Tema 4. L'economia del segle XIX

3.331 visualizaciones

Publicado el

Publicado en: Educación
0 comentarios
0 recomendaciones
Estadísticas
Notas
  • Sé el primero en comentar

  • Sé el primero en recomendar esto

Sin descargas
Visualizaciones
Visualizaciones totales
3.331
En SlideShare
0
De insertados
0
Número de insertados
580
Acciones
Compartido
0
Descargas
174
Comentarios
0
Recomendaciones
0
Insertados 0
No insertados

No hay notas en la diapositiva.

Tema 4. L'economia del segle XIX

  1. 1. TEMA 4.- L’ECONOMIA DEL SEGLE XIX: TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I EXPANSIÓ INDUSTRIAL (1833-1930) Salvador Vila Esteve Història d’Espanya 2n de Batxillerat
  2. 2. TEMA 4.- L’ECONOMIA DEL SEGLE XIX. 1. LES TRANSFORMACIONS DE L’AGRICULTURA . 2. L’EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA . 3. ELS INICIS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ . 4. EL FERROCARRIL I EL MERCAT . 5. HISENDA, BANCA I DINERS .
  3. 3. 1. LES TRANSFORMACIONS DE L’AGRICULTURA (I). La reforma agrària liberal (desvinculació, desamortitzacions,...) introdueix el capitalisme al camp espanyol: propietat privada i la terra com una mercaderia Els beneficiats per la reforma van ser els burgesos, gran part de la noblesa i els camperols rics, que es van fer amb terres a bon preu La producció agrícola va augmentar, i encara més la comercialitzada, però la productivitat no ho va fer tant: tècniques endarrerides i mà d’obra més barata i abundant que en altres països europeus Però la desamortització no va afavorir un canvi radical: els que treballen la terra continuen estant, en quasi totes les ocasions, allunyats de la seua propietat i, per tant, no se’ls estimula per a millorar la productivitat
  4. 4. 1. LES TRANSFORMACIONS DE L’AGRICULTURA (II). A Andalusia, gran part de Castella la Manxa i Extremadura predominen els latifundis: uns pocs propietaris molt rics i una majoria de jornalers extremadament pobres -> conflictes socials greus A la submeseta Nord i Galícia predomina el minifundisme: els camperols no tenen prou terra com per a viure d’ella i han d’emigrar Els cereals (i llegums) continuen sent el principal cultiu, gràcies al proteccionisme agrari, però la viticultura (vinya), les oliveres (oli) i els tarongers tenen un major creixement a l’últim terç del segle XIX Com que la productivitat a penes millora i la burgesia inverteix en terres, a Espanya la majoria de la població continua dedicant-se a l’agricultura i ni es desenvolupa la indústria ni es generalitza una agricultura més productiva, comercial i moderna
  5. 5. 2. L’EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA. Al segle XIX es produeix un important creixement de la població: es passa d’11,5 milions en 1797 a 18’6 en 1900 i a 23’5 en 1930, sent especialment important a partir de 1870 Les causes d’aquest creixement estan en el manteniment d’una natalitat molt alta i el descens de la mortalitat per les millores alimentàries, higièniques i mèdiques i les millores a les ciutats El descens de la mortalitat serà més important entre 1860 i 1930: l’esperança de vida passa de 29 a 50 anys La distribució: la densitat de població augmenta a les zones més riques (Madrid, Catalunya, País Valencià, País Basc, Múrcia), mentre la gent emigra de les més pobres (Castella, Navarra, Galícia, La Rioja, Aragó) El procés d’urbanització: les ciutats, especialment les riques i industrials, creixen molt més que el camp, encara que el 70% continua vivint en municipis de menys de 20.000 habitants Les migracions: la gent emigra buscant millors oportunitats: de Galícia, Cantàbria, Astúries i Canàries a Amèrica Llatina o d’Alacant a Algèria L’educació millora, però molt poc: a principis del segle XX el 60% dels espanyols era analfabet
  6. 6. <ul><li>- Durant el segle XIX Espanya comença la seua industrialització, amb una indústria moderna, però localitzada geogràficament, molt lluny de la resta de països d’Europa occidental i amb una economia fonamentalment rural. </li></ul><ul><li>3.1. La indústria tèxtil catalana . </li></ul><ul><li>3.2. La indústria siderúrgica . </li></ul><ul><li>3.3. La lenta expansió industrial . </li></ul><ul><li>3.4. La producció minera . </li></ul><ul><li>3.5. La difusió de la indústria (1874-1930) . </li></ul>3. ELS INICIS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ.
  7. 7. 3.1. La indústria tèxtil catalana (I) . La principal indústria serà el tèxtil català, especialitzat en el cotó i que té com a precedent les indianes del segle XVIII: teixits de cotó estampats Ja des de 1780 s’introdueixen les primeres màquines, més abundants des de 1802, quan es prohibeix l’entrada de cotó filat de l’estranger La Guerra del Francés paralitza i desfà aquests avanços, però en acabar la guerra el tèxtil català no para de créixer fins 1860, malgrat la pèrdua de les colònies, els conflictes socials i les guerres (carlins) A partir de 1833 arriben les primeres màquines de vapor, aplicades a la filatura L’escassetat relativa de mà d’obra a partir de 1830 va afavorir la industrialització per abaratir costos i disminuir el preu de venda L’abaratiment de costos i el proteccionisme van fer augmentar la demanda i van mantindre el creixement Amb la Guerra de Secessió als EUA (1861-65) i la fam de cotó el preu de la matèria primera puja molt i s’acaba el creixement fins 1874, quan novament començarà una nova etapa d’expansió
  8. 8. 3.1. La indústria tèxtil catalana (II) . OBSTACLES A LA INDUSTRIALITZACIÓ L’enorme pes del sector tèxtil (60%) i la seua concentració en Catalunya L’escassa capacitat de compra dels espanyols, la majoria d’ells pobres i sense més diners que els necessaris per a comprar els aliments per a menjar La competència del tèxtil britànic, més barat (per això demanen constantment als governs polítiques proteccionistes) L’escassetat de fonts d’energia: mala qualitat del carbó mineral i escàs aprofitament dels pocs salts d’aigua existents Posició excèntrica respecte a Europa: la posició en un cantó del continent en un moment de costos alts de transport dificulta l’abastiment de matèries primeres i l’exportació del producte final La desincentivació a les inversions en indústria: era menys arriscat invertir en terres, deute públic o el mateix ferrocarril que no en indústria
  9. 9. 3.2. La indústria siderúrgica . Els inicis de la siderúrgia tenen lloc a Màlaga (1826-56), però els costos de producció eren massa elevats per l’absència de carbó de coc i ferro, que havien d’importar Astúries substitueix Màlaga i és la zona siderúrgica més important entre 1864 i 1879: tenien carbó mineral, encara que de baixa qualitat -> la baixa qualitat del carbó i l’absència de ferro van provocar la crisi asturiana a partir del 1876 Biscaia serà la zona siderúrgica més important a partir de 1879 i fins a 1985: aprofitaven la tornada dels vaixells que duien el ferro basc a Anglaterra per dur carbó barat i de qualitat de Gal·les, creixent molt en pocs anys i amb inversions basques pròpies La siderúrgia biscaïna serà la principal indústria espanyola, junt al tèxtil català, fins a la dècada de 1970 La indústria biscaïna, a més de la siderúrgia, aniran diversificant les inversions industrials i creixent: béns d’equipament, construccions mecàniques, construccions navals, navilieres, assegurances, químiques, elèctriques, bancs,...
  10. 10. 3.3. La lenta expansió industrial . Fora dels nuclis industrials català i basc, sols trobem nuclis aïllats lligats a la indústria agroali- mentària (importància de l’agricultura), la indústria del gas (propera a les ciutats) i la química
  11. 11. 3.4. La producció minera . El creixement de la mineria espanyola té lloc entre 1874 i 1914, però per part, majoritàriament, de companyies estrangeres, arran de la Llei de Mines de 1868 Destaca l’extracció de carbó i ferro, però també trobem mercuri, pirites, coure, plom o zinc Causes de l’expansió La inversió de companyies estrangeres (Rotschild) millora la Hisenda, però no va propiciar un desenvolupament industrial a partir del ferro i el carbó L’extracció de carbó va ser important mentre es va prohibir la importació de carbó europeu, però quan es va permetre (1869) el carbó espanyol era de menys qualitat i més car, per la qual cosa sols va poder sobreviure amb ajudes El ferro, especialment el basc, va ser molt important, exportant-se a mitja Europa El ferro basc va propiciar el creixement d’una indústria siderúrgica basca important des de finals del segle XIX: els vaixells que duien el ferro a Anglaterra tornaven carregats de carbó de major qualitat que va servir per a construir siderúrgies que convertiren el mineral de ferro en acer, gràcies als capitals que s’havien tret de les mines de ferro La demanda internacional Els avanços en les tècniques d’extracció La inversió de companyies estrangeres (Llei de Mines)
  12. 12. 3.5. La difusió de la indústria (1874-1930) . Fora del tèxtil català i el nucli siderúrgic basc la indústria és tradicional: alimentària (vi, oli, farines, conserves), vestit (calçat), paper, ceràmica, vidre,... Sols cal destacar, ja quasi en el segle XX, la indústria metal·lúrgica (Barcelona, Sevilla, València), la indústria mecànica i naval (País Basc) i el sector químic (Bilbao i Barcelona) A finals del segle XIX es difon com a nova font d’energia l’electricitat, però fins a 1920 no s’estendrà a la indústria en general A principis del segle XX s’introdueix el petroli i l’automòbil (Hispano-Suïssa) A finals del segle XIX s’expandeix el telègraf i, ja cap a 1920, el telèfon i la ràdio A principis del segle XX sols Catalunya, el País Basc i Madrid (importància de la capitalitat) tenien una indústria important Cap a 1920 València i Castella-Lleó (Lleó, Valladolid) s’uniran als llocs amb una indústria important, però els desequilibris de renda seran molt important entre unes zones agrícoles pobres i unes zones industrials amb una major riquesa
  13. 13. 4. EL FERROCARRIL I EL MERCAT. 4.1. La construcció del ferrocarril . 4.2. Les dificultats del mercat interior . 4.3. L’augment del comerç exterior .
  14. 14. 4.1. La construcció del ferrocarril . Va ser impulsada per la Llei General de Ferrocarrils del 1855 Tres fases Primera gran expansió (1855-66) Paralització per la crisi financera (1866-73) Nova etapa constructiva que completa la xarxa (des de 1873) Encara que va millorar els transport i el funcionament del mercat interior, l’estructura radial i arborescent, l’ample de via diferent a l’europeu i la desviació de capital per a la inversió en altres branques van ser desavantatges importants
  15. 15. 4.2. Les dificultats del mercat interior . Amb el liberalisme, es suprimeixen els obstacles a la circulació de mercaderies i es construeix un mercat interior nacional: derogació dels gremis (llibertat d’indústria i comerç), supressió d’impostos de pas i taxes i creació d’un sistema de transports (especialment el ferrocarril) Però el creixement d’aquest mercat serà molt lent per la manca de demanda (escassa capacitat adquisitiva de la immensa majoria de la població) i l’escàs desenvolupament industrial que se’n deriva (predomini de l’agricultura)
  16. 16. 4.3. L’augment del comerç exterior . El comerç exterior creix moltíssim al llarg del segle XIX, canviant els països principals amb què es comerciava: es passa de comerciar amb les colònies a comerciar amb França i Anglaterra després de perdre la majoria de colònies americanes També canvien els productes: d’exportar oli, vi, llana, plom i aiguardent a exportar vi, plom, ferro, teixits de cotó i suro; i d’importar teixits, sucre i cotó a importar cotó, carbó, blat, fustes, tabac i maquinària La política econòmica va ser, sobretot, proteccionista, posant aranzels importants als productes estrangers per la pressió dels cerealistes castellans, els industrials del tèxtil català, el sector carbonífer asturià i els siderúrgics bascos (sols durant el Sexenni es va obrir pas el lliurecanvisme) La intervenció de l’Estat en l’economia va ser creixent: privilegis fiscals a les empreses, subsidis, primes, comandes directes i, sobretot, aranzels i proteccionisme front als productes exteriors (aranzels de 1891, 1906 i 1922) Les ajudes de l’Estat, el proteccionisme, els acords entre les empreses per repartir-se el mercat i els monopolis afavoriren les empreses dins d’Espanya, però les van fer poc competitives a l’exterior i els preus eren més alts per als consumidors, que, per tant, compraven menys (demanda menor) i feien més lent el creixement
  17. 17. 5. HISENDA, BANCA I DINERS. Els efectes de la reforma fiscal de Mon-Santillán van ser limitats (no incloïa impostos directes sobre rendes personals de treball i capital) i es perpetuen el dèficit i els problemes de deute públic (es va arribar a la fallida) El sistema financer modern es va construir a partir de la Llei de bancs i societats de crèdit del 1856, creant-se el Banco de España, amb el monopoli de l’emissió de bitllets, i constituint-se nombroses societats de crèdit que donaren suport al finançament industrial (Banco de Bilbao i Banco de Vizcaya com a exemples)

×