2. Períodes:
a) 1900-1923: ruptura amb la Renaixença
Hi ha dos grups coexistents a la ciutat de València:
1) els autors que segueixen encara els models fulletonescs i pseudo-
costumistes;
2) el nucli que intenta introduir un diluït Modernisme. Paral·lelament,
apareixen nuclis literaris a Castelló i a Alacant.
b) 1923-1939: intents de modernització cultural i literària.
3. 1900-1923
El grup que conrea una
narrativa de caràcter
fulletonesc i/o pseudo-
costumista s'agrupa al voltant
d'una sèrie de publicacions de
relat breu o conte, la més
important de les quals és El
Cuento del Dumenche (1908-
1909 i 1914-21).
Altres publicacions són: El
L'objectiu és ensinistrar els
Cuento Valencià, 1910;
Rondalles Noves, 1912; El valencians en la narrativa escrita en
Cuento del Disapte, 1914; El la llengua pròpia.
Cuento Nou, 1915; etc.).
Però la llengua utilitzada es
Responen, per tant, a un intent caracteritza per la dialectalització i
de democratitzar la per la castellanització.
Renaixença.
4. 1900-1923
La narrativa que es publica en aquestes revistes es basa sobretot
en el relat fulletonesc, amb alguns trets costumistes:
* temàtica emparentada amb la novel·la rosa
* personatges "plans"
* melodramatisme
* notes de denúncia social
* tendència a la moralització, etc.
* intent d'imitar l'obra de Blasco Ibáñez (cert naturalisme
superficial, amb pinzellades costumistes i amb arguments
truculents i superficials).
En conjunt, es tracta d'obres mediocres, que no poden
interessar els lectors mitjanament cultes, cultivades per autors més
tost fortuïts.
5. 1900-1923
El segon grup el formen autors amb una sòlida formació
universitària, equidistants del sector cultista de Lo Rat Penat
i del populisme del grup anterior.
Practiquen una renovació literària propera al Modernisme,
sense que puguin identificar-se plenament amb aquest
moviment.
El període es clou sense haver assolit uns objectius mínims:
* no apareix una sola novel·la
* no hi ha una tradició novel·lística suficient
* manca un gran novel·lista
* hi ha una forta castellanització de la ciutat
* no hi ha normalització de l'idioma.
6. 1900-1923
El narrador més important és
EDUARD LÓPEZ-
CHAVARRI: Cuentos lírics
(1907),
De l'horta i de la montanya
(1916) i
Proses de viatges (1929).
López-Chavarri, que era
amic de Santiago Rusiñol,
s'apropa al modernisme
decadentista (Esteticisme o
Art per l'Art, evasionisme,
influència pre-rafaelita).
7. 1923-1939
És el moment en què
s'aconsegueixen alguns
avanços.
En 1928 apareix un article
de Carles Salvador, «Elogi
de la Prosa», a la revista
Taula de Lletres
Valencianes, en què
denuncia l'anòmala situació
i defensa la necessitat de la
narrativa per poder tenir
una literatura normalitzada.
8. Elogi de la prosa (1928), de Carles Salvador:
Si els llibres de literatura són un bon exponent de la cultura d’un poble, els llibres
aliteraris són un major exponent encara. Al costat dels poetes admirem els
novel·listes i al costat d’aquestos admirem, en ascendència en quant escriptors,
els assagistes i, en general, els tractadistes científics, els historiadors, els
filòsofos... Són ells, verament, els que fan avançar, progressar les nacions. [...]
Els poetes són un món a part entre els cultivadors d’una llengua. Ells tenen o
deuen tindre, a més de la prosa impecable, el do, la flama sagrada, la gràcia
imponderable de saber construir frases amb idees, amb imatges i encara amb la
superfluïtat, si es vol, del ritme i de la rima. El poeta que fa bons versos deuria
ser, i sovint ho és, un bon prosista.
El camí fóra, doncs, el contrari que s’acostuma seguir en els pobles de llengua
renaixenta. Fer-se, primerament, prosista per a elevar-se a versificador.
Però el poeta neix i el prosista se fa. [...] No direm que a València li sobren
poetes, bons escriptors de versos. De fet li’n falten. El que sí direm és que no
tenim prosistes. [...] el públic lector demana, busca més la prosa que no el vers.
Un llibre de poesies té sempre manco venda que un llibre de proses. [...] És
quasi segur que alguns poetes que no han aconseguit un nom en la jove colla de
versificadors actuals tenen condicions sobrades per esdevindre uns admirables
prosistes. Posats a fer novel·la bo i aprofitant llur abundosa imaginació i tenint
cura de construir una prosa neta de forasterismes, gramaticalment segura i amb
una ortografia amb ulls a la cara i civilitat al cor, els eixirien els llibres magnífics
que el públic espera. Requereix més paciència, certament, més cultura, més
estudi que no els versos, però és d’un èxit segur, d’un nom més fonamental,
d’una glòria més duradora. [...] Cal fer prosa, perfecta prosa. Amb ells tindrem el
degut cultiu de la llengua, l’interès del poble i el bressol dels poetes genials que
són –sense paradoxa– el major i millor elogi que de la prosa pot fer-se.
9. 1923-1939
La publicació Nostra Novela (1930-31)
treu 61 quaderns, que pretenen arribar
al màxim de públic.
Les obres publicades es caracteritzen
per l'hibridisme: des del costumisme i el
fulletó a la psicologia. Hi predominen les
històries amoroses i la denúncia social
amb caràcter melodramàtic.
Només 5 novel·letes s'escapen de la
mediocritat i superen la fórmula realista,
tot introduint narracions de caràcter
psicològic, de novel·la d'idees i
l'esteticisme idealista.
10. JESÚS E. MARTíNEZ
FERRANDO és autor de
1923-1939 Primavera inquieta (1927). El
1935 va obtenir el Premi
Alguns narradors assagen Crexells amb la novel·la Una
una renovació de la dona s'atura al camí (1935).
narrativa valenciana.
Els més importants són
CARLES SALVADOR,
FRANCESC ALMELA
VIVES i JOSEP PASCUAL
TIRADO, aquest darrer del
nucli castellonenc.
Cal afegir dos autors
valencians, ARTUR
PERUCHO i JESÚS E.
MARTíNEZ FERRANDO,
que varen dur a terme una
intensa producció narrativa
en el món cultural barceloní.
11. 1923-1939
Carles Salvador representa la
incorporació dels elements
avantguardistes al relat: humor, contes
breus, sintetisme, onirisme, subversió dels
valors, etc.
Publica molts de relats a diverses
publicacions i deixa un recull inèdit, La
carn també somnia, i una novel·la breu,
L'auca de les Oques (1934).
Dues influències paral·leles sobre la seva
obra: Joan Salvat-Papasseit (amor i
erotisme) i Eugeni d'Ors (discurs filosòfic).
12. 1923-1939
El nucli de Castelló és format
per Salvador Guinot, Àngel
Sánchez Gozalbo (Bolangera de
dimonis, 1921), Lluís Sales Boli
(Fontrobada, 1932) i Josep
Pascual Tirado.
Trets comuns: conservadorisme,
cristianisme, idèntica visió del
món, costumisme, influència
fulletonesca.
JOSEP PASCUAL TIRADO
publica en 1930 Tomba-Tossals,
novel·la on recrea els
personatges de les rondalles i les
llegendes populars, que destaca El nucli d'Alacant destaca
per la perfecció tècnica i
lingüística. per dos autors: Joaquim Amo
(Cañís y Cañisaes)
i Francesc Martínez i
Martínez.
