2. Estudis directes de l’interior de la Terra (radi mitjà de 6.370 quilòmetres) ---- pous i sondejos han assolit una dotzena de quilòmetres ---- estudi de materials volcànics (d'unes desenes de quilòmetres de profunditat) ---- estudi dels meteorits, fragments de matèria sòlida de l'espai exterior que són capturats pel camp gravitatori terrestre i que ens informen en de l’interior de la terra i del seu origen. Tipus meteorits -Siderits : 4% dels meteorits trobats. aliatge de Fe-Ni. Elevada densitat (7,9 g/cm3). Representarien el nuclis dels asteroides diferenciats. -Aerolits: 95% Constituïts per silicats i de densitat semblant a la de l'escorça terrestre. -Siderolits. Intermedis entre els anteriors. Són molt poc abundants (1%)
3.
4. La gravetat terrestre varia amb el temps, l’altura, la latitud i longitud i per la desconeguda i irregular distribució de les masses a l’interior de la Terra. La forma de la terra depèn de la gravetat, de les masses de roques, de la densitat, dels corrents oceànics...
5.
6. Les fonts més important del calor intern de la Terra són: 1- La desintegració d'elements radioactius presents a l'interior 2- Calor residual produït durant la formació de la Terra La conseqüència de l'existència d'una font de calor intern és la creació d'un flux de calor cap a l'exterior. Aquest transport es fa mitjançant processos de conducció i convecció. Aquesta emissió d'energia tèrmica es distribueix de forma molt irregular.
7.
8.
9.
10.
11.
12. Principals discontinuïtats sísmiques: * Mohorovicic (o simplement Moho), situada entre els 10 i 60 Km; separa l'escorça del mantell. Pren el nom del geòleg croat Andrija Mohorovicic que la descobrí el 1909 * Gutenberg , a 2.900 Km. Separa el mantell del nucli. Pren el nom del geòleg alemany Beno Gutenberg que la descobrí el 1914 * Wiechert o Lehman , a 5.100 Km. Separa el nuci exterior de l'interior Les discontinuïtats sísmiques són zones de l'interior del planeta on les ones sísmiques experimenten canvis importants en la seva velocitat i són sotmeses a reflexions i refraccions, com a resposta d'un canvi sobtat en l’estructura i composició dels materials que travessen
15. En 1915 el meteoróleg i geofísic alemany Alfred Wegener va presentar, en el llibre L'origen dels continents i els oceans, les bases de una teoría revolucionària: la teoria de la deriva continental. En una Terra dinàmica. Wegener afirma que els continents descansen sobre una capa plàstica de la Terra i es mouen per l'escorça oceànica a la deriva, alunyant-se o acostan-se els uns respecte els altres (deriva continental). La teoria de la deriva continental de Wegener.
16. Wegener va recollir infinitat de proves que demostraven la seva teoria però no va poder explicar el moviment de les plaques
17. Tectònica de plaques La teoria de la tectònica de plaques va ser desenvolupada principalment entre els anys 50 i 60 i es considerada com la gran teoria unificadora de les ciències de la Terra, ja que explica una gran quantitat d'observacions geològiques i geofísiques d'una manera coherent i elegant.
21. El Mesosaurus , un rèptil fluvial de grandària menuda i semblant a un cocodril, va viure fa uns 275 m.a. Els seus fòssils es troben únicament a la conca del Paraná i a Namibia- Sudàfrica
24. Límit divergent o constructiu les plaques s'allunyen i el buit que en resulta és omplert per material de l'escorça terrestre, i que sorgeix del magma de les capes inferiors. El nou material fa créixer la illa d’Islàndia alguns centímetres cada segle. Un exemple típic d'aquest tipus de límit són les dorsals oceàniques , com per exemple la dorsal meso-atlàntica, i en la part continental, per les esquerdes com la Gran Vall del Rift
25.
26.
27.
28.
29.
30.
31.
32.
33. Límit transformant o conservatiu A causa de la fricció, les plaques no llisquen en forma contínua; sinó que s'acumula tensió en ambdues plaques fins a arribar a un nivell d'energia acumulada que sobrepassa el necessari per produir el moviment, aquests moviments ocasionen terratrèmols d'intensitat major o menor. Un exemple d'aquest tipus de límit és la falla de San Andrés, ubicada a l'oest d'Amèrica del Nord, que és un de les parts del sistema de falles producte de la fricció entre les placa nord-americana i la placa pacífica.
