràpidament, apobreix el terra i el
metabolisme hídric. És un arbre adaptat a terrenys
molt secs i treu del terra una quantitat enorme
d’aigua.
 Als Països Catalans són principalment les suredes
tradicionals que són amenaçades.
 Té eucaliptol que produeix un efecte beneficiós a
nivell bronquial.

17. El cedre
Nom científic: Cedrus libani
 El Cedre del Líban és una conífera de fulla persistent creix fins els 40
metres d'alt amb un tronc de fins a 2,5 metres de diàmetre.
 El Cedre del Líban va ser important per a moltes civilitzacions
especialment per a les zones àrides del voltant. Els arbres van ser
usats pels fenicis per a la construcció i les naus. AEgipte s'usava per a
la momificació i les serradures s'han trobat en tombes egípcies. En
l'èpica de Gilgameshh s'esmenten els boscs de cedres com el lloc on
viuen els Déus. Els jueus, segons la Llei de Moisés, havien de fer servir
l'escorça del cedre en la circumcisió. Segons el Talmud, els jueus
cremaven fusta d'aquest cedre en el mont de les oliveres per anunciar
l'Any Nou. Es va fer servir fustes del cedre per construir el temple de
Salomó, entre d'altres.
 Al llarg de la història hi ha hagut una extensiva deforestació i
actualment només queden retalls del gran bosc. La deforestació ha
estat particularment intensa al Líban i Xipre. En aquesta illa només hi
sobreviuen arbres de 25 metres d'alt quan Plini el Vell n'esmenta de
40 metres d'alt. A Turquia s'ha reforestat extensivament i 50 milions
d'arbres es planten anualment. Es protegeixen a més de les cabres.

18. La mimosa
Nom científic: Acacia dealbata
 Pertany a la Família de les Mimosàcies (
Lleguminoses).
 Ve d’Austràlia.
 Arbre perennifoli que fa uns 10-12 m d'altura.
La capçada és ampla. L'escorça és llisa i de
color gris marronosa.
Les fulles són compostes, bipinnades, amb els
folíols molt petits (2-5 mm de longitud).
 Floreix a l'hivern, durant els mesos de gener a
març.
Les flors són molt abundants i es disposen en
glomèruls a les puntes de les branquetes. Són
rodones i de color groc brillant.
 El fruit és un llegum d'uns 6-8 cm de llarg, de
color marró rogenc. Dins hi ha 5-6 llavors. Li
agrada molt estar ben assolellada.

19. L’arbre dels fanalets
Nom científic: Kolreuteria paniculata
 Arbre caducifoli, de 5 a 8 metres
d’alçària, originari de la Xina i del
Japó. De creixement lent, presenta
una capçada arrodonida i
irregular, amb el tronc tortuós, el
fullatge distribuït i l’escorça grisa i
fissurada. Les fulles són
compostes, bipinnades, que
contenen de 7 a 15 folíols
oblongues, amb les vores
lobulades, irregularment serrats, de
color verd fosc.
 Les flors, que apareixen a l’estiu, són
petites, grogues amb una taca
vermella, agrupades en raïms
terminals.
 Els fruits són càpsules
penjants, còniques, amb 3 valves
punxegudes, i les llavors negres.

20. Gingo
Nom científic: Ginkgo biloba
 En castellà també se li diu «arbol de los
escudos»
 Arbre caducifoli, dioic, de 20 a 30 metres
d’alçària, originari de la Xina i del Japó.
De creixement lent, presenta una
capçada de forma irregular, erecta als
individus masculins i estesa als
femenins, de fullatge distribuït.
L’escorça és llisa, estriada i de color gris.
Les fulles, alternes, estriades, en forma
de ventall, amb 2 lòbuls, de color verd
clar que es torna groc a la tardor. Les
flors, que apareixen a mitjans de
primavera, són aments de color groc. Els
fruits, que apareixen a mitjans de la
tardor,.
 És probablement l’espècie vegetal vivent
més antiga.
 Normalment es planten exemplars
masculins degut a l’olor desagradable
dels fruits.

21. L’alzina
Nom científic: Quercus ilex
 L'alzina (Quercus ilex L. o Quercus ilex ssp.
ilex L.), també conegut
com aglaner,aulina i bellotera, és un arbre de
fullatge persistent de la família de les fagàcies.
Tant «alzina» com «aulina» provenen del llatí
*ĭlĭcīna o *ēlĭcīna, derivat d'ilex "alzina". Aglaner
"que fa glans" és derivat de gla, el fruit de
l'alzina. Belloter "que fa bellotes" deriva del seu
fruit, la bellota, provinent de l'àrab ballūṭa.
 La capçada és ampla i densa, fulles de 3 a 7 cm
el·líptiques o oblongues, subenteres (tenen
lòbuls) o amb dents poc espinoses (són més
espinoses les que estan a prop del terra); de
color verd fosc a l'anvers i grisenques i piloses al
revers amb de 7 a 11 parells de nervis laterals .
 El seu fruit com el d'altres plantes del
gènere Quercus és diu: aglà, gla o bellota i és
amargant, les escames de la cúpula (o "barret")
les té totes més o menys iguals, curtes i
aplicades.

22. L’om
Nom científic: Ulmus
 L'Ulmus minor, anomenat
popularment om, aumiser, um, olm o orm, és
un arbrecaducifoli autòcton d'uns 10-30 metres
d'alçada.
 Té una capçada densa, feta d'unes branques
llargues i molt verticals però amb els
branquillons disposats horitzontalment.
 Les fulles de l'om són aspres, normalment no
sobrepassen els 10 centímetres de
llargada, tenen una forma oval acabada en
punta, són dentades i un poc asimètriques
(respecte el nervi principal de la fulla). La flor és
petita, poc vistent i de color vermellós i verd.
Floreix a l'hivern de febrer a abril. El fruit és
una sàmara que apareix a l'abril quan encara les
fulles no han brotat, és sec i alat i d'uns 1 o 2
centímetres.

23. El xiprer
Nom científic : Cupressus sempervirens
És molt difícil saber el seu origen, perquè és un arbre molt
antic i hi ha moltes dades confuses, però es creu que prové
del Mediterrani oriental ( Iran, Síria i Xipre ).
Arbre sagrat que simbolitza la unió de la Terra i el Cel.
Degut a la seva longevitat i al seu color verd tot l’any, se li
diu l’arbre de la vida.
Entre els grecs i els romans , aquest arbre tenia relació
amb les divinitats de l’infern.
Estava lligat al cult a Plutó, déu dels inferns.
A Europa s’associa als cementeris i a la mort. Potser és una
mala interpretació del simbolisme primitiu, ja que
antigament se li relacionava amb la immortalitat i la
resurrecció.
Tenen les fulles en forma d'escata, fa unes pinyes
arrodonides inconfusibles. La forma de xiprer és típica
(amb les branques cap a munt) . Pot viure 1000 anys.

24. Ficus. Ficus de cautxú.
Nom científic: Ficus elastica
 Arbre sempre verd de 6-10 m d´alçada amb
el tronc curt, gruixat, a vegades molt
ramificat des de poca altura, amb l´ escorça
grisosa i llisa. Copa ample, amb las
branques exteriors una mica penjants.
Fulles alternes, amb pecíol de fins a 5 cm
de longitud. Mesuren 12-30 cm de
longitud, i són el·líptiques, coriàcies, de
color verd llustrós a l´anvers i més pàl·lides
al revers, encara que existeixen altres
varietats amb altres tons. La venació es
molt fina i el contorn llis. Abans d´obrir les
fulles estan envoltes en una llarga estípula
vermellosa o rosada.
 Origen: Índia o Malàisia

25. A una encina verde ( Joan Manuel Serrat)
 Y de haber nacido en la tierra baja
pudo ser timón y volverse al mar.
Pudo ser rueda y ver mundo,
ser mango, cuna o altar.
nudos amargos duelen en tus maderas,
Pudo ser ceniza y humo encina verde.
o pudo, simplemente, no haber
nacido Que tus contornos te quieran,
donde manda el roble, pero ahí nació que te respete la muerte.
desafiando las reglas,
consentida por el sol. Que es bueno que cuando el haya
Más cerca de las estrellas. enrojece
y los caminos mudan de color,
De abrazarse al suelo, entre esqueletos de robles,
a pelear la tierra salpiques con tu verdor
con los aguaceros, las palideces del bosque.
de rellenar grietas
con bojes, tomillos y enebros,
de andar huyéndole al hacha
que el amo blande ligero...,

26. No estan tots, ni totes.
Però aquesta és una primera
aproximació al conjunt de plantes
del nostre jardí.
A mesura que anem afegint més substituirem aquesta presentació
per altres.