EDITORIAL
F. J. Blasco Casares
Director de Annals d´Urologia
EDITORIAL: UN NUEVO AÑO, UNA NUEVA VISION
Annals d´Urologia p...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
RTU DE TM VESICAL: L’ALTERNATIVA AMBULATORIA
A LA INTERVENCIÓ AMB INGRÉS
J. Sánchez, J. ...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
DIVERTICLES D’URETRA FEMENINA
Arzoz M; Ibarz L; Sánchez X; J. Gago J; Bayona S; Uría J; ...
associar cirurgia correctora d´incontinència en els casos necessaris.En cas de
persistència o recurrència s´optarà per una...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
PRÒTESI ENDOURETRAL PERMANENT COM A TRACTAMENT
DE L’ESTENOSI URETRAL: SEGUIMENT A LLARG ...
Conclusions
Els resultats a llarg termini confirmen un elevat percentatge de complicacions
(immediates 36%, tardanes 75%)....
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
ESPONDILODISCITIS I INFECCIÓ DE QUIST DE TARLOV COM
A COMPLICACIONS EXCEPCIONALS D ´UNA ...
L´inici de la clínica sol ser ràpida, afectant més freqüentment a la regió lumbar, associant-se
en un 10-15% dels casos d´...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
ANGIOMIXOMA AGRESSIU DE BUFETA I PRÒSTATA.
DESCRIPCIÓ D’ UN CAS.
Cecchini Rosell, Ll; Ru...
Conclusions
L’angiomixoma agressiu és una tumoració poc freqüent i difícil de dignosticar.
El tractament ha de procurar un...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
VALOR PRONÒSTIC DEL DNA TUMORAL CIRCULANT EN
MALALTS AMB CÀNCER VESICAL.
GAGO RAMOS JL; ...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
EL MARCADOR NMP22 EN EL SEGUIMENT DESPRÉS DE
TRACTAMENT AMB BCG
A. Bujons, JC. Iglesias,...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
PSEUDOTUMOR INFLAMATORIO VESICAL
R. Martos Calvo, JM Abascal Junquera, E Trilla Herrera,...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
INFILTRACION LEUCEMICA VESICAL UNICA EN
PACIENTE CON ANTECEDENTES DE CARCINOMA
TRANSICIO...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
FEOCROMOCITOMA VESICAL. NOU CAS I REVISIO
Comet-Batlle J, Torrent Quer N, Montserrat Orr...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
AMILOIDOSIS VESICAL SECUNDARIA A ENFERMEDAD
DE CASTLEMAN
JL González Sala , E Vicente , ...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
TECNICA DE NESBIT EN LA INCURVACIÓN CONGÉNITA DE
PENE
Buisan O. , Rodriguez J , Prats JM...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
LEISHMANIASIS VESICAL EN TRANSPLANTADO RENAL: UNA
CAUSA INFRECUENTE DE HEMATURIA
C. Vall...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
AFECTACIÓN UROLÓGICA DE LA ENDOMETRIOSIS
Ramón Dalmau, M., Salinas Duffo, D., Blasco Cas...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
CAS CLÍNIC: SOBREINFECCIÓ D'URÉTER CEC EN PACIENT
AMB DOBLE SISTEMA EXCRETOR RENAL BILAT...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
OSTEOSARCOMA RENAL PRIMARIO : UNA PATOLOGIA
AGRESIVA
J. Aymerich, M. Muniesa, F. Bellés,...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
ENFERMEDAD DE VON HIPPEL-LINDAU: UNA
PRESENTACIÓN ATÍPiCA
C. Ramírez, J.M. Abascal, S. E...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
LA NOSTRA EXPERIENCIA AMB EL SISTEMA REMEEX EN EL
TRACTAMENT QUIRÚRGIC DE LA INCONTINENC...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
NUCLEANTES HETEROGÉNEOS E INHIBIDORES DE LA
CRISTALIZACIÓN EN LA LITIASIS OXALOCÁLCICA
C...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
EVOLUCIÓN DE LOS TIPOS DE CÁLCULOS RENALES MÁS
FRECUENTES DURANTE LOS ÚLTIMOS 20 AÑOS
Co...
cálcico monohidrato) y una notable disminución de alteraciones urinarias ligadas a
valores de pH superiores a 6.0 (factor ...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
URETEROCEL SIMPLE ESTENÒTIC. TRACTAMENT
ENDOSCÒPIC.
Mora Nadal, J. I., LLopis Manzanera,...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
TRATAMIENTO ENDOSCÓPICO DE LA ESTENOSIS
URETEROVESICAL EN LA NEOVEJIGA ILEAL PADOVANA.
C...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
TÈCNICA DE NESBIT COM A TRACTAMENT DE LA
MALALTIA DE PEYRONIE A CIRURGÍA MAJOR
AMBULATÒR...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
PROSTATECTOMIA RADICAL LAPAROSCÒPICA. TÈCNICA
PAS A PAS.
Cecchini Rosell, Ll; Areal Cala...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
Comunicació a Sessió de Videos
IIXX SSiimmppoossii IInnssttiittuucciioonnaall ddee llaa ...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
Comunicació a Sessió de Videos
IIXX SSiimmppoossii IInnssttiittuucciioonnaall ddee llaa ...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
PIELOLITOTOMIA Y PIELOPLASTIA LAPAROSCOPICAS
Fariña Pérez LA; Cambronero Santos J; Dos S...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
NEFRECTOMIA PARCIAL LAPAROSCOPICA DE QUISTE
RENAL COMPLICADO
Fariña Pérez LA; Cambronero...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
CISTECTOMIA RADICAL LAPAROSCÒPICA.
AREAL J; CECCHINI Ll; URIA J; ARZOZ M; GAGO JL; SANCH...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
TÉCNICA DE NESBIT EN ENFERMEDAD DE PEYRONIE , UNA
BUENA TÉCNICA CON BUENOS RESULTADOS.
B...
RESULTADOS
De los 45 pacientes 40 presentan corrección total de la incurvación y 5 parcial . están
satisfechos con los res...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
ECTÒPIA ESPLÈNICA EN EPIDÍDIM
Raventós C, Orsola A, Trias I, Español I, Pagà J, Orsola I...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
ESQUISTOSOMIASI TESTICULAR.CAS CLÍNIC I REVISIÓ
BIBLIOGRÀFICA.
Gutiérrez Herraiz,A;Peri ...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
DOBLE TUMOR TESTICULAR (95% YOLK SAC I 5%
SEMINOMA PUR) EN UNA MATEIXA PEÇA
D’ORQUIECTOM...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
TERATOMA MADURO Y CIRUGÍA DE LA MASA RESIDUAL
POSTQUIMIOTERAPIA
Trilla E 1
., Franco E 2...
de las masas (“Síndrome Growing Teratoma”) de un 34%. Es estudio
tomodensitométrico mostró una hipodensificación total o p...
Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
EPIPLOCELE. CAS SUCCINT.
PELLICE i VILALTA,C.; PEREZ i BOTE,F. I COMAS i CASTELLS,S.
PRA...
Próxima SlideShare
Cargando en…5
×

Revista Annals d’Urologia 2004-09

165 visualizaciones

Publicado el

La Revista Annals d’Urologia és una publicació de la Societat Catalana d'Urologia que publica articles en català, castellà i en anglès que tinguin interès per a qualsevol especialista d'Urologia i altres professionals sanitaris.

Publicado en: Salud y medicina
0 comentarios
0 recomendaciones
Estadísticas
Notas
  • Sé el primero en comentar

  • Sé el primero en recomendar esto

Sin descargas
Visualizaciones
Visualizaciones totales
165
En SlideShare
0
De insertados
0
Número de insertados
9
Acciones
Compartido
0
Descargas
0
Comentarios
0
Recomendaciones
0
Insertados 0
No insertados

No hay notas en la diapositiva.

Revista Annals d’Urologia 2004-09

  1. 1. EDITORIAL F. J. Blasco Casares Director de Annals d´Urologia EDITORIAL: UN NUEVO AÑO, UNA NUEVA VISION Annals d´Urologia publicó en su último número de 2003 la mitad aproximada de resúmenes del Simposi de Salou y publica la otra mitad en este primer número de 2004. A partir de ahora, Annals tendrá como objetivo la publicación de los resúmenes de cada convocatoria del Simposi Institucional de la Societat Catalana d`Urologia. A lo largo de 2004 está prevista la aparición de tres números en cada uno de los cuales se incluirá una editorial que, a diferencia de lo que ha pasado hasta el momento, no sólo versará de temas casi técnicos de la revista sino que podrá dar cabida a editoriales de contenido más profesional o más científico. Sabemos perfectamente el alcance de nuestras propuestas y la repercusión de las mismas. Somos conscientes de la brutal cantidad de información que recibe cualquier urólogo bien sea en forma de congresos y reuniones, revistas en papel, informaciones por internet, etc. Es un hecho diario que nos desborda. No obstante, siguen apareciendo nuevas publicaciones, una tras otra, al mismo tiempo que las ya existentes siguen reformándose. Y es precisamente este hecho el que nos renueva en nuestro empeño en mantener una publicación que de cabida a las inquietudes comunicativas de los urólogos catalanes, en catalán y castellano. Esas mismas inquietudes tienen también un foro especial en nuestra web, que este año comienza a ampliar sus perspectivas. Durante el año 2004 esperamos poder disponer de una web que interese al urólogo, que pique la curiosidad de quienes nos visiten y, sin poder concretar por ahora más, haga de la web de la catalana una web al alcance de todos y para todos. Como puede desprenderse de este párrafo, la web y la revista pretenden ser una unidad mediática, hasta cierto punto indisoluble. Al igual que antes las revistas incluían informaciones de muchos tipos, fechas de reuniones, convocatorias de trabajo, premios, etc, ahora son las web las que permiten un amplísimo abanico de información. Una parte de ella es estática (como lo fue antes el papel), es decir, no cambia de una conexión a otra, permanece de semana en semana, de mes a mes, de año a año, simplemente se acumula. Otra parte de la web se actualiza continuamente, "perdiéndose" el contenido una vez pasado. Esta forma de aportar información cambia radicalmente las posibilidades de acercarse a un "lector" potencial y abre nuevas expectativas. A lo largo de 2004 y 2005 esperamos encontrar las claves que permitan que la web de la Catalana y su revista Annals d`Urologia se hagan un hueco en nuestra atención. Página 1 de 1Annals d'Urologia 05/02/2007file://E:Docs Internetwebswww.scurologia.catannalsanticnumero9editorial.html
  2. 2. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 RTU DE TM VESICAL: L’ALTERNATIVA AMBULATORIA A LA INTERVENCIÓ AMB INGRÉS J. Sánchez, J. Uría, L. Ibarz, JM. Cos, JL. Gago, M. Arzoz, J. Areal, L. Cecchini, L. Praun, JM. Saladié. Servei d’Urologia i Cirurgia del Trasplantament. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona. Barcelona Introducció i objectius: analitzar el procés substitutiu que s’ha practicat al nostre Servei amb la progressiva incorporació de la CMA (Cirurgia Major Ambulatòria) com alternativa totalment vàlida per la realització de determinades RTUs (Resecció Trans Uretral) de Tm vesical (Tumor Vesical). Material i mètodes: el progressiu augment del nombre i grau de dificultat d’intervencions practicades al programa de CMA es manifesta plenament en la incorporació de la RTU de Tm vesical en aquests programes. Al nostre Centre van practicar-se l’any 2002 27 intervencions d’aquest tipus a la Unitat de CMA, respecte el total de 178 practicades (índex de substitució del 15%). Els requisits bàsics per poder-se realitzar a aquesta Unitat van ser els propis del pacient (socials i de calitat de vida), del tumor (menys de 3 implants, aspecte papilar i menys de 2 cm de diàmetre major), Així com de logística hospitalària. Resultats: del total de pacients intervinguts, més de la meitat van ser tumors primaris (58%), essent la resta reintervencions per petites recidives. En 9 casos va acompanyar- se de BMN. Només en 2 casos va ser necessari perllongar l’estada postoperatòria immediata fins les 8 hores, sense arribar mai a ser necessari l’ingrés. No s’han observat complicacions infeccioses, si bé tots els pacients foren tractats amb 3 dosis d’antibioticoteràpia profilàctica. Només un cas va consultar a Urgències per hematúria un cop retirada la sonda vesical. La comparativa respecte a despesa sanitària i qualitat assitencial són molt superiors a la intervenció feta sota el sistema d’ingrés tradicional, indispensable malgrat tot, en un gran nombre de casos en què no és adecuada la alternativa ambulatòria. Conclusions: actualment al nostre Servei, la realització ambulatòria de RTU de Tm vesical s’ha convertit en la primera opció, en casos seleccionats, en front de la intervenció sota ingrés hospitalari tradicional.
  3. 3. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 DIVERTICLES D’URETRA FEMENINA Arzoz M; Ibarz L; Sánchez X; J. Gago J; Bayona S; Uría J; Saladié JM Servei d’Urologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona Introducció: El diverticle d´uretra femenina és una entitat sovint infradiagnosticada, en ocasions asimptomàtica, que s´ ha de sospitar davant de pacients amb simptomatologia refractaria i inespecífica del tracte urinari inferior. Observació Clínica: Durant els últims cinc anys s´ han diagnosticat al nostre servei quatre casos de diverticles d´uretra femenina. D´aquestes, dos presentaren clínica de tumoració a nivell de paret vaginal anterior, una d´ història d´infeccions urinàries de repetició i un altre amb clínica d´ incontinència urinària d´esforç. Com a mitjans diagnòstics hem disposat de l´uretroscòpia, la cistouretrografia miccional, l´ecografia tranvaginal i la RNM pèlvica. En tots els casos es realitzà una diverticulectomia tranvaginal i, en un dels casos es feu una colporrafia durant el mateix acte quirúrgic. En el seguiment posterior s´observà un cas de persistència del diverticle, pel que es realitzà una diverticulotomia transuretral. Discussió: El diverticle d´ uretra femenina és una entitat poc freqüent, amb una incidència actual del 1-6%. Pot aparèixer a qualsevol edat, però és més comú a la 3-5ª dècada. Hi ha dues teories sobre l´origen d´ aquests diverticles, la que creu que són congènits, i la que defensa q són adquirits.Hem de sospitar aquesta entitat davant de qualsevol pacient amb simptomes crònics del tracte urinari inferior. El 80% dels diverticles d´ uretra són simptomàtics, essent la polaquiúria i la urgència , els més freqüents. Es consideren patognomònics, presents en el 50 % dels casos, el dolor a nivell uretral després de la micció, la sensació de massa periuretral i la sortida de pus per la uretra després de la pressió de la massa. Amb el temps han anat sorgint diverses proves diagnòstiques: La uretroscòpia ens permet visualitzar l´ orifici uretral, tot i que aquest pot passar desapercebut. La cistouretrografia retrògrada i miccional és un mètode poc invassiu però, d´ una sensibilitat baixa ja que no permet distendre adequadament la uretra. Aquesta tècnica, utilitzant pressió positiva amb doble baló augmenta la sensibilitat diagnòstica ja que permet distendre la uretra però, requereix d´ un instrumental específic i, no és innòcua. L´ecografia transvaginal és un bon mitjà diagnòstic que permet determinar el tamany, el nombre, localització, contingut i gruix de paret del diverticle, tot i que no permet fer el diagnòstic diferencial amb d´altres patologies com quists. La RNM és el mètode més novedós utilitzat, és innòcua i permet delimitar les diferents estructures tissulars , fent possible detectar les lesions més petites i fins i tot aquells diverticles confinats a la paret uretral que no comuniquen amb la llum. Actualment hi ha estudis que recomanen l´ us d´aquesta tècnica com a primer mitja diagnòstic davant la sospita de diverticle. El tractament, pot esser conservador , però en la majoria dels casos és quirúrgic.La diverticulectomia transvaginal és la tècnica més efectiva ,i per tant la d´ elecció, podent
  4. 4. associar cirurgia correctora d´incontinència en els casos necessaris.En cas de persistència o recurrència s´optarà per una diverticulotomia transuretral . Conclusions: El diverticle d´uretra femenina és una entitat poc freqüent, molts cops infradiagnosticada que hem de sospitar davant de qualsevol pacient amb clínica recurrent del tracte urinari inferior. Disposem de varies proves diagnòstiques que soles o combinades poden confirmar el diagnòstic de sospita, essent actualment la RNM la d´elecció, així com d´un tractament quirúrgic la majoria de vegades resolutiu.
  5. 5. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 PRÒTESI ENDOURETRAL PERMANENT COM A TRACTAMENT DE L’ESTENOSI URETRAL: SEGUIMENT A LLARG TERMINI M. Serrallach, J. Ponce de León, Ll. Gausa, M. Montlleó, M. Crego, A. Rosales, J. Caparrós, H. Villavicencio Servei d’Urologia. Fundació Puigvert. Barcelona Introducció S’exposa la nostra experiència i seguiment a llarg termini en l’ús de pròtesis permanents endoluminals per estenosi d’uretra. Pacients i mètodes De Gener 1991 a Febrer 1998, 25 pacients amb estenosi uretral que es van tractar amb pròtesi endouretrals. Prenem en consideració la causa. Característiques (distribució, longitud, recidives i tractaments previs), seguiment radiològic, clínic i fluxomètric, post col·locació i en controls posteriors. Resultats El nombre previ d’intervencions va ser de 0 a 6 (mitja de 2,3). Interval entre l’última manipulació i pròtesi de 1 a 31 mesos (mitja de 7). Única en tots els casos, longitud de 2 a 4 cm. en 21 pacients i > 4 cm en 4 pacients, localitzant-se 16 bulbars, 5 bulbo— membranoses i 4 bulbo-peniana. De les col·locacions, 16 van ser Wallstent i 9 Memoterm (2 casos van requerir 2 pròtesis). El 75% van presentar complicacions, 7 immediates (4 incontinència precoç, 2 sagnat autolimitat i 1 infecció), i 18 tardanes, de les quals 13 van ser reestenosi (1 amb litiasis vesical i 1 amb infecció), 2 incontinència persistent, 1 flemó amb posterior fístula uretro-perineal, 1 sagnat i 1 infecció. Perduts de seguiment 2 pacients. El grau de satisfacció miccional a l’últim control va ser del 47% amb un seguiment mig de 5,4 anys (4 a 11 anys). El control fluxomètric a llarg termini (17 p.) 41% van mantenir un flux > 12 ml/s i només el 29% > 15 ml/s, dels quals 2 havien estat re-intervinguts per obstrucció. Del total, el 45% va necessitar reintervenció, 10 per formació de neouroteli i 1 per estenosis d’un altre localització, amb 9 estenosis parcial i 2 total, 7 global, 3 en extrem proximal i 1 distal. En 9 es va necessitar desobstrucció (RTU/uretr. interna) i 2 exèresi amb uretroplastia (en un altre centre).
  6. 6. Conclusions Els resultats a llarg termini confirmen un elevat percentatge de complicacions (immediates 36%, tardanes 75%). El 45% va requerir reintervenció. Es va aconseguir un 50% de millora simptomàtica a llarg termini, però només el 29% van mantenir un flux > 15 ml/s. Del total, només el 16% de pacients van presentar resultats satisfactoris. No creiem que les pròtesis endouretrals representin un tractament eficaç per a les estenosis uretrals. Només les indicaríem en pacients molt seleccionats amb factors que contraindiquessin una cirurgia major.
  7. 7. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 ESPONDILODISCITIS I INFECCIÓ DE QUIST DE TARLOV COM A COMPLICACIONS EXCEPCIONALS D ´UNA BIÒPSIA PROSTÀTICA TRANSRECTAL. Hospital universitari Germans Trias i Pujol // Servei d´Urologia Badalona // Barcelona M. Arzoz; J.Areal; X.Sanchez; J.L.Gago; L.Praun ; L.Ibarz; J.M. Saladié. INTRODUCCIÓ: Les biòpsies prostàtiques transrectals ecodirigides són procediments ambulatoris en que les seves complicacions majors, essencialment septicèmies, són infreqüents , però potencialment molt greus i fins i tot mortals. D´una altra banda, estan ben descrites les espondilodiscitis com a complicacions osteoesquelètiques diferides de septicèmies tractades de manera incomplerta. Presentem un cas d´espondilodiscitis i infecció de quist de Tarlov com a complicacions excepcionals d´una biòpsia prostàtica transrectal. OBSERVACIÓ CLÍNICA: Pacient de 59 anys que ingressa al nostre hospital per quadre febricular i lumbalgia invalidant. Com a antecedents destaca una neoplasia de pròstata clínicament localitzada, dignosticada aquest any per PSA de 4.39 ( lliure 17%) i Bx pròstata ( realitzada en un altre centre , sota cobertura antibiòtica amb Ciprofloxací) ,així com, quadre de shock sèptic a les 48 hores de la biòpsia que requerí ingrés a la unitat de Cures Intensives d´un altre centre, on es realitzen hemocultius i urocultius, positius per a un E. coli resistent al Ciprofloxací i sensible a la Cefuroxima, iniciant tractament amb aquesta durant el periode adequat. El pacient presentà desde l´alta, malestar general , febrícula persistent i dolor lumbosacre progressiu i invalidant pel que acudeix al nostre centre, on s´evidencia anèmia , sense leucocitòsi, sense desviació a l´esquerre ni repercussió clínica sistèmica ; Hemocultius positius per a E.coli resistent a Ciprofloxací i sensible a la Gentamicina i Cefotaxima; RNM lumbosacre compatible am espondilodiscitis L5 –S1 incipient i quist de Tarlov depenent de S3 sobreinfectat. Es relitza TAC i PAAF de l ésmentat quist obtenits líquid purulent amb cultiu negatiu. D´acord amb el Servei de Traumatologia s´inicia antibioticoterapia e.v, decidint postposar de tres a sis mesos la cirurgia de próstata pel que s´inicia hormonoterapia adjuvant. DISCUSSIÓ:A la nostre sèrie d´unes 2300 biòpsies prostàtiques transrectals practicades des de l´any 1992, la majoria sota profilaxis antibiòtica amb Ciprofloxací, hem evidenciat un 0.65% d´ingressos per quadres febrils, variant la clínica desde un simple quadre febril fins a la septicèmia amb repercussió hemodinàmica greu. D´aquests pacients que presentaren quadres febrils, menys el 50% d´urocultius i el 15 % dels hemocultius eren positius, sempre per a E. Coli ( el 70 % resistent al Ciprofloxací). Tosts van respondre al tractament mèdic. No hem trobat cap cas descrit a la literatura d´espondilodiscitis secundària a septicèmia després d´una biòpsia prostàtica, tampoc cap referència a sobreinfeccions de quist de Tarlov en septicèmies i menys d´origen urològic.El mecanisme d´infecció de l´esmentat quist sembla haver estat per contiguïtat. La majoria de les espondilodiscitis són degudes a disseminació hematògena a partir d´un focus primari. En un 20 % dels casos són produïdes per un BGN, sobretot en pacients añosos amb infeccions urinaries per aquests gèrmens.
  8. 8. L´inici de la clínica sol ser ràpida, afectant més freqüentment a la regió lumbar, associant-se en un 10-15% dels casos d´afectació neurològica,que és per si mateixa indicació de cirurgia. Clínicament , presenta un diagnòstic diferencialcdificultós amb les metàstasis vertebrals. Els quists de Tarlov son quists d´arrels nervioses espinals, sobretot localitzades a nivell sacre, amb una prevalença actual d´un 4´6 %. La majoría de vegades es comporta de forma silent, sols un 1 % dels casos són simptomàtics, presentant-se com a lumbalgia, ciàtica o dèficits neurológic , essent així el diagnòstic diferencial amb altres patologies molt ampli. La punció guiada per imatge i el tractament quirúrgic són els tractaments més emprats per als quists simptomàtics. CONCLUSIONS:Les complicacions greus de les biòpsies transrectals de pròstata són baixes, i solen presentar-se com a quadres sèptics. El tractament deficient de qualsevol septicèmia pot ser causant de complicacions amb alta morbiditat com es el cas de les espondilodiscitis. La sobreinfecció del quist de Tarlov, si bé anecdótica, creiem que ha estat responsable de gran part de la clínica del nostre cas. Casos com aquest, ens han de fer complir escrupulosament els tractaments antibiòtics ens els quadres febrils ( sobretot si els hemocultius són positius ) d´origen urinari; tanmateix serveixen com a recordatori de les complicacions excepcionals que poden aparèixer després d´una biòpsia prostàtica tranrectal.
  9. 9. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 ANGIOMIXOMA AGRESSIU DE BUFETA I PRÒSTATA. DESCRIPCIÓ D’ UN CAS. Cecchini Rosell, Ll; Ruíz Domínguez,J.M; Gomà, M*; Gago Ramos,J; Sánchez Macías,X; Arzoz, M; Ibarz Servio, L; Areal Calama,J; Uría González-Tova, J; Saladié Roig, JM. Serveis d´Urologia i Cirurgia del Transplantament i d’Anatomia Patològica*. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona. Introducció. El terme d´angiomixoma agressiu va ser definit per anomenar una neoplàsia mixoide de creixement lent que es localitza preferentment a les regions genital, perineal i pèlvica. És molt més freqüent en dones (6:1). Malgrat que és un tumor de creixement lent, infiltra els teixits tous perirectals i perivaginals. S’ha de diferenciar d’altres neoplàsies mixoides de característiques benignes, com l’angiomiofibroblastoma, per la tendència que té per la recurrència local. Malgrat això, no s’han descrit casos amb metàstasis. El tractament és l’extirpació complerta. Aquesta pot ser difícil pels seus marges infiltrants fet que explica l’alt índex de recurrència. Cas clínic Es tractava d’un home de 56 anys que va consultar per una síndrome prostàtica. El tacte rectal va resultar sospitós perquè es podien palpar uns nòduls molt aparents a la pròstata. Els nivells de PSA van sortir normals i la biòpsia TR de próstata, repetida, no va trobar evidència de neoplàsia. Es va practicar una ressecció trasnsuretral i l´estudi anatomopatològic va ser informat de tumor fibromixoide. Es realitzà una TC que mostrava la presència de nòduls homogenis, paravesical D el de mida major, i diversos nòduls a l’àrea prostàtica que infiltraven els espais laterorectals i la fosseta obturatriu E. Amb aquests resultats es va decidir practicar una cistoprostatectomia radical amb enucleació dels nòduls pararectals i intraelevador. Es va desestimar la derivació urinària ortotòpica. L’estudi anatomopatològic definitiu va informar d’una lesió multinodular, els de major mida localitzats a parts toves vesicals i prostàtiques, que infiltraven pròstata i fins a nivell de la submucosa vesical sense afectar la mucosa. Histològicament es caracteritzava per cèl·lules elongades o estrellades, amb escassa atípia sobre un fons mixoedematós, amb escasses mitosis. Immunohistoquímicament expressaven difusament vimentina, desmina i receptors d’estrògens i de progesterona, essent la S100 negativa. L’expressió de desmina el diferenciava del sarcoma fibromixoide de baix grau.
  10. 10. Conclusions L’angiomixoma agressiu és una tumoració poc freqüent i difícil de dignosticar. El tractament ha de procurar una extirpació complerta de la lesió per evitar la recurrència local. Bibliografia: - “Benign Soft Tissue Tumors and Pseudotumors of Miscellaneous Type” in Enzinger and Weiss’s Soft Tissue Tumours; 4th ed; Weiss, SW, Goldblum, JR (au); Mosby, St. Louis, Missouri, USA; 2001.
  11. 11. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 VALOR PRONÒSTIC DEL DNA TUMORAL CIRCULANT EN MALALTS AMB CÀNCER VESICAL. GAGO RAMOS JL; FONT POUS, A*; AREAL CALAMA J; CECCHINI ROSELL Ll; SANCHEZ MACIAS J; ARZOZ FÀBREGAS M; IBARZ SERVIO L; SALADIÉ ROIG JMª. Servei d’Urologia i Cirurgia del Trasplantament. *Servei d’Oncologia mèdica. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol Introducció: La detecció del carcinoma de cèl·lules transicionals de bufeta actualment es fonamenta principalment en la cistoscòpia i la biòpsia. La citologia d’orina té una baixa sensibilitat pel diagnòstics de tumors de baix grau. El pronòstic del càncer de bufeta depèn, entre d’altres, de la seva detecció precoç. S’accepta que les neoplàsies s’originen del resultat de l’acumulació de múltiples alteracions, induint a mutacions i errors de la replicació de l’ADN . Les cèl·lules tumorals poden alliberar ADN a la sang perifèrica. La detecció d’alteracions de l’ADN circulant en diversos fluids humans (orina, sèrum i plasma) pot ser un mètode no invasiu per la detecció del càncer de bufeta. Material i mètode: Presentem dues sèries de malalts, 17 pacients amb neoplàsia vesical ‘de novo’ i 36 cistectomitzats, als quals se’ls va analitzar l’ADN tumoral circulant a partir d’una mostra de sang perifèrica. Discussió: Hem detectat un augment dels nivells d’ADN tumoral circulant en pacients amb malaltia loco-regional o metastàsica respecte pacients sense evidència de malaltia. Els pacients que després d’una cistectomia radical per tumor vesical presenten una concentració major d’ADN tumoral circulant tenen una pitjor evolució de la seva malaltia. Conclusions: Un increment significatiu dels nivells d’ADN s’ha observat en pacients amb malaltía loco-regional o metastàsica, en comparació amb pacients sense evidència de malaltia. Un nivell elevat d’ADN tumoral circulant després de la cistectomia s’ha correlacionat amb alt risc de recaiguda o una probabilitat supervivència menor al comparar-los amb el grup de pacients que presentaven un nivell d’ADN circulant baix. L’anàlisi dels nivells d’ADN circulant tumoral al sèrum pot ser útil per identificar pacients amb alt risc de recaiguda. Pacients amb nivells d’ADN alts després de la cistectomia poden ser candidats a quimioteràpia adjuvant.
  12. 12. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 EL MARCADOR NMP22 EN EL SEGUIMENT DESPRÉS DE TRACTAMENT AMB BCG A. Bujons, JC. Iglesias, C. Gutiérrez, B. Juaneda, A. Rosales, J. Palou, J. Salvador, H. Villavicencio Servei d’Urologia, Fundació Puigvert. Barcelona Introducció L’aparició de nous mètodes diagnòstics en tumors vesicals, ha obert noves possibilitats i variació d’esquemes en el diagnòstic i seguiment del tumor vesical superficial. El NMP22 determina un augment de proteïnes de la matriu nuclear. La presència de catèter, litiasi o infecció contraindiquen la utilització per disminuir la seva especificitat. Valorem la utilització després d’una tanda de BCG en el control als 3 mesos. Material i mètodes A tots els pacients tractats amb instil·lacions de BCG, se’ls practicà cistoscòpia, citologia i NMP22 en el següent control. Prèviament, es va comprovar, mitjançant tira reactiva, l’absència de leucòcits o nitrits a l’orina. Resultats S’han valorat 23 pacients post-BCG. Quatre presentaren recidiva tumoral (NMP22 positiu en dos d’ells). Dels 19 pacients sense recidiva tumoral, el test fou positiu en només 2 pacients; 1 havia presentat infecció urinària recent. Dos pacients amb combur positiu: un amb cultiu positiu, el NMP22 fou positiu malgrat el tractament amb antibiòtics; en l’altre pacient amb cultiu negatiu, el test va ser negatiu. Conclusions El test de NMP22 es pot utilitzar després de BCG ja que aquest tractament no altera, en el primer control, la seva sensibilitat. Aquest estudi preliminar permet afirmar que la BCG no contraindica la utilització d’aquest test per al seguiment del tumor vesical superficial.
  13. 13. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 PSEUDOTUMOR INFLAMATORIO VESICAL R. Martos Calvo, JM Abascal Junquera, E Trilla Herrera, S Esquena Fernández, C Ramírez Sevilla, Y. Id M´hammed, I. De Torres*, J. Morote. Servicios de Urología y Anatomía Patológica*. Hospital General Universitario Vall d´Hebron. El pseudotumor inflamatorio es una lesión benigna poco frecuente y de etiología desconocida. El rabdomiosarcoma vesical es la principal entidad en la que se plantea el diagnóstico diferencial. El estudio inmunohistoquímico negativo de marcadores específicos para tejido muscular fundamenta la caracterización de esta entidad. El carácter benigno de este proceso obliga a realizar un tratamiento conservador. Se describe la clínica, diagnóstico inmunohistoquímico y tratamiento de un caso diagnósticado en un varón de 22 años sin antecedentes urológicos de interés.
  14. 14. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 INFILTRACION LEUCEMICA VESICAL UNICA EN PACIENTE CON ANTECEDENTES DE CARCINOMA TRANSICIONAL UROTELIAL. JL González Sala, N. Hannaoui, E.Vicente, MA Cabezuelo*, C.Abad, A.Prera, D.García, J.Prats. Unitat d´Urologia. Servei de Patologia*. HOSPITAL DE SABADELL. CORPORACIO PARC TAULI. INTRODUCCION : La incidencia de otros tumores primarios asociados con tumor transicional vesical no es frecuente. Esta circunstancia es más común en pacientes con neoplasias pulmonares, laríngeas y prostáticas. Presentamos un raro caso de asociación de neoplasia transional urotelial, con leucemia linfática crónica tipo B que se descubre por la afectación vesical de la misma. CASO CLINICO : Paciente varón de 79 años con antecedentes de Nefroureterectomía total D por Neoplasia transicional y RTU Tm vesical transicional superficial recidivante (última resección en Enero/01),siguiendo BCG endovesical . En control Cistoscópico se evidencia lesión de aspecto infiltrante a nivel de pared lat. D y engrosamiento difuso de pared vesical. Se practica RTU+BMR con A.P. : infiltrado linfoide en Corion y capa muscular compatible con Leucemia linfática crónica tipo B. TAC abdomina: engrosamiento pared vesical y múltiples adenopatias mesentéricas. Biopsia médula ósea muestra el mismo tipo histológico que a nivel vesical. Completado estudio por Serv. Hematología inicia tratamiento v.o. con LK. COMENTARIO : El infrecuente caso comentado presenta la rara eventualidad del compromiso del proceso linfoproliferativo con afectación ganglionar/medular y que sea la vejiga el único compromiso parenquímatoso (hígado,bazo,etc. sin infiltración) .
  15. 15. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 FEOCROMOCITOMA VESICAL. NOU CAS I REVISIO Comet-Batlle J, Torrent Quer N, Montserrat Orri V, Lopez Bonet E*, Casas Tarrus M*, Ordis Dalmau M, Alvarez Alvarez L, Valiente Amarilla CR. Servei Urologia i Anatomia Patològica*. Hospital J. Trueta (Girona) INTRODUCCIÓ: El feocromocitoma vesical és una rara entitat i el seu comportament biològic és freqúentment incert. El 90% dels feocromocitomes es desenvolupen a la medul·la suprarenal. Els feocromocitomes extraadrenals (també anomenats paragangliomes) tenen normalment una localització intraabdominal, procedents de ganglis simpàtics o de l’òrgan de Zuckerkandl, situant-se en un 1% dels casos a la pared de la bufeta urinària. Aquesta patologia és doncs una rara entitat, ja que suposa menys del 0,1% de totes les neoplàsies vesicals. MATERIAL I METODE: Presentem aquí un cas de feocromocitoma vesical en una pacient hipertensa que va debutar amb hematúria, i que després de la ressecció, amb l’informe AP de paraganglioma de la bufeta, es va procedir a l’estudi complet corresponent. Totes les proves van resultar negatives. Discutim en aquest cas el resultat anatomopatològic de la peça obtinguda per RTU i el contrastem amb eltres autors que publiquen casos simlars. RESULTATS: En la revisió de la literatura es pot observar que el tractament d’aquests casos ha variat sensiblement segons l’autor. Proposem, d’acord amb la literatura, el seguiment i el tractament conservador en aquest cas, que haurà de ser de per vida CONCLUSIÓ: El feocromocitoma vesical és un tumor molt infreqüent que pot tenir un comportament molt variable, amb risc de progressió i metàstasi en alguns pacients.
  16. 16. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 AMILOIDOSIS VESICAL SECUNDARIA A ENFERMEDAD DE CASTLEMAN JL González Sala , E Vicente , N Hannaoui , MA Cabezuelo*,A Prera ,C Abad, D García , J Prats Unitat d´Urologia.Servei de Patologia*. HOSPITAL DE SABADELL.CORPORACIO PARC TAULI. INTRODUCCION : La Enfermedad de Castleman se caracteriza por una Hiperplasia linfonodal gigante que se presenta frecuentemente en tórax,cuello,retroperitoneo,pelvis y mesenterio.Se describen dos tipos histológicos : vascular hialino y vascular plasmático. Presentamos un raro caso de Amiloidosis vesical secundaria a dicha enfermedad. CASO CLINICO : Paciente varón de 59 años que presenta dolor abdominal difuso de dos años de evolución . A la exploración física se aprecian adenopatias axilares e inguinales cuya biopsia muestra una Hiperplasia linfoide compatible con Enfermedad de Castleman. Presenta dolor abdominal agudo con leucocitosis practicándose Laparotomía exploradora que muestra Peritonitis purulenta secundaria a tumoración localizada en mesocolon D,realizándose Hemicolectomía D con resección de íleon terminal e ileostomía. El estudio histológico muestra material amiloide AA en estructuras vasculares de pared intestinal íleocólica y grasa mesentérica. Durante el postoperatorio inicia Hematuria anemizante, practicándose estudio Cistoscópico que muestra hiperemia difusa vesical. Se practica BMR vesical cuya A.P. muestra infiltración extensa de pared vesical por material amiloide. Se instaura tratamiento con Corticoides,Ciclofosfamida y Colchicina . COMENTARIO : Tras revisar la literatura presentamos el primer caso de asociación entre E. Castleman y Amiloidosis vesical clínica . Si bien se trata de una enfermedad benigna,debe hacerse un seguimiento de estos pacientes por haberse descrito casos de malignización .
  17. 17. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 TECNICA DE NESBIT EN LA INCURVACIÓN CONGÉNITA DE PENE Buisan O. , Rodriguez J , Prats JM , Arbelaez S , Franco E , Serrallach N. Servicio de Urología del Hospital Universitario de Bellvitge. INTRODUCCIÓN La incurvación congénita de pene presenta una incidencia aproximada de un 0.4/1000 , la deformidad esta causada por una desproporción de los cuerpos cavernosos y esponjosos. Según sea la afectación dara incurvación ventral o lateral ( afectación cuerpo cavernoso y esponjoso ) o lateral ( afectación de amboc cuerpos cavernosos). Esta defromidad puede ocaionar dificultades en la penetración y la consulta se suele dar en momento de la dolescencia.Se han propuesto diferentes métodos de corrección , pero parece que el mas efectivo y con menos complicaciones es la técnica de Nesbit. OBJETIVOS Presentar nuestra serie de pacientes tratados con técnica de Nesbit , sus resultados y grado de satisfacción. MATERIAL Y MÉTODOS Presntamos 19 pacientes estudiados de forma retrospectiva con una edad media de 25.8 años (19-37) . De estos 14 presentaron incurvación ventral , 3 lateral y 2 ventro lateral. Se evaluaron con autofotografia el 63% , de ellos 8 tenian angulos entre 30 y 45 grados y 2 superior a 45 grados.El 84% presntaba dificultad a la penetración y el 15% imposibilidad. En 13 casos fue necesario realizar mas de una resección. RESULTADOS En un 94% la correción de la incurvación fue completa y el grado de satisfacción fue completo en el 89.47%.Los pacientes insatisfechos fueron dos uno por corrección incompleta de la incurvación que requirió segunda cirugía y el otro por recidiva precoz. CONCLUSIONES La técnica de Nesbit es una buena técnica sin apenas complicaiones que ofrece una corrección completa en la mayoria de casos y un alto grado de satisfacción al paciente.
  18. 18. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 LEISHMANIASIS VESICAL EN TRANSPLANTADO RENAL: UNA CAUSA INFRECUENTE DE HEMATURIA C. Vallejo, E. Trilla, S. Esquena, Y. Id´Mhammed, J.M. Abascal, C. Ramírez, R. Martos, A. Celma, C. Salvador, E. Allende*, J. Morote Servicio de Urología y Anatomía Patológica*, Hospital Valle de Hebrón, Barcelona La leishmaniasis es una infección zoonótica que afecta a roedores, perros y diversos mamíferos salvajes. La enfermedad se transmite cuando la hembra de la mosca de la arena del género Phlebotomus ingiere amastigotos al picar para alimentarse con la sangre de un mamífero infectado. El hombre puede adquirir la enfermedad si se adentra en este ciclo. Presentamos el caso de un varón de 54 años de edad transplantado renal, que acudió al Servicio de Urgencias de Urología de nuestro centro por presentar hematuria macroscópica y bloqueo vesical por coágulos. En la Ecografía abdominal solicitada se observó la existencia de una vejiga urinaria con engrosamiento mural focal en cúpula vesical compatible con proceso neoformativo vegetante a dicho nivel. Se procedió posteriormente a realizar cistoscopia y RTU biopsia de dicha tumoración. El informe de anatomía patológica mostró una tumoración de mucosa vesical constituida de un adenoma nefrogénico con presencia de macrófagos cargados de microorganismos sugestivos de leishmanias. Ante este hallazgo anatomopatológico, se procedió a realizar biopsia-aspiración de médula ósea que confirmó el diagnóstico de infección visceral por Leishmania (Kala azar), iniciándose tratamiento según pauta con Anfotericina B-Liposomal.
  19. 19. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 AFECTACIÓN UROLÓGICA DE LA ENDOMETRIOSIS Ramón Dalmau, M., Salinas Duffo, D., Blasco Casares, FJ., Ibarz Servio, L., Ruiz Marcellán, FJ. Centre de Litiasi Renal. Servei d´Urologia. Institut Universitari Dexeus. Introducción: La endometriosis es una enfermedad en la que aparecen glándulas endometriales, funcionalmente activas, fuera de la cavidad uterina. Ocasionalmente puede afectar al tracto urinario ya sea extrínseca o intrínsecamente. La localización fundamentalmente es pelviana afectando al aparato genital pudiendo en esta localización producir afectación urológica por compresión. La afectación intrínseca del tracto urinario se presenta en el 1% de los casos siendo la vejiga urinaria el órgano más frecuente seguida del uréter. La clínica es muy variable pudiendo estar la paciente asintomática, siendo hallazgo casual por exploraciones complementarias, o presentar disuria, polaquiuria, imperiosidad, dolor hipogástrico o hematurias cíclicas. Material y Método Presentamos 10 pacientes con afectación del tracto urinario por endometriosis: • 3 endometriosis vesical. • 1 endometriosis ureteral. • 6 endometriosis pelviana con afectación ureteral. Todos los casos excepto uno han sido diagnosticados en el último año, siendo alguno de ellos consulta urgente en el transcurso de cirugía ginecológica. El tratamiento médico o quirúrgico de cada caso dependerá de la afectación ocasionada y de la edad de la paciente. Comentarios Nos ha llamado la atención el aumento de incidencia de la afectación urológica que no sabemos si se corresponde con aumento real de frecuencia de la endomentriosis o quizá con mayor gravedad de la enfermedad. Nos gustaría destacar la importancia del estudio previo del tramo urinario en endometriosis pelvianas ya que lo pueden comprometer.
  20. 20. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 CAS CLÍNIC: SOBREINFECCIÓ D'URÉTER CEC EN PACIENT AMB DOBLE SISTEMA EXCRETOR RENAL BILATERAL. Arch, A; Luque, MP; Capdevila, S; Garcia, E; Peri, Ll; Agud, A; Santos, Y; Truan, D; Gutiérrez, A; Alonso, P; Alcover, J. Hospital Clínic. Barcelona Dona de 27 anys que consulta a Urgències per quadre de dolor lumbar esquerre i febre de fins a 39ºC, associat a síndrome miccional. Antecedents personals: Apendicectomia i intervinguda de septe vaginal. Analítica: 23410 leucòcits (10 NNS), funció renal conservada. Ecografia abdominal: estructura tubular que sembla dirigir-se al ronyó, amb estenosi proximal, que segueix el trajecte ureteral, amb ecos al seu interior i amb aprimament progressiu (uréter dilatat amb via intrarrenal normal). TAC abdominal: duplicitat renal esquerre amb marcada dilatació d'un dels uréters, amb atròfia completa del parènquima renal en relació amb l'uréter dilatat. UIV: desplaçament extern del RE amb correcte funcionalisme i uréter lumbar desplaçat medialment sense visualitzar-se possible parènquima atròfic. Cistoscòpia: evidència d'un únic meat ureteral esquerre, amb zona propera d'aspecte cicatritzial. Impossible el cateterisme. IQ: Nefrectomia de l'hemirronyó superior esquerre atròfic més ureterectomia de l'uréter corresponent amb sortida d'abundant material purulent. Correcta evolució postoperatòria. UIV i ecografia de control amb bon pas de contrast a bufeta.
  21. 21. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 OSTEOSARCOMA RENAL PRIMARIO : UNA PATOLOGIA AGRESIVA J. Aymerich, M. Muniesa, F. Bellés, I. Español*, M. Pujol**,M. Alberola** Servicio de Urología, Oncología Médica * y Anatomía Patológica ** Hospital Cruz Roja de L´Hospitalet (CSI). Barcelona El Osteosarcoma renal primario es un tumor extraordinariamente raro, con menos de veinte casos publicados en la literatura revisada, presenta un curso clínico muy agresivo con rápida aparición de metástasis pulmonares y hepáticas. La ausencia de respuestas prolongadas a la cirugía y a la quimioterapia condiciona, en todos los casos descritos, una evolución fatal en pocos meses. Presentamos un caso de osteosarcoma renal primario, diagnosticado incidentalmente en un paciente de 73 años tras presentar traumatismo costolumbar derecho por caída accidental. A la exploración destacaba una gran masa en hipocondrio derecho, realizándose TAC abdominal que demostró la existencia de una tumoración de 20 x 16 x 15 cm en riñón derecho compatible con neoplasia renal, sin diseminación a distancia. Se realizó Nefrectomía radical mediante laparotomía media y hemicolectomía derecha por infiltración tumoral del ciego. El informe anatomopatológico mostró un osteosarcoma renal primario con áreas de diferenciación condroide. Controles posteriores objetivaron el desarrollo de metástasis pulmonares y hepáticas, así como recidivas múltiples retroperitoneales. A pesar de seguir tratamiento quimioterápico según esquema COSS.82, falleció a los tres meses del diagnóstico.
  22. 22. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 ENFERMEDAD DE VON HIPPEL-LINDAU: UNA PRESENTACIÓN ATÍPiCA C. Ramírez, J.M. Abascal, S. Esquena, R. Martos, E. Trilla, C. Vallejo, F. Serrallach, A. Celma, C. Salvador, I. de Torres, E. Murio, J. Morote. Servei d´Urologia. Hospital General Universitari Vall d´Hebron. Barcelona INTRODUCCIÓN: La enfermedad de Von Hippel-Lindau es un trastorno hereditario (autosómico dominante) caracterizado por la presencia de un conjunto variable de lesiones, que ocasionalmente afectan al sistema genito-urinario. Se presenta un caso en el que la afectación urológica constituye la manifestación principal del cuadro clínico. Paciente varón de 39 años de edad sin alergias madicamentosas ni hábitos tóxicos conocidos, con antecedentes patológicos de angiomatosis retiniana bilateral que debutó a los 18 años con disminución de la agudeza visual, amaurosis residual del ojo izquierdo y estrabismo divergente. A los 38 años presentó desprendimiento de retina en ojo derecho que precisó tratamiento quirúrgico, realizándose TAC cerebral que fue normal y RMN cráneo-medular que evidenció lesiones nodulares compatibles con hemangiomas extramedulares en C2-C4, D2-D3 y D11-D12. La gammagrafía ósea fue negativa y en el estudio de cribado la TAC abdómino-pélvica y la angio-TAC evidenciaron: imágenes quísticas en cuerpo y cola del páncreas, lesiones quísticas y tumoración sólida hipervascularizada en riñón derecho, tumoraciones sólidas (dos) en riñón izquierdo, adenopatía retroperitoneal adyacente a la vena renal izquierda. Clínicamente el paciente se encontraba asintomático, siendo las exploraciones física y analítica normales. Ante el diagnóstico clínico de tumor renal bilateral y posible adenopatía metastásica se realizó: nefrectomía parcial derecha, nefrectomía radial izquierda, pancreatectomía corporo-caudal y linfadenectomía periaórtica. El paciente evolucionó favorablemente durante el postoperatorio. La anatomía patológica confirmó los siguientes diagnósticos: carcinoma de células claras en riñón izquierdo (pT1, Fuhrman II), carcinoma de células claras en riñón derecho (Fuhrman III, con márgenes quirúrgicos libres de tumor), paraganglioma retroperitoneal y tumores neuroendocrinos múltiples pancreáticos. En el caso expuesto la afectación urológica principal se presentó en forma de carcinoma renal de células claras bilateral, precisando tratamiento quirúrgico, resultando la adenopatía pararrenal izquierda negativa a enfermedad metastásica, tratándose de un paraganglioma retroperitoneal. Tras seguimiento de un año, el paciente se encuentra clínica y radiológicamente libre de enfermedad.
  23. 23. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 LA NOSTRA EXPERIENCIA AMB EL SISTEMA REMEEX EN EL TRACTAMENT QUIRÚRGIC DE LA INCONTINENCIA URINARIA D’ESFORÇ FEMENINA. Bucar Terrades S, Blasco Casares FJ. Hospital Municipal de Badalona. En els últims anys l’actuació quirúrgica sobre la incontinència urinària femenina ha sofert importants canvis, motivats per l’aparició de noves tècniques quirúrgiques. Aquests procediments han fet que els resultats terapèutics hagin millorat considerablement. Tant és així, que l’actitut davant aquesta freqüent patología com és la incontinencia urinaria femenina ha canviat en positiu, donat que les tècniques clàssiques ens tenien acostumats a resultats moltes vegades deçebedors. Presentem la nostra experiencia amb el sistema REMEEX. Aquest dispositiu té la característica de ser regulable en el moment de la implantació i en el cas d’una possible recidiva futura. La seva indicació principal és per disfuncions esfinterianes intrínseques, encara que es troba indicat en tot tipus d’ incontinencia urinaria d’esforç. Els resultats publicats fins ara son altament satisfactòris, més si es té en conte que en molts casos es tracta de pacients ja operades previament i recidivades. Presentem la nostra experiencia amb 10 casos de pacients tractades amb aquest sistema com a tractament inicial de la seva incontinencia. Les pacients intervingudes presentaven una incontinencia urinaria a petits o mitjans esforços, pura o amb un menor component d’urgència miccional, i associada o no a prolapse vesical. El resultat ha estat efectiu en totes elles,. Dues pacients han presentat urgencia miccional de nova aparició i no hem observat cap complicació important. En dos casos hem observat l’exteriorització de la malla per vagina, que hem resolt una amb tractament conservador i una altra amb estrògens locals. Revisem alguns detalls de la técnica quirúrgica que hem variat, com son el tipus d’ agulles utilitzades i el fet de colocar-les des de l’espai suprapúbic a vagina, técnica que ens dona més seguretat i control.
  24. 24. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 NUCLEANTES HETEROGÉNEOS E INHIBIDORES DE LA CRISTALIZACIÓN EN LA LITIASIS OXALOCÁLCICA Conte,A.; Grases,F.; Perelló,J.; Isern,B.; Costa-Bauzá,A. Consultas Médicas Policlínica Miramar. IUNICS. Universitat de les Illes Balears Introducción Actualmente sabemos que la nucleación heterogénea juega un papel muy importante en la formación de los cálculos de oxalato cálcico monohidrato de cavidad, de manera que la tendencia a formar estos cálculos en presencia de nucleantes heterogéneos únicamente está contrarrestada por la presencia de determinados inhibidores de la cristalización. Si se considera el mecanismo por el que actúa un inhibidor de la nucleación heterogénea, es evidente que la efectividad del mismo dependerá en gran medida del tipo de nucleante heterogéneo sobre el que actúe. En esta comunicación se presenta un estudio comparativo de la acción de distintos nucleantes heterogéneos y sus inhibidores. Material y métodos Se han utilizado tanto sistemas tipo “batch” en el que el nucleante heterogéneo se mantiene en suspensión en la orina artificial, como sistemas en flujo en los que el nucleante heterogéneo se mantiene inmovilizado en el interior de una cámara por la que fluye la orina artificial. El seguimiento de la cristalización del oxalato cálcico se ha efectuado mediante medidas fotométricas en el primer caso, y evaluando el calcio cristalizado mediante ICP-plasma en el segundo caso. Se ha estudiado comparativamente la actividad nucleante del fluoruro cálcico y de la mucina (una glicoproteína) en presencia de distintos inhibidores de la cristalización (citrato, pirofosfato, fitato, glicosaminoglicanos). La evolución del sistema se ha seguido también mediante microscopía electrónica de barrido. Resultados y discusión Se ha observado que en presencia de elevadas concentraciones de fluoruro, el fluoruro cálcico formado presenta una notable capacidad para actuar como nucleante heterogéneo del oxalato cálcico monohidrato, tanto en suspensión como cuando los cristales de CaF2 están inmovilizados. La mucina sólo manifestó una importante capacidad como nucleante heterogéneo en estado inmovilizado. En presencia de fluoruro cálcico como nucleante heterogéno, únicamente el fitato y el pirofosfato manifestaron importantes efectos inhibidores. En presencia de mucina el único inhibidor que en concentraciones fisiológicas fue capaz de impedir completamente la cristalización del oxalato cálcico fue el fitato. El pirofosfato manifestó importantes efectos inhibidores, siendo destacable que en este caso el citrato y los glicosaminoglicanos también manifestaron actividad inhibidora, aunque no suficiente para impedir completamente el proceso de cristalización del oxalato cálcico.
  25. 25. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 EVOLUCIÓN DE LOS TIPOS DE CÁLCULOS RENALES MÁS FRECUENTES DURANTE LOS ÚLTIMOS 20 AÑOS Conte,A.; Grases,F.; Gracía Raja,A.; Ramis,M.; Montesinos,V.; Costa-Bauzá,A. Consultas Médicas Policlínica Miramar. IUNICS. Universitat de les Illes Balears Introducción Es un hecho conocido que la composición de los cálculos renales más frecuentes ha ido cambiando con el paso del tiempo. Así, por ejemplo, se sabe que en la Edad Media los cálculos infecciosos de fosfato amónico magnésico eran mucho más frecuentes que en la actualidad. Existen, sin embargo, pocos estudios detallados sobre los cambios experimentados por los cálculos renales en el transcurso de las últimas décadas. En esta comunicación se presenta un análisis de los cambios experimentados por los diferentes tipos de cálculos renales durante los últimos 20 años. Material y métodos El estudio se ha realizado sobre 3321 cálculos renales remitidos entre los años 1985 y 2002 por Hospitales de la Comunidad Balear al Laboratorio de Investigación en Litiasis Renal del IUNICS para su estudio. Este estudio se ha efectuado utilizando la metodología propia del Laboratorio que implica el uso de microscopía estereoscópica, espectroscopía infrarroja y microscopía electrónica de barrido + microanálisis por RX. Este estudio permite clasificar los cálculos renales en 11 tipos principales (1, 2) que son los que se han utilizado para evaluar los cambios que se han producido durante estos últimos 17 años. Con el fin de efectuar los estudios comparativos correspondientes, este periodo se ha dividido en 3 etapas que van desde 1985 a 1993 (n = 974), desde 1994 a 1998 (n = 1207) y desde 1999 a 2002 (n = 1140). Resultados y discusión Durante estos últimos 17 años se observa un claro incremento de los cálculos de oxalato cálcico monohidrato papilar que pasaron de un 9.9% (85/93) a un 16.3% (99/02), un ligero incremento de los cálculos de oxalato cálcico monohidrato de cavidad que pasaron de un 15.5% (85/93) a un 16.1% (99/02), una ligera disminución de los cálculos de oxalato cálcico dihidrato que pasaron de un 30.4% (85/93) a un 29.2 (99/02), una disminución de los cálculos mixtos de oxalato cálcico dihidrato / hidroxiapatita que pasaron de un 13.2% (85/93) a un 11.7% (99/02), una importante disminución de los cálculos de hidroxiapatita que pasaron de un 8.8% (85/93) a un 5.4 (99/02) y un incremento de los cálculos de ácido úrico que pasaron de un 9.1% (85/93) a un 12.0% (99/02). El porcentaje de cálculos infecciosos de fosfato amónico magnésico prácticamente no se modificó. Considerando los factores etiológicos relacionados con la formación de estos cálculos (1), cabe destacar como hechos más relevantes el aumento de factores que favorecen las alteraciones del epitelio papilar (necesarios para el desarrollo de este tipo de cálculos), un claro incremento del déficit de inhibidores de la cristalización del oxalato cálcico (factor ligado al desarrollo de los cálculos de oxalato
  26. 26. cálcico monohidrato) y una notable disminución de alteraciones urinarias ligadas a valores de pH superiores a 6.0 (factor implicado en el desarrollo de cálculos de hidroxiapatita). Referencias 1.- F. Grases, A. Conte, A. Costa-Bauzá, M. Ramis. Tipos de cálculos renales. Relación con la bioquímica urinaria. Arch. Esp. Urol., 54, 861-871 (2001) 2.- F. Grases, A. Costa-Bauzá, M. Ramis, V. Montesinos, A. Conte. Simple classification of renal calculi closely related to their micromorphology and etiology. Clin. Chim. Acta, 322, 29-36 (2002)
  27. 27. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 URETEROCEL SIMPLE ESTENÒTIC. TRACTAMENT ENDOSCÒPIC. Mora Nadal, J. I., LLopis Manzanera, J. i Ponce Campuzano, A. Servei d’Urologia. Clínica Girona. GIRONA. Presentem en aquest video la confirmació endoscòpica del diagnòstic de sospita ecogràfica en un cas d’ureterocel simple estenòtic que es va resoldre amb la pràctica d’una meatotomia ureteral simple amb tissores endoscòpiques i posterior ampliació amb nansa de Collings. Es tracta del cas clínic d’una pacient de 16 anys d’edat que va consultar per dolor lumbar i a flanc esquerre i amb antecedents d’infeccions repetides del tracte urinari superior (pielonefritis). El diagnòstic de sospita es va fer gràcies a l’estudi ecogràfic i el diagnòstic de confirmació fou possible durant la exploració endoscòpica que va precedir a la realització de l’acte terapèutic. No fou possible la realització d’una urografia endovenosa doncs la malalta referia una possible al.lèrgia al contrast iodat.
  28. 28. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 TRATAMIENTO ENDOSCÓPICO DE LA ESTENOSIS URETEROVESICAL EN LA NEOVEJIGA ILEAL PADOVANA. Caballero J.M., Borrat P., Martí L., Ristol J. SERVICIO DE UROLOGÍA. HOSPITAL MÚTUA DE TERRASSA. TERRASSA (BARCELONA). PRESENTACIÓN EN VÍDEO Introducción: La estenosis uretero-ileal en pacientes sometidos a cistectomía radical y sustitución vesical ortotópica supone una de las complicaciones más frecuentes que debe intentar tratarse como primera opción con técnicas endoscópicas y percutáneas antes de recurrir a la cirugía abierta. Caso clínico: Paciente varón monorreno afecto de un adenocarcinoma de próstata y tumor vesical G3T1 múltiple al que se le practicó cistoprostatectomía radical y sustitución vesical (neovejiga ileal padovana) presentando posteriormente estenosis urétero-vesical completa que provocó cuadro de anuria obstructiva. Efectuada nefrostomía percutánea y paso de guía ureteral se procedió a la resección del área de estenosis vía transuretral permitiendo la colocación de un catéter ureteral doble J. La evolución posterior fue satisfactoria efectuándose recambios periódicos de catéter ureteral. Conclusión: El abordaje endoscópico de la estenosis urétero-ileal en este tipo de pacientes supone un recurso con bajo índice de complicaciones que puede en algunos casos evitar la práctica de cirugía abierta.
  29. 29. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 TÈCNICA DE NESBIT COM A TRACTAMENT DE LA MALALTIA DE PEYRONIE A CIRURGÍA MAJOR AMBULATÒRIA. GAGO RAMOS JL; COS CALVET JMª; AREAL CALAMA J; CECCHINI ROSELL Ll; URIA GONZALEZ-TOVA J; SANCHEZ MACIAS J; IBARZ SERVIO L; SALADIÉ ROIG JMª. Servei d’Urologia i Cirurgia del Trasplantament. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol Introducció: La malaltia de La Peyronie és una entitat no molt infreqüent que afecta sobretot a homes de mitjana edat. Implica l’aparició d’una placa fibròtica localitzada a l’albugínea dels cossos cavernosos penians que produeix la seva incorvació durant l’erecció, ocasionalment amb dolor i impossibilitat de penetració. La presència de disfunció erèctil concomitant sol empitjorar la clínica i els resultats terapèutics. Els diferents tractaments mèdics descrits durant la fase inflamatòria de la malaltia tenen en general uns resultats poc satisfactoris. En plaques ja establertes amb incorvació estable com a mínim d’un any, el redreçament segons la tècnica de Nesbit o les seves variants segueix essent un tractament vàlid, especialment en absència de disfució erèctil. Es tracta de procediments quirúrgics senzills però que tradicionalment han consumit recursos en forma de dies d’ingrés i hores al quiròfan de cirurgia major. Material i mètode: Presentem una sèrie de 28 pacients intervinguts a la Unitat de Cirurgia Major Ambulatòria del nostre centre. Cap d’ells tenia associada disfunció erèctil prèvia clínicament significativa. A tots se’ls va practicar una anestèsia regional per realitzar un redreçament penià segons la Tècnica de Nesbit, ocasionalment amb alguna petita modificació. Van ser alta a domicili a les poques hores amb sonda vesical, antibioticoteràpia profilàctica, flutamida i hidrocortisona. Discussió: Cap dels pacients va requerir atenció o reingrés en el postoperatori per complicacions immediates. Cap dels pacients va referir deteriorament de la seva funció erèctil; tots ells manifestaven poder realitzar una penetració i un acte sexual amb menys dificultats que abans de cirurgia. Es va valorar els controls fotogràfics en erecció aportats pels pacients entre les 4 i 6 setmanes següents a la cirurgia: a 5 dels 28 (18%) la correcció de la incorvació no va ser complerta; s’ha de dir que es tractava de pacients amb incorvació prèvia severa en penis d’escassa longitud. En aquest casos el redreçament quirúrgic complert no es va portar a terme per no exagerar l’escurçament penià que comportaria. Conclusions: La intervenció de Nesbit és una tècnica practicable a l’àmbit de cirurgia major ambulatòria, amb un índex mínim de complicacions i uns resultats gratificants si es realitza una correcta selecció dels pacients. La seva inclusió als programes de cirurgia major ambulatòria estalvia recursos sanitaris, col.labora a la reducció de llistes d’espera, augmentant la comoditat i grau de satisfacció dels pacients.
  30. 30. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 PROSTATECTOMIA RADICAL LAPAROSCÒPICA. TÈCNICA PAS A PAS. Cecchini Rosell, Ll; Areal Calama, J; Saladié Roig, J.Mª. Servei d’Urologia i Cirurgia del Trasplantament. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona. L’aparició de la prostatectomia radical per via laparoscòpica ha revolucionat la cirurgia urològica actual. Té l’avantatge de ser una indicació freqüent però l’inconvenient de ser una tècnica d’aprenentatge costós. La cirurgia es pot dividir en set passos: 1.- dissecció posterior: dissecció de deferents i vesícules seminals; obertura de fascia de Denonvilliers; 2.- dissecció anterior: alliberament de la bufeta de la paret abdominal anterior; dissecció dels espais lateroprostàtics i obertura de la fascia endopèlvica; 3.- dissecció coll vesical: dissecció del coll, secció de la uretra a aquest nivell, comunicació amb l’espai posterior; 4.- pedicles laterals: coagulació i secció dels pedicles laterals; preservació dels fascicles neurovasculars erectors si s’escau; 5.- àpex prostàtic: punt hemostàtic al complex venós de Santorini i secció; secció uretral; 6.- anastomosi uretrovesical: reconstrucció vesicouretral; 7.- deixar l’abdomen: extreure la peça, comprovar el camp, deixar un drenatge, tancar els orificis de 10mm. Aquesta pel·lícula pretén mostrar aquests passos i facilitar la divulgació de la tècnica quirúrgica.
  31. 31. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 Comunicació a Sessió de Videos IIXX SSiimmppoossii IInnssttiittuucciioonnaall ddee llaa SSoocciieettaatt CCaattaallaannaa DD’’ UUrroollooggiiaa.. Salou 2003 Growing Teratoma Toràcic-abdominal. Autors E. Franco Miranda, G. Ferrer Recuero*, N. Serrallach Milà, M.A. Lopez Costea, R. Pujol Rovira, L. Riera Canals, J. Rodríguez Tolrá, S. Colom Freixas, J.M Prats Puig, O. Buisan Rueda. Institució Departament Servei d’ Urología. Servei de cirurgia Toràcica * Hospital de Bellvitge. L’ Hospitalet de LLobregat. Barcelona INTRODUCCIÓ Presentem un cas de tumor germinal de llarga evolució politractat amb orquiectomia, quimioterapia i linfadenectomia abdominal en un altre centre. Actualment es detecta una gran massa compatible amb Growing Teratoma amb afectació abdominal i toràcica. TÈCNICA Vía de accés toràcic-abdominal per 8è espai intercostal i laparotomía mitja. Es tracten aspectes pràctics de la dissecció i les maniobres per facilitar l’exèresi.
  32. 32. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 Comunicació a Sessió de Videos IIXX SSiimmppoossii IInnssttiittuucciioonnaall ddee llaa SSoocciieettaatt CCaattaallaannaa DD’’ UUrroollooggííaa.. Salou 2003 Tumor renal i metàstasi ùnique de fetge Autors E. Franco Miranda,J. Figueras Felip *, N. Serrallach Milà, M.A. López Costea, L. Riera Canals, C. Torrecilla , J. Contreras García, S. Colom, O. Buisan Rueda. Institució Departament Servei d’ Urologia. Servei de cirurgia general * Hospital de Bellvitge. L’ Hospitalet de LLobregat. Barcelona INTRODUCCIÓ L’afectació simultànea de fetge en un tumor renal amb posibilitat de fer cirurgia combinada és infreqüent però posible. Davant d’aquesta situació, nosaltres practiquem l’abordatge conjunt d’ambdos lessions sempre que siguin úniques o estiguin situades en un únic lòbul. TÈCNICA L’abordatge es va realitzar fent laparotomia mitja-transversa , movilització total de fetge, colecistectomia, aïllament del pedicle hepàtic i clambtatge del mateix. Es parlen aspectes tècnics i maniobres facilitadores per l’exeresi del ronyó i la segmentectomia hepàtica.
  33. 33. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 PIELOLITOTOMIA Y PIELOPLASTIA LAPAROSCOPICAS Fariña Pérez LA; Cambronero Santos J; Dos Santos Wagner J y Zungri Telo ER Urología, Centro Médico POVISA, Vigo Introducción: Los procedimientos poco invasivos de uretero-pieloplastia como son la endopielotomía percutánea y la pieloplastia laparoscópica intra o retroperitoneal han demostrado su lugar como procedimientos de elección para el tratamiento de la estenosis de la unión pielo-ureteral, con menos morbilidad y menor estancia hospitalaria, y con costes significativamente menores . Caso Clínico : Video quirúrgico de una mujer con estenosis de la unión pielo-ureteral bilateral de muchos años de evolución, no obstructiva, bien compensada en ambos lados, pero con descompensación reciente en el lado derecho, en forma de aumento de volumen de la cavidad piélica. Simultáneamente, presencia en ese riñón de múltiples cálculos caliciales que no son sintomáticos. Se muestran los pasos de una uretero-pieloplastia laparoscópica con descenso de un flap de la pelvis redundante (flap tipo Scardino), y extracción de los cálculos renales por medio de endoscopio flexible. Comentario : Una estenosis de la unión pielo-ureteral con pelvis redundante nos parece el caso más adecuado para una corrección laparoscópica. El instrumental endoscópico flexible tiene un gran valor añadido para resolver de manera poco invasiva algunos casos de litiasis compleja.
  34. 34. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 NEFRECTOMIA PARCIAL LAPAROSCOPICA DE QUISTE RENAL COMPLICADO Fariña Pérez LA; Cambronero Santos J; Dos Santos Wagner J y Zungri Telo ER. Urología, Centro Médico POVISA, Vigo Introducción: La nefrectomía parcial laparoscópica se está introduciendo como un procedimiento estándar en el tratamiento de las lesiones renales neoplásicas de menor diámetro. Material y Método: Video quirúrgico de una mujer con una lesión de 2 cm de diámetro en la convexidad de riñón izquierdo, etiquetada radiológicamente como quiste complicado. Una exploración laparoscópica mostró un tumor de características mixtas, quísticas y sólidas. Se muestra el acceso laparoscópico, la preparación del pedículo renal y la exéresis de la lesión, que demostró ser un adenocarcinoma con componente quístico. Comentario: El acceso laparoscópico permite la exploración poco agresiva y el tratamiento de las lesiones renales de pequeño diámetro sospechosas de ser malignas.
  35. 35. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 CISTECTOMIA RADICAL LAPAROSCÒPICA. AREAL J; CECCHINI Ll; URIA J; ARZOZ M; GAGO JL; SANCHEZ J; IBARZ L; SALADIÉ JMª. Servei d’Urologia, Hospital Universitari Germans Trias i Pujol Introducció: Existeixen referències des del 1992 sobre l’abordatge laparoscòpic en el tractament dels tumors vesicals infiltrants o de les bufetes desfuncionalitzades. Alguns autors l’han practicat només en el temps d’exèresi, realitzant la derivació urinària posteriorment amb minilaparotomies. Altres autors han publicat petites sèries de cistectomies i derivacions urinàries totalment laparoscòpiques. Al nostre centre hem practicat l’abordatge laparoscòpic per càncer infiltrant d’uroteli en les cistoprostatectomies de 6 pacients, amb temps quirúrgics sempre inferiors a les 3 hores i amb derivacions urinàries diverses per minilaparotomies posteriors. Filmació: Aquest vídeo vol mostrar les passes quirúrgiques que hem seguit en les cistoprostatectomies laparoscòpiques. La col·locació i ubicació dels tròcars. L’obertura del peritoneu al fons de sac de Douglas amb dissecció de deferents i vesícules seminals. La dissecció d’ambdós urèters. L’obertura del peritoneu supravesical despenjant l’urac i els lligaments umbilicals obliterats. La dissecció dels pedicles vesicals. L’obertura de la fàscia endopèlvica. El control hemostàtic i secció del Santorini. La secció uretral. El control dels pedicles prostàtics i l’extracció de la peça. Conclusions: Creiem que és un procediment reglat, assequible per cirurgians amb experiència laparoscòpica, amb un temps quirúrgic susceptible d’escurçar-se en progressar a la corba d’aprenentatge i amb probables avantatges en pacients ben seleccionats.
  36. 36. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 TÉCNICA DE NESBIT EN ENFERMEDAD DE PEYRONIE , UNA BUENA TÉCNICA CON BUENOS RESULTADOS. Buisan O. , Rodriguez J , Prats JM , Cuadrado JM , Franco E , Serrallach N. Servicio de urología Hospital Universitario de Bellvitge. INTRODUCCIÓN Esta enfermedad se caracteriza por la pérdida de elasticidad de una parte de la túnica albugínea del cuerpo cavernoso del pene condicionando una incurvación y fue descrita por primera vez en el 1743 por François de la Peyronie .De etiología aun no aclarada parece estar relacionada con una alteración en el mecanismo de la cicatrización que implica una activación de la autoinmunidad con participación de la microcirculación , condicionando el depósito de material fibroso en la túnica albugínea. Típicamente se presenta en pacientes mayores de 50 años con una incidencia de 3% y relacionado con otras colagenosis como la enfermedad de Dupuytren. Aparece en dos fases una primera llamada inflamatoria que se caracteriza por la aparición de incurvación progresiva y dolor y de duración entre 6-9 meses , y una segunda llamada estacionaria o crónica en la que desaparce el dolor , la incurvación ya no progresa y se puede presentar la dificultad para la penetración. Se han descrito múliples tratamientos médicos , sin buenos resultados.Los quirúrgicos que corrigen la incurvación , ya sea realizando secciones , plicaturas, resecciones o diferentes técnicas de plastias tienen por lo general resultados satisfactorios. OBJETIVOS Evaluar la eficacia y seguridad de la técnica de Nesbit para el tratamiento de la enfermedad de Peyronie. MATERIAL Y MÉTODOS Hemos estudiado de forma retrospectiva los resultados conseguidos con dicha técnica en 45 enfermos con una edad media de 57.6 años rango entre 41 y 73 .En todos ellos el tiempo desde la estabilización sintomática hasta la intervención superó los seis meses con una media de 9 meses. La evaluación se realizó con autofotografia en un 66.66% (30) pacientes , presentando un 46.67% una angulación entre 30-45 grados y un 53.32 superior a 45 grados. El 56.5 % de los pacientes presentaron imposibilidad para la penetración y el resto dificultades. El tipo de incurvación fue ; dorsal 35% , ventral 2.2% , lateral 17,86% , dorsolateral 42.22% y ventrolateral 2.2%. el 11,3% tenian disfunción eréctil previa. Se realizó una sola resección en 9 pacientes (20%) y en el resto se realizaron 2 o mas.
  37. 37. RESULTADOS De los 45 pacientes 40 presentan corrección total de la incurvación y 5 parcial . están satisfechos con los resultados el 86.6% y de los 6 no satisfechos tres tenian DEP previa , que al persistir tras la intervención , fue la causa de insatisfacción.Un paciente presentó disminución de sensibilidad en el glande que mejoró en tres meses.Hemos tenido dos pacientes con disminución permanente de sensibilidad en el glande y dos con recidiva de la incurvación. No hemos tenido complicaciones postoperatorias importantes. CONCLUSIONES Es importante seleccionar bien a los pacientes que van a ser sometidos a la intervención - mas de 6 meses tras la estabilización de la enfermedad - no existencia de DEP previa - no incurvaciones mayores a 90 grados La técnica quirúrgica es sencilla , las complicaiones escasas y el grado de satisfacción si no hay recidiva es alto..
  38. 38. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 ECTÒPIA ESPLÈNICA EN EPIDÍDIM Raventós C, Orsola A, Trias I, Español I, Pagà J, Orsola I. Clínica Plató. Barcelona Cas Clínic Pacient de 27 anys, amb antecedents de TCE el 2001 sense seqüeles i que consulta per notar-se uns tumors en epidídim esquerre des de la infància i que han crescut els últims mesos. Es realitza: Marcadors tumorals: normals. ECO escrotal i RM: 2 tumors sòlids en epidídim esquerre, testes normals. A l’exploració la consistència és similar a quists epididimaris, mòbils. Es practica exèresi de 4 estructures nodulars paraepididimàries, amb l’estudi peroperatori sense criteris de malignitat. AP: Melsa ectòpica. Discussió La descripció d’aquests casos sol ser en infants i hi ha recollits un total de 138. Aquesta fusió espleno gonadal es pot classificar entre continua i discontínua i no es diagnostica fins que no s’opera. En un 37% dels casos descrits s’ha practicat orquiectomia davant la sospita d’una neoplàsia primària. L’orquiectomia no és necessària ja que la dissecció d’aquest teixit no sembla presentar problemes per tant, el conèixer l’existència d’aquesta patologia pot evitar la cirurgia radical.
  39. 39. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 ESQUISTOSOMIASI TESTICULAR.CAS CLÍNIC I REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA. Gutiérrez Herraiz,A;Peri Cusí, LL;Truan D;Santos Y; Arch A; Garcia E;Agud A;Corral JM. Resum : L'esquistosomiasi testicular és una entitat molt rara en el nostre medi; malauradament l'increment de viatgers a zones endèmiques i l'arribada d'immigrants d'aquests països pot augmentar la presència d'aquest cuadre clínic al nostre país. Presentem el cas d'un pacient que tractat per un abscès d'epidídim dret va presentar en el seguiment ambulatori una reacidiva del seu procès infecciós amb la presència d'una masa testicular dreta,compatible amb abscès per ecografia. Refactaria al tractament antibiòtic convencional , es decidí orquiectomia dreta. L'anatomia patològica evidencià procès inflamatori crònic graniulomatós amb cél.lules gegants que englobaven ous de Schistosoma. Revisió de la bibliografia idiscussió vers la valoració d'aquest patogen com a dignostic etiològic diferencial en l'estudi i tractament de les mases testiculars.
  40. 40. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 DOBLE TUMOR TESTICULAR (95% YOLK SAC I 5% SEMINOMA PUR) EN UNA MATEIXA PEÇA D’ORQUIECTOMIA. PELLICE i VILALTA,C.; PINZON GUERRERO,J.; CASALOTS i SERRAMIA,J. I GIBERNAU i CENTELLES,J. PRACTICA PRIVADA (CLINICA DE N.S. DEL REMEI DE BARCELONA) .- OBJECTIUS: Emetre una sèrie de succints comentaris a prop del cas d’un baró que va presentar un doble tumor testicular (TT): 95% yolk sac (YST) i 5% seminoma pur. Tanmateix i aprofitant l’avinantesa revisar del que cal fer al davant dels TT mixtes i en estadi I. .- CAS CLINIC: Baró de 41 anys que consultà per sensació de massa intraescrotal dreta. EXPLORACIO FISICA: Massa pètria mal delimitada. ECOGRAFIA ESCROTAL (US): Massa heterogènia. TAC TORACOABDOMINAL D’ALTA DEFINICIO (TAC): Res a descatar. MARCADORS TUMORALS (MCT): Alfa-feto-proteina molt aixecada (AFP: 1572) DIAGNOSTIC: Neoplàsia gonadal maligna TRACTAMENT: Orquiectomia radical oncoloògica. DICTAMEN / ESTADIATGE: TT mixte / pT1 N0 M0. EVOLUCIO: AFP normalitzada als tres mesos (3,06). Al any i mitg segueix controls ambulatoris sense tractaments adjuvants ningun i sense l’evidencia de recidives, ni metàstasis (MCT, TAC i US escrotal seriades absolutament normals). - COMENTARIS: Els TT son poc freqüents (1x 100000 barons i any). TT germinals (90-93%). TT no germinals (5-85). Factibles presentacions mixtes, bilaterals o metacrònics. Hom pot dir que actualment la mortalitat per TT es cada cop mes baixa. YST (2,4% TT / 3% TT germinals / 6% TT no seminomatosos). Procedeixent d’esctructures vitel.lines extraembrionàries. 93% amb AFP aixecada. Formes 2pures” pròpies de l’infant (Amb millor pronòstic) i no de l’adult (1,5% “purs”). Hom descriu fins a 11 patrons histològics. El no haber-hi els cossos de Schiller-Duval no exclou el diagnòstic de YST. Metastatitza al pulmó (20%) i a ganglis retroperitonials (5%). Poc sensible a la quimio-radioteràpia. En estadi I hi ha prou amb l’orquiectomia radical oncològica. Obliguen a un sistemàtic i llarg control ambulatori (MCT, TAC i US)
  41. 41. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 TERATOMA MADURO Y CIRUGÍA DE LA MASA RESIDUAL POSTQUIMIOTERAPIA Trilla E 1 ., Franco E 2 ,Morote J 1 , Condom E., de Torres I., Serrallach N 2, . Servicios de Urologia Hospital General Universitario Vall d´Hebron (Barcelona) 1 y Ciutat Sanitària de Bellvitge (L´Hospitalet de Llobregat) 2 . INTRODUCCIÓN: Los resultados en el tratamiento de tumores germinales avanzados ha variado de forma importante en los últimos años desde el inicio de la aplicación de esquemas quimoterapicos basados en el Cis-platino. Así mismo la cirugía en la enfermedad diseminada ha ido adquiriendo un papel preponderante y claramente beneficioso en aquellos pacientes con tumores avanzados recurrentes, con enfermedad activa persistente (“desperation surgery”) y sobre todo en los pacientes con persistencia de masas residuales tras la quimioterapia sistémica y marcadores negativos. Es en éstos últimos, donde la cirugía sola (Teratoma maduro metastático), o asociada a quimioterapia de segunda línea (Tumor viable) permiten alcanzar actualmente tasas de curación elevadas. OBJETIVOS: El objetivo de éste estudio ha sido el análisis y evolución de los pacientes afectos de teratoma maduro en las masas residuales postquimioterapia en ausencia de tumor viable en una serie de 49 pacientes intervenidos en los últimos 7 años. Se correlaciona con la histología del tumor primario (ausencia o presencia de elementos de teratoma), localización de las masas resecadas, evolución de las masas metastasicas ( decremento/incremento-“Growing Teratoma”) y finalmente cirugía practicada. PACIENTES Y MÉTODOS: Se incluyen en nuestro estudio un total de 49 pacientes afectos de masas residuales de localización retroperitoneal e intervenidos durante el periodo incluído entre enero 1995 y enero 2001. En 46 casos se trataban de Tumores germinales testiculares metastáticos y en 3 tumores extragonadales primarios retroperitoneales. Todos los pacientes fueron intervenidos en la CSUB y por un mismo urólogo. RESULTADOS: Del total de pacientes 26 casos fueron teratomas maduros (53%), 15 fibronecrosis (30,6%) y en 8 pacientes el resultado fue de tumor persistente (16,3%). Del grupo “Teratoma”, en 20 casos (77%) hubo presencia de elementos teratomatosos en el tumor primario y en todos los casos excepto uno fué primario testicular. Lógicamente todos los tumores primarios testiculares pertenecían a TG no seminomatosos. Edad media de los pacientes: 31,3 años (20-47). Se resecaron un total de 59 masas retroperitoneales de localización variable: 7 precavas, 4 paracavas, 13 interaortocavas, 13 paraaorticas, 3 hiliares derechas, 8 hiliares izquierdas, 2 retrocrurales, 4 iliacas derechas y 5 iliacas izquierdas. En 12 pacientes se practicó exéresis de M1 pulmonares y en 1 de hígado, siendo la histología concordante con teratoma maduro. En 14 pacientes hubo una reducción media de las masas antes y tras la quimioterapia de un 67,5%, si bien en 7 pacientes asistimos a un crecimiento porcentual
  42. 42. de las masas (“Síndrome Growing Teratoma”) de un 34%. Es estudio tomodensitométrico mostró una hipodensificación total o parcial de las masas de teratoma a lo largo del tratamiento. La mediana de seguimiento de los pacientes fue de 35,5 meses. 20 pacientes permanecen libres de enfermedad, 4 presentan pequeñas masas controladas y 2 fallecieron. CONCLUSIONES: La presencia de teratoma en las masas residuales postquimioterapia es altamente frecuente sobre todo en pacientes que presentan elementos de ésta histología en el tumor primario. Durante la quimoterapia es frecuente la hipodensificación de éstas masas así como el crecimiento expansivo ocasional. El hallazgo de teratoma maduro en la masa residual retroperitoneal determina una alta probabilidad de ésta histología en metástasis de otra localización. La exéresis completa de las masas de teratoma permiten obtener tasas de curación en torno al 98% de los pacientes.
  43. 43. Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1 EPIPLOCELE. CAS SUCCINT. PELLICE i VILALTA,C.; PEREZ i BOTE,F. I COMAS i CASTELLS,S. PRACTICA PRIVADA / GRANOLLERS Prou bé sabem que no sempre un procés expansiu llojat en l’ària engonoescrotal deurà de tenir natura neoplàsica (Benigna, maligna o metastàsica). Hom descriu també d’altres com les hèrnies, epiploceles, hidroceles a tensió o les expansions al cordó de processos iniciats en l’espai retroperitonial (Abscesos, pionefrosis, ect, ...). En le cas aportat, el pacient consultà per induració engonoescrotal de mesos d’evolució. Massa mal delimitada i amb aparent normalitat en la gònada subyacent. Estudi ecogràfic (Ecografia urològica integral): Procés heterogeni, més evident a la maniobra de Valsalva i amb normalitat gonadal bilateral. Tractament: Sota abordatge quirúrgic engonal esquerra, exèresi d’un voluminós apendix epiploic no reductible i que incarderat amb el seu sac, s’allotjaba fins i tot ocupar la totalitat de la bossa escrotal esquerra. Cura radical herniària amb xarxa. Normalitat testicular.

×