TEMA 2.- LA CONSTRUCCIÓ DE
L’ESTAT LIBERAL: EL REGNAT
D’ISABEL II (1833-68)
Salvador Vila Esteve
Història d’Espanya
2n de ...
3. L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL.
- El sistema liberal es basarà en tres pilars: la Corona, l’exèrcit i
els partits di...
3.1. Els partits polítics (I).
Els dos partits polítics fonamentals (moderats i progressistes) són minoritaris (elitistes)...
3.1. Els partits polítics (II).
La Unió
Liberal
Partit centrista format en 1854
Suport social: format per moderats descont...
3.2. El pes de l’exèrcit.
La història política del sistema liberal fins 1868 es caracteritza pel fort pes de l’exèrcit
o l...
3.3. Les Juntes i la Milícia.
Les Juntes, primer d’ideologia liberal i després progressista, s’atribueixen la sobirania
na...
3.4. El paper de la premsa.
La premsa juga un paper clau com a únic mitjà de comunicació important:
cada partit tindrà els...
3.5. L’església.
L’església continua sent molt important pel seu poder i per ser la principal transmissora
d’idees: si bé ...
4. LA DÈCADA MODERADA (1844-54).
- El regnat d’Isabel II es caracteritza pels governs dels liberals
moderats, distingint-s...
4.1. La configuració del règim moderat (I).
Les eleccions de 1844, després del descontent amb Espartero i amb un
sufragi m...
4.1. La configuració del règim moderat (II):
les reformes moderades (I).
Les reformes moderades es caracteritzen per poten...
4.1. La configuració del règim moderat (III):
les reformes moderades (II).
Reforma del codi penal i creació de la Guàrdia ...
4.2. La crisi del govern moderat.
El funcionament del sistema isabelí, que impossibilitava la participació de la majoria d...
5. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-56).
5.1. La revolta del 1854 i el nou govern progressista.
5.2. La legislació econòmica.
...
5.1. La revolta del 1854 i el nou govern progressista (I):
el canvi de govern.
En 1854 els generals moderats O’Donnell i D...
5.1. La revolta del 1854 i el nou govern progressista (II):
les lleis polítiques.
Es restaura la Constitució de 1837 mentr...
5.2. La legislació econòmica (I): introducció.
Es tracta d’un conjunt de lleis que, partint de la defensa dels interessos ...
5.2. La legislació econòmica (II):
la desamortització de Madoz (1855).
Afecta als béns del clergat que quedaven, de l’Esta...
5.2. La legislació econòmica (III):
la Llei General de Ferrocarrils (1855) (I).
Antecedents: abans de 1855 ja s’havien con...
5.2. La legislació econòmica (IV):
la Llei General de Ferrocarrils (1855) (II).
Beneficis
de la llei
Va propiciar la inver...
5.3. La crisi del Bienni Progressista: la conflictivitat social.
Les mesures del Bienni no milloraren les condicions de vi...
6. LA DESCOMPOSICIÓ DEL
SISTEMA ISABELÍ (1856-68).
6.1. Els governs unionistes (1856-63).
6.2. Els governs moderats autori...
6.1. Els governs unionistes (1856-63).
Es caracteritzen per una tornada al conservadorisme per part d’O’Donnell:
Constituc...
6.2. Els governs moderats autoritaris (1863-68).
Els moderats són incapaços de solucionar el greu problema de la crisi eco...
7. ELS PRIMERS MOVIMENTS SOCIALS (1840-68) (I).
Les fortes desigualtats entre la burgesia (inclosa la vella noblesa) i els...
7. ELS PRIMERS MOVIMENTS SOCIALS (1840-68) (II).
A partir del Bienni els sindicats d’ofici es converteixen en els primers
...
Próxima SlideShare
Cargando en…5
×

Tema 2(b). El regnat d'Isabel II. La majoria d'edat (1843-68)

2.371 visualizaciones

Publicado el

0 comentarios
0 recomendaciones
Estadísticas
Notas
  • Sé el primero en comentar

  • Sé el primero en recomendar esto

Sin descargas
Visualizaciones
Visualizaciones totales
2.371
En SlideShare
0
De insertados
0
Número de insertados
3
Acciones
Compartido
0
Descargas
175
Comentarios
0
Recomendaciones
0
Insertados 0
No insertados

No hay notas en la diapositiva.

Tema 2(b). El regnat d'Isabel II. La majoria d'edat (1843-68)

  1. 1. TEMA 2.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL: EL REGNAT D’ISABEL II (1833-68) Salvador Vila Esteve Història d’Espanya 2n de Batxillerat
  2. 2. 3. L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL. - El sistema liberal es basarà en tres pilars: la Corona, l’exèrcit i els partits dinàstics (moderats i progressistes), sent l’exèrcit clau per a decidir qui governa, mentre la majoria de la població quedava fora del sistema polític. 3.1. Els partits polítics. 3.2. El pes de l’exèrcit. 3.3. Les Juntes i la Milícia. 3.4. El paper de la premsa. 2.5. L’església.
  3. 3. 3.1. Els partits polítics (I). Els dos partits polítics fonamentals (moderats i progressistes) són minoritaris (elitistes) a causa de la manca de tradició i de ser el sufragi censitari i molt restringit Els dos grans partits defensen el sistema monàrquic constitucionalista Els moderats Suport social: terratinents, grans comerciants, la vella noblesa, l’alt clergat i els militars moderats Ideologia liberal conservadora: defensen el sufragi censitari restringit, la sobirania compartida entre la reina i les Corts, el clericalisme, la limitació dels drets i amplis poders per a la Corona Principal líder: Narváez Els progressistes Suport social: professionals liberals, militars progressistes, mitjans i xicotets burgesos i algun membre de la burgesia industrial i financera Ideologia liberal progressista: defensen la sobirania nacional (predomini de les Corts), limitar la influència de l’església, un sufragi censitari més ampli, més poders per als ajuntaments, una reforma agrària i major poder per a les institucions locals (ajuntaments i Milícia Nacional) Principals líders: Espartero, Mendizábal i Prim Por muy ilustrados que sean los individuos que no tienen bienes, y por más a propósito que se les considere para desempeñar cualquier destino público, no por eso pueden ser igualmente útiles para diputados de la nación […]. La independencia absoluta que debe tener un legislador es preciso fundarla en la posesión de una renta capaz de cubrir sus más imperiosas necesidades. Antonio Borrego en El español, 4-IV-1846
  4. 4. 3.1. Els partits polítics (II). La Unió Liberal Partit centrista format en 1854 Suport social: format per moderats descontents i progressistes més conservadors Ideologia centrista: defensen mesures intermèdies entre moderats i progressistes Principal líder: O’Donnell El Partit Demòcrata Fundat en 1849 Suport social: progressistes radicals, professionals liberals i sectors populars Ideologia demòcrata: defensa el sufragi universal masculí, l’ampliació de les llibertats, la llibertat de culte, la lluita contra les desigualtats socials, la intervenció de l’Estat en l’ensenyament i una fiscalitat més justa Els republicans guanyen força al final del regnat d’Isabel II i, a més de defensar el mateix que els demòcrates, demanen la República i un caràcter més social i popular
  5. 5. 3.2. El pes de l’exèrcit. La història política del sistema liberal fins 1868 es caracteritza pel fort pes de l’exèrcit o la militarització de la vida política: els líders dels principals partits són militars i el pronunciament militar serà l’única forma real de canviar el govern, especialment en el cas dels progressistes (sufragi censitari restringit) La intervenció militar es converteix en un fenomen crònic en ser l’única institució sòlida de l’estat liberal front la feblesa de la societat civil i el mateix sistema de partits: és el braç executor de la conspiració política Són els militars, a través de les conspiracions i pronunciaments, els que canvien els governs, però actuant sempre en nom d’un partit (pronunciament) i no en nom de l’exèrcit o l’Estat (colp d’estat) Mucho se habla en estos últimos tiempos de la necesidad de destruir la preponderancia militar para fortalecer el poder civil; parécenos que la cuestión se ha planteado al revés, y que más bien debiera pensarse en robustecer el poder civil para destruir la preponderancia militar: no creemos que el poder civil sea flaco porque el militar sea fuerte, sino que, por el contrario, el poder militar es fuerte porque el civil es flaco [...]. Las quejas contra la preponderancia militar datan ya de mucho tiempo; hace largos años que las fracciones liberales se acusan unas a otras [...).Lo que en 1834 y 1835 decían los progresistas contra los moderados, dijeron los moderados contra los progresistas en 1836 y 1837; hasta 1840 les tocó el turno a los progresistas repetir los mismos cargos; que luego reprodujeron los moderados hasta 1843 [...]. El nombre de las personas y de los hombres no significa nada: el hecho es el mismo. Balmes, Artículo publicado en El Pensamiento de la Nación;18-III-1846 Llego al fin a la enojosa tarea de reseñar mis trabajos en las elecciones, que es lo más desagradable de las tareas de un gobernador. Se exige de él que sea honrado, leal y justo, y que gane, sin embargo, las elecciones. Al que las pierde se le califica de inepto y le cuesta el destino. Al que para ganarlas comete violencias o imprudencias, se le tilda de bárbaro; si las violencias son justiciables, los vencidos le encausan, le difaman en los periódicos y le suscitan toda clase de disgustos. ¡Triste conflicto! Yo seguí siempre el sistema de favorecer la candidatura de! gobierno, pero con prudencia, con decoro y sin faltar a la justicia, a la ley y a la honradez. A. Guerola, Memoria dé mi administración en la provincia de Málaga como gobernador de ella (1857-1863)
  6. 6. 3.3. Les Juntes i la Milícia. Les Juntes, primer d’ideologia liberal i després progressista, s’atribueixen la sobirania nacional en moments de crisi (1812, 1820, 1835, 1836, 1840, 1842-43, 1854 i 1866-68), s’atribueixen la sobirania nacional, trien els seus representants a través de processos electorals i organitzen revoltes i pronunciaments per canviar els governs La Milícia serà la força militar de les Juntes, estant darrere de totes les sublevacions progressistes per fer-se amb el govern i mobilitzant els sectors populars Les Juntes i la Milícia, per la seua composició heterogènia i la variació de les seues demandes, seran difícilment controlables pel poder i derivaran cap a demandes socials i econòmiques que seran arreplegades pel Sexenni
  7. 7. 3.4. El paper de la premsa. La premsa juga un paper clau com a únic mitjà de comunicació important: cada partit tindrà els seus periòdics, expressió de les idees polítiques i mitjà de divulgació de les idees i debats per tot el territori En un país d’analfabets, aquesta es solia llegir en casinos i cafès en veu alta, fomentant les tertúlies polítiques
  8. 8. 3.5. L’església. L’església continua sent molt important pel seu poder i per ser la principal transmissora d’idees: si bé la seua ideologia és ultraconservadora i feia sempre costat als més rics (anticlericalisme popular creixent); ara s’apropa a les idees liberals en el poder, buscant així recolzament econòmic de l’Estat i mantindre el seu poder
  9. 9. 4. LA DÈCADA MODERADA (1844-54). - El regnat d’Isabel II es caracteritza pels governs dels liberals moderats, distingint-se tres etapes: la Dècada Moderada (1844- 54), el Bienni Progressista (1854-56) i la tornada dels moderats (1856-68, amb un govern unionista fins 1863 i un moderat entre 1863 i 1868). 4.1. La configuració del règim moderat. 4.2. La crisi del govern moderat.
  10. 10. 4.1. La configuració del règim moderat (I). Les eleccions de 1844, després del descontent amb Espartero i amb un sufragi molt retringit, donen la majoria als moderats: govern de Narváez Els moderats representen el poder de la nova burgesia terratinent, fusió dels antics senyors i els nous propietaris burgesos Els moderats posen les bases d’un liberalisme molt conservador (doctrinari) contra l’absolutisme i el carlisme per una part i les classes populars per altra La Constitució moderada de 1845 (liberalisme doctrinari) Sobirania de les Corts amb el rei Més poders per al rei i el govern (executiu) i menys per a les Corts Confessionalitat catòlica de l’Estat Control dels ajuntaments i les diputacions provincials Supressió de la Milícia Sufragi censitari molt restringit Corts bicamerals, amb un Senat triat per la Corona Restricció de llibertats Art. 12. La potestad de hacer las leyes reside en las Cortes con el Rey. Art. 26. Las Cortes se reúnen todos los años. Corresponde al Rey convocarlas, suspender y cerrar sus sesiones, y disolver el Congreso de los Diputados. Art. 35. El Rey, y cada uno de los Cuerpos Colegisladores, tienen la iniciativa de las leyes. Art. 43. La potestad de hacer ejecutar las leyes reside en el Rey, y su autoridad se extiende a todo cuanto conduce a la conservación del orden público en lo interior, y a la seguridad del Estado en lo exterior, conforme a la Constitución y a las leyes. Art. 44. El Rey sanciona y promulga las leyes. Art. 11. La Religión de la Nación española es la católica, apostólica, romana. El Estado se obliga a mantener el culto y sus ministros. Art. 13. Las Cortes se componen de los Cuerpos Colegisladores, iguales en facultades: el Senado y el Congreso de los Diputados. Art. 14. El número de Senadores es ilimitado: su nombramiento pertenece al Rey. Art. 15. Sólo podrán ser nombrados Senadores los españoles que, además de tener treinta años cumplidos, pertenezcan a las clases siguientes: Presidentes de alguno de los Cuerpos Colegisladores. Senadores o Diputados admitidos tres veces en las Cortes. Ministros de la Corona. Consejeros de Estado. Arzobispos. Obispos. Grandes de España. Capitanes generales del Ejército y Armada. Tenientes generales del Ejército y Armada. Embajadores. Ministros plenipotenciarios. Presidentes de Tribunales Supremos. Ministros y Fiscales de los mismos. Los comprendidos en las categorías anteriores deberán además disfrutar 30.000 reales de renta procedente de bienes propios o de sueldos de los empleos que no puedan perderse sino por causa legalmente probada, o de jubilación, retiro o cesantía. Títulos de Castilla que disfruten 60.000 reales de renta. Los que paguen con un año de antelación 8.000 reales de contribuciones directas, hayan sido Senadores o Diputados a Cortes, o Diputados provinciales, o Alcaldes en pueblos de 30.000 almas, o Presidentes de Juntas o Tribunales de Comercio. Art. 17. El cargo de Senador en vitalicio.
  11. 11. 4.1. La configuració del règim moderat (II): les reformes moderades (I). Les reformes moderades es caracteritzen per potenciar el liberalisme, el centralisme, la jerarquització i la uniformització territorial La Llei d’Ajun- taments (1845) La Corona nomena els alcaldes dels ajuntaments amb més de dos mil habitants i els governadors civils (nomenats també pel rei) els alcaldes dels pobles xicotets Els ajuntaments depenen del govern central (centralisme) Aquestes mesures centralitzadors provoquen la Segona Guerra Carlina (1846-49), molt localitzada i menys important, que aconseguirà el reconeixement dels drets forals al País Basc i Navarra, però sense competències legislatives i judicials Reforma de l’educació Accés de tota la població a l’ensenyament primari Sols aquells amb diners per a pagar-s’ho poden fer secundària Pel que fa a les universitats, sols Madrid pot concedir el títol de Doctor Apropament a l’església En 1845 li tornen al clergat secular aquells béns que li havien expropiat i no havien venut encara Es signa el Concordat de 1851 amb la Santa Seu, pel qual l’estat mantindria el culte i el clergat tindria, en la pràctica, el monopoli de l’ensenyament secundari i sols el matrimoni canònic seria vàlid S’aproven a canvi del recolzament de l’església a Isabel II i el sistema isabélí Pius IX Juan Bravo Murillo
  12. 12. 4.1. La configuració del règim moderat (III): les reformes moderades (II). Reforma del codi penal i creació de la Guàrdia Civil (1844) per a defensar l’ordre burgés i la propietat privada: es suprimeix la Milícia Nacional progressista i es crea el cos militaritzat de la Guàrdia Civil per a perseguir els delictes Reforma fiscal de Mon-Santillán (1845) Durarà més d’un segle i naix dels problemes fiscals que arrossegava la Hisenda Va consistir en combinar impostos directes (contribució d’immobles, cultius, ramaderia i indústria) i indirectes (estancs, consums,...) Millorà la situació, però l’endeutament de l’Estat continuarà sent permanent i s’haurà de continuar emitint deute públic, demanant-se crèdits i fent concessions als grups estrangers Imposició del sistema mètric decimal com a únic sistema de pesos i mesures
  13. 13. 4.2. La crisi del govern moderat. El funcionament del sistema isabelí, que impossibilitava la participació de la majoria de la població i el canvi de majories per eleccions (manipulació electoral), va fomentar l’aparició de grups de pressió (“camarilles”) i la intervenció de l’exèrcit, les juntes i la Milícia en política Des de fora del sistema sorgeix una doble oposició Els carlins, amb la segona guerra carlina o guerra “dels matiners” (1846-49) i amb les mateixes reivindicacions que deu anys abans Els demòcrates, que funden el Partit Demòcrata crític amb Isabel II, demanant el sufragi universal masculí i evolucionant cap a posicions republicanes A partir de 1851 els moderats entren en lluites polítiques internes entre ells i, en tres anys, hi haurà quatre governs moderats: crisi política que s’agreujà per l’intent moderat (Bravo Murillo) d’aprovar una nova Constitució amb encara més poders per a l’executiu (reina i govern) i menys per a les Corts Els pronunciaments i les revoltes de juntes i Milícia seran l’única alternativa per canviar el signe del govern i eixir de la crisi A açò cal afegir les males collites i la forta pujada del preu del blat (i del pa): crisi econòmica CARLOS LUIS DE BORBÓN
  14. 14. 5. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-56). 5.1. La revolta del 1854 i el nou govern progressista. 5.2. La legislació econòmica. 5.3. La crisi del Bienni Progressista: la conflictivitat social.
  15. 15. 5.1. La revolta del 1854 i el nou govern progressista (I): el canvi de govern. En 1854 els generals moderats O’Donnell i Dulce es pronuncien a Vicálvaro (“La Vicalva- rada”), però veient que no tenen suficients forces, busquen el recolzament dels progressistes Moderats descontents (O’Donnell, que funda la Unión Liberal) i progressistes (Espartero) publiquen dos manifests (Aranjuez i Manzanares), demanant una nova llei electoral (ampliar el dret al sufragi), una rebaixa d’impostos, la restauració de la Milícia Nacional i la formació de Juntes i, posteriorment, Corts Constituents Amb l’ajuda de les juntes que es formen i la Milícia (protestes a les principals ciutats) aconsegueixen que la reina cride a Espartero i O’Donnell per a formar govern: Espartero serà el president del govern i O’Donnell ministre de la Guerra
  16. 16. 5.1. La revolta del 1854 i el nou govern progressista (II): les lleis polítiques. Es restaura la Constitució de 1837 mentre les noves Corts, amb majoria de la Unión Liberal i suport progressista, elaboren una nova Constitució que no arribarà a ser publicada La Constitució de 1856 (non nata) Sobirania nacional Més drets i llibertats individuals Elecció directa dels ajuntaments Llibertat de culte Es restaura la Milícia Nacional, s’amplia el cos electoral (es baixa la quota censitària) i s’estableix una nova Llei Municipal (el poble tria l’alcalde) Art. 1. Todos los poderes públicos emanan de la Nación, en la que reside esencialmente la soberanía, y por lo mismo pertenece exclusivamente a la Nación el derecho de establecer sus leyes fundamentales. Art. 3. Todos los españoles pueden imprimir y publicar libremente sus ideas sin previa cen- sura, con sujeción a las leyes. No se podrá secuestrar ningún impreso hasta después de haber empezado a circular. La calificación de los delitos de imprenta corresponde a los jurados. Art. 14. La Nación se obliga a mantener y proteger el culto y los ministros de la religión católica que profesan los españoles. Pero ningún español ni extranjero podrá ser perseguido por sus opiniones o creencias religiosas, mientras no las manifieste por actos públicos contrarios a la religión.
  17. 17. 5.2. La legislació econòmica (I): introducció. Es tracta d’un conjunt de lleis que, partint de la defensa dels interessos de la burgesia i les classes mitjanes, busca el desenvolupament econòmic i la industrialització
  18. 18. 5.2. La legislació econòmica (II): la desamortització de Madoz (1855). Afecta als béns del clergat que quedaven, de l’Estat (Corona), dels ordes militars, de les confraries, de les instititucions benèfiques i, especialment, dels ajuntaments Mateix sistema que en 1837: expropiació i venda en pública subhasta Ixen a la venda molts més béns i es recapten molts més diners Objectius: aconseguir diners per equilibrar els pressupostos, amortitzar el deute i construir obres públiques per modernitzar el país (ferrocarril) Si bé va suposar grans ingressos per a l’Estat i se’n van beneficiar els burgesos, antics nobles i camperols rics que van poder comprar, van eixir perjudicats els camperols més pobres (perdien els béns comunals i de propis d’on treien cacera, llenya i altres productes per a la subsistència) i l’església (es violaven els acords de 1845 i el Concordat de 1851) Es completa la transformació de totes les formes de propietat anteriors en propietat privada capitalista “Bienes declarados en venta y condiciones de su enajenación. Art. 1º. Se declaran en estado de venta...todos los predios rústicos y urbanos... pertenecientes: al Estado, al clero, a las órdenes militares de Santiago, Alcántara, Calatrava, Montesa y San Juan de Jerusalén, a cofradías, obras pías y santuarios, al secuestro del ex infante don Carlos, a los propios y comunes de los pueblos, a la Beneficencia..., y cualesquiera otros pertenecientes a manos muertas, ya estén mandados o no vender por leyes anteriores. Art. 3º. Se procederá a la enajenación de todos y cada uno de los bienes mandados vender por esta Ley, sacando a pública licitación las fincas o suertes a medida que los reclamen los compradores... Art. 4º. Los compradores de las fincas quedan obligados al pago en metálico de la suma en que se les adjudiquen en la forma siguiente: al contado el 10%, en cada uno de los dos primeros años siguientes el 8% (...), de manera que el pago se complete en quince plazos y catorce años. Art. 10º. Los fondos que se recauden a consecuencia de las ventas realizadas en virtud de la presente ley, exceptuando el 80 por 100 procedente de los bienes de propios, y el total de los que produzcan los del clero..., se destinarán a los siguientes objetos, a saber: 1º. A que el gobierno cubra, por medio de una operación de crédito, el déficit del presupuesto del Estado, si lo hubiese en el corriente. 2º. El 50 por 100 de lo restante, y en años sucesivos del total de los ingresos, a la amortización de la Deuda Pública... 3º. El 50 por 100 restante a obras públicas de interés y utilidad generales... Aranjuez, a 1º de mayo de 1855. Yo, la Reina. El Ministro de Hacienda, Pascual Madoz.
  19. 19. 5.2. La legislació econòmica (III): la Llei General de Ferrocarrils (1855) (I). Antecedents: abans de 1855 ja s’havien construït trams dispersos per tot el territori amb concessions privades, però eren poc rendibles per als empresaris que els construïen: L’Havana (1837), Mataró-Barcelona (1848), Madrid-Aranjuez (1851), València, Xerés, Astúries,... El govern progressista volia impulsar la construcció d’una xarxa viària interconnectada per tot el país per a millorar el transport (menys costos i major rapidesa) i incentivar l’economia (els diners privats no acudien a un projecte que no oferia una rendibilitat clara): Llei General de Ferrocarrils de 1855 Avantatges que es concedien als inversors Els donaven els terrenys per on fer les vies Podien importar tot el material que necessitaren sense pagar aranzels Se’ls garantia un benefici anual del 6% de les inversions (si no l’obtenien el pagaria l’Estat
  20. 20. 5.2. La legislació econòmica (IV): la Llei General de Ferrocarrils (1855) (II). Beneficis de la llei Va propiciar la inversió de molts capitals, tant nacionals com estrangers Va millorar molt el transport de mercaderies Impulsà la construcció d’un mercat nacional que afavoria als cereals, el vi i els minerals Desavantatges L’estructura radial i arborescent: queden zones aïllades i no es connecten entre elles zones econòmicament importants Ample de via diferent a l’europeu: més costos de transport i menys rapidesa Es desvien cap al ferrocarril capitals que hagueren pogut dedicar-se a la indústria Es perd l’oportunitat de potenciar la siderúrgia nacional perquè es pot dur material de l’estranger sense pagar aranzels (però la siderúrgia nacional tampoc estava preparada per a fer front a una demanda tan gran)
  21. 21. 5.3. La crisi del Bienni Progressista: la conflictivitat social. Les mesures del Bienni no milloraren les condicions de vida de les classes populars, que viuen una crisi important en 1855 Els obrers de Barcelona protagonitzen la primera vaga general (1855), demanant reducció d’impostos, augment de salaris, reducció de la jornada laboral i abolició de les quintes El govern aprova la Llei del Treball per acabar amb la vaga, permetent les associacions obreres i algunes millores laborals En 1856 la crisi econòmica s’agreuja i es produeixen revoltes per tot el país, amb incendis de finques i fàbriques Espartero dimiteix i Isabel II li dóna el govern a l’unionista O’Donnell, que reprimeix durament les protestes i revoltes Excelentísimo Sr. Gobernador Civil de esta Provincia: los que suscriben, fabricantes de lana y vecinos de esta ciudad, exponen: .... que los tejedores y los hiladores se sublevan unos detrás de otros y piden en masa, y sin guardar las formas de la costumbre, la subida de los jornales .... Sostienen, en sus ideas desorganizadoras del trabajo, que el fabricante no puede despedir al obrero sin su consentimiento, y a partir de este absurdo promueven luchas feroces en detrimento del principio de autoridad ...... Quieren, sin haberlo pensado, el exterminio de las fábricas, y lo conseguirán si V.E. no pone freno a todos estos alborotos. Quieren, desde hace un mes, poner fin a los sistemas de fabricación .... Los hiladores quieren inutilizar los tomos mecánicos llamados Mulagenys [sic] y reemplazarlos por tomos manuales, que ya no existen en ninguna parte y que ni se sabe como se tienen que utilizar. ...Las nuevas máquinas, que abaratan la producción, producen momentáneamente perturbaciones pasajeras en el trabajo, pero pronto estas perturbaciones retroceden en beneficio de los que las han sufrido y de todo el país. Quien lo dude, aquí tiene el ejemplo de Inglaterra, y si con eso no hay bastante, tiene el de esta misma ciudad, donde hace veinte años la industria lanera no era nada y hoy quizás es superior a la agricultura ........ Carta reproducida en el periódico "El Clamor Público". Antequera, 26-9-1.854 Barceloneses: catalanes todos. Muchísimos son los fabricantes del Principado que han despedido a sus trabajadores enviándoles a pedir limosna. El guante arrojado por los amos quieren recogerlo de una vez los trabajadores, y, por lo mismo, pacíficamente, dejarán las cuadras y talleres hasta que se les haga completa justicia (...). A los trabajadores no les mueven otros fines que la libre asociación (...) quieren también fijar de un modo estable las horas de trabajo; y que se constituya un gran jurado de amos y obreros (...) y desean, por fin, que se les considere como ciudadanos españoles para ser admitidos en las filas de la Milicia Nacional, de la que se les excluye ahora de una manera absoluta (...). Manifiesto colectivo de los huelguistas (1855).
  22. 22. 6. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA ISABELÍ (1856-68). 6.1. Els governs unionistes (1856-63). 6.2. Els governs moderats autoritaris (1863-68).
  23. 23. 6.1. Els governs unionistes (1856-63). Es caracteritzen per una tornada al conservadorisme per part d’O’Donnell: Constitució de 1845, abolició de les lleis progressistes del Bienni (s’interromp la desamortització, s’anul·la la llibertat d’impremta,...) i es restringeix el sufragi S’aconsegueix una certa estabilitat política Es potencia un nacionalisme espanyol patriòtic, amb una política exterior agressiva basada en les “guerres de prestigi”: Indoxina (1858-63), Mèxic (1862) i el Marroc (1859-60), on aconseguiren Sidi Ifni i ampliar els territoris de Ceuta Els inicis de la crisi econòmica (1863) i l’oposició de progressistes, demòcrates i republicans provoquen la dimissió d’O’Donnell: tornen els moderats (Narváez)
  24. 24. 6.2. Els governs moderats autoritaris (1863-68). Els moderats són incapaços de solucionar el greu problema de la crisi econòmica Les revoltes no paren, tan al camp com a les ciutats, especialment a partir de 1866 Els militars progressistes es pronuncien (Prim), però no es fan amb el poder El govern moderat governa de forma autoritària, al marge de les Corts i tots els grups polítics i reprimint durament (pena de mort) qualsevol protesta Tota l’oposició s’exilia i s’uneix en contra dels moderats i d’Isabel II (Pacte d’Ostende, 1866) La revolució de “La Gloriosa” (1868) acabarà amb el regnat NIT DE SAN DANIEL (1865) SUBLEVACIÓ DEL CUARTELL DE SAN GIL I AFUSSELAMENT DELS AMOTINATS (1866)
  25. 25. 7. ELS PRIMERS MOVIMENTS SOCIALS (1840-68) (I). Les fortes desigualtats entre la burgesia (inclosa la vella noblesa) i els treballadors, tant els industrials com els agrícoles, propicia el naixement de nous moviments socials En 1840 es funda a Barcelona el primer sindicat com a forma d’organització dels obrers per a reivindicar millores salarials i laborals i reducció de la jornada de treball: l’Associació Mútua de Teixidors, aprofitant la permissivitat progressista Els sindicats utilitzen la vaga com a forma de lluita: Granada (1839), Barcelona (1840-43) Madrid (1842), València (1843) Els primers sindicats són d’oficis i actuen com a societat de socors mutu: paguen una quota per a fer front a malalties, acomiadaments i vagues (caixes de resistència) Els moderats, en arribar al poder, prohibiran els sindicats i agrupacions d’obrers Amb el Bienni Progressista (1854-56) tornen ser legals els sindicats En 1855 es produeix la primera vaga general a Barcelona: els filadors van a la vaga i són durament reprimits La resta de treballadors de la ciutat recolzen la vaga per solidaritat (general) i s’arriba finalment a un acord amb els empresaris Les vagues s’estenen per tot el territori: Béjar, Alcoi, Antequera,... 18% 70% 2% 10% Alta burguesía, latifundistas y profesionales Jornaleros y pequeños propietarios agrícolas Obreros industriales Clases populares urbanas y “Es preciso entrar en estas habitaciones para formarse una idea de su insalubridad (...) Apenas se encuentra una de estas chozas con ventilación, con embaldosado, con fogones ni hogares, ni aun con chimeneas para la salida de los humos, ni localidad sino para un matrimonio con sus dos hijos pequeños: pues bien en estas pocilgas suelen habitar 3, 4, 5 familias, con 18 ó 24 personas de ambos sexos (...) Si con arreglo a la ordenanza municipal no se consintieran en estas pocilgas más personas que las que permiten los cuarenta pies superficiales por cada una, no podrían exigir los propietarios el exorbitante arriendo que sacan (...) y con semejante tráfico descuidan mejorar los edificios, seguros de que la reedificación no les produciría una ganancia tan usuraria.” Su Ermitaño. El aire caliente y húmedo, que es el que reina en las fábricas de hilados y tejidos, es altamente debilitante; produce abundantes sudores; languidez muscular y debilidad en el sistema gástrico, acompañada de poco apetito; respiración lenta y penosa; movimientos pesados; la sangre no se arterializa debidamente; las impresiones e ideas se obtunden y el sistema nervioso se entorpece. Aunque nuestros obreros no perciben estos síntomas, propios de una temperatura fuertemente cálida, no por eso deja de sentirlos su naturaleza, que insensiblemente va tomando todos los caracteres del temperamento linfático, a que conduce esta temperatura,.... El tejedor, bajo cuyas narices se forma la borrilla, la absorbe con sus inspiraciones anheladas, ocupando ésta el lugar reservado al oxigeno, que en vano piden los pulmones. He aquí la causa del ahilamiento y de la debilidad de algunos desgraciados tejedores, a quienes la necesidad obliga a pasar 14 y más horas diarias unidos a un telar, manteniendo el cuerpo en constante corvadura, siendo su pecho sin cesar conmovido por el bracear de la lanzadera, y las percusiones del balancín contra cada uno de los hilos de la trama; he aquí la causa de esa enfermedad, que comenzando por una tos cada vez más fuerte y más difícil, llega a tener todas las apariencias de una tisis pulmonar, siendo llamada por los médicos de los distritos manufactureros tisis algodonera, o pneumonía algodonera; nombres significativos de una enfermedad cruel, cuyas víctimas van a morir a los hospitales en la flor de la edad; porque, como esta operación no exige fuerzas musculares, se encarga a las mujeres y a los jóvenes de pocos años. Salarich, Higiene del Tejedor. Vich, 1858. «Recordamos aún los sucesos de aquel año [1843]. […] La clase obrera está aleccionada por una dolorosa experiencia. La baja de los salarios fue el premio de sus sacrificios en favor de los capitalistas. […] Las asociaciones […] fueron vivamente perseguidas. […] Se llegó al extremo de poner la clase toda fuera de la ley y sujetarla a los juzgados militares». «Ellos [los fabricantes] son los que con sus exigencias han abierto nuestros ojos y nos han obligado a buscar la causa de nuestros males. Y de raciocinio en raciocinio hemos llegado a comprender que nuestros malos cesarán cuando las Cortes se interesen por nuestra causa, y las Cortes estarán a favor nuestro y en favor de la justicia al mismo tiempo, cuando nosotros nombremos los diputados.» Textos obreros del Bienio Progresista. Cit. por C. MARTÍ, Historia de España, vol. 8, Labor, pp. 192-193 “Los obreros, en fin, piden en beneficio de su salud, de su independencia, del adelanto de su industria y del aumento del consumo: que se fije en diez el máximo de horas del jornal, y se sujeten a inspección los locales de los establecimientos fabriles para ver si cumplen las condiciones higiénicas necesarias; que se establezca el mayor número posible de escuelas gratuitas industriales, en donde aprendan los obreros los medios más útiles y modernos para cumplir sus diversas operaciones y fundar tal vez sus inventos, y, por último, que se establezcan también salas de asilo para los hijos de los obreros que, ocupados en su trabajo, se ven en la necesidad de tenerlos casi todo el día a los peligros físicos y morales de la poca edad, y se prohíba a sus padres los pongan a trabajar antes de los diez años ....” Peticiones de los obreros de Barcelona en huelga general (julio de 1855)
  26. 26. 7. ELS PRIMERS MOVIMENTS SOCIALS (1840-68) (II). A partir del Bienni els sindicats d’ofici es converteixen en els primers sindicats de classe: la federació sindical Unió de Classes Les revoltes s’estenen al camp, sent especialment greus a Andalusia a partir del Bienni Progressista (a causa de la fam dels jornalers): les revoltes es plasmen en ocupacions de terres per part dels camperols, que es repeteixen en 1855, 1857 (Utrera i Sevilla) i 1861-67, amb ocupacions de molts pobles i formació d’una mena d’exèrcit de jornalers de 20.000 homes "En el mes de junio de 1857 urdiose en Sevilla una conspiración cuyos verdaderos autores o instigadores, cuya bandera y cuyos propósitos son todavía un misterio, (…) en la tarde y noche del último día de junio, salieron de Sevilla en número de ciento y tantos hombres, mal armados y pertrechados, y al siguiente penetraron en las villas de Utrera y de El Arahal, donde sorprendieron la Casa Cuartel de la Guardia Civil y cometieron excesos punibles, siendo el más señalado el incendio del archivo municipal y los de algunas escribanías. La noticia de tan incalificables desmanes obligó a la autoridad militar superior de Sevilla a activar el envío de una fuerte columna de tropas de infantería y caballería en persecución de los sublevados, que fueron alcanzados en la mañana del día tres en el pueblo y les causó 25 muertos y escogió 24 prisioneros,14 caballos y varios aspectos. Los sublevados sobrevivieron a aquella cruel carnicería se dispersaron aterrados en todas direcciones, para él cayendo poco a poco unos después de otros en poder de la guardia civil, que salió en su persecución. El día 5 fueron presos sus jefes en el término de la villa de Utrera, y conducidos a Sevilla, así como todos los dispersos que iban cayendo en manos de la guardia civil. Sometidos al fallo de un consejo de guerra, fueron condenados a la última pena, cuyo terrible sentencia se llevó a cabo el día 12, siendo fusilados en Sevilla el primer jefe de los sublevados y veinticuatro individuos más, y en Utrera, el mismo día, el segundo jefe con ocho de sus subordinados”.

×