Treball creatiu j.fuster 22 c

19.323 visualizaciones

Publicado el

textos creatius imitant els assajos de Joan Fuster fets per alumnes de 2n de batxiller

Publicado en: Educación
0 comentarios
0 recomendaciones
Estadísticas
Notas
  • Sé el primero en comentar

  • Sé el primero en recomendar esto

Sin descargas
Visualizaciones
Visualizaciones totales
19.323
En SlideShare
0
De insertados
0
Número de insertados
17.370
Acciones
Compartido
0
Descargas
2
Comentarios
0
Recomendaciones
0
Insertados 0
No insertados

No hay notas en la diapositiva.

Treball creatiu j.fuster 22 c

  1. 1. Antologia de TREBALLS CREATIUS “SER JOAN FUSTER” 22C 1. La música no es toca, d’Andrea Martínez 2. Forta atracció al perill, d’Andrea Martínez 3. La pressa, de Marcial Dolz 4. L’amistat entre sexes, de Marcial Dolz 5. La perfecció, d’Eva Iniesta 6. Les cartes, d’Eva Iniesta 7. L’amor com a negoci, d’Alba Berzal 8. La gelosia, de Claudia Ruiz 9. Immigració, de Núria Milhazes 10. Homosexualitat, d’Ana Fuster 11. Sofà, de Luís Ferrando 12. Els nostres circs, de Zulema Hernández 13. Moda, de Marta Martí 14. Mentida, de Maria Campo 15. Demà és només un adverbi de temps, de Denisse Maccaferri 16. L’amor, d’Andreu Vera 17. Amor, d’Andrea Ribas 18. La mort, de Rebeca Mansilla 19. Els diners, de Maria Sánchez IES JOANOT MARTORELL DE VALÈNCIA DEPARTAMENT DE VALENCIÀ Març 2014 2n de Batxiller
  2. 2. La música no es toca He sentit moltes vegades dir: «¡Quina merda de cantant!» o «¡Això no es pot considerar música!». Seria hipòcrita si negara que a vegades he arribat a desitjar que llevaren alguna cançó perquè el gènere o el grup que sonaven no eren del meu grat. Tothom ho ha fet. Però aquestes puntualitzacions no són més que opinions, comentaris de gent ignorant. Trobem música en totes parts. Inevitablement, la música forma part de les nostres vides, sempre ens acompanya. Podràs veure gent en una cafeteria parlant tranquil·lament i de fons la ràdio posada (amb música, òbviament), música en els anuncis publicitaris, música «fins en la sopa». I és que la música, vista com a simple distracció, és una cosa buida, insubstancial. És en aquest moment quan podem pensar que un determinat tipus de música ens resulta cansina, odiosa -¡I ho es!-. Per a que la música siga totalment gaudible, ha de convertir-se en un sentiment. La música no és una simple distracció. Hem d’entendre que els «artistes» (els que de veritat viuen la música, no aquells merament «comercials»), expressen els seus sentiments, els seus pensaments, conten històries que volen traure del seu interior i compartir amb altres en forma de cançó, i això és totalment respectable i admirable. La música es pot convertir en la millor teràpia possible, en el nostre remei curatiu. A vegades ens sentim identificats amb la lletra d’una cançó i sentim un petit alliberament -eixe era l’objectiu de «l’artista»-, altres aconseguim relaxar-nos completament després d'un dia dur, o al contrari, ens motivem de tal manera escoltant les nostres cançons preferides, que ens millora el dia completament, ens desestressem una mica i comencem a somriure -¡Tant de bo somriguérem més aviat!-. La música ens dóna la vida. No la critiquem, gaudim-la. Andrea Martínez 22C
  3. 3. Forta atracció al perill Potser vivim en un món massa avorrit. Hem convertit les nostres vides en una rutina constant. Des que ens alcem fins que ens gitem, tots els dies es repeteix -de manera aproximada- el mateix planning. De vegades, cal trencar amb eixa monotonia, innovar, obrir-se a noves possibilitats i arriscar. Són nombroses les activitats que els humans fan per oci i que resulten extremadament perilloses. Sí, ens atrau el perill. Quan ens arrisquem, o quan arrisquem allò important -la vida crec que és prou important- alliberem adrenalina, que ens fa que oblidem tots els problemes per un instant. Augmenten significativament les xifres de les persones que practiquen esports de risc - la gent viu massa estressada actualment- i experimenten noves sensacions. A més, molts treballen cada dia posant-se en perill, i segurament són més feliços. Però hi ha qui té por al risc -no és estrany-. Exposar-nos a situacions perilloses accelera el ritme del nostre cor, i molts s’espanten davant d’aquesta situació. Jo pense que el cor s’accelera perquè de veritat està gaudint d’aquest canvi, ho necessita, fa que sentim que som lliures. No obstant, molts gaudixen veient perillar la vida dels altres -independentment de si els agrada el risc per a ells mateixos o no-. A aquells que odien arriscar-se -massa conformistes per al meu gust- pense que els agrada veure a altres en una situació perillosa degut a dos factors: tenen una petita esperança de que li passe alguna cosa al «valent», encara que siga petita, i així sentir-se orgullós de si mateix per “no haver fet una bogeria”, d’altra banda pense que es moren d’enveja perquè no poden fer coses noves amb les quals gaudir, no poden eixir de la rutina, tenen por. Mitjançant la observació d'uns altres en perill, ells –els diguem-ne «covards»-, imaginen que són ells mateixos els que realitzen aquestes proeses dignes d’admiració. Definitivament -ja siga en la nostra pell o en la dels altres-, tota activitat que comporte un perill ens resulta atractiva, gratificant i reconfortant. I no és per a menys. Les noves experiències són exactament això, noves, -no hi ha altra paraula millor per a descriure- les-. Són experiències que encara no has viscut i per tant no saps si et poden agradar o no. No tinguem por, eixim de l’avorriment diari, arrisquem. Comencem a viure! Andrea Martínez 22C
  4. 4. La pressa Sempre s’ha considerat que aquells que es prenen la vida amb un sentiment parsimoniós, mai arriben a ser ningú en la vida. La lentitud, l’arribada tard als llocs, la impuntualitat és una de les majors i més grans “faltes d’educació”, encara que he de dir que és un dels problemes que més m’afecta a diari. Però, ¿no deia l’antic refrany vísteme despacio que tengo prisa? Doncs, d’aquesta unitat fraseològica plena de sentit, podem concloure que, la pressa –com a forma d'executar les accions i com a mode de vida- no és positiva. Les grans i més importants decisions, sempre s’han pres amb “calma”, amb temps. O això crec. De segur que la Constitució espanyola no es va escriure en una vesprada. O sí, si ens parem a observar algunes de les seues incongruències, podríem afirmar que sí: es va fer ràpid i malament. La pressa és l’element corruptor que afecta a la nostra actual societat, formada per una massa de gent amb el temps just, dinàmica, canviant, constant. La culpa és dels que tenen el poder, de segur que el dia té 24 hores perquè ells ho han decidit... ¡Sempre buscant fotre al poble! Encara recorde un temps en què les persones deambulaven pels carrers, simplement per passejar al ritme marcat per una conversa fortuïta i improvisada. Això s’ha perdut, ja no ocorre, els nostres carrers estan plens de vides fugaces que troben aquest espai com una via d’accés als seus destinataris, no consideren el carrer un lloc d’estància. Damunt, tots porten “cascos”, auriculars que baixen de les orelles a l'aparell aquest MP3 o al mòbil – ara li diuen android- . Els dispositius mòbils han esdevingut elements alienadors, han aconseguit acabar amb les relacions i les comunicacions directes entre persones. La pressa ens estressa, acaba amb la temprança i la paciència, que és la clau de l’èxit, sempre ho ha sigut. No ho dic jo, ho diu la història, que mai s’equivoca. Marcial Dolz 22C
  5. 5. L’amistat entre sexes Abans d’escomençar cap tipus de reflexió, cal tenir clara una qüestió principal: ¿és possible l’amistat entre homes i dones? La resposta és : “depèn”. ¿De què “depèn”? Depèn del tipus d’amistat que es tracte. La meua experiència vital m’ha permès establir dos tipus de relacions d’amistat entre homes i dones: els amics i els millors amics. És probable que la idea simple d’amics – simple, com a adjectiu diferenciador del terme íntims- semble la més inconsistent, que no es basa en una amistat real, i que l’amistat dels millors amics és la més real i única. ¡Això és fals! Em permet el “luxe” de pensar que és totalment al contrari: l’amistat vertadera es troba entre amics estàndards. Però, en arribar a la millor amistat, entrem en un terreny perillós, hem d’anar en compte. Sempre un dels dos pols de la relació, o tots dos, acaben sentint certa atracció per l’altre component de la parella. Això ho sabem ”tots”. Cal abandonar ja el tòpic de “Solament és el meu millor amic”. Perquè un dels dos no el considera així. Però, el problema no finalitza en aquest punt, encara va més enllà. Les coses agafen altra tonalitat quan els dos descobreixen el foc que hi ha entre ells. La relació crema. ¡Perill! El termòmetre comença a pujar i a pujar i els amics no saben frenar. Estan caxondos perduts, és podria fregir un ou damunt d’ells. Nietzsche ja ho deia: “Les passions que es reprimeixen acaben per explotar”. I exploten, ja ho dic jo que exploten. Quan la situació es refreda les mirades són estranyes, incompreses, ningú entén que ha pogut passar. Però de sobte ho comprenen tot: no són amics, són millors amics. Marcial Dolz 22C
  6. 6. Les cartes M'entristix veure com s'estan perdent les "velles" tradicions de comunicació... no em referisc a la xarrada dels diumenges en el bar de la cantonada o a les conversacions amb el veí de dalt sinó a la carta escrita, la de tota la vida. Amb açò, no vull donar a entendre que estiga en contra de les noves tecnologies. Al contrari. Estaria mentint si diguera que no m'agrada la musiqueta del whatsapp quan he rebut un missatge nou o el simbolet que apareix en el mòbil cada vegada que algú m'ha retwiteat l'última frase que he pujat al Twitter. Ho accepte, sóc un enganxat a la xarxa, però tot açò no té ni punt de comparació amb l'entusiasme i l'alegria que tenia quan rebia una carta per correu i no he de ser l'únic , ¿a què no? Quan jo era més jove... Crec que m'explicaré millor si ho conte des de la meua experiència personal. Quan jo era més jove els mitjans de comunicació eren prou reduïts , teníem el telèfon - que era la gran revolució del segle, o almenys en ma casa ho era- , el timbre per a casos puntuals i la carta que era la millor manera de dir qualsevol cosa bona o mala. En part, una de les raons per les quals adore la carta és perquè era la millor manera de declarar-se a un xiqueta. I no és que abans fórem covards, però era una forma prou "cuca" de començar a eixir amb algú. Açò no ho dic només jo,¡ mira com els productors de Hollywood s'han aprofitat d'això! Cartes d'Amor, El diari de Noa, Cartes a Julieta... "cartes", "cartes"," cartes", "cartes" i més "cartes",¿ On veus tu ara una carta? Desgraciadament, l'única carta que rep i que desitge amb "bogeria" és la del banc... Eva Iniesta 22C
  7. 7. La perfecció Digueu-me boig si voleu però no entenc la mania que ens ha vingut de sobte per ser perfectes en tot. Mire on mire veig perfecció: en el carrer, en el treball... ¡ inclús en el gimnàs veig perfecció! Entenc que tot allò que s'ha relacionat amb ella siga meravellós, esplèndid i fantàstic, no obstant això no crec que tot siga tan de color de rosa com se'ns intenta mostrar. Potser no ens adonem a simple vista o que simplement ens fem els panolis i intentem fer la vista "grossa" davant d'aquesta situació que ens està portant pel carrer de "l'amargor", però crec que la perfecció ens trau la nostra cara més cruel i perversa, que ni tan sols nosaltres sabem que tenim. ¿No em creieu? Des del meu punt de vista la perfecció no és una altra cosa que la competència que s'ha establit entre els uns i els altres. Penseu-ho bé. Des de xicotets ens han ficat en el cap que hem de sobreeixir, quedar per damunt dels altres, destacar en qualsevol aspecte i es veu que nosaltres, per no disgustar, ens ho hem repetit una vegada i una altra que al final ens ho hem cregut. Em cau l'ànima als peus només de pensar-ho... A veure, ¿tan roïns és tindre defectes? ,¿Per què els volem ocultar? Comprenc que a ningú li agrada que li diguen que és roín fent alguna cosa o que és molt baix, gros, lleig o veus a saber que més però intentar amagar-los com si foren un peix que ja comença a olorar malament tampoc és la solució. Dic jo. I encara que ens faça por hem de reconéixer que no som perfectes i començar a assimilar que tenim "defectes" i que són "nostres". Em recorde quan la meua iaia em deia que per a presumir calia patir. I tant que cal patir... Eva Iniesta 22C
  8. 8. L' amor com a negoci No voldria ser pessimista, però l’ amor és un sentiment innocent i tal vegada angoixant que obstaculitza la nostra “existència”. Observe al meu voltant i les mirades perdudes hem fan reflexionar sobre si l’essència del “Déu” Eros continua present. Potser estic equivocada, i espere que siga així, però considere que l’ amor més que un sentiment com a tal, és un altre producte de la nostra societat consumista. Pensem-ho bé, a l’ ombra dels nostres sentiments coexisteixen una sèrie de negocis lucratius com és l’esperat dia de San Valentí o els negocis de les bodes que converteixen l’ amor en un lucramor. Des de Fernando Rojas, l’ amor s' entén com un negoci. Prova d’ aquest fet és la publicació de la seua obra: La celestina. La celestina representaria el cinema, la publicitat o les empreses que s’ aprofiten dels enamorats per guanyar gran quantitat de beneficis. Ja sabeu, en cas que l’ amor truque a la vostra porta, prepareu la butxaca perquè més que portar felicitat, l’ amor us portarà a la ruïna. Alba Berzal 22C
  9. 9. La gelosia Si ens parem a pensar en la gelosia, ens adonarem que és un concepte que no tenim massa clar. O almenys en el meu cas no sabria donar-vos una definició clara. Potser una persona gelosa siga comparable amb una persona possessiva. Però, fins a on pot arribar la gelosia i el sentiment de possessió en les persones? És una pregunta molt oberta. Cadascú pot tenir la seua opinió al respecte, però si n’hi ha alguna cosa en què crec que estarem tots d’acord és que les persones geloses són les més insegures de totes. Sens dubte. N’estic segura, encara que mai m’he trobat amb cap d’elles. No obstant, de segur és molt gratificant tenir persones així en la teua vida. Insegures de sí mateixes. Incapaços de confiar en ningú. Controladores. Sí, sí, tot un luxe. Però la realitat és que eixes persones existeixen. De fet, el món n’està ple. I més val saber amb quina actitud enfrontar-se a aquest tipus de gent. En cas contrari, t’amargaran l’existència de tal forma que dubte que mai tornes a ser la mateixa persona d’abans. Claudia Ruiz 22C
  10. 10. Immigració Un problema que mai he vist prou clar ha sigut el fet de compadir-nos dels grans problemes que patix la humanitat i després no fer res. Diàriament, veiem en el telenotícies i els periòdics informació sobre milers de persones que estan sent atacades violentament pels governs dels seus països, i la primera cosa que se'ns ve al cap és "això hauria de canviar, és inhumà el que estan fent ", però després bé que ens queixem quan intenten desesperadament arribar a terres europees . No hauríem de plantejar-nos que si arrisquen de tal manera les seues vides és perquè estes corren molt més perill en el seu lloc d'origen? Si centenars de persones decidixen deixar tot arrere, la seua família, el seu treball , les seues possessions, no és que quelcom va malament? A tota Europa se li ha de caure la cara de vergonya, veient les immenses quantitats de diners que es destinen a repatriar els immigrants o en mètodes de control més agressius en les fronteres. Quan perfectament es podrien usar eixes inversions monetàries en recursos per a facilitar la supervivència a les dites persones. No cal invertir a frenar la immigració sinó en l'origen d'esta. Queden molt boniques i solidàries les reunions europees en què es debaten les situacions dels països en conflicte - i no cal pensar molt per a saber quins són : Algèria, Líbia,Iraq, Kosobo, Iemen, Síria, Egipte i la llista podria continuar - i la posició i acció que ha de prendre Europa en ells, però l'única cosa que es trau en clar és que als nostres polítics els agrada molt parlar i debatre però no actuar. El que em tem és que no aprenem dels errors passats quan mig globus terraqüi girava la mirada cap a un altre costat alhora que en el cor d'Europa s'estaven cometent atrocitats realment inhumanes. Núria Milhazes 22C
  11. 11. L'homosexualitat L'homosexualitat, quin tema més polèmic. Però aquesta polèmica es podria considerar normal quan vivim en un país on s'accepten lleis com la de la prohibició de l'avort...No ens hem modernitzat encara, Espanya va sempre un pas per darrere, des dels anys de Ferran VII inclòs, quan pareixia que tot el món avançava en economia i sistemes polítics però nosaltres seguiem ancorats a les lleis medievals. Doncs ara passa el mateix però amb l'homosexualitat. I em pareix graciós, perquè sempre ha existit, no és producte de la modernització ni molt menys, sempre ha estat present. L'únic que passa és que abans els homosexuals, ja siguen homes o dones, s'amagaven, per això de "la imatge de la família" i ara que es suposa que hi ha "llibertat d'expressió" han de continuar amagant-se, per tal d'evitar comentaris homòfobs i males mirades. L'homofòbia, altra cosa que dona de què parlar. Quantes vegades s'escolten comentaris homòfobs, sobretot entre els homes, però després, aquests que s'han queixat dels "gais", es depilen, es compren cremes, i es passen mitja hora dins del bany per a pentinar-se. "Metrosexualitat" és el nom que li donen ara. I que quede clar que no tinc res en contra dels homes presumits, al contrari. Però quan un home homosexual es cuida, i fa tot açò no és "metrosexual" ni "presumit", és un "maricón" o qui sap quines més barbaritats. Ignorants! Potser algú hauria de comentar a aquest tipus de gent que hi ha estudis que demostren que els homofòbs poden ser homosexuals reprimits, que reprimixen els altres per amagar la seua sexualitat. Ana Fuster 22C
  12. 12. Sofà El millor amic de l’home és... el sofà (ni gossos, ni persones, ni botifarres, ¡EL SOFÀ!). Molts hòmens estaran dient que sí mentre assenten amb el cap, ¡i és que és realitat! En el sofà pots fer el que vulgues, i quan dic el que vulgues, és el que vulgues (no em feu la contestació tonta, no, una dutxa no es pot). El sofà, lloc de “relax” per a Déus, és el màxim exponent de comoditat després d’un dia esgotador. Quan et submergeixes en ell, la resta desapareix, ja res importa, el veritablement important és que has arribat a l’encontre amb el teu millor amic, aquell que mai et falla, que sempre està quan ho necessites. Qui continue pensant que solament faig que divagar, que s’ho faça mirar, que no és veritat que en el sofà pots satisfer les teues necessitats bàsiques? Pots menjar, pots dormir, i pots fer “exercici” en ell (no sé si faig bé anomenant-li exercici, però en aquest cas deixaré la profunditat sentimental de les coses, que, a més, hui en dia s’està perdent progressivament). La major part del dia es passa en el sofà. O no. El que sí que és clar és que el temps que passes en ell és el millor del dia. Acabes de dinar o sopar i on vas? Al sofà. Tornes a casa de l’escola o el treball i on vas? Al sofà. En conclusió, el sofà és el millor amic que tens, és el millor lloc de la teua casa, de qualsevol casa (a no ser que tingues una pista de bàsquet, cosa bastant improbable), és el lloc on penses sobre la teua vida, el lloc en resum, on fas (no literalment) la teua vida. Luís Ferrando 22C
  13. 13. Els nostres circs La qüestió és complicada. La gent va i ve del circ pensant que les persones que treballen en aquest circ són individus que fan la seua vida en el circ, que els agradaria altra manera de viure i no haver d'estar cada interval de temps viatjant de ciutat en ciutat o de país en país. La gent no pensa en el risc dels artistes en enfrontar-se als lleons, als feroços animals o el més important, en enfrontar-se a les grans altures dels equilibristes per exemple. No ens enganyem, el risc ens encanta, ens encanta vore com hi ha persones que desafien les lleis de la gravetat, que estan exposades a un continu perill davant animals que poden matar i com el ser humà pot dominar qualsevol cosa. Així tant com ens agrada el risc, ens desagrada els accidents dels artistes, i això el justifiquem amb un “Si no se hubiera subido ahí” o “Si no hubiera desafiado al león”. Però el ser humà es contradiu constantment, perquè si l'artista no s'haguera posat en risc en cap moment, l'espectacle no haguera merescut la pena de veure. Per tant, és una qüestió que mai ens parem a pensar. Zulema Hernández 22C
  14. 14. Moda Observo passar a centenars de noies, estudiants, etc. , i m'adono en aquest instant d'una de les funcions de la moda. Seguir la “moda” és renunciar als seus atributs individuals per adoptar els d'un grup o, en altres paraules, deixar de ser una persona per convertir-se en un tipus. Els signes vestimentaris que trien les dones a la moda -en el present, pantalons molt estrets, abrics de pell..- produeixen una il·lusió en l'espectador: confondre a la còpia amb el model. Per això la moda no és una altra cosa que una disfressa col·lectiva que s'adopta totes les temporades d'acord a certs patrons de bellesa imposats pels modelistes. Seguir la moda és costós i hi ha una part de la societat que segueix les últimes tendències -que cada any canvien-, perquè "anar a l'última", en el seu cercle, els dóna prestigi. No sé si hi ha una mica de bo a formar part d'aquesta gran “multitud” que està lligat a les últimes tendències. L'estil i l'elegància, això, afortunadament no es compra ni es ven, és el segell personal i intransferible que cadascun portem en néixer, per això diuen allò que... “encara que el mico es vista de seda, mico es queda” La roba es converteix en la gran aliada dels adolescents. La forma de vestir-se la identifiquen amb la forma de ser. Per a un noi o una noia no és indiferent posar-se una cosa o una altra, fins i tot “posar-se qualsevol cosa” té la seva raó de ser. Utilitzen la roba com un sistema de signes per comunicar-se amb els seus iguals, amb els qui comparteixen un mateix codi. Els pares no interpreten de la mateixa manera aquest llenguatge, per això no solen entendre's amb els seus fills en aquest tema i moltes vegades es converteix en font de conflictes. Marta Martí 22C
  15. 15. Mentida Si volem - i ho hauríem de voler-, sempre trobarem una raó per a mentir, per a no fer- nos responsables de determinades situacions, per covardia. Potser que la por siga superada, però diuen que el valent no és sinó un que té por i se l'aguanta. Val la pena d'assenyalar un detall: el fet que la paraula <<mentida>> engloba moltes coses, situacions, objectes... podem estar parlant d'una mentida per por al "que passarà si...", una generada per l'encobriment d'alguna persona o directament perquè som molt mentiders i ja només sabem mentir i mentir -és el que fa la majoria de la gent hui dia-. Però com dic jo, per què mentir si podem dir la veritat sempre i amb ella no ens fiquem en cap conflicte? per què no dir la veritat directament? per què tindre por de dir la veritat? no es suposa que dir la veritat és el millor?. Cadascú s'administra la pròpia por com pot i com Déu li ho donat a entendre. Per un instant comprenem que la mentida ens separa de la llibertat, de la llibertat de consciència. Però això a la majoria li dóna el mateix, no es posen a pensar eixes coses i l'únic que pensen és que en situacions complicades, de vida o mort, el millor és ocultar la por fent ús de la mentida. Vosaltres, sincerament, penseu que la millor opció en un moment complicat, confús, delicat i important, el millor és mentir i no dir la veritat? Maria Campo 22C
  16. 16. Demà és només un adverbi de temps L'amistat és un valor molt important en la vida , de fet , és difícil imaginar l'existència d'un noi de la meua edat i sense amics . Molt sovint tendim a anomenar " amics " a totes aquelles persones amb qui tenim relacions freqüents , amb qui intercanviem una petita ''xarrada'' o sortim amb ells dissabte a la nit i no ens adonem que en realitat la majoria d'ells són mers coneguts. ¿Amics? amic és molt diferent , és aquella persona amb qui sempre podem ser nosaltres mateixos, sense vels , sense pretensions , que coneix tot d'un mateix i, no obstant això no ens demana que canviem , una persona a la qual sentim de ser capaç de confiar els nostres pensaments , els secrets més íntims , sense por de ser jutjat,és aquell a qui podem donar tota la nostra confiança ; un amic pot demanar una mà sense rebre res a canvi, és qui no està a prop teu pel que tens, sinó pel que ets. Amic és el que està tot els dies , perquè demà és només un adverbi de temps . Els nostres amics no són " clons ", perquè qui suportaria la idea d'una duplicitat de si mateix? ! Ni pensar-ho! Però són una part de nosaltres mateixos , fins i tot sense la necessitat de grans discursos, ja sap el que vols dir i viceversa , fins i tot l'amic és algú amb qui et pots asseure en silenci . L'amistat és profunda i confidencial, la combinació de dos o més persones, de fet , aquest sentiment té un avantatge fonamental : que es pot distribuir entre molts individus , en diferents graus , però cap d'ells se sent devaluat . El " grup " viu experiències importants i decisives que són inoblidables a la vida de cada ésser humà , però és crucial que dins del mateix tothom té l'espai que necessita per expressar-se, discutir, compartir , mantenir una certa llibertat d'elecció... Denisse Maccaferri 22C
  17. 17. L'amor L’amor. ¿Què és l’amor? L’amor és una puta merda. Més clar aigua. Tots diuen que enamorar-se és el millor del món. Clar. Segur que ells això de “xic busca xica, xica s’enamora” sempre els ix bé. ¡Però no! A molta gent no l’ix això tan bé. El camí cap al <<cel>> és molt llarg, moltes conversacions fins arribar a enamorar-se de la teua “mitja taronja”, això és altra, la xica ideal no es troba davall d’un arbre. I quan un ja està enamorat de l’altre, falta que l’altre s’enamore de tu. Això si que és ben difícil, ¡sí! Però si he de ser sincer... El camí a l’amor és Trotsky, l’amor ( quan ja has aconseguit al teu “príncep o princesa blava” és com la revolució russa amb Lenin. Després ve l’època de ruptura, perquè encara que molts fanàtics s’ho creguen... res es per sempre, però d’aquest tema que s’encarreguen els millors amics... Andreu Vera 22C
  18. 18. Amor L'amor, què és l'amor ? -ni jo mateix ho sé- solament sé que s'expressa diferent en les diferents generacions. Si parlem dels jóvens ens adonem , que el viuen d'una manera intensa -o boja- relacions curtes però moltes . Per altra banda cal parlar del primer amor , aquest que ''tots'' viuen, pot ser correspots -o no- però de totes les maneres acaba sent molt dolorós. En canvi els adults , ''ells'' ja tenen molta més experiència i no pateixen tant. Altra qüestió és l'època , abans quan trobaves parella aquesta et durava per tota la vida, pel contrari ara hi ha més llibertat - no sé jo si és millor- però així és , en la vida d'una persona passa molta més gent , com per exemple ''amics amb drets'' - això és l'amor?- en la meua opinió s'ha anat perdent l'essència de l'amor al llarg del temps. Andrea Ribas 22C
  19. 19. La mort. Confesso que fins al moment no m'havia parat a pensar en la "mort " en si . A cas la mort no és part de la vida , per què témer-la ? A cas la mort no és la meta real ? Tothom tem la mort , no volen abandonar la "vida" , però realment què és la vida sense la mort ? quin sentit tindria ? Ai ! Moltes vegades se't passa pel cap que si hagués fet això , ara hauria allò , que si em penedeixo d'allò altre .. En conclusió que la gent vol aprofitar el temps al màxim , esprémer tot el suc a la vida, perquè temen que la " dama de dol " els estiga " cortejant " . I sí , tenen raó , la vida cal viure-la, per això està . Però no cal oblidar que a la vida cal parar-se i aturar-se en els petits detalls , perquè moltes vegades per voler abastar tant i anar tan de pressa , realment no gaudeixes d'ella i t'adones que tens ja 80 anys i que la temorosa mort et ronda i que ja no la veus amb els mateixos ulls , la consideres més aviat una amiga a la qual ja no tens tanta por, si no a qui li contes les teues penes . Rebeca Mansilla 22C
  20. 20. Els diners Probablement, aquest sigui el motiu de molts dels malentesos que es donen entre les persones que hui dia formen la nostra societat, una societat capitalista, no hem de oblidar-ho. Diuen que amb diners pots arribar a tenir-ho tot -o quasi tot- sense pràcticament cap esforç en la vida. Personalment, pense que això és un pensament absolutament materialista, és a dir, és clar que pots aconseguir tot allò que vulgues amb diners, però –normalment- tot el que obtens són coses merament materials, sense valor sentimental. Pel que respecta als sentiments, no serveix de res -a la majoria dels casos- tindre diners, ja que tant l’amor com l’odi, la passió com la rancor no es guanyen amb diners, bé, potser la rancor i l’odi sí, però com he dit anteriorment per causa de malentesos, ja que les persones -inclosa jo- som per naturalesa ambicioses, i desgraciadament, els diners són els més desitjats per tots, i per tal d' aconseguir-los, les persones estem disposades a fer qualsevol cosa, ¡qualsevol barbaritat! D’alguna manera, estem alienats per ells, aquestes xicotetes peces manipulen les nostres vides per complet... Si ja ho deia el gran poeta Quevedo “!Poderoso Caballero es Don Dinero!” Maria Sánchez 22C

×