1. EGIPTE

2. El territori egipci
Voltor
Lleó
Gat salvatge
Fa 5.000 anys, al nord-est de l’Àfrica, a Egipte, va néixer una
civilització sorprenent. Sota el sol roent, s’estén un immens desert
poblat per lleons i gaseles. El travessa un riu llarg i majestuós: el
NILNIL, que al sud serpenteja entre els penya-segats de l’Alt Egipte i
més endavant s’eixampla.
Al Nord es divideix en nombrosos braços que solquem el delta pan-
tanós del Baix Egipte, on viuen, entre les tiges de papir, hipopòtams
i cocodrils.
La vida d’aquest país on no plou
gairebé mai, depèn del riu.
Si el riu no hagués existit, el poble
egipci mai no hauria construït ni
plaus ni temples i no hauria
llegat tants tresors a les genera-
cions a venir.

3. El territori egipci

4. La vall del Nil
El Nil fertilitza les bandes de
terra que voregen les seves ribes.
Els primers habitants van
instal·lar-se prop dels conreus.
Després, sota les ordres dels
faraons, van construir ciutats i
monuments sumptuosos.
Com en temps antics, actualment
els falutxos, barques de fusta,
porten mercaderies i persones pel
riu.
Les veles, abans quadrades, ara són
triangulars, les veles llatines
El desert és la Terra roja i la vall del Nil la terra negra. Cada estiu el
riu es desbordava durant 3 mesos, inundant tota la vall. La crescuda
era fonamental per la supervivència del país: tota la terra es cobria
d’un llot negre que es convertia en terra fèrtil. Els homes s’hi van
instal·lar fa 8.000 anys.
Els antics egipcis no sabien que la crescuda era provocada pel desglaç
de les muntanyes d’Etiòpia i per les pluges tropicals. Creien que era
obra del déu Hapy que retenia o deixava anar les aigües des de la seva
caverna. 
Papir
Lotus

5. L’egiptologia
El descobriment de la pedra de RosettaRosetta va permetre
a ChampollionChampollion desxifrar els jeroglífics. L’expedició de
Napoleó a Egipte va posar de moda l’egiptomania en la
decoració de les cases burgeses.
Després de 30 segles d’esplendor, la civilització
egípcia va començar a caure en l’oblit.
Els monuments, arrabassats els seus tresors, es van
anar enfonsant a la sorra
i es va perdre el
coneixement de
l’escriptura sagrada del
jeroglífics.
No va ser fins a l’any
1798, amb l’expedició de
Napoleó a Egipte, quan
els savis, artistes i
arquitectes que en
formaven part van fer
néixer l’egiptologiaegiptologia, la
ciència que estudia la
cultura egípcia antiga.

6. L’egiptologia
Amb els escàners els arqueòlegs exploren les parts inaccessibles
dels monuments, I aleshores, mitjançant la informàtica,
reconstitueixen monuments en 3 dimensions a partir de les dades
obtingudes
Egipte és ple d’excavacions on els investigadors hi
treballen sense parar. Cada dia s’hi fan nous
descobriments. Per bé que el més impressionant de tots
va ser el de l’any 1922 quan es va trobar el tresor de
Tutankamon.
Gràcies al carboni 14 els objectes que es troben es
poden datar amb precisió
A Aswan es va projectar la
construcció d’una presa. Per tal que
els monuments no quedessin sota
l’aigua, en els anys 60 es va dur a
terme una operació espectacular: es
van desmuntar 14 edificacions peça a
peça i es van portar on les aigües no
hi arribessin. Els temples d’Abu
Simbel, de l’època de Ramsès II es
van desmuntar per blocs i es van
reconstruir en uns turons artificials
70 metres més amunt.
20 metres

7. El faraó El cabdill de l’antic Egipte era un rei totpoderós: el faraófaraó,
sobirà de l’Alt i el Baix Egipte i considerat com un déu.
El seu poder era immens: cap d’estat, cap religiós i
comandant de l’exèrcit.
Regnava sobre tot el territori amb nombrosos funcionaris a
les seves ordres que tenien cura de l’administració.
El faraó decidia la construcció dels temples.
El títol de faraó es transmetia de pares a fills. La reina
tenia el títol de Gran Esposa.
 Ramsés II, que va regnar 67 anys
La reina Hatseptsut, l’única faraona
 Als preso-
ners s’els
obligava a
enrolar-se a
l’exèrcit o a fer
treballs
forçats

8. En l’acte de la coronació, el faraó rebia les
insígniesinsígnies de la reialesa: dos objectes encreuats al
pit simbolitzaven la força: l’assotassot i el ceptreceptre. Al
front hi duia una cobracobra femella amb el coll inflats
per espantar l’enemic, i la barbetabarbeta postissa.
Al cap duia el nemesnemes, una peça de roba de ratlles
blanques i blaves que li arribava a les espatlles.
En les representacions plàstiques el seu nom
estava envoltat per un enquadrament
el·líptic: el cartutxcartutx.
El faraó s’exercitava en l’ofici de
les armes des de petit, practicant
el tir amb arc o caçant lleons al desert.
A vegades podia comandar els arquers i la
infanteria en les batalles, dret sobre el carro.
El faraó

9. La cort del faraóLa cort del faraó

10. Dependència del Nil
La vida dels egipcis s’organitzava seguint el ritme de les crescudes del riu.
Per ells l’any es dividia en 3 estacions:
* durant la crescuda és l´època de la inundació
* quan el riu torna al seu llit és el temps de la sembra
* i finalment, el temps de la collita.
La terra humida, regada per petits canals que recorren els camps, produïa lli, cereals, fruita i
hortalisses.
A més, el Nil era ple de peixos i als aiguamolls del delta, oques i ànecs salvatges.
La vall s’inundava des de mitjan juny fins a mitjan octubre. El llot deixat per l’aigua fertilitzava
molta terra i convertia Egipte en un dels pocs països capaços de produir prou cereals per
alimentar tots els seus habitants i subministrar reserves en previsió d’anys difícils, quan
crescudes febles provocaven fams.

11. Dependència
del Nil
Inundació
Collita
Sega

12. Dependència del Nil
Els pagesos eren la majoria de la població i la seva vida era dura. La
meitat de la collita era pels impostos que havien de pagar. Quan nom
podien treballar, durant la crescuda, ho feien a les pedreres del faraó.
Per tallar els enormes blocs de pedra, hi posaven cunys de fusta
mullades, que, en anar-se dilatant, els trencaven.
Les eines dels pagesos no eren gaire perfeccionades: l’aixada permetia
cavar la terra només superficialment i la falç emprada en la sega eren
de sílex o metalls poc resistent.
Principalment es cultivava blat, espelta i ordi, la base de la seva
alimentació. El blat es menjava en forma de galetes o farinetes.
Amb l’ordi es feia cervesa.
A més tenien horts d’on treien cigrons, carbasses, porros, enciams i
cebes

13. Dependència del Nil
Els egipcis criaven aviram i xais
que només es menjaven els dies
festius, quan també vivien vi.
El peix es pescava amb xarxa o amb
canya amb hams de coure o bronze.
Les anguiles, carpes, llísseres i
tenques que agafaven es deixaven
assecar al sol.
Amb els ous de les llísseres feien
una mena de caviar.
Per treure aigua del riu i canalitzar-la
els pagesos feien servir la palanca, un
aparell format per una barra llarga
recolzada en un punt mitjà i amb un
recipient a l’extrem. S’accionava amb
un contrapès en l’extrem oposat.

14. Vestit i costums
Els homes s’untaven amb
olis perfumats i es
pintaven els ulls. També
es posaven joies que els
servien d’ornament i
d’amulets.
Anaven ben afaitats i
duien una perruca curta.
El tapall, lligat a la
cintura, podia ser prisat
o no, encreuat, curt o
llarg segons les èpoques.
Els dies de cada dia, les
dones es posaven un
vestit llarg i estret i els
homes un tapall curt.
Els egipcis vestien, es pentinaven i es maquillaven molt acuradament. Els dies
de festa les dones es mostraven amb una gran elegància, amb llargs vestits de
lli prisat i amb perruques amb trenes.

15. Vestit i costums
El maquillatge es feia amb pols
de minerals més aigua i greix.
El kohol, negre, embellia la
mirada i protegia els ulls de la
pols i del sol.
A les galtes i llavis s’hi posaven
un greix tenyit d’ocre roig.
Les perruques, molt emprades,
protegien del sol i eren fetes
de cabells naturals enganxats
amb cera d’abella.
Els nen portaven un ble al
costat.
Als peus solien portar
sandàlies, però molts egipcis
anaven normalment descalços.
Als egipcis els agradaven les festes
amb música i ball. Els enyors de la
casa, asseguts de costat i molt ben
vestits i enjoiats, rebien els
convidats.
Els participants les festes portaven un con de pomada
perfumada sobre les perruques. S’anaven fonent amb el
calor i deixaven un perfum intens.
Homes i dones menjaven
separats i eren servits
per noies o nois respecti-
vament.
El vi era una beguda
corrent i es menjava
oques, ànecs, gaseles rostides o a l’ast,...
Havent menjat entraven dansaires a la sala i músics que
tocaven el llaüt, l’arpa
o la lira.
Mirall de bronze polit.
Estoig de kohol

16. La casa
Les cases dels camperols eren molt austeres i formaven poblats.
Les parets eren de maons de fang sec i les finestres les feien molt petites perquè no entrés la
calor. Les cases dels rics eren grans i luxoses i estaven envoltades de jardins amb estanys,
flors oloroses i vinyes emparrades.
Al vespre prenien la fresca a fora, a la terrassa.
Els criats eren els qui preparaven els menjars a la cuina.
La il·luminació s’obtenia amb llums d’oli.
A les cambres hi havia cofres per a guardar la roba. També hi havia un llit amb un reposacaps
de fusta que feia de coixí.
Els nens i els criats dormien sobre estores, a terra.
Els nens tenien joguines de fusta, de metall, de llavors,...
Les persones grans també
jugaven, com s’ha vist
en pintures i relleus.
Tenien molts jocs de taula.

17. La casa

18. Els déus
Els antics egipcis veneraven molts déus que per ells
eren éssers superiors que garantien l’ordre del món, el
benestar i totes les activitats humanes.
Cada regió i cada poblat estaven sota la protecció d’un
déu concret. La vida estava marcada per les ofrenes i
els rituals.
Alguns déus ho eren de tot Egipte, com ara RA el déu
del Sol, o Osiris el déu dels morts, o Maat la deessa de
la justícia.
Els déus tenien aspectes molts variats; alguns
adoptaven formes d’animals perquè els primers egipcis
adoraven els animals.
Vivien en el més enllà i en la terra vivien en els
temples.
Osiris era el déu dels morts i tenia cos de mòmia i pell
verda. Prometia una vida nova d’ultratomba.
La seva esposa era Isis i tots dos eren filles de la
Terra i del Cel

19. Thot és el déu de la lluna i de la
ciència, inventor de l'escriptura
i del calendari. Per tant és el
protector dels escribes. A
vegades es representa amb
l’aparença d’un simi babuí
Els déus
Hathor és l’esposa d’Horus i és
representada com una vaca amb collar o
també com una dona amb banyes de vaca
que emmarquen una esfera solar.
És la deessa de l’amor i de l’alegria, de la
dansa i de la música.
Els egipcis es malfiaven dels cocodrils que els
posaven en perill per les ribes del Nil.
Però el déu cocodril era venerat sobretot a la regió d’El
Faium com a déu de l’aigua i de la fertilitat.
En molts temples hi havia cocodrils
sagrats que eren momificats
quan es morien.

20. Els déus
Anubis era el protector dels
embalsamadors i el que
vetllava pel repòs dels
difunts i en garantia la
conservació del seu cos
gràcies a la momificació.
El representaven
generalment com un gran
xacal negre, ajagut, fent de
guardià de les tombes.
va embalsamar
el cos del déu
Osiris, que va
ser la primera
mòmia.
Sekhmet era invocada per a
protegir els egipcis de les
malalties. Era l’esposa de
Ptah i el seu fill, Nefertum,
era el déu lotus
Horus es considerava
l’avantpassat de tots els
faraons ja que es creia que
era l'únic i veritable rei
d’Egipte després de vèncer
al seu rival Seth.

21. La llegenda d’Osiris
Els déus egipcis tenien sentiments i passions,
igual que la resta de persones, i a vegades
vivien aventures sorprenents.
En aquella època, a Egipte hi regnava Osiris i al
seva esposa Isis.
Osiris era el déu de les forces vegetals. El seu
germà Seth n’estava gelós i volia quedar-se
amb el tron. Un dia Seth li va preparar una
trampa: va prometre regalar un gran cofre a
qui fos capaç de posar-s’hi ben estirat a dins.
Osiris va caure en la trampa i s’hi va estirar.
Aleshores Seth va tancar la tapa i va llençar el
cofre, amb el seu germà a dins, al Nil.
Isis va trobar el cos del seu espòs i com que
tenia poders màgics li va tronar la vida.
Seth el va tornar a capturar i el va trossejar
en 14 parts, i cada part la va llençar a un lloc
diferent d’Egipte. Isis i Osiris

22. La llegenda d’Osiris
Altre cop Isis va emprendre la recerca del seu marit i,
ajudada per Anubis, va aconseguir recuperar el cos d’Osiris,
reconstruir-lo i momificar-lo.
Osiris va ressuscitar i es va convertir en déu de la
supervivència després de la mort.
Horus, el fill d'Osiris i Isis va venjar al seu pare prenent el
tron a Seth i es va convertir en rei de la Terra i en
l’avantpassat protector dels faraons.
Osiris va passar a regnar en el reialme dels morts. El
representen com un rei, però amb la pell verda, com la dels
morts. És un déu just i estimat pels homes.
Seth és representat amb trets d’animal imaginari amb un
morro punxegut i orelles grosses i punxegudes. Era el déu de
les tempestes i el desordre.
Horus

23. Els temples
Durant les
cerimònies
alguns
sacerdots es
vestien amb
una túnica de
pell de
pantera
Els temples egipcis eren construccions gegantines on vivien els déus.
A la cambra més secreta, on només hi podien entrar els faraons i els sacerdots de més alta
categoria, un cofre protegia l’estàtua del déu.
Es donava culte als déus amb la finalitat que asseguressin l’ordre i l’harmonia
del món.
Cada matí, un sacerdot despertava l’estàtua del déu i la vestia. Després li
cremava encens i li donava aliments com ofrena.
Al vespre el preparaven per dormir.
Els sacerdots que estaven al servei del temple eren un grup molt poderós i
fins i tot s’havien enfrontat, alguna vegada, amb els faraons.

24. Els temples La sala hipòstila estava al davant dels patis
adornats amb obeliscos i pilons. Després
s’entrava pròpiament al temple: el sostre s’inclinava, el terra pujava i la d¡foscor augmentava.
Allà hi vivia el déu. En les grans festivitats es feia una processó i l’estàtua sagrada era
passejada en barca.

25. EL TEMPLE DE RAMSÈS II A ABU SIMBEL

26. Façana del temple

27. El temple per dins. Reconstrucció ideal

28. La reconstrucció del temple en un lloc segur

29. Algunes dades biogràfiques sobre Ramsés II
L’educació del príncep
Ramsès II va néixer a finals del segle XIV aC. El seu pare, el faraó Sethi I li va ensenyar
l’ofici militar bàsic en la vida d’un governant. El va iniciar en les tàctiques militars, la caça i la
pesca. A l’escola de palau, els mestres li van ensenyar també càlcul, música, geografia i
escriptura.
Ramsès II, faraó
En morir el seu pare el va succeir i va ser coronat faraó als 25 anys. Les terres, els homes i
els animals del país li pertanyien. El seu imperi, ric i poderós anava des de la Mediterrània
fins a l’Àfrica negra.
Al principi del seu regnat va desenvolupar diverses campanyes militars ja que volia recuperar
els territoris que havia perdut, anteriorment, Egipte.
El seu exèrcit va tenir una batalla molt dura a Kadesh –ciutat hitita-, però Ramsès II no era
un conqueridor i va preferir establir una aliança amb el cap del poble hitita, signant el primer
tractat de pau, escrit, de la història.
Un cop signada la pau, Ramsès II va aixecar monuments per tot Egipte per demostrar la seva
força.
Va construir fins i tot la seva pròpia capital, Pi Ramsès, al nord d’Egipte i també va fer
edificar el seu temple funerari, el Ramesseum, al centre del país.
Al sud, a Núbia, va fer construir un conjunt de temples monumentals: Abu Simbel.

30. Algunes dades biogràfiques sobre Ramsés II
Un déu viu
Ramsès II volia ser adorat com un déu viu. Va manar decorar els monuments amb estàtues
colossals.
A Abu Simbel, hi ha una estàtua del faraó envoltat per divinitats.
Pertot arreu hi ha el seu nom gravat i poemes en el seu honor, fins i tot en els temples
construïts abans, per altres faraons que el varen precedir.
La seva vida familiar
Ramsès II va tenir, com era costum, moltes dones i molts fills.
Amb la reina Nefertari, la seva esposa favorita, va tenir un fill, el que feia número tretze,
i que després el va succeir amb el nom de Minepthan.
Ramsès II va regnar sobre Egipte durant 67 anys i a la seva mort, va ser enterrat a la vall
dels Reis.
Fins al segle XIX, van saquejar la seva tomba moltes vegades. Els lladres van prendre les
joies i el mobiliari.
El 1881, es va descobrir el cos momificat del faraó en un amagatall, però no va ser fins el
1976 que es va restaurar la seva mòmia i actualment es pot veure al museu del Caire, la
capital d’Egipte.

31. Ramsés II
i la seva esposa,
Nefertari

32. Supervivència i momificació
Vasos funeraris que
contenien les
vísceres del difunt.
Es guardaven dins
la tomba, al costat
del sarcòfag.
Els embalsamadors, observats per Anubis, després
d’una llarga preparació, embolcallaven el cos del
difunt amb tires de lli i l’omplien d’amulets.
Els egipcis creien en la supervivència de l’ànima, i per que el faraó pogués arribar al
món dels déus es feien un funerals amb uns ritus solemnes.
El cos s’embalsamava de manera que quedés intacte. Setanta dies més tard
s’embolicava amb tires de roba. Un cop momificat es posava en uns sarcòfags que
encaixaven els uns dins dels altres. Finalment s’enterrava

33. Supervivència i momificació
El faraó no era l’únic que tenia dret a l’embalsamament, però era
un procés tan llarg i costós que només els rics el tenien al seu
abast.
De primer el cos s’assecava amb natró, una mena de sal, i després
s’omplia de substàncies aromàtiques i resina.
Després s’embolicava amb fines tires de lli entre les que hi
posaven amulets.
Un cop la mòmia estava ja dins del sarcòfag, els sacerdots li
posaven al costat el Llibre dels Morts, on hi havia les fórmules
màgiques escrites en rotlles de papir, per ajudar el difunt quan es
presentés davant el tribunal d’Osiris.
En arribar davant
d’Osiris, el cor
del mort es posava
en una balança i
si era més lleuger que la ploma de la deessa
Maat, podia gaudir de la vida eterna. Si no, se’l
menjava un monstre i desapareixia per sempre
més.
Difunt
Anubis

34. Supervivència i momificació
Un cop momificat el cos, el sarcòfag era conduït a la seva tomba acompanyat per un seguici.
A bord d’una embarcació funerària tots els acompanyants es dirigien a la riba esquerra del
riu.
Segons els egipcis el regne del mort estava a l’oest perquè és el costat per on es posa el sol.
A la barca hi anaven també tots els objectes que el difunt hauria de fer servir en la nova
vida. Els més rics s’enduien fins i tot mobles, armes vaixelles, joies i menjar, i a més, unes
estatuetes de fusta, bronze o ceràmica, els xuabtisxuabtis que representaven els seus servidors.
A vegades n’hi posaven centenars, dins de caixes.

35. Tombes
Els faraons reposaven en tombes adients a la seva importància. A l’Imperi Antic es van
construir enormes muntanyes de pedra al límits amb el desert i en zones allunyades de les
inundacions: les piràmidesles piràmides.
No era fàcil arribar a la cambra del faraó, on hi havia el sarcòfag envoltat d'enormes i
valuosos tresors. Un laberint de passadissos en dificultava l’arribada.
Segles més tard, les tomb¡es es van començar a excavar a la Vall dels Reis, davant de la
ciutat de Tebes, capital d’Egipte durant l’Imperi Mitjà i l’Imperi Nou.
D’aquestes tombes
excavades a la roca
se'n diuen hipogeushipogeus i
també tenien
passadissos
bellament decorats
amb pintures i relleus
que conduïen a la
cambra funerària.

36. Tombes
La piràmide de Sakkara va ser la primera que es va
construir en honor al faraó Djoser l’any 2680 aC
aproximadament. Té forma esglaonada per permetre que el
faraó pogués anar pujant cap el sol, fins arribar-hi.
És el monument conegut més antic construït amb pedra. Té
una alçada de 60 metres.
Reconstrucció e¡del conjunt funerari de Pepi I,
edificat cap el 2400 aC, també a Sakkara
Amb el temps la forma de les
piràmides es va anar
perfeccionant i les parets
cada cop eren més llises i
més altes.
La perfecció màxima es va
assolir cap al 2250 aC a
Gizeh, on es van construir les
piràmides dels faraons
Kheops, Kefren i Mikerinos.
La de Kheops fa 146 m.
D’alçada i van caldre més de
dos milions de blocs de pedra

37. Tombes
Esquema de la Cambra funerària de Tutankamon
La tomba del jove rei Tutankamon es va descobrir l’any 1922 per
l’anglès Howard Carter i estava intacta. Els tresors que acumulava
eren tan extraordinaris que van caldre 10 anys per inventariar,
transportar i restaurar-los, ja que sobrepassaven els 10.000
objectes de valor que atapeïen les quatre cambres de la tomba. Hi
havia carros, llits, barques en miniatura, un tron, un matamosques,...
El més valuós eren els 140 joiells repartits entre
les tires de lli de la mòmia i la meravellosa màscara
funerària d’or massís que li cobria el cap.
Cofre de
Tutankamon
xapat amb or
i plata. 
Tron amb
incrustacions
de pedres
fines i pasta
de vidre,
també de
Tutankamon.


38. Tombes Les parets dels i passadissos i de la cambra funerària
estaven decorades amb pintures de colors vius que representaven els déus
encarregats de protegir el difunt o escenes de la vida quotidiana, relacionades amb
l’agricultura, la caça, la pesca, festes, ...
Es creia que les imatges recuperarien la vida amb l’ajuda de fórmules màgiques que
només els sacerdots sabien.
A l’època dels faraons
ningú tenia permís per
entrar a la Vall dels
Reis.
Per retre culte als
difunts només els
sacerdots podien
dipositar les ofrenes
que els familiars
oferien, i encara només
ho podien fer en un
temple funerari lluny de
la tomba pròpiament
dita.

39. Tutankamon

40. Tutankamon

41. Les manifestacions artístiques

42. Entorn físic
Els antics egipcis vivien del conreu
d'un enorme oasi: dues franges de
terra, a ambdues bandes del riu Nil,
cultivades intensament gràcies al
regadiu; on acaba aquest comença el
desert. L'aigua del Nil és la vida
d'Egipte.
Cada any, en arribar l'estiu, el riu es
desbordava i inundava els camps. El
control d'aquesta enorme massa
d'aigua per mitjà de dics i de canals
era obra d'uns homes que havien sabut
transformar un fenomen natural -la
inundació- en regadiu, en vida.
Aquestes tasques exigien un esforç constant, disciplinat i planificador
per a tota la vall, sota el comandament únic del FARAÓ.

43. Funció de l'art egipci
Art oficial
* psicologisme: llenguatge de la por
* propaganda: llenguatge de la demagògia
L'artista: aliat en la lluita pel poder
* els sacerdots fan que els reis siguin tinguts per déus per tal
d'incloure'ls sota la seva jurisdicció
* els reis construeixen temples per fer créixer la seva pròpia glòria

44. Característiques generals
Art vinculat a la religió
Així ho mostren, des dels seus
orígens, les imatges votives i
orants, i les obres relacionades
amb el culte funerari o amb
ceràmiques litúrgiques. Això
permet entendre millor la quasi
nul·la evolució estilística del seu
art: les seves formes estan
fixades d'una vegada per totes,
igual que ho estaven les altres
cerimònies rituals. Hom havia
d'atenir-se escrupolosament a la
seva tradició.
Art d'ultratomba
Vida centrada en el més enllà
(dominen les castes sacerdotals)
edificis representatius: temple i
tomba
Neix una religió amb sacerdots
que són terratinents
el faraó no es pot escapar de la
tutela sacerdotal: també és
sacerdot. Es vincula a un santuari
i segueix el procés de divinització
personal per poder estar pel
damunt dels sacerdots.
Art monumental: sentit d'eternitat
molta massa i molt volum
parets gruixudes i en talús
carreus grans i sense argamassa
columnes de proporcions massisses
arquitectura adintellada
manca de fusta per les bigues
tipus de columnes segons el capitell:
(lotiforme, papiriforme, hathòrica)
art resistent al canvi
art tancat: no rep influències
colossalisme i solemnitat

45. Arquitectura. Elements
Allindament
Els temples, els palaus i les tombes són les grans
creacions de l'arquitectura egípcia, i la pedra és
el material constructiu principal, la qual s'utilitza
tallada en blocs regulars (carreus).
L'arquitectura egípcia és allindada (coberta
plana). Els volums exteriors, les mesures colossals
i l‘allindament donen a aquesta arquitectura la
seva monumentalitat característica.
Egipte té bones pedreres, però hi manca la fusta.
Això va permetre la construcció de grans
monuments, alhora que la dificultat de trobar
fusta per les bigues del sostre obligava, en no
utilitzar la volta -la tècnica de la qual els hi era
coneguda-, a multiplicar els suports, bàsicament
la columna.

46. Tipus de columnes
Lotiforme
Campaniforme
Papiriforme
Palmiforme Hatòrica
Composta
Fasciculada

47. El temple
Una llarga avinguda flanquejada per animals sagrats conduïa a l'entrada,
formada per dos grans pilons disposats en talús i precedits per obeliscs.
S'accedia a la part pública del temple, un pati obert porticat (sala
hípetra) des d'on una porta secreta comunicava amb la part privada (sala
hipòstila i santuari) on només els sacerdots hi tenien accés.
Entre els temples funeraris cal esmentar algunes piràmides, el temple
de Menhuotep II i el d'Hatsepsut a Deir el-Bahari, el Ramesseum, de
Ramsès II, i el de Medinet-Habu, obra de Ramsès III. Als temples
consagrats a una divinitat pertanyen els de Karnak i Luxor d'Amenhotep
III i el de Tel el-Amarna construït per Akhenaton.
Una altra variant del temple religiós és el speos o temple excavat a la
roca (Abu Simbel).

48. La planta típica
1. L’avinguda de les esfinxs: és un llarg passeig que té a banda i banda escultures de cos
felí i cap humà (representació del faraó), o cap de moltó (símbol d'Amón), o de falcó coronat
(al·lusió a Horus). Simbolitza la protecció que els déus donen al temple, per impedir entrar
qualsevol principi malèfic
2. L'Esplanada dels Obeliscs: és una gran plaça al centre de la qual hi ha un o dos obeliscs
que duen gravats, en escriptura jeroglífica, lloances als déus i al faraó
3. El Piló, façana principal del temple: construcció massissa i atalussada que serveix de
portalada. Consisteix en dos grans murs trapezoïdals acabats en una cornisa, que emmarquen
una gran porta rectangular. Simbolitza, alhora, la unió del l'Alt i el Baix Egipte mitjançant
uns déus comuns, així com les dues muntanyes de l'horitzó per un surt i el sol, i també la
fortalesa que protegeix el déu contra les forces nocives
4. La Sala Hípetra (sense sostre): és un pati porticat al qual hi tenia accés la majoria de la
població durant les solemnitats
5. La Sala Hipòstila (de sostre pla amb columnes): era el lloc dels iniciats durant la
celebració dels grans rituals, i només rebia la llum que entrava per la porta que donava al
pati i per unes gelosies obertes a la part alta de les parets
6. El santuari: petita habitació on hi havia l'estàtua del déu i on només hi podia entrar el
faraó o el gran sacerdot

49. Temples
A: Obelisc B: Pati C:Sala hipòstila D: Santuari E:Piló
El temple és un conjunt desmesurat, concebut com a símbol del poder

50. Plantes de temples egipcis
Planta del temple de KefrènReconstrucció del temple funerari
de Keops

51. Tombes
A Egipte es creia en la supervivència després de la mort, fet que va donar una
gran importància als ritus i a les construccions funeràries.
Mastabes, piràmides i hipogeus són les formes que adoptaren els enterraments.
Les mastabes més antigues eren de maó, i més tard es van construir amb pedra.
Al seu interior guardaven la cambra funerària i, amb el temps, s'ampliaren amb
extensos corredors i cambres adornades ricament amb pintures i relleus.
Les primeres piràmides eren esglaonades; va ser després quan van adquirir la seva
forma característica. Tot hi estava extremadament cuidat: la talla els blocs de
pedra, l'orientació, les proporcions i la invulnerabilitat.
Els hipogeus, excavats a la roca, són la manifestació més tardana en
l'enterrament monumental.
El conjunt funerari més espectacular es l'integrat per les piràmides de Keops, de
146,70 metres d'altura, Kefrèn, amb la famosa esfinx del faraó, Micerinos i sis
més de petites, a més de temples funeraris com ara el de Gizeh, a onze
quilòmetres del Caire.

52. Mastaba
És el tipus de sepulcre més
antic d'Egipte. S'hi
enterraven els faraons de les
primeres dinasties.
Tenien forma de piràmide
truncada amb un pou (a)
excavat, al fons del qual hi
havia la cambra sepulcral (b).
Al nivell de terra hi ha una
capella i un petit
compartiment, el serdab (c),
amb l'estàtua del mort.
pou
cambra sepulcral
serdab

53. Piràmides
Les piràmides ens parlen d'un país tan organitzat, que fou possible
d'amuntegar-hi aquestes gegantines muntanyes de pedra en el transcurs
de la vida d'un sol rei, i ens parlen de reis tan rics i poderosos que
pogueren obligar milers i milers d'obrers i esclaus a treballar per ells any
rera any, a extreure blocs de les pedreres...
Cap rei ni cap poble esmerçarien tants esforços en la construcció d'una
mera sepultura. Sabem, en efecte, que les piràmides tingueren la seva
importància pràctica als ulls dels reis i dels seus súbdits. El monarca era
considerat com un ésser diví que, en abandonar la terra, tornaria a la
casa dels déus: les piràmides l'ajudarien probablement en la seva
ascensió i preservarien el seu cos momificat de la destrucció. Per a la
mòmia del monarca fou erigida la piràmide, i el seu cos hi fou posat, dret,
en el centre de la gran muntanya pètria.

54. Esquema d'una piràmide
La secció esquemàtica d'una
piràmide ens permet conèixer la
sèrie laberíntica d'escales,
passadissos, cambres i falsos
corredors i, d'altra banda,
comprovar que aquests recintes
interiors tan complexos no són
sinó una complicació del disseny
de les mastabes, en els quals
s'inspiren. La cambra del rei,
amb uns quants pisos, i la de la
reina, en un nivell inferior, tenien
una accessibilitat molt difícil.
Compartiments de descàrrega
Vestíbul
Entrada
Cambra del rei
Cambra de la reina
Cambra subterrània
Pou

55. Les primeres piràmides. Piràmides
escalonades
La piràmide de Djoser en Saqqara està formada per sis mastabes superposades.

56. Piràmides de Keops, Kefrén i Micerí
Les piràmides de Gizeh, a prop del Caire, són les més conegudes.
Algunes xifres de la de Keops:
altura, 146,59 m., longitud de
cada costat, 230,35 m, la massa
de pedres utilitzada per a la seva
construcció és de 2.590.000 m3,
acumulades sobre una superfície
d'uns 54.000 m2, Pes de cada
bloc, 2 tones i mitja, quantitat
de blocs de pedra, 2.300.000.
L'angle d'inclinació de les parets
és de 51º 52'.
El revestiment exterior de la de
Micerí probablement estava
tractat amb un emblanquinat.

57. Hipogeu
L'hipogeu és una construcció funerària excavada en la vessant d'una muntanya

58. Escultura
Té un paper funerari. Constitueix el doble en que s'havia d'encarnar el
difunt; per això utilitzaven pedres dures, formes compactes, la idealització
de l'individu en la seva plenitud i una actitud reposada. Per això, en llengua
egípcia, l'escultor era precisament "el-que-manté-la-vida".
Ja en els primers retrats coneguts s’hi trobem una gran simplicitat i
solemnitat: l'escultor només s'ha fixat en les coses essencials.
Potser precisament per aquesta estricta concentració de les formes
bàsiques de la figura humana, aquests retrats -malgrat la seva geomètrica
rigidesa- segueixen essent tan impressionants.
L'observació de la naturalesa i la proporció del conjunt estan tan equilibrats
que impressionen com a éssers dotats de vida i, no obstant, es mostren
llunyans en llur eternitat.
Aquesta combinació de regularitat geomètrica i d'aguda observació de la
Naturalesa és característica de tot l'art egipci.

59. Alguns exemples
Dona molent gra
~2550 ane
Relleu
funerari
d'Aixait
2050 ane
Isis amb l'infant Horus
S III ane

60. Alguns exemples
Grup familiar de Xepsi. 2400 ane
Retrat de Nefertiti. ~1340 ane

61. Pintura i relleu
Els seus temes són variats i representaven totes les activitats i objectes
destinats a satisfer les necessitats del difunt a l'altra vida. Donen una idea molt
clara de com es vivia a l'antic Egipte.
Són obres que no eren per "agradar" o decorar: només eren “vistes" pel difunt.
També pretenien "mantenir viu".
Possiblement aquestes pintures fossin els servidors i esclaus dels poderosos per
servir-los i acompanyar-los en el més enllà. Els retrats i models trobats a les
tombes egípcies es relacionen amb la idea de proporcionar companys a les ànimes
a l'altre món.
A primera vista els trobem estranys: representen la vida real d'una manera
totalment diferent de la nostra. No era important la bellesa sinó la perfecció. La
missió de l'artista era representar-ho tot tan clarament i permanent com fos
possible. Dibuixaven segons unes regles estrictes que asseguraven la claredat de
tots els elements de l'obra. Cada cosa era representada en el seu aspecte més
característic.
Així mostren el cos humà amb el cap de perfil, els ulls frontals, espatlles i tòrax
frontals, el ventre de perfil a l'igual que braços i cames, peus perfilats amb el
dit gros en primer terme (sembla com si tingués dos peus esquerres).

62. Alguns exemples
Estela d'Antef. ~1950 ane Toilette a la tomba de Nakht. ~1340 ane

63. Alguns exemples
Verema i caça d’ocells ~1420 ane
Fresc de Nefertari. ~1250 ane

64. Alguns exemples
Ramsés amb Horus i Anubis La deessa Hathor i el faraó Seti I. 1294-1279 ane

65. Escriptura egípcia
Jean-Francois Champollion (1790-1832)
Anotacions de Champollion

66. Pedra de Rosetta
La pedra Rosetta està composta per tres
parts: una en caràcters jeroglífics, una
altra en egipci demòtic i la tercera en
grec. Això va permetre al francès
Champollion, a l'any 1.822, desxifrar per
primera vegada l'escriptura jeroglífica. En
aquest joc s’ha d'esbrinar la xifra, de l’1 al
10 (o fraccions en el nivell 3),
representada per cada caràcter jeroglífic.

67. Escriptura jeroglífica
Jeroglífica o jeroglífica monumental, emprada en
inscripcions de monuments i decoració. És el
tipus d’escriptura més antic i complex. Es va fer
servir des del 3100 ane, data aproximada del
primer papirus conegut fins el 394 d.C.
Era un tipus d’escriptura sagrada, "escriptura de
la paraula de déu" i es feia servir en sarcòfags,
tombes, monuments i escultures i es
representava amb gran detall.
La paraula jeroglífic deriva del grec "ta
hieroglyphica" que significa "lletres tallades en
pedra" ja que es van començar a trobar en
inscripcions monumentals.
Tot i que algunes persones, a més dels escribes,
la sabien llegir i escriure, l’escriptura jeroglífica
era la més desconeguda i estava reservada a
molt pocs.

68. Escriptura hieràtica
Era l’escriptura emprada pels escribes (que no
estaven obligats a conèixer la jeroglífica) i
pels sacerdots en còpies literàries.
La paraula prové del grec "hieratika", que
significa sacerdotal.
Mentre que l’escriptura jeroglífica va deixar
d’emprar-se normalment, cap a l’any 1.000ane,
la hieràtica es va continuar fent servir fins al
final de la civilització egípcia.
Es feia servir en obres científiques i
literàries, i també en papirus. El text s’escrivia
en tinta negra amb una canya esmolada.
La tinta vermella s’utilitzava per a remarcar
certs apartats.

69. Escriptura demòtica
El mot demòtic deriva del grec "demotika"
("popular") i fa referència als afers quotidians.
El mot va ser emprat per primera vegada per
Heròdot. Representa una evolució de la llengua
parlada, i és un estadi intermedi entre l’egipci i
el copte.
És una forma abreujada de la hieràtica, de traç
ràpid i senzill, amb els signes més lligats i
esquematitzats.
En aquesta escriptura és molt difícil reconèixer
els signes jeroglífics originals.
Es feia servir en qüestions quotidianes,
transaccions comercials i fins i tot en algunes
inscripcions. També apareix en la pedra de
Rosetta, on se la descriu com a "escriptura dels
llibres" .

70. EGIPTE, EL PAÍS DELS DÉUS

71. Els déus d’Egipte
CRONOLOGIA
Vers el 3.000 aC
Apareixen els primers
jeroglífics
Vers el 2.500 aC
Els faraons fan
construir piràmides
1352-1243 aC
Regnat del jove faraó
Tutankamon
1.279-1213 aC
El faraó Ramsés II
regna a Egipte
30 aC
Mor Cleopatra, reina
d’Egipte

72. Un poble molt religiós
Els egipcis de l’Antiguitat adoraven més de 700 déus, però no tots tenien la mateixa
importància. Els déus més grans representaven la naturalesa: Ra era el Sol, Horus,
el cel,... També personificaven els sentiments i els grans moments de la vida: Hathor
era la deessa de l’amor, Tueris protegia les embarassades,...
Representaven els déus com animals, com humans o com humans amb cap d’animal.
Un mateix déu podia tenir formes diferents: per exemple Hathor apareix com una
dona amb dues banyes o com una vaca. Aquests canvis de forma eren un truc. Els
déus amagaven així la seva identitat per evitar les forces del mal.
El faraó era el rei d’Egipte. Era un home fill del Sol i es convertia en un déu després
de la coronació. El representaven amb una corona doble, símbol de l’Alt i el Baix
Egipte, i un ceptre i un fuet a les mans.
Algunes estàtues el presenten també com un déu: una esfinx amb cos de lleó i cap
humà. El faraó tenia tot el poder i Egipte li pertanyia.

73. El faraó havia d’alimentar i tenir cura dels déus perquè protegissin Egipte. >Per
honorar-los, el faraó construïa edificis enormes: els TEMPLES. Situats a la vora del
Nil, els temples tenien columnes a tot el voltant i sales ricament decorades. Els
egipcis no hi podien entrar. Només el faraó i els sacerdots podien accedir als llocs
sagrats.
Com que el faraó no podia ser atots els temples alhora, triava uns homes que servien
els déus en lloc seu: els sacerdots, que havien de ser purs, és a dir, nets.
S’afaitaven el cap i tot el cos. Un sacerdot entrava tres vegades al dia a la sala
secreta del temple on hi havia l’estàtua del déu i li portava aliments i perfums.
També rentava l’estàtua i la vestia amb roba neta.
Cada any s’organitzaven grans festes religioses. Per exemple, a Tebes, la capital
d’Egipte, la festa d’Opet durava 15 dies.
El faraó anava a les cerimònies.
Els sacerdots treien l’estàtua del déu Amon del temple de Karnak i el portaven Nil
avall fins un altre temple, el de Luxor.
Era un gran moment per als habitants de la regió: tots ballaven i bevien, contents
perquè podien acostar-se al déu.
Un poble molt religiós

74. La llegenda d’Isis i Osiris

75. La llegenda d’Isis i Osiris

76. Una mòmia per al més enllàLa mort no era la fi de tot per als egipcis.
Després de la mort començava una nova vida
al país dels déus. Però el cos del mort havia
d’estar sempre ben conservat: s’havia de
momificar.
CAP EL MÓN DELS MORTS

Els egipcis creien que el món dels morts era
a l’esquerra del Nil, per on es pon el sol.
Allí, els egipcis rics construïen les seves
tombes. També era el lloc on transportaven
amb vaixell els morts per momificar-los
ELS ÒRGANS DE LA VIDA
Eren sacerdots. Sabien que els morts
enterrats a la sorra seca del desert quedaven
intactes.
Així doncs, dessecaven el cos per obtenir-ne
el mateix resultat.
ELS EMBALSAMADORS
Després de netejar bé el mort, els
embalsamadors li treien les vísceres: pulmons,
intestins, estómac i cervell. El cor no el
tocaven ja que creien que era on residia la
intel·ligència i els sentiments

77. Una mòmia per al més enllà
ELS VASOS CANOPIS
Els òrgans que treien es posaven en quatre
atuells: els vasos canopis. Cada un tenia una tapa
amb el cap d’un déu. Els vasos es guardaven
dintre d’un cofre, prop del mort.
EL NATRÓ
Després es tapava el mort amb natró, una sal
dessecant. 70 dies després, els embalsamadors
omplien el cos de tela.
L’EMBOLCALLAMENT
Per embolicar el cos amb cintes de lli
impregnades amb resina tardaven 15 dies.
Entremig de les benes es posaven amulets per
protegir el mort. Damunt del cor posaven un
escarabat de pedra, símbol de vida.

78. Una mòmia per al més enllà
EL SARCÒFAG
Posaven a la cara del mort una màscara que era el
retrat de la persona. Després es ficava la mòmia en un
sarcòfag, un taüt de fusta.
EL SEGUICI FINS LA TOMBA
La família i els amics del mort duien la mòmia fins la
tomba. Els sacerdots resaven oracions. Uns criats
duien els objectes que havien de posar a la tomba per
poder gaudir d’una vida confortable al més enllà:
aliments, mobles, objectes de neteja,...

79. L’última prova: el judici dels déus
Per entrar en el més enllà, el mort encara havia de passar una prova molt dura.
Havia de demostrar als déus que havia seguit una vida honesta. Aquest moment era
“el pes de l’ànima”.
El pes de les ànimes L’entrada al regne dels déus
1. El mort, Hunefer.
Va viure al segle XIII
aC. Era escriba reial
3. Anubis, el déu xacal.
És el déu de la
momificació. A la mà
porta l’ankh, símbol de
la vida eterna