1.
UNA DONA QUE ES PENTINA
DEL RECTOR DEVALLFOGONA
A GERARDVERGÉS
Josep BargallóValls
ICE URV
Tortosa, 28/272018

2.
Hipertext
Llegim a partir d’hipervincles
Anem d’enllaç en enllaç
Un text ens du a un altre text
Una pel·lícula, a una altra pel·lícula
Un quadre, a un altre quadre
Una cançó, a una altra cançó
Un poema, a un altre poema

3.
Hipertext
Llegir és navegar
però també és navegar

4.
Hipertext
Navegar no és cap novetat
S’ha fet des que hi ha aigua
i des que hi ha literatura

5.
La dama que es pentina
FrancescVicent Garcia,
lo Rector deVallfogona
(Tortosa, 1579 –Vallfogona de Riucorb, 1623)
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Palma, 1913 - El Brull, 1938)
Josep Palau i Fabre
(Barcelona, 1917-2008)
GerardVergés
(Tortosa, 1931–2014)

6.
FrancescVicent Garcia
A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL
NEGRE QUE ES PENTINAVA EN UN
TERRAT AMB UNA PINTA DE MARFIL
Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los d’or mes fi tenen enveja.
en un terrat, la bella Flora, un dia.
Entre ells la pura neu se descobria
del coll que, amb son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo, de lluny, tant atònit contemplava
lo dolç combat, que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
Que el cor, enamorat, se m’alterava
i, temerós d’alguna desgràcia,
de prendre’ls tregües ganes me venien.
QUEIXES D'UN GALANT A UNA REIXA
PERQUÈ LI IMPEDIA LO VEURE
A UNA HERMOSA ENCOMANADA
Reixa cruel, que la claror divina
que mos ulls cerquen com a glòria sua
entre eixa espessa nuvolada tua
cubres, i causes ma fatal ruina!
No degué eixir de la ordinària mina
eixa matèria forta, odiosa i crua,
sinó de algun volcà per on traspua
la infernal flama, a ton miner veïna.
Però, qué dic? Oh, reixa generosa!
En gràcia de mes queixes faç mudança
i, arrepentit, adoro la duresa:
Ja no el vull dir cruel, sinó piadosa,
puix tu sola has pogut, en ma venjança,
la que a mi em té pres, tenir-la presa.

7.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
A UNA DAMA QUE ES PENTINAVA DARRERA
UNA REIXA EN TEMPS DE VICENÇ GARCIA
Amor, senyor de l’àmplia monarquia
que publica el clavell i el foc proclama
en l’ardor de la galta i en la flama
de l’exaltació que l’aire cria
els cabells de finíssima atzabeja
en el combat de vori que pentina
perú de lliris i de llunes mina,
ornament de les neus, dels ors enveja,
treu de la reixa, i que la saborosa
feina del bes, batalla graciosa
del córrer d’unes cames despullades,
deixi les verdes herbes alterades.
Oh desmai en les tiges onejants
de marbres, ceres, roses bategants!
ESPATLLA
Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
explorava la neu del flanc.
Quina és la seda, quin l’atzur
que vibri tacte més pervers?
Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?
A l’escenari decadent,
l’èxtasi estèril de l’esquena
era exili de la mirada,
i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.

8.
Josep Palau i Fabre GerardVergés
“ESPATLLA”, DE B. ROSSELLÓ-PÒRCEL
Conflicte entre negre i el blanc
i el mirall boig que els accentua.
Sota la crinera crua
s’encenia la neu del flanc.
¿Quina és la seda, quin l’atzur
que vibri tacte més pervers?
¿Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?
A l’escenari incandescent,
l’èxtasi eteri de l’esquena
era exili de la mirada;
i la paraula profanada
deia, barroerament,
una veritat obscena.
NOIA PENTINANT-SE A LA PLATJA
A Marino, a Girolamo Fontanella, al nostre Vicenç Garcia, a Lope, a tots els
recreadors d’aquell gloriós mite d’una noia que es pentinava els auris cabells
Miro la serp benigna de la trena
i el gest airós que fas quan et pentines;
miro el maig adorable de les sines,
miro el teu cos esvelt damunt l’arena.
Escuma i sol i nacre i llum serena,
t’evoco sota un cel ple de gavines.
Agraïda és la mar, algues, petxines
et duen les onades com a ofrena.
Meravellat, contemplo perles fines
-dic gotes d’aigua- per la pell morena,
i penso en les fondàries marines.
Penso en el ventre dolç, la dolça esquena,
penso en el cap que dolçament inclines.
Penso si dir-te dona o bé sirena.

9.
El cànon
L'ortodòxia barroca demanava que el contingut es
fonamentés en el conflicte entre elements contraposats.
El sonet de Garcia té aquesta doble confrontació:
- la dama que es pentina i el poeta que l'observa
- la blancor de la pinta i la negror dels cabells de la
dama
Així, Garcia descriu:
lo dolç combat, que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien
mentre que Rosselló-Pòrcel ho sintetitza:
conflicte del negre i el blanc

10.
Lope deVega Luis de Góngora
(Madrid, 1562-1635) (Còrdova, 1561-1627)
CELSO AL PEINE DE CLAVELLA
Por las ondas del mar de unos cabellos
un barco de marfil pasaba un día
que, humillando sus olas, deshacía
los crespos lazos que formaban de ellos;
iba el Amor en él cogiendo en ellos
las hebras que del peine deshacía
cuando el oro lustroso dividía,
que éste era el barco de los rizos bellos.
Hizo de ellos Amor escota al barco,
grillos al albedrío, al alma esposas,
oro de Tíbar y del sol reflejos;
y puesta de un cabello cuerda al arco,
así tiró las flechas amorosas
que alcanzaban mejor cuanto más lejos.
A DOÑA BRIANDA DE LA CERDA
Al sol peinaba Clori sus cabellos
con peine de marfil, con mano bella;
mas no se parecía el peine en ella
como se obscurecía el sol en ellos.
Cogió sus lazos de oro y, al cogellos,
segunda mayor luz descubrió, aquella
delante quien el sol es una estrella,
y esfera, España, de sus rayos bellos,
divinos ojos, que en su dulce oriente
dan luz al mundo, quitan luz al cielo,
y espera idolatrallos occidente.
Esto Amor solicita con su vuelo,
que en tanto mar será, un arpón luciente,
de la Cerda inmortal mortal anzuelo

11.
Giovan Battista Marino Claude MALLEVILLE
(Nàpols, 1569-1625) (París, 1597-1647))
DONNA CHE SI PETTINA
Onde dorate, e l’onde eran capelli,
navicella d’avorio un dì fendea;
una man pur d’avorio la reggea
per questi errori preziosi e quelli;
e mentre i flutti tremolanti e belli
con drittissimo solco dividea,
l’or de le rotte fila Amor cogliea,
per formarne catene a’ suoi rubelli.
Per l’aureo mar, che rincrespando apria
il procelloso suo biondo tesoro,
agitato il mio core a morte gia.
Ricco naufragio, in cui sommerso io moro,
poich’almen fur ne la tempesta mia
di diamante lo scoglio e ’l golfo d’oro.
IMITATION DU CAVALIER MARIN
Que Parténice est belle, encor qu'elle soit noire!
C'est le plus digne objet où s'adressent nos voeux;
A l'ébène éclatant qui luit en ses cheveux,
L'or, et l'ambre ont cédé l'honneur de la victoire.
Quelle si blanche main, ou d'albâtre ou d'ivoire,
De ses liens si noirs peut défaire les noeuds?
Quelle clarté de teint brille de tant de feux
Que les ombres du sien n'en offusquent la gloire?
Qui jamais vit en terre une divinité
Paraître sous un voile avec tant de beauté?
Qui vit jamais sortir tant d'éclairs d'un nuage?
Soleil retirez-vous, un autre est en ces lieux,
Un autre qui pourvu d'un plus riche partage,
Porte la nuit au front, et le jour dans les yeux.

12.
Cerca hipertextual 1
A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL
NEGRE QUE ES PENTINAVA EN UN
TERRAT AB UNA PINTA DE MARFIL
Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los d’or mes fi tenen enveja.
en un terrat, la bella Flora, un dia.
Entre ells la pura neu se descobria
del coll que, amb son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo, de lluny, tant atònit contemplava
lo dolç combat, que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
Que el cor, enamorat, se m’alterava
i, temerós d’alguna desgràcia,
de prendre’ls tregües ganes me venien.
Francesc Vicent Garcia
negra: mots repetits negra: mateixa família lèxica
negra: castellanisme vs. mot normatiu cursiva: esment a Garcia
A UNA DAMA QUE ES PENTINAVA
DARRERA UNA REIXA
EN TEMPS DE VICENÇ GARCIA
Amor, senyor de l’àmplia monarquia
que publica el clavell i el foc proclama
en l’ardor de la galta i en la flama
de l’exaltació que l’aire cria
els cabells de finíssima atzabeja
en el combat de vori que pentina
perú de lliris i de llunes mina,
ornament de les neus, dels ors enveja,
treu de la reixa, i que la saborosa
feina del bes, batalla graciosa
del córrer d’unes cames despullades,
deixi les verdes herbes alterades.
Oh desmai en les tiges onejants
de marbres, ceres, roses bategants!
Bartomeu Rosselló-Pòrcel

13.
Cerca hipertextual 2
ESPATLLA
Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
explorava la neu del flanc.
Quina és la seda, quin l’atzur
que vibri tacte més pervers?
Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?
A l’escenari decadent,
l’èxtasi estèril de l’esquena
era exili de la mirada,
i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
“ESPATLLA”, DE B. ROSSELLÓ-PÒRCEL
Conflicte entre negre i el blanc
i el mirall boig que els accentua.
Sota la crinera crua
s’encenia la neu del flanc.
¿Quina és la seda, quin l’atzur
que vibri tacte més pervers?
¿Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?
A l’escenari incandescent,
l’èxtasi eteri de l’esquena
era exili de la mirada;
i la paraula profanada
deia, barroerament,
una veritat obscena.
Josep Palau i Fabre

14.
Cerca hipertextual 3
A UNA HERMOSA DAMA DE
CABELLNEGRE QUE ES
PENTINAVA EN UN TERRAT AMB
UNA PINTA DE MARFIL
Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los d’or mes fi tenen enveja.
en un terrat, la bella Flora, un dia.
Entre ells la pura neu se descobria
del coll que, amb son contrari, més
campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo, de lluny, tant atònit contemplava
lo dolç combat, que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
Que el cor, enamorat, se m’alterava
i, temerós d’alguna desgràcia,
de prendre’ls tregües ganes me venien.
Francesc Vicent Garcia
CELSO AL PEINE DE CLAVELLA
Por las ondas del mar de unos cabellos
un barco de marfil pasaba un día
que, humillando sus olas, deshacía
los crespos lazos que formaban de ellos;
iba el Amor en él cogiendo en ellos
las hebras que del peine deshacía
cuando el oro lustroso dividía,
que éste era el barco de los rizos bellos.
Hizo de ellos Amor escota al barco,
grillos al albedrío, al alma esposas,
oro de Tíbar y del sol reflejos;
y puesta de un cabello cuerda al arco,
así tiró las flechas amorosas
que alcanzaban mejor cuanto más lejos.
Lope de Vega
A DOÑA BRIANDA DE LA CERDA
Al sol peinaba Clori sus cabellos
con peine de marfil, con mano bella;
mas no se parecía el peine en ella
como se obscurecía el sol en ellos.
Cogió sus lazos de oro y, al cogellos,
segunda mayor luz descubrió, aquella
delante quien el sol es una estrella,
y esfera, España, de sus rayos bellos,
divinos ojos, que en su dulce oriente
dan luz al mundo, quitan luz al cielo,
y espera idolatrallos occidente.
Esto Amor solicita con su vuelo,
que en tanto mar será, un arpón luciente,
de la Cerda inmortal mortal anzuelo
Luis de Góngora

15.
Propostes de treball
 Compareu el primer sonet de Garcia amb els dos de Rosselló-Pòrcel. Compareu també el segon.
Compareu-los tots amb el de Palau i Fabre I amb el de Gerard Vergés
 Compareu el primer sonet de Garcia amb els de Lope de Vega i de Góngora. Cerqueu d'altres sonets
del Barroc espanyol amb el mateix tema i compareu-los
 Quins elements de plantejament, forma i contingut tenen en comú i en quins divergeixen? Tots
compleixen el cànon clàssic pel que fa a la divisió de les estrofes a partir de l'estructura del
sil·logisme?
 Per què Rosselló-Pòrcel fa aquest homenatge a Garcia?
 Treballeu els conceptes de la transtextualitat. Quins graus trobem en els sonets comentats?
 Cerqueu d'altres casos d'hipertextualitat (també en el cinema, la música, la pintura...)
 Composeu nous sonets que siguin hipertextos dels de Garcia, Rosselló-Pòrcel i/o Palau

16.
Jornada de potenciació de la
literatura catalana per a alumnes de
modalitat
Campus URVTerres de l’Ebre /
Biblioteca Pública Marcel·lí Domingo.
Tortosa 28 de febrer del 2018
(Projecte Lectures de Literatura Catalana
/ Batxillerat)
Josep BargallóValls
ICE URV