Tema 5 Economia al segle XIX

5. TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I
EXPANSIÓ INDUSTRIAL AL SEGLE XIX

5. TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I EXPANSIÓ INDUSTRIAL AL S. XIX

QUÈ ESTUDIAREM?

5.1. Les transformacions de l’agricultura
5.2. L’evolució demogràfica
5.3. La industrialització de Catalunya
5.4. L’estructura industrial d’Espanya
5.5. El ferrocarril i el mercat
5.6. Hisenda, banca i diners


LA CRONOLOGIA


•Els liberals van voler potenciar l’activitat agrícola i orientar la producció
cap al mercat. Els intents de reforma agrària s’acceleraven quan
governaven els progressistes.
•Les fórmules aplicades (abolició del règim senyorial i privatització
mitjançant la desvinculació i les desamortitzacions) no van reeixir:
-No anaven acompanyades d’una industrialització generalitzada.
-El latifundisme es va reforçar, en especial al sud.
-Els minifundis al nord es va mantenir (no van créixer les parcel·les).
-Va aparèixer una nova classe de propietaris absentistes (viuen a les
ciutat). La classe mitjana camperola va desaparèixer i es va convertir,
sobretot al sud, en proletariat agrícola (jornalers) o en emigrants.
•Tot i això, alguns dels objectius es van assolir: ingressos per a la
Hisenda, rompuda de noves terres i modest augment de la producció
agrícola, etc.



•A Catalunya, la desamortització no va tenir tanta transcendència, amb
una agricultura molt dinàmica des de les darreries del segle XVIII
esperonada per unes formes de propietat de la terra i de contractes
agraris més favorables per a la pagesia.
•El creixement del sector topava, però, amb certs límits:
-Es va mantenir l’escassa tecnificació del camp, l’agricultura extensiva i
el guaret.
-Les pastures disminuïren, i amb elles la riquesa llanera.
-Hi va haver un traspàs de capitals urbans al camp amb afany
especulatiu.
-La climatologia i l’edafologia eren adverses.
•D’altra banda, va créixer l’especialització, especialment la cerealista a
la Meseta i la vitícola a Catalunya i La Rioja.
•La producció i comercialització agrícola van permetre l’accés als
recursos alimentaris i l’augment de la població.


•Durant el segle XIX, la població espanyola va passar de 10.500.000 a
18.600.000 d’habitants. A Catalunya, l’augment va ser més notable: de
900.000 a 1.900.000.
•La veritable revolució demogràfica s’esdevingué el darrer terç del
segle:
-La taxa de mortalitat va baixar a la meitat entre 1880 i 1930.
-Pas de 29 a 50 anys d’esperança de vida entre 1860-1930
•Creixement inferior al d’altres estats europeus, degut a les guerres, les
epidèmies i les crisis de subsistència.
•Hi va haver moviments migratoris interiors, del camp a la ciutat i de
l’interior a la costa, i exteriors, cap a Cuba o les noves repúbliques
americanes i cap al nord d’Àfrica.
•Dualisme camp-ciutat: malgrat l’augment de la població urbana, molt
alt a zones industrials, Espanya va continuar tenint una població
bàsicament rural. A Catalunya, però, les ciutats concentraven la major
part de la població.



• Natalitat elevada
• Natalitat elevada
• Mortalitat ii mortalitat infantil elevades
• Mortalitat mortalitat infantil elevades
• Esperança de vida baixa
• Esperança de vida baixa
• Creixement vegetatiu lent
• Creixement vegetatiu lent



•El procés industrialitzador català, lligat al sector tèxtil cotoner, va ser
l’únic que va revestir caràcters propis de revolució industrial a la
Península (“Catalunya, la fàbrica d’Espanya”).
•Les primeres fàbriques d’indianes es van instal·lar a mitjans del segle
XVIII, sorgint-hi una burgesia emprenedora, però el creixement va
aturar-se amb la Guerra del Francès i la pèrdua de les colònies sud-
americanes.
•A partir de 1830, el sector va remuntar gràcies a algunes mesures
proteccionistes, la repatriació de capitals colonials i la renovació
tecnològica: introducció de màquines comprades o copiades –i
perfeccionades- de les angleses (selfactina, berguedana), ús del vapor
(“vapor” Bonaplata, 1833), i la conseqüent reducció de costos de
producció.


•La indústria catalana va patir una doble concentració:
a)De caràcter empresarial: grans empreses van arraconar a les petites
(aparegueren societats anònimes com l’Espanya Industrial, 1847).
b)Concentració geogràfica a certs punts del litoral -Barcelona, el
Maresme i el Garraf- per poder ser proveïts de carbó anglès (per als
“vapors”), o a les principals conques fluvials –Ter i Llobregat
especialment- per aprofitar l’energia hidràulica (colònies industrials). En
aquest cas, també es garantia l’estabilitat i el control laboral.
•Altres sectors industrials:
-Tèxtil llaner concentrat al Vallès Occidental (Terrassa i Sabadell),
afavorit pel ferrocarril.
-La metal·lúrgia va ocupar un lloc secundari per diferents factors
(destacant el dèficit de primeres matèries, carbó i ferro). A mitjans del
segle XIX apareixen grans empreses com La Maquinista.
-Surera, química (tints i adobs), alimentària, paperera i, a finals del
segle, elèctrica i telefonia.


•Els obstacles de la indústria catalana:
-Falta de primera matèria pròpia (molt evident durant la Guerra de
Secessió als EUA, 1864-68).
-Insuficient mercat intern (molt evident a finals de la dècada del 1880,
quan la fil·loxera va fer caure el poder adquisitiu de la pagesia).
•Una característica generalitzada va ser el requeriment de poc capital:
predomini de les petites i mitjanes empreses, i de la indústria lleugera
(com la tèxtil). Molts capitals, a més, defugien la inversió industrial.

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=16514



Fàbrica de L’ Espanya Industrial


5.4.1. La indústria siderúrgica
•La demanda de nous objectes, eines i màquines va impulsar la
moderna indústria siderúrgica.
•Els primers alts forns van establir-se a Màlaga el 1832, basats en el
carbó vegetal. Als anys seixanta van destacar-se els asturians, que
aprofitaven el carbó de la zona.
•El 1882 va aparèixer el primer alt forn de nova tecnologia a Biscaia,
beneficiari del ferro basc i del coc anglès.
•La siderúrgia basca va dominar el mercat espanyol. Els guanys van
permetre desenvolupar la indústria de béns d’equipament i una sòlida
base financera amb grans bancs.


5.4.2. La lenta expansió industrial

•Espanya va patir un fort retard industrial al llarg del segle XIX.
•Arran de la introducció de l’electricitat i el petroli es va superar una
gran dificultat: la manca de fonts d’energia abundants i econòmiques.
•Al marge del País Basc (siderúrgia) i Catalunya (tèxtil), el sector
predominant a la indústria espanyola va ser l’agroalimentari. A Madrid
es van desenvolupar les arts gràfiques.
•Els sectors metal·lúrgic i químic van créixer molt a poc a poc i cap a
finals del segle.


5.4.3. La producció minera
•La demanda de minerals va augmentar amb els intents
industrialitzadors, avançant les tècniques d’explotació.
•El carbó asturià havia de ser protegit de la competència, però el ferro
biscaí s’exportava per la seva qualitat (convertidors Bessemer).
•La Llei de Mines de 1871, en part per la necessitat de millorar la
hisenda pública després de la crisi financera del moment, va impulsar
una “desamortització” del subsòl. Un bon nombre d’explotacions
mineres, fins aleshores propietat de l’Estat, van passar a mans
d’empreses estrangeres (en propietat o en concessió), que disposaven
de majors capitals i mitjans tècnics.
•Jaciments: mercuri A Almadén (CiudadReal), plom a Linares i La
Carolina (Jaén), coure a Riotinto (Huelva), zinc a Reocín (Cantàbria),
sals i potasses a Súria i Cardona.
•Ni l’exportació ni l’augment de concessions van exercir gaire efecte
d’arrossegament per a l’economia.



Producció siderúrgica a Espanya, 1861-
1913 (mitjana anual en milers de Tm)


•La primera línia va ser la de La Havana-Güines (1837) seguida de la
de Barcelona-Mataró (1848) i la de Madrid-Aranjuez (1851).
•La Llei General de Ferrocarrils del 1855 va impulsar la construcció de
noves línies mitjançant la concessió de subvencions. De 1856 a 1866
es van construir 5000 km. de via.
•Les altes inversions requerides van ser assumides bàsicament per
societats estrangeres.
•Les línies van ser poc rendibles per manca de planificació.
•No es va afavorir a la siderúrgia nacional, ja que s’importaven els
materials gràcies a una franquícia aranzelària.
•La superior amplada de la via espanyola i el traçat radial van dificultar
les relacions internacionals i l’intercanvi entre les regions espanyoles.
•És dubtós que el país pels seus propis mitjans hagués pogut construir
una xarxa extensa de ferrocarril. Tanmateix, s’ha considerat la “gran
ocasió perduda per a la industrialització”.
•Malgrat tot això, la xarxa va servir per articular uns transports més
eficaços i el mercat interior.



Inauguració de la línia de Barcelona
a Mataró, 1848.

Antiga estació de la línia de Barcelona-Mataró (cap el 1880)


•Entre 1815 i 1850 el comerç creix lentament. A partir de mitjans de
segle ho fa més fortament amb més intercanvis internacionals. Els
mercats colonials van ser substituïts pel francès i britànic (més de la
meitat de la demanda total).
•Els productes venuts eren sobretot agraris.
•Els productes manufacturats catalans, el blat castellà, el carbó asturià,
la siderúrgia basca, etc., van necessitar la protecció aranzelària. El
proteccionisme a ultrança va ser la política habitual a partir de 1874.
•El proteccionisme va permetre consolidar activitats no competitives en
el mercat internacional, però hi hauria molts més factors per explicar
l’endarreriment industrial espanyol (com la pobresa de la majoria
d’espanyols).
•A banda de la política aranzelària, l’Estat va intervenir en l’economia
per reduir els riscos de les inversions privades mitjançant exempcions
fiscals, primes, etc. Això va ser cabdal per estimular la construcció
naval, l’aeronàutica, etc.



Exportació vinícola (milions de litres)

Bodega de Xerez al s. XIX



Producció i exportació de ferro

Importació de cotó (1830-1899)


•El 1845 es va fer una reforma fiscal (Llei Mon-Santillán) que pretenia:
Racionalitzar i centralitzar els impostos + elaboració Pressupostos
Contribució directa sobre la propietat (agrària)
Impostos indirectes (consums)
Però la Hisenda va patir un dèficit crònic.
•L’Estat va haver de finançar-se amb crèdits exteriors, concessions i,
sobretot, amb l’emissió de deute públic. En ocasions, l’impossibilitat de
tornar els diners obligava l’Estat a declarar-se en fallida, perpetuant el
problema financer.
•El sistema financer espanyol es va consolidar al s. XIX a l’entorn de
diverses entitats privades, bancs i societats creditícies que, en algun
cas, han subsistit fins els nostres dies (Banco Santander,Banco Bilbao-
Biscaia...). Tot i així, no eren prou poderoses per poder finançar la
modernització que necessitava el país. També es van afermar les
borses de Madrid i Barcelona.



1856: Neix el Banc d'Espanya .
1874: Echegaray va concedir al Banc d'Espanya el monopoli d'emissió
arreu del territori nacional

Tema 5 Economia al segle XIX

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

La actualidad más candente

La actualidad más candente (20)

Similar a Tema 5 Economia al segle XIX

Similar a Tema 5 Economia al segle XIX (20)

Más de neusgr

Más de neusgr (20)

Tema 5 Economia al segle XIX