2. L’art neoclàssic
Context històric general
Des de la meitat del segle XVIII comencen a produir-se grans canvis socials: la
burgesia comença la lluita per fer caure l’absolutisme i tot l’Antic Règim.
Aquesta classe social vol que es facin reformes socials i econòmiques: les noves
activitats industrials (Revolució Industrial) i comercials les demanen, per
millor desenvolupar-se. El Despotisme il·lustrat va voler conjugar la realitat de
la Monarquia Absoluta amb la Il·lustració: reformar la societat sense tocar el
sistema polític, millorant diferents aspectes de la realitat social; però, des de
1780, l’Absolutisme es nega al canvi i pretén mantenir-se, desesperadament,
sense fer res; això farà que, a França, s’iniciï un moviment que demanant
reformes acabarà en revolució (Revolució Francesa). Aquesta nova sensibilitat
té un art, que és el Neoclassicisme.
Nuclis bàsic d’aquest nou estil varen ser les ciutats de Roma i París. La
primera fou el focus principal de recerca dels principis del neoclassicisme. París
el l’adoptà sobretot durant el procés revolucionari i l’imperi de Napoleó.
Aquest estil es desenvolupà paral·lelament a la Il·lustració, i coexistí amb la fi
del Rococó.
3. Característiques generals
A la segona meitat del segle XVIII hi ha la recerca d’un art alternatiu als
excessos del barroc i rococó, un art en el que la forma i la funció es corresponguin
racionalment. Per Winckelmann, aquest requisit es troba en l’art clàssic, que per a
ell és equivalent a “racional”.
Aquest art vol servir a la societat que surt a la segona meitat de segle. És l’art
dels il·lustrats, el qual l’identifiquen a una societat lliure de dogmes. A l’antiga
Grècia i a la Roma republicana hi troben els valors morals i cívics que aspiren a
implantar a la seva societat. L’estil neoclàssic s’acaba convertint en un art al
servei de les idees revolucionàries, i més tard en vehicle de propaganda al servei
de l’imperi napoleònic.
L’obra de l’artista neoclàssic s’ha
d’adaptar a les necessitats socials.
Un conjunt de circumstàncies perme-
teren el redescobriment de l’antigui-
tat clàssica: troballes d’Herculà
(1719) I Pompeia (1748). Les
Acadèmies fundades al segle XVIII
subratllaren el valor del classicisme
com art reglamentat, criticant el
Barroc i volent recuperar el “bon
gust”.
9. Winckelmann publicà al 1764 la
seva Història de l’Art Antic, en
un moment al que es buscava la
inspiració en l’Art Clàssic.
Considerà que cada època feia el
seu Art seguint una mateixa
evolució. L’Art Grec el considerà
molt millor que el Romà.
Creia que el pintor i l’escultor
havien d’imitar la realitat però
tambè tenir present les millors
obres de la História, perquè li
servissin de model, establint una
llista, que encara avui usem, i que
són les clàssiques.
Sempre s’havia escrit sobre l’Art
però, amb el Neoclàssic, apareix
el professional de la Història de
l’Art que, ja al XIX començarà a
ensenyar-se a les Universitats.
Johann Joachim Winckelman (1717/1768)
10. L’art neoclàssic
La imitació de l’antiguitat clàssica, com a exemple
artístic redescobert pels arqueòlegs, va donar als
revolucionaris un llenguatge diferent del tot a l’utilitzat
per la monarquia absoluta (barroc) i l’aristocràcia
(rococó).
Per Napoleó aquest art dels cèsars servia perfectament
als seus interessos polítics.
El centre del nou moviment, per tant, va ser França, però
es va donar a molts altres països.
Panteó de
París
Columna de la Vendôme
11. L’arquitectura neoclàssica
-Rebutja qualsevol tipus d’ornamentació.
-Cerca línies simples, basades en els models clàssics.
-Les columnes substituïren els pilars, i els murs es deixaren llisos o amb estuc.
-Predominen els edificis de caràcters públic sobre els religiosos, com mercats,
biblioteques, museus...
-Una obra emblemàtica dels neoclassicisme va ser la Madeleine de Pierre Vignon,
primer temple de la Glòria i després església.
-També construïren grans columnes commemoratives i arcs de triomf.
12. Porta de Brandemburg (Berlín)
No és una simple imitació del món
clàssic, sinó una revisió o adaptació
d’aquest model al món del segle XIX.
Va voler ser un art modern i
Arc de l’Étoile de Chalgrin
compromès a la problemàtica del seu
(París). Commemora les
temps.
victòries de Napoleó
13. Museu del Prado
L’academicisme, o la necessitat
d’ajustar-se a les normes
establertes per les acadèmies, va
ser una altra característica de
l’estil neoclàssic.
Capitolio, Washington. Als EE.UU. Va tenir una influència molt gran.
14. L’escultura neoclàssica
Winckelman exercí gran influència en els escultors de la segona meitat del
XVIII.
-Dóna tot el protagonisme a la línia pura, de contorns ben delimitats.
-Conjunts serens i sobris en composició, fugint de les sinuositats
barroques. Predomina l’equilibri i la proporcionalitat. Harmonia.
- El material més utilitzat és el marbre blanc.
-Als relleus, les figures se situen en un primer pla, renunciant-se als fons de
caràcter pictòric.
-Els temes més representats són les al·legories, els retrats, els mitològics i
monuments públics i funeraris.
-Les escultures es conceben amb independència total del marc
arquitectònic, fins i tot les destinades a monuments públics.
-La base és la imitació de models de l’antiguitat, copiant-los més que
inspirant-se en ells.
-A demés de la monarquia, l’alta noblesa i l’Església, la burgesia serà un nou
client d’aquest art, i preferirà temes més prosaics.
-Els dos principals escultors són: Bertel Thorvaldsen i Antonio Canova.
18. Damià Campeny
(Mataró 1771- Barcelona, 1855) fou un
escultor neoclàssic català.
Almirall Galceran, Pl. Duc Medinacelli,
Barcelona
Lucrècia, Llotja de Mar, Barcelona
19. La pintura neoclàssica
-Fonamentada en els nous valors morals proposats per la Il·lustració, l’artista ha
de subordinar les seves obres a l’educació de la societat (Diderot)
- L’art ha de representar accions i escenes que moguin a l’espectador a la virtut,
l’heroisme i que li despertin la moral cívica.
- El model en el que creuen trobar aquestes virtuts és l’antiguitat clàssica: els
grans temes de les tragèdies gregues, les virtuts cíviques i morals de la Roma
republicana són font d’inspiració dels pintors neoclàssics (David).
-Dona prioritat a la línia, al contorn nítid, que dona claredat a la representació. El
color està al servei de la línia, i es prefereixen els colors primaris, que capten
millor la llum freda i tallant per donar més precisió als volums.
-Aplicació de la perspectiva lineal.
- El pintor Anton Rafael Mengs va teoritzar el 1762 en la seva obra “Reflexions
sobre la bellesa i el gust en la pintura”. Per Mengs l’art supera la naturalesa, ja que
pot representar en una sola obra la idea de bellesa, que s’aconsegueix amb la
claredat compositiva i cromàtica.
20. Anton Rafael Mengs (1728-1779) va voler aplicar les teories
neoclàssiques a la pintura. Decorà el sostre d’una estança de la villa Albani de
Roma. En el seu Parnaso rebutjà els efectes coloristes de la composició
barroca per crear una pintura basada en la simetria i la raó, on es conjugaven
les formes de l’escultura antigues amb els valors de Rafael.
Resultà una obra freda, sense profunditat, distant, que recorda els relleus
antics.
22. Jean Auguste Dominique Ingres (1780-1867)
Fou deixeble de Groz i David, i seguí el més pur estil
acadèmic al començament, trobant també l’esperit romàntic
en la seva obra més evolucionada.
Retratà a Napoleó i a les classes altes del moment. Un tema
que mai abandonà fou el nu femení.
Autoretrat
La gran odalisca, 1814
23. Napoleó al seu tron imperial, 1806 Madame Moitessier, 1851