L'habitació vermella, Henri Matisse. Obra inclosa a les PAU 2014. Presentació digital emprada per explicar aquesta obra i el fauvisme al IES Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet.

1. L’habitació vermella
(Harmonia en vermell)
Documentació general
Catalogació:
Autor: Henri Matisse
(1869-1954)
Títol: L’habitació vermella
o harmonia en vermell
Cronologia: 1908
Localització: Museu de
l’Ermitatge (San
Petesburg, Rússia)
Estil: fauvisme
Tema: Costumista
Anàlisi material:
Dimensions: 38 x 55 cm
Suport: tela
Tècnica: oli

2. · Context històric
- L’època de les primeres avantguardes coincideix amb un període molt convuls de la
història: la rivalitat colonial entre les potències europees, la Primera Guerra Mundial
(1914-1919), la Revolució Russa (1917), el naixement del feixisme i del nazisme. Un
món en crisi que revitalitza l’art i que porta l’artista a la recerca d’elements nous i
provocadors, reaccionant contra les injustícies socials que l’envolten.
- L’art contemporani deixa de banda la captació externa de la rivalitat visual i expressa
les vivències interiors de l’artista, un artista sovint rebutjat que busca uns altres
individus per fundar un moviment que expressi les seves inquietuds. Neixen així les
avantguardes del segle XX, que poc tenen en comú amb els estils globalitzadors del
passat. La pintura pren el protagonisme de la innovació.

3. · El fauvisme
S’inicia al Saló de Tardor (Salon d’Automne) celebrat a París l’any 1905
S’hi exposaren en una mateixa
sala les obres d’un grup de
pintors que utilitzaven colors
violents i arbitraris, mentre que al
mig de la sala hi havia una
escultura de caire classicista
El crític Louis Vauxcelles en
veure-ho va dir:
«Donatello parmi les Fauves!»
Pintors fauvistes
Henri Matisse
André Derain
Maurice Vlaminck
Albert Marquet
Raoul Dufy
Georges Braque
El Far de Coillure
André Derain, 1905

4. És el primer corrent d'avantguarda que va trencar amb la tradició. També és un moviment de
síntesi, ja que conserva elements del segle XIX, de l’impressionisme, postimpressionisme i
simbolisme.
Sorgí com una reacció contra l’impressionisme a favor del color i de l’objecte, que s’havien
reduït a tonalitats lluminoses.
Característiques:
a) No imitació: fuig de representar la realitat tal qual és.
b) El color torna a ser la base dels quadres. S’usa de forma apassionada.
- El color és l’autèntic protagonista, mai supeditat al que es representa.
- El color s’independitza de l’objecte (cavalls verds, arbres vermells)
- El color s’aplica en taques planes i extenses. Grans superfícies acolorides, simples,
lluminoses.
- Pinzellades soltes i vigoroses, de taques.
- Llum i ombra són obtingudes per contrastos de colors. Mai taques fosques o negres.
c) La forma, o sigui, l’objecte, se simplifica. Es pinten objectes quotidians, espais
interiors, paisatges, natures mortes, retrats... Els objectes es modifiquen amb
el color.
d) La línia recupera la seva energia. Traços grossos i nítids.
e) No profunditat: composicions que tendeixen a un pla únic, com Gauguin. Efectes
de relleu en els objectes per degradacions de tonalitats.
f) Expressionisme: colors i objectes es representen en funció d’un sentiment, un desig
d’expressar alguna cosa interior, per tant es modifiquen, no es veuen com en la realitat.
g) S’utilitzen sanefes o ziga-zagues per decorar els quadres.
· El fauvisme

5. · El fauvisme
Aquest moviment va estar molt influenciat tant per l’art negre africà, com per les
exposicions restrospectives que es van fer a París a inicis del segle XX.
Les màscares africanes són
important per la seva
innocència, la seva ingenuïtat i
la seva puresa de formes

6. Exposicions retrospectives de Van Gogh i
Gauguin, entre 1901 i 1905 a París.
El color i la pinzellada expressiva de Van Gogh i,
l’estètica decorativista i el color pur de Gauguin són
punt de partida pels fauvistes
El dormitori de Van Gogh a Arle
Vicent Van Gogh
El dia dels déus
Paul Gauguin
· El fauvisme

7. · El fauvisme
Obres i pintors fauvistes
André Derain
Coillure, El port pesquer
Big Ben, 1906

8. · El fauvisme
Obres i pintors fauvistes
Maurice Vlamnick
Restaurant. Els arbres vermells.
Natura morta amb peres

9. · El fauvisme
Obres i pintors fauvistes
Georges Braque
L’olivera
L’estany
Braque, fou un dels
pintors francesos més
importants del segle XX.
Participà en el
desenvolupament del
fauvisme i del cubisme

10. · El fauvisme
Obres i pintors fauvistes
Vistes de Sant Joan Lohitzune
Albert Marquet
El Casino Marie-Christine
Raoul Dufy

11. Henri Matisse (1869 – 1954)
Va viure en una època plena de traumàtics esdeveniments polítics, les dues
guerres mundials, la guerra freda i els enfrontaments ideològics i violents que
aquesta causà, sense que res d’això l’afectés aparentment. Mai va signar cap
manifest ni va fer cap pintura al·lusiva a cap fet polític, ni va escriure res al
respecte. Va pintar al llarg de 60 anys produint imatges de confort, equilibri i
satisfacció.
És conegut mundialment com el creador del FAUVISME. Després d’estudiar
dret es traslladà a París on es dedicà de ple a la pintura. Primer pintà seguint
una tècnica tradicional i copiant pintures del Louvre. Després, a la Costa Azul
va seguir l’impressionisme i el divisionisme

12. Algunes pintures de final del XIX presenten influència de Cézanne, però a partir de
1907 el seu estil quedà definit i pintà a l’estil fauvista: suprimint detalls i tendint a la
simplificació, aconseguint quadres impregnats de pau i harmonia.
1904, Le Gouter 1905, Dona amb barret

13. Amb zones de color diferenciades defineix la forma dels objectes i l’espai entre ells.
Va usar el color amb gran sensualitat però sempre controlant-lo amb una estudiada
organització estructural. És característica del fauvisme la interpretació lírica de la
realitat, amb temes agradables, de paisatges o retrats...
La joia de viure
1905

14. Finestra oberta, 1905
Autoretrat, 1906

15. La ratlla verda, 1905

16. 1909, La Dansa I

17. Platja del Marroc
Entre 1812 i 1813 viatjà al Marroc, on la llum li
inspirà quadres com aquests.
Entrada a la Casba

18. La finestra blava, 1906
Lliçó de música, 1917

19. 1921, Interior a Niça 1923, Natura morta amb dàlies
Cap al 1917 s'instal·la a Niça, va conèixer a
Renoir i el seu estil es va fer més subtil. Pintà
interiors i la seva sèrie d’Odalisques.

20. En la dècada de 1940 el color de les
seves teles es tornà molt més atrevit, com
en Gran interior vermell.
1941, Natura morta amb magnòlia

21. Dues noies en un interior vermell i verd, 1947 Ícar, 1947

22. King sadnes, 1952 Nu blau, 1952

23. L’habitació vermella

24. L’habitació vermella
Es representa un menjador burgès, però
al mateix temps es una combinació dels
temes representats pels fauvistes:
figura humana, interior d’una habitació,
bodegons, paisatge…
Tots els elements que formen la pintura
es subordinen al color pur i intens,
expressió d’alegria i vida.
Anàlisi formal
Representa una dona que para la taula, colocant un fruiter
a una taula vermella, on ja hi havia dos ampolles, fruites i
flors.
Per la finestra es veuen els arbres en flor a un paisatge
verd. Lluny trobem una casa rosa.
Aspecte proper al decorativisme
dels tapissos orientals i s’allunya
de les composicions convencionals.
Per a Matisse, un quadre és una
qüestió d’ordre i unitat. Tot hi juga
un paper: els objectes, els
personatges i les superfícies buides.
La composició no és més que l’art de
disposar de forma ordenada els
objectes.

25. L’habitació vermella
“El color ha de ser pensat, somniat,
imaginat” (Matisse)
L’eix d’aquesta composició és el color, de gama
reduida (vermells, blau, verd…) però de gran
intensitat.
L’associació entre el vermell i el blau s’erigeix
com veritable protagonista del quadre.
Els fauvistes eren coneixedors de la Teoria
del Color i Matisse sabia que contraposant
dos tons complementaris el resultat òptic
ressaltava molt més la força de l’obra¡
Una primera versió d’aquest quadre fou pintada en blau
i verd, però a Matisse no li va agradar i va tornar a
pintarla.

26. L’habitació vermella
La continuïtat entre el paper de la paret i les estovalles, s'uneix en un tot únic que subratlla el
caràcter bidimensional de la tela. Així queda anul·lada la noció d’espai perquè no s’han utilitzat
els recursos de la perspectiva tradicional.
La finestra, a través de la qual veiem un jardí amb plantes i flors, no és una excusa per donar una
sensació il·lusòria de profunditat, sinó un motiu per reflectir l’arabesc de la decoració interior.

27. L’habitació vermella
El color
El color, sotmès a la llum
durant l’impressionisme, ara
s’allibera.
No hi ha cap tipus de font de
llum, la lluminositat ve
donada pel color, no hi ha
cap rastre d’ombres.
L’herència de Gauguin es fa
evident tant en el planisme
com en l’ús del color.
El dibuix
El dibuix té més importància.
Es basa en una línia corba,
sinuosa i gruixuda, que pot
arribar a descompondre la
forma en contra de qualsevol
expectativa de naturalisme i
que dóna dinamisme a l’obra.
Els contorns dels arbres i el de
la dona són simplificats perquè
estiguin més d’acord amb les
flors dibuixades en el paper de
la paret i en les estovalles.
Es tracta d’un oli sobre tela. L’oli és una tècnica pictòrica que consisteix a dissoldre
els pigments en un aglutinant com l'oli de llinosa. Aquesta tècnica permet gran
varietat d'efectes pictòrics i rectificacions.

28. L’habitació vermella
Tema
L’Habitació vermella plasma un
tema que Matisse ja havia pintat
en 1897, en la seva obra La taula,
però el resultat és totalment
diferent. El pintor ha transformat
un quadre amb certes influències
impressionistes, en una obra de
caire avantguardista i innovador.
Aquest quadre va estar
encarregat per un marxant d’art
rus.
Significat: A través del color, l’artista apel·la a la part emotiva de l’espectador. Aquest
esteticisme queda plasmat en imatges de felicitat i refusa les angoixes del món contemporani. És
un art que no defensa cap bandera ideològica, només aporta una nova tècnica pictòrica
Funció: Estètica. Matisse va afirmar que l’objectiu del seus quadres era proporcionar plaer i
alegria de iure. Ell deia ” somnio amb un art equilibrat, pur, afable, on el tema no sigui inquietant
ni torbador, que serveixi com a calmant cerebral”.

29. L’habitació vermella
Models i influències
Matisse rep influències del seu mestre, el pintor simbolista Gustave Moreau i de
postimpressionistes com Gauguin, i Cezanne.
Altres influències en la pintura de Matisse eren les miniatures perses i l’art islàmic. Ell deia que la
inspiració sempre li arribava de l’orient.
Sant Sebastià i l’Àngel
Gustave Moureau
Capvespre a Nàpols
Paul Cezanne
Miniatures perses