1. Gaudim amb Contes
ELS VIATGES D’EN TRAST
Quants pares i mares tinc??
En Trast era un nen molt espavilat i molt inquiet, alegre i despert, sempre
estava imaginant coses i mons dels més estranys i rars, on ell viatjava i jugava
amb tot el que hi havia.
Avui en Tras estava molt capficat en un problema ben complicat. Feia dies que
li rodava pel cap, i avui havia decidit, per fi, donar-se tot el temps per trobar el
net i aclarir-se. Sabia que tenia una mare, n’Anna, i un pare, en Lluís.
Recordava com fa un temps, encara vivien junts tots tres, i com un dia, van fer
un dinar especial i van comentar, li va semblar en Tras que amb molta por i
nerviosos, que havien arribat a la conclusió que el millor per tots tres, era que
ells dos es separessin i anessin a viure a cases diferents....
- I jo, on vaig a viure? - va preguntar en Tras
- Tu, estimat Tras - van dir quasi tots dos junts – viuràs a partir d’ara en dos
cases, viuràs a casa del pare uns dies i a casa de la mare els altres. Cap dels
dos volem deixar de ser el teu pare ni la teva mare ni volem deixar de viure
amb tu!!
I li van començar a donar, entre plors i llàgrimes, un munt de petons i
abraçades que no sabia ben bé a que venien....
-Vale, vale - va haver de dir - ja n’hi ha prou... Ho he entès perfectament!!!!
Bé, no ho va trobar malament del tot. Va pensar, i així va resultar ser, que
tindria més espai, més llocs per jugar, més novetats. Realment, de feia temps a
casa notava que ja no hi havia l’alegria i ganes de jugar d’abans. El pare estava
més malhumorat que mai i la mare no feia més que plorar com mig d’amagat...
I quant estaven junts, ni es miraven i algunes nits, en que li costava dormir, els
sentia discutir i barallar-se per coses que li semblaven ben ximples.
El temps li va donar la raó... ara tenia més joguines que mai, dormia a dos
habitacions ben diferents i totes seves, uns dies a casa del pare i uns altres a
casa de la mare, els dos semblaven molt més contents i fins i tot, havia notat
que li feien molt més cas, estaven més per ell i tenien moltes més ganes de
jugar.
Clar, que la cosa es va complicar, i d’aquí li venien les cabòries, quan la mare,
un temps més tard, li va presentar en Joan i va anar veien que poc a poc, es
quedava més per casa. En el fons, no li va importar... en Joan era molt juganer
i feia jocs de mans ben divertits i li portava regals i fins i tot, quan es quedava
a dormir a casa, al matí feien batalles de pessigolles i coixins que era massa.... I
uns mesos més tard, va aparèixer na Diana a casa del pare.... i va passar un
poc el mateix, encara que a ella no li agradava això de les batalletes, però
explicava els contes i històries de manera molt interessant, i la majoria se les
inventava ella de ben nou....
I aquí tenia el problema en Tras: Ara tenia els dos pares de sempre, n’Anna i
en Lluís, i també tenia dos persones que feien de nous pares, en Joan i na
Diana, ja que aquests també estaven per ell, vivien amb ell i fins i tot, moltes
vegades l’acompanyaven a l’escola o li compraven la roba i inclòs el renyaven
quan es volia sortir amb la seva i no feia cas.... Ell sabia que el seu pare de
sempre era en Lluís i la seva super-mami, n’Anna.... i als altres dos, els deia pel
seu nom, com si fossin dos amics de l’escola, Joan i Diana..... però eren molt

2. més que dos amics, se’l estimaven i ell també se’ls estimava molt.... uf, que
complicat que s’havia tornat la seva vida des que els seus pares van decidir no
viure junts i van agafar una altra parella !!
I desprès de pensar una estona, va dir-se “que bo seria que els pares sempre
estiguessin junts i no es separessin mai, i així no seria necessari adaptar-se a
tant de canvis”…. I, de sobte... alè op! en Trast va entrar al món de les Famílies
Obligades.
El seu pare i la seva mare vivien junts, de sempre.... però en Tras veia que cada
cop estaven més seriosos i pràcticament, no es parlaven o si ho feien, acabaven
discutint i recriminant-se un munt de coses lletges, no eren feliços i mai
estaven contents... No els veia fer-se un petó o una abraçada.... la mare s’ho va
dir: ¨Ja no ens agrada viure junts, però com som Família Obligada, ho hem
d’estar sense remei” El pare, li va comentar un dia, quan en Tras insistia en
jugar a la pilota amb ell. “Saps, Tras, estar obligat a viure amb algú amb qui ja
no vols ni trobes sentit viure, és el pitjor que hi ha... sempre estàs pensant en
marxar i no saps com. No tenim ni alegria ni ànims per jugar i això em fa
sentir molt malament, ja que m’agradaria estar de millor humor i tenir moltes
ganes de jugar amb tu.”
Uf, va dir-se. I tant que és terrible!! El millor que pot passar és que les
persones grans visquin amb qui vulguin i on vulguin, lliurement, sense
obligacions imposades de fora....
Llavors en Trast ho va entendre tot:
“Això si que m’agrada de debò!! -va pensar- Que cadascú visqui amb qui vulgui, i si
en lloc d’un pare i una mare, en tinc dos persones que fan de pare i de mare i que
m’estimen i estan molt per mi, molt millor. El què és important de debò no és tant
amb qui vivim, sinó que tothom ho faci a gust i perquè volem, sense obligacions, i que
ens estimem molt, molt, molt
I... ale op! d’un gran salt, en Trast allà s’hi va quedar!!
Jordi Gutierrez Jané.
Psicòleg.
http://gaudimambcontes.blogspot.com