Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
PAPER DE LA FISIOTERÀPIA EN EL TRACTAMENT
DE LA PROSTATITIS CRÒNICA TIPUS 3B
E. Vicente,...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
CARCINOMA RENAL PAPILAR MULTIFOCAL EN PACIENTES
EN HEMODIALISIS CON ENFERMEDAD RENAL QUI...
y postoperatoria, con menores dosis de analgesia, reduciendo la estancia hospitalaria y
una reincorporación a la vida habi...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
DIFERENCIA ENTRE LA INDICACIO IMPERATIVA I
ELECTIVA EN LA CIRURGIA PARCIAL RENAL PER TUM...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
EFICACIA DE LA BCG EN DOSIS BAJAS Y PAUTA
PROLONGADA FRENTE A LOS TUMORES VESICALES GRAD...
recidivó a los 15 m. y se ha tratado con ADR por tm de uretra y 86 años)). Los otros 4
pacientes que sufrieron recidiva co...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
INSTIL.LACIÓ INTRAVESICAL DE GENCITABINA: ESTUDI EN
FASE I EN PACIENTS AMB TUMOR VESICAL...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
PRIAPISME DESITJAT. ÉS OBLIGATORI EL SEU
TRACTAMENT ?
J. Pagà*, L. Peri**
Serveis d’Urol...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
VASOVASOSTOMÍA. INICIACIÓN A LA TÉCNICA
A. Aguilar, M. Castells, C.Vargas
Hospital San L...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
PRIAPISME VENO-OCLUSIU. QUAN HI HA QUE EMBOLITZAR?
J. Rodríguez Tolrà, E. Franco, N. Ser...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
CISTECTOMIES EN TUMORS EN ESTADIS Tis, Ta, T1
INDICADES PER FRACAS AL TRACTAMENT AMB BCG...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
CISTECTOMIA RADICAL LAPAROSCÒPICA. LA NOSTRA
EXPERIÈNCIA
J Areal, L. Cecchini, J. Uria, ...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
TUMOR DE TRAM URINARI SUPERIOR: CARACTERÍSTIQUES
CLINICOPATOLÒGIQUES SEGONS L’ANTECEDENT...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
VALORACIO “ ASA / KARNOFSKY” EN UNA COHORT DE 34
BARONS AFECTES D’”HBP QUIRÚRGICA” DIAGN...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
EL REFLUX VESICOURETERAL, ÉS UN FACTOR DE RISC PER
AL DESENVOLUPAMENT DEL TUMOR DE TRAM ...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
EXPERIENCIA INICIAL CON CRIOTERAPIA PROSTATICA: A
PROPOSITO DE 25 CASOS
J. Segarra, MJ R...
En el grupo de tto inicial del CP, 7 pac tienen biopsia a los 6 meses y todas fueron
negativas a CP. Los 3 pac de rescate ...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
PROSTATECTOMIA RADICAL LAPAROSCÒPICA.
COMPARATIVA DELS VINT PRIMERS CASOS VERS ELS
DARRE...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
LOCALITZACIÓ DEL CaP INDETECTABLE AMB
ESPECTROSCOPIA DE RESONANCIA MAGNÉTICA
ENDORECTAL
...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
IMPACTO DE LA HORMONOTERAPIA EN EL METABOLISMO
FOSFOCÁLCICO DE LOS PACIENTES CON CÁNCER ...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
ANALISIS DE LA EFICACIA DE LOS ANALOGOS DE LA LH-RH
PARA CONSEGUIR LA CASTRACION
S. Esqu...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
EL NADIR DE PSA COMO FACTOR DE PREDICCION DE
ANDROGENO-INDEPENDENCIA EN CANCER DE PROSTA...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
ESTADO ACTUAL DE LA TERAPIA COMBINADA EN EL
TRATAMIENTO DE LA HIPERPLASIA BENIGNA DE PRO...
todavía publicado, se ha estimado que en grupos con alto riesgo de progresión el NNT
para evitar una RAO podría situarse e...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
LIMFOMA PRIMARI DE PENIS: DIFICULTAT DIAGNÒSTICA I
ACTITUD TERAPÈUTICA
J. Sánchez, L. Ib...
Conclusions: es tracta d’una entitat especialment poc freqüent, amb diagnòstic insidiós
però amb un tractament totalment d...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
ANÀLISI INICIAL DE LA NOSTRA CONSULTA DE DISFUNCIÓ
ERÉCTIL.
UNA INICIATIVA COORDINADA AM...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
CRIOTERÀPIA EN EL TRACTAMENT DEL CÀNCER DE
PRÒSTATA
J. Mª Banus, N. Hannaoui, E. Vicente...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
LA NOSTRA EXPERIÈNCIA EN EL PRISPISME D’ALT FLUXE
PER FÍSTULA ARTERIO-LACUNAR
J. Rodrígu...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
EJACULACIÓ PREMATURA. TRES ANYS DE TRACTAMENT
FARMACOLÒGIC
A. Fernández Lozano
Clínica A...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
TRACTAMENT DE LA INCONTINÈNCIA D’ESFORÇ AMB EL
SISTEMA TVT (Tension-free vaginal tape)
M...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
DETERMINACIÓ SIMULTÀNIA DE METABOLITS (OXALAT,
CITRAT, ÀCID ÚRIC I CREATININA) EN ORINA ...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
VARIACIÓ CIRCADIANA DEL RISC URINARI DE FORMACIÓ
D’OXALAT CÀLCIC
JA. Muñoz Martínez1
, D...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
ANALISIS DEL RIEGO DE OSTEOPOROSIS EN FUNCION LA
ZONA DE CUANTIFICACION DE LA DENSIDAD M...
Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3
NEFROLITIASI I TRASTORNS METABÒLICS EN PACIENTS
AMB SÍNDROME DEL BUDELL CURT
S. Colom, C...
Próxima SlideShare
Cargando en…5
×

Revista Annals d’Urologia 2003-08

179 visualizaciones

Publicado el

La Revista Annals d’Urologia és una publicació de la Societat Catalana d'Urologia que publica articles en català, castellà i en anglès que tinguin interès per a qualsevol especialista d'Urologia i altres professionals sanitaris.

Publicado en: Salud y medicina
0 comentarios
0 recomendaciones
Estadísticas
Notas
  • Sé el primero en comentar

  • Sé el primero en recomendar esto

Sin descargas
Visualizaciones
Visualizaciones totales
179
En SlideShare
0
De insertados
0
Número de insertados
9
Acciones
Compartido
0
Descargas
0
Comentarios
0
Recomendaciones
0
Insertados 0
No insertados

No hay notas en la diapositiva.

Revista Annals d’Urologia 2003-08

  1. 1. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 PAPER DE LA FISIOTERÀPIA EN EL TRACTAMENT DE LA PROSTATITIS CRÒNICA TIPUS 3B E. Vicente, L. Ortega, J.Mª Banus, J.A. Peña, N. Hannaoui, J. Saenz de Cabezón, M Vilaprinyó, R. Aran, C. Gómez, J. Hidalgo. Presentem els resultats en el tractament de la prostatitis crónica tipus 3B mitjançant fisioteràpia pèlvica, sustentat en la teoria del dolor pèlvic crònic d’origen miofascial. Material i mètodes: 34 pacients diagnosticats de prostatitis crònica no bacteriana tipus 3B, sotmesos a un estudi de despistatge de patologia orgànica i una exploració física exhaustiva en busca de punts gallet i bandes tenses en el sòl pèlvic. Després de sis sessions de teràpia manual, electroteràpia i cinesiteràpia amb bio feedback es realitza una reavaluació simptomàtica i es decideix si es continua el tractament. Es conclueix després d’un nombre variable de sessions (20-23) fins a lograr la remissió de símptomes o l’estabilització dels mateixos. Resultats: Dels 26 pacients avaluables (8 no han seguit el tractament mínim exigit per a l’avaluació inicial) s’ha lograt una remissió complerta de símptomes, després d’haver acabat el tractament, en 14 (54% del total i 70% dels qui van finalitzar el tractament). La remissió ha estat només parcial en 12, dels quals la meitat encara no han acabat el tractament, per el que el nombre de pacients que no han lograt la curació, encara que sí una millora simptomàtica significativa a la conclusió del tractament és de 6 (23%). El total de pacients que han experimentat una milloria parcial o complerta ha estat de 20 (78%). Els malalts refereixen milloria en el dolor, la freqüència, la urgència, la força miccional i també en l’erecció. Quasi tots els pacients presentaven alteracions de l’estàtica corporal. Conclusió: Molts dels dolors pelvians crònics atribuïts a quadres de prostatitis crònica no bacteriana o cititis intersticials, de diagnòstic clínic per exclusió, són deguts a àlgies miofascials, la milloria simptomàtica dels quals pot lograr-se mitjançant tècniques clàssiques de fisioteràpia, tal com sembla demostrar el resultat de la nostra sèrie.
  2. 2. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 CARCINOMA RENAL PAPILAR MULTIFOCAL EN PACIENTES EN HEMODIALISIS CON ENFERMEDAD RENAL QUISTICA ADQUIRIDA. DOS MODALIDADES TERAPEUTICAS D.García Rojo, A.Prera, J.Almirall*, C.Abad., E.Vicente, N.Hannaoui, J.L. González, J.Prats Unidades de Urología y Nefrología. Hospital de Sabadell. Corporació Parc Tauli INTRODUCCION: La enfermedad quística adquirida se puede observar hasta en la mitad de los pacientes en diálisis a largo plazo. Se asocia a carcinoma renal con una frecuencia entre 10 y 50 veces superior a la población general. La incidencia aumenta en los enfermos con mayor tiempo en diálisis como terapia substitutiva. MATERIAL Y METODOS: Presentamos dos pacientes en tratamiento substitutivo mediante hemodiálisis por insuficiencia renal terminal desde hacía 60 y 24 meses. Ambos presentaron enfermedad renal quística adquirida y se detectaron neoplasias renales durante el seguimiento. Se comparan las características clínicas y las dos modalidades terapéuticas realizadas. RESULTADOS: En ambos pacientes se realizó biopsia preoperatoria que confirmó el diagnóstico de carcinoma renal. En un caso se realizó una nefrectomía laparoscópica. En el otro una nefrectomía por lumbotomía por haber padecido previamente una pancreatitis y un by-pass aorto-bifemoral por aneurisma de aorta abdominal. Los tamaños de las neoplasias fueron de 5 cm y de 2.3 cm respectivamente. En ambos casos el estudio patológico confirmó un adenocarcinoma renal, variante papilar, con presencia de múltiples neoplasias renales secundarias. El tiempo quirúrgico de la nefrectomía por lumbotomía fue menor que el de la nefrectomía laparoscópica. Las pérdidas sanguíneas fueron similares (100 cc.). Los dos enfermos no presentaron complicaciones relevantes en el postoperatorio inmediato. La estancia postoperatoria en el paciente al que se practicó nefrectomía laparoscópica fue algo menor, precisando menores dosis de analgésicos. DISCUSION: La enfermedad renal quística adquirida en pacientes en hemodiálisis conlleva una mayor incidencia de aparición de adenocarcinoma renal, especialmente la variante papilar. En muchas ocasiones el tumor es multifocal. Series prospectivas en la búsqueda de neoplasias renales en enfermos en diálisis mostraron una incidencia de tumores ocultos entre el 6 y el 9% de los enfermos con enfermedad renal quística adquirida. El screeninig, en estos enfermos, no ha representado un aumento en la supervivencia , por lo que algunos autores no lo recomiendan, si bien cuando la enfermedad neoplásica se presenta de forma sintomática y la neoplasia es aneuploide, la incidencia de metástasis es mayor. En nuestros casos a pesar del alto riesgo quirúrgico, hemos visto que se puede plantear realizar una nefrectomía laparoscópica, permitiendo obtener una menor morbilidad intra
  3. 3. y postoperatoria, con menores dosis de analgesia, reduciendo la estancia hospitalaria y una reincorporación a la vida habitual de forma precoz.
  4. 4. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 DIFERENCIA ENTRE LA INDICACIO IMPERATIVA I ELECTIVA EN LA CIRURGIA PARCIAL RENAL PER TUMOR J. Ponce de León, C. Sevilla, M. Musquera, Ll. Gausa, A. Rosales, J. Salvador, H. Villavicencio Servei d’Urologia, Fundació Puigvert, Barcelona Introducció: L’augment d’incidència del tumor renal, degut en gran part a la detecció incidental del mateix, ha augmentat la cirurgia parcial renal i pot implicar diferències segons la indicació sigui imperativa o electiva. Pacients: Entre gener 1980 i desembre 2001, 178 pacients varen ser sotmesos a 186 nefrectomies parcials. Es revisa retrospectivament la mida, grau, estadi, evolució i taxa de supervivència càncer específica, prenent en consideració diferències entre la indicació imperativa i electiva. Resultats: Indicació electiva en 73.6%. La mida mitja tumoral global de 3.59 cm, imperatiu de 4.23 i electiu de 3.32 (p < 0.02). En 24 casos el tumor patològic va resultar benigne, majoritàriament oncocitoma (16). De 164 tumors malignes, l’estadi tumoral mes freqüent va ser pT1 en 91.36% i pT2 sols 8.64%, en electiva 95.5% pT1 i en imperativa 83% pT1, (p<0.001); el grau tumoral II representa el 52%, grau I 30% i grau III 18% sense diferències estadístiques per els dos grups. En l’evolució, amb un seguiment mitjà de 46.8 m., globalment hi ha una supervivència càncer específica de 96% i una mortalitat càncer específica de 4%. Tenint en compte un seguiment superior a 12 m., hi ha una tendència a major afectació tumoral en forma de recurrència o mortalitat en el grup de la indicació imperativa, amb diferències estadísticament significatives, inclòs quan es pren en consideració a partir de 1991, en que per l’augment en el diagnòstic incidental, varen augmentar els casos. Tots els pacients que han mort per tumor tenien mides tumorals de 5 a 6 cm., majoritàriament grau III, estadi pT1. Conclusions: Increment progressiu des de 1991 del diagnòstic incidental de càncer renal que implica augment de candidats a Nefrectomia Parcial. Hi ha diferències estadísticament significatives en el grup d’indicació imperativa en vers electiva amb una major mida i estadi patològic tumoral. Tenint en compte conjuntament la mortalitat i la recidiva local, hi ha diferències estadísticament significatives entre els dos grups. Globalment, la cirurgia parcial renal demostra excel·lents resultats, però en cas d’indicació imperativa augmenta el risc de recidiva local.
  5. 5. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 EFICACIA DE LA BCG EN DOSIS BAJAS Y PAUTA PROLONGADA FRENTE A LOS TUMORES VESICALES GRADO III T1 F. J. Blasco Casares, S. Bucar Terrades Hospital Municipal de Badalona Objetivo: evaluar la eficacia según la evolución de tumores vesicales grado III T1 tratados con dosis bajas de BCG y pauta alargada según esquema terapeútico prospectivo y aleatorio. Material y métodos: Consideramos de alto riesgo los tumores recidivados de cualquier grado o múltiples de entrada o grado III o con áreas de ca. in situ). Desde 1994 se han incluido 122 enfermos. Estos tumores se incluyen de forma aleatoria en uno de los tres siguientes grupos: A: programa de instilación de 27 mg de BCG más UFT (tegafur + uracilo). B: 54 mg de BCG más UFT; C: 54 mg de BCG en solitario. UFT se administra a dosis de 400 mg cada 12h durante un año. La BCG es Immucyst y se administra a 1/3 ó 2/3 de la dosis estandar (27 o 54 mg). El régimen es de 1 vez a la semana durante 4 sem., 1 vez al mes durante 11 m. y una vez cada 3 m. durante el segundo año, totalizando 19 sesiones. El seguimiento incluye 6 controles en dos años. Primer control (entre 3 y 5 m.), tercero (9-11 m.) y quinto (17-20 m): cistoscopia, A/G, citología. Segundo control (6-8 m): ecografía, A/G, citología. Cuarto (12-16 m) y sexto (24-26 m): UIV, cistoscopia, A/G, citología, RxTx. Se revisan 34 casos de GIII T1. Resultados: de los 34 enfermos, 21 recibieron 54 mg de BCG (13 sólo BCG y 8 acompañada de UFT) y 13 recibieron 27 mg de BCG más UFT. En 33 ocasiones el paciente era varón.. La edad media fue de 66,09 (intervalo de 35 a 82). El tiempo de seguimiento, entendiendo como tal hasta fallecimiento, pérdida de control o cistectomía, fue de 39,9 meses (intervalo 6 a 99) con 9 pacientes controlados durante 5 años o más y 23 durante más de dos años. En 6 ocasiones los tumores eran recidivados y en 28 casos eran primarios; 12 eran únicos y 22 múltiples. De los 34 pacientes recidivaron 8 (25,5%), concretamente a los 6, 9, 15, 17, 30, 57, 66 y 82 meses de seguimiento. Cuatro de ellos pasaron a ser infiltrantes (T2 los que recidivaron a los 9, 17,y 30 m.; T3 el que
  6. 6. recidivó a los 15 m. y se ha tratado con ADR por tm de uretra y 86 años)). Los otros 4 pacientes que sufrieron recidiva conservan su vejiga; uno de elos recidivó GII Ta a los 82 m. reiniciando BCG que intoleró, estando en la actualidad libre de neoplasia; otro recidivó a los 66 m. a GII T1 reiniciando BCG, estando ahora sin neoplasia; un tercer enfermo recidivó con la misma AP de GIII T1 a los 57 m. y una segunda ocasión 12 m. más tarde, no realizándose ningún tratamiento, permaneciendo en la actualidad libre de neoplasia; el cuarto paciente recidivó a los 6 m. con un GIII T1, nuevamente a los 3 m., se reinició BCG y está libre de neoplasia a los 44 m. de su segunda recidiva. La dosis media de BCG hasta el momento de la recidiva y/o en los dos primeros años fue de 16,2 y en 21 pacientes se finalizó el protocolo de 19 sesiones de BCG (de ellos sólo 4 recidivaron, y sólo uno entre esos 4 se hizo infiltrante y se cistectomizó). Si nos fijamos sólo es los enfermos diagnosticados hace más de dos años (los que pueden haber completado el protocolo) obtenemos 30 pacientes, de los que recidivaron 8 lo que representa un 26,6% . Aunque el número de enfermos no permite comparaciones entre dosis, sí diremos que de las 8 recidivas, 5 lo fueron entre tratados con 54 mg (23,8%) y tres con 27 mg (23,07%). Respecto a el papel de la asociación tegafur y uracilo podemos señalar que de los 21 enfermos que lo recibieron recidivaron 3 (14,28%) y de los 13 que no, recidivaron 5 (38,48%). Sin embargo hemos de reconocer que un problema en la recogida de datos no nos permite asegurar el tiempo en la que los enfermos estuvieron tomando esa asociación farmacológica Conclusiones: Un seguimiento riguroso y el tratamiento con BCG s dosis más bajas que la estandar pueden obtener buenos resultados en el tratamiento de los GIII T1.
  7. 7. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 INSTIL.LACIÓ INTRAVESICAL DE GENCITABINA: ESTUDI EN FASE I EN PACIENTS AMB TUMOR VESICAL SUPERFICIAL DESPRÉS DE RESECCIÓ TRANSURETRAL I BIÒPSIA MÚLTIPLE RANDOMITZADA J. Palou, J . Segarra, A. Oliver, H. Villavicencio, J. Salvador, A. Carcas, B. Duque, I García-Ribas Fundació Puigvert Universidad Autónoma de Madrid Laboratorios Eli Lilly & Co Objectius: Estudi per determinar la farmacocinètica (FC), seguretat i perfils de toxicitat d’una única instil·lació intravesical de gencitabina administrada immediatament després d’una resecció transuretral de tumor vesical superficial (RTUTM) i biòpsia múltiple randomitzada vesical. Material i mètodes: S’inclouen 10 pacients amb tumors vesicals superficials Ta/T1 (6/4), 8 tenien història de recurrència tumoral i 7 van ser múltiples. En 1 pacient, es va trobar carcinoma “in situ”, quedant exclòs del seguiment clínic, però es va valorar toxicitat i FC. S’administrà una dosis única de gencitabina intravesical entre 2 i 3 hores de finalitzar la RTUTM. Cinc pacients reberen 1500 mg i cinc 2000 mg diluïts en 100 ml de sèrum fisiològic sense tamponament de pH. La solució fou retinguda a la bufeta durant 1 hora. L’edat mitjana fou de 64 anys (49-81); la relació H/M: 9/1. Resultats: El tractament fou ben tolerat en tots els casos. Dos pacients en el grup de 1500 mg, van presentar mínim disconfort hipogàstric. Un pacient en el grup de 2000 mg va presentar espasmes vesicals. No es va presentar toxicitat sistèmica basant-se en la clínica, paràmetres hematològics i bioquímics en els dies +12 i +30 després del procediment. En dos pacients, es recuperà menor volum de solució que la instil·lada, presumiblement per perforació vesical durant la RTUTM. L’anàlisi de la FC, demostrà que el valor Cmax mitjà de gencitabina fou de 1,8ng/ml amb una mitjana AUClast de 158ng/ml* que és inferior al valor trobat després de la injecció ev de gencitabina. No hi ha diferències significatives entre les dues dosis administrades i sí una gran variació individual. És interessant observar que en els dos pacients amb sospita de perforació vesical, els nivells de gencitabina en sang foren significativament majors (Cmax; 4,5 i 6,1ng/ml respectivament). Un pacient en cada grup de dosis, va presentar recurrència tumoral en una cistoscòpia als 3 mesos de la instil·lació. Conclusions: Una única instil·lació de gencitabina administrada immediatament després d’una RTUTM + biòpsies múltiples randomitzades es segura i ben tolerada. La favorable toxicitat i FC de la gencitabina intravesical recolza futurs estudis en fase II.
  8. 8. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 PRIAPISME DESITJAT. ÉS OBLIGATORI EL SEU TRACTAMENT ? J. Pagà*, L. Peri** Serveis d’Urologia: *Clínica Plató, F.P. **Hospital Clínic i Provincial. Barcelona Es presenta el cas d’un home de 35 anys, sense antecedents patològics, quirúrgics (circumcisió), ni traumàtics, que consulta per bifidesa del raig miccional. A l’exploració, el meat és normal i no presenta fístules penianes. Sobta que l’individu està en erecció i té un penis de mides superiors al comú dels humans. Interrogat, afirma que, des que recorda, ha estat sempre en erecció i que, en l’activitat sexual, aconsegueix una erecció superior. Es practiquen exploracions complementàries que demostren fístula arteriovenosa. Informat “el pacient” de la seva patologia, rebutja qualsevol tipus de tractament doncs, això li permet mantenir relacions sexuals de forma continuada i en qualsevol moment. Es discuteix la fisiopatologia de la fístula, de l’engrandiment penià i de la bifidesa del raig miccional i fins a quin punt es pot insistir en la necessitat de tractament, donat que es tracta d’un priapiasme d’alt flux, indolor i que no comporta, en principi, altres efectes patològics i és desitjat pel propi pacient. S’aporta iconografia de RNM molt demostrativa i no descrita fins ara. Únicament el fet de que és homosexual, faria necessari donar consells i recomanar precaucions pel risc de lesions a terceres persones.
  9. 9. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 VASOVASOSTOMÍA. INICIACIÓN A LA TÉCNICA A. Aguilar, M. Castells, C.Vargas Hospital San Llorenç de Viladecans Introducción: Aproximadamente un 6 % de los varones sometidos a vasectomía solicitarán una posterior reconversión. A continuación presentamos nuestra modesta experiencia inicial tras realizar 10 vasovasostomías bilaterales. Material y método: presentamos resultado de n=10 vasovasostomías. Rango de edad 29-48 años (media 38 años). Tiempo desde la vasectomía 11-72 meses (media 40 meses). Tiempo quirúrgico 70-120 minutos (media 102 minutos). Método quirúrgico: anestesia general; escrototomía media, material microcirugía, gafas aumento x3 y/o microscopio. Sutura en un plano (monofilamento 7/0) y refuerzo de la adventicia (técnica Sharlip 1981).Tiempo de seguimiento 3 y 6 meses, tomando el último control como referencia: permeabilización 90 %. Calidad seminograma: 6-131 mill/mL, movilidad media 30.2% (6-55) y euforemes media del 49% (3-80). Conclusión: Con un mínimo de manejo en técnicas microquirúrgicas, material de microcirugía y gafas de aumento podemos llevar a cabo nuestras primeras vasovasostomías y conseguir el objetivo de este trabajo que es “desafiar” a adjuntos jóvenes y hospitales comarcales para iniciarse en esta técnica, desmitificando así este proceso.
  10. 10. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 PRIAPISME VENO-OCLUSIU. QUAN HI HA QUE EMBOLITZAR? J. Rodríguez Tolrà, E. Franco, N. Serrallach, J. Domínguez*, E. Escalante*, C. Sancho. Unitat d’Andrologia. Servei d’Urologia. Servei d’Angiorradiologia*. Hospital Universitari de Bellvitge Introducció: En el tractament quirúrgic del priapisme veno-oclusiu mitjançant shubts cavernós-esponjosos o cos cavernós-vena safena, es pot produïr una laceració de l’arteria cavernosa convertint-se el priapisme veno-oclusiu en arterial. Objectiu: És important reconèixer aquesta posible complicació, ja que s’evitarà reintervencions innecessàries i no resolutives, ja que quan s’ha produït aquesta complicació el tractament serà l’embolització. Material i mètodes: Entre desembre de 2001 i maig de 2003 hem diagnosticat dos casos, en que després d’aplicar altres tècniques va realitzar-se un shunt còrporo- esponjós unilateral i en un segon temps bilateral. Davant el fracàs d’aquestes dues cirurgies es va contemplar la possibilitat d’un priapisme d’alt flux secundari. Es va realitzar l’arteriografia que va mostrar la presencia d’una fístula arterio-lacunar. L’embolització amb material reabsorvible (esponja de gelatina) va solucionar els doa casos. Resultats: Desaparició rápida del priapisme en els dos casos. En els dos casos aparició de fibrosi important dels cosos cavernosos. En els dos casos disfunció eréctil a conseqüencia de la fibrosi. Conclusions: 1. Un cop establert el diagnòstic, el tractament ha de ser immediat. 2. Un cop aplicat el tractament la resposta és immediata. 3. Els fenòmens de fibrosi del cos cavernós són importants ja que aquest tractament és el final d’altres tractaments aplicats per corregir un priapisme veno-oclusiu i sempre la resolució es produeix quan ja han pasta alguns dies de l’inici del procés. 4. La disfunció eréctil es presenta en tots els casos i és a conseqüència de la fibrosi. Sol ser important.
  11. 11. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 CISTECTOMIES EN TUMORS EN ESTADIS Tis, Ta, T1 INDICADES PER FRACAS AL TRACTAMENT AMB BCG M. Crego, J. Huguet, J. Palou, O. Angerri, M. Musquera, J. Salvador, H. Villavicencio Fundació Puigvert. Barcelona. OBJECTIUS: Estudi de les indicacions i evolució de les cistectomies realitzades per tumor vesical superficial (TVS) que no responen al tractament amb BCG. Valoració de l’estadi clínic i el patològic així com dels factors pronòstics d’ infraestadiatge. MATERIAL I MÈTODES: Entre gener de 1989 i maig 2002, es van realitzar 864 cistectomíes al nostre centre per tumor vesical. Realitzem l’ estudi retrospectiu de 63 casos (7.2%) en que la cistectomia es va efectuar en tumors en estadis Tis, Ta, T1, que van fracasar al tractament amb BCG. Es van excloure cistectomies per TVS que no van rebre BCG, per bufeta retràctil sense tumor, i en les que en la ressecció prèvia a la cistectomia no va ser complerta. RESULTATS: Sexe : 55 homes, 7 dones. Mitjana d’edat: 65 anys (46-79) en el moment de la cistectomia. Indicacions de cistectomia segons l’ estadi clínic dels TVS: 22 CIS, 6 Ta, 32 T1 i 2 Tx. Segons els graus: 61 alt grau (indiferenciat o G3), 1 G2 únic. Fracàs a la BCG: 1 tanda 29 casos (15 per fracàs precoç), tandes 29 casos, 3 o més tandes 5 casos. Altres indicacions: 5 síndromes miccionals severs, 5 intoleràncies a la BCG. Estadi patològic: 13 pT0, 29% el mateix estadiatje, 35% infraestadiatje, 32% estadiatje superior. En 26% dels casos infraestadiats, l’ augment d’ estadiatje va suposar el pas de tumor superficial a infiltrant. L’ anàlisi dels factors pronòstics d’ infraestadiatje mitjançant Ji cuadrat, només va ser significativament representatiu en el cas d’ afectació d’ uretra prostàtica. La supervivència càncer específica dels malalts infrestadiats va ser significativament menor en els malalts infraestadiats. CONCLUSIONS: Encara que s’ indiqui la cistectomía en TVS d’ alt risc abans de la seva progressió, hi ha un grup de malalts que ja presenten malaltia invasiva en la peça de cistectomia. L’ únic factor predictor d’ infraestadiatje estadísticament significatiu es l’ afectació d’ uretra prostàtica.
  12. 12. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 CISTECTOMIA RADICAL LAPAROSCÒPICA. LA NOSTRA EXPERIÈNCIA J Areal, L. Cecchini, J. Uria, M. Arzoz, JL Gago, J. Sánchez, L. Ibarz, JM. Saladié. Servei d’Urologia, Hospital Universitari Germans Trias i Pujol Introducció: Des del 1992 s’han publicat uns 20 articles sobre l’abordatge laparoscòpic en el tractament dels tumors vesicals infiltrants o de les bufetes desfuncionalitzades, ja sigui només en el temps d’exèresi, realitzant la derivació urinària posteriorment amb minilaparotomies, o amb procediments totalment laparocòpics. Entre aquests articles hi ha uns 11 casos clínics aïllats i la resta son sèries curtes, tan sols 5 amb els resultats correctament tabulats. A aquestes referències s’esmenten possibles avantatges d’aquest tipus d’abordatge. Material i Mètode: Al nostre centre hem practicat els darrers 6 mesos 5 cistoprostatectomies laparoscòpiques per càncer infiltrant d’uroteli. Edat mitja de 51 (42-70). L’estadiatge clínic era un T II a quatre pacients (un grau II/III de l’OMS i 3 graus III/III) i el cinquè era un carcinoma indiferenciat i infiltrant (PSA negatiu; i amb antecedents de c. d’uroteli) que afectava base vesical i pròstata. Resultats: El temps quirúrgic de la cistoprostatectomia radical laparoscòpica va ser sempre inferior a les 3 hores (mínim 2:35 hores) A dos d’ells es va practicar una derivació tipus Bricker per minilaparotomia i a 3 una derivació ortotòpica tipus Vesica Padovana. Tan sols el pacient de 70 anys va requerir transfusió de 2 concentrats al postoperatori. La mitja d’ingrés postoperatori va ser d’onze dies (9-12) i no hi van haver complicacions remarcables. Els estadiatges patològics eren un pT0, un pT1 i 3 pT2, tots amb ganglis negatius. El seguiment mig és de 5,4 mesos (3-6) i no hem detectat evidència de recidiva, ni d’obstrucció de tram urinari superior o d’alteració de la funció renal. Conclusions: Les dades de la nostra sèrie no són comparables a les d’altres publicades, ja que les sèries tabulades la derivació urinària també era laparoscòpica. Podem remarcar l’escassa necessitat de transfusió (un de cinc) i de requeriments analgèsics, així com una recuperació del trànsit intestinal regular entre el 3º i el 5º dia i l’absència de complicacions remarcables. Creiem que és un procediment reglat, oncològicament vàlid i que pot presentar avantatges en casos seleccionats. D’una altra banda, és un primer pas abans de plantejar-se una cirurgia de derivació urinària totalment laparoscòpica (d’avantatges encara per demostrar).
  13. 13. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 TUMOR DE TRAM URINARI SUPERIOR: CARACTERÍSTIQUES CLINICOPATOLÒGIQUES SEGONS L’ANTECEDENT DE TUMOR VESICAL M. Musquera, J. Palou, C. Gutiérrez, S. Sabaté, J. Huguet, J. Salvador, H. Villavicencio Fundació Puigvert. Barcelona INTRODUCCIÓ: És conegut que els pacients amb tumor vesical (Tmves) tenen un risc augmentat en desenvolupar un tumor de tram urinari superior (TmTUS) Hem estudiat les diferències dels tumors de tram urinari superior agrupats en relació amb l’antecedent o no de tumor vesical. MATERIAL I MÈTODES: Estudi retrospectiu de 609 malalts diagnosticats en el nostre centre de TmTUS entre els anys 1950 i 2000, revisant les característiques dels TmTUS i comparant les diferències i/o similituds entre els dos grups. Per a les descripcions de les variables categòriques hem usat freqüències absolutes i percentatges. Per analitzar les associacions entre les variables categòriques hem utilitzat la Chi quadrada. RESULTATS: L’edat mitjana en els pacients amb antecedents de Tmves ha resultat de 67,1 anys, i en l’altre grup de 64, fet estadísticament significatiu. L’antecedent de Tmves és un factor de risc per al desenvolupament de TmTUS múltiple (p=0,00001) (taula 1) i presentar un TmTUS d’estadiatge més baix (taula 2). La localització del TmTUS en els pacients sense antecedents de Tmves és més freqüent a nivell pielocalicilar (66,6%) (taula 3) Tipus TmTUS Existència Tmves No Tmves Múltiple 38,5% 21,2%Taula 1 Únic 61,5% 78,8% Estadiatge Existència de Tmves No Tmves pTa-pT1 49% 39,1% pT2 12,6% 13,5% pT3 15,4% 32,7% Taula 2 pT4 2,4% 3,8% Localització TmTUS Existència Tmves No Tmves Pielocalicilar 45,5% 66,6%Taula 3 Ureteral 54,5% 33,4% CONCLUSIONS: Els pacients amb antecedents de tumor vesical han presentat en major nombre tumor de tram urinari superior múltiple i de baix estadiatge (pTa-pT1). Els pacients sense antecedents de tumor vesical han presentat majoritàriament el TmTUS a nivell pielocalicilar.
  14. 14. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 VALORACIO “ ASA / KARNOFSKY” EN UNA COHORT DE 34 BARONS AFECTES D’”HBP QUIRÚRGICA” DIAGNOSTICADA EN UN “CAP” D’ADSCRIPCIO GERIATRICA C. Pelliceé, X. Esteva, C. Campmajo CAP: MUTUAM - Barcelona OBJECTIUS: Saber quelcom de més a prop de l’HBP diagnosticada per cop primer en un centre d’assistència primària de tipus urbà i d’adscripció geriàtrica per contingent. METODOLOGÍA: Estudi observacional i ambispectiu. Procediments informàtics comuns i a l’abast. Periode d’arreplec de dades: Sis mesos consecutius. Estudi realitzat sota estrictes condicions de normopraxi. Casuística esbiaixada segons criteris “ASA / KARNOFSKY” calculats en el moment d’optar per la cirurgia en el CAP i de nou revisats al rebre els informes finals d’alta hospitalaria de nou al “CAP”. RESULTATS GENERALS: Total usuaris adscrits per contingent: 17347 (Barons: 27% / 50-100 anys). Primeres visites barons: 355. Totals “primers diagnòstics HBP”: 320 (90% del total visitat del sexe masculí). RESULTATS ESPECIFICS ENVERS L’HBP: 95% remesa per “LUTS / Símdrome prostàtica) i 5% remesa per “Enquesta Prostàtica”. 90% controlada al “CAP” (90% tractada amb medicaments i 10% no tractada) i 10% derivada a intervindre a l’hospital per acomplir amb criteris quirúrgics (Edats: 50-80 anys). 100% intervinguda (34 RTU-P amb dues cistolitolapàxies). ASA I: 13 / ASA II: 07 / ASA III: 14 / ASA IV: 00. 100% Karnosfky òptim (K 100: 17 / K 90: 05 / K 80: 06 / K 70: 06). COMENTARIS: D’obviar “a prior” els factors de “risc quirúrgic”, entre tots hem anat assumint fruit del consens i de l’evidència del que cal fer en una HBP i de quines en son les seves precises indicacions terapèutiques i del seu perquè (Pautes: Expectant, mèdica o quirúrgica). Actualment un número prou significatiu de pacients a tractar en un “CAP” o a derivar per intervindre presentaran pluripatologies més o menys greus i per tant amb “ASA aixecats i/o Karnosfky’s subòptims”. Per això deuran de requerrir valoracions i controls diferenciats dels de la “població general”. Aviat tindrem que anar reconcensuant els protocols i algoritmes diagnòstics i terapèutics encara vigents per atendre a una població cada cop mes envellida i prou sovint afecta de pluripatologies greus.
  15. 15. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 EL REFLUX VESICOURETERAL, ÉS UN FACTOR DE RISC PER AL DESENVOLUPAMENT DEL TUMOR DE TRAM URINARI SUPERIOR? M. Musquera, J. Palou, C. Sevilla, M.J. Ribal, F. Solé-Balcells, J. Salvador, H. Villavicencio Fundació Puigvert. Barcelona INTRODUCCIÓ: En el context del tumor vesical el reflux vesicoureteral s’ha considerat com a factor de risc per al desenvolupament del tumor de tram urinari superior, afavorint la migració de cèl·lules de descamació tumorals a aquest nivell i la posterior implantació. En aquest estudi es valora l’existència de reflux i la seva relació amb el TmTUS. MATERIAL I MÈTODES: Estudi retrospectiu entre el 1950 i el 2000 de 209 malalts controlats en el nostre Centre per tumor vesical (Tmves) que han desenvolupat un tumor de tram urinari superior (TmTUS). La mitjana de seguiment de 26,3 mesos ± 49,39 (rang 0-342) Hem revisat les característiques del tumor vesical (tipus tumoral, grau, multifocalitat, existència de carcinoma in situ (CIS), nombre de reseccions i existència de reflux, especificant el costat) i del tumor de tram urinari superior (grau, multifocalitat, estadificació, localització). Per a les descripcions de les variables categòriques hem usat freqüències absolutes i percentatges. Per analitzar les associacions entre les variables categòriques hem utilitzat la chi quadrada. RESULTATS: El reflux no s’ha determinat en 77 casos. De la resta, en el 70,5% s’ha demostrat reflux. El desenvolupament de TmTUS i l’existència de reflux ha resultat estadísticament significatiu (p<0,0001) (taula 1). La localització global del TmTUS i l’existència de reflux també ha resultat estadísticament significatiu per una p=0,034 (taula 2). No hem trobat diferències significatives pel que fa a l’estadificació, el grau i l’edat, segons existeixi o no reflux. Reflux Tm esquerre Tm dret Tm bilateral Total No 11 9 1 21 Dret 10 26 3 39 Esquerre 25 4 5 34 Bilateral 17 10 10 37 Reflux TmTUS pielocalicilar TmTUS ureteral Si 52,2% 47,8% No 41% 59% CONCLUSIONS: El reflux vesicoureteral és un factor de risc pel desenvolupament de TmTUS ipsilateral quan existeixen antecedents de tumor vesical. Hi ha una diferent localització, amb augment de tumors pielocalicilars en els casos de reflux i de tumor ureteral en la seva absència.
  16. 16. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 EXPERIENCIA INICIAL CON CRIOTERAPIA PROSTATICA: A PROPOSITO DE 25 CASOS J. Segarra, MJ Ribal, J. Palou, A. Alcaraz, A. Rosales, J. Huguet, J. Salvador y H. Villavicencio. Fundació Puigvert. Barcelona. INTRODUCCION: Los tratamientos de intención curativa mas aceptados para el cáncer de próstata (CP) localizado son la prostatectomia radical y la radioterapia (RT), ambos no exentos de complicaciones. A pesar de su eficacia la sociedad demanda alternativas terapéuticas que ofrezcan menor morbilidad. Fruto de ese interés aparecen la braquiterapia y la crioterapia.La crioterapia una técnica minimamente invasiva actualmente aceptada por la FDA. PACIENTES Y METODOS: Entre Noviembre del 2001 y Julio del 2003, 25 pacientes (pac) fueron sometidos a crioterapia prostática, 22 (88 %) como tto inicial del CP local o localmente avanzado y 3 (12 %) como tto de rescate tras fracaso de RT (criterios ASTRO y biopsia positiva). La técnica consistió en: 1/ uso de criomaquina (Endocare®) basada en efecto Joule-Thompson (argon/helio) 2/ uso calentador uretral aprobado FDA (Tª 41º) 3/ 6-8 criosondas 3,4 mm de punción directa y 4 termosensores en esfínter, ápex y ambas bandeletas neurovasculares 4/ realización de al menos 2 ciclos congelación-descongelación con Tª objetivo de -40ºC 5/ control con ecógrafo biplanar de todo el proceso 6/ distensión del espacio recto-prostático con suero 7/ cistostomia con pinzado a los 10 días y retirada cuando RPM <50cc. Se sigue a los pac con PSA a los 3 meses y luego cada 6 meses. Biopsia de próstata a los 6 meses y luego anualmente. RESULTADOS: La edad media fue de 70,4 años (59 – 77) con un seguimiento medio de 7 meses (1,5 – 21,4). Los pac de tratamiento inicial se estratificaron en tres grupos de riesgo: bajo riesgo (1 pac: <=T2a, PSA<=10 y Gleason <=6), riesgo intermedio (12 pac: uno de los siguientes criterios >T2a, PSA>10, Gleason >=7) y alto riesgo (9 pac: 2 o 3 de los criterios). No observamos complicaciones intraoperatorias ni en el postoperatorio inmediato. La tolerancia al procedimiento fue buena con mínimos requerimientos analgésicos y una estancia hospitalaria media de 2,9 días. El tiempo medio de permanencia de la cistostomia fue de 29 días. No apreciamos incontinencia y la tasa de impotencia fue del 100%. 6 pac (24%) presentaron ITU tratadas ambulatoriamente, excepto 1 pac que requirió ingreso 24h y antibiótico parenteral. 1 pac (4%) presento cuadro de orquiepididimitis y otro (4%) obstrucción clínicamente significativa con escasa mejoría tras tto medico y actualmente pendiente de RTUP. No hemos visto fístula rectal, esfacelamiento uretral ni infecciones perineales. A lo largo del seguimiento 7 pac (31,8%) tienen al menos dos determinaciones de PSA, 11 una (50%) y 4 (18,2%) ninguna. Si consideramos éxito del tratamiento un PSA posterior inferior a 0.5 o 1 ng/L globalmente 15 (83,3%) pac y 15 (83,3%) pac pueden considerarse libres de enfermedad bioquímica (SLEB) según los niveles de corte citados. La crioterapia ha fracasado como tto inicial en 3 pac (16,6%), que tienen PSA post tto de 1,6, 2,7 y 2 ng/ml.. Los dos primeros pertenecen al grupo de riesgo intermedio y el ultimo al de alto riesgo. A pesar de la cifra de PSA los dos últimos pac tienen biopsia prostática negativa a los 6 meses del tto..
  17. 17. En el grupo de tto inicial del CP, 7 pac tienen biopsia a los 6 meses y todas fueron negativas a CP. Los 3 pac de rescate post fracaso RT tienen cifras de PSA de 0,04, 0,25 y 0,04 ng/ml., los dos últimos con seguimiento de 6 meses y biopsias negativas. CONCLUSION: La crioterapia es una técnica minimamente invasiva, reproducible, realizable íntegramente por el urólogo, con una corta estancia hospitalaria y una morbilidad aceptable. En nuestra serie la SLEB es de 83,5% y las 10 biopsias que hemos realizado a los seis meses del tratamiento han sido negativas a CP. A pesar del corto seguimiento, de la curva de aprendizaje de la técnica, y de que el 95% de nuestros pacientes pertenecen los grupos de riesgo intermedio y alto, los resultados obtenidos apoyan a esta técnica como alternativa a la RT.
  18. 18. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 PROSTATECTOMIA RADICAL LAPAROSCÒPICA. COMPARATIVA DELS VINT PRIMERS CASOS VERS ELS DARRERS L. Cecchini, J. Areal, J. Sánchez, J.Gago, J. Uría, L. Ibarz, JM. Saladié Servei d’Urologia i Cirurgia del Trasplantament Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona. Introducció i objectiu: La tècnica de la prostatectomia radical per via laparoscòpica és d’aprenentage costós. Hem volgut comparar els primers casos de la nostra sèrie amb els darrers per veure quins factors han canviat. Material i mètode: Hem utilitzat la informació de 39 pacients als qui es va indicar una prostatectomia radical laparoscòpica (PRL),comparant diversos paràmetres entre el grup dels vint primers i la resta de pacients. S’ha utilitzat la base de dades Access® i el paquet estadístic SPSS®. Resultats: Hi ha diferències estadísticament significatives entre els dos grups pel que fa a la resolució laparoscòpica i la reconversió (p=0,035) així com en el temps quirúrgic esmerçat (p=0,043). En canvi, no n’hi ha en la presència de marges quirúrgics afectes ni en el total (p=0,207) ni en les finalitzades de forma laparoscòpica (p=0,635). Tampoc es troben diferències en la pèrdua sanguínia (Hb<13mg/dl postoperatòria) (p=0,907), ni en la necessitat de transfusió (Htc<25%) (p=0,486). No hi ha diferències estadístiques pel que fa a complicacions (p=0,407). No hi ha prou seguiment en els darrers casos per valorar factors com la continència o la impotència. Conclusions: El factor aprenentatge millora els resultats pel que fa a reconversió i temps quirúrgic i és possible que altres variables com el sagnat, que és molt baix, i les complicacions, poques, modifiquin la seva significància amb l’augment de la sèrie. Els resultats oncològics no mostren diferències. Per aquests resultats, l’aprenentatge no altera el correcte tractament del càncer de pròstata i anima a superar l’esforç inicial que pot suposar aquesta nova tècnica quirúrgica.
  19. 19. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 LOCALITZACIÓ DEL CaP INDETECTABLE AMB ESPECTROSCOPIA DE RESONANCIA MAGNÉTICA ENDORECTAL J. Comet-Batlle, JC.Vilanova-Busquets∗, S. Bucar Terrados, N. Torrent Quer, V. Montserrat Orri, M. Ordis Dalmau Servei Urologia Hospital J. Trueta (Girona); *Centre Ressonància Magnètica (Girona). +Hospital Municipal de Badalona INTRODUCCIÓ: L’espectroscopia de RM endorectal (RME-S) permet assolir una major fiabilitat en la localització i estadiatge del càncer de pròstata que la RM endorectal sola. La combinació de la RME i la RME-S actualment està tenint modificacions tècniques importants que permeten augmentar la fiabilitat en la detecció del CaP. Actualment estem treballant diferents centres en col·laboració amb l’AATRM (Agència d’Avaluació de Tecnologia per la Recerca Mèdica) en la detecció del CaP amb la RME-S, i s’observa que aquesta tècnica pot ser una bona alternativa en aquells paceints en que tenim una alta sospita de CaP, però les biòpsies són persistentment negatives. MATERIAL I METODE: Presentem 5 casos clínics . 4 pacients eren controlats per elevació del PSAi biòpsies repetides negatives. La RME-S es va realitzar per localitzar el CaP per tal de minimitzar el nombre de biòpsies. El darrer cas clínic es tracta d’un recidiva bioquímica després d’un prostatectomia radical. En tots els casos la RME-S va suggerir la localització de la neoplàsia. RESULTATS: El pacient amb una recidiva bioquímica va mostrar un engruiximent de la zona trigonal que va resultar positiva a la biòpsia. En els altres pacients, tots ells van mostrar lesions hipointenses localitzades dins de la hipointensitat normal de la glàndula central, però amb una clara alteració metabòlica a l’espectroscopia. CONCLUSIÓ: La RME-S és un mètode no-invasiu que s’està mostrant útil per la detecció del CaP a nivell de la glàndula central en pacients seleccionats. La glàndula central és una localització menys freqüent pel CaP, però sovint adopta la mateixa intensitat o senyal de RM que el teixit benigne, i per tant es fa més dificil la seva detecció només per medis morfològics. La RME-S ofereix la possibilitat d’avaluar les alteracions metabòliques en tota la glándula i per tant augmentar la fiabilitat en la detecció del CaP, tan a nivell central com perifèric.
  20. 20. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 IMPACTO DE LA HORMONOTERAPIA EN EL METABOLISMO FOSFOCÁLCICO DE LOS PACIENTES CON CÁNCER DE PRÓSTATA C. Vallejo, E. Trilla, Y. IdM´hammed, S. Esquena, J.M. Abascal, R. Martos, C. Ramírez, A. Celma, C. Salvador, J. Morote. Servicio de Urología, Hospital Valle de Hebrón, Barcelona Introducción: Es conocido el efecto supresor sobre la densidad ósea mineral que producen los bajos niveles de testosterona sérica en pacientes que han recibido supresión androgénica. El propósito de este trabajo es evaluar la repercusión del tratamiento hormonal sobre el metabolismo fosfocálcico óseo de los pacientes con cáncer de próstata, mediante la valoración sérica y urinaria de los marcadores bioquímicos de la remodelación ósea. Material y métodos: Se evaluan los marcadores del metabolismo de la remodelación ósea ( fósforo sérico y urinario, calcio sérico y urinario, vitamina D3, PTH, fosfatasa alcalina ósea y total, N-telopéptido y piridolina en orina ) en 69 pacientes con cáncer de próstata no metastásico que han seguido tratamiento hormonal en un intervalo superior a 12 meses, y se comparan con los de un grupo control de 23 pacientes sometidos a prostatectomía radical. Resultados: El análisis univariante de cada una de las variables del estudio demuestra que la concentración urinaria de los marcadores de resorción ósea (N-telopéptido y Piridolina) y los séricos de formación ósea (fosfatasa alcalina ósea y Fósforo sérico) mostraron diferencias estadísticamente significativas (p<0,05) en el grupo de pacientes con hormonoterapia. No existieron diferencias estadísticamente significativas en la valoración del resto de las variables. Conclusiones: Estos hallazgos demuestran un significativo aumento del metabolismo fosfocálcico óseo en los pacientes con cáncer de próstata sometidos a supresión androgénica. El mayor riesgo de fracturas y osteoporosis justificaría un control seriado con marcadores del metabolismo óseo (N-telopéptido, piridolina...) en los pacientes con cáncer prostático tratados hormonalmente.
  21. 21. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 ANALISIS DE LA EFICACIA DE LOS ANALOGOS DE LA LH-RH PARA CONSEGUIR LA CASTRACION S. Esquena, E. Trilla, JM. Abascal, R. Martós, C. Ramírez, C. Vallejo, A. Celma, C. Salvador, F. Serrallach, J. Morote. Servicio de Urología, Hospital Vall d´Hebron, Barcelona. INTRODUCCION Y OBJETIVOS: Los análogos de la LH-RH constituyen base farmacológica de la castración química. La administración de sus diferentes formas galénicas reduce la testosterona sérica a niveles de castración en menos de cuatro semanas. Ocasionalmente se han descrito casos de resistencia a los análogos de la LH- RH. Oefelin et al (1), detectaron niveles de testosterona superiores a 50 ng/dl en 2 de 38 (5%) pacientes tratados con un análogo trimestral. Presentamos un estudio transversal con el objetivo de analizar la concentración sérica de testosterona en pacientes con cáncer de próstata, detectar la tasa de fracasos de los análogos de la LH-RH y comparar el bloqueo androgénico máximo y la castración. MATERIAL Y METODOS: Se determinan mediante RIA los niveles séricos de testosterona en 219 pacientes con cáncer de próstata. Grupo control: 84 pacientes sometidos a prostatectomía radical como único tratamiento. Grupo estudio: 135 pacientes tratados con análogo de la LH-RH trimestral, 86 de ellos en asociación a antiandrógeno no esteroideo (BAM). El seguimiento medio en el grupo estudio fue 72 meses (3-210). Se consideraron niveles de castración por debajo de 50 ngl/dl. RESULTADOS: Las concentración media de testosterona fue 49.2 ng/ml en el grupo de BAM y 40.2 ng/dl en el grupo de castración, p 0.324 y 487.6 ng/dl en el grupo control, p 0.001. Niveles inferiores a 50 ng/dl se detectaron en 73/85 (82.6%), 40/48 (83.3%) y 1/84 (1.2%) respectivamente. En dos pacientes se detectó un incorrecto cumplimiento del tratamiento, por tanto se confirmó el fracaso de los análogos en 12/85(14.1%) y 8/48(16.7%), p 0.823. CONCLUSIONES: La determinación de testosterona sérica permitió detectar un 15% de fracasos de los análogos de la LH-RH de administración trimestral para reducir la testosterona a niveles de castración. En estos casos la castración quirúrgica puede estar indicada. (1) Oefelin MG, Cornum R. Failure to achieve castrate levels of testosterone during hormone releasing agonist therapy: the case for monitoring serum testosterone and a treatment decision algorithm. J. Urol. 2000; 164: 726-29.
  22. 22. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 EL NADIR DE PSA COMO FACTOR DE PREDICCION DE ANDROGENO-INDEPENDENCIA EN CANCER DE PROSTATA METASTASICO S. Esquena, E. Trilla, JM. Abascal, R. Martós, C. Ramírez, C. Vallejo, A. Celma, C. Salvador, F. Serrallach, J. Morote. Servicio de Urología, Hospital Vall d´Hebron, Universidad Autónoma de Barcelona. INTRODUCCION: El nadir de PSA es un factor pronóstico ampliamente utilizado después de tratamientos radicales del cáncer de próstata. En pacientes metastásicos sometidos a deprivación androgénica, el nadir de PSA se ha relacionado con el tipo de respuesta y la supervivencia. Recientemente, se ha relacionado este parámetro con el desarrollo de andrógeno-independencia (AI). El objetivo de este estudio ha sido evaluar el valor pronóstico del nadir de PSA en el desarrollo de AI en una cohorte de pacientes con cáncer de próstata diseminado sometidos supresión androgénica (SA). MATERIAL Y METODOS: Se evaluan 185 pacientes con cáncer de próstata T1-4 N0-1 M1sometidos a SA (69 castración y 116 BAM). El seguimiento medio fue de 26 meses y se detectaron 164 (88.6%) eventos. Se definió la AI como dos elevaciones consecutivas de PSA después de su valor nadir. Se realizaron análisis uni y multivariantes para definir variables pronósticas del desarrollo de AI y del intérvalo libre de AI (+ 12 meses). Se incluyeron la suma de Gleson, la extensión de la enfermedad ósea (EEO), el PSA pre-tratamiento y al tercer mes, la presencia de hidronefrosis, el tipo de tratamiento, el nadir de PSA y el intérvalo hasta alcanzarlo.. RESULTADOS: El análisis de regresión binaria demostró que la suma de Gleason, EEO y nadir de PSA fueron variables predictivas independientes de la AI a los 12 meses. Sin embargo, la OR de un nadir de PSA < 2 nd/ml fue 14.6 frente a 3.47 de una suma de Gleason < 7 y 3.95 de una EEO < 6. El análisis de regresión logística de Cox demostró una OR para el nadir de PSA de 3.22, siendo superior a la de la suma de Gleason y de la EEO. Un intérvalo superir a 9 meses hasta el nadir de PSA también fue una variable significativa en la predicción de la AI. La asociación de estas variable pronósticaa permitió definir cuatro grupos de pacientes con un intérvalo libre de AI que osciló entre 9 y 82 meses. CONCLUSIONES: Un nadir de PSA inferior a 2 ng/ml es el mejor factor de predicción de AI en pacientes con cáncer de próstata diseminado. Un intérvalo superior a 9 meses en alcanzar en nadir de PSA es también un predictor de buen pronóstico. Finalmente, la asociación de estos parámetros con la suma de Gleason y la EEO permite estratificarlos pacientes con cáncer de próstata diseminado
  23. 23. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 ESTADO ACTUAL DE LA TERAPIA COMBINADA EN EL TRATAMIENTO DE LA HIPERPLASIA BENIGNA DE PROSTATA SINTOMATICA J. Morote, JM. Abascal, S. Esquena, R. Martos, C. Ramírez, A. Celma, C. Salvador, E. Trilla, C. Vallejo. Servicio de Urología, Hospital Vall d´Hebron, Universidad Autónoma de Barcelona. INTRODUCCION: Durante la ultima década el tratamiento médico de la hiperplasia benigna de próstata (HBP) sintomática ha evolucionado significativamente. La FDA de Estados Unidos ha aprobado seis fármacos para el tratamiento de la HBP, cuatro alfa- bloqueantes (Terazosina 93, Doxazosina 95, Tamsulosina 97 y Alfusosina 03) y dos inhibidores de la 5-alfa reductasa (Finasteride 92 y Dutrasteride 02). El objetivo de esta presentación es analizar los resultados de los ensayos clínicos en los que se ha evaluado la terapia combinada y los datos sobre progresión de la HBP. MATERIAL Y METODOS: Se revisan los resultados de los ensayos VA 96 (Terazosina & Finasteride), ALFIN 98 (Alfuzosina & Finasteride), MTOPS 02 (Doxazosina & Finasteride), PREDICT 03 (Doxazosina & Finasteride) y los resultados sobre progresión de la HBP en el seguimiento a 9 años en la cohorte de pacientes del condado de Olmsted (Jacobsen et al. J Urol 03) y en los grupos tratados con placebo de los ensayos clínicos PLESS y MTOPS (Roerhborn et al. J Urol 03). RESULTADOS: En ninguno de los tres ensayos diseñados para evaluar la eficacia del tratamiento combinado sobre los síntomas de la HBP (VA 96, ALFIN 98 y PREDICT 03) se pudo confirmar superioridad del tratamiento combinado combinado respecto a la monoterapia con alfa-bloqueantes. La duración de estos ensayos clínicos osciló entre 6 y 12 meses y el objetivo primario fue la evaluación de síntomas y flujo miccional. El ensayo MTOPS 02, diseñado para evaluar el impacto del tratamiento combinado sobre la progresión de la HBP, con una duración de 5 años, evidenció una reducción del riesgo de RAO en el grupo de sometido a tratamiento combinado, respecto al grupo tratado con placebo, del 79%, del 67% en el grupo tratado con Finasteride y del 31% en el grupo tratado con Doxazosina. Los resultados observados en el grupo tratado con Finasteride reprodujeron los resultados obtenidos previamente en el ensayo PLESS 98, en el que se detectó una reducción en el riego de RAO del 57% respecto al grupo tratado con placebo, durante un periodo de 4 años. Los estudios realizados en pacientes del condado de Olmsted, seguidos durante un periodo de 9 años, han evidenciado que una edad mayor a 70 años, PSA superior a 1.4 ng/ml, volumen prostático mayor de 30 cc, Qmax superior a 12 ml/seg y AUASI mayor de 4 fueron factores predictores de progresión de la HBP. En los grupos tratados con placebo de los ensayos clínicos PLESS 98 y MTOPS 02, se confirmó el valor predictivo del volumen prostático, PSA sérico y flujo miccional sobre la progresión de la HBP. En el ensayo PLESS 98, el NNT (Numero de Nuevos Tratamientos) con Finasteride para evitar un episodio de RAO se estimó en 15. Aunque el NNT con tratamiento combinado para evitar una RAO en el ensayo MTOPS 02 no ha sido
  24. 24. todavía publicado, se ha estimado que en grupos con alto riesgo de progresión el NNT para evitar una RAO podría situarse entre 3 y 5, (Roerhborn, datos no publicados). CONCLUSIONES: Existen evidencias científicas que avalan la bondad del tratamiento combinado en la HBP sintomática. Apoyándose en estos resultados, la Amerian Urological Association (AUA), en sus Guidelines de 2003, incorpora la terapia combinada como una opción de tratamiento especialmente útil en pacientes con próstatas agrandadas en los que es deseable evitar la progresión de la HBP y la cirugía. Aunque todavía quedan cuestiones por responder, el análisis del NNT según los factores predictivos de progresión puede hacer del tratamiento combinado una alternativa eficiente.
  25. 25. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 LIMFOMA PRIMARI DE PENIS: DIFICULTAT DIAGNÒSTICA I ACTITUD TERAPÈUTICA J. Sánchez, L. Ibarz, JL. Gago, M. Arzoz, J. Uria, J. Areal, L. Cecchini, L. Praun, JM. Saladié Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Servei d’Urologia i Cirurgia del Trasplantament Badalona. Barcelona Introducció: El limfoma primari de penis és una entitat raríssima (14 casos descrits ala literatura) dins la infreqüència dels tumors de penis. El diagnòstic es fonamenta en l’estudi anatomopatològic, essent l’actitud terapèutica més acceptada actualment la conservadora: respectant el penis i aplicant quimioteràpia sistèmica. Observació clínica: Es tracta d’un pacient de 71 anys, hipertens, amb un AAA i hiperuricèmia amb afectació gotosa pluritòpica, que consulta per una tumoració subcutània (imdemnitat cutània i sense signes inflamatoris aguts), sòlida i petita, no dolorosa, monosimptomàtica. Es realitza ecografia que no informa de cap imatge ecogràfica destacable, decidint-se conducta expectant. Als 2 mesos torna a consultes per augment de tamany de la lesió, sense altra simptomatologia sobreafegida. Es realitza RMN que mostra una tumoració sòlida de parts toves al teixit greixós subcutani que invaeix túniva albugínia i cos cavernós dret. Es decideix practicar biòpsia per punció de la mateixa, essent l’informe de teixit inflamatori agut. Es decideix rebiòpsia amb posada a pla de la lesió (creixement en profunditat, sense respectar plans de clivatge i estructures veïnes), però l’informe peroperatori no és definitiu; cosa que obliga a tractament conservador i esperar informe definitiu que conclou amb la presència d’un limfoma no Hodgkin tipus “B”. Estudi d’extensió negatiu, es confirma com a Limfoma primari de penis. Segons les bases terapèutiques més acceptades actualment, es decideix respectar penis, iniciant-se tractament quimioteràpic sistèmic, remetent la lesió i estant a data de redacció d’aquest cas, lliure de malaltia. Discussió: el tumor maligne de penis és una entitat poc freqüent actualment, essent el carcinoma escamós la forma de presentació més habitual, seguida del carcinoma verrucós i molt més lluny d’altras entitats. El limfoma de penis s’ha descrit associat a altras afectacions de la malaltia sistèmica i en els últims temps associat al VIH com a manifestació de sarcoma de Kaposi o al linfoma de Burkitt. Ara bé, la localització primària del limfoma afectant el penis s´ha descrit únicament en 14 casos, essent per aquesta raó tan interessant aquest cas. En una ocasió va associar-se a puncions de drogues vasoactives pel tractament de la disfució eréctil, i en altre a la presència d’una placa de Peyronie, Així com en altres 3 casos anant associat a afectació difusa peniana i escrotal. El diagnòstic en tots els casos va ser anatomoaptològic, i en moles d’ells després de practicada la penectomia. El diagnòstic diferencial s’ha de fer obligatòriament amb el carcinoma escamós de penis. El tractament actualment estandaritzat és el de la quimioterèpia sistèmica, intentant ser conservador amb el membre afecte. El resultat del tractament i el pronòstic en general són força satisfactoris.
  26. 26. Conclusions: es tracta d’una entitat especialment poc freqüent, amb diagnòstic insidiós però amb un tractament totalment diferent del seu diagnòstic diferencial prínceps: el carcinoma escamós, pel que s’ha de tenir present quan existeixi una tumoració de característiques poc freqüents al penis.
  27. 27. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 ANÀLISI INICIAL DE LA NOSTRA CONSULTA DE DISFUNCIÓ ERÉCTIL. UNA INICIATIVA COORDINADA AMB L’ATENCIÓ PRIMARIA . S. Bucar Terrades, FJ.Blasco Casares Hospital Municipal de Badalona. L’abril de 2001 vam iniciar la nostra consulta específica de disfunció eréctil, planificada conjuntament amb les ABS de la nostra institució. Davant el interès dels metges d’atenció primaria per atendre aquesta patologia, la seva inexperiència en el maneig d’aquests pacients i el nostre interés en conservar aquesta part de la nostra especialitat, va sorgir la idea d’organitzar conjuntament aquesta consulta. En síntesi, els metges de les ABS recapten els pacients dins dels grups de risc que controlen (HTA, diabetes,...), els remeten a la nostra consulta on son diagnosticats i tractats, mentre el seguiment posterior es fa a les ABS. D’aquesta manera ens asegurem un fluxe de pacients, continuem sent els primers responsables del diagnostic i tractament en aquests pacients, i els metges d’atenció primaria també tenen al seu abast la possibilitat de treballar amb aquesta patología. Tot això es veu facilitat per la possibiltat de l’ accés informàtic de què disposem entre els historials mèdics de les ABS i l’Hospital a la nostra institució. En total hem visitat 179 pacients, des de l’abril de 2001 a l’abril de 2003. (68 el primer any i 111 el segon, el que representa un augment del 63%). La mitjana d’edat ha estat de 56 anys (23-74 a). En 148 pacients (el 82%) hem intuit una orientació diagnòstica clara, amb els següents resultats: 65 per vasculopatia, 51 psicològics, 9 postquirúrgics, 8 farmacològics, 5 casos d’ejaculació precoç, 4 Peyronies, 3 neurològics, 2 prolactinomes, 1 postraumàtic. El IIEF ha estat contestat per 49 pacients (27% del total) . En total hem iniciat 177 tractaments en 134 pacients (75% del total): 95 amb Sildenafilo (53%), 37 amb apomorfina (21%), 26 amb PGE1 (14,5%), i 10 amb tadalafilo (10%). Del total de pacients 101 han rebut un sol tractament, 24 dos fàrmacs, 8 pacients tres tractaments i un sol pacient ha probat els quatre fàrmacs. Cal destacar l’alt index de pacients no presentats després de la primera visita, un total de 89 (49%). Del total, 23 pacients (13%) no havien rebut tractament i 66 (37%) si van sortir de la primera visita amb algun fàrmac. Conclusions: - pensem que la coordinació amb l’assistència primaria és clau per recaptar aquest tipus de pacients i asegurar-nos el nostre paper protagonista en aquesta patologia. - en un any el numero de pacients visitats ha augmentat considerablement ( 63 % ). - una gran part d’aquests pacients (37%) desapareix de la consulta en aconseguir un tractament. - el IIEF és un instrument difícil d’utilitzar a la nostra consulta. - la vasculopatia és l’ etiologia més freqüent. - un 75% de pacients reben tractament farmacològic. - el tractament més utilitzat és el sildenafilo. - només el 25% dels pacients en tractament reben més d’un fàrmac.
  28. 28. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 CRIOTERÀPIA EN EL TRACTAMENT DEL CÀNCER DE PRÒSTATA J. Mª Banus, N. Hannaoui, E. Vicente, J.A. Peña, E. Gomez, M. Vilaprinyo. Institut Català d`Urologia i Nefrologia (ICUN) Presentem la nostra experiència en el tractament del càncer de pròstata mitjançant la crioablació amb agulles de 17G (Seednet TM). Material i mètodes: Incluïm 64 pacients consecutius diagnosticats d’adk de pròstata durant el periode de Març/01 fins Septembre/02. Els criteris d’inclusió han sigut els estàndars per al tractament radical mitjançant cirugia o radioteràpia. Els pacients són sotmesos a profilaxis antibiòtica i preparació intestinal. Se’ls hi practica anestèsia regional i sedació si en precisen. En posició de litotomia dorsal i sota control ecogràfic transrectal s’introdueix un nombre variable d’agulles de crioteràpia i sensors tèrmics, a més d’un calentador uretral, procedint-se posteriorment a dos cicles de congelació/calentament amb gas Argon i Heli respectivament. Els pacients són donats d’alta a les 12 hores amb sonda de cistostomia. Resultats: Dels 64 pacients no són encara avaluables 14 per curt seguiment. Dels 50 restants, 36 (32%) no han progressat mentre que 14 (28%) mostren un PSA per sobre de 1ng/ml. Dintre d’aquests 14, 7 (50%) eren pacients de risc moderat (Gleason 7, PSA 10-20 ó T2), 3 (21%) eren d’alt risc (Gleason >7, PSA > 20 ó T3). Ünicament 4 d’aquests 14 (28,5%) presentaven un risc baix. 5 dels pacients que van progressar van ser tractats en la primera etapa d’inici de la tècnica (entre ells es troben els quatre pacients de baix risc que van progressar). El procediment està exent d’efectes secundaris i el porcentatge d’incontinència es nul. Conclusió: La crioteràpia és una tècnica segura i eficaç en el tractament del càncer de pròstata amb intenció curativa així com per el control local de l’enfermetat, oferint estàncies hospitàlaries mínimes i efectes secundaris menors i transitoris amb resultats similars a la cirugia radical.
  29. 29. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 LA NOSTRA EXPERIÈNCIA EN EL PRISPISME D’ALT FLUXE PER FÍSTULA ARTERIO-LACUNAR J. Rodríguez Tolrà, E. Franco, N. Serrallach, J. Domínguez *, E. Escalante*, C. Sancho*. Unitat d’Andrologia. Servei d’Urologia. Servei d’Angiorradiologia*. Hospital Universitari de Bellvitge Introducció: En el priapisme d’alt fluxe, l’arteria cavernosa o una de les seves branques es lacera, formant-se una fístula lacunar. L’augment d’O2 degut a l’alt flux afavoreix la síntesi de NO2, el qual produeix vasodilatació del cos cavernós. Que la rigidesa no sigui completa, es deu que l’activació del mecanisme veno-oclusiu no és complert. Objectiu: Cridar l’atenció de l’existència d’aquest tipus de priapisme, ja que si es té present, el seu diagnòstic és fácil i el tractament el soluciona sense seqüeles. Material i mètodes: Entre 1991-2002, hem diagnostica 5 casos (4 entre 1999-2002). L’etiologia en tots els casos ha sigut traumática sobre la regió perineal. Els dies que van trigar a consultar van serde: 1-60 (mitja 18,6) El diagnòstic, menys en el cas de l’any 91, va realitzar-se mintjançant gasometria en sang dels cosos cavernosos. Els valors van ser típics de sang arterial. En els dos últims casos, el diagnòstic va completar-se amb eco-doppler penea, mesurant el flux arterial dels cosos cavernosos. En tots els cassos va realitzar-se arteriografía selectiva de la pudenda, seguida d’embolització de l’artèria lacerada amb material reabsorvible (esponja de gelatina). La fístula en tres casos va ser unilateral i en dos bilateral. Resultats: Desaparició rápida del priapisme en tots els casos. Recuperació completa de l’erecció entre 3-4 mesos en tots els casos. Ausencia de séqueles fibròtiques en els cosos cavernosos. Conclusions: El tractament una vegada establert el diagnòstic és diferible. Una vegada aplicat el tractament la resposta és immediata. L’erecció completa es recupera als 3-4 mesos. A diferencia del priapisme veno-oclusiu no deixa séqueles fibròtiques.
  30. 30. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 EJACULACIÓ PREMATURA. TRES ANYS DE TRACTAMENT FARMACOLÒGIC A. Fernández Lozano Clínica Alianza. ICS. Sabadell OBJECTIU: Avaluar els resultats a llarg termini en pacients afectats d’Ejaculació Prematura que han estat sota tractament farmacològic. MÈTODES. 129 pacients lliures de disfunció eréctil vàren ser estudiats i controlats durant tres anys en tres grups amb: examen físic (analítica, estudi neurològic), IIEF i valoració del temps de latència ejaculatòria intravaginal mitjançant “stopwatch”. Grup I:51 pacients mitjana d’edat 32 (rang 20-59), patint E.P. (38 permanent, 13 adquirida) Van ser tractats amb Sertralina 50mgr/dia Durant 2 mesos I després a demanda. Grup II: 48 pacients mitjana d’edat 45 (rang 32-60), patint E.P. (20 permanent, 28 adquirida).Van ser tractats amb Sertralina 50mgr/dia durant 2 mesos i posteriorment a demanda, més Sildenafil 25-100mgr. una hora abans de les relacions sexuals. Grup III: 30 pacients mitjana d’edat 39 (rang 27-61), patint E.P. (27 permanent, 3 adquirida).Van ser tractats amb Sildenafil 25-100mgr. una hora abans de les relacions sexuals. RESULTATS. 24/129 van abandonar per intolerància, 18/129 no van respondre al tractament, 15/129 no van seguir l’estudi per raons desconegudes durant el primer any, i només 13/129 (GI/9, GII/4, GIII/0) manteníen el tractament després de tres anys. El temps de latència ejaculatória intravaginal IELT en: Grup I: 29/51 que va augmentar de 31’ a una mitjana de 263’ el primer any, només es va mantenir en 14/51 al tercer any. Grup II: 30/48 van millorar de 26’ a 194’ de mitjana el primer any, 19/48 després del tercer any presentaven un IELT de més de tres minuts. Grup III: 13/30 van millorar de 35’ a 124’ el primer any, después de tres anys només 3/30 manifestaven un IELT superior a 120’ CONCLUSIONS. Els inhibidors selectius de la recaptació de Serotonina han demostrat la seva capacitat per al retràs de l’ejaculació, (72/129 el primer any, 36/129 el tercer any) especialment en pacients amb un patró d’E.P. adquirida. Malgrat tot, les millores es perden en molts pacients quan abandonen el tractament, i les latències ejaculatòries tendeixen a tornar als seus valors inicials.
  31. 31. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 TRACTAMENT DE LA INCONTINÈNCIA D’ESFORÇ AMB EL SISTEMA TVT (Tension-free vaginal tape) M. Musquera, M. Crego, M. Prados, C. Errando, P. Arañó, H. Villavicencio Fundació Puigvert. Barcelona INTRODUCCIÓ: El sistema TVT s’ha constituït en els últims anys com la tècnica d’elecció en el tractament de la incontinència d’orina d’esforç (IOE). Consisteix en la col·locació d’un cabestrell sintètic de polipropilè sense tensió sota la uretra mitja. Anàlisi de les complicacions i resultats a curt termini en pacients que presenten IOE, tipus II, intervingudes quirúrgicament mitjançant la col·locació del TVT. MATERIAL I MÈTODES: Estudi retrospectiu entre setembre de 2000 i juny de 2003, de 99 casos, amb una edat mitjana de 55.7 anys (R 34-76) Es realitza en totes: història clínica completa, exploració física i estudi urodinàmic prequirúrgic. RESULTATS: El temps mitjà de la cirurgia és de 70 minuts (R 40-165), majoritàriament sota anestèsia locoregional. En 13 casos associada a colporràfia anterior (13%), en 2 a colporràfia posterior (2%) i en 1 a Ingelman-Sundberg (1%) Complicacions: perforació vesical en 8 casos (8,1%) i hematoma pelvià en 1 (1%) No episodis de retenció aguda d’orina, infecció de ferida quirúrgica o erosions sobre la uretra o la vagina. Després d’un seguiment mínim de sis mesos, s’obté una taxa d’èxit del 89.4% CONCLUSIONS: El TVT es pot considerar una tècnica eficaç i segura en el tractament de la IOE, amb mínimes complicacions. És un procediment d’escassa morbiditat i amb curta estada hospitalària.
  32. 32. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 DETERMINACIÓ SIMULTÀNIA DE METABOLITS (OXALAT, CITRAT, ÀCID ÚRIC I CREATININA) EN ORINA MITJANÇANT ELECTROFORESI CAPIL·LAR JA. Muñoz Martínez1 , D. Salinas Duffo2 , FJ. Ruiz-Marcellán2 , M. Valiente Malmagro1* 1 Centre Grup de Tècniques de Separació en Química (GTS), Química Analítica, Departament de Química, Universitat Autònoma de Barcelona, 08193 Bellaterra (Barcelona) 2 Urología. Centro de Litiasis Renal. Institut Universitari Dexeus. Barcelona. En el camp de la litiasi urinària, l’avaluació acurada de les alteracions metabòliques que afecten els nivells urinaris de calci, magnesi, fòsfor, oxalat, citrat, àcid úric i creatinina així com la seva magnitud són necessàries per a l’avaluació i desenvolupament de tractaments efectius en pacients i per al diagnòstic i prevenció del risc litiàsic en grups de risc o gent sana. Mentre que calci, magnesi i fòsfor són fàcilment mesurats amb l’espectroscòpia atòmica, l’anàlisi d’oxalat, citrat, àcid úric i creatinina està sotmesa a alguns inconvenients pràctics (llargs temps d’anàlisi, necessitat de pre-tractaments de mostra, impossibilitat de mesurar diversos analits a la vegada, consum de grans quantitats de reactius i mostra, falta d’especificitat en la mesura de l’analit d’interès,...). Avui dia, l’electroforesi capil·lar, degut a la seva capacitat per superar moltes d’aquestes limitacions, s’ha convertit en una tècnica de separació eficient amb un impacte creixent al laboratori clínic. L’objectiu d’aquest treball fou el desenvolupament i validació d’un mètode per a la determinació en orina de diversos marcadors de la urolitiasi (oxalat, citrat i àcid úric) així com de la funció renal (creatinina). Les quatre substàncies han estat determinades amb les següents condicions de treball: capil·lar de sílice fosa de 50cm x 75 m, tampó fosfat 50 mmol l-1 a pH 6.5, voltatge constant de –30kV (per l’oxalat i el citrat) i 30kV (per a la creatinina i l’àcid úric), temperatura constant de 25ºC i detecció UV a 190nm (per l’oxalat i el citrat) i 234 nm (per a la creatinina i l’àcid úric). El tractament de mostra és mínim, requerint únicament la dilució (en un factor entre 5 i 20) i l’acidificació a pH 3-4 de les mostres. Els paràmetres de validació (rang lineal, sensibilitat, exactitud, precisió i límits de detecció) així com els efectes de la congelació com a mètode de conservació de les mostres d’orina han estat avaluats pels quatre analits. L’electroforesi capil·lar ofereix alguns avantatges respecte als mètodes d’anàlisi actualment emprats: simplicitat, facilitat d’automatització, rapidesa (temps d’anàlisi inferior a 20 min), costs reduïts d’anàlisi, sensibilitat adient, alta especificitat, mínima preparació de mostra, capacitat de anàlisi simultània de diversos marcadors, exactitud i precisió adients. La simplicitat del procés complet d’anàlisi, el bon funcionament demostrat del mètode i l’alta capacitat de tractament de mostres (50 mostres/dia per instrument) fan el mètode recomanable per l’anàlisi clínic de rutina de diagnòstic de desordres metabòlics que afecten l’excreció urinària d’oxalat, citrat, àcid úric o creatinina.
  33. 33. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 VARIACIÓ CIRCADIANA DEL RISC URINARI DE FORMACIÓ D’OXALAT CÀLCIC JA. Muñoz Martínez1 , D. Salinas Duffo2 , FJ. Ruiz-Marcellán2 , M. Valiente Malmagro1* 1 Centre Grup de Tècniques de Separació en Química (GTS), Química Analítica, Departament de Química, Universitat Autònoma de Barcelona, 08193 Bellaterra (Barcelona) 2 Urología. Centro de Litiasis Renal. Institut Universitari Dexeus. Barcelona. Els requisits per a la formació d’un càlcul renal poden donar-se només de forma temporal, fins i tot al llarg de les 24h d’un mateix dia. Per tant, l’anàlisi de l’orina de 24h pot no caracteritzar de forma acurada les propietats de cristal·lització d’una determinada orina. Un estudi detallat de la variació diària dels nivells urinaris dels components directament relacionats amb la litiasi pot proporcionar més informació sobre el risc de formació de càlculs renals i pot ajudar a millorar el seu tractament. L’objectiu d’aquest treball fou l’estudi de la variació de la composició urinària en relació a factors íntimament relacionats amb la litiasi urinària durant un període de 24h, amb la finalitat d’estudiar si la variació de la composició de l’orina durant tot un dia resulta en pics de sobresaturació o de dèficit inhibitori que poden ser el punt de partida de la precipitació de determinats tipus de sals insolubles a l’aparell urinari. Es va estudiar l’evolució durant 24 hores de 14 paràmetres urinaris (volum, pH, Ca, Mg, P, Na, K, oxalat, citrat, àcid úric, creatinina, glicosaminoglicans, àcid fític i test de risc litogènic) en 5 individus sans, sense restriccions dietètiques ni d’activitat física, però amb activitat diürna i nocturna sincronitzada. Es van recollir un total de 6 mostres per individu (1 fracció corresponent a l’orina acumulada durant la nit -entre les 00:00 i les 9:00h- i seguidament 5 fraccions d’orina acumulada durant 3h -entre les 9:00 i les 00:00 del dia següent). Es van trobar variacions considerables en diferents paràmetres urinaris relacionats amb la litiasi entre els diferents intervals del dia. Entre les més important destaquen una menor diuresi durant la nit, així com l’excreció de concentracions significativament elevades de Ca i oxalat durant aquest període, amb el conseqüent increment del risc de desenvolupament de càlculs d’oxalat càlcic. D’entre els inhibidors coneguts (Mg, glicosaminoglicans, citrat i àcid fític) només Mg i àcid fític mostren una concentració significativament major durant aquest període respecte a la resta del dia. Es pot concloure que les variacions diàries en la composició de l’orina condueixen, en general, a un increment de la sobresaturació de l’orina respecte a l’oxalat càlcic i, per tant, a un increment del risc de precipitació durant el període nocturn. Finalment cal destacar que aquestes sobresaturacions elevades no es troben reflexades en l’anàlisi de l’orina de 24h i obren, per tant, la possibilitat a posteriors estudis amb l’orina acumulada durant la nit, amb l’objectiu d’estudiar l’aplicabilitat del seu anàlisi en la diagnosi i seguiment del tractament de pacients amb càlculs d’oxalat càlcic.
  34. 34. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 ANALISIS DEL RIEGO DE OSTEOPOROSIS EN FUNCION LA ZONA DE CUANTIFICACION DE LA DENSIDAD MINERAL OSEA E. Trilla, JM. Abascal, S. Esquena, R. Martós, C. Ramírez, C. Vallejo, A. Celma, C. Salvador, F. Serrallach, G. Encabo, J. Morote. Servicio de Urología y Medicina Nuclear, Hospital Vall d´Hebron, Barcelona. INTRODUCCION Y OBJETIVOS: El diagnóstico de osteoporosis se basa en la cuantificación de la Densidad Mineral Osea (DMO). Según la OMS el diagnóstico se establece cuando existe una reducción en la DMO superior a 2.5 desviaciones estándar, respecto a un grupo poblacional control de sexo femenino y edad entre 30 y 40 años (score T), habiéndose estandarizado factores de corrección para la evaluación de varones según el método de cuantificación y equipo detector. El objetivo de este estudio ha sido analizar la tasa de osteoporosis en función de la zona de cuantificación de la DMO, estudiar su variabilidad y establecer para cada una de ellas el incremento del riesgo de osteoporosis que comporta la supresión androgénica. MATERIAL Y METODOS: Se determino la DMO en 242 pacientes con cáncer de próstata. Grupo control: 91 pacientes no tratados hormonalmente. Grupo estudio: 151 pacientes sometidos a supresión androgénica entre 3 y 210 meses, 96 con bloqueo androgénico máximo y 55 con castración. La DMO se cuantificó mediante absorciometría dual de RX (DEXA) en un equipo Lunar DPX-IQ 4977. Las zonas en donde se cuantificó la DMO fueron vértebras lumbares L2-4 (ZL), cuello femoral (ZC), triángulo de Ward (ZW), trocánter (ZT) y fémur completo (ZF). RESULTADOS: La tasa de osteoporosis en pacientes no sometidos a hormonoterapia fue 20.9% en la ZL, 26.4% en la ZC, 30.8% en la ZW, 14.3% en la ZT y 9.9% en la ZF. En pacientes sometidos a supresión androgénica las tasas de osteoporosis fueron 27.8%, 25.8%, 45.7%, 21.9% y 19.9% respectivamente. Estas diferencias representaron un incremento en el riesgo de osteoporosis inducido por la supresión androgénica de 33% en la ZL, 35.6% en la ZC, 48.4% en la ZW, 53.1% en la ZT y 101% en la ZF. CONCLUSIONES: La variabilidad de la DMO en función de la zona estudiada es elevada y como consecuencia el diagnóstico de osteoporosis y establecimiento de su riesgo. Además, el impacto de la supresión androgénica en el riesgo de osteoporosis varía según la zona estudiada. Estos resultados alertan sobre la comparación entre estudios y cuestionar que pacientes deben recibir tratamiento.
  35. 35. Annals d`Urologia, Vol. 3, num. 3 NEFROLITIASI I TRASTORNS METABÒLICS EN PACIENTS AMB SÍNDROME DEL BUDELL CURT S. Colom, C. Torrecilla, AM *Pita, J. Contreras, JM. Prats, J. Planas, E. Franco, N. Serrallach. Hospital Universitari de Bellvitge *Servei d’Endocrinologia i Nutrició, HUB Els pacients que han sofert resseccions massives de budell prim presenten un risc augmentat de nefrolitiasi amb les diferents complicacions afegides que aquesta situació comporta. La hiperoxaluria secundària es detecta amb certa freqüència en aquests pacients. El mecanisme pel qual apareix la hiperoxaluria es relaciona amb un augment de la seva absorció a nivell intestinal. La malabsorció de greixos que apareix amb les resseccions il.leals, és el factor més important per augmentar l’absorció intestinal de l’oxalat de la dieta. Pacients i mètodes: el nombre total de pacients amb sd. del budell curt que hem avaluat conjuntament amb el servei d’endocrinologia i nutrició, ha estat de 36 (17dones i 19 homes). Hem diferenciat dos grups segons el tipus de dieta: oral o en règim de nutrició parenteral domiciliària. La mitja de seguiment ha estat de 113 mesos. Tots els pacients han realitzat un estudi metabòlic bàsic de nefrolitiasi, determinant els diferents paràmetres en sang i orina de 24 hores. Així mateix s’ha practicat estudi ecogràfic i radiografia en tots els pacients. S’ha analitzat el càlcul per espectrofotometria d’infrarojos en tots els casos en que ha estat possible. Resultats: en el grup de pacients amb sd. del budell curt i nutrició parenteral l’aparició de nefrolitiasi ha estat d’un 66%, detectant com a factors litogènics més importants la hipocitraturia en un 66% i la hiperoxaluria en un 50% ( en tots els casos el ph en plasma estava dins el rang de la normalitat). En el grup de pacients en nutrició enteral els resultats han estat els següents: aparició de nefrolitiasi en un 29%, hipocitraturia en un 70% i hiperoxaluria en un 62%. Conclusions: -Podem afirmar que l’aparició nefolitiasi en els pacients amb sd. del budell curt està augmentada (29-66%) respecte a la població normal. -Els trastorns metabòlics més freqüentment observats han estat la hiperoxaluria (50 i 62%) i l’hipocitraturia (66 i 70%). -La practica d’un estudi metabòlic i un tractament preventiu podria ajudar a aquests pacients a evitar la formació de nefrolitiasis.

×