1.
Antonio Núñez 2017

2.
Des de mitjans del segle XVIII tres grans esdeveniments van endegar els
processos de transformació política, econòmica , social i cultural que van
posar fi al món existent fins aleshores ... donant lloc a l‘aparició del món
contemporani
- LA IL·LUSTRACIÓ (nova visió del món “raó”)
- LA REVOLUCIÓ FRANCESA (igualtat i llibertat
- LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL (societat urbana i proletariat)
Aquest tres esdeveniments es van veure reflectits a l’art a finals del segle
XVIII I al llarg del segle XIX amb la aparició i el desenvolupament de nous
models, estils i corrents artístics.

3.
1.- EL NEOCLASSICISME
LA PINTURA AL SEGLE XIX: ESTILS ARTÍSTICS
2.- EL ROMANTICISME
3.- EL REALISME
5.- L’IMPRESSIONISME
6.- EL POSTIMPRESSIONISME
7.- GOYA: UN ESTIL PROPI I PRECURSOR
4.- MANET: DEL REALISME A L’IMPRESSIONISME

4.
El Neoclassicisme és un moviment artístic nascut a França al final del segle XVIII,
resultat de l’esperit racionalista que va caracteritzar aquest segle.

5.
1. EL NEOCLASSICISME
Sorgeix com a reacció els excessos
decorativistes del Barroc i el Rococó.
Un estil que els autors neoclàssics
van considerar frívol, sensual i
superficial...
Un estil que va ser considerat com
l’expressió de la decadència moral
de l'aristocràcia. ( Noblesa )
Honoré FRAGONARD El gronxador (1766)
ESTIL EL NEOCLÀSSICISME

6.
En canvi, l’art neoclàssic va voler ser un art modern i compromès amb la realitat del
seu temps.
1. EL NEOCLASSICISME
Aquest estil es va identificar amb els ideals
dels revolucionaris francesos (llibertat,
igualtat..), a diferència del rococó al qual se’l
identificava amb les antigues classes
privilegiades.
Impregnat del principis racionalistes i morals
defensats per la Il·lustració:
L’estil neoclàssic serà l’estil oficial de la nova
França revolucionaria i s’allargarà durant
l’època napoleònica.
“La finalitat de tot home honest que agafa la
ploma, la paleta o el cisell és fer atractiva la
virtut i ridícul el vici”
Diderot
L’epicentre del nou estil serà França, però la
seva influència arribarà a tota Europa.

7.
Es caracteritza per:
i dels seus ideals ( raó, equilibri,
ordre, bellesa...). No mera copia, adaptació a la realitat del segle XIX.
1. EL NEOCLASSICISME
: Cerca de l’equilibri i l’harmonia
ideal de les formes clàssiques.
: Ajustament a unes normes establertes per les acadèmies.
propi del rococó al qual considera com una
manifestació del gust decadent de l'aristocràcia.
: es fan servir els elements imprescindibles per
expressar una idea.
EL NEOCLÀSSICISME

8.
1. EL NEOCLASSICISME
L'obra de David, principal representant d’aquest estil, resumeix perfectament els trets
essencials de la pintura neoclàssica:
-Composicions ordenades, equilibrades
-Tendència a situar els personatges en un pla únic
-Predomini del dibuix sobre el color
-Cromatisme fred i llum freda i tallant
per donar més precisió als volums
-Es prescindeix de tota decoració superflua
-Aplicació de la perspectiva lineal. (terra i cornises)
-Representació d’escenes i accions de caracter heroic o moralitzant
CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DE LA PINTURA NEOCLÀSSICA
PAU 17 PAU 17

9.
El Romanticisme sorgeix com a reacció al racionalisme del neoclassicisme i és
quelcom més que un estil artístic, és que defensa
per sobre de la raó.

10.
2. EL ROMANTICISME
EL ROMANTICISME
Aplicat a l’Art, el romanticisme neix com a reacció contra les normes i regles del
classicisme academicista.
Es caracteritza per:
- ... per sobre de la raó.
- Reivindicar la singularitat
- amb i
els de l’època.
- per tot , ....
com a font d’emocions i sentiments.

11.
CARACTERICTIQUES PRINCIPALS DE LA PINTURA ROMÀNTICA
2. EL ROMANTICISME
La pintura romàntica refusa els convencionalismes neoclàssics imposats per David i
els seus deixebles.
- Predomini del color sobre el dibuix .
- Pinzellades lliures, ràpides i pastoses
- Utilització de la llum com a valor expressiu
i per accentuar el cromatisme.
- Composicions dinàmiques, de figures
convulses i gestos dramàtics
- El temes mostren l'interès pels fets històrics contemporanis
PAU 17
A l'obra de Delacroix , principal representant d’aquest estil, podem observar els trets
principals de la pintura romàntica.
PAU 17

12.
GÉRIACAULT: RAI DE LA MEDUSA (1819)
ALTRES PINTURES D’ESTIL ROMÀNTIC
DELACROIX: La mort de
Sardanàpal (1827)

13.
EL REALISME
A mitjans del segle XIX el Romanticisme és desplaçat per una nova corrent pictòrica:
El Realisme, la qual defensa que la pintura ha de plasmar la realitat tal com és ,
sense ornaments, ni idealitzacions.
Enterrament a Ornans. G. Courbet 1850 La Vicaria . Marià Fortuny 1867-1870.

14.
3. EL REALISME
A mitjans del segle XIX , el Romanticisme i la seva idealització de la història, de la
societat i de la natura, va cedir el pas al Realisme, un corrent que s’interessà, per la
realitat concreta.
A diferència del romanticisme on els protagonistes de les pintures eren els grans
homes, els grans fets, la naturalesa indomable o els llocs allunyats i exòtics, el
realisme va cercar en la realitat més pròxima i quotidiana els seus models i temes
A aquest canvi h i van contribuir :
- La difusió de les teories positivistes del filòsof d’August Comte, segons les
quals, les úniques fonts de coneixement són l’observació l’experimentació.
- La pressa de consciència per part dels artistes dels greus problemes socials
causats per la industrialització: treball infantil, horaris extenuants...
- El desencís pel fracàs de les revolució de 1848 genera abandó dels
grans ideals més en analitzar i plasmar el seu entorn
CONTEXT HISTÒRIC DEL REALISME
- La definitiva implantació de la burgesia com a classe dirigent. (nous mecenes)

15.
3. EL REALISME
Amb el realisme s’abandonen els temes medievals, clàssics o orientals i es
substitueixen per temes contemporanis del propi entorn immediat .
MILLET: Les espigoladores (1857) MARTÍ i ALSINA: La Migdiada (1884)
Els artistes realistes representen de manera fidel allò que tenien davant dels ulls. La
representació de la realitat serà la finalitat de la pintura.

16.
3. EL REALISME
CARACTERISTIQUES PRINCIPALS DE LA PINTURA REALISTA
- Prenen l’ésser humà com a protagonista (retrats enormement realistes).
COUBERT: Autorretrat
- Representació de la vida quotidiana: la feina dels pagesos, dels obrers,
celebracions com bodes... Sense ornamentacions ni idealismes
- Gust pels detalls, mostrant les qualitats dels materials i els objectes
- La tècnica és lliure i diversa segons els artistes.

17.
3. EL REALISME
EL REALISME QUOTIDIÀ D’EN GUSTAVE COURBET

18.
3. EL REALISME
Quan Courbet mostrà “L’enterrament a Ornans” al Saló de 1850, provocà un escàndol,
doncs havia donat tractament de pintura històrica a la representació d’un episodi de
caràcter banal: un enterrament de poble
Amb aquesta pintura en la qual
l’artista representa amb absoluta
fidelitat un conjunt de quaranta-sis
persones de diferent classe social
realitzats a mida natural, Courbet
manifesta el seu rebuig per
l’academicisme i converteix la seva
pintura en un manifest d’un nou
estil artístic: El realisme.
L’objectiu de l’artista era copsar la
realitat tal qual és, amb tota la seva
naturalitat i quotidianitat.
L'expressió dels rostres i els
gestos de la majoria dels assistents
no mostren cap sentiment de dolor
o angoixa per la mort d’un veí, sinó
que la viuen com un fet quotidià.
Com el que realment és: el compliment d’un deure social amb la comunitat..
PAU 17
PAU 17
PAU 17
PAU 17

19.
3. EL REALISME
EL REALISME PRECIOSISTA DE MARIÀ FORTUNY

20.
3. EL REALISME
Fortuny combinà una tècnica virtuosa amb temes anecdòtics, lluny de tota crítica
social. Per aquest motiu, se’l considera membre de la pintura preciosista
Aquesta obra és realista per l’amor
al detall
L’artista centra el seu interès en
recrear les qualitats dels materials i
dels objectes; el metall de la reixa,
el braser, la làmpada i l’escut, la
fusta de les cadires, la taula, la
llibreria i els bancs, les sedes dels
vestits
En aquesta obra hi ha un clar
predomini del color sobre el dibuix.
Fortuny també destaca per la
llibertat i el virtuosisme de la seva
pinzellada, la qual cosa s’evidencia
especialment en els vestits.
La funció és decorativa: Decorar la
llar d’algun burges adinerat.
PAU 17
PAU 17
PAU 17

21.
TRANSICIÓ: DEL REALISME A L’IMPRESIONISME
Déjeuner sur l’herbe (Dinar campestre)
Édouard MANET (1863)
4. MANET : DEL REALISME A L’IMPRESSIONISME

22.
A mig camí entre el realisme i l’Impressionisme apareix la figura d’Edouard MANET
Tot i que Manet no es va considerat mai a si mateix com un impressionista, el cert
és, que va trencar amb molts dels principis de la pintura tradicional i acadèmica.
Per la qual cosa, els joves pintors, que poc
després iniciarien aquest moviment, el van
considerar com el seu mestre.
La raó, les novetats formals que Manet va
introduir a les seves obres:
- Nou tractament del color: taques planes de
color juxtaposades, sense gradacions.
- El color , i no el dibuix defineixen els volums
- Pinzellada fluida i solta
- No fa ser servir el clarobscur, les ombres
són sols taques de color
- La llum emana dels propis colors.

23.
Manet també trenca amb la perspectiva lineal tradicional i crea un nou tipus d’espai
La sensació d’espai tridimensional es crea per mitjà de plans superposats en alçada
situant en cada un d’ells les tres escenes que configuren l’obra (influència japonesa)
Manet accentua aquesta sensació de
profunditat amb la utilització de forts
contrastos cromàtics.
Així la Composició s’estructura en base tres plans horitzontals sobreposats.
El trencament que Manet mostrà amb
la seva innovadora manera de pintar,
va assentar les bases d’una revolució
estètica que obrirà les portes a un nou
estil:
L’IMPRESSIONISME
PAU 17
PAU 17
PAU 17
Dona la sensació de que el paisatge
és com un decorat , al qual s’han
afegit, al davant, les figures retalles
PAU 17

24.
5. L ‘IMPRESSIONISME
L'impressionisme és un moviment artístic rupturista que es desenvolupa a França
l'últim terç del segle XIX, i que té com a objectiu principal captar la llum i l’instant,
En aquestes pintures la llum i l’atmosfera seran les protagonistes, per damunt del
tema, el qual passa a tenir un caràcter purament anecdòtic.
L’ IMPRESSIONISME
És a dir captar “La impressió visual” d’un moment donat.

25.
5. L ‘IMPRESSIONISME
CONTEXT HISTÒRIC DE L’IMPRESSIONISME
L’Impressionisme neix a França durant l’últim terç del s. XIX en ple desenvolupament
de la segona revolució industrial, durant el període conegut com la III República.
Un moment de gran desenvolupament econòmic i cultural, que tindrà com epicentre
la ciutat de Paris: Remodelació urbanística, exposicions universals...
El món artístic en aquests moments gira
a l’entorn dels Salons, grans exposicions
organitzades per les acadèmies i en les
quals només s’exposaven les obres que
superaven la selecció oficial.
És un moment de grans canvis culturals i
científics que influïren sobre els artistes
donant lloc a l’aparició de nous corrents
artístics.
D’entre totes les innovacions tècniques i científiques especialment dos influenciaran
directament en la aparició de l’Impressionisme:
Consolidació de la burgesia com a grup
dominant amb una gran capacitat
econòmica (principal client d’obres d’art)
D’entre totes les innovacions tècniques i científiques especialment dos influenciaran
directament en la aparició de l’Impressionisme: la fotografia i la teoria del color de
Chevreul.

26.
5. L ‘IMPRESSIONISME
La fotografia captava la realitat amb fidelitat perfecta. Només li faltava el color
Segons els estudis sobre color i llum
fets per la ciència del moment: la
gamma cromàtica ( els colors que
percebem al mirar ) deriva d’uns
quants tons purs que es mesclen
òpticament en la retina.
LA FOTOGRAFIA I LA TEORIA DEL COLOR
Els impressionistes volgueren
demostrar aquesta teoria pintant amb
pinzellades petites i pures, que unides
assolien la tonalitat volguda si
l’espectador es col·locava a distància
del quadre.
Pels impressionistes els colors no
s’han de fusionar al pinzell, sinó a la
retina de l’espectador.

27.
5. L ‘IMPRESSIONISME
Segons la teoria del color els colors no existeixen per si mateixos, sinó en relació
als colors més pròxims. (La visió ajunta els colors amb la distància)

28.
5. L ‘IMPRESSIONISME
També van descobrir que el colors no son immutables i que la incidència de la llum
és determinant.
“Segons com incideix la llum percebem els colors dels objectes”
El que volen és captar l’instant fugaç, la impressió d’un moment donat. Per això, els
pintors representen els colors tal com és veuen, sense que els importi gaire la
tonalitat que tenen objectivament les coses.

29.
CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DE LA PINTURA IMPRESSIONISTA
- El seu objectiu ja no és representar la realitat amb exactitud, sinó més aviat
la seva impressió. Plasmen impressions efímeres
-Apliquen les teories de la descomposició dels colors als seus quadres. Els
colors no s’han de fusionar al pinzell sinó a la retina de l’espectador.
- Desaparició del dibuix com a forma prèvia del color.
-Coloració de les ombres. Desaparició clarobscur (Les ombres sovint es
realitzen amb tonalitats complementaries).
- Plasmació de la llum, de l'atmosfera. Busquen la interpretació de la llum i els
seus efectes en els colors de les coses
- Pinzellada solta. Pinten amb una pinzellada més solta i gruixuda.
- Treballen a l’aire lliure. Els pintors fugen dels estudis al camp, volen
reproduir els colors purs la llum pura, “ Plein Air”
- El Tema adquireix caràcter anecdòtic. El que realment els interessa és allò
estrictament pictòric. No obstant presenten enquadraments innovadors.
5. L ‘IMPRESSIONISME

30.
5. L ‘IMPRESSIONISME
Pràcticament totes les característiques de la pintura impressionista les poden apreciar
a l’obra “Sol ixent, Impressió” que Monet va realitzar al 1782 i que va donar nom al
moviment.
- Captació d’un moment donat (una impressió)
- Desaparició del dibuix (predomini del color)
- Coloració d’ombres
- Palsmació de la llum , de l’atmosfera
- Pinzellada solta
- Realitzat amb llum natural (plein air )
- Teoria del color: La barreja de colors es fa a la retina de l’espectador
- El Tema és anecdòtic i hi ha carència de significat (experimentació pictòrica)
PAU 17PAU 17 PAU 17

31.
4. L ‘IMPRESSIONISME

32.
4. L ‘IMPRESSIONISME

33.
5. EL POSTIMPRESSIONISME

34.
ESTIL EL POSTIMPRESSIONISME
El postimpressionisme és el terme que s’aplica als estils pictòrics de finals del segle
XIX posteriors al impressionisme
És un moviment que neix del trencament del grup impressionista perquè hi ha artistes
que volen anar més enllà.
Més que un estil, és un grup de pintors que partint de l’impressionisme, el superen i
amb els seus plantejaments personals prefiguren l’art del segle XX.
CARACTERÍCTIQUES MÉS SIGNIFICATIVES:
- Volen anar més allà de la mera captació de la llum i l'atmosfera: També volen
plasmar l’expressivitat de les coses i les persones il·luminades.
- Al igual que els impressionistes basen les seves obres en el ús del color però
lo utilitzen com un element expressiu no per representar fidelment la
naturalesa sinó, per mostrar una visió més subjectiva del món
- Recuperen la importància de la forma. Es mostren contraris a la dissolució que
d'aquestes realitzaven els impressionistes.
- Utilitzen colors vius i intensos, aplicats de manera compacta i amb una
pinzellada perfectament visible.
6. EL POSTIMPRESSIONISME

35.
6. EL POSTIMPRESSIONISME
VAN GOGH: LA NIT ESTELADA (1889) CÈZANNE: ELS JUGADORS DE CARTES (1893)
Vincent. VAN GOGH, Paul CÉZANNE, Paul GAUGUIN i Henri TOULOUSSE-LAUTREC.
GAUGUIN: DONES DE TAHITI (1891) TOULOSE: EL SALO DE LA RUE MOULINS (1894)
Tots ells recullen en les seves pintures moltes de les troballes tècniques i estilístiques
del impressionisme, però les seves pintures presenten uns matisos personals que els
convertiran en els precursors de les primeres avantguardes del segle XX.
PRINCIPALS PINTORS POSTIMPRESSIONISTES

36.
6. EL POSTIMPRESSIONISME
Vincent VAN GOGH
La seva obra transmet una gran càrrega passional, mitjançant la llum i el color
La pintura està aplicada amb
pinzellades ràpides i plenes de
pasta
Utilitza colors intensos, de
gran lluminositat, on reflecteix
els seus sentiments i el seu
caràcter impulsiu.
Remarca el contorn de les
figures amb una línia de tons
obscurs
PAU 17PAU 17 PAU 17PAU 17

37.
6. EL POSTIMPRESSIONISME
La utilització simbòlica del color i la forma, així com l'ús d’una pinzellada vigorosa i
empastada converteix a Van Gogh en precedent clar del FAUVISME una de les
primeres avantguardes del segle XX.
VAN GOGH: La iglesia de Auvers (1890)
M. BLAMINCK: cases a Chatou (1904 )
VAN GOGH: Pintor camino del treball (1888)
A. DERAIN: Muntanyes a Collioure (1905 )

38.
6. EL POSTIMPRESSIONISME
PAUL CÉZANNE
Comença amb el impressionistes però aviat abandonarà els pressupòsits d’aquest
moviment per arribar a ser un dels precursors més importants dels moviments
pictòrics del segle XX
Cézanne creu que els impressionistes
són massa superficials i el vol arribar
a l’essència dels objectes i les
persones, allò que roman i no varia
Per a ell aquestes formes essencials
seran les figures geomètriques: el cub
l’esfera, el cilindre, la piràmide ...
Pensa que tota la natura es pot reduir
a volums geomètrics,.
Per això estilitza geomètricament tots
els objectes, personatges i paisatges.
Podem observar com en aquesta pintura de La muntanya Sainte-Victoire descompon
les formes en molts quadrats de color. ( l’essència de la forma )

39.
6. EL POSTIMPRESSIONISME
Cézanne concep la pintura com una construcció realitzada a partir de cossos
geomètrics: piràmides, prismes, cons, esferes... amb els quals intenta destacar el
volum dels elements representats
Cézanne utilitza el color
per subratllar les formes
de les coses, en comptes
de diluir-les com feien els
primers impressionistes
Per modelar els objectes i
ressaltar el seu volum no
utilitza el clarobscur ; sinó
que fa servir el color i els
contrastos de tons càlids i
freds.
Per la seva singular
manera concebre la
pintura....
Cézanne es considerat com el pintor de l’espai, el volum i les formes.

40.
6. EL POSTIMPRESSIONISME
Aquesta recerca de l’essència de les coses , no de la seva aparença és clarament
visible en la seva obra “ Els jugadors de cartes” (1893)
En aquest quadre
s’evidencia de forma
clara la construcció
geomètrica de les
figures que hi son
representades.
Per una altra banda
també s’evidencia la
utilització del color com
a element clau per
ressaltar les formes i el
volum dels elements
representats.
PAU 17 PAU 17
PAU 17 PAU 17

41.
6. EL POSTIMPRESSIONISME
El fet de que Cézanne prescindís en els seus quadres de l’obligació de copiar amb
precisió naturalista els colors i les formes el convertí, en una de les figures principals
que va assentar les bases de la revolució que al segle XX van representar per la
pintura l’aparició de les primeres avantguardes.
Per la seva capacitat de descompondre
la realitat en figures geomètriques se’l
considera antecessor del CUBISME que
més tard, al segle XX liderarien Picasso
i Braque
BRAQUE: Cases a l’Estaque (1908)
També influí en el FAUVISME i
l’EXPRESSIONISME, ja que no copià
colors i formes de la realitat, sinó que
els transformà segons la seva recerca i
interessos.
FRANZ MARC: Cavall blau II (1911)
En síntesi podem dir que la gran
aportació de Cézanne és:
“L’Art és una creació mental, s’ha de pensar..
No és pot limitar a ser una mera representació
de l’aspecte fugisser de les coses”

42.
FRANCISCO GOYA:
UN ESTIL PROPI I PRECURSOR

43.
7. GOYA: UN ESTIL PROPI
L’ obra i la vida de Francisco Goya (1746 -1828) es desenvolupen dins dels marges
cronològics del Neoclassicisme. Però ... Goya és una figura singular difícil
d’enquadrar dins d’un estil concret.
Goya un dels creadors més grans de tots els temps (amb ell s’inicia la pintura
moderna) forja un estil personal, al marge dels cànons i les regles acadèmiques, i amb
el que s’anticipa a estils posteriors que es desenvoluparan al llarg del segle XIX i inicis
del s. XX.

44.
A una de les seves obres més emblemàtiques: “ Els tres de Maig de 1808” pintada
l’any el 1814. En ella podem observar molts dels elements que caracteritzen aquest
estil tan personal i precursor d’estils i tendències posteriors.

45.
Goya és considerat per molts com l’iniciador de la pintura moderna i amb aquesta
obra anticipa aspectes plàstics i temàtics propis de moviments pictòrics posteriors
tals com:
El Romanticisme: l’ús violent del color i el
moviment i el protagonisme que dona al
poble, a la heroïcitat col·lectiva. El triomf
dels sentiments i visió subjectiva de la
realitat.
L’Impressionisme: La Pinzellada solta,
ràpida, llarga, en grans taques, totalment
independent del dibuix, creant atmosfera
L’Expressionisme: Per la utilització de
l’expressivitat del color per mostrar
emoció i sentiments i per la deformació de
la realitat per manifestar l’interior.
El Cubime: Manifest en el tractament
geometritzant dels soldats.
7. GOYA: UN ESTIL PROPI
PAU 17
PAU 17

46.
AMPLIAR INFORMACIÓ
1.- EL NEOCLASICISME
2.- EL ROMANTICISME
3.- EL REALISME
4.- L’IMPRESSIONISME
5.- EL POSTIMPRESSIONISME
6.- GOYA: UN ESTIL PROPI I PRECURSOR
0.- LA PINTURA DEL SEGLE XIX ( INTROD. GENERAL)
EXERCICIS INTERACTIUS:
Clica la imatge per comprovar el teu nivell d’assoliment
dels conceptes treballats a la presentació.