1. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) és un partit polític català que es defineix
d'esquerra socialdemòcrata, favorable a la independència dels Països Catalans. Actualment és
la segona força política al Parlament de Catalunya.
El partit està implantat a tots els Països Catalans: Al Principat de Catalunya, elPaís
Valencià (ERPV) i les Illes Balears i Pitiüses. També manté una vinculació directa amb
les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) pel que fa als temes que afecten la
població juvenil.
La seva publicació és la revista Esquerra Nacional i utilitza, indistintament, lasenyera
estelada amb triangle blau i estrella blanca, i amb triangle groc i estrella roja.
La fundació
Catalunya visqué al llarg de tot el segle XIX un seguit de transformacions socioeconòmiques
que, com a conseqüència de la Revolució Industrial, desemboquen en el canvi profund d'una
economia fins aleshores eminentment agrària. Aquest fet propicia la gènesi dels primers
moviments socials progressistes i federalistes d'arrels profundament democràtiques i
republicanes, directament connectats a les noves inquietuds i idees que s'estenen arreu
d'Europa.
Paral·lelament, la Renaixença cultural i literària del principi del segle XIX, contemporània en el
temps a moviments com el Rissorgimento italià, el naixement de la Grècia moderna i la
independència de Bèlgica, endega el procés de desvetllament nacional, que culmina
políticament amb el Congrés dels republicans federals, el 1883, i amb la redacció de les Bases
de Manresa, el 1892, els dos primers moviments polítics amb postulats nacionals.
La confluència i evolució d'aquestes dues realitats politicosocials al Principat de Catalunya,
porten, durant el primer terç del segle XX, a la formació d'Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC), com a punt de trobada de diverses organitzacions d'esquerres, que s'adonen de la
necessitat de crear un front comú davant un Estat espanyol esclerosat, retrògrad i encarcarat
en les velles estructures vuitcentistes, incapaç de donar resposta a les noves necessitats i
inquietuds d'una bona part del seus habitants.
Els dies 17, 18 i 19 de març de l'any 1931 se celebrà al barri de Sants de Barcelona la
Conferència d'Esquerres, a on es va fundar com a partit polític l'Esquerra Republicana de
Catalunya, de la unió de les organitzacions Estat Català de Francesc Macià,[2]
el Partit
Republicà Català (1917-1931) de Lluís Companys i el grup L'Opinió de Joan Lluhí, a més de
diverses associacions comarcals i locals. El primer president de la nova organització política va
ser Francesc Macià escollit per unanimitat.
Els principis més importants van ser: el reconeixement de la identitat de Catalunya com a
nació, la defensa dels drets individuals de l'home i la redistribució de la riquesa, mentre que el
programa social s'estructurà damunt la plena llibertat sindical, el dret de vaga, la defensa del
salari mínim, la jornada de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i jubilacions i
escoles de treball.
Esquerra Republicana de Catalunya fue fundada en 1931, por fusión de
varios grupos en torno a Estat Català, de Francesc Macià. Durante la
República, ganó las elecciones en Catalunya en 1931, 1933 y 1936 (con

2. ministros en el Gobierno de España), así como las elecciones al Parlament de
Catalunya de 1932. Ocuparon la Presidencia de la Generalitat Francesc Macià
(1931-33) y Lluís Companys (1934-40); también en el exilio Josep Irla (1940-
1954) y Josep Tarradellas (1954-1977).
L'hegemonia republicana
Francesc Macià, conegut popularment com L'Avi, president de la Generalitat de Catalunya des del restabliment
de la Generalitat el 1931 fins la seva mort, el 25 de desembre de 1933.
Amb Francesc Macià i Llussà com a líder, va guanyar les eleccions el mateix any, i Macià va
proclamar la República Catalana, en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930), tot i que
aviat va haver de conformar-se amb un Estatut d'Autonomia, i el restabliment de la Generalitat
de Catalunya que va passar a presidir.
L'agost del mateix any, s'aprova en referèndum l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, com a
marc legal a partir del qual el Principat recuperava competències d'autogovern i part de la
sobirania arrabassada dos segles enrere sota el jou de l'exèrcit borbònic en la Guerra de
Successió (1705-1714). Aquest Estatut, després de retallar-lo i rebaixar-lo, és aprovat per les
Corts Espanyoles i entra en vigor el setembre de 1932.
ERC, a partir d'aquell moment, i en el marc de la II República Espanyola (1931-1939), guanya
totes les eleccions que es van celebrant, tant les municipals com les del Parlament i les
legislatives. És en aquest context polític que el desembre de 1933 mor Francesc Macià. Lluís
Companys el succeeix com a President de la Generalitat.
El 1934, Lluís Companys tornà a declarar una República Catalana. L'intent va ser ràpidament
avortat per l'exercit espanyol, Companys detingut i empresonat, i el govern suspès, en el que
històricament s'ha anomenat els Fets del sis d'octubre.

3. La implantació al País Valencià es produí en 1934, a Castelló de la Plana amb el nom
d'Esquerra Republicana del País Valencià(ERPV), encapçalat per Gaetà Huguet i Segarra qui
posteriorment donà suport a un procés de convergència amb Esquerra Valenciana.
[modifica]Guerra civil
Lluís Companys, president de laGeneralitat de Catalunya durant gran part de la II República espanyola i
la Guerra Civil, afusellat per les tropes franquistes el 1940
El 1936, Esquerra va formar part del Front Popular que va guanyar les eleccions. Lluís
Companys va tornar a assumir el govern de la Generalitat. Aviat sorgiren dificultats, en primer
lloc, en considerar ERC massa regionalista, es produí la sortida pràcticament en bloc dels
militants d'ERC del sector fins aleshores autònom d'Estat Català que incloïa la pràctica totalitat
de les joventuts del partit (Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català JEREC). En segon
lloc, pel juliol, amb l'alçament militar que va desembocar en la Guerra Civil Espanyola. A més,
el govern català també es va veure pressionat a nivell intern pels diversos grups que li donaven
suport: anarquistes, comunistes i trotskistes.
El 17 de juliol de 1936 els militars espanyols se subleven contra la legitimitat democràtica que
representava la Segona República Espanyola. El cop d'estat del 18 de juliol és reprimit amb èxit
a Catalunya en 48 hores, però no a altres zones d'Espanya. Esclata la guerra civil espanyola,
conflicte que s'estendrà al llarg de tres anys i que serà interpretat com l'assaig general de les
grans potències previ a la II Guerra Mundial. Durant tota la guerra ERC retingué la presidència
de la Generalitat, la Conselleria Primera, la Conselleria de Governació i, des del setembre de
1936, la de Finances. La Guerra Civil acabà oficialment l'abril del 1939 amb el triomf del bàndol
nacional liderat pel general Francisco Franco Bahamonde.
[modifica]Postguerra i franquisme
S'inicia aleshores una obscura època de repressió política i social que es perllongarà durant 36
anys de dictadura, el franquisme (1939-1975). Dels més de 70.000 militants d'ERC, la meitat
s'exilien i una quarta part són empresonats, executats o han mort a la guerra. El president Lluís
Companys és lliurat per la Gestapo al govern espanyol, que l'afusella a Castell de
Montjuïc el 15 d'octubre de 1940, esdevenint l'únic president elegit democràticament a Europa
que ha sigut afusellat.

4. L'any 1945, el Congrés d'ERC, reunit a l'exili a Tolosa de Llenguadoc, nomena
l'exconseller Josep Tarradellas secretari general, càrrec que abandona el 1954 quan és escollit
president de la Generalitat a l'exili en substitució de Josep Irla. La Secretaria General d'ERC
passa aleshores a mans de Joan Sauret.
Des del 1939 ERC passa a la clandestinitat i s'organitza a l'interior com a resistència
antifranquista, al voltant de Manuel Juliachs i Jaume Serra.
Al final de la II Guerra Mundial, en vista d'un possible derrocament del feixisme espanyol per
l'entrada de les forces aliades, la direcció d'ERC a l'exili envia a l'interior Pere Puig, i després
Joan Rodriguez-Papasseit. Durant aquests anys ERC és present al Consell de la Democràcia
Catalana i al Consell de Forces Democràtiques.
El 1952 Heribert Barrera torna a l'interior i assumeix de facto la direcció del partit. L'Onze de
Setembre de 1964, coincidint amb laDiada Nacional de Catalunya, ERC i altres grups
organitzen la primera manifestació antifranquista des de la fi de la guerra. ERC participa
successivament al Consell Català del Moviment Europeu, al Secretariat de la Democràcia
Social Catalana, a la Coordinadora de Forces Polítiques, a l'Assemblea de Catalunya, al
Consell de Forces Polítiques i a qualsevol iniciativa que s'enfronti al franquisme.
[modifica]Transició política espanyola
Mort el general Franco (1975), ERC celebra el juliol de 1976 el 8è Congrés Nacional, en què
Barrera es confirma com a líder. A les eleccions a Corts Constituents de 1977 ERC hi va en
coalició, en no estar encara legalitzada per la seva condició de partit republicà. El mateix 1977,
i en el marc del 9è Congrés, Heribert Barrera és escollit nou secretari general. En la discussió
del text de la novaConstitució espanyola, ERC és l'únic partit català que defensa els principis
republicans i el dret a l'autodeterminació dels pobles, idees a les quals la majoria d'espanyols
evidentment no donen suport, per la qual cosa ERC defensa el no en el referèndum
constitucional celebrat el 6 de desembre de 1978.
L'octubre de 1977 torna el president Tarradellas i es restaura la Generalitat. Es redacta un nou
text de l'Estatut, al qual ERC s'oposa perquè no garanteix un autogovern mínim. En el
referèndum per a la seva aprovació, el 1979, ERC demana el sí, car l'única alternativa a la
minsa autonomia oferta a l'Estatut era el no-res. En les eleccions al Parlament de Catalunya, el
1980, ERC obté 14 escons —d'un total de 135—, que porten Barrera a la Presidència del
Parlament de Catalunya. El 1984, però, ERC només aconsegueix 5 diputats, i comença un breu
període de declivi, que continua el 1986 amb la pèrdua de la presència parlamentària a les
Corts de Madrid.
[modifica]La vertebració de la nova ERC

5. Suport en tant per cent d'ERC a les eleccions catalanes del 2010. En vermell les zones de major suport, en blau
on el suport és menor.
El 1987 es produeix la Crida Nacional a ERC, manifest signat per un centenar de personalitats
de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i perJosep-Lluís Carod-Rovira, que
volen que ERC aglutini la nova generació independentista sorgida arran del desencís de
la Transició espanyola. L'entrada d'aquesta gent jove dinamitza el partit, i a les eleccions
al Parlament de Catalunyade 1988 s'obtenen 6 escons. Al 16è Congrés Nacional, celebrat a
Lleida el 18 i 19 de novembre de 1989, s'escull una nova direcció que assumeix la
independència de tot Catalunya, com a objectiu polític.
Fruit d'aquesta nova orientació, el 1990, el Front Nacional de Catalunya, històrica organització
de resistència fundada a l'exili als anys quaranta, s'integra a ERC i s'inicia així el procés d'unitat
de l'independentisme. El 1991, arran de l'evolució i clarificació del panorama polític,
l'organització Terra Lliure es planteja la seva estratègia, i abandona la lluita armada i impulsa
l'ingrés a ERC dels seus militants i de bona part dels que formaven Catalunya Lliure. Aquests
dos fets converteixen ERC, de facto, en la casa comuna de l'esquerra independentista.
Els resultats obtinguts a les eleccions al Parlament de Catalunya el 15 de març de 1992 situen
ERC com a tercera força política del Principat, amb el suport de més de 210.000 electors i
l'obtenció d'11 diputats, després d'una campanya en què, per primer cop des de la Transició, un
partit que es presentava com a independentista rebia un ampli suport popular.
El 18è Congrés Nacional d'ERC, celebrat el juny de 1992, aprova la reforma dels seus Estatuts
davant el creixement electoral, de militància i de presència territorial al Principat, a les Illes
Balears i Pitiüses, al País Valencià i a la Catalunya Nord. ERC propugna en el seu primer
article estatutari la unitat territorial i la independència de la nació catalana, mitjançant la
construcció d'un estat propi en el marc europeu i juntament amb un posicionament ideològic
d'esquerres que pren com a referents la democràcia i la defensa del medi ambient, dels drets
humans i dels pobles, i fonamenta la seva ideologia i acció política en el progrés social i la

6. solidaritat nacional. Aquest posicionament queda refrendat pel 19è Congrés Nacional, el
desembre del 1993, amb l'aprovació de la Declaració Ideològica.
En les eleccions legislatives de 1993, ERC recupera la seva presència al Congrés dels
Diputats espanyol. Durant aquest any s'incorporen a ERC Jordi Carbonell i Avel·lí Artís i Gener,
Tísner, al capdavant del reagrupament dels Nacionalistes d'Esquerra. Les eleccions municipals
del 28 de maig de 1995 representen un important salt quantitatiu i qualitatiu de la presència
institucional del partit. ERC recupera la presència a molts ajuntaments del Principat en
aconseguir més de 550 càrrecs electes i 32 alcaldies, i esdevé així la tercera força política en
implantació municipal. A les eleccions al Parlament de Catalunya, ERC obté el millor resultat en
nombre absolut de vots des de la República; més de 305.000 votants i 13 diputats. El bon
resultat fa que un centenar de membres de l'Assemblea d'Unitat Popular, hereva del Moviment
de Defensa de la Terra, s'incorporin a ERC.
El 1996 després d'una greu crisi interna, Àngel Colom, juntament amb Pilar Rahola
abandonaren el partit i fundaren el Partit per la Independència.[3]
Aquest partit, però, tingué una
vida curta. En les eleccions municipals del 1999 obtingueren resultats pobres i Pilar Rahola que
es presentava com a cap de llista a la ciutat de Barcelona no aconseguí l'acta de regidora.
Després d'això la formació es dissolgué.
[modifica]Els governs tripartits
En les eleccions autonòmiques de 2003, en les que va concòrrer amb independents
de Catalunya 2003[4]
malgrat que Convergència i Unió, Artur Mas, va aconseguir el màxim
nombre d'escons per a la seva formació, no va obtenir la majoria necessària per formar govern i
es produeix un acord, anomenat Pacte del Tinell, per formar un Govern Catalanista i
d'Esquerres entre el Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi (PSC-
CpC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra
Unida i Alternativa (ICV-EUiA). Esquerra acaba sent expulsada del govern, però el reedita
en 2007, fent de nou president de la Generalitat a un socialista, José Montilla, que
substituï Pasqual Maragall.
Líders d'ERC encapçalant la manifestació del 18/02/2006 a Barcelona amb el lema 'Som una Nació'
Des del congrés de Barcelona de 2008 el president del partit és Joan Puigcercós i el secretari
general és Joan Ridao.[5]
El partit disposa de 10 diputats al Parlament de Catalunya, 1 al Parlament europeu, 3
al Congrés de Diputats espanyol i 1 regidors a l'Ajuntament deBarcelona.
La formació està en una fase de caiguda de suport dels seus votants des de l'any
2006.[6]
Les eleccions a les Corts Generals de 2008 han suposat la pèrdua del grup

7. parlamentari que havia aconseguit el 2004 amb 638.902 vots (15,89%), passant a obtenir
menys de la meitat de suport amb 289.927 vots (7,86%). Aquest esquema s'ha repetit en
les Eleccions al Parlament de Catalunya (2006)en les que va perdre una quarta part dels
votants, i en les municipals, en les que ha perdut un de cada cinc votants, i en les Eleccions al
Parlament de Catalunya (2010), en les que de nou va perdre gairebé la meitat dels vots de
2006.
El 2009 se'n va escindir Reagrupament, que s'havia constituït com a corrent intern d'ERC el
2007.
[modifica]La crisi de 2010-2011
Per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, la formació engegà una pre-campanya
electoral sota el nom de "Catalunya Decideix", iniciada el 8 de gener i finalitzada el 24
d'octubre de 2010 al Teatre Grec de Barcelona. El projecte tingué per objectiu recollir l'opinió de
fins a cent quaranta mil ciutadans sobre quines haurien de ser les condicions per a formar
pacte de govern després de les eleccions.[7]
La direcció del partit, fruit de la caiguda constant de votants i els pèssims resultats a
les eleccions municipals espanyoles de 2011, va dimitir en bloc el 23 de maig,[8]
i el seu anterior
president, Josep-Lluís Carod-Rovira, es va donar de baixa del partit el 3 de juny de 2011,[9]
sent
escollits Oriol Junqueras com a president i Marta Rovira com a secretària nacional el 17 de
setembre de 2011.
En les eleccions espanyoles de 2011, ERC, en coalició amb Reagrupament de Joan
Carretero i Catalunya Sí, va treure 3 escons, els mateixos que ICV-EUiA. El candidat va
ésser Alfred Bosch i també hi destaca Teresa Jordà.
[modifica]Organigrama
El president és el líder o màxim representant del partit. L'actual president és Oriol Junqueras i
Vies, des del 17 de setembre de 2011.
El secretari general és la segona persona amb més poder a l'organigrama del partit. De
vegades ha estat el candidat del partit a laPresidència de la Generalitat. Actualment el càrrec
l'ocupa Marta Rovira i Vergés, des de l'1 d'octubre de 2011.
Aquests dos càrrecs formen part de l'Executiva Nacional, òrgan de gestió del partit.