La pèrdua d’audició és un dels problemes que afecten amb més freqüència la nostra població. Concretament a Espanya, es calcula que són unes nou-centes mil el nombre de persones afectades per pèrdues auditives prou importants per requerir algun tipus d’ajut educatiu.
1era meitat s. XX:
L´educació del sord es generalitza a la major part de la població.
(model educatiu segregador)
Influència del Congrés de Milà; milloren els coneixements sobre el comportament comunicatiu/lingüístic dels infants sords; progressiva professionalització del mestre de sords; irrupció dels especialistes en lingüística i fonètica.
2na meitat s. XX: L´educacio del sord es porta a terme en centres escolars ordinaris
(model educatiu integrador)
A partir de finals dels anys 60 es comença a escolaritzar els infants sords en centres escolars amb d´altres infants oients. A partir dels anys 80 van desapareixen els centres educatius especialitzats per a sords i/o es reconverteixen en centres de recursos.
L´educació dels infants sords es dóna majoritàriament en centres ordinaris.
Aquests procés presenta detractors i defensors, situacions educatives reeixides i fracassos estrepitosos, que cal analitzar amb rigor.
Els anys noranta han aportat canvis fonamentals per a les persones sordes:
Mètodes de detecció precoç més ràpids i precisos
Atenció familiar millor organitzada
Millors prestacions tecnològiques
Així, actualment amb una adaptació adequada de l’audiòfon abans dels 6 mesos d’edat, un sord pot desenvolupar el llenguatge de forma similar a com ho fa un infant oient.
El fet de tenir aquesta sordesa no els impedeix viure i ser una persona més en aquest món, i de fet l’única cosa que les pot diferenciar dels oients és una de ben petita, que només la podem veure si ens hi fixem de prop: l’audiòfon.