Forn Viñas

Forn Viñas
Al nucli antic de Castellar de Vallès, vora l’ajuntament, hi ha un reguitzell de carrers empedrats que han conservat la flaire d’un temps passat. S’hi pot llegir encara “cal Metge” en un portal i, al nú- mero 1 del carrer Puig de la Creu, “Forn Viñas”, amb lletres de fa gairebé cent anys. Ara, entre setmana, ja no hi ha massa moviment en aquesta part de la vila que es va voler preservar, però els dissabtes al matí es congrega a la fleca un públic fidel disposat a caminar una mica per anar a buscar un bon pa. Aquests dissabtes són l’alegria del forner, en Gabriel Viñas. “Tot ha girat molt”, diu la seva tia Maria Teresa (Castellar del Vallès, 1939). Ella recorda com abans, quan aquest era l’epicentre del poble, enfilava el carrer guiada per l’aroma suggerent i inconfusible dels panets de Viena que feia al forn el seu pare, amb mantega de la bona. Aquella olor li feia enyorar la casa on havia nascut i que havia deixat acabada de casar. n Text:Yvette Moya-Angeler | Fotografies: FornViñas iYvette Moya-Angeler RETRAT DE FAMÍLIA 22 Vallesos Se sap que el 1837 el FornViñas ja existia perquè es conserven els rebuts que l’ajuntament de Castellar del Vallès va signar aquell any segons els quals la fleca havia proveït pa a les tropes carlines. La fundació del forn és, per tant, anterior a aquell any. Gairebé dos segles després, en GabrielViñas és la sisena generació d’una nissaga de forners que des del mateix obrador, però ja amb tots els avantatges de la tecnologia, es dedica a fer pa amb la fórmula antiga i infal·lible de l’amor. Dedicat plenament al seu ofici, assegura que “el pa s’ha de viure com un sacerdoci”. ElsViñas, una nissaga de forners
Un ofici ben exigent Avui a la petita botiga, on ara s’anun- cienpansecològics,xapatesintegralsiba- guetes rústiques, hi trobem en Gabriel, que ens fa entrar a l’obrador. Es presenta amblasimpatiaqueelcaracteritza:“Dut- xat i vestit de persona, guanyo”. Ha entrat a treballar a les cinc del matí, una hora després que el Julián, el seu ajudant, i no preveu plegar fins a quarts de cinc de la tarda,quantornaràapujaracasa,alpisde dalt, per rentar-se i dinar. Tots dos estan preparant el que es courà i vendrà demà, i ells’afanyaaomplirdesaïmlesfuturesen- saïmades. “És un ofici molt exigent: has detreballarenfestesi,segonscom,també a les nits. De vegades et fa córrer, de vegades et fa anar a poc a poc i no ho vol- dries… i si hi ha cap problema, l’has de solucionar perquè al matí la gent el que vol és que hi hagi pa a la botiga.” En Gabriel diu que s’ha anat fent gran perònosemblahaverperdutlabuferavo- cacional que l’ha animat durant gairebé quaranta anys d’ofici, molts dels quals compaginant el forn amb tasques de for- mador al Gremi de Flequers. “El tema del pa sempre s’ha dut molt endins a la meva família. El meu avi, la nit abans de morir encara li va preguntar al meu pare: Què, Sidro, com ha anat amb el pa?”. Al fil de la seva veu, de tant en tant el Gabriel atura el gest. Aleshores sembla fer-se perceptible el vol evanescent de la farinacreantunafinapel.lículasobretotes les coses. “Avui per culpa vostra plegaré més tard”, continua fent broma. RETRAT DE FAMÍLIA n 23 En aquesta foto que conserva en Gabriel Viñas i Datsira (Castellar del Vallès, 1956), feta a Barcelona cap al 1914, apa- reixen tres generacions de forners de la seva família. Assegut, el seu rebesavi, l’I- sidre Viñas i Girbau (Castellar del Vallès, 1843), fill de qui va fundar el forn abans del 1837. Dret, a l’extrem esquerre, el besavi, l’Isidre Viñas i Homet (Castellar del Vallès, 1879), que va seguir l’ofici del pare. I, encara un nen, dret al costat de la seva mare, l’avi, en Gabriel Viñas i Cusidó (Castellar del Vallès, 1907), que també seria forner. D’entre els sis fills del rebesavi, tots dempeus rere ell i la seva dona, n’hi havia dos que aquell dia marxaven a l’Argentina. D’aquí la foto. A la familia Viñas, des dels temps del rebesavi, els primogènits s’han dit Isidre o Gabriel. El besavi del Gabriel es deia Sidro; l’avi, Gabriel; el pare, Sidro, i ell, Gabriel. “Jo vaig trencar la tradició per- què al meu fill gran li vam posar Jordi. Em va semblar que dir-li Sidro era una mala broma. Però ara ell em diu que li hauria agradat!”. En Jordi, que té vint-i-cinc anys, s’ha quedat sense feina però no té intenció d’aprendre l’ofici de forner. “El problema –diu el seu pare– és que m’ha vist treballar massa”. Entre els seus amics forners, afegeix, és habitual que els fills no vulguin seguir al forn. Una setena gene- ració de forners Viñas, doncs, sembla ara improbable. Però el futur ho dirà: a la seva filla més petita, encara una nena, se la veu remenar ben contenta per l’o- brador. ElsViñas, Isidres o Gabriels A la pàgina anterior, l’aparador del forn. A sobre, a l’esquerra, Gabriels Viñas amb un parell de barres de pa davant la porta de l’establiment, al carrer del Puig de la Creu de Castellar. Vallesos
24 El preu de la fidelitat En Gabriel està treballant a l’antic obrador dels seus avantpassats, que ell i el seu germà difunt Francesc, també forner, van haver d’engrandir aprofitant part de l’antic menjador de la casa fami- liar. “Abans no tenien màquines, esclar”. Per a ell, conservar el lloc és bonic i alhora té un preu: l’espai és limitat (va haver de començar a despatxar pa també a una botiga del carrer Prat de la Riba), i per altra banda, ha hagut d’in- vertir molts diners en rehabilitar el forn per adaptar-lo a la normativa actual. “Vaig haver d’ignifugar totes les bigues de fusta, per exemple”. També en favor del progrés i d’un cert sentit pràctic va sacrificar l’antic forn morú heretat del rebesavi, que “solava molt bé, feia un pa amb més sola”, recorda la seva tia Maria Teresa. Aquest forn, però –explica en Gabriel– l’obli- gava a treballar amb un rendiment molt inferior al d’ara: “Abans per fer tres for- nades t’hi estaves tot el dia. Ara en fem sis, set o vuit. El forn pot estar dotze hores seguides coent”. L’antic forn morú “En època del meu besavi –explica la Maria Teresa– encenien el forn amb cos- tals, és a dir, feixos de llenya ficats directa- ment dintre el forn i, un cop feta la fornada,netejavenlacendra.”Elseuavi,però, javamodernitzar-lounamicailivaposar el que se’n diu una escopeta, un cremador al costat del forn que l’escalfava i simplifi- cava la neteja. Continuaven venint els boscatersadescarregarllenyaaldarrerede casa, continuàvem emmagatzemant els feixos en una mena de soterrani que hi havia sota l’obrador –per si nevava, que abans nevava més!–, però ja es podia fer més d’una fornada al dia, que era un avenç.”Elsveïns,encaradesprésdelaguer- ra civil, venien, en dies de festa, a coure a aquest forn cassoles grans i caps de xai, com ella recorda ben bé. Per una cultura del pa “No tot és fer les coses com abans”, aclareix el Gabriel, a qui li ha agradat sempre formar-se i conèixer altresformes de treballar. “Ara, per exemple, tenim ne- veres, cosa que ens permet fer fermenta- cions molt lentes, a baixa temperatura, ambpocllevat,demaneraqueelpaesvagi fent per si mateix, vagi desenvolupant totes les aromes”. És cert, però, que “s’han perdut pràctiques antigues de fer pa per- què no es dóna prou importància a la for- mació”. Que hagi desaparegut la figura de l’aprenent n’és un senyal. “L’artesania El que identifica el pa del forn Viñas és, segons el Gabriel, “l’estimació que hi posem”. És molt exigent i no acostuma a vantar-se del que fa però diu sentir-se “una mica content” de les xapates que fa per als dissabtes (d’olives ne- gres, formatge, fines herbes, d’oli… ) i també del pa d’aigua, fet sense millorants, només amb fa- rina de pastisseria i un 100% d’aigua o fins i tot més (normalment s’hi posa un màxim d’un 58%). “És un pa fet totalment a mà perquè si es passés per cap màquina es faria malbé.” En Ga- briel, que porta trenta-vuit anys fent pa, assegura que la fórmula bàsica per fer un bon pa continua sent ben senzilla: “Intentar fer les coses bé i utilitzar bona matèria primera”. Estimar el pa A sobre, una imatge del portal del forn, amb la tia de Gabriel Viñas, la Maria Teresa quan era una nena, amb el seus pares, el germà i l’avi. A la dreta, la botiga, a l’actualitat.
RETRAT DE FAMÍLIA n costa, fer de forner no és un ofici de fór- mulessinódesaberllegirientendreelpa: com i per què es comporta, com ho fa en cada procés”. Aquest aliment mil·lenari no deixa de ser, abans d’entrar al forn, un ésser viu sensible a moltes variables, com la humitat ambiental. “Falta cultura del pa”, conclou en Ga- briel i “d’això ens hem d’ocupar els forners, d’educar la gent perquè sàpiga apreciar el pa i li doni el valor just que mereix”. Arrelats a Castellar El Gabriel no té projectat retirar-se, encara, però té clar que el seu futur és a Castellar, on troba la qualitat de vida que li agrada. Els seus quatre avis ja van néixer aquí, i un d’ells, també forner, va arribar a ser-ne alcalde durant set anys. “En aquella època els alcaldes es nome- naven a dit –recorda la Maria Teresa, que aleshores no tenia ni deu anys–. El meu pare va mirar de escapolir-se’n però al final ho va acceptar.” També un altre forner de la família, l’Isidre Viñas i Homet, avi de la Maria Teresa, va ser durant un temps jutge de pau de Castellar, però ella el recorda més aviat amb el seu acordió diatònic italià, tocant tangos i valsos pel poble, component cançons que cantava als néts. Són històries llunyanes i alhora ben properes, que s’actualitzen cada vegada que una barra de pa s’estén a un client per sobre del taulell del carrer Puig de la Creu. En aquest gest quotidià hi ha tant de passat com, en Gabriel, espera que es pugui convocar de futur A sobre, un d’un grup de músics amb l’avi de la Maria Teresa, Isidre Viñas i Homet, amb l’acordió diatònic i el seu el pare tocant la pandereta, a la dreta. v

Forn Viñas

Recomendados

Más contenido relacionado

Destacado(12)

Más de Yvette Moya-Angeler(9)

Forn Viñas