2. SOBRE LA MITOLOGIA DEL SISTEMA SOLAR
L'onomàstica dels planetes, satèl·lits i altres cossos del nostre Sistema Solar és una
herència dels grecs i romans: van batejar els astres que es movien per entre les estrelles
amb noms de les seves divinitats, ja que creien que la seva vida i el seu destí estaven
regits pels déus. Els més importants eren els que vivien al mont Olimp i van decidir de
donar als astres viatgers, els planetes, els noms d’aquest déus. Després, l'Imperi Romà va
dominar la major part d’Europa durant els primers segles de la nostra era. Els romans van
imitar els mites grecs, i així a l'hora d'anomenar els planetes van utilitzar els noms llatins
dels déus grecs. Més tard hem anat descobrint altres planetes i satèl·lits, i també els hem
posat un nom que, en la majoria dels casos, estan vinculats als protagonistes de la
mitologia grega.
Al principi hi havia Gea, personificació de la Terra i mare de tots els déus, sorgida del
Caos, i engendrà Urà (el Cel). S'uneix a Urà i tingueren molta descendència, com ara els
titans, els cíclops i els gegants. Cronos (Saturn) -el déu del temps - el més petit dels
titans, va capitanejar la revolta contra el seu pare, a qui va destronar. Casat amb Rea, la
seva germana, va tenir també una llarga descendència. Cronos engolia els fills perquè no
fessin amb ell el que ell havia fet amb el seu pare, tal com estava predit. Però en néixer
Zeus (Júpiter), Rea, la seva mare, el va salvar, canviant-lo per una pedra. Cronos se
l'empassà pensant que s’havia cruspit el nadó.
Ja de gran, Zeus serví una beguda al seu pare que li va provocar una gran vomitada,
traient tots els fills devorats, i com no, aquella gran pedra. Llavors Zeus, amb els seus
germans alliberats de l'estómac de Cronos, i amb l'ajut dels cíclops, va lluitar contra el seu
pare i els titans. Zeus tenia una arma poderosa: el llamp -obsequi dels cíclops -, amb el
qual va aconseguir de vèncer el seu pare i així es convertí en el déu del Cel.
La residència dels déus grecs fou el mont Olimp, la muntanya més alta de Grècia,
envoltada de núvols, on Zeus i la seva esposa Hera (Juno) van regnar per sempre més.
Zeus va ser el déu més respectat i, alhora, el més temut de tots els déus.
Una altra residència era l'interior de la terra o món subterrani, regit per Hades (Plutó),
germà de Zeus. Era un lloc tenebrós, la morada dels morts. Hi havia un riu -l'Aqueront-
amb un barquer anomenat Caront, que transportava amb la seva barca els morts a l'altra
banda del riu, al regne de l'Hades, després del pagament d'una moneda. Per això els
grecs posaven una moneda a la boca del difunt.
Zeus va donar el regne dels mars al seu germà Posidó (Neptú), a qui els ciclops li havien
donat el trident. Tots tres van governar el món per sempre més: Zeus, el rei dels déus, el
cel, Posidó el mar i Hades la foscor, la morada dels morts.
Més coses sobre la família dels cossos del Sistema Solar
Hèlios: déu grec que representava el Sol. Després Apol·lo també fou identificat amb el Sol
i el seu culte fou un dels més importants. També rebia el nom de Febus.
A Egipte, el principal déu-Sol fou Ra. Se'l representava amb cos d'home i amb cap de
falcó. Sobre el seu cap portava un disc creixent.
Helios i Selene: eren els astres que il·luminaven el dia i la nit. La deessa Selene era la
personificació de la Lluna. La mitologia l'associa a Diana, deessa romana de la cacera.
A Egipte, la Lluna també era adorada: Thoth, deessa-Lluna, tenia cos d'home i cap d'ibis,
un ocell sagrat.
3. ELS NOMS DELS PLANETES I SATÈL·LITS
Els grecs van ser els qui van batejar els planetes, però han perdurat els noms que van
adoptar els romans, noms associats amb els déus mitològics, que no va ser sinó una
adaptació que van fer de les divinitats gregues.
Els solitaris:
Mercuri (Hermes): el seu període sideral es de 3 mesos, el més curt dels planetes. Des
de la Terra dóna la impressió de moure's més ràpid que els altres. Aquesta característica
va fer que els grecs nomenessin Hermes com a missatger dels déus. Els romans li van dir
Mercuri, nom del seu propi missatger de peus alats. També era el protector dels
comerciants (en deriva la paraula "mercaderia",etc).
Venus (Afrodita): després del Sol i de la Lluna, és l'astre més brillant vist des de la Terra.
Homer l'anomena "la mes bella estrella del cel" i els romans l'anomenaren Venus, i
representava la deessa de la bellesa, de l'amor i de la fecunditat.
La família de Mart:
Mart (Ares): el planeta vermell, per l'òxid de ferro abundant en la seva superfície. Mart fou
evocat pels antics observadors en els sagnants camps de batalla. Els romans li van posar
el nom del seu déu de la guerra: Mart, que era un dels més populars déus pagans, el nom
del qual es manté viu. Tothom sap que Mart és el déu de la guerra i que Venus, la deessa
del plaer, la seva amant. Mart mata, destrueix; Venus dóna vida, crea. Tots dos, com fan
tots els elements del cosmos, serveixen alhora a la vida i a la mort. Malgrat els moviments
pacifistes, Mart compensa amb les guerres els excessos d'activitat de la coqueta Venus,
que cobreix amb escreix les baixes per la guerra.
Llunes de Mart
Deimos (terror) i Phobos (pànic), noms de les característiques de Mart. Certes fonts els
anomenen els cavalls del déu de la guerra.
La família de Júpiter
Júpiter (Zeus) :Rei dels déus, el més poderós de tots, el déu suprem.
Algunes llunes de Júpiter (les més interiors):
Amalthea: nom de la cabra que va fer de dida de Zeus, a qui va trencar una banya i li va
donar el poder de què el seu propietari, demanés el que volgués, obtingués allò que
desitjava. Anava associat a la prosperitat i a la riquesa.
Metis: la lluna més interior (1979, Voyager), nom de la deessa grega de la prudència,
amant de Zeus i mare d' Athenea.
Adrasté i Thebas, les dues noves primeres llunes del Sistema Solar descobertes pel
Voyager. Adrasté és el nom del mític rei grec d'Argos, que va dirigir moltes expedicions
contra Tebes.
Llunes descobertes per Galileu el desembre de 1609: . A part de la lluna terrestre, són
els primers satèl·lits planetaris que han estat observats.
Ió: jove amant de Zeus, que fou transformada en vaca per evitar que Hera, la seva gelosa
esposa, la descobrís. Es un satèl·lit amb molta activitat volcànica.
Europa: filla del rei de Fenícia de la qual Zeus se'n ben enamorà. Per tal de raptar-la es
va transformar en un toro. La noia s'acostà al animal i va pujar-hi al damunt. Llavors Zeus
es va posar a córrer pel mar sense parar, fins que va arribar a Creta, on van tenir tres fills.
4. Ganimedes: la lluna més gran del Sistema Solar. És el" tercer satèl·lit de Júpiter",
descobert per Galileu el 1610. Ganimedes era un jove heroi, de singular bellesa, va ser
raptat per Zeus sota l'aparença d'una àguila, i dut a l' Olimp on el pare dels déus el feu el
seu coper.
Cal·listo: nom d'una nimfa grega que tenia el favor de Zeus i va ser transformada en óssa
per la gelosa Hera.
Un altre grup el constituirien els satèl·lits descoberts al segle XX, unes a principis de
segle, d’altres a partir del 1979 per la nau Voyager.
La família de Saturn
Saturn (Cronos), fill d'Urà i Gea, i déu del temps i pare de Júpiter, se sol representar com
un ancià , amb un rellotge de sorra. A part dels anells, s'han descobert un bon grapat de
satèl·lits,la majoria batejats també amb noms de les divinitats gregues:
Atles (1980): és el nom d'un dels gegants, germà de Cronos (Saturn), condemnat a portar
el pes de l'univers a les seves espatlles.
Prometeu: Semidéu, descendent dels titans. Va robar el foc sagrat de l'Olimp i el donà als
homes, cosa per la qual fou durament castigat per Zeus.
Epimeteu: Germà de Prometeu que acceptà Pandora - regal de Zeus- per esposa.
Pandora portava una gerra amb l'advertència de què no l'obrís. La seva curiositat, però,
va ser l'origen de tots els mals de la Terra.
Janus: Déu de dues cares; déu romà de les portes.
Tetis: deessa grega del mar, esposa i germana d'Oceà.
Calipso: Nom de la nimfa del mar que va retenir Ulisses i els seus homes durant set anys
a la seva illa.
Dione: algunes llegendes diuen que era la mare d'Afrodita.
Rea (Cibeles): Esposa de Cronos (Saturn) i mare de Posidó (Neptú), Hades (Plutó) i Zeus
(Júpiter).
Tità: De la família dels gegants, déus grecs.
Jàpet: Un dels titans, pare d' Atles i de Prometeu.
La família d'Urà
Urà: Quan el 1781 William Herschel va descobrir un nou planeta -doblant el diàmetre del
Sistema Solar- el va anomenar Urà. Personificava el cel, i era fill i espòs de Gea, que va
engendrar els Titans i els Cíclops. Herschel també va descobrir dos satèl·lits d'Urà. Van
ser batejats amb noms d'una obra de Shakespeare Somni d'una nit d'estiu:
Titània i Oberon ( reina i rei de les fades). La família de satèl·lits ha crescut a una
quinzena de membres gràcies a les càmeres de la nau Voyager.
5. La família de Neptú
Neptú (Posidó): El vuitè planeta del Sistema Solar, Neptú, era germà de Zeus i regna
sobre les aigües marines i les profunditats oceàniques. Se'l representa armat amb un
trident, conduint un carro arrossegat per quatre cavalls. Els seus satèl·lits principals són
Tritó i Nereida, divinitats marines.
Tritó era fill de Posidó i Amfítrite. Els tritons eren també éssers marins que tenien també
mig cos en forma de peix i formaven part del seguici de Posidó i calmaven el mar i
ajudaven els mariners.
Nereida, una de les nerèides, nimfes que vivien en el mar, que de cintura en avall tenien el
cos de peix. Segons la llegenda, eren cinquanta, i simbolitzaven les ones del mar.
L'escassa família de Plutó - (Ja no és un planeta ...)
Plutó (Hades) era el déu de l'infern, fill d'Urà i Gea. Li va tocar de governar el món
subterrani, on anaven a parar els morts després que el barquer Caront els passés a l'altra
riba del riu Aqueront. Els romans el van identificar amb Plutó, divinitat de les riqueses,
sobretot del subsòl: les mines i els jaciments. A més, pel que fal al nom, les dues primeres
lletres, PL,són les inicials de l'astrònom que va preveure la seva òrbita: Percival Lowell, tot
ique fou Clyde Tombaugh qui el descobrí el 1930 després d'analitzar centenars de
fotografies.
Asteroides
Els asteroides són una multitud de cossos petits amb aspecte d'estels. La majoria d'ells es
localitzen en l'espai que hi ha entre les òrbites de Mart i Júpiter. Els primers asteroides els
anomenaven (noms femenins) seguint l'esquema de la mitologia clàssica i altres noms
d'origen molt divers. Heus aquí alguns:
Ceres, deessa tutelar de Sicília.
Pal·las, de la deessa Pal·las Atenea.
Vesta, de la deessa romana de la llar.
Juno, esposa de Júpiter.
Astraé, nom de la deessa grega de la justícia.
Hebé, deessa grega de la joventut i de la primavera.
Iris, de la missatgera grega, deessa de l'arc de Sant Martí.
Flora, deessa romana de les flors.
Icar, personatge de la mitologia grega que intentà fugir de Creta utilitzant ales que ell
s'havia construït. Però va volar massa a prop del Sol, i la cera de les seves ales es va
fondre i l'aventurer va caure al mar.
Com n'hi ha tants, s'anomenen amb noms d'astrònoms, noms de llocs geogràfics
terrestres, o del seu descobridor, o amb codis poc romàntics com per exemple: 1971 X 2.
A principis de segle XX, des de Barcelona, l'astrònom Comas i Solà en va descobrir onze.
Van ser batejats amb noms com: Amèlia, Alphonsina, Mercedes, Pepita, Barcelona, etc.
6. EL NOM DELS DIES DE LA SETMANA
La primera unitat del calendari és el dia i de ella parteixen totes les altres divisions de
temps. Comptem per dia una volta completa de la Terra al voltant del seu eix de rotació,
cosa que efectua en 24 hores, aproximadament.
És ben coneguda i acceptada la relació entre l'origen de la setmana i la durada de les
fases lunars. La Lluna canviant, la successió de les fases, va proporcionar la base per a la
definició dels primers calendaris. Dividien el mes en quatre parts, tres d'elles de set dies
cada una, de manera que a la darrera fase li sobraven un o dos dies. Aquests dies eren
festius. Cada mes començava amb l'aparició de la Lluna nova. D’altra banda hi ha qui
atribueix l'origen de la setmana al poble d'Israel amb la institució del descans sabàtic cada
set dies. El setè dia els sacerdots jueus el convertiren en un dia dedicat al culte.
Pel que fa al nom dels dies de la setmana sembla que els pobles mediterranis tenien una
setmana relacionada amb els set planetes coneguts aleshores (inclosos el Sol i la Lluna
com a tals). Els grecs van ser els qui van ordenar els dies de la setmana d'acord amb la
distància que separa la Terra de cada planeta. Segons es creia aleshores: Saturn, el més
allunyat, ocupava el primer lloc, el seguien Júpiter, Mart, Febus (el Sol), Venus, Mercuri i
Diana (la Lluna). Així cada planeta donava nom al dia que li era consagrat. Aquest ordre
va canviar amb el pas del temps.
A còpia de repetir aquesta ronda de planetes, arribà a fixar-se en la memòria de la gent el
nom del déu que protegia cada un dels dies de la setmana i van oblidar-se de l'altre ordre.
Tenim, doncs, una nova ordenació: Saturn (dissabte), Febus (el Sol), Diana (dilluns), Mart
(dimarts), Mercuri (dimecres), Júpiter (dijous) i Venus (divendres). Per tant, aquesta
denominació nascuda del poble va acabar per arrelar fins a fer-se universal.
A l’any 321, l’emperador Constantí, convertit al cristianisme, va fer canviar el nom de
Saturn pel nom hebreu de Sàbat, i el de Febus per Dominica (dia del Senyor, diumenge).
Després la festa del sàbat fou suprimida i traslladada a diumenge. Només en les llengües
anglosaxones i germàniques s’ha conservat el record del "dia del Sol" amb els mots
Sunday i Sonntag.
LLATÍ CATALÀ ESPANYOL ANGLÈS
Dies Solis Diumenge Domingo Sunday
Dies Lunae Dilluns Lunes Monday
Dies Martis Dimarts Martes Tuesday
Dies Mercurii Dimecres Miércoles Wednesday
Dies Jovis Dijous Jueves Thursday
Dies Veneris Divendres Viernes Friday
Dies Saturni Dissabte Sábado Saturday
