Feliçment, jo sóc una dona (1).ppt

Maria Aurèlia Capmany neix a Barcelona el 1918, i fou filla de Maria
Farnés, membre activa d’ERC i professora de taquigrafia, i del
folklorista i escriptor Aureli Capmany.
Tot i que la família paterna provenia de Rubí, ben aviat es traslladen a
Barcelona, on l’avi, Pau Capmany, va aprendre l’ofici de cisteller, i obrí
una cistelleria. L’avi matern, Sebastià Farnés, també folklorista, també
es traslladen a Barcelona i posteriorment a Canet de Mar. La relació
didàctica dels avis, va fer que els pares de la MAC es trobessin i es
casessin.
Maria Aurèlia Capmany

El tarannà d’ambdues famílies farà que la MAC es criï en un ambient
catalanista i progressista i on no es feien distincions de sexes. Els
primers estudis els realitza a l’Escola Montessori, i després entra a
l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya, model d’avantguarda
pedagògica. Aquests estudis els va compaginar amb els d’ofici de gravar
vidre a l’Escola Massana.
De 1937 a 1942 estudià Filosofia a la UAB, i en feu un any més, fruit
que el nou règim no comptabilitzava el curs fet durant la República.

Un cop finalitzada la universitat, es dedica a la docència i també a
l’escriptura com a forma d’alliberament de tanta asfíxia de postguerra.
De 1944 a 1956 dona classes de grec, alemany i filosofia a l’Institut
Albéniz de Badalona, i escriu la seva primera novel·la, Necessitem morir,
durant el trajecte en tramvia de Badalona a Barcelona, obra finalista al
Joanot Martorell de 1947, publicada el 1962 per raons de censura.
De 1952 a 1953 estudia a Paris (becada per l’Institut francès), on es
relaciona amb altres estudiants i exiliats (com J.Palau i Frabre). Una
cultura francesa dominada per l’existencialisme d’A.Camus, J.P.Sartre
i Simone de Beauvoir...

A banda de l’Institut Albéniz, també treballà a l’Escola Isabel de
Villena. Com a docent, defensava la coeducació (no distinció
d’escoles entre sexes). Tenia actituds que impressionaven els i les
adolescents com fumar cigars al seu despatx, o qüestionar-los tot el que
l’ambient gris de la postguerra els oferia com a inqüestionable.
Com a dogma no admet la divisió de tasques dins la seva aula per raó
de gènere. En les obres de teatre que representaves, tots i totes cosien
els vestits i feien els decorats. A més, els recordava a les seves alumnes
que més val saber francès, anglès i rus, que si se us trenca una beta, sempre podeu
fer-hi un nus...

A inicis dels anys 50, MAC comença la seva carrera teatral amb
l’estrena , l’any 1959, de Tu i l’hipòcrita, dirigida per Ricard Salvat, i que
Jordi Sarsanedas li havia demanat per a l’ADB.
El 1960, juntament amb Ricard Salvat, fundà l’EADAG (Escola d’Art
Dramàtic Adrià Gual), on donà classes als estudiants de teatre, a més
d’escriure’n, dirigir-ne i representar-ne. Algunes de les seves peces són
Vent de garbí i una mica de por (1967), Preguntes i respostes sobre la vida i la
mort de Francesc Layret, advocat dels obers de Catalunya (1970) o l’espectacle
de cabaret Ca, barret! o varietats de varietat i tot és variat (1984).

El 1967 deixa la docència per dedicar-se a l’escriptura i, paral·lelament a
la lluita social i política. Juntament amb Jaume Vidal Alcover, que a
partir de 1968 esdevé el seu company sentimental, esdevindrà referent
de la nova fornada d’escriptors de la Generació dels 70 com
Montserrat Roig (de qui serà molt amiga), Terenci Moix, Jaume Fuster,
Maria Antònia Oliver o Oriol Pi de Cabanyes.
Es converteix en una activista a favor de la llibertat i dels més
desafavorits i en contra de la repressió franquista, fet que la porta a
participar en nombroses protestes, com la coneguda Caputxinada el
1966.

Lligat al seu activisme social, trobem la seva lluita per la llibertat i la
igualtat de la dona. El seu estudi La dona a Catalunya: consciència i
situació (1966) la converteix en capdavantera del feminisme a Catalunya i
un referent indiscutible per a les joves dels anys 70.
Com a traductora, introduirà Virginia Wolf o Margarite Duras. I
com a escriptora, trobem en aquesta època les seves obres més
rellevants com Un lloc entre els morts (1967, premi Sant Jordi de 1968),
Feliçment, jo sóc una dona (1969) o Quim/Quima (1971).

L’any 1975, entra a la militància del PSC, a petició de Pascual
Maragall, i s’incorporà a la candidatura municipal de Barcelona, per
fer-se càrrec de la regidoria de Cultura i de Publicacions de
l’Ajuntament de Barcelona, tasca que desenvolupà entre 1983 a 1991
(any de la seva mort).
Va ser també membre de l’Associació d’escriptors en Llengua catalana i
presidenta del PEN Català (1979-1983)

MAC és una lectora voraç que devora tot el que li cau a les mans. Als
papers de l’arxiu personal de l’autora, que es troba a la Universitat
Rovira i Virgili de Tarragona, ja sabem que intentà d’escriure de
ben petita. La seva carrera literària comença, com ja sabeu quan
abandona la universitat per dedicar-se a l’escriptura.
Em vaig acostumar a escriure en el tramvia. Allí vaig escriure sencera la meva
primera novel·la visible, Necessitem morir (...) Va ser finalista del premi
(J.Martorell). Mai no hi ha hagut una dona més feliç en el món.
MAC escriptora

El 1947, la peça Necessitem morir queda finalista del Joanot Martorell; i
l’any vinent ho tornarà a provar amb El cel no és transparent. El jurat
estava format per J.M de Sagarra, Joan Oliver o Salvador Espriu
entre d’altres. I així comença la coneixença i amistat entre la MAC
en Salvador Espriu.
Espriu volia explicar-li el motiu principal pel qual no havia votat a favor
de la seva novel·la; la va convidar a casa i la MAC ja es va presentar
tal i com era ella: sincera, descarada i capaç de qüestionar l’autoritat
(vingués d’on vingués). Espriu veu potencial i l’ajuda a millorar; el
resultat és La pluja als vidres, que es publica el 1963.
MAC escriptora

La pròpia MAC manifesta que va començar tard a escriure, convençuda
que no podria fer-ho en català, i no estava disposada a fer-ho amb
cap altra llengua. Escriure serà l’única cosa que l’ajudarà a entendre
el món, com deia una de les protagonistes de Betúlia:
(...) escric això o tota altra cosa per adonar-me de, per captar aquesta realitat que
fuig i que només em sembla autènticament real si la meva malgirbada lletra
l’estampa en un paper.
Així són Betúlia i L’altra ciutat (1955), dues novel·les que descriuen la
societat asfixiants de la postguerra espanyola.
MAC escriptora

Les heroïnes de la MAC són protagonistes femenines que desafien
l’estereotip de dona que el franquisme propugnava amb mitjans
doctrinaris i imposats. Dones que cursen estudis superiors com la
Niní, la bibliotecària de Betúlia; o la Rosa, de L’altra ciutat, que és
llicenciada en Filosofia i lletres ; o la Maria de La pluja als vidres que
estudia ciències...
Heroïnes que passen per una fase de confusió que revela l’assumpció
del model establert en l’inconscient de les protagonistes; i que
mantenen una tensió entre el que els manen i el que elles desitgen; i
això dona pas a un conflicte amb el món.
MAC escriptora

El conflicte de les heroïnes acostuma a ser sempre la manca d’accés a la
cultura. Capmany creia fermament en la cultura com a mitjà de
superació personal i per això va ser ella mateixa una gran activista
cultural, i també social.
I a banda d’activista social, també en fou de literària. Des del 1952
formà part del jurat del Joanot Martorell i està a peu de canó de la
vida literària barcelonina i catalana.
MAC escriptora

Juntament amb Jordi Sarsanedas, Joan Perucho, Josep Maria Espinàs i
Manuel de Pedrolo, publica el 1956 Cita de narradors, la intenció del
qual era presentar-se els uns als altres amb estudis crítics sobre les
seves novel·les, i d’aquesta manera també fer evident la manca de
crítica literària.
La seva personalitat inquieta la du a explorar nous camins per a la
novel·la i experimenta amb tots els gèneres literaris. Són d’aquesta
època Tana o la felicitat (1956), El gust de la pols (1962) o Un lloc entre els
morts (1967).
MAC escriptora

L’època dels 70 i 80 són els de plena maduresa intel·lectual de la MAC,
i on trobem, a banda d’altres obres i el tema teatral de l’ADB i
l’EADAG, l’alternança amb la traducció (de l’anglès, francès i italià) i
les col·laboracions a la premsa catalana i espanyola, com ara l’Avui,
el Diari de Barcelona o Presència i Triunfo...
Obres d’aquestes dues dècades són Quim/Quima (1971), Lo color més blau
(1988) o les obres divulgatives sobre Salvador Espriu (1972) o Dies i
hores de la nova cançó (1978).
MAC escriptora

Suposo que ja sabeu que la dècada dels anys seixanta del segle passat es
caracteritzen per les lluites a favor dels drets humans. Penseu en les
mobilitzacions estudiantils del Maig del 1968 (que influencià molt el
futur moviment estudiantil català); a Amèrica del Nord també en tenim,
demanant la fi de la guerra del Vietnam i per la igualtat dels drets dels
afroamericans encapçalada per M. Luther King.
L’activisme social i polític és una constant doncs per a les noves
generacions de joves de la postguerra mundial.
MAC i el feminisme

En aquest context neix la segona onada de feminisme reivindicatiu.
La primera cal situar-la al segle XIX, quan les sufragistes reclamaven el
dret de la dona a votar.
MAC, que havia viscut de prop l’existencialisme francès, recull la
influència de Simone de Beauvoir, tot llegint i fent el pròleg (de la
traducció) d’El segon sexe (1949, aquí al 1968). En aquest pròleg es veuen
les discrepàncies entre ambdues autores.
MAC i el feminisme

Estan d’acord en què la dona no neix sinó que es fa, però l’autora
francesa és deutora de la seva procedència benestant i, l’individualisme
de Beauvoir no serveix per a la classe obrera, a les quals se’ls ha negat
una educació de qualitat i sotmeses a tota mena de dirigismes de classe i
de gènere.
Qualsevol lluita passa per un procés de conscienciació previ, però
també que aquesta està condicionada pel medi, i per això no contempla
la lluita per la igualtat de les dones separada de les reivindicacions
obreres.
MAC i el feminisme

Llegeix també La mística de la feminitat (1963) de Betty Friedan, on
l’autora americana denunciava la manca d’igualtat de drets entre dones i
homes. Se’l considera un dels clàssics del feminisme. Una reflexió de la
post lectura:
[...] quin és el paper primordial de la dona, posar fills al món, ser atractiva, omplir
la casa d’electrodomèstics, comprar incansablement, mantenir polida i a punt la llar?
O té alguna cosa més a fer en el món i pot contribuir, amb les seves facultats
humanes, al millorament de la comunitat ? [Presència, 3-07-1965)
MAC i el feminisme

Els editors d’Edicions 62, davant la impossibilitat de publicar El segon
sexe, encarreguen a la MAC un llibre sobre la situació de la dona a
Catalunya, un llibre semblant al de Beavoir i Friedan. El resultat fou La
dona a Catalunya: consciència i situació (1966).
És un estudi minuciós i integral sobre la situació de la dona que té en
compte aspectes socials diversos: la procedència i classe social,
l’evolució històrica, l’evolució de les lleis, l’educació i fins la imatge de
la dona en la literatura de tots els temps.
MAC i el feminisme

Sense proposar-s’ho, Capmany esdevé en un referent del feminisme a
Catalunya i a la resta de l’Estat, i com a conseqüència li plouen els
encàrrecs editorials: El feminismo ibérico (1970), De profesión: mujer (1971),
El feminisme a Catalunya (1977) o La liberación de la mujer: año cero (1977).
També escriu llibres de denúncia directa com Cartes impertinents de dona a
dona (1971), on parodia un conegut programa radiofònic, una mena de
consultori sentimental per adoctrinar dones en la moral nacional
catòlica del franquisme. O Carta abierto al macho ibérico (1973)
MAC i el feminisme

És sol·licitada en conferències, programes de ràdio, televisió, debats i
tota mena d’actes públics per parlar de la situació de la dona i de
feminisme. És un referent indiscutible per a les joves que als anys 70
iniciaven una lluita feminista.
MAC no s’està de comprometre’s també amb aquesta generació més
jove i de participar en el que calgui a favor dels drets de les dones, com
va fer en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades a
la UB el 17 de maig de 1976.
MAC i el feminisme

Hi ha una manera més subtil però d’introduir el feminisme a la cultura
catalana per part de Capmany i és el feminisme literari, a través també
del seu referent Virginia Woolf, a qui ret homenatge a Quim/Quima
(1971). O també a través de les traduccions, com per exemple Un dic
contra el Pacífic de Marguerite Duras (1965).
En l’obra literària de Capmany hi ha una clara evolució cap a
posicionaments feministes, com per exemple, la lectura que ens ocupa
Feliçment, jo sóc una dona (1969)
MAC i el feminisme

Quan es publicà la novel·la, la MAC no era una desconeguda per al
públic català; ja havia publicat 10 novel·les, 2 llibres de contes, 2
obres de teatre i molts assajos.
Havia començat el seu camí dins de la narrativa sense uns models
vàlids, ja que la novel·la, just a inicis de la postguerra, començava a
recuperar-se lentament després de la deserció del gènere que havien
protagonitzat els noucentistes, i el tall brusc que comportà la GC.
Feliçment... Contextualització

Molts dels novel·listes desapareixen en els camins de l’exili, o són vetats
pel règim... Altres es recuperen lentament com Mercè Rodoreda, que
aconseguí reprendre la seva carrera literària després de la guerra.
De la Generació de Postguerra, Pedrolo no publica la 1a novel·la fins
1949, i farà una carrera en paral·lel amb la MAC, Jordi Sarsanedas,
J.M.Espinàs o Joan Perucho, que comencen a publicar els anys 50.
Els més prolífics amb diferència foren la MAC i en Manuel de
Pedrolo.

Les traduccions estrangeres segueixen superant les creacions originals
en català, i així esdevenen models alternatius per als novel·listes
catalans de la postguerra; parlem de Proust, Joyce, Woolf, Faulkner,
Camus i Sartre.
A meitats dels 60, la censura permet l’edició en català. Tot i les
restriccions, es publiquen les obres més destacades de M.Rodoreda
(La plaça del diamant, 1962; El carrer de les Camèlies, 1966) i Llorenç
Villalonga (Bearn, 1961). Dels autors de postguerra es publiquen
Cendres per Martina (1965) de Pedrolo i Un lloc entre els morts (1967) de la
MAC.

La MAC doncs, està en un moment creatiu important, viu amb
intensitat els esdeveniments del carrer, les lluites clandestines pels drets
democràtics i les lluites dels treballadors. Tot aquesta amalgama la
trobem a Feliçment, jo sóc una dona, una novel·la que marca un punt
d’inflexió en la narrativa de l’autora.
Mostra obertament la seva preocupació per la situació de la dona,
alhora que mira de plasmar la societat tal com la veu, i amb especial
atenció als conflictes sociopolítics.

La novel·la és molt rigorosa amb els fets històrics, i reflecteix molt bé
els aldarulls de l’època pel que fa a la lluita de classes, la tensió de
l’època, l’assalt a la redacció del Cu-cut!, el pistolerisme, els atemptats
anarquistes... Però també la vida dissipada dels joves burgesos: els clubs
de tenis, els clubs socials, la vida al carrer.
Els fets es presenten ben estratificats socialment i representats en
diferents barris de Barcelona: Santa Caterina, el barri de la Ribera,
Ciutat Vella i l’Eixample.

En canvi, per retratar les condicions de la dona i la desigualtat de
gèneres usa la ironia. Per començar, la Carola és una dona que
simplement vols ser lliure i feliç, però ho té tot en contra perquè és
dona i de condició humil.
La llibertat passa per la subsistència, i els models/referents que té són
el feminisme tronat de la Paquita Reinal o el camí que li mostra
l’Eugenia (la prostitució). Després de fer de minyona (un dels seus
destins) aposta per la 2a opció, però descobreix que tampoc és el camí
cap a la felicitat. Per aconseguir la felicitat és necessari tenir un
home al costat, perquè una dona sola no val per a res (i aquesta és
la ironia més gran).

Es casa, ascendeix socialment, i acaba comprenen que la vida burgesa
l’avorreix... Fuig i s’allibera. I, com la Mila de Solitud, ho pot fer perquè
ha assolit els mitjans i la força per fer-ho. La vida ha estat el seu camí
d’aprenentatge.
La ironia li serveix per evidenciar el que vol denunciar, i en alguns
moments arriba fins a l’esperpent i ridiculitza els personatges i les
situacions perquè esdevinguin exemplaritzants. La intencionalitat de
denúncia en la novel·la és més que evident, la MAC no se n’amaga.

L’argument és senzill, i explica la vida atzarosa d’una dona des del
naixement fins a la seva vellesa, els seus amors i el seu periple com a
conseqüència de ser dona i de classe treballadora; amb l’agreujant de
ser filla il·legítima d’un dels amos i d’una treballadora.
Tot és conseqüència directa de l’època, entre 1899 i 1969. La Carola té
la edat del segle, i en certa manera, el representa.
Feliçment... Argument, trama i títol

La trama és més complicada. La vida de la Carola Milà està marcada
per la seva procedència i per ser filla il·legítima del fill de l’amo de la
fàbrica on el seu avi treballa de porter.
La família del pare, els Pujades, allunyen la nena i la fan ingressar en
una institució religiosa en règim de beneficència. Però és expulsada
perquè és massa fantasiosa (s’inventa històries pietoses).
De retorn a can Pujades, l’ajuden recomanant-la com a dependenta en
un botiga de guants i coneix en Feliu Tobias, un jove anarquista que
serà el primer amor de la Carola. La relació durarà unes mesos.

L’avi Salvador Milà farà servir la força per acabar amb la relació i
afusellen en Feliu Tobias, acusat de preparar un atemptat en les
lluites obreres. Com a conseqüència, en Salvador Milà també morirà.
La Carola fuig i és acollida pels Reinal. Viu com afillada i viu una
temporada tranquil·la. Se forma en una mena d’escola de dones dels
Reinal, però apareix l’Agustí Turull de qui s’enamora. La Paquita
s’oposa al festeig perquè se sent com a traïda per la noia. Finalment
la Carola marxa quan el jove l’abandona.

La Carola es posa a servir i tampoc no dura gaire perquè a banda de la
duresa de les condicions, ha de suportar les escomeses dels homes
de la casa. Com totes les minyones, els dijous surt a ballar i coneix
una prostituta que l’acabarà introduint en aquell món.
Acabarà treballant a la casa de barrets de la senyora Rosita i allà coneix
l’Esteve Plans, de família benestant, amb qui acabarà tenint una filla.
S’hi casa i passa a formar part de la societat burgesa barcelonina.
En la revolta del 36, els Plans fugen a l’estranger, però la Carola es
queda, al pis familiar, ocupat pel bàndol republicà per fer-ne un
hospital, al qual hi ajuda com a infermera. Coneix en Benito Garrido
amb qui té una relació que acabarà amb la guerra.

Acabada la guerra, els Plans tornen de l’estranger i ella segueix la seva
vida acomodada. És una família que representarà els valors del
Franquisme. Per això, no ho suporta i el 1951 fuig a París, on
muntarà un negoci de restauració exclusiu.
A la mort del marit, rep el nomenament d’hereva universal. Així, el
1968, la Carola és feliç i rica. Es ven el restaurant i s’estableix a
Mallorca, on comença a escriure les memòries a petició de Cosme
Tudurí.

Així doncs, l’acció se situa entre l’any 1899, quan neix la Carola, i el
1968 quan des de la vellesa reconeix que és una dona rica i feliç, i es
disposa a reflexionar sobre la seva vida.
Són 69 anys i Capmany posa en evidència que la situació sociopolítica
ha anat marcant sempre greus desigualtats de classe i de gènere.
Sobretot denuncia que la situació de la dona no ha millorat gaire
durant aquests anys i malgrat tot, la Carolina Milà és feliç des de la
seva condició de dona.

Com ja vam dir, Capmany és atrevida a l’hora d’experimentar amb
noves tècniques narratives. La novel·la està narrada en forma de
memòries, però també de novel·la picaresca i fins i tot novel·la
d’aventures.
Les referències són clares, la primera referència són Mémoires de
Rigolboche (1860), una dona que va fer fortuna i que va gaudir de gran
popularitat. Marguerite Rigolboche (1842-1920) va marcar
tendències en el París de la seva època precisament perquè el seu
comportament negava totes les convencions socials: fumava, bevia,
ballava el cancan i vivia sola, sense un home.
Feliçment... Estructura i punt de vista

Ara bé, les memòries de la Carola Milà no han de ser unes memòries
qualssevol. L’editor li recomana que no sigui clara, fins i tot una mica
incoherent. Per tant, la Carola escriu unes memòries que no han de
ser necessàriament fidels a la realitat, sinó al que ella recorda i també
al que ella oblida.
La segona referència és un clàssic de la novel·la anglesa, Moll Flanders
(1722) de Daniel Dafoe, que també inspirà a Rodoreda a l’hora
d’escriure El carrer de les Camèlies (1966). Les 3 novel·les expliquen la
vida difícil i atzarosa de dones que són abandonades per les seves
mares, per motius diferents, i que lluiten amb el medi per obrir-se
camí.

La tercera referència és la novel·la picaresca, que apareix en el
resum inicial que avança el contingut dels capítols com al Lazarillo de
Tormes.
Però també se’n fa referència en relació al punt de vista narratiu, que
comença en primera persona per tal de donar versemblança als fets
que s’expliquen. Al final del 4t capítol la Carola diu que no pot
seguir en 1a persona, perquè això l’obliga a parlar des de dins del
personatge, a situar-se dins del personatge, la qual cosa la priva de
saber com pensen els altres. I de fet continuarà la narració en 3a
persona.

I encara hi podríem trobar una passió de Capmany, la novel·la
històrica. És notable la documentació de la novel·la, la minuciositat
amb què està descrita Barcelona, la narració sobre com vivien les
classes menestrals, la burgesia (penseu en l’estrena al Romea de Les
garses d’Ignasi Iglésias amb Jaume Borràs de protagonista). Tot això
dona versemblança a la novel·la.
A més, la intencionalitat crítica, sobretot pel que fa a la situació de la
dona en l’Espanya que retrata, és clau per entendre la ironia que hi
ha al darrera de les paraules de l’autora.

El resultat és una novel·la de 15 capítols. Els 5 primers capítols
abracen la infantesa i la preparació per a la vida adulta de la Carola
Milà. Els 6 següents expliquen com la Carola Milà, ja una dona
adulta, s’obre pas amb astúcia i aconsegueix ascendir socialment.
El capítol 12 marca una ruptura de la Carola Milà, i la guerra i la
determinació de romandre a Barcelona li donen l’oportunitat de
conèixer l’amor una altra vegada. El capítol 13 i 14 expliquen com la
Carola Milà arriba a la pròpia negació vivint una vida que no és la
que volia en realitat, burgesa i acomodada, a l’estil del nou règim.
El capítol 15 suposa un renaixement, l’opció de la llibertat,
simbolitzada pel París dels anys 60, i l’etapa final de la vellesa en què
la protagonista reflexiona sobre la seva vida i escriu les seves
memòries.

La protagonista de la novel·la, la Carola Milà, es mou entremig de
classes socials i ambients diversos, i la llengua que empra l’autora, rica i
viva, reflecteix la parla del carrer.
És un recurs més que l’ajuda a perfilar i identificar els ambients i els
seus protagonistes, des dels sindicalistes als menestrals, i des dels
senyors a les criades o les prostitutes.
Feliçment... La llengua i els personatges

La Carola Milà, com ja hem dit, n’és la protagonista. És una dona que
construeix la seva pròpia identitat amb els elements que té al voltant,
lluitant en un món que li ofereix molt poques coses pel fet que és dona
i de classe obrera.
És una dona intel·ligent, natural, valenta, eixerida i amb gran instint de
supervivència. Aquestes qualitat són les que la permetran arribar a la
llibertat, la felicitat i als recursos econòmics satisfactoris. Bàsicament el
que aconsegueix ser és una dona feliç...

En Sebastià Milà és l’avi de la Carola. Orgullós, autoritari i de
procedència humil. Treballa per sobreviure i traeix els seus orígens per
benefici propi. És un personatge que reflecteix la individualitat ferotge i
la manca d’escrúpols.
En Sindu i la Teresa Pujades són els amos de la fàbrica on treballa
l’avi. Són també avis naturals de la Carola. Representen la burgesia que
s’enriqueix amb la industrialització.

En Feliu Tobias és un jove anarquista de qui s’enamora la Carola. És
el seu primer amor. Fa de contrapès a Salvador Milà, el seu antagonista.
És un idealista de la classe obrera i de les relacions amoroses.
Acabarà mort, en part per culpa de l’avi de la Carola (que també mor
quan els anarquistes preparen la venjança de la seva i d’altres morts).

La Francesca Bertolozzi (Paquita Reinal) és una dona que gaudeix
de bona posició, gràcies al casament amb l’Esteve Reinal, un burgès
liberal. S’insinua que no és de classe benestant, però aconsegueix
ascendir socialment i econòmica.
Treballa a favor de les dones obreres, però sempre des de les idees de la
classe benestant burgesa, fet que només pot dur a terme el sistema que
havia dut a les dones a la ignorància i a les desigualtats entre home i
dona.
Capmany s’inspira en Francesca Bonnemaison (1872-1949), més
coneguda com a “Paquita”, que representava un feminisme
conservador. Sovint és un personatge caricaturesc...

L’Esteve Plans és el marit de la Carola. És de classe benestant i
s’encapritxa de la Carola i, després de mantenir-la com a amistançada,
quan es queda embarassada, s’hi casa, tot i estar promès amb una altra
dona.
És un home masclista, maltractador, covard i que té evidents problemes
de relació amb les dones.

El Doctor Subietas és un dels protagonistes que Capmany s’esforça
perquè esdevingui “entranyable”. Manté una relació cordial i amistosa
amb la protagonista, tot i que no deixa de patir les conseqüències de
l’educació burgesa que ha rebut, i té ben interioritzat tots els tòpics de
l’estructura patriarcal.
En Benito Garrido, és el personatge antagònic de l’Esteve Plans. De
classe treballadora, compromès amb la causa republicana, valent i amb
una relació d’igualtat amb la protagonista. La seva relació dura el que
durà la guerra.

L’Agustí Turull, la Maria Albiol, l’Anita, la Rossy i en Cosme
Tudurí són personatges secundaris que ajuden a avançar a la
protagonista i l’acció.
Els dos primers són 2 lliçons de vida que la Carola havia d’aprendre: el
desengany amorós i la mort de les persones estimades. L’Anita ,
una dona de poble, que representa la saviesa popular; fa entendre a la
Carola que l’origen forma part de la identitat i la fa retornar al seu món.
La Rossy Plans és la seva filla i desmitifica la maternitat que tan ha
marcat la vida de la protagonista segons els cànons socials establerts.
Finalment, en Cosme Tudurí és el motor inicial de l’acció ja que és qui
encarrega les memòries a la Carola.

Els referents són aquells personatges que transiten per la vida de la
Carola Milà, i van des de la seva mare fins a l’editor Cosme Tudurí. Ara
bé, quins són els referents femenins? Les dones de la novel·la no
formen una entitat definida sota el paraigües de les mateixes
característiques, no són iguals unes de les altres malgrat que
comparteixen o no classe social.
Per començar, la mare de la Carola, de qui sabem ben poca cosa; que
era soltera i que desapareix de la seva vida ben aviat:
La meva mare hi és molt poc. Em cal perseguir-la per fer-me’n una imatge. La veig
sempre d’esquena. Vestint-se, despullant-se, tancant la porta, saltant per la
finestra... Però per més que faig esforços no recordo res... Ni paraules, ni renys...
Feliçment... Els referents femenins

La dona de Salvador Milà, la Paula, no va mostrar mai cap simpatia ni
per la mare ni per la neta però mai no va fer res per mortificar-me. Així, la
MAC ens ofereix la narració d’un personatge que creix sense referents
femenins afectius.
Sense aquest lligam emocionals, l’escriptora és lliure de proporcionar al
seu personatge els referents que més li convinguin per explicar el seu
passat. I en conseqüència, sense lligams de referents emocionals, la
Carola haurà de triar-los.

La tria doncs, quedarà restringida a una societat culturalment
dissenyada per un món d’homes en la que la valoració de la dona queda
estretament lligada a la seva utilitat. Així, la senyora Marina serveix per
cuidar, la Paula per cuidar la llar, les monges per transmetre l’ideari
femení de l’època...
I això, ens apropar a l’existencialisme de Sartre:
I a dins del llit, amb la finestra aclarida per fanal de l’entrada vaig trobar-me
pensant qui era jo, què hi havia al meu voltant que formés part de mi mateixa...

És així com Carola també descobreix el plaer de ser reconeguda pels
altres: amb l’avi i la Paula és obedient, amb les monges és aplicada... I
amb aquest plaer arriba la imitació: si vols pertànyer a un grup has
d’imitar les actituds, les convencions o la manera de vestir d’aquest
grup per tal de ser acceptada.
I així, la protagonista construeix el seu “jo” imitant el comportament
que veu en les monges i el reconeixement l’anima a aconseguir la
perfecció, que no deixa de ser la imitació. A més, la imitació exagerada
la durà al fracàs:
(...) preveia que seria rebutjada i per evitar-ho m’inclinava endavant en una caiguda
vertiginosa, amb una donació de mi mateixa que era al mateix temps una pura
comèdia...

Després trobem la Francesca Bertolozzi de Reinal. La MAC s’inspirà
amb una figura cabdal del feminisme com Francesca Bonnemaison i
Farriols. Així, la converteix en un doble referent; per a les dones que al
1969 desconeixin el passat feminista català, i un referent per a la Carola
que durant 6 anys viu i s’instrueix al seu costat.
És en aquesta època que aprèn a mentir i segueix imitant un identitari
no real... I no va deixar de ser mai model exacte per a mi.

Ser feminista és una construcció que la senyora Reinal naturalitza i que
vol que la Carola segueixi. Però la missió fracassarà perquè s’enamora
tossudament de l’Agustí Turull i coneixerà la Maria Albiol, que li
oferirà un valor que encara no havia conegut: l’amistat.
Quan Maria mor, Carola se sent atrapada i sola dins d’una identitat que
no li pertany. És així, com, gràcies a l’Anita, marxa de casa dels Reinal a
fer feines en una altra casa, on durarà molt poc.

Fins aquí, totes les possibilitats que la societat burgesa ofereix a una
dona com la Carola, que descobreix que si vol guanyar diners i tenir
llibertat ha de triar un camí diferent.
És així com esdevé una prostituta a casa de la senyora Rosita. “Ser
prostituta” però, no deixa de ser l’afirmació d’una altra identitat, d’una
altra imitació, una imitació d’una vida avorrida i ordenada com tota vida
conventual.
Així, la mare, la Sra. Marina, la Paula, les monges, la Sra. Reinal, la
Maria Albiol, l’Anna, les prostitutes de la Sra. Rosita conformen el
ventall de dones que serveixen de referent per a la construcció de la
identitat de Carola. Els homes intentaran el contrari.

El primer home que trobem a la novel·la és en Cosme Tudurí, que li
proposa l’escriptura del llibre. Tot i no ser un personatge a imitar (com
en el cas de les dones), intervé directament en la construcció de la seva
identitat, atès que amb la seva petició l’obliga a narrar-se i reconstruir la
seva identitat.
Carola vol assemblar-se i imitar conscientment o inconscientment les
dones que apareixen al llarg de la seva vida, però amb els homes passa
tot el contrari, són ells els que volen construir una dona que s’assembli
al seu ideari femení, i per això utilitzaran tota classe d’eines.
Feliçment... Els referents masculins

El pare de la Carola és el noi Pujades (el fill de l’amo de la fàbrica);
mai va fer de pare ni se’l va castigar per la seva actuació. El noi tenia
16/17 anys i empaitava la mare fins que la va deixar embarassada.
Les manifestacions d’autoritat perpetuen el referent masculí per
excel·lència que és l’avi Milà, que era un home vil i va tenir la mort que
mereixia. L’avi Milà espera que la Carola segueixi els referents de la dona
submisa de l’època:
Si ni me’n podien passar, ell em trobaria un marit quan fos hora. Un marit que em
deixaria ben guarnida a casa, mentre ell compliria el ritual mantingut des de segles
en el clan mascle...

Carola veu el seu futur casada amb un dels homes que venen a jugar a
cartes amb l’avi Milà; i això és el que l’avi espera de la Carola i la seva
eina per aconseguir-ho són les pallisses i la reclusió.
Més endavant, com a dependenta de la guanteria, coneix el seu primer
amor, en Feliu Tobias. Amb ell experimenta les primeres relacions
sexuals, apressades i sota la condemna d’una de les pallisses de l’avi. És
un noi encantador ple d’entusiasme i políticament compromès. Tot i
que és lliberal, no deixa de voler imposar la manera de viure a la Carola:
Vull dir que no ens deixarem beneir ni pel capellà ni pel jutge...

Quan Carola és recollida per la senyora Reinal, és el doctor Puig i
Homs que s’encarrega de la seva salut tan malmesa pel fred i
l’avortament espontani, que tan un com l’altra ignoren.
I durant la seva estada a la casa de la Sra. Reinal és quan Carola es torna
a enamorar. En aquest cas de l’Agustí Turull, sobretot de la seva
bellesa i de la seva elegància. En si, és un enamorament estrany, un
amor «burgès» a què no està acostumada la Carola.
Aquesta nova manera d’estimar que ofereix en Turull, sense cap mena
de contacte físic (al contrari que en Tobias), deixa la Carola assedegada i
trista...

L’Agustí desapareix, la Maria mor i l’Anita posa a lloc la Carola... Arriba
la prostitució i coneix l’Esteve Plans, que se’n fa càrrec, no per cap
motiu solidari sinó com una mesura de control i de possessió vers la
Carola com a dona.
L’Esteve organitza a l’entorn de la Carola un món idèntic i paral·lel al
món acceptat i naturalitzat per la majoria de la societat. Ja sabem com
és l’Esteva Plans, però a banda de tot el que sabem, pot esdevenir
destructiu, sobretot perquè llença la Carola al suïcidi.

El Doctor Subietes, personatge que no intenta canviar ni exercir cap
influència sobre Carola, però li dona llicència per parlar de la bellesa,
del plaer, del desig, la gelosia, etc.
A més, fa veure a la Carola les trampes que l’Esteve li para per a
controlar-la i exhibir-la. I finalment, en queda embarassada. Embaràs
que viu com una colonització del cos i el part com un alliberament. I
l’Esteve, per no perdre-la s’hi casa i així entra, la Carola, a formar part
de la família burgesa de l’Esteve.

Suposo que heu pogut comprovar que cada cop que la vida de la Carola
Milà fa un gir inesperat que la fa començar de nou ho explicita amb
un canvi de nom que revesteix i omple una nova identitat; de tal
manera que cada canvi de nom, li permet trencar amb el passat.
El seu nom autèntic és Carola Milà, i aquest apareix en moments claus
de la seva vida: és el nom des del seu naixement fins la mort de l’avi
Milà, el recupera de nou en casar-se amb l’Esteve Plans i quan ja
gran s’instal·la a Mallorca per escriure les seves memòries.
Feliçment... Els canvis d’identitat

En el moment en què ella vol escenificar el canvi de què parlàvem, el
nou nom esdevé l’eina per anomenar i definir la nova Carola. Així es
transforma en Carmina Torres en ser recollida per la Sra. Paquita,
que la bateja amb el nom de Carmina Francesca, Mercè Teodora
Torres Bertolozzi perquè portar un sol cognom fa lleig i així
justificar la possessió vers ella.
Més endavant quan Carlina Torres marxa de casa la Sra.Paquita per fer
de minyona de la casa Sala esdevé Llorença Torres, nom que
conserva mentre fa de prostituta fins que coneix l’Esteve Plans, i que
el mossèn afegeix un nou cognom al nom autèntic: Combalia.

Finalment marxa a París i adopta el nom de Judith Nagy, natural
d’Hongria, i que mantindrà fins al 1968, any en què es trasllada a
Mallorca.
Carola Milà juga a ser una altra diferent, i alhora és la suma de tots
aquests jos. I el nom passa a ser un tret distintiu d’una nova identitat.
Per tant, a cada nom, la Carola va sumant una nova identitat, va
afegint un jo a la Carola Milà autèntica.

La Carola Milà es mou en tres escenaris o ambients grans, com és
Barcelona, Mallorca i París. L’obra, comença i acaba a Mallorca, un
entorn rural i tranquil, símbol de llibertat relaxada, ideal per a
reflexionar sobre la seva vida i (re)construir la seva identitat a través
de l’escriptura de les seves memòries.
El segon gran espai, i que centra gairebé tot el cos central de la novel·la
és Barcelona, l’espai de creixement, de desenvolupament i finalment
d’asfíxia. Cal fer veure que la MAC recorre tot un seguit d’ambients
de la ciutat a través de les seves classes socials.
Feliçment... Els espais

Barcelona és molt gran; així, la MAC es dedica a registrar tot un seguit
de microespais com ara els barris obres de Santa Catalina i el Born
(on viu amb la mare, amb els avis després), el recinte de la casa fabril
dels Pujades, els afores de la ciutat, el pensionat religiós del Bon
Consell, els carrers i pisos de la ciutat en ple anarquisme, els llocs
d’oci de la burgesia (el Romea o el club de tenis del FCB), la casa
senyorial de la Sra. Paquita, el prostíbul, la casa requisada en plena
GC...

I finalment trobem París, sobretot el centre i el barri de Saint Germain
des Prés), que representa la fugida, la llibertat. És on rep l’herència
del seu marit, l’Esteve i esdevé rica.

Feliçment, jo sóc una dona (1).ppt

Feliçment, jo sóc una dona (1).ppt

Recomendados

Más contenido relacionado

La actualidad más candente

La actualidad más candente(20)

Similar a Feliçment, jo sóc una dona (1).ppt

Similar a Feliçment, jo sóc una dona (1).ppt(20)

Feliçment, jo sóc una dona (1).ppt