muy completo sirve para 1,2 y 3º de la ESO

1. -PROFESSORA: Mª CARMEN FUIXENCH.
-ALUMNE: FABRICIO BANCHÓN MEDINA.
-CURS: 2º ESO -GRUP: A

2. ÍNDEX: 1.- INTRODUCCIÓ.
 1.1 ORGANITZACIÓ DELS ÉSSERS VIUS
 1.2 LES FUNCIONS VITALS
 1.2.1 NUTRICIÓ
 1.2.2 RELACIÓ
 1.2.3 REPRODUCCIÓ
 2.- LA COMPOSICIÓ QUÍMICA DELS ÉSSERS VIUS.
 2.1 BIOMOLÈCULES INORGÀNIQUES
 2.1.1 AIGUA
 2.1.2 SALS MINERALS
 2.2 BIOMOLÈCULES ORGÀNIQUES
 2.2.1 GLÚCIDS
 2.2.2 LÍPIDS
 2.2.3 PROTEÏNES
 2.2.4 ÀCIDS NUCLEICS
 3.- CONEIXEMENT HISTORIC DE LA CEL·LULA
 3.1 TEORIA CEL·LULAR

3.  4.- COM SÓN LES CÈL·LULES.
 4.1 MIDA I FORMA
 4.2 ESTRUCTURA DE LES CÈL·LULES
 5.- LA CÈL·LULA PROCARIOTA.
 5.1 ESTRUCTURA DE LA CEL·LULA PROCARIOTA
 6.- LA CÈL·LULA EUCARIOTA.
 6.1 ESTRUCTURA DE LA CEL·LULA EUCARITA
 6.1.1 ORGÀNULS CEL·LULARS
 6.2 CÈL·LULA ANIMAL
 6.3 CÈL·LULA VEGETAL
 7.- LA NUTRICIÓ CEL·LULAR.
 7.1 CATABOLISME
 7.2 ANABOLISME
 7.3 LA NUTRICIÓ AUTÒTROFA
 7.4 LA NUTRICIÓ HETERÒTROFA
 8.- LA FOTOSÍNTESIS.
 8.1 LES SEUES FASES
 9.- LA RESPIRACIÓ CEL·LULAR.

4. 1.- INTRODUCCIÓ
 Son essérs vius un cuc de terra, un gat, un conill…En
canvi una pedra, l’ aire o un ordinador són matèria
inerta.
 A l’ edat mitjana es pensava que les caracteristiques
pròpies de l’ ésser viu eren degudes al fet que estaven
proveïts d’ una força vital.
 Els éssers vius ens diferenciem de la matèria inerta
perquè fem les tres funcions vitals, que són la nutrició,
la relació i la reproducció.
 Som capaços de dur-les a terme perquè posseïm una
organització i unes estructures específiques

5. 1.1 organització dels éssers
vius
Tots els éssers vius, des
de el més menut fins al
més gran presentem
diferents nivells de
organització. Tots els
essers vius estem formats
per una sèrie de
compostos químics
exclusius i complexos.
Com mostra la imatge
següent, cada un d’
aquest passos correspon
a un nivell de organització

6. 1.2 LES FUNCIONS VITALS
 Els éssers vius ens diferenciem de la matèria inerta perquè ens
organitzem i ademés perquè realitzem les tres funcions vitals
que són la nutrició, la relació i la reproducció.
1.2.1 LA NUTRICIÓ
 La nutrició inclou tots els processos mitjançant els quals els
ésser vius obtenim matèria i l’ energia que necessiten. Uns d’
aquest processos són:
-L’ alimentació. Que consisteix a incorporar del medi
substàncies d’ altres éssers vius. És pròpia dels animals. Les
plantes produeixen el seu propi aliment.
-La respiració. Es un conjunt de reaccions químiques que
tenen lloc a l’ interior de les cél·lules. S’ obte energia.
-L’ eliminació de substàncies de rebuig.

7. 1.2.2 LA RELACIÓ
 Anomenem funció de relació a la capacitat que tenen els éssers vius
de captar la informació del seu medi, tant intern com extern,
els estímuls, interpretar aquests estímuls i elaborar
una resposta adequada. Mitjançant la funció de relació els éssers vius
també coordinen els seus aparells i sistemes per tal que puguin
funcionar correctament.
1.2.3 LA REPRODUCCIÓ
 La reproducció és el procés mitjançant el qual es generen nous
organismes. És una funció de vital importància, donat que tots
els éssers s’han originat gràcies a aquest procés, i és gràcies a
la reproducció que les espècies es mantenen.Els animals, com
tots els éssers vius, poden tenir dos tipus de reproducció.
 La reproducció sexual
 La reproducció asexual DIA NIT

8. 2.- LA COMPOSICIÓ QUÍMICA DELS ÉSSERS
VIUS
 Bioelements: carboni (C), hidrogen (H), oxigen (O),
nitrogen (N), fòsfor (P) i sofre (S).
 Els éssers vius estan constituïts pel mateix tipus de
substàncies químiques, les biomolècules.
2.1 Biomolècules inorgàniques
Estan presents tant en la matèria viva com en la inerta
 2.1.1 L’ AIGUA: Substància més abundant en tots els éssers
vius. És el mitjà de transport de substàncies per
l’organisme. S’hi duen a terme totes les reaccions
químiques de l’organisme. Serveix per refrigerar el cos.
Ajuda a eliminar els residu Ajuda a eliminar els residu.
H2O

9.  2.1.2 LES SALS MINERALS: Formen diferents estructures dels
éssers vius (esquelets interns, esquelets externs,
cobertes...). El calci (Ca) i el fòsfor (P) formen part dels
ossos. Participen en la transmissió d’impulsos nerviosos i
en la contracció muscular. El ferro (Fe) és un component
de l’hemoglobina.

10. 2.2 BIOMOLÈCULES ORGÀNIQUES
 2.2.1 GLÚCIDS: Els glúcids constitueïxen un dels quatre
principis immediats orgànics propis dels sers vius. La seua
proporció en les plantes és molt major que en els animals.
En les plantes constitueïxen el principal component orgànic,
ja que es formen directament en la fotosíntesi. Presenten
una important funció energètica per a tots els sers vius i
també estructural, per exemple, formant la paret cel·lular de
les plantes i dels bacteris.
Segons el nombre de carbonis que continguin:
Monosacàrids: presenten de tres a huit àtoms de carboni.
Oligosacàrids: formats per la unió de dos a deu
monosacàrids. El més important és el disacàrid. Polisacàrids:
formats per la unió de més de deu monosacàrids. A més hi
ha compostos formats per la unió de glúcids i una altra
substància no glucídica, com són les glucoproteïnes i els
glucolípids.

11.  2.2.2 LÍPIDS: Son principios inmediatos orgánicos
compuestos básicamente por carbono e hidrógeno. Son
insolubles en agua y solubles en disolventes orgánicos.
Presentan importantes funciones biológicas, como
representar la principal reserva de energía del organismo
y formar parte de las membranas citoplasmáticas. Las
vitaminas lipídicas, las hormonas esteroideas y las
prostaglandinas desempeñan una función biocatalizadora,
que favorece las reacciones químicas en la célula.
Els àcids grassos són molècules formades per una
llarga cadena alifàtica, que tenen un grup carboxil en un
extrem
Lípids saponificables són esters d'àcids grassos i
un alcohol o aminoalcohol.
Lípids insaponificables Terpens o isoprenoides i
esteroides.

12.  2.2.3 LES PROTEÏNES: Són principis immediats orgànics,
compostos per carboni, hidrogen, oxigen i nitrogen, podent
a més contindre sofre i altres elements com a fòsfor, ferro,
etcètera. Són polímers procedents de monòmers cridats
aminoàcids, units per mitjà d'enllaços peptídics. Es parla de
«proteïna» quan el polipèptid està format per més de
cinquanta aminoàcids o quan el seu pes molecular és
superior a 5.000. Exerceixen un paper primordial en la
cèl·lula com a executores de la informació genètica.
Propietats de les proteïnes depenen dels radicals R lliures
i de com reaccionen estos amb altres molècules.

13.  2.2.4 ELS ÀCIDS NUCLEICS:
 ADN: Hui en dia, la idea que l'ADN porta tota la informació
genètica en la llarga cadena de nucleòtids és tan fonamental
per al pensament biològic que a vegades és difícil donar-se
compte de l'enorme llacuna intel·lectual que ha cobert. A
principis del segle XX s'acceptava que els gens estigueren en
els cromosomes i que foren els portadors de la informació
genètica. No obstant això, l'evidència que els gens
estigueren fets d'ADN (i no de proteïnes) , així com la seua
acceptació en la comunitat científica, no va tindre lloc fins a
1950.
 ARN: El ácido ribonucleico (ARN) está compuesto por
ribonucleótidos de adenina, guanina, citosina y uracilo,
unidos, igual que el ADN, mediante enlaces fosfodiester. Se
encuentra en la célula en forma de cadena simple o
monocatenari. Pueden diferenciarse varios tipos de ARN con
funciones muy diversas, aunque todos están implicados en
la expresión del mensaje genético.

14. 3.- CONEIXEMENT HITÒRIC DE LA CÈL·LULA
 La grandària de les cèl·lules està per davall del límit de
resolució de l'ull humà, per la qual cosa el seu descobriment
està lligat a la fabricació dels primers microscopis. En 1666,
Robert Hooke, amb un rudimentari microscopi de 50
augments que ell havia fabricat, va observar, al mirar una
lamina de suro, unes cel·les molt xicotetes com les cel·les
d'una bresca, a les que va cridar cèl·lules. En 1675,
Leeuwenhoek, observant amb el seu microscopi una gota
d'aigua va descobrir organismes unicel·lulars, als que va
cridar animàlculs.

15. 3.1 TEORIA CÈL·LULAR
 En el segle XIX, amb l'ús de millors microscopis i noves
tècniques de tenyiment es va avançar en el coneixement de
la cèl·lula D'esta manera se van anar enunciant els punts de
la Teoria cel·lular per diferents científics:
 En 1838 Schleiden i Schwann van enunciar els dos primers
principis:
 La cèl·lula és la unitat estructural dels sers vius, açò vol dir
que tots els sers vius estan formats almenys per una
cèl·lula.
 La cèl·lula és la unitat funcional dels sers vius, la qual cosa
vol dir que una cèl·lula per si mateixa és capaç de realitzar
les funcions típiques d'un ser viu.
 En 1855 Virchow va enunciar el tercer postulat:
 Tota cèl·lula procedeix, per divisió, d'una altra cèl·lula
preexistent

16. 4.- COM SÓN LES CÈL·LULES?
 4.1 MIDA I FORMA:Les cèl·lules tenen grandària microscòpica
(només podem veure amb un microscopi) . Per això per a
mesurar-les s'empra com a unitat de mesura el micròmetre,
que és la mil·lèsima part d'un mil·límetre (0.001 mm) . La
cèl·lula humana més gran (l'òvul) mesura uns 250
micròmetres (0.25 mm) i està quasi en el límit de resolució
de l'ull humà, però la major part de les cèl·lules mesuren
molt menys, entre uns quants i 50 o 60 micròmetres. La
grandària d'un ser viu no guarda relació amb la grandària de
les seues cèl·lules, iguals de grans són les cèl·lules d'un
elefant que les d'un ratolí.

17.  És molt variable i depèn de la funció que realitza cada
cèl·lula. Poden ser allargades com les cèl·lules musculars,
esfèriques com els glòbuls blancs, prismàtiques com les de
la pell, estrelades com les neurones, etc.

18. 4.2 ESTRUCTURA DE LES CÈL·LULES:
 Estructura celular: En todas las células encontramos tres
estructuras básicas, la membrana plasmática, el citoplasma
y el material genético:
 La membrana plasmática es una membrana muy delgada
que rodea a toda la célula. Es muy importante, delimita a la
célula y regula el intercambio de sustancias con el exterior.
 El citoplasma es el contenido de la célula quitando el
material genético. Está formado por un líquido en el que se
encuentran una serie de estructuras llamadas orgánulos,
cada uno de ellos se encarga de realizar una determinada
función.
 El material genético, formado por ADN, regula el
funcionamiento de la célula y contiene la información para
todas las características de ese ser vivo.

19. 5.- LA CÈL·LULA PROCARIOTA
 LA CÈL·LULA PROCARIOTA:
 ELS BACTERIS són cèl·lules sense nucli, la zona de la
cèl·lula, on està l'ADN i ARN no està limitat per membrana.
Ex. Bacteri. Actualment estan dividides en dos grups:
 Eubacterias, que posseïxen parets cel·lulars formades per
peptidoglicano o per mureína. Inclou a la majoria dels
bacteris i també a les cianobacteris.
 Arqueobacterias, que utilitzen altres substàncies per a
constituir les seues parets cel·lulars. Són totes aquelles
característiques que habiten en condicions extremes com a
brolladors sulfurosos calents o aigües de salinitat molt
elevada.

21. 6.- LA CÈL·LULA EUCARIOTA
 En les cèl·lules eucariotes el nucli està rodejat per una
membrana nuclear, mentres que en les procariotes no hi ha
la dita membrana, per la qual cosa el material nuclear està
dispers en el citoplasma. També es la flama carioplasma, i
sol tindre una forma arredonida, o el·líptica en les cèl·lules
prismàtiques, en el centre de la cèl·lula i manté quasi
sempre esta posició. El nucli d'una cèl·lula normal pot
presentar-se en dos formes distintes, segons siga l'estadi en
què es trobe la pròpia cèl·lula. Al començar la divisió
cel·lular o mitosi es distingeixen en el nucli uns corpuscles
característics, susceptibles de ser pintats, són els
cromosomes, portadors dels factors hereditaris o gens. Quan
la cèl·lula roman sense dividir-se (període interfase) , el
nucli presenta una estructura interna filamentosa, poc
visible al microscopi òptic, en la que destaca un orgànul
denominat nuclèol.

23. Orgànul Foto / Dibuix Funció
MEMBRANA
PLASMATICA
(Ver presentació)
Es una capa compuesta por proteínas y fosfolípidos cuya
función es separar el interior del exterior celular e intercambiar
sustancias.
Citoplasma
Es el medio interno de la célula. En él se realiza el
metabolismo celular y el movimiento de moléculas.
Nucli
(Ver presentació)
Zona separada por membrana que rodea al nucleoplasma y el
ADN.
ADN
(cromosomas)
Son las fibras de ADN condensadas. Almacenan la
información genética.

24. Mitocondria
(Ver presentación)
Realiza la respiración celular. Transforma la materia orgánica en
energía: ATP
Ribosoma
Sintetizan proteínas según el código descifrado de el ARN mensajero
que a su vez es copia del ADN.
Retículo
endoplasmático
Distribuye, recoge, almacena y transporta las proteínas fabricadas en
los ribosomas. También fabrica lípidos y construye la membrana
nuclear.
Aparato de
Golgi
Almacena y clasifica las proteínas que recibe del retículo
endoplasmático.

25. Vesículas
Son pequeñas esferas dilatadas a partir del retículo y del Golgi,
delimitadas por membrana que almacenan sustancias.
Lisosomas
Pequeñas esferas membranosas que almacenan enzimas digestivas
que ayudan a digerir los alimentos.
Pared Vegetal
Da soporte, protección y esqueleto a la célula vegetal. Está formada
por capas superpuestas de celulosa.
Cloroplasto
(Ver presentación)
Orgánulo capaz de realizar la fotosíntesis: la transformación de la
materia inorgánica en orgánica.

26. Centríolos
Agregado de microtúbulos cilíndricos que forman los cilios y los
flagelos y facilitan la división celular en células animales.
Leucoplastos Orgánulos que acumulan almidón fabricado en la fotosíntesis.
Cilios y flagelos
Orgánulos que facilitan el movimiento celular.
Vacuolas
Acumulan sustancias de reserva o de desecho.
Forma celular En las animales variada, en las vegetales prismáticas.

27. 6.2 CÈL·LULA EUCARIOTA ANIMAL
 Una cèl·lula animal és un tipus de cèl·lula eucariota de què es componen
molts teixits en els animals. La cèl·lula animal es diferencia d'altres
eucariotes, principalment de les cèl·lules vegetals, en que manca de paret
cel·lular i de cloroplasts, i que posseeix vacúols més petits. A causa de
l'absència d'una paret cel·lular rígida, les cèl·lules animals poden adoptar
una gran varietat de formes, i fins i tot una cèl·lula fagocitària pot encerclar i
engolir altres estructures. Està dividida en 12 parts:
 Membrana cel·lular: És el límit extern de la cèl·lula formada per fosfolipid i
la seva funció és delimitar la cèl·lula i controlar el que surt i entra de la
cèl·lula.
 Mitocondri: Petita estructura cel·lular de doble membrana responsable de la
conversió de nutrients en el compost ric en energia trifosfat d'adenosina
(ATP), que actua com combustible cel·lular. Per aquesta funció que ocupen,
respiració cel·lular, es diu que els mitocondris són el motor de la cèl·lula.
 Reticle endoplasmàtic rugos:rep el nom dels ribosomes que es troben
adherits a la seva estructura, amb forma de sacs. La seva funció és la síntesi
i emmagatzematge de proteïnes.

28.  Reticle endoplasmàtic llis: està format per un conjunt de tubs
que es comuniquen entre ells i amb el reticle endoplasmàtic rugós.
Sintetitza la gran majoria de lípids que formen les membranes de la
cèl·lula.
 Cromatina: Complex macromolecular format per l'associació d'àcid
desoxiribonucleic o ADN i proteïnes bàsiques, les histones, que es
troba al nucli de les cèl·lules eucariotes.
 Lisosoma: Sac delimitat per una membrana que es troba en les
cèl·lules amb nucli (eucariotes) i conté enzims digestius que
degraden molècules complexes. Els lisosomes abunden en les
cèl·lules encarregades de combatre les malalties, com els leucòcits,
que destruïxen invasors nocius i restes cel·lulars.
 Aparell de Golgi: Part diferenciada del sistema de membranes de
l'interior cel·lular, que es troba tant en les cèl·lules animals com en
les vegetals i té la funció de produir algunes substàncies i
empaquetar-les a l'interior de les vesícules. Aquestes substàncies
poden ser abocades a l'exterior, o bé quedar-se dintre de la cèl·lula.
 Citoplasma: El citoplasma comprèn tot el volum de la cèl·lula,
excepte el nucli. Engloba nombroses estructures especialitzades i
orgànuls.

29.  Nucleoplasma: El nucli de les cèl·lules eucariotes és una
estructura discreta que conté els cromosomes, recipients de la
dotació genètica de la cèl·lula. Està separat de la resta de la cèl·lula
per una membrana nuclear de doble capa i conté un material
anomenat nucleoplasma. La membrana nuclear està perforada per
porus que permeten l'intercanvi de material cel·lular entre
nucleoplasma i citoplasma.
 Nucli cel·lular: És l'òrgan més gran en gairebé totes les cèl·lules
animals i vegetals. Està envoltat per una membrana, és esfèric i
ocupa unes 5 µm de diàmetre. Dintre del nucli, les molècules de
ADN i proteïnes estan organitzades en cromosomes que solen
aparèixer disposats en parells idèntics. Els cromosomes estan molt
retorçats i embullats i és difícil d'identificar-los per separat.
 Nuclèol: Estructura situada dintre del nucli cel·lular que intervé en
la formació dels ribosomes (orgànuls cel·lulars encarregats de la
síntesi de proteïnes). El nucli cel·lular conté típicament un o
diversos nuclèols, que apareixen com zones denses de fibres i
grànuls de forma irregular. No estan separats de la resta del nucli
per estructures de membrana.
 Centríol: Cadascuna de les dues estructures de forma cilíndrica
que es troben en el centre d'un orgànul de les cèl·lules eucariotes
denominat centrosoma. A un parell de centríols se'l coneix amb el
nom de diplosoma; aquests es disposen perpendicularment entre
si.

30.  Ribosoma: Els ribosomes es troben en totes les cèl·lules
i també dintre de dues estructures cel·lulars anomenades
mitocondris i cloroplasts. Gairebé tots suren lliurement en
el citoplasma (el contingut cel·lular situat fora del nucli),
però molts estan enllaçats a xarxes de túbuls embolicats
en membranes que ocupen tota la massa cel·lular i
constituïxen l'anomenat reticle endoplasmàtic.
 Membrana plasmàtica: La membrana plasmàtica de les
cèl·lules eucariotes és una estructura dinàmica formada
per 2 capes de fosfolípids en les quals s'embeuen
molècules de colesterol i proteïnes. Els fosfolípids tenen
un cap hidròfil i dues cues hidròfobes. Les dues capes de
fosfolípids se situen amb els caps cap a fora i les cues,
enfrontades, cap a dintre. És a dir, els grups hidròfils es
dirigeixen cap a la fase aquosa, els de la capa exterior de
la membrana cap al líquid extracel·lular i els de la capa
interior cap al citoplasma.

32. 6.3 CÈL·LULA EUCARIOTA VEGETAL
 La cèl·lula vegetal és la unitat elemental que constitueix qualsevol
organisme vegetal, i comprèn generalment un nucli cel·lular
envoltat d'un citoplasma, diversos orgànuls o plasts, i tot protegit
per una membrana cel·lular.
 Les cèl·lules vegetals són molt diferents de les cèl·lules dels
organismes que pertanyen als altres eucariotes. Els principals
caràcters distintius són:
 Un gran vacúol central, envoltat d'una membrana (el tonoplast),
que manté la turgència de la cèl·lula i controla els intercanvis de
molècules entre el citosol i la saba. Aquests vacúols serveixen de
galledes de les escombraries a les cèl·lules vegetals, al final de la
vida de la cèl·lula, aquests vacúols ocupen el 90% de l'espai
cel·lular.
 Una paret pectocel·lulosica feta de cel·lulosa i de proteïnes i, en
molts casos, de lignina dipositada pel protoplast fora de la
membrana cel·lular. Es diferencia clarament de la paret cel·lular
dels bolets, feta de quitina, i dels procariotes, feta de
peptidoglicans.

33.  Els plasmodesmes, als porus de la paret cel·lular, que
permet a cada cèl·lula vegetal comunicar amb les
cèl·lules adjacents. Aquest sistema és diferent de la
xarxa d'hifes present en els bolets.
 Els plastidis, en particular els cloroplasts que contenen la
clorofil·la, aquest pigment que dóna a les plantes el seu
color verd i que intervé en el procés de la fotosíntesi.
 L'absència de centríols que són presents a les cèl·lules
animals.
 Com les altres cèl·lules eucariotes, les cèl·lules vegetals
posseeixen típicament un nucli, que conté l'essència de
l'ADN cel·lular, i dels mitocondris, les «fàbriques» de la
cèl·lula. Tanmateix, certes parts dels teixits d'una planta
viva moren de manera selectiva per ser útils a la planta i
no consumir nodriments.

35. 7.- LA NUTRICIÓ CEL·LULAR
 La nutrició cel·lular és el conjunt de processos mitjançant
els quals les cèl·lules obtenen la matèria i l'energia
necessàries per fer les funcions vitals.
 Les substàncies que la cèl·lula pren de l'exterior són els
nutrients. La cèl·lula utilitza aquestes substàncies per
obtenir energia, així com per aconseguir les substàncies
necessàries per créixer i per construir i renovar les
estructures cel·lulars.
 Un cop dins la cèl·lula, els nutrients experimenten un
seguit de processos químics que en conjunt reben el nom
de metabolisme.
 Segons la finalitat i el tipus de reacció que tingui lloc, el
metabolisme es diferencia en catabolisme i
anabolisme.

36. 7.1 EL CATABOLISME
 Catabolisme. Correspon a reaccions de tipus degradatiu.
Consisteix en la transformació de substàncies orgàniques
complexes, riques en energia (com ara glúcids, lípids,
proteïnes...), en compostos més petits i simples (com
diòxid de carboni, aigua, amoníac...). En el catabolisme
s'obté energia química, que la cèl·lula utilitza per
sintetitzar noves molècules, per a la reproducció o per al
funcionament cel·lular.
 El catabolisme comprendre el metabolisme de degradació
oxidativa de les molècules orgàniques, la finalitat del qual
és l'obtenció d'energia necessària perquè la cèl·lula puga
desenrotllar les seues funcions vitals. Ha d'existir una
última molècula que capte els electrons o els hidrògens
despresos en les reaccions d'oxidació. Si l'acceptor
d'electrons és l'oxigen molecular la ruta o el catabolisme
es aeròbica y si és una altra molècula es catabolisme
anaeròbic.

37.  El catabolisme aeròbic està format per unes quantes
rutes metabòliques que conduïen finalment a l'obtenció
de molècules d'ATP. Estes molècules d'ATP més tard seran
imprescindibles per a donar energia en les rutes
anabòliques. L'energia que no s'usa es dissiparà en forma
de calor.

38. 7.2 EL ANABOLISME
 Anabolisme. Correspon a reaccions de tipus constructiu.
Comprèn els processos que converteixen les substàncies
petites i senzilles en substàncies orgàniques complexes
pròpies de la cèl·lula, que utilitza per créixer i per reposar
estructures danyades o perdudes. Per dur a terme aquests
processos cal utilitzar energia, que la cèl·lula obté
bàsicament de dues fonts: l'energia lumínica del Sol (en el
cas de les cèl·lules fotosintètiques) i l'energia química que
aporta el catabolisme.
 La nostra vida en el planeta terra depèn de la funció d'uns
sers vius molt especials, que són capaços de fabricar la seua
pròpia matèria a partir de la llum. Es tracta de plantes
verdes i algues que realitzen la fotosíntesi. Els organismes
fotosintètics utilitzen la llum del sol i transformen la seua
energia lluminosa en energia per a formar glúcids i altres
molècules orgàniques. Estes molècules orgàniques formen
els seus teixits que serveixen d'aliment els sers vius no
fotosintetitzadors

40. 7.3 LA NUTRICIO
AUTOTROFA
 Autòtrofa. La presenten les cèl·lules capaces d'elaborar la
pròpia matèria orgànica, a partir de substàncies
inorgàniques senzilles que prenen de l'exterior, com ara
l'aigua, les sals minerals i el diòxid de carboni.
 Per dur a terme aquesta transformació cal una font
d'energia, que generalment prové de la llum solar. Tenen
cèl·lules autòtrofes les plantes, les algues i alguns bacteris.
 Quimiosíntesi: la matèria inorgànica es transforma en
orgànica per mitjà de l'aportació d'energia química que
procedeix de certes reaccions químiques produïdes en el mig
cel·lular. Només la presenten alguns grups de bacteris

41.  Els Autòtrofs Fotosintètics són tots aquells organismes
que posseeixen la facultat de transformar el Co2, el H2O,
i els fotons de llum solar en aliments orgànics sintetitzats
per Fotosíntesi. Per a això compten amb Plastidios verds
o Cloroplastos i Clorofil·la o pigment Fotorreceptor que és
l'encarregat de la transformació primària de la llum solar
en energia química
 QUIMIOSINTETICA FOTOSINTETICA

43. 7.4 LA NUTRICIÓ
HETERÒTROFA
 La presenten les cèl·lules que necessiten incorporar
matèria orgànica elaborada per altres organismes, ja que
són incapaces de fabricar-la per si soles. Són heteròtrofes
les cèl·lules dels animals, dels fongs, dels protozous i de
molts bacteris.

44. 8.- LA FOTOSÍNTESIS.
 8.1 LES SEUES FASES:
 Localització : En els
cloroplastos de les cèl·lules
vegetals
 Compostos que intervenen :
 Matèria primera; Aigua i sals
minerals de la saba bruta i el
CO 2 , de l'aire, que arriba a les
cèl·lules a través dels estomes.
 Energia: Llum solar.
 Clorofil·la: pigment que
s'encarrega de transformar
l'energia lluminosa en energia
química.

45. 6 CO2+ 6 H2O + Energia luminosa: C6H12O6+ 6O2(glucosa)
 Fases : La reacció anterior és un resum d'una llarga sèrie
de reaccions químiques, que per al seu estudi s'agrupen
en dos fases, lluminosa i fosca.

46. FASE LLUMINOSA :
 Per a la seua realització
és indispensable la
presència de la llum.
 Té lloc en els grana dels
cloroplastos.
 Els pigments
fotosintètics capten
l'energia lluminosa i la
transformen en energia
bioquímica, que
s'emmagatzema en
molècules d'ATP.
 Així mateix té lloc una
hidròlisi o ruptura d'una
molècula d'aigua.
L'oxigen passa a
l'atmosfera i els
hidrògens són captats
pel NADP, que es reduïx
a NADPH2.

47.  Per a la seua
realització no és
necessària la presència
de la llum.
 Té lloc en l'estroma
dels cloroplastos.
 Utilitzant el carboni i
l'oxigen del CO2, els
hidrògens del NADP2 i
l'energia dels ATP, se
sintetitzen xicotetes
molècules orgàniques,
a partir de les quals,
una vegada acabada la
fotosíntesi, la planta
sintetitzarà les
distintes molècules
orgàniques que
necessita

48. 9.- LA RESPIRACIÓ CEL·LULAR
 Independentment de com hagin obtingut les cèl·lules la matèria
orgànica, aquesta s'ha de degradar en altres compostos més senzills,
per alliberar l'energia emmagatzemada i poder-la utilitzar. La respiració
cel·lular és la degradació total (per mitjà de l'oxidació) de certes
substàncies orgàniques fins a matèria inorgànica per alliberar energia.
Les cèl·lules, tant les autòtrofes com les heteròtrofes, utilitzen el procés
de la respiració cel·lular per degradar les substàncies orgàniques, riques
en energia, com ara la glucosa, en compostos inorgànics més senzills,
pobres en energia, com ara el diòxid de carboni i l'aigua. Per dur a
terme aquesta degradació, la majoria de les cèl·lules necessiten
l'oxigen. L'equació global esquemàtica de la respiració és: L'energia
alliberada en aquest procés s'emmagatzema en una molècula
anomenada ATP, que transporta l'energia a qualsevol lloc de la cèl·lula
on es necessiti. Tot seguit, l'energia és utilitzada per dur a terme
diferents funcions (síntesi de substàncies més complexes,
moviment...).En les cèl·lules eucariotes la respiració cel·lular té lloc als
mitocondris, i, en les procariotes, a la membrana plasmàtica.

49.  La vida suposa un constant consum d'energia. Energia
que les cèl·lules només saben utilitzar en forma d'energia
química o energia d'enllaç (l'energia que existeix en els
enllaços entre els àtoms que formen les molècules) .
Perquè els aliments (sobretot els aliments energètics com
els glúcids o els greixos) alliberen eixa energia, la cèl·lula
els oxida completament en un procés cridat RESPIRACIÓ
CEL·LULAR, que ocorre en les mitocondris i que necessita
oxigen. Eixe és el destí de l'oxigen que prenem pels
pulmons. Com a conseqüència d'això, el carboni dels
aliments queda completament oxidat, és a dir, queda com
CO2, producte de rebuig que ha de ser expulsat de
l'organisme. D'eixa tasca s'encarreguen, com ja sabem,
els pulmons. També es produeix aigua com a producte de
rebuig, però esta no s'elimina, perquè és molt útil per a
moltes altres funcions de l'organisme.

50.  Per mitjà de la respiració cel·lular, l'àcid pirúvico format
en la glucòlisi s'oxida completament a CO2 i aigua en
presència d'oxigen. Es desenrotlla en dos etapes
successives: el cicle de Krebs i la cadena respiratòria,
associada a la fosforilació oxidativa.
 En les cèl·lules eucariotes el cicle de Krebs té lloc en la
matriu de la mitocondri en presència d'oxigen. La
membrana mitocondrial externa és permeable a la
majoria de les molècules de dimensió reduïda, no obstant
això la interna té una permeabilitat selectiva i controla el
moviment d'ions hidrogen.