1. El crac de la Borsa de Nova York
El crac de la Borsa de Nova York (Octubre de 1929) va ser l'origen d'una recessió econòmica
sense precedents, la major que hagi sofert el sistema capitalista al llarg de la seva història. A
més de la seva transcendència estrictament econòmica va implicar importants repercussions
socials, polítiques, morals i ideològiques que van posar en dubte el model liberal fins llavors
vigent.
El 24 d'octubre de 1929 ha rebut el nom de "Dijous negre". Les raons de tal apel·latiu
resideixen que aquest dia la Borsa de Nova York, el major mercat de valors del món, es va
enfonsar i va arrossegar amb si a la ruïna a milers d'inversors deslligant una crisi que va
conduir a la depressió dels anys 30.
Durant els mesos precedents es van percebre inquietants signes d'estancament al mercat de
valors. Una setmana abans del crac es van executar vendes d'accions superiors al normal.
El 21 d'octubre aquestes vendes es van incrementar, però van ser contrarestades per les
compres que van realitzar les grans entitats bancàries (Banca Morgan).
Aquest 24 d'octubre es van posar a la venda 13 milions accionis sense que en contrapartida les
compres anessin significatives. El dimarts 29 van ser 33 milions les que es van alienar. L'oferta
massiva de títols va devaluar la seva cotització i va impulsar als inversors a desprendre's dels
seus actius.
El camí cap al crac va començar quan certs inversors, inquiets pels indicis de debilitat del
mercat, van decidir vendre. Especialment sensibles a aquests signes van ser els petits
especuladors, molts dels quals no estaven en condicions de fer front a una baixada que els
impedís la devolució dels crèdits contrets, precisament per a l'adquisició d'accions.
El temor i la preocupació van precedir al pànic i al migdia d'aquest dijous la policia es va veure
obligada a desallotjar la Borsa davant els tumults que es van produir en els seus voltants. Es
remorejava que diversos acabalats milionaris, arruïnats, s'havien suïcidat.
El 29 d'octubre el descens va continuar imparable malgrat l'esforç dels bancs per evitar el
desplomi de les cotitzacions mitjançant l'adquisició de valors.
L'intent va fracassar i la Borsa es va enfonsar arrossegant amb si a tots els inversors entre els
quals va caldre explicar importants corporacions financeres i bancàries.
Més d'un milió de famílies va quedar en la més absoluta ruïna doncs havien invertit els seus
estalvis, contret crèdits i hipotecat les seves cases amb la finalitat d'adquirir unes accions que
inopinadament havien perdut la major part del seu valor.
El pas següent en el procés va ser l'actuació dels bancs, que temorosos de la retirada d'estalvis
per part dels seus clients, van vendre les seves pròpies accions amb la finalitat d'obtenir
liquiditat, accentuat d'aquesta manera la caiguda del mercat.
1

2. Arruïnats els inversors en borsa, els estalviadors van retirar els seus dipòsits bancaris i amb
això van anul·lar la capacitat creditícia d'aquests. Moltes entitats no van poder afrontar la
massiva retirada de capitals i van fallir.
Les empreses van ser privades d'aquesta manera d'una font essencial de finançament i es van
veure empeses a reestructurar la producció i les seves plantilles laborals. Unes 32.000
signatures van desaparèixer entre 1929 i 1932.
La interrupció dels crèdits al consum va constrènyer la demanda i l'activitat productiva
industrial. La combinació de restricció de crèdits, fallides bancàries i tancament d'empreses va
originar un atur sense precedents (més de 15 milions d'aturats) i una important reducció dels
salaris.
Extensió de la crisi
La crisi iniciada amb l'enfonsament de la Borsa novaiorquesa es va estendre amb rapidesa per
la resta del món.
L'exportació del desastre es va originar quan els bancs americans, necessitats de liquiditat, van
cancel·lar les seves aportacions creditícies en l'exterior, repatriant les seves capitals i
provocant la fallida en cadena dels bancs europeus.
Europa (especialment Alemanya i Àustria), amb una economia estretament vinculada als
préstecs nord-americans (uns 14.000 milions de dòlars), va deixar d'adquirir productes
americans, retraient la demanda d'aliments i matèries primeres a tercers països. El comerç
mundial es va reduir entre 1929 i 1932 en dos terços respecte al període precedent.
Els governs, en un intent per salvaguardar les seves respectives economies, van recórrer al
proteccionisme i van carregar d'aranzels les importacions. Les relacions comercials es van
contreure i es van limitar a acords bilaterals interestatals.
Una excepció a la crisi va ser la URSS. La revolució socialista de 1917 havia triomfat, destruint
el sistema capitalista.
Amb una economia, totalment nacionalitzada i planificada allunyada dels circuits comercials i
crediticis internacionals, la Unió Soviètica es va mantenir al marge de les dificultats del món
capitalista. Quan va esclatar el problema el jove estat comunista estava immers en la
realització del seu Primer Pla Quinquennal (1928-1933).
Durant el desenvolupament del Segon (1933-1938), es van introduir elements organitzatius
que van millorar la productivitat i van estimular la competitivitat (stakhanovisme), convertint
al país en la tercera potència mundial, per darrere d'Estats Units i Alemanya.
El creixement econòmic i l'absència d'atur van fer tornar les mirades de molts intel·lectuals i
treballadors cap al socialisme, en un moment en el qual el capitalisme liberal estava sumit en
un profund caos.
2