Visión culta, corazón educado. Reflexión de Javier Gumá sobre cómo vivimos nuestro tiempo sin saber aprovechar las enormes ventajas que la historia de Europa nos ha facilitado. ¿Quien aceptaria cambiarse a otra época o a otro mundo?

1. 3 Cultura|s La Vanguardia Dimecres, 22 octubre 2014 TEMA
La complicada conjuntura socioeconòmica dels últims anys ha afavorit
respostes intel·lectuals derrotistes. L’autor d’aquest text aposta per una
proposta constructiva que tingui en compte el valor d’allò assolit i afronti
el futur sense triomfalismes però amb esperança
JAVIER GOMÁ LANZÓN
La diferència entre un sistema
autoritari i un altre de democrà-tic
és que en el primer els súbdits
obeeixen el senyor, que espera
d’ells encegada docilitat, mentre
que en el segon els ciutadans
s’obeeixen només a si mateixos.
Com, a través dels seus represen-tants,
aquests ciutadans aproven
les lleis que els obliguen, assumei-xen
una responsabilitat política
determinant. Al senyor pot fins i
tot convenir-li la ignorància i la
superstició del súbdit si això,
com succeeix sovint, propicia la
servitud. En canvi, el bon funcio-nament
de la democràcia reque-reix
que els ciutadans siguin il·lus-trats
perquè els necessita capa-ços
d’obrar amb plena autonomia
i de deliberar racionalment sobre
els assumptes d’interès comú.
Es tracta ara de definir aquesta
il·lustració que és peculiar al ciu-tadà
democràtic i que comprèn
un vessant cognitiu (visió culta) i
una altra de sentimental (cor edu-cat).
La grancrisi que acaba de fu-etejar
el món ha posat prova a les
democràcies occidentals i, a tall
de vast experiment antropològic,
ens ha ofert el rar privilegi de po-der
observar el grau d’il·lustració
real dels seus ciutadans quan su-porten
una gran pressió i extreu-re
d’aquesta dolorosa experièn-cia
algunes lliçons.
1.
Què significa ser culte? Sens dubte
no aquesta enciclopèdica acumula-ció
de dades en la memòria sobre
història de les més variades dis-ciplines
que, per a esglai d’un me-ravellat
auditori, exhibeixen per
igual erudits acadèmics i partici-pants
d’alguns concursos televi-sius.
Ser culte no consisteix a
saber història sinó a tenir cons-ciència
històrica. És a dir, com-prendre
que tot allò humà es tro-ba
en un esdevenir permanent.
Tot ordre politicocultural es
fonamenta en uns principis que
el legitimen i que, per induir gene-ral
acatament, es pretenen immu-tables
i necessaris com la pluja, la
gravetat i altres lleis de la natura-lesa.
“Això és així, sempre ha es-tat
així i sempre ho serà”, sem-blen
dir.
Però al contrari, qui és culte
sap que el que es presenta com a
naturalesa és en realitat història i
que aquest ordre ara constituït
així podria ser avui mateix d’una
altra manera, d’igual manera que
ahir va ser diferent i demà torna-rà
a canviar. Res no s’escapa a
aquesta matèria contingent de la
que està fet el que és humà, ni tan
sols la democràcia mateixa, una
conquesta moderna tan precària,
temptativa i reversible com totes
les altres. Aquest primer moment
de relativització general de les co-ses
obre espai per a la deliberació
racional, perquè només en la me-sura
que les idees són relatives
les fem susceptibles de discussió,
crítica, revisió i enel seu cas aban-donament,
mentre que inte-grismes
i fonamentalismes aspi-ren
sempre a sostreure algunes
d’aquestes idees a la conversa
cívica pel procediment de sacra-litzar-
les.
Ara bé, a aquest primer mo-ment
de relativització el segueix
un altre segon de reabsorció. No
per ser conscient del caràcter his-tòric
d’una tradició cal rebutjar
aquesta com un mocador utilit-zat.
Al contrari, una tradició cul-tural
està formada per la decanta-ció
de molts assajos de solució a
problemes reals de convivència
que un grup humà ha provat du-rant
anys, segles, de vegades
mil·lennis. Per tant, trobem en
ella moltíssima saviesa atresora-da
i corroborada per l’experièn-cia
que seria estúpid ignorar.
Allotja en el seu si un aprenentat-ge
col·lectiu que ens impedeix de
creure il·lusament que amb nosal-tres
comença la història del món,
com si fóssim Adam al paradís.
Alapregunta inicial de què sig-nifica
ser culte, la resposta es
compon d’una combinació dels
dos esmentats moments: és culte
qui practica una reapropiació crí-tica
d’una tradició heretada.
I qui és culte, quina visió té del
món actual? Vist en perspectiva
històrica i comparada, és fàcil
demostrar que les democràcies
occidentals representen el millor
període de la història universal.
Nosaltres, els contemporanis,
som els millors i ens fem creditors
aaquest títol tant en l’aspecte mo-ral
com el material.
Res inventat per la humanitat
en el passat resisteix la compara-ció
amb aquestes democràcies
contemporànies que combinen,
en feliç equilibri, sobirania popu-lar
a través d’eleccions periòdi-ques,
drets individuals garantits
en la norma suprema, lliure mer-cat,
resolució pacífica de conflic-tes
en el marc de l’Estat de Dret,
redistribució de rendes, prestaci-ons
directes per l’Estat social i
protecció de minories tradicio-nalment
marginades. Si el grau
d’il·lustració d’una societat es me-sura
pel tracte que en ella rep la
dona, cap època no supera aques-ta;
si ho fa per l’atenció que dis-pensa
als més desfavorits i vulne-rables,
tampoc. Quina altra època
diferent de la present elegiria
qualsevol persona per viure si fos
pobre, malalt, discapacitat, es-tranger,
obrer, pres, dissident po-lític?
Cap.
John Rawls va proposar que
els ciutadans s’emboliquessin un
vel de la ignorància perquè, des-coneixent
la posició que havien
d’ocupar en una societat ideal,
l’organitzessin de la forma més
igualitària i justa possible i, així,
fins i tot la pitjor de les posicions
en ella fos digna i suportable. Si el
vel imaginat per Rawls s’apli-qués,
no a una intemporal socie-tat
sinó a la història universal, no
hi hauria ningú assenyat que, ig-norant
la seva posició en cada
una de les etapes històriques, no
elegís l’actual per viure. Aquest
exercici mental demostra que,
qualsevol que sigui la magnitud
temporal que s’utilitzi (un mil·len-ni,
mig, tres segles, un, els últims
cinquanta anys), la situació del
ciutadà mitjà ha millorat incom-
Javier Gomá
Lanzón (Bilbao,
1965) és escriptor i
filòsof. La setmana
vinent apareix en
llibreries l’edició de
butxaca, publicada
per Taurus, de la
seva tetralogia de
l’exemplaritat.
Comprèn els
següents quatre
títols: ‘Imitación y
experiencia’ (2003),
‘Aquiles en el
gineceo’ (2007),
‘Ejemplaridad
pública’ (2009) i
‘Necesario pero
imposible’ (2013).
L’any 2004 va rebre
el premi Nacional
d’assaig
>
VISIÓCULTAICOR
EDUCAT
LLIÇONS
DELA CRISI
La gran crisi que acaba de fuetejar el món
ha posat a prova les democràcies occidentals
i el grau d’il·lustració real dels seus ciutadans

2. 4 Cultura|s La Vanguardia Dimecres, 22 octubre 2014 TEMA
parablement i no ha deixat mai de
fer-ho, cert que no sense zigzaguejos,
retrocessos parcials, revolts descon-certants
i convulsions; i també que els
grans beneficiats d’aquests progres-sos
han estat, sens dubte, la majoria
social (classes baixa i mitja) a costa
dels privilegis de les tancades minori-es
aristocràtiques. La superioritat
d’aquest progrés moral d’Occident és
tan manifesta que, sense necessitat de
coacció, per la pura persuasió de l’ex-cel
·lència, la resta del món s’esforcen
per imitar-la, de manera quenoésexa-gerat
dir que l’anomenada globalitza-ció
equival en una altíssima proporció
a una imparable occidentalització del
món.
Per si no fos prou, al costat d’aques-ta
dignificació moral que ens hem do-tat
a nosaltres mateixos en les demo-cràcies,
som també beneficiaris d’una
prosperitat econòmica general sense
precedents. Moltíssima més riquesa
material per compartir i, encara que
també augmenta la població, la renda
per càpita s’ha incrementat exponen-cialment
en l’últim mig segle, a l’últim
segle, en els últims tres segles, en l’úl-tim
mil·lenni: també aquí qualsevol
perspectiva temporal val. Subsistei-xen
les desigualtats, per moments fins
i tot augmenten, però col·lectivament
som molt menys pobres que abans o
més rics. I a aquest enriquiment uni-versal
han contribuït els avenços
d’una ciència que eleva la nostra espe-rança
de vida, cura les nostres malal-ties
i alleuja el dolor corporal i psicolò-gic;
i també la innovació tecnològica
que multiplica la nostra productivitat
i proveeix d’utilitats, comoditats i en-treteniment
a aquesta vida humana
prèviament ampliada i de superior
qualitat.
L’anterior no és una interpretació
optimista. Optimista serà qui anticipa
un bé futur que no posseeix, una cosa
que l’anterior anàlisi eludeix amb cu-ra.
No es tracta, doncs, d’una visió op-timista
de les coses sinó, ras i curt,
d’una visió culta.
2.
Si les democràcies occidentals han es-tat
capaces de dignitat i de prosperitat
en una mesura desconeguda abans,
per què s’escampa arreu el malestar?
Donat aquest èxit civilitzatori sorpre-nent,
quina és la causa del nostre ac-tual
descontentament, per dir-ho pre-nent
en préstec els termes utilitzats
per Edmund Burke per titular el seu
famós assaig? La qüestió intrigant per
a la filosofia ja no és si som o no els
millors sinó per què, si sens dubte ho
som, preval la visió contrària, la incul-ta,
fins i tot entre els més cultivats en-teniments.
No habitem el millor dels
mons possibles, això no, només el mi-llor
de tots quants hi hagi hagut en la
història, però no estiguem contents.
Per què? Aquest clima derrotista
respon a tres causes, relacionades en-tre
si.
La primera té a veure amb el nostre
més exquisit sentiment de la dignitat
personal. A títol d’exemple, fa cent
anys la taxa de mortalitat infantil asso-lia
taxes insuportablement elevades;
avui no posseir un habitatge o no re-bre
una prestació no contributiva es
jutja un atac intolerable als drets indi-viduals.
El mínim vital, aquell per sota
del qual estimem que la vida seria
gairebé inhabitable, s’ha elevat extra-ordinàriament.
Ens indignem més per-què
són molts més els béns en joc la
privació dels quals veiem en perill i te-mem.
En segon lloc, l’èxit de la democrà-cia
com a projecte col·lectiu és perfec-tament
compatible amb un sentiment
d’angoixa individual.Durant la premo-dernitat,
ningú no es preguntava pel
sentit de la vida perquè era massa obvi
què era el que a cada un li corresponia
fer conforme a una jerarquia natural i
eterna. L’abandonament de la imatge
antiga del món, que assignava a cada
ens una predeterminada funció dins
d’un ordre còsmic general, ha donat
com a resultat el naixement de la indi-vidualitat
moderna, però simultània-ment
ha fet sorgir la pregunta pel sen-tit
que pot trobar-li a la seva vida un
individu dotat de dignitat incondicio-nal
però abocat a la indignitat de la
mort. D’aquí la desesperació, l’absurd
i el disbarat com a tonalitat afectiva ge-neral
del ciutadà contemporani i la
tendència d’aquest a transferir al món
que habita el pessimisme vital que
com a individu el domina.
Finalment, l’home modern ha des-envolupat
una actitud de recel cap a la
seva pròpia cultura, entenent ara per
cultura aquest conjunt de costums i
creences col·lectives, moltes vegades
inconscients, que constitueixen l’uni-vers
simbòlic compartit pels mem-bres
d’una comunitat. La cultura
havia estat percebuda sempre com
l’orgull d’un poble, el tresor de la seva
tradició històrica, l’expressió idiosin-cràsica
del seu esperit propi i també
–en el que ara més importa– un instru-ment
de socialització i civilització. En-cara
que el marxisme totalitari hagi
fracassat com a teoria social i econò-mica,
la seva interpretació de la cultu-ra
com a ideologia ha triomfat en l’es-tament
intel·lectual i, per un d’aquests
jocs de l’entremaliat geni de la histò-ria,
ha filtrat finalment la consciència
de les societats democràtiques. La cul-tura,
segons aquest punt de vista, ca-mufla
els interessos ideològics d’uns
quants que conspiren contra una ma-joria
social, la qual pateix per aquesta
causa trista alienació. Privada de la se-va
mil·lenària funció educativa i civilit-zadora,
la cultura és percebuda ara
principalment com a instrument de
dominació.
Encara que resulti paradoxal, d’un
ciutadà intel·ligent s’espera avui que,
com un bon marxista, practiqui a fons
la crítica de les ideologies i desemmas-cari
la mentida de la cultura liberal, to-ta
ella sospitosa d’il·legitimitat. No no-més
no som els millors: és que estarí-em
més astutament alienats que mai.
Una broma pesada. I és queamolta
gent li resulta més reconfortant pen-sar
que el món el governen uns
quants, encara que siguin malvats, a
acceptar la nua realitat: ningú no go-verna.
La teoria de la conspiració uni-versal
ignora que les societats demo-cràtiques
són tan obertes i plurals
que, per la seva pròpia complexitat,
no es deixen sotmetre a un sol amo.
No hi ha un Poder, sinó molts, divi-dits,
atomitzats i fragmentats, que per-segueixen
finalitats en conflicte i que
rivalitzen entre si amb més freqüèn-cia
que cooperen. El més sorprenent
del fet cert que som els millors és que
aquest èxit no respon a cap pla previ
sinó que s’ha produït agitadament a
impulsos de la lluita d’interessos, la
por de repetir catàstrofes i lamés ma-tussera
improvisació.
3.
La il·lustració del ciutadà democràtic
inclou,a més d’una visió culta, un cor
educat. Perquè la democràcia és un
sistema d’unes característiques tals
que, per a la seva viabilitat a llarg ter-
Molta gent prefereix
pensar que el món el
governen uns quants
abans que acceptar la nua
realitat: ningú no governa
En perspectiva històrica, és fàcil demostrar que
vivim en el millor període de la història universal,
tant en l’aspecte moral com en el material
>

3. 5 Cultura|s La Vanguardia Dimecres, 22 octubre 2014 TEMA
mini, requereix del ciutadà una parti-cular
educació sentimental.
Convé distingir entre, d’un costat,
les veritats penúltimes (mundanes),
que són les pròpies del mercat i l’as-semblea
pública, i d’un altre, l’anhel
que nia al cor humà d’aquestes altres
veritats últimes (escatològiques) con-cernents
a la qüestió del sentit de la
vida.
Si madurar té sempre a veure amb
una transició des del principi de plaer
al principi de realitat, fer-ho comaciu-tadà
consisteix a reconciliar-se amb la
intrínseca imperfecció de la política.
De les institucions polítiques ha d’es-perar-
se, no la felicitat ni la salvació
individuals, sinó només els acords
que propicien la convivència i l’amis-tat
cívica. Cada un ha d’instruir el seu
cor amb ascètic autocontrol per no
projectar cap a fora l’ansietat de fona-ments
absoluts ja que la democràcia
renuncia per endavant a la pretensió
de subministrar als seus ciutadans ve-ritatsúltimes
que donin sentit a les se-ves
vides. La democràcia, en efecte, és
Ens indignem més perquè són més els béns
en joc que veiem en perill; i perquè l’èxit col·lectiu
és compatible amb l’angoixa individual
aquesta forma política postpatriarcal
que, suposant els seus ciutadans ma-jors
d’edat, s’edifica sobre les veritats
penúltimes i relatives adoptades en-tre
iguals i confina l’escatologia al reg-ne
íntim del cor.
Sol adduir-se que el relativisme con-dueix
a un nihilisme del tot val, però
el cert és el contrari. Que tot el que és
humà sigui històric i provisional no
implica que la moralitat es dilueixi en
una multiplicitat infinita de possibili-tats
d’igual mèrit. Al revés, la història
mostra que en el curs de mil·lennis la
humanitat ha estat capaç d’il·luminar
un nombre escàs i manejable d’ideals
morals i és el relativisme precisament
el que permet comparar a posteriori
entre aquestes diferents opcions en
lluita i, en vista de tal confrontació,
acordar entre tots què és bo, noble i
just. Només si es concedeix a les idees
un pes relatiu en si mateixes i en la
seva mútua relació, està permès dis-cutir
sobre elles, de manera que el sa
relativisme polític és la condició de
possibilitat de la visió culta abans des-crita.
Té, en suma, un cor educat qui
troba la manera de fer coincidir dins
d’ell, sense que s’anul·lin mútuament i
sense confondre els seus dominis pro-pis,
l’anhel escatològic per les veritats
últimes i el sa relativisme de les coses
mundanes.
4.
Una societat composta per ciutadans
cultes i de cor educat conformaria
aquest ideal d’una majoria selecta que
he proposat en un altre lloc. La crisi
ha generat molt dolor, percebut amb
freqüència com a evitable, mal repar-tit
i patit per persones que no l’han
causat mentre que els seus autèntics
responsables han sortit d’ella amb
guanys en no pocs casos, la qual cosa
ha desencadenat la natural indignació
i una intolerància més gran davant les
insuficiències i vicis del sistema.
Aquest vast experiment antropològic
que és la crisi dóna el següent resultat
provisional: la ciutadania ha demos-trat
posseir un cor educat encara que
també una visió tendencialment in-culta.
L’educació del cor s’ha manifestat
en l’absència de violència de carrer,
l’estoïcisme crític davant les retalla-des
socials, el perfecte funcionament
de denses xarxes de solidaritat amb
els perjudicats o l’admirable supera-ció
empresarial. En el fons, els ciuta-dans
saben el que tenen, ho valoren i
no desitgen posar-ho en perill afegint
caos al desordre existent. La qual cosa
té encara més mèrit si es té en compte
la negligència d’una opinió pública do-minada
per l’histerisme eixelebrat i el
paper exercit per l’estament intel·lec-tual,
la gran decepció del drama.
Una visió culta –que a l’intel·lectual
se li suposa– coneix el progrés mo-ral-
material d’Occident i, en vista
d’aquest èxit, encara el futur de les de-mocràcies
sense triomfalismes però
amb confiança. L’intel·lectual culte,
en els moments de prosperitat, alerta
els seus conciutadans dels perills que
es discerneixen mentre que, en
aquells de depressió, mercè precisa-ment
als avantatges de la seva perspec-tiva
històrica, els transmet raonada es-perança.
Però, al contrari, hem con-templat
com el cor d’intel·lectuals que
van surfejar amb joia i despreocupa-ció
les onades de la prosperitat, en
arribar les hores dolentes, oblidats de
l’èxit col·lectiu, es van abandonar a
una orgia de censura en totes les di-reccions,
censura de curtes mires i
condicionada per la posició ideolò-gica
i la circumstància personal de
l’opinant de torn, qui, amb les enor-mitats
emfàtiques que proferia, aug-mentava
l’angoixa i ladesesperació de
la desconcertada ciutadania encorat-jant-
la a buscar bocs expiatoris en els
quals prendre’s revenja. De cop i vol-ta,
es va disparar l’índex de culpabi-litat
dels altres, malvats i moltes ve-gades
conjurats (el fenomen del jono-hesigutisme
combinat amb la teoria de
la conspiració). Primer, les institu-cions:
partits, sindicats, Comunitats
Autònomes, la Unió Europea, el mer-cat
o Alemanya. Però sempre que es
va poder, es va preferir la personalit-zació
de l’odi: la casa reial, els funcio-naris,
els polítics, els banquers. I fi-nalment,
la crisi ha excitat fins al
súmmum la crítica marxista a la ideo-logia,
sempre latent entre nosaltres,
fent rebrotar teories metafísiques so-bre
l’ésser i el no-res d’Espanya, el ca-pitalisme,
lademocràcia liberal, Euro-paoelmón
occidental, totes elles crea-cions
de la cultura burgesa a punt
d’un pretès col·lapse civilitzatori. “Me-tafísic
estàs”, li diu BabiecaaRocinan-te
Una visió culta, que a
l’intel·lectual se li suposa,
reconeix el progrés i veu
el futur amb confiança,
però sense triomfalisme
en un sonet preliminar del Quixot.
“És que no he dinat”, li contesta
aquest.
Una de les lliçons que aprenem de
l’experiència de la crisi, després de
ser testimonis de com aquesta ha
commogut els fonaments, que es
creien tan ferms, de les democràcies
parlamentàries occidentals, és la de
prendre consciència del seu infir-mitas
i, en conseqüència, de la necessi-tat
de protegir un bé tan preuat com
vulnerable. Aquests temps robustos
apressen a cuidar el present. Natural-ment
que cuidar-lo comporta el deure
de reformar-lo mitjançant noves lleis
i regenerats costums i denetejar-lo de
les seves provades corrupcions. Con-tra
l’acte il·lícit, accions legals per con-tinuar
la incessant lluita pel Dret. I
com canalitzar el retret social cap a
les conductes antiexemplars contra
les quals no hi ha acció legal? A través
de l’escàndol, això és, d’una opinió pú-blica
culta que manifesta cap a les es-mentades
conductes el seu repudi
col·lectiu.
Però aquesta mateixa opinió públi-ca,
si de debò és culta, farà tot l’anteri-or
sense perdre de vista que, compara-tivament,
som els millors i que molt és
el que de la nostra tradició mereix ser
preservat. Cuidar el present és avui
dia la més intel·ligent manera d’apla-nar
el camí d’un futur encara millor. |
IL·LUSTRACIONS: MIQUEL ZUERAS