2.
Les monarquies absolutes dominen el panorama
polític en una Europa sumida en constants lluites pel
poder i guerres (Guerra dels trenta anys).
El poder continua en mans de l’aristocràcia i
l’església, els principals mecenes.
L’artista viu al palau.
Molta producció artística i científica
Context històric
3.
“Barroco” (perla irregular):
extravagant, diferent,
recarregat, sinuós, imperfecte.
Manifestacions artístiques
sinuoses i repletes d’ornaments
(Horror vacui), un paral·lel que
veiem també a la música:
Laschia ch’io pianga
El terme “barroc”
Perla irregular
Retaule barroc
4.
LA MONODIA: predomina la
melodia acompanyada com a
resposta al contrapunt imitatiu del
Renaixement, massa complex i que
no permet comprendre bé el text.
Textura que trobarem sobretot a
l’òpera.
EL BAIX CONTINU: una línia
melòdica de notes greus,
acompanyada d’un xifrat numèric,
que determina l’harmonia a partir
d’unes normes. Sistema que permet
una gran improvisació.
Característiques musicals
5.
ESTABLIMENT DE LA
TONALITAT: els anteriors
modes eclesiàstics deriven cap a
les tonalitats majors i menors.
Canvia l’harmonia, apareixen els
acords i apareixen les primeres
indicacions de compàs modern.
NAIXEMENT DE L’ESTIL
CONCERTAT: el trobarem a
l’orquestra. Consisteix en
confrontar dos plans sonors (soli,
concertini o tutti). Dóna més
expressivitat a la música.
6.
La música religiosa continua
tenint un pes important en el
barroc. Es continuen
component misses i motets
(catòlics) i corals (protestants).
Policoralitat: especialment a
Venècia i Roma. Consisteix en
una gran polifonia, repartida
en diferents cors que es
contraposen.
Apareixeran nous gèneres:
l’oratori, la cantata, la passió i
l’òpera.
La música vocal
Plaça Sant Marc, Venècia
Il Canaletto, 1730
7.
Semblant a l’òpera però amb unes característiques
pròpies:
Textos religiosos, normalment extrets de la Bíblia.
L’Oratori no s’escenifica.
S’interpreta en un lloc de culte (església).
La figura d’un narrador va explicant l’acció
(recitatiu).
Els grans compositors del gènere són J.S.Bach, amb
l’"Oratori de Nadal” i G.F.Haendel, amb "El Mesíes".
L’Oratori
8.
Cantata vol dir “música per cantar” per diferenciar-
la de la sonata “música per sonar”. És un gènere
profà, però els protestants l’utilitzaran amb textos
relgiosos, per a les seves cerimònies.
La cantata és semblant a l’oratori però és més breu.
Escoltem “Jesus Bleibet, meine Freunde”, Cantata
147 de J.S.Bach i la cantata “TWV 1:155ª” de
G.P.Telemann.
La Cantata
9.
La passió és un oratori que tracta
exclusivament de la passió i mort de
Jesucrist, basant-se en els evangelis. Com
l’òpera i l’oratori es basa en recitatius, àries,
cors i interludis.
La figura del narrador es l’evangelista que
relata els fets. Els personatges més
importants són interpretats pels solistes,
mentre que els altres són interpretats pel
cor.
El compositor més destacat fou novament
J.S.Bach, amb dues grans obres: "La passió
segons Sant Mateu" i "La passió segons
Sant Joan".
La Passió
Crist crucificat
D.Velázquez, 1632
10.
A finals del XVI a Florència, un grup
d’intel·lectuals (La Camerata Fiorentina) es
disposen a recuperar la música i la poesia
grega. Queixosos de la polifonia
renaixentista comencen a fer una música
senzilla i monòdica, que arribi i commogui
l’oient.
Alhora, buscaven un gènere que abracés
l’art en totes les seves expressions: poesia,
música, teatre, dansa…Estava naixent
l’òpera.
L’òpera es va convertir en el gènere més
representatiu de l’època ja que fusionava
molt bé la música i la paraula. Com veurem
més endavant, l’òpera es desenvoluparà en
el classicisme i el romanticisme.
L’Òpera
El Liceu i el palau Garnier
11.
Serà al 1607 quan C.
Monteverdi compon
"Orfeo", la primera
gran òpera i que
influenciarà a les
posteriors.
L’òpera tindrà
molta importància a
Itàlia i s’estendrà
per tot Europa,
excepte França, on
desenvoluparan el
seu propi model.
Els orígens…
12. OBERTURA: una peça instrumental a l’inici de
l’obra. La música comença amb el teló tancat i es va
obrint a mesura que la música avança.
RECITATIUS: parts cantades pels solistes on s’hi
desenvolupa l’acció. Sense floriments, ben pla, per
a ser comprès. Podem trobar-lo “secco” (amb
només el continu) o “accompagnato” (amb
acompanyament d’orquestra).
ÀRIES: són les parts més importants i de major
lluiment pel cantant. L’acció s’atura i el cantant ens
commou amb una bonica intervenció. És el gran
exponent de la melodia acompanyada.
CORS: fragments on és el cor que canta, comentant
l’escena.
INTERLUDIS: parts instrumentals que
s’intercalen. També s’anomenen "ritornellos".
A banda, podem trobar-hi: duets, trios, danses
etc.
Parts de l’òpera
14.
El barroc fou l’època dels castrati: joves de gran
talent musical que serien castrats abans de la
pubertat, per tal de conservar la veu blanca, si bé
amb la potència de l’adult.
Aquesta pràctica s’origina a l’edat mitjana i es
popularitza al XVI quan el papa Pau IV prohibeix
cantar a les dones a l’església.
Els castrati gaudien d’una gran reputació i
cobraven grans sous. Seria el més semblant a un
futbolista d’elit actual.
El més famós de tots fou Farinelli, que va
treballar a la cort de Felip V, i que diuen que va
curar al rei de la seva melanconia cantant-li
durant 10 anys les mateixes 4 cançons.
Al 1994 se’n va fer una pel·lícula, dirigida per
Gérard Corbiau.
Els castrati
15. La música instrumental assoleix una gran
autonomia. Evolucionen els instruments, la
tècnica, i neix l’orquestra com a conjunt
organitzat.
Els músics es veuen obligats a especialitzar-se
degut a la complexitat de la música. Apareix la
figura del virtuós.
Així, podem trobar:
MÚSICA PER A INSTRUMENTS
SOLISTES: els compositors fan música a per a
instruments concrets per tal que l’intèrpret
pugui lluir-se. Un bon exemple el trobem en
les fugues per a teclat. Escoltem de nou al
mestre Bach.
La música instrumental
Orgue del
monestir de las
Huelgas
(Valladolid), 1706
16.
MÚSICA DE CAMBRA: és aquella que cap en una cambra
(habitació). Per tant, tota aquella música de més d’un membre i
menor a una orquestra. Era el gènere preferit per la noblesa.
MÚSICA PER A ORQUESTA: a l’orquestra hi trobem les tres
famílies (corda, vent i percussió). A partir del XVII els
compositors comencen a especificar el tipus i el nombre exacte
de músics que hi volien.
Concert de cambra
17. LA SUITE: és un conjunt de danses de diferents caràcters.
El nombre i l’ordre pot variar. Normalment sota la mateixa
tonalitat. En podem trobar per a solista i acompanyament o
bé per a orquestra. Exemples: allemande, sarabande, gigue,
courante o gavotte.
LA SONATA: és una forma complexa que evolucionarà al
classicisme. Té 3 moviments a Itàlia (Ràpid-Lent-Ràpid) i 4
a França (Lent-Ràpid-Lent-Ràpid). El primer a establir el
model fou Arcangelo Corelli.
EL CONCIERTO: estructura semblant a la sonata però
amb la confrontació de solista i tutti. Com en la sonata, en 3
o 4 moviments. Segons si intervé un solista o varis
s’anomenarà:
Concerto grosso: los "Seis Concerti Grossi" de Haendel o los
"Conciertos de Brandenburgo" de J.S.Bach.
Concerto a solo: destaquem a A.Vivaldi que té més de 300
concerts per a solista, com les 4 estacions per violí, o concerts
per a flauta.
Formes orquestrals
18.
L’oboè:
Els instruments
D’esquerra a dreta: xeremia medieval,
oboè barroc i oboè modern
Instrument molt utilitzat en el barroc.
Deriva de les xeremies medievals.
Instrument de doble canya.
Audició: concert en Re m d’A. Marcelo
19.
El fagot:
D’esquerra a dreta: oboè, clavicèmbal, fagot, viola de gamba baixa i oboè.
De la família de l’oboè,
el fagot és l’instrument
més greu de doble canya
Audició: Sonata en La
m per a flauta de bec,
fagot i continu,
A.Vivaldi (RV86)
20.
La flauta de bec:
Audició: Aria sopra la Bergamasca, M. Uccellini
21.
Clarinet barroc (Chalumeau):
D’esquerra a dreta: chalumeau, oboè
barroc, oboè modern i requinto
Instrument semblant a la flauta de bec
però amb embocadura de canya simple.
Canyes de saxòfon,
també de canya simple
Audició: Suite en Sol m
J.B.Boismortier (solo)
22.
L’orgue:
Orgue del monestir de Santa
Cruz, Coimbra (Portugal)
Durant el barroc, va ser un dels
instruments més importants al costat
del violí i el clavicèmbal,
i J.S.Bach el seu màxim exponent.
Audició: Passacaglia i fuga
en Do m, J.S. Bach
23.
El clavicèmbal, el virginal i l’espineta
Audició: Sonata de D. Scarlatti, K.455