3r ESO

Anomenem economia a la ciència que estudia les lleis que
regeixen la producció, comercialització i consum dels béns
escassos (econòmics) que serveixen per a satisfer les necessitats
humanes.
Les persones tenim necessitats i desigs als quals les diverses
activitats econòmiques que donen resposta. Aquestes activitats
completen un sistema en què tots els elements estan relacionats.

Actualment, al planeta hi conviuen el sistema econòmic de
subsistència, el capitalista, les economies planificades i els models
mixtos.
Els recursos del planeta són limitats. L’explotació econòmica
d’aquests recursos posa en risc el desenvolupament futur de les
noves generacions. Per tant, totes les activitats productives han
de fer un ús racional dels recursos i minimitzar la creació de
residus. Les persones també hi podem contribuir amb un consum
responsable.

Les persones tenim necessitats. Per exemple, alimentar-nos,
vestir-nos, desplaçar-nos o tenir cura de la higiene personal.
També les societats tenen necessitats col·lectives com ara la
sanitat, la justícia, la comunicació i l’educació.
Anomenem activitat econòmica el conjunt d’activitats que porten
a terme els éssers humans per cobrir les diverses necessitats de
les persones i de les societats, sigui produint bens o prestant
serveis.

L’activitat econòmica tres fases: la producció dels béns i els
serveis, la seva comercialització i, finalment, el seu consum.
En la fase de producció, les empreses han de decidir quins béns
produeixen, en quina quantitat i quins mitjans han d’emprar. En la
producció de béns es combinen els recursos naturals, la tècnica i el
treball.
Els béns poden ser de dos tipus, els béns de consum o finals i els
béns de producció o intermedis:
- Els béns de consum satisfan directament les necessitats dels
consumidors.
- Els béns de producció són els materials, les màquines, les
eines, etc., que s’utilitzen per a la producció de béns de
consum.

La producció de serveis, com ara la sanitat, el transport públic o la
informació, comporta la creació i l’organització, en cada cas,
d’hospitals, xarxes de carreteres o cadenes de televisió.
Després de la producció, es requereix la comercialització, és a dir,
les activitats que acosten els béns produïts per les empreses als
consumidors. Aquesta fase inclou els processos
d’emmagatzematge, transport i venda.
En les economies més complexes, aquest procés de
comercialització pot ser a dos nivells: la venda a l’engròs i la venda
al detall.
En el primer cas, els majoristes compren grans quantitats de
productes que, posteriorment, venen a altres comerciants o altres
empreses. En el segon cas, els detallistes compren petites
quantitats als majoristes i les venen al públic.

La compra de béns i serveis permet a les persones satisfer les
seves necessitats. És a dir, poden consumir productes o utilitzar
béns o serveis.
Els éssers humans consumim aliments, begudes, etc., o utilitzem
el televisor, l’ordinador, etc., que hem comprat abans.
BÉNS DURADORS I NO DURADORS
Els béns duradors es poden fer servir durant un període de temps
relativament llarg. En canvi, els béns no duradors són aquells que es
consumeixen en una o poques utilitzacions.

Les necessitats primàries de les persones són totes aquelles que
resulten imprescindibles per poder sobreviure. En canvi, les
necessitats secundàries són les que fan augmentar el nostre
benestar.
Les necessitats i els desigs de les persones poden ser il·limitats,
però els recursos per satisfer-los (matèries primeres, treball,
serveis...) són limitats. Per aquesta raó, és necessari seleccionar
què cal produir o quin servei cal oferir i buscar la manera més
eficient de fer-ho.
El concepte consumisme fa referència al consum excessiu, a
l’afany per adquirir productes i serveis de manera massiva per part
dels individus d’una societat. Quan aquesta pràctica abusiva es
generalitza, parlem de la societat de consum, un col·lectiu que
posa en risc el medi ambient i complica poder satisfer les
necessitats de les generacions futures.
Tenir clares les nostres prioritats i redactar una llista amb el que
necessitarem, abans d’anar a comprar, és un bon principi per
convertir-nos en consumidors responsables.

Per produir béns i serveis necessitem uns recursos naturals i el
treball de persones, a més de capital, tecnologia i coneixement.
Aquests elements són els factors de producció.
La natura ofereix una gran varietat d’elements que aprofitem i
transformem per satisfer les necessitats de les societats humanes,
i per això els anomenem recursos.
L’aigua, el sòl, la fauna, els boscos i els minerals són alguns dels
exemples de recursos naturals.
Aquests recursos naturals, són limitats i presenten problemes
d’esgotament. Per tant, hem d’evitar sobreexplotar-los.

El treball és tota activitat humana, física o intel·lectual, útil per
produir béns o subministrar serveis, necessaris per a les persones i
les societats.
Malgrat el desenvolupament tecnològic actual, no hi ha cap
societat que pugui portar a terme una activitat econòmica sense la
presencia d’una persona com a mínim.
Per produir béns o serveis és indispensable disposar d’un capital.
Es poden distingir dos tipus de capital: el físic i el financer.
• El capital físic està constituït per elements materials. Adquirir els
terrenys on s'instal·larà l’empresa, edificar i condicionar les
instal·lacions i comprar la maquinària i la matèria primera
requereixen una inversió econòmica considerable.
• El capital financer es refereix als diners que es necessiten per fundar
una empresa i mantenir la seva activitat. Si els propietaris no
disposen de prou diners, han de demanar préstecs o subvencions a
altres institucions.

La producció de béns i serveis també necessita la tecnologia. Els
coneixements tècnics i les habilitats fan possible el disseny, la
construcció i l’ús d’artefactes que permeten transformar el medi i
produir béns i serveis.
Hi ha tecnologies molt diverses i diferents entre si. Habitualment
distingim tres grans tipus de producció en funció de la tecnologia
emprada: la producció manual, la producció mecanitzada i la
producció tecnificada.
Una economia moderna i competitiva exigeix un sistema educatiu
de qualitat per formar persones i uns centres de recerca capaços
de crear noves idees
TECNOLOGIA I ECONOMIA
La tecnologia és un factor cada cop més important en els processos de producció,
i actualment és determinant en el creixement econòmic.
Els avenços tècnics han permès incrementar la productivitat de les empreses,
millorar la qualitat dels productes, estalviar despeses en la mà d’obra i aconseguir
més eficàcia, és a dir, dedicar el menor temps possible a l’obtenció del producte
desitjat.
Les grans companyies disposen de laboratoris de recerca tecnològica, que es
dediquen a buscar aplicacions pràctiques als avenços científics en camps diversos.

L’activitat econòmica la fan els anomenats agents econòmics. Són
les persones, les empreses i l’Estat, que amb les seves decisions
intervenen de manera decisiva en el funcionament de l’economia.
Aquests agents són els que produeixen, intercanvien i
consumeixen els diversos béns i serveis.
• Les persones → fan el paper de consumidors. Les persones
dediquem una part considerable dels nostres recursos
econòmics a comprar béns i serveis per satisfer les nostres
necessitats.
• Les empreses → són les unitats econòmiques bàsiques de
producció i distribució. Mitjançant el treball i el capital,
fabriquen i distribueixen béns i serveis.
• El sector públic → duu a terme activitats econòmiques amb els
impostos que paguen els ciutadans i les empreses.
L’Estat estableix el marc jurídic que regula l’activitat econòmica
privada.

Les activitats econòmiques que es es porten a terme sobre un
territori són molt variades. Per estudiar-les, normalment
s’organitzen en quatre grans sectors.
Comprèn les activitats destinades a obtenir aliments i matèries
primeres del medi natural: l’agricultura, la ramaderia, la ramaderia,
la pesca i l’explotació forestal.
Les activitats primàries han evolucionat molt amb el temps i,
actualment, presenten una gran diversitat entre països.

Aquest sector inclou el conjunt d’activitats econòmiques que
transformen les matèries primeres que provenen de la natura en
productes elaborats.
Les més rellevants són la indústria, la construcció, la mineria i
l’explotació de les fonts d’energia (aigua, petroli, gas...).
Les activitats secundaries han anat evolucionant a mesura que s’hi
ha anant aplicant tècniques noves, i s’ha pogut disposar d’energia
suficient, de comunicacions fàcils i d’un mercat per vendre els
productes.

Engloba una gran diversitat d’activitats que, a diferència dels sectors
primari i secundari, no produeixen un bé material, sinó que ofereixen un
servei a la població o a altres empreses.
Algunes de les activitats més nombroses són el comerç, el transport, la
sanitat, l’educació i el turisme.
El màxim creixement d’aquest sector ha estat possible gràcies a
l’aparició i l’expansió de la societat de la informació, que comporta
canvis tan importants com ara el desenvolupament científic i tècnic, la
globalització de l’economia i el creixement dels intercanvis, fins el punt
que es parla de la revolució del terciari.
També hi ha un terciari banal, sector dedicat a les activitats
econòmiques que requereixen poca preparació i que acostumen a estar
mal remunerades, com ara el servei domèstic, les feines de neteja i la
venda ambulant.

Actualment es diferencia un nou sector econòmic, el quaternari. En
aquest sector de l’economia s’inclouen aquelles activitats relacionades
amb la gestió i la distribució de la informació, així com les activitats de
recerca i innovació econòmica, social i cultural.
És un sector basat en el coneixement i, per tant, requereix mà d’obra
molt qualificada.
La utilització de tecnologia molt avançada, una inversió considerable en
recerca i el control de qualitat dels productes són algunes de les
característiques de l’economia de la nostra societat.

És la relació entre la població en edat de treballar i la població
ocupada. Es considera un indicador clau per valorar el benestar
social.
Periòdicament es reuneixen els representants de les grans
organitzacions internacionals. També ho fan els caps d’Estat i els
ministres d’economia dels diversos països amb els dirigents dels
bancs centrals i les principals empreses mundials.
En aquestes reunions es prenen decisions que influeixen en les
polítiques econòmiques dels Estats.
Les oficines estadístiques d’aquestes organitzacions i institucions i
les respectives de cada Estat ofereixen dades que ens permeten
extreure una sèrie de conclusions:

En les economies mundials, tant en els països desenvolupats com
en els països en vies de desenvolupament, el sector primari i el
secundari resten efectius a favor del sector terciari.
A la Unió Europea (UE), la taxa d’ocupació del 2013 va ser del
68,5%. Els valors més elevats, entre el 76% i el 80%, van tenir lloc a
Suècia, Alemanya i els Països Baixos. A Espanya, ja taxa va ser del
58,6%
Les taxes d’ocupació són més baixes entre els treballadors de més
edat, d’entre 55 i 64 anys. Aquesta tendència creix cada any.
L’atur afecta, sobretot, la joventut.
Les taxes d’ocupació varien segons en nivell d’estudis assolit. Com
més preparació, més elevades són les expectatives de trobar
feina.

Totes les societats s’han d’organitzar per respondre les preguntes
sobre què han de produir, com ho ha de fer i per a qui. En
conseqüència, un sistema econòmic és la manera com es
produeixen els béns i els serveis en una societat.
Al llarg de la història han existit diferents modes de producció
com l’esclavista, el feudal,... En l’actualitat podem trobar-ne
quatre tipus: el sistema de subsistència, el sistema d’economia
planificada, el capitalista intervencionista (o sistema mixt) i el
capitalista de lliure mercat.

En aquest sistema, les persones produeixen tot allò que
necessiten per cobrir les seves necessitats bàsiques. Només allò
que els sobra del que produeixen ho venen o ho intercanvien en el
mercat local.
Aquest sistema econòmic el trobem en societats amb nivells de
desenvolupament molt escàs.

Aquest sistema no reconeix la propietat privada dels mitjans de
producció. L’Estat és qui controla tots els aspectes de l’economia,
i, per tant, és el propietari de les empreses, decideix que s’ha de
produir i en quina quantitat, i fixa els preus i com es repartiran els
beneficis, , teòricament de manera igualitària (el benestar de tots
per igual com a objectiu).
Va ser ideat per Karl Marx i Friedrich Engels i posat en pràctica a la
URSS després de la revolució russa, estenent-se a quasi la meitat
de la població mundial en la dècada del 1970, però avui perdura en
pocs estats, com ara Corea del Nord, Cuba i la Xina, tot i que
aquest últim país està obrint poc a poc la seva economia al sector
privat i a la inversió estrangera.

Defensa la lliure competència entre individus i empreses per dur a
terme qualsevol activitat econòmica, por la qual cosa també se’l
coneix com a sistema de lliure mercat.
Es basa en la llei de l’oferta i la demanda per aconseguir uns preus
justos que permetin a les persones satisfer les seves necessitats.
Els mitjans de producció (terres, maquinària, tecnologia,
empreses...), són de propietat privada.
L’organització de l’economia capitalista va arribar amb la
Revolució Industrial (Adam Smith) al final del segle XVIII i, malgrat
que no s’ha acabat mai d’implantar en estar pur, és la que
predomina en el món actual.

El sistema econòmic que predomina en el món actual és el
capitalista o d’economia de mercat.
Mercat
El mercat és el lloc on es compren i es venen els béns i els serveis.
Al mercat coincideixen els venedors, que pretenen obtenir el
màxim benefici dels productes que venen, i els compradors, que
busquen satisfer les seves necessitats amb la mínima despesa.
Aquest sistema parteix de la base que únicament el lliure joc de
l’oferta i la demanda s’aconsegueixen els preus justos que
permeten a les persones satisfer les seves necessitats. La
confrontació dels interessos entre venedors i compradors permet
fixar un preu satisfactori de les mercaderies i els serveis per a tots
dos.

Publicitat
Les empreses utilitzen la publicitat per donar a conèixer els
productes i els serveis que ofereixen.
El punt d’equilibri entre el preu i la quantitat de producte venut no
és fix, sinó que fluctua segons les circumstàncies: és la llei de
l’oferta i la demanda.
L’objectiu de la publicitat és incentivar el consum. De vegades,
ens fa creure que un desig és una necessitat
Preu
El preu depèn de la quantitat de productes i de compradors. Si
l’oferta és escassa i hi ha molts compradors que volen un mateix
producte, el preu puja.

L’economia mixta és un model d’organització que inclou elements
del capitalisme i de l’economia planificada.
En aquest sistema mixt, el mercat assigna els recursos però l’estat
intervé, en més o menys grau, per regular el funcionament de
l’economia.

Aquestes economies tenen en comú el rebuig al sistema
capitalista perquè consideren que aquest model no respon a les
necessitats reals del conjunt de la població i fomenta les
desigualtats.
Les economies alternatives s’oposen a un model únic per a tota la
societat i es fonamenten en valors com la solidaritat entre les
persones, el respecte a la natura i el bé comú.

El concepte globalització econòmica fa referència a la integració
de l’economia mundial en un únic sistema econòmic dominat pel
capitalisme.
Aquest fenomen comporta una disminució progressiva de la
capacitat de decisió dels Estats sobre la seva economia.
Molt relacionada amb la globalització està la deslocalització que
és un procés per mitjà del qual una empresa canvia totalment o
parcialment el lloc on s'ubiquen les seves activitats de producció,
especialment amb l'objectiu de reduir costos laborals o d'obtenir
incentius fiscals o financers.

La Unió Europea (UE), és, en conjunt, una societat postindustrial.
Amb un sector primari en retrocés i un sector secundari que es
manté fort, però que es troba lluny de ser el principal, l’economia
comunitària es basa en un potent sector de serveis.
Tot i el grau de desenvolupament de la seva economia, la UE
intenta afrontar els reptes que es continuen plantejant en els
diferents sectors econòmics.

El sector primari és poc representatiu dins del conjunt de
l’economia de la UE; tan sols representa el 2% del PIB i ocupa
menys del 5% de la població activa.
Amb tot, es troba immers en un procés de transformació perquè
s’ha d’adaptar a la liberalització del comerç mundial, a la
incorporació de nous Estats membres, al desenvolupament
tecnològic i a les exigències mediambientals.
Pel que fa als productes que s’obtenen del sector primari, en
destaquen els següents:
• L’agricultura conrea cereals (blat, ordi i blat de moro). Entre
les hortalisses destaquen la patata i la remolatxa sucrera, el
tomàquet, la pastanaga i la ceba. La poma, la taronja i el
préssec són les fruites principals.

• La ramaderia porcina és la que disposa de més exemplars i la
que produeix una quantitat més gran de carn. També cal
assenyalar la producció lletera.
• La pesca ha reduït les captures, tres quartes parts es duen a
terme a l’atlàntic nord-oriental i són principalment d’areng,
amploia i verat. L’aqüicultura, que representa el 20% del total
de la producció pesquera de la UE, es centra sobretot en la
cria de diversos mol·luscs, truita i salmó.

Malgrat l’increment dels serveis en l’economia europea, el sector
secundari ha mantingut relativament altes les taxes de producció i
ocupació: representa el 35% del PIB comunitari i dóna feina al 25%
de la població activa.
La UE no disposa d’una política industrial comuna pròpia, però
proposa una sèrie d’actuacions i són els Estats que decideixen si
volen seguir-les o no.
Els sectors industrials més destacats són la metal·lúrgia i la
fabricació de maquinària, en la industria pesant, i la indústria
alimentària, química i automobilística, en la indústria lleugera.
La majoria dels intercanvis de béns industrials es realitzen entre
els Estats membres. Tanmateix, la UE també exporta –
principalment als Estats Units, Suïssa i Rússia- maquinària,
productes químics i farmacèutics, vehicles i avions, i importa –de la
Xina, els Estats Units i Rússia- maquinària, productes i vehicles.

La crisi econòmica del 2007 va afectar el sector secundari. Algunes
indústries, com ara la de l’automoció, es van adaptar a la nova
situació deixant de produir de manera massiva per fer-ho segons
la demanda. El subsector més castigat fou la construcció, que va
reduir l’activitat a mínims històrics, com també l’índex d’ocupació.

Els països de la UE obtenen bona part de la riquesa de les
activitats terciàries, el 70% del PIB, les quals ocupen gairebé el 70%
de la població activa.
Activitats econòmiques como ara el comerç, el transport i el
turisme s’ha beneficiat de la lliure circulació de persones,
mercaderies, serveis i capitals:
• En l’àmbit dels intercanvis comercials, la UE és el principal
exportador de mercaderies i serveis del món i duu a terme,
aproximadament, una cinquena part de les importacions i
exportacions mundials.
• El sector dels transports genera a la UE el 10% del PIB i dóna
feina a més de 10 milions de persones. Amb tot, té el repte de
millorar i homogeneïtzar la xarxa i la interconnexió entre els
països membres.

• El turisme representa el 9% del PIB mundial i un de cada dotze
llocs de treball. La UE continua sent la destinació preferida de
la majoria de turistes, concretament el 51% seguida de la regió
d’Àsia - Pacífic amb el 22%, que és la zona que ha crescut més
els darrers anys

Les institucions europees disposen de normatives reguladores i
dotacions econòmiques per planificar, cohesionar i fomentar el
desenvolupament de l’economia en tots els Estats membres i fer
front als reptes que es plantegen:
• En el sector primari, els reptes són: augmentar la productivitat
i la competitivitat dels sectors, estabilitzar els mercats,
assegurar el nivell de vida de la població ocupada en aquestes
activitats, produir de manera respectuosa amb el medi
ambient, avançar en les condicions sanitàries i el benestar dels
animals, garantir l’aprovisionament d’aliments sans a la
població i assegurar preus raonables al consumidor.
• Els reptes del sector secundari tenen a veure amb la
competitivitat en el mercat global i la necessitat d’innovació,
de canvis tecnològics i d’una millor formació professional.

El model energètic de futur constitueix un altre desafiament;
els països de la Unió Europea tenen llibertat per desenvolupar
les fons d’energia que vulguin, però caldria que prioritzessin
les fonts renovables, com també que reduïssin el consum
energètic i la contaminació ambiental.
• El terciari, i concretament el sector dels transports, es
planteja com a objectiu la millora i homogeneïtzació de la
xarxa a tots els països membres, ja que els nombrosos
desplaçaments de mercaderies i passatgers provoquen
problemes de congestió del trànsit, contaminació, seguretat
viària, etc.
Quan al sector turístic, els reptes són, d’una banda, oferir
nous serveis adaptats a les necessitats del perfil de cada client,
i, de l’altra, respondre a l’augment dels països competidors
fora de la Unió Europea.

La interdependència econòmica global ha augmentat
considerablement en les últimes dècades. Aquest procés de
mundialització ha beneficiat la Unió Europea i li ha proporcionat
prosperitat econòmica. Avui li planteja nous reptes, ja que els seus
països membres estan obligats a ser cada cop més competitius.
La Unió Europea, considerada com un mercat únic de 28 països, és
un dels principals agents econòmics del planeta. La UE aporta un
18,6% de la producció mundial i el seu producte interior brut (PIB)
representa el 30% del total mundial. L’euro s’ha convertit en una
divisa internacional clau.
A més a més, entre les economies més avançades del món, on els
Estats Units, la Xina, el Japó i el Brasil ocupen els primers llocs, es
troben alguns Estats europeus, com ara Alemanya, França i el
Regne Unit, encara que queden molt lluny d’aquelles principals
potències.
El PIB de les principals economies mundials

Després de dues dècades de creixement que han situat la Unió
europea en una posició econòmica destacada, algunes dades
macroeconòmiques demostren que la recessió iniciada el 2007 l’ha
debilitat.
La UE presenta un creixement econòmic feble, una inflació molt
baixa, una taxa d’atur considerable en alguns països i un
endeutament públic massa elevat en economies tan importants
com són la italiana, la francesa i l’espanyola.
Tanmateix, Europa afronta el repte de deixar enrere una de les
etapes més negres de la seva economia i iniciar-ne una altra de
més pròspera. A partir del 2015, les economies europees s’han
començat a beneficiar d’una conjunció de factors favorables: els
preus del petroli es mantenen relativament baixos, el creixement
de l’economia mundial és sostingut i l’euro s’ha continuat
depreciant respecte al dòlar, cosa que afavoreix les exportacions.
Taxa d’inflació: elevació percentual anual del nivell general de preus, que produeix una pèrdua
del poder adquisitiu dels ciutadans.
Taxa d’atur: nombre de persones a l’atur però que busquen feina sobre el total de la població
activa.
Depreciació d’una moneda: pèrdua de valor d’una moneda respecte a altres en el mercat dels
diners.

La Unió Econòmica i Monetària (UEM) és la integració dels
diversos països membres de la UE en un mercat comú que utilitza
una moneda única, l’euro. En aquest mercat es respecta la llibertat
de circulació de mercaderies, serveis, persones i capitals.
Igualment, es pretén establir una política comercial comuna
respecte als països que no pertanyin a aquest mercat comú.

Des de l’any 2014, la UE i els EUA negocien una Associació
Transatlàntica de Comerç i Inversió (TTIP, per les sigles en anglès),
per crear la zona de lliure comerç més gran del món, amb 800
milions de consumidors i la meitat del PIB global. D’aquesta
manera, les mercaderies circularien sense impediments a banda i
banda de l’Atlàntic.
Tanmateix, aquesta flexibilitat suscita alguns dubtes entre una
part de la ciutadania, que es manifesta obertament en contra
d’aquest tractat.

L’estratègia de les institucions europees per als pròxims anys
consisteix a donar resposta a la crisi financera i econòmica
originada el 2007. Per a això, la UE es planteja aquests objectius:
• Coordinar les polítiques dels diversos governs estatal, el Banc
Central Europeu i la Comissió Europea.
• Portar a terme una política financera europea comuna, que
donaria més estabilitat econòmica, contindria la inflació i
permetria un creixement més elevat.
• Invertir en recerca i innovació fins a un 3% del PIB.
• Combatre l’atur, que afecta més de 26 milions de persones,
per aconseguir un nivell d’ocupació del 75% dels ciutadans
d’entre 20 i 64 anys.

• Fomentar la formació adoptant polítiques que disminueixin
l’abandó escolar a menys de 10% i que elevin a un 40% les
persones d’entre 30 i 34 anys que tinguin un nivell
d’ensenyament superior.
• Reduir en 20 milions les persones que actualment es troben en
risc de pobresa i exclusió social.

La Unió Europea és una realitat que ens afecta en el dia a dia com
a ciutadans de l’Estat espanyol i també com a ciutadans de la
nostra comunitat autònoma. Catalunya participa activament a dos
nivells en la política econòmica europea: d’una banda, a través de
la política comunitària de l’Estat espanyol, i, de l’altra, com a
membre de les diverses organitzacions i moviments que defensen
els interessos de les regions dins de la Unió.

La posició estratègica de Catalunya i les seves comunicacions amb
la resta de la Península i del continent europeu afavoreixen les
activitats econòmiques.
Catalunya forma part d’un grup anomenat els motors d’Europa,
integrat per regions europees afins en aspectes com ara la
població, l’extensió i l’economia. Aquestes regions són Lombardia
al nord d’Itàlia, Roine-Alps a França i Baden-Wüttemberg a
Alemanya.
El sector serveis ocupa a la major part de la població activa i
proporciona un altíssim percentatge del PIB anual. El sector
turístic ha estat clau per fer front a la crisi econòmica d’aquests
darrers anys, ja que l’aportació del turisme al PIB català i
comunitari és significativa.

L’evolució d’alguns sectors industrials (metal·lúrgic, maquinària,
agroalimentari i químic) ha contribuït a augmentar la riquesa de la
UE. Són moltes les indústries catalanes que s’han deslocalitzat cap
a països europeus.
A Catalunya, com a la resta de la UE, el sector agrari aporta un baix
percentatge al PIB i ocupa a poca població activa. La pesca està en
recessió, a causa de la disminució del volum de captures al
Mediterrani.

Malgrat el seu dinamisme, l’economia catalana pateix, igual que
l’espanyola, algunes mancances greus. La taxa d’atur i la taxa
d’inflació de Catalunya acostumen a situar-se per damunt de la
mitjana europea.
La política regional i de cohesió de la UE pretén reduir les
desigualtats econòmiques i socials entre les regions d’Europa i
aconseguir que els ciutadans disposin de bons serveis i
oportunitats, visquin on visquin.
Des del 1989 fins el 2013, Catalunya va rebre ajuts de la UE per un
import superior als 10000 milions d’euros.
Les inversions s’han destinat principalment al transport ferroviari,
la construcció de carreteres, la rehabilitació de nuclis urbans, el
sanejament d’aigües, el tractament de residus i a projectes de
recerca i desenvolupament.

La Unió Europea destina un terç del seu pressupost anual a
finançar projectes a través de la política regional i de cohesió.
Alguns d’aquests projectes són els següents:
- El centre d’R+D per a la indústria agroalimentària a la ciutat
de Lleida, contribueix a la modernització, la competitivitat i el
desenvolupament sostenible dels sectors agrari, alimentari,
agroforestal, aqüícola i pesquer, i dels sectors relacionats amb
l’abastament d’aliments sans i de qualitat destinats al consum.
- l’última ampliació del Port de Barcelona permet acollir línies
marítimes, oferir més serveis i consolidar-se com a porta
d’entrada al sud d’Europa de les mercaderies de l’Extrem
Orient.

- La finalitat de la planta depuradora del Besòs i de la del Baix
Llobregat és tornar l’aigua residual i pluvial al medi en les
millors condicions per garantir l’abastament d’aigua potable
de l’àrea metropolitana de Barcelona.
- Infraestructures de telecomunicacions a la Catalunya rural.
Allà on hi ha mancances de cobertura i no arriben els
operadors privats, el projecte permet disposar d’Internet de
banda ampla, telefonia mòbil i televisió digital terrestre.

Les crisis econòmiques són períodes considerablement llargs de
temps en els quals es produeixen canvis negatius importants en
les principals variables econòmiques. Aquests canvis negatius són
generalitzats en el conjunt de l’economia, és a dir no afecten
només unes activitats concretes o un únic sector.
Segons el grau de la crisi en l’activitat econòmica, podem
diferenciar, de menys a més intensitat, entre una desacceleració,
una recessió i una depressió.
Desacceleració és una reducció del ritme de creixement. Per exemple estem creixent al 3%, però
el petroli puja de preu. La renda per càpita es redueix i aquest any creixem al 2%. No es tracta
de la fi del món, simplement el creixement s'ha ralentit.
En principi una recessió seria una reducció del PIB. És a dir, la producció, la renda, la riquesa
nacional, cau i perdem poder adquisitiu. Tècnicament es considera que estem en recessió quan
el PIB decreix després de dos trimestres de caigudes consecutives. Així que si un mes hi ha una
caiguda del PIB tampoc significa la fi del món. Encara que ha de ser un senyal d'alarma, pot ser
que només sigui un succés puntual.
Una depressió econòmica entra dins de la categoria de desastre. Es tracta d'una caiguda del
10% del PIB en un any. No és habitual que succeeixi, però en ocasions pot succeir. En aquest cas
la destrucció d'ocupació pot estar gairebé assegurada, així com el tancament d'empreses. Es
tracta d'un dels pitjors casos possibles

L’economia de mercat presenta avantatges i inconvenients. Una
de les limitacions més destacades del sistema capitalista és la
inestabilitat cíclica.
En el capitalisme, la iniciativa en l’activitat econòmic la tenen
persones i empreses que, sense intervenció de l’estat,
competeixen lliurement entre si per obtenir el màxim benefici.
Aquesta competència porta les empreses a especular, arriscant-se
a comprar béns o serveis que es creu que poden pujar de preu.
L’objectiu és vendre’ls, moltíssim més cars, i obtenir un guany
elevat.
Amb aquesta pràctica es poden obtenir beneficis quantiosos.
Però, quan les expectatives canvien, els compradors o inversors
s’afanyen a vendre allò adquirit amb l’objectiu d’obtenir beneficis
o minimitzar les seves pèrdues.

Aquesta actitud provoca una caiguda brusca i sobtada dels preus
dels béns o els serveis amb els quals s’ha especulat.
D’aquesta manera, a una fase d’expansió la segueix una de
recessió, seguida al seu torn d’una altra d’expansió, i així
successivament.

L’excés especulatiu desemboca moltes vegades en crisis
econòmiques que tenen conseqüències molt greus per a milers de
persones i beneficis per a un grup reduït d’especuladors.
Les grans crisis globals afecten significativament el nivell de
benestar de milions de persones.
La falta de capacitat de consum porta les empreses a reduir la
producció i a prescindir de mà d’obra.
Les persones a l’atur no disposen de recursos suficients per
adquirir els productes i els serveis de primera necessitat, i aquest
fet redueix encara més la baixa expectativa de producció de les
empreses, moltes de les quals han de tancar.
Sense recursos, les famílies no poden fer front a les obligacions
econòmiques contretes amb les entitats financeres ni pagar els
serveis i els bens adquirits.

En canvi, una minoria obté beneficis del procés especulatiu i
també del període de crisi que els permet tornar a comprar, a un
preu molt econòmic, els béns i els serveis als quals molt altres ja
no poden accedir.

En el nostre sistema econòmic actual no és possible evitar les
fluctuacions cícliques de l’economia. Tampoc no és fàcil detectar-
les abans, a causa de les nombroses variables que hi intervenen, ja
que és un fenomen complex.
No obstant això, hi ha institucions econòmiques i polítiques
internacionals que disposen de dades i de professionals preparats
per introduir mesures que redueixin l’impacte d’aquestes crisis de
manera global o considerant les circumstàncies individuals de cada
país.
L’ alfabetització financera és un altre repte de la ciutadania dels
països desenvolupats. Com a consumidors, necessitem saber
elaborar un pressupost familiar, establir plans d’estalvi,
administrar deutes i consumir de manera sostenible.

L’actual societat
capitalista es
divideix en dues
classes socials
Burgesia o empresaris
Propietaris dels mitjans de
producció
Proletariat o treballadors
No tenen mitjans de producció,
sols força de treball
Força de
treball Salari

La burgesia treu el seu benefici de la quantitat de treball que no li
paga al treballador (plusvàlua).
VALOR TOTAL DEL PRODUCTE
TREBALL PAGAT
AL TREBALLADOR
TREBALL NO
PAGAT
→ PLUSVÀLUA

El treball es compra i ven al mercat de treball com qualsevol
mercaderia: el treballadors que ofereixen el seu treball són
l’oferta, els empresaris que busquen treballadors són la demanda,
el treball és la mercaderia i el salari és el preu.
La població activa està formada per totes les persones ocupades
que es dediquen a la producció de béns i serveis i també per les
persones que es troben a l’atur o que busquen feina per primer
cop.
Les transformacions econòmiques i socials provoquen canvis en el
tipus d’ocupació. Si fa unes quantes dècades era el sector primari
el que ocupava més treballadors, actualment el sector secundari i
terciari són els que ofereixen més expectatives laborals laborals.

En darrers anys, la població activa als països desenvolupats com el
nostre ha experimentat un creixement notable a causa de
l’augment demogràfic.
Amb tot, la crisi mundial ha reduït el nombre d’ocupats i, en
conseqüència, l’atur ha augmentat.
Així mateix, com a norma general, s’ha establert l’edat de jubilació
als 67 anys i l’escolaritat és obligatòria fins els 16 anys.

L’atur és un dels majors problemes actuals a causa de la crisi
econòmica, l’automatització de la producció (màquines) i la
deslocalització (moltes empreses han traslladat les seves
fàbriques a països on la mà d’obra és més barata i els treballadors
tenen pocs drets).

Disminueix
el consum
Menys
impostos
Més
despeses
Més
economia
submergida
Més gent
aturada
El consum
disminueix
Menys
ingressos per a
les empreses
Més destrucció
de llocs de
treball

Postergació de
l’edat
d’emancipació
Emigració
Disminució de la
natalitat
Retard en
l’edat de
matrimoni
Retard en l’edat
de tenir fills.
AUGMENT
DE L’ATUR

L’augment de l’atur és aprofitat per la burgesia per a reduir salaris
i empitjorar les condicions de vida i treball dels treballadors
(contractes escombraries, menys drets, jubilacions més tard i amb
menys pensió,...).

Una altra característica del mercat laboral és la discriminació per
raó de gènere. Les principals conseqüències de la discriminació del
sexe femení als mercats del treball són: contractació precària i a
temps parcial, desigualtat salarial, dificultats en la conciliació,
desigualtat de prestacions per desocupació, discriminació sexual o
segregació de mercats, dificultats per accedir als llocs elevats i
desocupació i inactivitat juvenil i més atur femení.

La relació laboral és aquella en que el treballador es troba sota les
odres i instruccions d’una altra persona a canvi d’un sou.
Aquesta relació laboral es regula per una llei que es diu Estatut
dels treballadors i les treballadores, pels Convenis Col·lectius i pel
contracte de treball.
L’Estatut dels Treballadors estableix unes condicions mínimes per
sota de les quals s’estarien vulnerant els drets dels treballadors i
que poden ser millorades pels Convenis Col·lectius i pels
Contractes de Treball. Aquestes condicions es determinen en llarg
dels 92 articles que posseeix i en els seus diferents apartats i
disposicions addicionals.

Entre d’altres reuneix tots aquests drets i parla de:
• Els drets i els deures dels treballadors
• Les modalitats del contracte de treball
• La durada del contracte de treball definint també, en què consisteix
el període de prova.
• Drets i deures derivats del contracte de treball
• Sistemes de Classificació Professional
• Salaris i garanties salarials, aquí es defineix què és el Salari Mínim
Interprofessional (SMI)
• La jornada laboral: Torns, treball nocturn, ritme de treball,
descansos, vacances i permisos.
• Mobilitat funcional i geogràfica
• Suspensió del Contracte Laboral: causes i efectes de les suspensions
i tipus de suspensions que existeixen.
• Drets de la representació Col·lectiva i de reunió dels treballadors a
l’empresa, procediments electorals
• Negociació col·lectiva i dels convenis Col·lectius
• Infraccions laborals

Per a defensar els seus interessos, els treballadors s’organitzen en
sindicats, que poden fer vagues, i els empresaris en organitzacions
patronals que pressionen als governs per obtenir lleis favorables.

És important que al llarg dels teus anys de formació vagis pensant
en l’ocupació laboral que t’espera.
Les feines canvien amb els temps. Ocupacions que existien en el
passat desapareixen i en van sorgint altres de noves.
Quan arribi el moment d’incorporar-te a la vida laboral, és
important que tu i els teus companys estigueu preparats per
prendre les decisions correctes i encaminar-vos cap a la millor via
d’accés al món laboral.
Aquesta via cap al treball serà aquella en la qual convergeixin les
capacitats, els gustos i les qualitats de cada persona amb les
aptituds, els coneixements i les habilitats que demanen les
empreses que busquen treballadors.

Els especialistes que han estudiat a fons el problema del treball
han pogut comprovar que una persona, un treballador, té més
possibilitats de convertir-se en aturada com més baix sigui el seu
nivell d’estudis.
Has de preparar-te i has de saber triar quins estudis seguiràs en
funció de les teves aptituds i expectatives. Els camins per recórrer
són diversos:
• Abandonar els estudis reglats un cop acabat l’ensenyament
obligatori i intentar entrar directament en el món laboral.
• Continuar la teva preparació, però d’una manera particular,
orientada a una professió concreta, amb estudis de caràcter
tecnicoprofessional.
• Fer batxillerat i continuar després en estudis universitaris. D’aquesta
manera, obtindràs un títol acadèmic que t’acreditarà per exercir una
professió.

Una opció laboral és crear la teva pròpia empresa. Seràs el
responsable d’aportar el capital inicial, i podràs decidir quins béns
o serveis produirà i oferirà la teva empresa, establir quins en seran
els objectius, negociar amb els diferents factors de l’empresa i
coordinar les relacions en l’entorn on es desenvolupa l’empresa.
Tu prendràs les decisions claus de què es produirà, en quina
quantitat i com es farà. De tu i del teu equip dependran la
fabricació, el transport i la comercialització d’aquests béns o
serveis.

Les funcions públiques s’han ampliat i diversificat
progressivament en matèries com ara sanitat, educació, atenció a
la gent gran i altres serveis públics.
Els Estats i les diferents administracions, com ara la municipal i
l’autonòmica, convoquen proves o oposicions per cobrir aquestes
vacants laborals.