1. La prohibición de vestirse de hombre (1800)
(Capítulo 3 del libro "Historia política del pantalón" de Christine Bard)
El 7 de noviembre de 1800, una ordenanza de la jefatura de policia de París prohibe a
las mujeres el uso de prendas del sexo opuesto. Amplía la disposición del 8 de
brumario del año II (29 de octubre de 1793) sobre la libertad de llevar la ropa y los
ornamentos de su sexo.
La ordenanza del 16 de brumario del año IX.
El prefecto de policia:
Informado de que muchas mujeres se travisten y persuadido de que ninguna de
ellas abandona las ropas de su sexo más que por motivos de salud;
Considerando que las mujeres travestidas están expuestas a una infinidad de
molestias e incluso al desprecio de los agentes de policia si no están provistas de una
autorización especial que puedan presentar si es necesario;
Considerando que esta autorización debe ser uniforme y que, hasta el día de
hoy, se han concedido permisos especiales por parte de diversas autoridades;+
Considerando, finalmente, que toda mujer que, después de la publicación de la
presente ordenanza, se vistiera de hombre sin haber cumplido las formalidades
prescritas daría lugar a creer que tiene la intención culpable de abusar de su
travestismo,
Ordeno lo siguiente:
1- Todos los permisos para travestirse concedidos hasta el día de hoy por los
subprefectos o los alcaldes de departamento de Sena y los alcaldes de los municipios
de Saint-Cloud, Sèvres y Meudon, e incluso concedidos en la jefatura de policía, están
y permanecerán anulados.
2- Toda mujer que desee vestirse de hombre deberá presentarse en la jefatura de
policía para obtener la autorización.
3- Esta autorización sólo se dará mediante el certificado de un agente de salud,
cuya firma será debidamente legalizada y, además, mediante el certificado de alcaldes
o comisarios de policía, que lleve nombres y apellidos, profesión y domicilio de la

2. solicitante.
4- Toda mujer encontrada travestida que no siga las disposiciones de los
artículos precedentes será detenida y conducida a la jefatura de policía.
5- La presente ordenanza se imprimirá y se expondrá en toda la extensión del
departamento del Sena y en los municipios de Saint-Cloud, Sèvres y Meudon, y se
remitirá al general que dirige las divisiones militares 15 y 17, al comandante general
de armas en la plaza de París, a los capitanes de la gendarmería en los departamentos
del Sena y del Sena y Oise, a los alcaldes, los comisarios de policía y los agentes de
policía, para que cada uno, en lo que le concierne, asegure su ejecución.
El prefecto de policía Dubois
Aquest fragment del text de "La historia política del pantalón" posa en evidència com
la transgressió de certes normatives en determinats moments suposava un desajust en
l'ordre social ple-establert: d'alguna manera s'entenia que igual que qui era policia
vestía de policia i algú que no ho fos no podia fer-ho sense esser penalitzat o
penalitzada; o que qui es vestia de monjo era monjo; qui es vestia d'home -pantalons,
sobretot- havia de ser un home. Si era una dona estava transgredint el rol social que se
li havia assignat i estava usurpant una identitat que no era la seva.
Veiem, doncs, com aquells vestits que portaven les dones no eren escollits de manera
voluntària sinó imposats per raó de sexe, malgrat fossin molestos i no permetessin
treballar còmodament a les dones.
És interessant apuntar que la festa del carnaval era tant important en aquella època i
tant celebrada perqiè les persones, tenien, aquell dia, la llibertat de vestir-se com
volguessin i, d'alguna manera, en aquella societat, això suposava poder ser qui
volguessin. Els intents per prohibir aquesta festa a l'Espanya dels Àustries van suposar
protestes i queixes i al final, per por a que les persones es rebelessin, no van
aconseguir-ho.
Hem escollit aquest fragment per diverses raons: la primera és que no sabem què
suposa que les dones puguin portar pantalons avui en dia -i per què així s'entén millor
aquella frase feta que diu que qui porta els pantalons a casa és qui mana -en algun
moment de la història elles no han pogut vestir pantalons- segona perquè mostra la
relació entre sexe i gènere: el sexe de les dones és una cosa; la obligació de vestir-se

3. amb vestits és quelcom social i cultural que s'associa al sexe però que no ve
naturalment determinat per aquest; la tercera raó és per dennotar la importància de
l'aparença física, de l'ordre social i simbòlic que vestir-se d'una determinada manera o
d'una altra suposa.
La tendència a impedir físicament a les dones per a que necessitessin l'ajuda varonil o
fossin més inútils -no poguent realitzar certes tasques- és bastant recorrent en les
societats patriarcals. A la Xina, a partir de la dinastia Song (sobre els anys 1000), es
comença a practicar el ritual dels peus petits a les nenes de classe aristocràtica.
D'alguna manera això donava estatus a la familia. Amb els peus diminuts elles no
podien fer pràcticament res i es trobaven totalment impedides per desarrollar una vida
normal, no d'adultes sinó també de nenes, ja que el procés -dolorós procés-
començava quan la nena no tenia més de cinc anys. Això suposava que no podria
jugar ni desarrollar-se físicament durant tota la infància. Posteriorment, i amb
l'arribada d'una dinastia extrangera (la dinastía Manxú), es convertirà en simbologia
nacional i nacionalista i també les dones de classe pobre passaran aquest procés.
Devindrà simbòlic: les dones dels peus petits seràn les xineses; les dones de peus
grans les il·legítimes manxús -i posteriorment mongoles- cultures que prohibiràn
explícitament a les dones que passin el procés d'empatitiment dels peus.