Llibret literari de l'A.C. Falla la Vila de Sagunt de l'any 2023. Volum 3/3.

1. A.C. Falla La Vila

4. Edita
Associació Cultural Falla la Vila
Coordinació general
Albert Llueca i Belén Martínez
Equip de redacció
Aitor Muñoz, Patricia Gonzàlez, Óscar López, Neus Graullera, Maria Sanchis, Mariam Galarza,
Natalia Asensio
Portada
Jordi Sanhermelando i Laia Arnau
Maquetació
Yogur de Fresa
Fotografíes
David Gimeno, Neus Graullera
Dipòsit legal
V-216-2015
Justificació de tirada
400 exemplars
Agraïments
Ferran Martínez, faller.
El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià
de l’any 2023.
Aquest llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres | www.lletresfalleres.info
Aquest llibret ha estat revisat pel Gabinet de Promoció del Valencià de l’Ajuntament de Sagunt.
L’Associació Cultural Falla La Vila no es fa responsable de les opinions expressades pels col·laboradors.

5. 1ª Edició
A.C. Falla la Vila
Nosaltres,
les falleres

7. PRÒLEGS

8. 6
La gent —ací com pertot arreu— posseeix una irrefrenable propensió a prendre partits extrems
quan se li n’ofereix la menor oportunitat. I, és clar, si l’objecte al voltant del qual es
pot organitzar l’antagonisme és mitjanament important, millor encara. Ací tenen
vostès les falles: els valencians s’han divertit, durant un segle llarg, amb la sola i
senzilla ocupació de plantar-les, veure-les i cremar-les; però a la fi han descobert que
encara podien divertir-se una mica més «discutint-les». Entenguem-nos: no discutir,
polemitzar, sobre aquesta o aquella, sobre el millor o pitjor enginy que revele, sobre
l’habilitat o la inèpcia del seu artista, sinó més aviat sobre «totes» les falles, sobre les
falles com a fenomen ciutadà. No diré que existesquen dues banderies —naturalment,
una a favor i l’altra en contra, inconciliables— multitudinàries, com algunes
pomposes capitals les tenen amb dos equips de futbol rivals, o com més d’un dels
nostres pobles les tenen a propòsit de les seues bandes de música. Però les banderies
en qüestió hi són, vehements i tossudes, per al que vostès vulguen manar.
El partit més nombrós, ingenu i popular, és el dels qui estan a favor. Perfectament lògic.
Al cap i a la fi, són moltes les falles que es construeixen cada any, i per tant també han
de ser molts el ciutadans que, per estar ficats en la cosa —en tal cosa—, militen del
costat de les simpaties de la típica festa. Aquests senyors no es limiten a proclamar la
bondat de les falles, argüint el que aquestes signifiquen per a ells, com a ofici,
com a hobby o com a espectacle. Afirmen alguna cosa més —i bastant més. La seua tesi
és que les falles constitueixen una manifestació inigualada de la genialitat local: són,
diuen, el gran exponent del temperament artístic dels valencians. Perquè,
ja se sap, la nostra terra és terra d’artistes. Un entusiasme, que no hi ha més remei que
qualificar de patriòtic, els mena, al capdavall, a identificar «valencià» amb «faller».
Reconeguem, de passada, que si això no és així, estem en camí que ho siga, amb tot
el risc pejoratiu que suposa.
De l’altra banda cauen els selectes més o menys ben entesos. Les raons per les quals miren amb
indignat recel les falles no són massa clares. En ocasions els mou un —fins
a cert punt justificat— temor als excessos de la grolleria col·lectiva (de la qual,
en realitat, les falles no són causa ni efecte). Però, generalment, hi ha en la seua
actitud una queixa d’índole cultural: ells, els detractors, contemplen, desesperats,
com, per al solaç precipitat d’uns pocs dies, la ciutat prodiga —literalment, «crema»—
una respectabilíssima quantitat de moneda de curs legal, quan, al mateix temps, és
evident que les empreses més serioses d’ordre intel·lectual s’agosten en una penúria
absolutament sòrdida. Ai —sospiren ells—, quants llibres, quants quadres, quantes
beques, quants quartets en la major, podrien pagar-se amb aqueixos diners! D’aquesta
manera, es reivindica l’art «bo» enfront de l’art «faller». Convinguem que tal actitud
no deu resultar molt còmoda: els qui l’adopten, es veuen obligats a compaginar gestos
tan contradictoris com l’esquinçament de vestidures i el desdeny olímpic.
PRÒLEG
I
Pros i contres
de les falles
JOAN FUSTER
Escriptor

9. 7
Ben mirat, l’exasperada oposició de fallers i antifallers té encara poca tradició. Fa sols vint
anys, les falles encara conservaven alguns trets del seu modest caràcter original:
hi perdurava, més que ara, el batec directe dels nostres barris vells, i no s’havien
desbordat sobre camps i ambicions que els són totalment aliens. Però les falles han
prosperat, han crescut, potser fins al seu màxim de possibilitats. L’elefantiasi fallera
és el que ha trasbalsat els ànims i el sentit de la proporció. Els uns s’han enlluernat
davant el volum i la vitalitat que adquireix la festa, i no dubten d’enorgullir-se’n,
com de qualsevol altre timbre de glòria insigne de la ciutat. Els altres, en gest recíproc,
s’irriten, i, de creure’ls, les «comissions» s’haurien de convertir en sàvies i barbudes
Juntes Veïnals per al Foment de la Poesia i les Belles Arts. I un, modestament,
pensa que ni tant ni tan poc.
L’escàndol dels detractors, és clar, sembla un vertader escàndol farisaic. Per què horroritzar-se
que la ciutat faça cremar, en la nit de Sant Josep, uns quants milions de pessetes,
després de dissipar-ne alguns més en pólvora, bunyols i esbufecs filharmònics?
També aquestes cendres tenen la seua significació amagada. Es conta que, en alguns
països, els colliters de vi acostumen a abocar en terra una porció de les primícies dels
seus sucs. Es tracta d’un ritu simbòlic: l’home «torna» a la terra una mica del que ella
li ha donat. No és en el fons la falla un sacrifici de riquesa, tributat als penats benignes
que patrocinen la vida laboriosa de València? Crec que censurar la dilapidació fallera
és una manera indirecta de dissimular l’avarícia restant dels nostres conciutadans.
Perquè, en el pressupost de tota república ben organitzada, cal que existesca l’apartat
lúdic i l’apartat cultural. Hem de reconèixer que els valencians som mesquins per
a aquest darrer. Ara: allò que resulta inadmissible és de pretendre suplir aquesta
deficiència a base de la consignació per al joc.
Quant a l’eufòria fallera, una mica de mesura no estaria de sobres. Que no pense ningú que està
salvant el país pel fet de plantar falles. L’esperit de València comprèn, sens dubte, les
falles, però és alguna cosa més que falles. I, sobretot, sapiem distingir. Cal faire la part
du feu, que diuen els francesos: donar al foc allò que és del foc. Però també importa —
importa tant com les altres coses— donar a la resta allò que li pertoca.
Hi ha unes quantes virtuts que són eminentment falleres: la improvisació, el sarcasme
hàbil, la brillantor momentània, la mateixa disposició a «cremar». Tanmateix,
existeix igualment el perill que aquestes virtuts, en desplaçar-se fora de l’àmbit
faller, es transformen en vicis, i en vicis capitals. En altres, en la majoria de les esferes
ciutadanes, són les virtuts contràries —la preparació afanyosa, la seriositat,
la discreció metòdica, la continuïtat— les que convenen i fructifiquen. Tinguem-ho
en compte, i no ens despistem. Les falles són un parèntesi, i un parèntesi excepcional.
No tot són flors i violes.
Joan Fuster, Combustible per a falles (1967, reeditat per Bromera el 1992)

10. Ens sumem a l’Any Fuster però sense parlar de Fuster. Agafem com a referència per al nostre llibret
el llibre Nosaltres els valencians i el baixem a la nostra festa construint «NOSALTRES
LES FALLERES i fallers», on volem parlar de tot allò relacionat amb la creació del
col·lectiu faller i el seu sentiment de pertinença tant a la festa com al territori.
Les Falles, com qualsevol festa d’índole tradicional, són el resultat dels processos socials i
històrics, i estan inserides en la cultura popular amb característiques i valors propis.
Tenen un alt grau de popularitat, de coneixement i de participació de la forma cultural
i la seua identificació amb el poble. Contenen característiques úniques, peculiars,
que les doten de gran especificitat i particularitat; la construcció del mateix
monument les distingeix d’altres festivitats relacionades amb el foc. A més,
són reconegudes pels seus valors estètics, tècnics, creatius i literaris. L’art efímer
és especialment visible en el treball dels artistes fallers i en la pervivència dels seus
tallers al llarg del temps, molts dels quals han passat de generació en generació.
Els monuments fallers són l’eix central i originari de la festa; la falla, entesa com l’objecte físic
monumental, és una obra que té una gran influència d’aspectes molt diversos i que ha
anat configurant-se al llarg del temps dins d’una espècie de muntatge escènic,
fins i tot teatral, que ha culminat en una estructura de forma piramidal i vertical
en general, en la qual predomina el bigarrament i la superposició d’elements
amb un cert risc compositiu.
El monument és el nucli central, l’eix sobre el qual es forja el ritual en el qual ell és el primer
protagonista, però no l’únic. La unió col·lectiva que discorre en forma de diverses
manifestacions al seu voltant està molt pautada per tota una sèrie de mecanismes
que s’han anat establint al llarg del temps. Aquesta tradició es conserva i es respecta
ritualment, es projecta cap al futur com un conjunt que reflecteix la identitat en
el qual la simbiosi ritual es mescla amb la indumentària, la pirotècnia, la música,
la literatura. Un tot que s’articula per mitjà de cada individu que, en sentir-se part
d’això, és el vehicle transmissor en una cadena que cada vegada es fa major per
la popularitat i la difusió de la festa al costat del suport col·lectiu.
És la festa que més projecció té, englobant aquestes ciutats i els seus voltants en comissions que
articulen els actes en cada barri i amb una junta local que s’encarrega d’organitzar
aquells que aglutinen totes les comissions. La complexitat del fenomen faller ha anat
creixent amb el temps i, per a això, les falles han sabut adaptar-se, organitzant-se cada
vegada més eficaçment per a consolidar una festa única en el món. En ella es donen
una sèrie de processos rituals que es conformen com un tot comú que han passat de
generació en generació i s’han anat perfilant, adaptant i consolidant fins a establir-se
una tradició. Tot això culmina el dia 19 de març en la cremà. Després de seqüenciar un
ritual que comença el dia de la plantà, on tota una sèrie d’elements van fixant aquells
elements que connecten i contribueixen a corporitzar la festa.
PRÒLEG
II
Pròleg per a
esta edició

11. 9
Com deia Fuster en Pros i contres de les falles,
La gent —ací com pertot arreu— posseeix una irrefrenable propensió a prendre partits extrems
quan se li n’ofereix la menor oportunitat. I, és clar, si l’objecte al voltant del qual es pot
organitzar l’antagonisme és mitjanament important, millor encara. Ací tenen vostès
les falles: els valencians s’han divertit, durant un segle llarg, amb la sola i senzilla
ocupació de plantar-les, veure-les i cremar-les; però a la fi han descobert que encara
podien divertir-se una mica més «discutint-les».
I eixa és l’essència del que volem tractar “discutir” les falles, discutir les falleres i discutir
els fallers.

12. 10
La nostra, la cultura valenciana, té unes arrels estretament lligades a l’empremta que molt
diferents i importants civilitzacions ens han deixat al llarg dels segles. I és que no
només som el que fem, sinó també allò que ens influeix. La història, la nostra ubicació
en el mapa i una estreta vinculació a la mar han sigut clau en la configuració de
la nostra cultura. I esta cultura que compartim ens fa únics perquè ens diferencia
de la resta de territoris.
Una de les més valuoses peces del nostre catàleg de patrimoni cultural són les Falles. La nostra
festa de capçalera és, en sí mateixa, un llenguatge i una forma d’expressió. Les Falles
ens fan treure la nostra part més íntima i festiva com a poble, la nostra autenticitat,
les nostres tradicions, la creativitat més sorprenent i eixa manera, tan nostra,
ressorgir de les cendres, cada any, després de cremar el monument.
La festa, baluard del nostre patrimoni, funciona gràcies al treball colze a colze amb les professions
més tradicionals.Amb orgull i sentiment teixim esta manteleta de la que formen
part músics, orfebres, pirotècniques, artistes falleres, indumentaristes, floristes i
perruqueres... per donar forma a una de les expressions artístiques més completes.
En valencià, en plural i sense exclusions, les Falles ens parlen de com un poble pot arribar a
superar els obstacles quan es treballa amb un objectiu comú. La unió del nostre
teixit faller és un exemple que no hem de deixar perdre. Gràcies a ella, les Falles han
aconseguit convertir-se, al llarg de les dècades, en el millor dels nostres projectes
comuns, en un ens d’integració que vertebra la nostra societat. Com no anava a ser
considerada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO una eina amb
tanta capacitat de cohesió?
Qualsevol festa ha de saber adaptar-se al seu temps. Les Falles han sabut evolucionar i crear nous
espais dedicats al foment de la cultura en molt diferents vessants. Igualtat, integració
i cooperació són, hui en dia, tres dels fonaments sobre els quals les nostres comissions
han aconseguit anar construint el present de la festa. La seua implicació en qüestions
socials importants ens demostra que el seu paper en la nostra ciutat va molt més enllà
de la parcel·la lúdica que els pertoca per natura.
Les Falles són transformadores i didàctiques perquè les persones que s’hi dediquen ho fan amb
la convicció plena de que sempre hi ha espais per a la millora. Les festes d’un poble
han de saber tancar un cicle i obrir-ne un altre de nou, sabent aprofitar l’aprenentatge
per avançar sempre en positiu. I només cal fer una ullada entre les nostres comissions
per entendre que han sabut transmetre’ns eixe esperit. Com no anaven a ser les Falles
reconegudes socialment?
Però...què té la festa que tant ens agrada? Les Falles han anat canviant amb el pas del temps, son
expressions populars que han sabut fer de la festa una experiència més plural i única.
Sagunt i la comarca, en l’actualitat, comptem amb un dels tres principals col·lectius
fallers del territori, amb més de 5.000 persones censades.
PRÒLEG
III
Som festa,
som de Falles
ASUN MOLL
Regidora de Festes i Cultura Popular

13. 11
Les nostres falles suposen, a més de festa i cultura, una peça fonamental de l’engranatge
econòmic de la comarca, un important motor turístic i un element generador
d’ocupació. Elles, les nostres Falles, constitueixen la màxima expressió d’una tradició
festiva i cultural que ha perviscut i que ha sabut implicar a nombroses professions
com fusteres, orfebreres, sederes i teixidores, i la dels artistes falleres pròpiament
dits, versadores, poetes festives i mestres coeteres.
Així, dècada rere dècada, hem anat recorrent tots els racons de la festa, però encara queda molt de
camí per davant fent de les Falles allò que han de ser: explosió, diversió, convivència,
solemnitat, transgressió, expressió, intensitat, creativitat i moviment. La festa és per
a viure-la i per a compartir-la. Per seguir creixent, evolucionant i unint-nos. Són una
part de la nostra identitat passada, present i futura.

14. 12
Ser valencià no és una altra cosa que sentir-se valencià, pertànyer a una comunitat de gent
arrelada a un territori i una determinada col·lectivitat, definits com a valencians per
la història i una memòria comuna. Però quan començà això a passar? En quin moment
es configuraren eixe territori i eixa col·lectivitat units per una història
i una consciència pròpia?
En març de 1586 Diego Hidalgo, mestre de l’orde castellà de Calatrava, trameté un informe
a Felip II. Li havien encarregat trobar en el regne de València un equivalent a la
categoria social dels hijosdalgo castellans, és a dir, els nobles de sang obligats a
servir militarment al rei però exempts de pagar qualsevol impost. El mestre hagué
de declarar la seua perplexitat davant del que veia, ja que en el territori valencià
tothom estava obligat a pagar: “en este reyno así ciudadanos como cavalleros, como
nobles, no son esentos de las imposiciones comunes”. Unes elits que contribuïen
fiscalment, cosa estranya per a un castellà. Però, a més a més, també informava que
els impostos principals estaven controlats per la Diputació del General o Generalitat,
que els administrava per tal que es gastaren exclusivament en el que interessava al
conjunt dels valencians, és a dir, en la defensa del regne i en el que establien els furs
aprovats per les Corts: “hay en este reyno un drecho que se llama el general, el qual
pagan todos, que se arrienda en sesenta y cinco y aun setenta mil ducados, las quales
cantidades se gastan en deffensa del reyno; para administración desta hazienda de
tres en tres años se comete a seys hombres, que llaman diputados, para que la gasten
conforme a los fueros que esta administración tiene hechos en Cortes”.
Per a reblar el clau, Hidalgo observava que la comunitat política del Regne de València,
conformada pels tres estaments, estava fortament compactada i tractava de governar
el país per mitjà de les Corts, un fòrum que servia per a resoldre els greuges comesos
per la monarquia: “en este reyno hay tres braços, que llaman tanbién estamentos,
los quales son el reyno, y los que juntamente con el rey concurren para Cortes,
y por sí se juntan para tratar cosas concernientes al govierno del reyno, como es para
tratar con su magestat quando les quiebran algún fuero”. En darrer terme, arribava a
la conclusió que no hi havia cap equivalent estricte als hijosdalgo, ja que la categoria
de cavaller, per exemple, que seria la més semblant, mostrava massa mobilitat
social, cosa que no concordava amb la noblesa hereditària castellana: “cavalleros hay
deçendientes de gente baxa y aun aora soy cierto que se dará la cavallería a un hijo
de un cordonero, y aun se ha dado a otros cuyos agüelos fueron baxa gente”.
En definitiva, l’estranyesa mostrada per un castellà de finals del segle XVI davant la major
solidaritat i mobilitat de l’estructura social valenciana era conseqüència d’una
diferència real amb la societat castellana. Castella i València eren distintes. I això era
fruit, entre altres coses, del particular procés de configuració política, jurídica
i identitària que s’havia produït molt abans, entre el naixement del Regne de València
INTRODUCCIÓ
Valencians,
des de quan?
VICENT BAYDAL
Cronista de València

15. 13
en 1238, després de la conquesta de Jaume I, i la dècada de 1360, moment en què les
Corts valencianes es consolidaren plenament com a institució política i aparegué la
Generalitat com a òrgan de gestió fiscal mancomunada. És precisament el període que
aborde en el meu darrer llibre, Els valencians, des de quan són valencians?
(Afers, 2016), amb una atenció especial al procés de formació de la consciència
col·lectiva valenciana de la qual som hereus els valencians actuals.
Regne, furs i estaments
La decisió presa per Jaume I en 1238 de conformar un nou regne, des de Benifassà fins a Biar, no
tenia res de patriòtic. Era, simplement i planerament, un acte que beneficiava el seu
propi poder.Amb un extens codi legislatiu, els Costums deValència –després anomenats
Furs–, confeccionat per la seua cancelleria i que recollia l’esperit del dret romà imperial,
en què la figura del monarca era la central, podria governar el nou territori conquerit amb
molta més autoritat que no en els vells dominis d’Aragó i Catalunya. La realitat, però,
era molt diferent a la de l’època romana, en què ningú s’atrevia a tossir a l’emperador.
Per contra, la societat del segle XIII s’organitzava políticament en tres estaments sovint
a sarpa a la grenya amb el mateix monarca: el reial, conformat per les ciutats i viles que li
pertanyien directament, l’eclesiàstic, amb els senyorius dels prelats i els ordes militars
com l’Hospital o el Temple, i el nobiliari, amb una elit aristocràtica i una munió de
cavallers mitjans i menuts. I en el cas del Regne deValència l’estament nobiliari, amb una
important majoria d’elements aragonesos, es mostrà contrari des de l’inici a aquells furs
promulgats per Jaume I, ja que en els seus dominis pretenien aplicar les seues pròpies
lleis, els Furs de Saragossa o d’Aragó, que protegien amb molta més força el poder dels
senyors avant del monarca.
Així les coses, tot i les intencions inicials del rei conqueridor, la situació unes poques dècades després
era la d’un país dividit: a banda dels termes de població i llei musulmana, hi havia una part
del regne regida pels Furs d’Aragó, pertanyent sobretot a la noblesa, i una altra pels Furs
deValència, pertanyent sobretot al monarca, independentment de l’origen poblacional
dels seus habitants, barrejats en proporcions diverses en funció de la localitat però que
conformaven un total aproximat d’un 60-65% de catalans i un 30-35% d’aragonesos.
Això provocà la configuració de dos grans pols polítics: els partidaris dels furs aragonesos,
amb la majorpart de l’estament nobiliari darrere, i els partidaris dels fursvalencians, amb
el suport de la majorpart de l’estament reial, encapçalat perla ciutat deValència
i les principalsviles del monarca, com araXàtiva, Morella, Castelló de la Plana, Morvedre
oAlzira. La intensa lluita entre ambdós s’allargà durant diverses generacions, fins a 1330,
i durant aquell llarg període marcà totalment no només les relacions polítiques
i institucionals del regne, sinó també la configuració dels processos identitaris.

16. 14
En 1261 començà oficialment el conflicte, quan Jaume I tractà de promulgar els Furs de València
com a llei del regne de manera solemne en les primeres Corts valencianes i la noblesa
aragonesa el deixà amb la paraula a la boca i abandonà la reunió. A partir de llavors les
mateixes Corts quedaren deslegitimades com a òrgan de govern en tant que la noblesa
no hi participava activament i, més encara, el conflicte no amainà sinó que arribà a
la guerra oberta entre els nobles d’origen aragonés i els nuclis reials valencians en
la dècada de 1280. Amb Jaume II, des de 1291 s’arribà a un cert equilibri: oficialment
els Furs de València eren l’única llei del regne i també s’incorporaren a la governació
d’Oriola, conquerida entre 1296 i 1304, però la realitat era que en la part septentrional
del territori la mitat dels senyorius continuaven regint-se pels Furs d’Aragó. Al remat,
no fou fins a 1330, ja en el regnat d’Alfons el Benigne, quan, després de múltiples
lluites, baralles i conflictes, s’arribà a un acord: els nobles i cavallers partidaris dels
furs aragonesos renunciaven a ells a canvi de la introducció d’una sèrie de canvis en
els furs valencians, que passaven a atorgar-los importants quotes de poder. S’iniciava
així una nova època en què, per fi, els Furs de València eren la llei principal
i hegemònica del regne.
Una identitat nova i inclusiva
Tot aquell procés tingué, evidentment, conseqüències identitàries. Per contraposició als
aragonesos i en defensa de les lleis valencianes, l’estament reial constituí un grup
unit i compacte que en vespres de 1330 es considerava diferent dels nobles i cavallers
“axí catalans com aragonesos”. Per tant, la identitat valenciana nasqué en un primer
moment al si de la ciutat de València i la resta de viles reials, però fins a aquella data
no trobarem cap document que utilitze el concepte de “valencià” per a referir-se al
conjunt d’habitants del regne, del Sénia al Segura. La raó, probablement, cal trobar-la
en aquella enorme bretxa política que havia dividit greument el regne per una qüestió
jurídica que, al capdavall, era una lluita entre els estaments i el rei pel repartiment
del poder. Seria a partir de la unió foral, en canvi, quan apareixerien dos idees noves
que anirien estenent-se a partir de llavors: la del “General”, per a referir-se al subjecte
polític que conformaven els tres estaments del regne, ara, per primera vegada,
amb possibilitats d’unir-se, i la dels “valencians”, vinculada al gentilici territorial que
rebia aquell nou subjecte polític, ben present en els discursos legitimadors de revoltes
com les de Francesc de Vinatea en 1331 o de la Unió en 1347.
En definitiva, si bé amb anterioritat a la dècada de 1330 els aragonesos ja s’anomenaven
a si mateixos aragonesos i els catalans es consideraven igualment catalans,
els valencians, per contra, recorrien sempre a circumloquis com ara “habitadors
del Regne de València”, “regnícols”, “los del regne”, etc. Poc després
Valencians,

17. 15
de produir-se l’extensió dels Furs de València a tot el territori, en canvi,
veiem aparéixer les primeres mencions als “valencians” entesos com la comunitat
política del Regne de València i, també, com tots aquells nascuts dins de les seues
fronteres, fóra quina fóra la seua procedència, majoritàriament de Catalunya
i d’Aragó. Per tant, aquella era una consciència col·lectiva aplicada per primera
vegada al conjunt del territori valencià i que no era, en conseqüència, una forma
menor, particularista o regional d’identitats prèvies, com la catalana o l’aragonesa,
sinó una concepció totalment nova i inclusiva. A eixe fenomen, a més a més, ajudaria
considerablement l’accelerat procés de desenvolupament de les Corts del regne
–i de la Diputació del General emanada d’elles– entre 1330 i 1365, en estreta connexió
amb les continuades guerres que els valencians mantingueren successivament amb
els genovesos, els marínides nord-africans i, finalment, els castellans.
Així, tota una generació de valencians començà a adherir-se a aquella nova identitat,
sense haver de renunciar a les seues arrels catalanes o aragoneses. Arnau de Valleriola,
per exemple, el principal banquer valencià del segle XIV, era net d’una família
procedent d’un llogaret proper a Berga, però ell havia crescut a la ciutat de València,
son pare havia sigut membre del Consell municipal i ell mateix n’arribaria a ser jurat,
al mateix temps que desplegava nombrosos negocis de tota classe al llarg del regne,
als quals devia la seua fortuna. Sent conscient dels seus orígens catalans, doncs, devia
contemplar amb molts bons ulls aquella nova valencianitat que anava estenent-se.
El mateix passaria, segurament, entre els aragonesos. El cavallerAznar Pardo,
per exemple, tenia la casa pairal en el senyoriu de la Casta, en el regne d’Aragó,
i era alcaid d’Eslida, un municipi valencià de població predominantment aragonesa.
Alhora, tanmateix, també exercí com a batle general i governador del Regne de
València en la dècada de 1380, participà activament en les bandositats que es
produïren en el Cap i Casal i el seu fill, Pedro Pardo, fou diputat de la Generalitat,
es casà amb la baronessa d’Albaida, Carrossa de Vilaragut, i s’integrà plenament en
la vida cultural de l’època, arribant a encarregar la traducció al valencià de Los dotze
treballs de Hèrcules. No és d’estranyar, doncs, que durant el segle XV els valencians
mostraren una identitat col·lectiva molt potent al si de la Corona d’Aragó, tot i que en
contextos internacionals se’ls continuara considerant de vegades catalans
o aragonesos fins a començaments del XVI.
des de quan?

18. 16
Valencians des de fa més de 650 anys
La consciència medieval de valencianitat tenia poc a vore amb l’actual. No estava associada
a elements que la majoria de valencians de hui en dia considerarien plenament
vinculats a la identitat valenciana, com l’arròs, les Falles, els Moros i Cristians
o el manteniment d’una producció musical i literària pròpia. Aleshores, sentir-se
valencià estava més prompte vinculat als beneficis que podien generar els Furs de
València o la pertinença a un territori que es governava amb unes institucions pròpies
i defenia, consegüentment, els interessos dels seus habitants. Tanmateix, aquella
consciència comunitària configurada entre els segles XIII i XIV sí que està en l’origen
de l’actual identitat valenciana d’una manera o d’una altra, bàsicament per dos raons.
D’un costat, perquè fou la primera vegada que s’aplicà sobre un territori que era
pràcticament el mateix que l’actual, del Sénia al Segura, amb unes lleus modificacions
interiors. D’un altre costat, perquè fou a partir de llavors quan es començà a construir
una memòria històrica que ha perdurat fins a l’actualitat, amb les transformacions
pròpies de cada època, entorn de la idea dels valencians com una col·lectivitat amb
uns trets i uns interessos comuns.
Els primers annalistes valencians del segle XIV, els dietaristes del XV, els cronistes i estudiosos
posteriors com Beuter, Viciana, Escolano o Cavanilles, i els historiadors i tractadistes
contemporanis, de Boix a Furió passant per Llorente i Fuster, tots ells, centraren
el seu treball de memòria i psicologia col·lectiva en la societat valenciana, entesa
com la comunitat imaginada o real que habita el territori valencià. I no per pur
caprici sinó com a reflex d’una potent consciència identitària que en els seus trets
més bàsics cristal·litzà ara fa més de 650 anys, entre les dècades de 1330 i 1360. Des
d’aquell moment els valencians –els habitants d’un territori com l’actual– passàrem a
considerar-nos valencians.
Valencians,
des de quan?

19. ELS FETS

21. 19
ELS FETS
I.Anatomia d’un llinatge
Els fallers i les falleres venim d’una gatzara antiga i molt llarga, l’alegria de la gent d’escales
avall o d’escales amunt, els que no vivien al principal. Venim de la gent dels barris
populars, del Carme i de Russafa, del Cabanyal. Venim de falles amb bunyols i cassalla,
de fogueres irreverents i carnavalesques, bròfegues i intuïtivament contraculturals.
Venim de gent que parlava en valencià, que vivia en valencià, que sentia que això era
simplement normal, i de fet els coents que es castellanitzaven eren perfectes com a
combustible per a falles. Festes valencianes, l’alegria de València que és oberta
i popular, festes del poble, altra volta poble i poble, perquè no s’és res sinó s’és poble,
perquè en efecte quina altra cosa paga la pena ser.
Després, a poc a poc, els mateixos que les menyspreaven es van acostar a elles.Al principi,
tímidament. Després cada vegada de manera més i més evident, més central.
I els fills i les filles de les Manueles, com aquell personatge d’Arroz y tartana, els qui abans
se les miraven des de dalt, començaren a prendre llocs de poder, posicions per lluir,
i començaren a mirar des de dalt altres falles, altres fallers i altres falleres. La festa
popularva començar a esdevindre festa burgesa en un procés de colonització cultural,
d’hegemonia, que no era només que celebraren la festa també però amb més luxe, que
cada vegada foren més i més prominents, sinó que cada vegada els seus valors ocupaven
un lloc més reeixit, els seus rituals socials anaven estenent-se de vegades amb el posat
d’una paròdia involuntària, o d’una paròdia vella que ha oblidat que ho és, o de quelcom
que sembla paròdia vist des de fora però que són coses molt serioses vistes des de dins.
I els més rics dels rics feren paradors, i es clavaren dins i contractaren cuiners famosos, i cantants
famoses, i deien que donaven esplendor a la festa i a València quan el que feien
era celebrar la seua supremacia, que havien guanyat una guerra també,
Anatomia
d’un llinatge
JESÚS PERÍS
Associació d’Estudis Fallers

22. JESÚS
20
l’esplendor d’una classe social provinciana i obscena, que jugava a ser poble uns dies
a l’any però mantenint les distàncies, fent-se admirar, gaudint de la distinció i de la
diferència. I les falles havien de ser arriscades, i plenes de detalls, i boniques, i sobretot
grans, com la banya de l’abundància del tòpic, grans com el complex provincià que calia
compensar, grans com la distància imaginària amb el poble, grans com la seua buidor,
com la seua manera de buidar de significat la paraula “valencià”, ofrenant vençuts
noves glòries, ofrenant noves glòries vencedors interiors demanant el reconeixement
dels que manen de veres, València per Espanya, nuestra región supo luchar.
I hi havia poble, i tant que hi havia. I mantenia la seua consciència de poble en taules molt
llargues amb mantells de paper, i tramussos, olives i papes, en rialles sobtades,
en la broma carnavalesca venint de molt arrere i sonant molt nova. I per això el
llinatge estava allà, present, humiliat de vegades, estimant-se poc, confonent l’oripell
alié amb l’excel·lència, però estava. I si les coses romanen, un dia poden tornar
a la superfície, poden tornar a dir un moment la festa és açò i no eixa cosa avorrida
solemne i lleument ridícula de mantenidors i reines.
També hi havia el poble que no volia ser-ho, qui veia en la festa una manera de pujar il·lusòriament
en l’escala social, de compartir balcó i perspectiva amb els que estan a dalt, o perquè els
de dalt els acaronen el llom o, fins i tot, per veure la manera de fer un negociet. I ironies
de la història, els coents d’Escalante de sobte eren els més fallers, amb el seu castellà
de casa bona ja polit per generacions pastades a la seua imatge i semblança per
col·legis de monges i de retors, i podien fer tripijocs amb influències i prevaricacions
per poder brillar, per ser l’estel que més brilla a la nit llevantina, la tarongina
primerenca de les fruites daurades dels paradisos de les riberes, potser ja esdevinguts,
amb gran benefici, jardí de formigó o cort de la nit i del copasso. I vinguen aleshores
els esdeveniments socials, i les plataformes somniades com a lobbies del bunyol,
i les distincions internes per veure si s’acostem a ells, si ells ens miren, i ens
reconeixen, hui els he vist i m’han mirat, hui crec en Déu, i tot això i allò.
Però al remat, per a qui sap mirar, el llinatge persisteix, amagat en la festa mensual temàtica
potser, en la junta de divendres, en la partida de truc o en la cassalla arrancaora, en les
flames que esborren diferències, ho cremen tot i fan del foc tots els focs i la nit de Sant
Josep totes les nits de Sant Josep, I la nostra rialla és un eco de les rialles aquelles de
la gent d’escales avall del segle XIX, la nostra rialla ens fa poble, i les espurnes tenen
l’escalfor de les velles espurnes, de les nits aquelles de quan tot era possible, de quan
la república era la del 1873 i havia de vindre una altra, la bona, i la definitiva.
Anatomia

23. PERIS
21
És difícil saber cap a on anem, cap a on van les falles. Possiblement queden molts anys d’oripells
i fulles de llorer i brillants, de reines bizantines d’il·lusoris regnes, i de reines
escèniques de regnes financers i capital social acumulat per generacions i per guerres
guanyades, i de coents, i dels qui somnien que ho tenen a tocar perquè un dia van
beure un cubata en la mateixa barra que eixe home d’eixa família que ix tant en les
pàgines de societat. El va ahir engendrarà un demà buit i, per ventura, passatger. O no,
o permanent. Però mentre el llinatge popular no desaparega, mentre quede un sol gest
que sense saber-ho repetisca aquells gestos de la gatzara antiga i molt llarga de la que
venim, les falles seran falles i no estarà tot perdut.
d’un llinatge
Les dues

24. 22
Anatomia
d’un llinatge

25. 23
ELS FETS
I.Anatomia d’un llinatge
Arribada la vespra del dia de sant Josep, quan aquells ciutadans de la primera mitat del segle XIX,
emparats en la nocturnitat, plantaven un cadafal amb ninots destinats a l’exhibició
pública i posterior sacrifici, ben poc podien imaginar que eixa pràctica festiva
acabaria sent la festa major d’una ciutat i de bona part del seu país. No estava en
el seu ànim crear un artefacte festiu que mobilitzara directament al voltant de
200.000 persones repartides per prop de cent localitats, que generara activitats
artesanals i professionals —o hi donara continuïtat— i que acabara esdevenint un tret
d’identitat dels valencians i les valencianes.
La història posterior és ben coneguda: les tensions entre aquells primers «fallers» i el poder
(polític, militar o religiós), els intents de les classes benestants per pal·liar els efectes
d’una festa incòmoda i transgressora, la reconducció de la crítica i la sàtira pels
camins de l’«art» i la «gràcia», la progressiva mercantilització d’una festa prompte
entesa com un producte comercial i turístic o la instrumentalització exercida per
les autoritats franquistes. Tensions, conflictes i processos, d’altra banda, que no van
ser exclusius de les Falles, sinó que van afectar moltes altres manifestacions festives
de magnituds semblants en altres ciutats d’Espanya durant els mateixos anys.
De resultes de tot això, es va anar configurant un discurs que apel·lava a un difús concepte
de «tradició», a la recerca d’una suposada autenticitat essencialista, que prompte
esdevingué un «mantra» capaç de donar resposta a qualsevol problema o repte que
se li plantejara a la festa. Però convé no oblidar que la «tradició» no és sinó el resultat
d’un acord social, un convenció que està basada en una mirada retrospectiva a partir
de la qual el passat acaba sent (re)construït en funció d’interesssos (socials, polítics,
econòmics...) del nostre present. Així les coses, la tradició fallera, ha funcionat com
Anatomia
d’un llinatge
(festa i patrimoni)
JOSEP LLUÍS MARÍN
Associació d’Estudis Fallers

26. JOSEP LLUÍS
24
una «zona de confort» que, més que servir de cuirassa protectora, ha acabat moltes
voltes encorsetant i fossilitzant una festa que, si verdaderament vol aspirar a ser reflex
de la societat que la celebra, hauria de continuar sent dinàmica, viva,
en evolució constant... Perquè eixa és la clau per a la supervivència d’una festa, la seua
«utilitat», en la mesura que continue sent expressió d’una societat que s’hi puga veure
identificada en un exercici de celebració col·lectiva.
Acomençaments de segle, en els anys del boom immobiliari, esva donarales a un discurs falleren clau
economicista que, si bé no era nou, sí que esvaveure afavorit perl’eufòria especuladora
dels grans esdeveniments. Unavisió de la festa que incidia en els seus beneficis econòmics,
els diners que generava al seuvoltant, els «impactes». Ja coneixem els resultats d’esta
«bambolla fallera» que ha deixat en evidència algunes de les febleses estructurals de la
festa, amb un creixement insostenible que ha acabat generant una fractura de convivència
amb la ciutadania i que ha dinamitat l’estabilitat dels tallers fallers.
Per això, resulta paradoxal que fora en eixe context presidit pel discurs economicista de la
festa quan les autoritats plantejaren aconseguir la declaració de les Falles com
a patrimoni immaterial de la humanitat. Paradoxal, perquè es tractava d’una
oportunitat de capgirar este relat, de construir-ne un de nou basat en els positius
valors humans i creatius que la festa de les Falles —i la seua gent— aporta als que hi
participen directament, però també al conjunt de la societat valenciana. Tot el procés
d’elaboració de la candidatura fou una oportunitat per a establir un nou pacte, per a
redefinir allò que els fallers i les falleres —però també els artistes fallers,
els artesans, els pirotècnics, els músics i, per descomptat, el conjunt de la societat—
entenien com l’ADN de la festa, des d’un punt de vista viu i dinàmic, revisable,
adaptable als nous contextos, a noves sensibilitats, que no poguera restar al marge
dels avanços recorreguts per la societat en camps com ara la igualtat, el benestar
animal o la preservació del medi ambient.
En els mesos previs a l’assemblea de la UNESCO que havia d’aprovar eixa declaració, hi havia
patrimoniescèptics, negacionistes o simples desbaratafestes que es preguntaven
en què anava a beneficiar les Falles eixa declaració, quants diners se’n podrien
traure. Són els mateixos que ara s’omplin la boca amb el patrimoni per a reclamar
ajudes públiques en lloc de qüestionar-se l’evolució de la festa pels camins de la
insostenibilitat. Evidentment, no havien —i continuen sense fer-ho— entés res.
I és que la pandèmia ens ha posat davant l’espill de les nostres contradiccions: un consumisme
desmesurat, la sobreexplotació dels recursos naturals, les tensions a què es veu
Anatomia d’un llinatge

27. MARÍN
25
sotmés el planeta... Tot allò ha irromput amb força i ha alterat les nostres vides.
També eixa concepció de la festa colossalista i triomfalista, que no és nova, però
que ara ha quedat més en evidència que mai: la que viu en una bambolla, aliena als
canvis operats en la societat, a totes les situacions d’emergència (socials, ambientals,
climàtiques, bèl·liques, sanitàries...) que revelen la nostra fragilitat. En estos
moments d’incertesa, n’hi ha que vol repetir la història i tornar a posar l’accent en
l’impacte econòmic que genera la festa de les Falles com la recepta salvadora.
Però, alerta, ja sabem allò que va escriure Marx sobre els grans fets de la història:
«apareixen dos vegades: una volta com a tragèdia i l’altra com a farsa».
En la cruïlla actual, si volem una festa amb capacitat de sobreviure —si volem que la festa ens
ajude a sobreviure—, haurem de continuar impulsant la capacitat que tenen
les Falles d’obrir espais per a la creativitat, de compartir projectes i il·lusions,
de generar complicitats i teixir afectes. Un patrimoni en comú de gran impacte social,
amb una riquesa humana desbordant, d’un valor incalculable. Només així, com va
escriure Joan Fuster en un dels seus aforismes, «entre el bé i el mal, podríem aspirar
a l’alegria»
(festa i patrimoni)
«barraques»

28. 26
Anatomia d’un llinatge
(festa i patrimoni)

29. 27
ELS FETS
II. Ciutat i país
L’article 49.1.5.a de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana estableix la competència
exclusiva de la Generalitat en matèria de patrimoni històric, artístic, monumental,
arquitectònic, arqueològic i científic. Així mateix, l’article 26.2 de Llei 4/1998,
d’11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, disposa que la
declaració d’un Bé d’Interés Cultural s’ha de fer mitjançant un decret del Consell,
a proposta de la conselleria competent en matèria de cultura. Tot això sense perjuí de
les competències que l’article 6 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric
Espanyol, reserva a l’Administració General de l’Estat.
Així mateix, la Llei 4/1998, d’11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià,
en l’article 45 disposa que han de ser declarats Béns d’Interés Cultural les activitats,
coneixements, els usos i les tècniques que constituïxen les manifestacions més
representatives i valuoses de la cultura i el gènere de vida tradicionals del poble
valencià. Igualment, poden ser declarats béns d’interés cultural els béns immaterials
que són expressions de les tradicions del poble valencià en les seues manifestacions
musicals, artístiques, gastronòmiques o d’oci, i en especial aquelles que han sigut
objecte de transmissió oral, i les que mantenen i potencien l’ús del valencià.
La Festa de les Falles de València posseeix un inequívoc valor patrimonial pel fet d’estar
vertebrada per tots els mecanismes de connexió entre festa i patrimoni, i s’enquadra
clarament dins de la figura de patrimoni immaterial, previst en tots els marcs jurídics
patrimonials d’àmbit mundial, europeu, espanyol, autonòmic i local. Les Falles són
l’expressió viva i popular d’un poble, festes d’origen veïnal perfeccionades pel poble
valencià a través del temps com a manifestació artística, cultural i satírica expressada
amb la singular «Plantà», i que s’exposen en els carrers i places.
Les Falles
de València BIC
EQUIP DE REDACCIÓ

30. EQUIP
28
Mitjançant una resolució del 28 de desembre de 2011, de la Conselleria de Turisme, Cultura
i Esport, es va acordar incoar l’expedient per a la declaració de Bé d’Interés Cultural
Immaterial a favor de la Festa de les Falles de València.
En la tramitació de l’expedient s’ha concedit tràmit d’audiència a l’Ajuntament de València.
En compliment del que disposa l’article 27 de la Llei 4/1998, d’11 de juny, de la Generalitat,
del Patrimoni Cultural Valencià, en l’expedient consten els informes favorables
de la Universitat de València, de la Universitat Catòlica de València, del Consell
Valencià de Cultura i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.
Per tot açò, complits els tràmits previstos en l’article 43 de la Llei del Consell i en els articles 26
i següents de la Llei 4/1998, d’11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural
Valencià, a proposta de la consellera de Turisme, Cultura i Esport i amb la deliberació
prèvia del Consell, a la reunió del dia 9 de març de 2012.
La gestió de la Festa de les Falles de València és competència de l’Ajuntament de València,
exercint-la la Junta Central Fallera, que és l’encarregada d’organitzar tots els
actes centrals. Esta, en conjunció amb els altres actors, serà la que decidisca sobre
aspectes materials i immaterials, així com sobre el desenrotllament dels actes de la
festivitat anual. Si es produïra qualsevol canvi en la Festa de les Falles de València
que modificara el que es disposa en l’annex i excedira el normal desplegament dels
actes de la festivitat anual, els interessats ho haurien de proposar a la direcció general
amb competències en matèria de cultura, perquè, si és el cas, emeta l’autorització
administrativa corresponent i la consegüent modificació del present decret,
justificant-ho en la millora tutelar dels valors protegits.
Les administracions públiques han de vetlar pel manteniment i la dignitat de la festa, i han de
fomentar la difusió d’este bé, garantir-ne l’estudi i la documentació amb criteris
científics, i incorporar-ne els testimonis disponibles a suports materials que en
garantisquen la pervivència.
La Festa de les Falles de la ciutat de València posseeix un inequívoc valor patrimonial pel fet
d’estar vertebrada per tots els mecanismes de connexió entre festa i patrimoni,
i s’enquadra clarament dins de la figura de patrimoni immaterial, previst en tots
els marcs jurídics patrimonials d’àmbit mundial, europeu, espanyol, autonòmic i local.
LesFallesvalencianes, expressióviva i populard’unpoble,sónfestesd’origenveïnaliperfeccionades
através deltemps pelpoblevalencià coma manifestacióartística,culturalisatírica,icom
aexpressiófestiva singular. Estes festes dimanendelavoluntatd’ungrupdepersonesi
tenen comanexe comúla celebració tradicionaldelsfestejosquelisónpropis,desenrotllats
Les Falles

31. DE REDACCIÓ
29
duranteldenominat«exercici faller». LesFalless’alcenenelscarrersvalencianscoma
exemple de riquesa patrimonial,de tècniquesartesanalsideformesd’organització,ambun
cúmulde festejos,actes i aspectes associatsalaindumentària,lagastronomiailapirotècnia.
Els actes estan estructurats sobre un plantejament conceptual que respon a un ritual definit
a partir d’elements singulars i de tradició local, els quals tenen un alt nivell de qualitat
estètica i disposen d’una estructura organitzativa que en garanteix la continuïtat
i l’evolució, sense perdre el sentit simbòlic i consuetudinari. Les seues manifestacions
escrites o parlades són indistintament en les llengües valenciana i castellana, encara
que utilitzen en l’exercici de les seues activitats, de forma preferent, l’idioma valencià,
amb la qual cosa se’n propicia i se n’impulsa la propagació i la normalització.
Les Falles són sentides com un patrimoni comú i propi del conjunt de la població, bé des del
respecte i la fidelitat a la secular tradició, bé pel sentiment valoratiu d’allò que
la conceptua com un tresor cultural.
Festa valenciana del foc, de la pólvora i de la música, fortament arrelada en la història de
València, amb característiques culturals originals i un específic entorn social i artístic,
converteixen la Festa de les Falles de València en un element singular i digne de la
major protecció que la Llei del Patrimoni Cultural Valencià atorga als elements del
denominat patrimoni immaterial o intangible.
Història de les Falles
Les Falles, nascudes com un festeig més o menys marginal, han passat a convertir-se en la festa
major dels valencians. Les pràctiques que s’han convertit finalment en la nostra
festa s’inscriuen en una sèrie de manifestacions culturals molt esteses per gran part
de València BIC
hanacabat

32. EQUIP
30
d’Europa durant l’Edat Mitjana i Moderna: el costum de cremar ninos o realitzar
fogueres i pràctiques festives de control simbòlic i moral de la comunitat.
Així, podem afirmar també que les Falles s’arrelen en el marc ampli de la vella cultura
del carnestoltes i en les tradicionals festes de carrer. En tot cas, fins mitjan segle XVIII
no tenim documentació que ens permeta esbossar el perfil i les característiques de
la celebració, i encara després d’esta data les dades continuen sent esporàdiques.
Són suficients, en tot cas, per a afirmar que ja en aquella època la pràctica ritual de
plantar falles i cremar-les la vespra de Sant Josep estava plenament establida,
i que es tractava d’una festa de barri, de tipus veïnal, en la qual la gatzara
i la sociabilitat anaven acompanyades de les funcions socials de crítica
i control de costums.
Fins a l’últim terç del segle XIX, les Falles eren encara un festeig inclòs dins de la festivitat
de Sant Josep, que xocava amb les visions culturals legitimades per la nova
burgesia ascendent, que veia estes pràctiques populars escassament civilitzades,
de mal gust, perilloses i atemptatòries contra els nous ideals de privacitat i moral
individualitzada. Així, són freqüents les prohibicions de plantar monuments i els
bans per a reformar-les. D’esta dialèctica deriva un procés de negociació cultural
que amaga lluites culturals més o menys explícites i que donaran com a resultat
les Falles modernes. En aquell moment predominava la falla eròtica, de temàtica
fonamentalment moral, referida a la crítica de costums guiats encara per uns
objectius de justícia popular. Formalment, el monument va donar l’important pas que
implicava passar de la foguera de trastos vells o del ninot que es crema a la composició
sainetesca, frontal, molt senzilla encara, però en la qual plasma una escena explicada
per mitjà de fulls amb versos penjats del «cadafal» o de les parets adjacents. A pesar
que estes temàtiques eròtiques no desapareixen bruscament, durant el període
final del segle XIX, la crítica política guanya pes clarament com a motiu excel·lent
en els monuments fallers. Es produeix, doncs, una politització clara de la festa, que
provocarà la reacció repressiva de les autoritats. Així, durant els anys 1855 i 1887
assistim a un canvi fonamental en la història de les Falles: l’evidència que la via de la
simple repressió és inviable condueix al procés de negociació al·ludit anteriorment.
Els criteris tècnics i esteticistes guanyen així el terreny a la sàtira política. El procés es
consolidarà progressivament, però és ara quan la falla sainetesca va deixant pas
al monument artístic pròpiament dit, basat en la monumentalitat característica
de la falla escultòrica.
Les Falles

33. DE REDACCIÓ
31
El canvi de segle suposa la desaparició definitiva de la falla de trastos vells i la consolidació de
la falla artística, caracteritzada per la monumentalitat, el caràcter escultòric,
la proporcionalitat, l’acabament i la resolució constructiva, i basada en ostentacions
tècniques que impliquen la presència d’artistes i de personal especialitzat.
La transformació estètica dels monuments es relaciona també, d’altra banda,
amb l’augment de l’articulació social de la festa, plasmada en la constitució de les
comissions falleres i en l’expansió del programa d’actes. La temàtica política perd
decididament pes a favor de la falla de caràcter eròtic i apologètic, i esdevé un dels
temes significatius l’exaltació de la identitat valenciana amb la representació de
València com la regió de l’alegria i de la festa.
Els anys vint de la passada centúria van suposar un canvi de la màxima importància en la festa
fallera que va alterar la seua composició global. La festa es transforma en un gran pol
d’atracció turística que implica la configuració de les Falles com la gran festa
de la ciutat de València. Este moment es caracteritza per un increment notable en el
nombre de falles plantades; a més, és necessari tindre en compte que la festa desborda
l’entorn urbà i metropolità i s’estén per múltiples localitats valencianes, inclús foranes,
ja que de la mà d’emigrants valencians es planten falles a Madrid o a Barcelona,
però també a Buenos Aires, a Mèxic i a París. Esta explosió fallera obliga l’Ajuntament
de València a replantejar-se definitivament la seua actitud: el 1932, el consistori
assumeix l’organització dels actes de la setmana fallera. Amb esta innovació
s’institucionalitzen les celebracions unànimes entre tots els fallers, la qual cosa suposa
una transformació decisiva de la seqüència ritual: es creen així elements referencials
generals (com la fallera major i l’himne faller) i actes com ara la Crida. En definitiva,
es creen actes nous que pretenen expressar la unanimitat i l’ascens de les Falles a
festa major. El resultat va ser un èxit: la implicació de tota la ciutat en la festa, amb la
conseqüent assimilació dels símbols proposats d’identitat col·lectiva.
de València BIC
per ser una

34. EQUIP
32
Predomina ara ja la falla escultòrica, caracteritzada per la superposició de tres elements
bàsics: peu, cos i acabament. Encara que no hi trobem el barroquisme formal total
d’èpoques posteriors, és clara la tendència a la monumentalitat i la perfecció
estilística, acompanyada d’una creixent complicació tècnica i un major amanerament
argumental. Lògicament, la intervenció de l’artista especialitzat es consolida més en
les falles de grans pressupostos, encara que a poc a poc totes les falles s’apunten
a esta tendència. Com a resultat de tot açò, l’artista adquireix un paper fonamental en
la festa: la falla passa de ser un instrument de crítica social a expressió de les qualitats
del seu artífex, l’objectiu de la qual és seduir el públic des del punt de vista estètic.
Com a conseqüència de tot l’anterior, es produeixen canvis importants en el repertori
temàtic de les Falles: la violència simbòlica implícita o explícita en la sàtira fallera és
definitivament neutralitzada, ja que descendeix dràsticament la crítica política i social,
i es consoliden les falles de temàtica humoristicoapologètica i de crítica contra
la modernitat.
Després de la Guerra Civil, les Falles entren en un nou període en què s’introdueixen actes que
encara hui són absolutament centrals (l’Ofrena, el 1945), i el barroquisme monumental
adquireix, des del punt de vista estètic, el paper hegemònic que encara predomina
en l’actualitat. Amb un gran suport oficial concretat en la creació de la Junta Central
Fallera, a instàncies de l’Ajuntament, es produeix també una reglamentació minuciosa
de les activitats falleres mitjançant, entre altres coses, de la publicació d’un reglament
faller. Les Falles creixen en nombre, i este creixement acompanya l’evolució
urbanística de la ciutat, a la qual les Falles s’adapten per mitjà de la demarcació fallera
com a unitat de territorialització, unitat perfectament delimitada ara, en oposició
a l’antic emplaçament, caracteritzat per la inestabilitat. Durant la dècada del 1960
augmentà el nombre de localitats valencianes on es planten monuments fallers,
fins al punt que, en alguns casos, les Falles desplaçaren les festivitats patronals com
a festes principals del poble.
Espai geogràfic: demarcacions
Les comissions falleres estan arrelades en un territori urbà, és a dir, cada comissió fallera
correspon a un determinat espai compost per un nombre concret de places, carrers,
inclús edificis d’un carrer; és una unitat geogràfica menor que el barri, però que té
implicacions imaginàries, identitàries i de sociabilitat. És la demarcació fallera,
Les Falles

35. DE REDACCIÓ
33
un concepte que es consolida al llarg del segle XIX i que es configura
definitivament a l’inici del segle XX. La suma de les demarcacions de totes les
comissions falleres és igual a la ciutat sencera, que té l’origen en la cultura popular
urbana. En l’actualitat, entre la demarcació i la ciutat hi ha un altre concepte
intermedi, el sector, que correspon aproximadament als barris tradicionals i que
permet la continuïtat viscuda de la seua percepció.
Espai social: entramat associatiu
Les comissions falleres constitueixen un entramat associatiu total que comprén tota la ciutat.
Els fallers són els membres d’estes associacions i participen activament en les
activitats pròpies durant tot l’any. La seua seu pròpia o casal és un dels principals
centres de la sociabilitat fallera, verdader nucli social i autèntic laboratori de la festa
on es fan les reunions per a crear i coordinar totes les activitats i manifestacions
culturals. Les comissions falleres són elements identitaris de mediació entre
l’individu i la totalitat de la ciutat per mitjà de la demarcació fallera. Cada faller es
defineix per la seua adscripció a una comissió i a una demarcació. Però són molt més,
són un espai de reunió periòdica on es desenrotllen relacions socials que impliquen
i interrelacionen famílies senceres; de fet, és molt habitual que iaios, pares i
xiquets pertanguen a una mateixa comissió. És un espai de convivència, un lloc de
trobada intergeneracional i, fins a cert punt, també interclassista i de creixement
intercultural.
La comissió fallera marca el pas d’un cicle anual amb tot un conjunt d’activitats rituals
i espontànies, reforça el sentiment de pertinença a la comunitat i ofereix un
instrument simbòlic per a carregar de sentit, no sols l’espai urbà, sinó el pas del
temps tot individualitzant cada exercici faller al voltant de la falla i dels càrrecs
de València BIC
sola

36. EQUIP
34
simbòlics i executius de representació. És significativa l’elecció de les falleres majors
i dels presidents de cada comissió, que exerciran la representació de l’esmentada
demarcació fallera i que són renovats anualment.
Com en el cas de la demarcació, les comissions falleres coneixen un procés de creixent
estabilització i institucionalització al llarg del segle XIX i inicis del segle XX,
fins a convertir-se en associacions, amb els seus càrrecs i juntes directives, amb la
qual cosa esdevenen un espai híbrid de convivència i interpenetració de formes
jurídiques estatals, i altres de procedència tradicional. Les comissions, a més, han
desenrotllat una complexa xarxa institucional supraassociativa, amb federacions
d’associacions, com ara les agrupacions de Falles, unides per criteris d’afinitat,
o les federacions, per criteris econòmics.
La Junta Central Fallera és l’organitzadora de tots els esdeveniments oficials, amb la col·laboració
de la Diputació i de l’Ajuntament de València. Sorgida després de la Guerra Civil com
un mecanisme de control, és l’escenari on es resolen els conflictes i les negociacions
entre els interessos populars i els polítics de les institucions de govern de la ciutat.
Des de l’any 1944, el regidor de Fires i Festes de l’Ajuntament de València presideix
la Junta Central Fallera.
La important acció de la Junta Central Fallera d’administrar i ordenar, junt amb l’ajuntament,
els cada vegada més nombrosos i complexos actes de la celebració amb els reglaments
que regeixen el món faller per a dur a terme una sèrie de figures i tradicions,
com són les falleres o la «Plantà», fa que l’espai públic (una altra de les cares de
l’evolució de la festa) estiga caracteritzat pel creixement dels censos fallers, l’augment
dels pressupostos i la multiplicació de nous actes i festejos, que són conseqüència
directa de la influència enorme que l’esmentat organisme centralitzat realitza.
Espai cultural
La falla
Els monuments fallers són l’element central original de la festa i també l’element simbòlic
al voltant del qual es desenrotlla tot el cicle ritual. Es tracta d’un element artístic i
efímer, amb una evolució estètica pròpia. Des dels seus orígens, moment en què prenien
el llenguatge estricte de la cultura popularvalenciana, ha presentat una interessant
evolució de diàleg, interrelació i apropiació d’elements de les cultures elitista i de masses.
Les Falles

37. DE REDACCIÓ
35
Les falles o monuments fallers són les composicions d’elements artístics que, amb el pas
dels anys, van evolucionar de les fogueres de trastos vells i dels primigenis ninots
creats amb l’objectiu de ser devorats pel foc i que, en si mateixos, estan carregats d’un
gran sentit crític i irònic sobre fets socials censurables. La falla té una estructura
interna de fusta que es recobrix de cartó, tela o nous materials, que narra un tema
satíric i crític gràcies a les històries que conten els ninots.
Hui en dia, els monuments fallers han generat tota una estètica pròpia, amb diferències
perceptibles entre corrents artístics dominants al llarg de les diferents èpoques,
i amb una convivència actual entre corrents hegemònics i altres que les interpel·len
i tendixen cap a la subversió. Les falles construïdes pels fallers mateixos, com en
els orígens de la festa, conviuen amb les construïdes pels artistes fallers. Els seus
elements estètics sempre han estat condicionats per la seua pròpia funció ritual i pel
context social i polític, la qual cosa té conseqüències formals. És, per tant, un element
cultural específic i que ens mostra l’impacte en les classes populars dels processos
històrics. També és destacable que la construcció de la falla ha generat un vocabulari
tècnic específic (remat, contrarremat, figura, ninot...) i el que es refereix als seus
elements constructius i arquitectònics (bastidor, cabiró, vareta...).
Cicle ritual
Les comissions falleres marquen els diferents moments de l’any, definit com a exercici faller,
per mitjà de tota una sèrie d’esdeveniments rituals, entre els quals destaquen
l’elecció de la fallera major (de cada comissió i la denominada fallera major de València,
que representarà tota la ciutat), i les presentacions i exaltacions de les falleres majors,
actes que aconsegueixen la major densitat en la setmana fallera pròpiament dita.
de València BIC
«barraca»:

38. EQUIP
36
Abans d’esta setmana fallera s’inicia la festa amb la Crida, un acte que és el resultat de l’evolució
tradicional del pregó i que se celebra l’últim diumenge del mes de febrer. En este acte,
la fallera major de València reuneix en les antigues portes de la ciutat, les Torres dels
Serrans, totes les comissions falleres i es realitza una crida a la iniciació dels festejos a
tots els valencians i a tots els visitants. També hi ha un esdeveniment previ digne
de ressaltar, l’Exposició del Ninot, en la qual s’exposen vora huit-cents ninots (dos per
cada comissió fallera: l’un de la falla infantil i l’altre de la falla major); el públic visitant
vota pel millor ninot i del resultat d’este veredicte de la votació popular sorgirà el
«ninot indultat», és a dir, el ninot que se salvarà de la crema i que passarà al Museu
Faller com a representant de les Falles d’eixe any.
Entre els dies 1 i 19 de març es dispara la «mascletà», espectacle pirotècnic diari i diürn basat en la
progressió harmònica del soroll, i que és un dels actes més valorats pels valencians. Es
compon bàsicament de l’explosió de petards, masclets, amb una part terrestre,
a la qual s’afig, al principi i al final, una part aèria. És un espectacle per a sentir i
escoltar, ja que es produeixen sensacions semblants a l’audició d’un concert
i s’aconsegueix que l’estrèpit ho òmpliga tot durant sis o set minuts.
Però l’eix central, el que té major valor simbòlic de les Falles, és la «Plantà» (actualment es fa la nit
del 15 de març), que inicia la Setmana Fallera. Ja el dia 14 es planten les falles infantils,
i el 15 els monuments majors. És l’acte d’erigir les Falles. Tradicionalment, este acte es
realitzava en un sol dia, la qual cosa augmentava la competitivitat de les comissions
i feia acréixer l’emoció, ja que el monument, si no estava totalment acabat,
era desqualificat per part del jurat avaluador. Són rituals singulars, de significat
simbòlic dens i amb la seua pròpia tècnica i tota una sèrie de sabers tradicionals
implicats, exemplificat amb la «plantà al tombe», que consisteix en la planta
col·lectiva que alça, amb l’ajuda d’un gran nombre de fallers (és a dir, manualment,
sense ajuda de grua), l’acabament del monument prèviament acoblat en horitzontal.
Ja iniciada la festa, es realitza tots els dies la «Despertà», cercavila realitzada pels membres
de les distintes comissions a primera hora del matí en què s’exploten els petards
denominats trons de bac, en companyia de la banda de música. També es realitzen
durant tots els dies de festa nombroses cercaviles, amb els fallers abillats amb els seus
trages regionals, que consoliden la consciència de pertinença a la demarcació.
Cal remarcar en este moment la importància del so de la festa. La presència de la
banda de música és una de les constants de les festes valencianes de tipus religiós o
civil, i dins de les Falles és una part significativa de la festa. Una gran majoria
Les Falles

39. DE REDACCIÓ
37
de pobles i de xicotetes ciutats de la Comunitat Valenciana tenen banda de música,
i en estes dates es desplacen a València, ja que normalment cada comissió fallera
en contracta una perquè l’acompanye durant tots els actes fallers i òmpliga la ciutat
de música festera. També és destacable la recuperació de la música tradicional
valenciana que acompanya ritualment el món faller en els seus dies de festa:
estem parlant del tabal i de la dolçaina, instruments genuïns que la Festa de les Falles
ajuda a conservar.
Entre els nombrosíssims actes que se celebren, cal destacar l’arreplega de premis, acte en què
cada comissió acudeix a la plaça de l’Ajuntament a recollir de mans de la fallera
major el premi concedit a la seua falla, segons la seua categoria. Este esdeveniment
ompli novament la ciutat de música i de colorit. Però entre tots els actes cal destacar
l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats, integrat com a acte central per
a la vivència actual de la festa de molts fallers, encara que l’inici va tindre lloc en
els anys quaranta del segle XX. Cada fallera ofereix un ram de flors amb els quals es
confecciona un espectacular tapís de flors, a manera de manto, que cobreix el cos de la
Mare de Déu i l’estructura de fusta del qual permet anar entrellaçant els rams per
a formar impressionants dissenys. Les falleres majors de València, que són les últimes
a desfilar davant de la Mare de Déu, clausuren l’acte. La nit del dia 18 de març es
realitza el més important i espectacular castell de focs artificials, que tanca la sèrie
de castells de les festes, el conegut com a «Nit del Foc», que ja preludia el fi de les
festes, l’endemà.
I de la mateixa manera que hem dit que l’eix amb major valor simbòlic de les Falles és la «Plantà»,
que inicia la festa, també ho és l’acte que les tanca, la «Cremà» dels monuments,
que tradicionalment es feia la vespra de Sant Josep, però actualment és en la nit del 19
de març. És l’acte que clausura les festes, normalment precedit per focs artificials, i en
el qual la fallera major de cada comissió, junt amb el president, encén la metxa de la
de València BIC
barraca de

40. EQUIP
38
traca que calarà foc a la falla. Es duen a terme tècniques específiques que fan
de la «Cremà» un espectacle escènic impactant («una bona cremà», segons el
dictamen popular) i segur, amb la caiguda de les peces grans de manera adequada
i rítmicament estètica, en el qual es vinculen els sabers populars i col·lectius dels
fallers amb els tècnics i especialitzats dels artistes fallers i dels pirotècnics. A l’inici
de la nit es cremen les falles infantils i, posteriorment, es fa la crema dels monuments
principals, acte amb què s’acaben les festes. Tot València és una gran foguera, el foc
purificador que tot ho neteja i fa que tot comence novament. D’estes cendres en
tornaran a nàixer immediatament les Falles de l’any següent.
Ofici d’artista faller
El constructor professional de les falles és l’artista faller. Es tracta d’un ofici específic que, amb
la seua organització gremial, conserva tot un conjunt de característiques dels oficis
tradicionals, com és, per exemple, la perpetuació dels seus sabers orals per mitjà de la
figura de l’aprenent. L’artista faller presenta tècniques específiques de disseny
i construcció, amb tot un vocabulari tècnic propi i ferramentes singulars. Es tracta
d’un conjunt de sabers i habilitats d’origen popular tradicional que s’han vist
influenciats tant per les exigències estètiques de diversa procedència (per exemple,
el risc de l’equilibri de l’acabament de la falla, com a valor), com per la evolució
tecnològica d’un procés que, en essència, s’ha mantingut constant. L’especificitat de
construir un element artístic que ha de ser cremat en una plaça pública genera en
el seu entorn unes exigències tècniques específiques.
A més, l’organització gremial dels artistes és un valor cultural tradicional d’interessant protecció
i salvaguarda, així com la concentració dels seus tallers i naus en una zona específica
de la ciutat, dissenyada i construïda per a este fi: la Ciutat de l’Artista Faller.
Literatura fallera
Hi ha altres institucions, com Lo Rat Penat, que es van fer càrrec del concurs de premis que
s’atorgaven a les Falles a la fi del segle XIX, i encara que el 1901 va ser l’Ajuntament de
València el que va prendre el relleu a esta organització cultural amb l’oficialització
d’estos premis municipals, l’expansió i evolució dels llibrets de falla es deu
fonamentalment a Lo Rat Penat, que, el 1903, va concedir un guardó de caràcter anual
Les Falles

41. DE REDACCIÓ
39
al millor llibret i explicació de la falla. Este element de difusió de la cultura fallera ha
evolucionat molt, ja que s’ha convertit en un volum de grans dimensions i acurades
edicions: el contingut va més enllà de l’explicació en vers de la temàtica de la falla
a què pertanyen, i apareixen articles sobre temàtiques diferents, col·laboracions de
prestigiosos protagonistes de la cultura valenciana, així com l’anàlisi de la història de
barris i de comissions. És, en definitiva, una obra de capital importància per a difondre
l’origen faller i la cultura valenciana.
Des de mitjan segle XIX, els monuments fallers eren acompanyats per les Explicacions i
Relacions, text en vers del seu contingut satíric. De vegades elaboraven les escenes
representades en la falla, però en unes altres ocasions eren composicions literàries
paral·leles al voltant del mateix tema. Estes composicions provenen directament
dels Col·loquis i d’altres textos de la literatura popular en valencià des del segle XVIII,
i en eixe sentit són una interessant supervivència en un nou context i una mostra de
com les Falles són el vehicle que donen el pas a la modernitat de tota una allau
de continguts culturals populars tradicionals. Estes Explicacions i Relacions van
donar lloc al llibret de falla, que evolucionaria al llarg dels segles XIX-XX fins a
convertir-se en una espècie d’anuari de les comissions falleres. Junt amb estes,
apareixeran elements institucionals de cada any: cens, càrrecs executius
i representatius, però també tota una allau de textos literaris, des d’assajos fins a
poemes d’exaltació de la festa o dels seus representants, que constituïren tot un
ampli corpus de literatura popular fallera, valuós i representatiu, i que és necessari
conservar. A més, alguns d’estos esdeveniments comunitaris del cicle ritual
(especialment els que tenen a veure amb el càrrec de representació, en concret,
de les falleres majors) van incloure representacions teatrals i inclús configuraren tot
un gènere específic, L’aproposit, xicoteta obra còmica que dona pas a l’exaltació ritual
de la fallera major i que, moltes vegades, és obra dels fallers. A més,
de València BIC
fira o

42. EQUIP
40
des de l’any 1912, en què es publica la revista Pensat i Fet, la Festa de les Falles
ha donat origen a una allau de publicacions de caràcter divers que han configurat,
no sols un espai disciplinari propi, sinó un verdader camp cultural en què conviuen
escriptors amateurs de les mateixes comissions amb especialistes provinents del
periodisme i la literatura. Tota la literatura fallera està escrita en valencià, fet que la
converteix per ella mateixa en un important element patrimonial necessitat
de salvaguarda.
Indumentària tradicional
Al voltant de la festa s’ha desenrotllat tota una recuperació i codificació de la indumentària
tradicional popular, considerada un element identitari. Encara que este element,
per ell mateix, no és específic de les Falles, sí que ho són la seua integració en el cicle
ritual (des de la brusa menestral fins a les diferents connotacions simbòliques de
la utilització d’una o altra de les variants del trage pròpiament dit o de les diverses
versions de la indumentària masculina) i la construcció d’una indumentària pròpia.
El trage de llauradora o valenciana ha esdevingut trage de fallera. La indumentària
tradicional i la seua recuperació i codificació també han generat, per tant, tota una
sèrie de sabers especialitzats i específics i un elaborat i complex vocabulari tècnic,
amb la supervivència de ferramentes tradicionals de confecció.
Esta indústria de la seda va tindre gran relleu a laValència de l’Edat Mitjana, que va arribar
a ser un important enclavament tant en la fabricació com en la distribució d’estos teixits
sumptuaris. La sederia valenciana ha generat al llarg del temps implicacions socials,
individuals o col·lectives, i que d’alguna manera segueix activa en l’actualitat, si no en
forma de velluts, sí de teixits sumptuaris de gran bellesa i prestigi,que nodreixen de color
moltes de les nostres festes significatives, com ara les Falles. És necessari destacar el
teixit de seda, elaborat amb telers tradicionals i amb motius ornamentals antics, és a dir,
«l’espolí». D’estos antecedents sorgixen la bellesa i la sumptuositat de les teles amb què
es confeccionen els trages que els valencians visten en estes festes.
En la recuperació dels trages tradicionals amb què s’han vestit els valencians hi ha tingut molt
a veure un ofici propi: el d’indumentarista. En resum, tots els sabers relacionats amb
la indumentària tradicional són una excel·lent mostra de l’evolució de la codificació
del vestuari tradicional de les classes populars en general i rurals en particular,
desenrotllat a partir de la percepció de la distància històrica.
Les Falles

43. DE REDACCIÓ
41
Al voltant d’este cicle ritual i de la indumentària tradicional, altres oficis han desenrotllat
elements específics i tècniques singulars. La seua utilització en la festa ha permés
la supervivència moderna d’alguns elements tradicionals. Ens estem referint,
per exemple, a l’orfebreria, dedicada a la confecció de complements específics de
la indumentària tradicional, en què els mestres orfebres cuiden al detall les joies que
ressalten l’espectacularitat d’un vestit que recorda, com ja hem esmentat, el poder de
la seda en la ciutat de València; i, també, a la fabricació artesanal de ventalls,
als sabers de perruqueria relacionats amb l’elaboració del pentinat tradicional,
a les tècniques dels seders, implicades en la confecció dels espolins abans comentats,
o a la floristeria, implicada per la importància dels ornaments florals en diferents
moments del cicle ritual, especialment en l’Ofrena de Flors.
Pirotècnia
La pirotècnia és un element que la Festa de les Falles comparteix amb unes altres festes
populars valencianes per tot Espanya i tot el món. Però el que és específic de la
pirotècnia fallera és la seua implicació dins del cicle ritual faller. No sols és que cada
esdeveniment faller apareix subratllat i emfatitzat per la presència dels elements
pirotècnics, sinó que alguns dels esdeveniments del cicle són específicament
pirotècnics.
Els sabers tradicionals dels pirotècnics són fonamentals en la configuració ritual
d’esdeveniments propis del cicle ritual faller, especialment de l’acte de la «Cremà». En
este moment es combinen els sabers específics dels pirotècnics i dels artistes fallers
per a la correcta realització de l’esdeveniment. Per a açò, es pot considerar
de València BIC
barraca de

44. EQUIP
42
la pirotècnia, amb els seus oficis tradicionals implicats, els seus sabers específics i el
seu vocabulari tècnic, com una part constituent i necessària de l’espai cultural de la
Festa de les Falles.
Llegat artístic: els museus fallers
Hi ha dos museus dedicats a la conservació de peces originals procedents dels monuments fallers
i que constituïxen, per tant, l’únic vestigi físic de les Falles destinat a la combustió.
En el cas del Museu Faller, es tracta d’una col·lecció que arreplega els ninots indultats
del foc per votació popular des de l’any 1934. És, per tant, un document d’inestimable
valor sobre diferents corrents artístics dins de la construcció de falles, sobre diferents
tècniques constructives i, sobretot, sobre l’evolució del gust popular al llarg de les
dècades. Es tracta, doncs, de tota una història de la recepció.
L’altre és el Museu del Gremi d’Artistes Fallers, situat en la seu del gremi, en la Ciutat Fallera,
i que forma part, per tant, d’este espai singular. El museu dona compte de manera
divulgativa de les diverses tècniques de construcció dels monuments al llarg de
la història i pretén divulgar una part del saber específic del gremi. A més, conserva una
sèrie de ninots, de peces de monuments originals, que oferixen una mostra àmplia
dels diversos corrents estètics apareguts en el disseny dels monuments fallers i de
l’obra d’algunes de les seues figures destacades al llarg de les dècades.
Es tracta, doncs, d’una col·lecció amb un criteri propi, que mereix també ser protegida
i ampliada, especialment en el vessant de divulgació dels sabers tècnics específics
relacionats amb l’ofici d’artista faller.
Llegat documental
La Festa de les Falles, al llarg de la seua història i evolució, ha generat nombrosa documentació,
tant administrativa com literària, d’important valor patrimonial. Es tracta de les
publicacions generades per les mateixes comissions, i dels esbossos i memòries
depositats en l’Arxiu de l’Ajuntament de València i que havien de presentar-se per
a aconseguir el permís municipal per a plantar la falla. En molts casos són l’únic
document de què disposem sobre eixos concrets monuments fallers.
D’altra banda, la festa, com a fet social i popular, ha generat també una gran quantitat de
documents sobre ella que ens permeten conéixer les diferents fases de la seua
Les Falles

45. DE REDACCIÓ
43
evolució, publicacions no estrictament falleres, com ara la premsa diària,
però sobretot les fotografies i filmacions cinematogràfiques de monuments fallers,
de les fases de la seua construcció i d’esdeveniments rituals que s’han anat generant
tant des del periodisme com des dels particulars, i que tots units constitueixen un
element patrimonial fonamental per al coneixement de l’evolució de la festa,
de la interrelació amb els processos històrics i per a la salvaguarda del seu
llegat tradicional.
Definició de l’àmbit espacial i temporal
Pel que fa a l’àmbit espacial, sempre a la ciutat de València, cal assenyalar que les Falles són una
festa de veïnat que es caracteritza i delimita fonamentalment per tindre com a centre
neuràlgic el carrer o la plaça on es planta el monument, espai a partir del qual s’estén
pels voltants i carrers adjacents.
L’àmbit temporal es concreta del 14 al 19 de març, precedit dels actes preliminars que anuncien
la festa.
falla.
de València BIC

46. 44
Les Falles
de València BIC

47. 45
ELS FETS
II. Ciutat i país
L’assemblea de les Falles Populars de València defensa repensar el model de festa i acabar amb
la mercantilització.
Un mes després de la celebració de les Falles a la ciutat de València, algunes membres de
l’assemblea de les Falles Populars i Combatives reflexionen sobre la necessitat de
canviar el model d’aquesta festa perquè siga de gaudi públic i s’acabe amb
la mercantilització i l’ús irrespectuós dels diferents espais.
Les Falles Populars i Combatives (FPC) van nàixer a la ciutat de València l’any 2002.
Històricament, l’esquerra del País Valencià havia renunciat a aquesta celebració,
no de manera generalitzada, però sí una part important, per ser una festa dominada
pels sectors més conservadors i, sobretot, per aquells relacionats amb el món blaver
valencià. “Volíem tornar a l’antic esperit de les Falles i no renunciar a una festa que
també és nostra. D’aquesta voluntat van nàixer les Falles Populars i Combatives,
per tal d’oferir alternatives culturals i festives que permeten viure les festes de forma
diferent”, explica Marc Gonzalo, membre de l’organització de FPC.
Els inicis van ser modestos. Oferien mistela i coca de llanda en esmorzars populars pels carrers
més transitats del Carme, on les tauletes informatives exhibien fullets amb les
activitats que es realitzaven aquells anys. “En l’any 2005, férem un pas endavant
amb l’organització d’un concert a l’aire lliure”, recorda Gonzalo. Així, el col·lectiu va
respondre a la demanda per part de molta gent d’un oci més compromés, de concerts
de grups que cantaren en valencià i d’activitats gratuïtes per a tothom. Algunes de
les activitats que s’han fet al llarg dels anys, a més de concerts i revetlles, han sigut
els partits de pilota valenciana, calçotades o campionats de futbet, entre d’altres.
Falles Populars
i Combatives
IVÁN ARGENTE I GUISEPPE SAVINO
ladirecta.cat

48. IVÁN ARGENTE
46
“Entre els records més entranyables hi ha els primers esmorzars de Falles i els primers concerts en
valencià. Jornades plenes d’alegria”, manifesta ManuelaAlandes, una altra membre de les
Falles Populars. Un dels esdeveniments que més afluència genera són els concursos de
paelles. “Abans trucava els amics perpreguntar-los si podienvindre al concurs, perquè
érem poca gent de debò.Ara, però, et criden ells, perquè no troben lloc perplantarels ferros
i ferla paella”, explica Gonzalo, qui afegeix que moltes de les participants quevan formar
part dels orígens de les FPC, i ara ja no poden dedicartemps a l’organització perdiversos
motius, continuen assistint a les activitats que es desenvolupen.
Per ser fallera de les Falles Populars, no s’ha de pagar cap quota. Es tracta d’un funcionament
diferent del de la resta de colles falleres que inclouen les seues activitats dins de la
programació oficial. Tot i això, les seues membres defensen que no són un moviment
antifaller. “No estem en contra de les Falles. Moltes companyes i jo mateixa són
autèntiques falleres”, subratlla Alandes. Les FPC reivindiquen una visió en contra
de la comercialització de la festa, així com de la seua privatització i la dels espais
públics. “L’èxit de la festa és la utilització de l’espai públic per part de totes i ocupar-lo
amb activitats compromeses és positiu. Aquesta filosofia ens ha acompanyat des del
principi”, afirma la membre.
Els entrebancs de les institucions
Per a celebrar les Falles Populars, l’assemblea requereix un solar públic on poder organitzar les
diferents activitats. Des dels orígens d’aquesta celebració al marge de les institucions,
han utilitzat diferents estratègies per poder disposar d’un espai, com ocupar carrers
i solars, o demanar la cessió del solar Corona del barri del Carme. Aquest era un solar
abandonat, la propietat del qual estava dividida en mans privades i públiques. Però,
en abril de 2018, es va anunciar la seua venda per construir nous habitatges i una
plaça. Així, es va posar fi al projecte autogestionat i de trobada veïnal que havia
desenvolupat l’assemblea solar Corona en un barri dominat per la gentrificació
i el turisme.
L’any 2016, van sol·licitar un solar públic al costat del Mercat Central, ja que no entenien per què
l’espai públic és exclusiu per a les comissions falleres, que “fiquen carpes, fan negoci
amb la festa i mercantilitzen l’espai”.
Durant els últims anys, l’organització de les FPC va decidir demanar la cessió d’ús d’un solar
a l’Ajuntament, encapçalat per l’alcalde Joan Ribó (Compromís). L’any 2016,
Falles Populars

49. GUISEPPE SAVINO
47
van sol·licitar un solar públic al costat del Mercat Central, ja que no entenien per què
l’espai públic és exclusiu per a les comissions falleres, que “fiquen carpes, fan negoci
amb la festa i mercantilitzen l’espai”, denuncia Gonzalo. Aquell any, segons Alandes,
les propietàries de les tendes i les veïnes del barri del Carme van agrair la neteja i el
respecte dels horaris, iniciant així un model de Falles diferent del predominant,
amb què les queixes per l’acumulació de brutícia es repeteixen cada any. De fet,
enguany, les comerciants del centre històric de la ciutat de València van encetar una
campanya mitjançant la qual denunciaven l’incivisme d’algunes persones
i asseguraven que aquest any “la situació s’havia desbordat, amb l’acumulació de
pixums i residus en alguns carrers i al costat d’edificis emblemàtics”.
Segons les organitzadores, la comunicació entre l’assemblea i l’Ajuntament sempre ha sigut
fluida. La sol·licitud dels permisos reglamentaris es realitza amb prou antelació.
Però, les passades Falles, van trobar-se amb un entrebanc per part de l’Administració.
“Per un entrebanc burocràtic, no vam tindre solar en dies laborals”, critica Gonzalo,
per a qui l’origen del conflicte és que s’informa dels possibles problemes que puguen
sorgir durant els tràmits burocràtics la setmana d’abans o pocs dies abans de l’inici de
les festes. “Aquests detalls desgasten molt l’assemblea, perquè passem moltíssimes
hores al telèfon parlant amb l’Ajuntament o entre nosaltres, i portant paperassa d’un
despatx a un altre”, sentència Gonzalo.
Repensar el model de les Falles
Per a les membres de les Falles Populars, l’altra qüestió que hi ha damunt la taula, és que
l’Ajuntament “no té el valor necessari” per a canviar el model existent de les Falles.
“Per exemple, aquest any, el jurat que havia de qualificar les falles de la secció especial
estava conformat només per homes. En plena mobilització per la igualtat de gènere,
i Combatives
Jaconeixeu

50. 48
Falles Populars
i Combatives
no van atrevir-se a canviar coses com aquesta”, critica Gonzalo. De fet, Alandes
considera que un dels reptes principals és repensar el model d’aquesta celebració.
“Un consistori pot fer prou coses més, només cal valentia. Algunes accions serien
facilitar espais oberts i gratuïts i impedir que les carpes ocupen i privatitzen un
carrer”, defensa.
La celebració de les Falles Populars tampoc és idíl·lica. Per exemple, segons denuncien,
amb el seu creixement també han augmentat “les actituds masclistes, els borratxos
i altres aspectes inacceptables”. Per això, des de fa cinc anys, van activar protocols
davant d’aquestes situacions, a banda de fer campanyes concretes per reivindicar
unes festes lliures d’agressions sexistes, homòfobes i trànsfobes, així com diferents
activitats per conscienciar a la gent que hi assisteix. També “vam decidir deixar
de proporcionar begudes d’alta graduació, com a mesura per a acabar amb aquests
comportaments”, remarca Alandes. Després de dur a terme aquestes iniciatives,
segons les organitzadores, s’ha aconseguit tindre una festa “més sana”.
Una de les decisions que es va prendre aquest any va consistir a realitzar totes les activitats al
llarg del dia, fet que asseguren que ha permés que les famílies amb menors pogueren
gaudir també d’aquesta festa. “La decisió de no fer cap activitat nocturna ha resultat
beneficiosa per al col·lectiu, ja que ha pogut concentrar tots els seus esforços en les
activitats diürnes i facilitar el gaudi de les falles”, remarca Gonzalo.
Un dels reptes és aconseguir un canvi generacional en l’assemblea i que gent més jove hi forme
part. També es vol reprendre la Junta Solar Fallera, una xarxa formada per tots
els barris que fan falles populars.
Algunes de les activitats de les FPC són muntades per altres col·lectius de la ciutat. Per exemple,
enguany, la xarxa de col·lectius i associacions veïnals Entrebarris va fer un dinar
popular dins de la programació. Però, no són les úniques. Tots els anys,
molts col·lectius, grups musicals i entitat socials col·laboren activament.
“Són tantes les que ens han ajudat. És un gran goig poder comptar amb tanta penya
que ens tira una maneta tots els anys”, afirma Alandes.
En els últims anys, un dels reptes és aconseguir un canvi generacional en l’assemblea i que
gent més jove hi forme part. També es vol reprendre la Junta Solar Fallera, una xarxa
formada per tots els barris que fan falles populars i, així, crear sinergies per defensar
la no mercantilització de l’espai, així com dissenyar una programació on les activitats
autogestionades i assembleàries organitzades durant les Falles de cada barri estiguen
recollides de manera conjunta.

51. 49
ELS FETS
II. Ciutat i país
La Generalitat Valenciana, a través de la Conselleria de Turisme, Cultura i Esport, mitjançant
resolució de data 23 de març de 2015, va posar en marxa la tramitació d’un expedient
destinat a declarar com a Bé d’Interés Cultural Immaterial de la Comunitat Valenciana
la festa de les Falles que se celebren a les ciutats de Xàtiva, Gandia, Sueca, Alzira
i Torrent. Com a conseqüència, la Direcció General de Patrimoni Cultural de la
Conselleria de Cultura, mitjançant comunicació de data 9 d’abril de 2015, va demanar
al Consell Valencià de Cultura que es pronunciara sobre aquest tema, mitjançant
un informe que haurà de ser resolt en un termini de tres mesos.
La Presidència de la nostra institució, en conseqüència, va depositar en la comissió de Llegat
l’encàrrec de realitzar el present informe.
ANTECEDENTS
El Consell Valencià de Cultura ha mostrat en tot moment un particular interés per la festa
de les Falles, que són sens dubte una peculiar forma de celebració festiva que ens
caracteritza com a poble mediterrani. Des de la ciutat de València, aqueixa festa
s’ha anat transmetent a diverses poblacions de les tres províncies de la Comunitat
Valenciana fins a convertir-se en un clar signe d’identitat que és reconegut en tota
Espanya i també en l’àmbit internacional.
Aquest Consell, que l’any 2012 ja va informar favorablement la declaració de Bé d’Interés Cultural
Immaterial a les Falles de València, és anomenat ara a informar sobre un projecte de
declaració equivalent per a les festes falleres que se celebren a Xàtiva, Gandia, Sueca,
Alzira i Torrent. I com ja vam dir en aquella ocasió “entenem que la petició que se’ns
Informe sobre el projecte
de declaració de BIC Immaterial
de la festa de les Falles
de Xàtiva, Gandia, Sueca,
Alzira i Torrent
CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA

52. CONSELL VALENCIÀ
50
cursa ha d’anar referida a la més directa resposta de si aquesta festa, donada la seua
tradició, història, arrelament, contingut i projecció sobre una extensa gamma de
manifestacions de l’associacionisme, l’artesania, l’art i la cultura, mereix ser declarada
Bé d’Interés Cultural Immaterial”.
És pertinent recordar que en les conclusions en les quals recomanem la declaració referida
a les Falles de València també incloem aquesta recomanació: “El Consell Valencià
de Cultura considera que la declaració de Bé d’Interés Cultural Immaterial de
la Comunitat Valenciana ha de fer-se extensiva a les localitats de la Comunitat
Valenciana que tenen constituïda Junta Local Fallera”.
MOTIUS
És obvi que a l’hora de raonar els motius que porten a la nostra declaració final, els valors a
considerar en les festes falleres de Xàtiva, Gandia, Sueca, Alzira i Torrent hauran de
ser similars als que ens van guiar en l’informe anterior. Perquè, deixant fora de perill
la història individual i les peculiars circumstàncies que cada festa ha tingut a la seua
ciutat, estem davant un conjunt d’actes, celebracions i rituals que no poden diferir i de
fet no difereixen d’aquella, sinó que responen a un mateix concepte i riquesa cultural.
És més, el projecte de declaració que ens ocupa assenyala que ens estem referint a
cinc ciutats on es va produir primerencament, entre 1850 i 1900, la “primera època
d’imitació de la festa fallera”.
Així les coses, quant allí vam dir sobre la història, l’origen popular, l’humor, l’artesania,
l’associacionisme, la literatura, la pirotècnia i la il·luminació, la música i l’ús del
valencià en la festa, quant subratllem també sobre la gastronomia específica, el sentit
artístic dels monuments i la formació dels seus artistes, ens serà útil també ací. Tant a
l’hora d’emmarcar els festejos d’aquestes cinc històriques ciutats com d’enjudiciar
els valors que acrediten la nostra recomanació.
En efecte, cap de les facetes abans enumerades, convertides en referents, pot faltar a l’hora de
definir un cicle de festa fallera. I en els cinc casos els veurem complits amb escreix,
quan analitzem les seues característiques. Homogèniament, amb una coherència
sense fissures, trobarem que la festa fallera de les cinc ciutats té les seues arrels en
la segona meitat del segle XIX i que, amb el pas dels anys, s’han anat consolidant
i estenent, amb més riquesa i participació, amb més qualitat i lluentor, conforme
el temps transcorria. Una Junta Local Fallera coordina les celebracions i hi ha sempre
Informe sobre el projecte de
declaració de BIC Immaterial de

53. DE CULTURA
51
una harmònica relació de col·laboració amb les autoritats municipals. També es farà
evident que en tots els casos estem davant una festa que es desenvolupa entre el 14
i el 19 de març, que fa del carrer el seu escenari primordial i de l’humor el seu gran
pretext. La sàtira, la pública exposició dels defectes de la societat amb un sentit crític,
s’expressa a través d’escenes en les quals escultura, pintura i decoració es combinen
artísticament. Tot naix per al foc, però té una finalitat moral, en tant que la crítica
pública es convertirà en un càstig ritual que brolla d’allò més profund del poble.
I al mateix temps, tot va embolicat en l’ús harmònic de les belles arts, al servei d’un
desig de perfecció plàstica.
En tots els casos, aqueixa serà la substància popular de la festa fallera. Que es combinarà amb l’ús
del valencià en la literatura i en els rètols explicatius de la falla i, en una sèrie d’actes
oberts al barri on música i pólvora s’aliaran de la forma més expansiva. El ritual de
la “Plantà” i, al final de la festa, la “Cremà” dels monuments fallers, seran el punt de
partida i la meta d’una sèrie de festejos que, excepte matisos, guarden homogeneïtat
en les cinc ciutats que considera aquest informe. I que, com és costum, omplin tot el
cicle anual amb altres celebracions: “l’apuntà”, “la replegà”, l’elecció i presentació de
la fallera major i la seua cort d’honor i l’Ofrena, arribat el moment, seran fites de
la festa, juntament amb cercaviles, vetlades teatrals, setmanes culturals i tota una
gamma d’actes que inclouen multitud de variables.
Com és evident, la falla serà més autèntica i tradicional com més arrelada estiga amb les gents
i els trets del barri en què s’alça. I encara que la temàtica del monument plantat
al carrer s’haja fet universal en temps recents, els vincles entre la festa, els seus
organitzadors i els veïns seran imprescindibles. I veurem que es presenten
especialment rics en les cinc ciutats que ens ocupen, mentre es tracta de poblacions
més reduïdes, i també més homogènies.
la festa de les Falles de Xàtiva,
Gandia, Sueca, Alzira i Torrent
el cèlebre