1. DESÈ PREMI PILARÍN BAYÉS de contes escrits per nens i nenes
Tema: Saber guanyar, saber perdre: contes d’esport
3r premi Categoria cicle mitjà
Autor: Aleix Sellabona Coromina
A POC A POC I BONA LLETRA Pseudònim: Jornetà
Havia arribat la primavera i gairebé quan el curs ja s’acabava tots els nens i nenes es
preparaven per participar en la cursa de muntanya més esperada de l’any. Es tractava d’un
recorregut amb un desnivell considerable i, tot i que els participants s’ho passaven molt bé
corrent muntanya amunt i avall, era força dur i calia estar ben preparat si volies arribar al final.
Ja feia setmanes que els nens i nenes del poble no parlaven de res més. Alguns s’entrenaven
fins i tot el cap de setmana.
En Martí i en Jaume eren molt amics i tots dos s’havien inscrit en aquella cursa. No era la
primera vegada que la farien i cadascú ja tenia la seva estratègia pensada per guanyar el
desitjat trofeu al millor corredor de muntanya.
En Jaume només pensava a guanyar i s’havia fet força esperances, encara que no
acostumava a entrenar gaire sovint. Ell volia guanyar el trofeu fos com fos perquè els
companys d’escola el tinguessin ben considerat.
A la línia de sortida, abans de disparar el tret, tots dos parlaven de la seva estratègia:
MARTÍ:Jo aniré a poc a poc, però mantindré el ritme perquè la cursa és llarga i dura i aquest
any vull arribar al final. “A poc a poc i bona lletra” és el meu lema. Si no guanyo, m’és igual. Ja
ESCOLA SEGIMON COMAS
ÀREA:
NOM:
DATA: CODI:

2. estaré content d’acabar una cursa tan dura com aquesta. Fins als dotze anys encara puc
anar-hi participant i potser algun dia ho aconseguiré...
JAUME: Martí, la teva estratègia no és de guanyador! Jo faré al revés: aniré ben ràpid per
situar-me el primer i no deixaré que ningú m’avanci. Estic segur que així m’enduré el trofeu.
MARTÍ: No somiïs abans d’hora amb el trofeu. Aquesta cursa és molt dura. Si deixes tota
l’energia al principi, no podràs acabar. Tingues en compte que són molts quilòmetres i hem de
pujar fins al castell.
En Jaume anava fent estiraments a la línia de sortida i gairebé no s’escoltava el seu amic
Martí, que va preguntar-li:
MARTI: Jaume, t’has entrenat prou per mantenir un ritme tan fort des del principi?
JAUME: No, perquè ho dius? Jo sóc molt valent i no em cal entrenar gaire.
MARTÍ: Si no t’has entrenat, el teu cos no ho resistirà i et cansaràs de seguida. Potser fins i tot
hauràs d’abandonar la cursa abans d’acabar.
Els dos amics van deixar de parlar perquè la cursa estava a punt de començar. Es van desitjar
sort l’un a l’altre i van esperar el tret de sortida.
Només de començar, en Jaume ja es va col·locar en primera posició mentre que un munt de
corredors anaven avançant en Martí, que corria al seu ritme com si res el preocupés.
Pel cap d’en Jaume, hi ballaven les paraules que havia dit al seu amic abans de sortir “aquest
any m’emportaré el trofeu al millor corredor de muntanya”. En Jaume només pensava en el
trofeu i la fama que per a ell representaria guanyar aquella cursa.

3. En Martí, també pensava en el seu objectiu: arribar al final, poder acabar la cursa encara que
no fos el primer a arribar.
Ell havia participat en la cursa l’any anterior i no la va poder acabar perquè s’havia quedat
sense forces abans d’arribar al castell. Però ara sabia que havia de reservar-se i córrer al seu
ritme perquè alguns participants haurien d’abandonar a mitja cursa i d’altres no podrien
mantenir el ritme; després, ell podria anar guanyant posicions.
En Martí també pensava en el seu amic Jaume i esperava que no hagués d’abandonar, tot i
que sabia que probablement no podria aguantar aquell ritme fins al final i així va ser: abans
d’arribar al castell, en Jaume ja notava l’esforç i les cames li començaven a fallar. Llavors, va
dir-se a ell mateix:
JAUME: Hauré d’abandonar, les cames no m’aguanten.
Enmig de plors, en Jaume va reconèixer que el seu amic tenia tota la raó del món: hauria
d’haver començat més a poc a poc.
Efectivament, en Jaume va haver d’abandonar la cursa, li era impossible continuar. En Martí el
va trobar derrotat a mitja pujada del castell, però encara va tenir temps per aturar-se a
consolar-lo abans de continuar.
Ni en Jaume ni en Martí van guanyar la cursa, tot i que en Martí va quedar entre els deu
primers i per això, va rebre una medalla.
Un any més es van quedar sense trofeu al millor corredor de muntanya, però es van fer una
forta abraçada. Estaven tristos per no haver guanyat i fins i tot van deixar anar alguna llàgrima
després de tant d’esforç. Però en el fons cadascú estava content per alguna cosa: en Martí
havia aconseguit el seu objectiu d’acabar la cursa i pensava que amb una mica més
d’entrenament, algun dia aconseguiria la seva fita i això mantenia el seu interès per continuar
corrent i entrenant cada cap de setmana.

4. Per altra banda, en Jaume s’havia adonat que el seu amic tenia raó: a poc a poc i bona lletra.
Potser l’estratègia d’en Martí no era de guanyador, però ja havia aconseguit el que volia i
encara més.
Quan en Jaume va anar a felicitar en Martí per la medalla, aquest li va dir:
MARTI: Saps què, Jaume? L’any que ve la tornarem a córrer i ho farem junts; d’aquesta
manera, podrem donar-los suport l’un a l’altre i si no guanyem, ens ho passarem bé corrent un
al costat de l’altre.
Al cap d’un any, es van inscriure altre cop a la cursa i la van fer junts i tots dos la van acabar.
Tampoc la van guanyar, però cada any que corrien aquella cursa, la seva amistat es feia més
forta. No van guanyar mai el trofeu, però encara avui es troben per anar a córrer junts.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos, que encara corren aquests dos.