1. San Carlo alle
Quattro Fontane
Francesco Borromini
(1599-1667)

2. Francesco Borromini (1599-1667)
Francesco Castelli va començar treballant a la cantera amb el seu pare, com a
picapedrer, però aviat anà a Milà a estudiar, on tallà marbre per a la catedral.
El 1619 arribà a Roma, on canvià el seu cognom pel de Borromini, i començà a
treballar per un parent, llunyà Carlo Maderno, al Vaticà. També col·laborà amb
Bernini al palau Barberini. Als pocs anys de treballar junts es produí entre ells
una enemistat que duraria per sempre.
Durant el pontificat d'Inocenci X (1644-55) guanyà la confiança del papa i
desplaçà a Bernini del lloc d’arquitecte principal de Roma. Quan es nomenat papa
Alexandre VII (1655-57) de nou ocupa el primer lloc Bernini i l’enfrontament
entre ambdós arquitectes es fa més intens. Llavors Borromini es dedica a
completar els interiors de Sant’Ivo alla Sapienza i Sant Joan de Laterà. També
completa la façana de San Carlo.
Els últims temps de la seva vida va
caure en una profunda depressió
que el va dur al suïcidi.

3. Context històric
Els Estats Pontificis, amb Roma com
a centre, es trobaven en un moment
àlgid, i les idees de la Contrareforma
s’imposaven als països catòlics. Fou un
segle de gran desenvolupament
artístic, l’art era l’expressió del
poder religiós.
San Carlo alle Quattro Fontane s’ha
de situar en aquesta època d’expansió
i reforma urbanística de la ciutat de
Roma. L’època en que els papes, a
través de les manifestacions
artístiques, tant religioses com civils,
demostraven la seva força i poder.
Les esglésies barroques van
començar a ser la mostra més clara
d’aquest art religiós que volia
impressionar, juntament amb la seva
decoració escultòrica i pictòrica.

4. L’obra de Borromini és molt original. Les principals característiques són:
1. Ús de l’orde gegant, de forma complementària i alternada.
2. La planta central, com la moltes de les esglésies barroques.
3. Dinamisme espacial. Aquest basat en el joc de la corba, la contracorba,
l'el·lipsi i els espais còncaus i convexos, duts a la màxima expressió per
reflectir moviment.
4. Ús de la llum.
5. Incorporació de l’escultura a l’arquitectura.
6. Materials simples i econòmics.
7. Esquema geomètric modular.

5. Sant'Ivo alla Sapienza (1642-60). És
considerada l’obra mestra de Borromini.

6. Sant'Agnese in Agone (1652-53)
Plaça Navona, Roma

7. Documentació general
Nom: San Carlo alle Quattro
Fontane
Autor: Francesco Borromini
(1599-1667)
Cronologia: església i claustre
1638-1641, façana 1665-
1667
Localització: Roma (entre la via
Quirinale i la via Quattro
Fontane)
Estil: Barroc
Materials: pedra a l’exterior i
maons, estuc i marbre a
l’interior
Sistema constructiu: arquitravat
i voltat

8. Anàlisi formal: Elements de suport i suportats
Funció de
càrrega:
columnes
gegantines que
envolten el
perímetre de
l’església.
Tots els
elements
participen en un
únic impuls amb
tendència
ascensional.
Sobre els
capitells hi ha
un entaulament
amb cornisa
corba. Sobre la cornisa hi ha un cos intermedi format per
arcs de mitja volta i petxines que sostenen la
cúpula el·lipsoïdal.

9. Espai exterior No es correspon amb la
distribució interior
Façana dividida en
dos nivells Cada pis té un
independents però ordre de
relacionats columnes
menors.
Dos pisos amb un Es completa
ordre de amb un
columnes gegants entaulament
cadascun i dividits horitzontal i
en 3 carrers. amb obertures
en forma de
Primer pis: nínxol.
porta d’accés i a
sobre una La cornisa
fornícula amb ondulada es
una estàtua. repeteix a les
Aquesta es dues plantes. A
correspon amb la superior
un medalló al forma com un
pis superior. frontó.

10. Façana
Les ales ondulada
d’uns formada per
querubins entrants i
formen sortints,
com un còncaus i
timpà convexos.
sobre el
cap de
l’estàtua
central.
La gran alçada de les
columnes i la proximitat Els carrers laterals són
entre elles crea sensació còncaus i el central convex,
de moviment ascendent. per tant, cada element de la
façana, i sobretot aquesta
estructura ondulada,
potencien el moviment.

11. Es capitells, basats en l’ordre corinti, torcen les volutes cap enfora en
comptes de cap endins.

12. Al pis superior
trobem un petit
templet o edicle i
el medalló,
sostingut per
àngels, que trenca
l’entaulament.
La llum, que crea
zones de clarobscur,
li dona un aspecte
canviant, per tant,
moviment.
També sensació de Contrastos de llum estudiats
verticalitat i Dinamisme espacial: ondulació accentuada
lleugeresa. Ordre gegant
Esquema geomètric modular
Incorporació de l’escultura a l’arquitectura

13. Les zones de clarobscur fan variar
l’aspecte de la façana.
Al xamfrà, sobre una de les fonts,
s’hi aixeca la torre campanar
quadrada, dissenyada pel seu nebot.

14. Espai interior
La planta es pot definir a partir
Capella
d’un espai central entre
major
octagonal i ovalat, on tots els
elements, sinuosos i ondulants,
donen dramatisme al conjunt.
A l’eix longitudinal s’hi ha afegit
dos espais semicirculars, el
vestíbul o entrada i la capella
major.
Entrada

15. 16 columnes gegantines d’ordre compost suporten l’entaulament, el qual
contorneja l’església seguint les capricioses formes de la planta. Aquestes
columnes “modelen” el mur conferint-li un ritme propi. Per la seva
grandària dona una aparença més reduïda a l’espai interior que la que té
realment.

16. Les columnes permeten crear
portes, nínxols i capelles als
intercolumnis.

17. 4 semicúpules de quart d’esfera
cobreixen les capelles i els
vestíbul. Entre aquestes s’hi
articulen 4 petxines àmplies que
defineixen la cúpula ovalada.

18. Petxina Petxina
Semicúpula de
quart d’esfera
Petxina Petxina
Semicúpula de
quart d’esfera

19. La cúpula ovalada és impressionant.
Està formada per cassetons
geomètrics (octàgons, creus i
hexàgons) que es van fent més
petits, seguint les lleis de la
perspectiva, a mesura que s’enlairen.
Així donen sensació de més alçada i
amplitud. Està coronada per una
llanterna que il·lumina, a través de
les seves lluernes, de manera natural
l’interior.

20. Un ocell blanc, l’Esperit Sant, sobre un fons daurat, corona la cúpula. Una
altra font de llum són les finestres situades directament sobre la biga
mestra, semiocultes per la decoració, que creen l’efecte que la cúpula
està suspesa sobre l’església.

21. El petit claustre del convent és
exemple de la llibertat en l’ús dels
ordres que feia Borromini.
Utilitzava el lèxic tradicional amb
una gramàtica completament nova.

22. Entorn i integració
urbanística
El solar ocupat pel convent
de Sant Carlino es troba
en la cruïlla de les
antigues Strada Pia i
Strada Felice, traçades
pels papes Pius IV i Sixt
V, en un lloc considerat
clau per l’urbanisme romà.
A les 4 cantonades dels
dos carrers s’hi
disposaren quatre fonts
que donen nom al lloc.
Borromini superà amb èxit
les irregularitats del
terreny i aprofità les
petites dimensions
d’aquest.

23. Interpretació
San Carlo va ser el primer encàrrec que li van fer individualment a Borromini.
Els pares Trintaris, que decidiren a Madrid aixecar un convent a Roma, van
encarregar un conjunt format pel convent, una església i un claustre.
San Carlo alle Quattro Fontane és significativa en la seva trajectòria perquè
consisteix en la seva primera església i claustre, i la darrera façana que va
fer. En ella s’hi fusionen una sèrie de tradicions independents en un tot únic i
coherent, suggerent i revolucionari.
Borromini mostrava sempre una tècnica angoixada, insegura, insatisfeta i
turmentada. El seu màxim rival, Bernini, era tot el contrari, segur i satisfet
de la seva obra. Quan va acabar la façana de Sant Carlo Borromini es va
suïcidar, alguns diuen que perquè considerà que l’obra no estava a l’alçada
d’allò que volia expressar.

24. Borromini, en cada nova obra, augmentava
l’elegància i la intensitat del ritme,
juntament amb una gran tensió interior.
La seva darrera obra fou la façana de San
Carlo i se la considera com la culminació de la
seva trajectòria artística. Va ser
contemporània a la columnata de Sant Pere
de Bernini, considerada l’obra més unitària i
global del Barroc. En canvi la de Borromini ha
quedat com la més discontínua, fragmentada
i antimonumental.
La seva façana representa la fusió en el
grau més alt de l’arquitectura i l’escultura.
L’ull no pot descansar, ja que pràcticament no
queda paret lliure.
Borromini va preferir utilitzar materials dúctils i mal·leables (maó i
estuc) en comptes dels marbres i materials nobles que se solien utilitzar
en altres construccions.

25. Funció
L’església de San Carlo a l’ordre
dels Trinitaris Descalços, una
congregació monàstica pobre o
austera. Tota l’ornamentació
pictòrica i escultòrica està
dedicada al seu fundador, Sant
Carles Borromeu. El centre de la
cúpula el presideix l’Esperit Sant,
símbol de la Trinitat.
Borromini va
ser el
preferit dels
ordres
religiosos a
l’hora
d’encarregar
els seus
edificis
religiosos.

26. A la cantonada on es troba l’església de San Carlo
hi ha 4 fonts, dues dedicades a les deesses Juno i
Diana, i les altres dues dedicades als rius Tiber i
Arno.

27. Models i influències
Borromini s’inspirà en els últims dissenys de Miquel Àngel, com la Capella
Sforza a Santa Maria Major de Roma. La façana s’ha relacionat amb el
teple romà d’El Deir, a Petra, que podia haver vist en un dibuix o gravat. El
sistema d’anar fent més petits els cassetons a la cúpula el va treure del
Panteó de Roma.
3 imatges de la
Capella Sforza
de M. Àngel Cúpula del Panteó de Roma

28. El Deir, a Petra (S. II)