9. I així consu m ia el rest de sa miserable vida la padrina de cal Manyo, i mm òbil i sola i m irant i m irant se m pre, a m b una quietesa fixa d’esfinx, aquell cel tan blau i bonic , però no tan i m passible i llunyer pels que sofreixen. Ningú sabia, ni potser ella mateixa, quins esqueixos de pensaments rodolaven per les confurnes de son cervell primitiu , paralitzat per l’hemiplexia, davant d’aquell cel esplèndid, ni quines sensacions podia despertar el més enllà meravellós que contemplava sempre, en esperit encara viu, dins de sa carn quasibé del tot morta i momificada .