Se ha denunciado esta presentación.
Se está descargando tu SlideShare. ×

MAPA 1. COMENTARI POBLES PREROMANS

Anuncio
Anuncio
Anuncio
Anuncio
Anuncio
Anuncio
Anuncio
Anuncio
Anuncio
Anuncio
Anuncio
Anuncio
Próximo SlideShare
l'edat antiga
l'edat antiga
Cargando en…3
×

Eche un vistazo a continuación

1 de 2 Anuncio
Anuncio

Más Contenido Relacionado

A los espectadores también les gustó (20)

Anuncio

Similares a MAPA 1. COMENTARI POBLES PREROMANS (20)

Más de Assumpció Granero (20)

Anuncio

Más reciente (20)

MAPA 1. COMENTARI POBLES PREROMANS

  1. 1. IES RAMON LLULL Departament de Geografia i Història MAPA 1.- POBLES PREROMANS (B1-T1) ACTIVITAT PAU: Localització dels principals pobles preromans de la península Ibèrica: àsturs, càntabres, vascons, celtibers, lusitans, ibers. Mapa 1 Mapa 2 Mapa 3 Els pobles preromans són aquells que habitaven la península Ibèrica i les Illes Balears a partir del 1r mil·lenni aC (any 1000 aC), abans de l’arribada dels romans (218 aC). Cal ubicar-los, cronològicament, dins l’edat del ferro: 800-218 aC. Suposaren el pas de la prehistòria a la història (començament de l’edat antiga) perquè alguns coneixien l’escriptura. En tenim constància per les fonts històriques escrites dels historiadors grecs i romans, que ens informen que, ja des de començament del I mil·lenni, varen entrar a la península immigrants indoeuropeus i comerciants mediterranis, i que a les regions meridionals s’hi va desenvolupar el regne dels tartessis (per referències del grec Estrabó). Es divideixen en dos grups: ► Pobles indígenes o autòctons: ibers, celtes i tartessis o tartessos. ► Pobles colonitzadors: fenicis, grecs i cartaginesos. Els IBERS i CELTES, són un grup de pobles d’origen indoeuropeus (mapa 1), arriben creuant el Pirineus (des final de s. XI fins a la fi del segle VI), procedien d’Europa central amb un mateix substrat lingüístic: l’indoeuropeu. Cercaven terres per assentar-s’hi. Es van establir, sobretot, a Catalunya i a la Meseta, des d’aquí es van estendre cap al nord i l’oest peninsular (mapa 3), dividint la península en dues zones culturals (mapa 1 i 3). Coneixien el ferro. Economia basada en l’agricultura i la ramaderia. Alguns practicaven el ritual funerari d’incinerar el cadàver, dipositaven les cendres en urnes i les soterraven, és la cultura dels camps d’urnes, anomenada així pel costum d’enterrar els morts en urnes ceràmiques, amb o sense aixovar; una cultura europea, que es va endinsar tan sols en el quadrant nord oriental de la península, devers el 1100 aC i que va perviure fins entrada l’edat del ferro, 750 aC (Agullana i Can Missert, mapa 3). La denominació IBERS (segles VIII-III aC) agrupa a un conjunt de pobles que tenen característiques en comú com la llengua, religió, cultura, etc., de nord a sud: ilergetes (Lleida), laietans (a prop Barna), edetans, contestants, bastetans, turdetans, oretans (mapa 2), tot i que mai van formar una unitat ètnica o política. Es situaren a l’est i sud peninsular, a la costa mediterrània des de la vall de l’Ebre fins a Cadis, inclosa la zona interior; pobles influïts pel contacte amb les civilitzacions púnica i grega. Economia agrícola basada, sobretot, en la triada mediterrània (cereals, vinya i olivera) i en la ramaderia. Els ibers del sud també explotaren mines i desenvoluparen una important metal·lúrgia i orfebreria. Elaboraren productes artesanals: ceràmica, teixits (lli) i espart; gràcies al comerç, sobretot amb els pobles colonitzadors, desenvoluparen moneda pròpia. Habitaven poblats emmurallats situats a zones elevades i de fàcil defensa (planificació urbanística). Organització social jerarquitzada: una aristocràtica guerrera relacionada amb el poder militar i econòmic, que controla la producció i domina amb l’exèrcit. Cultura avançada amb llengua pròpia, alguns tenien escriptura, encara no desxifrada. En art ens han legat escultures: Dama d’Elx i de Baza, Bicha de Balazote. La seva decadència esdevé amb la conquesta cartaginesa i romana. 1 )))… Alumna Bloc III, Ma Rosa Llobera Sabater. Professora HMón, HArt, HEspanya i GeoEspanya, M Assumpció Granero Cueves
  2. 2. Els CELTES (segles VIII-III aC) són un conjunt molt variat de pobles, diferents entre ells, però amb trets comuns aportats per les migracions indoeuropees amb escassa influència del Mediterrani: vascons, càntabres, àsturs, galaics, arevacs, lusitans, vacceus, vetons, carpetans...., CELTIBERS (barreja d’indoeuropeus, ibers i autòctons). Es situaren als Pirineus occidentals, la costa cantàbrica, les terres de la Meseta i la costa atlàntica peninsular (mapes 1 i 3). Economia rudimentària i autosuficient amb comerç escàs. Els habitants de les planes tenien un agricultura cerealista poc desenvolupada i eren sedentaris, mentre que els pobladors del Sistema Ibèric i Sistema Central eren ramaders (oví i boví) i practicaven cert nomadisme. Elaboraven productes artesanals (ceràmica i teixits) i eren experts metal·lúrgics (producció de ferro i de bronze). Habitaven poblats situats en zones elevades i formats per cases circulars distribuïdes de forma desordenada (castros). La seva organització social era tribal, no coneixien l’escriptura i ens han deixat els verracos (escultures tosques d’animals). Entren en decadència davant la conquesta romana. Els TARTESSIS (segles IX-VII aC) són una civilització poc coneguda, situada a la vall del Guadalquivir, la part d’Andalusia occidental (Huelva, Sevilla i Cadis) i el sud de Portugal (mapa 3), que fou destruïda en el segle VI aC, possiblement pels cartaginesos. Fonts escrites de l’historiador grec Estrabó relaten que era una civilització rica i avançada, que tenia lleis escrites i una monarquia llegendària (Argantonio), tot i que Estrabó no va estar mai a la península i va rebre informació dels viatgers. Economia basada en l’agricultura, la ramaderia, la pesca, i l’explotació de les mines de coure de Huelva i, possiblement, controlaren el comerç de l’estany que procedia de la ruta atlàntica, i comerciaren amb els fenicis. Decauen a partir del segle VI aC davant del domini cartaginès. No s’han trobat restes de grans ciutats dels tartessis, però sí magnífics aixovars funeraris, tresors d’or i plata, a unes excavacions dels anys 70, a una ciutat de nom El Carambolo (a prop de Sevilla) i, també, a Alisenda (Cáceres). Els POBLES COLONITZADORS arribaren a la península i a les Illes Balears per la Mediterrània i fundaren colònies. Aportaren la utilització de la metal·lúrgia del ferro i l’escriptura, i varen incloure a la península Ibèrica dins dels circuits comercials de la Mediterrània. El sud de la península, ric en coure, plata i or, i amb una situació estratègica en la ruta de l’estany (que a través de l’oceà Atlàntic arribava al nord-oest peninsular i a les illes Britàniques) va ser el lloc elegit pels pobles procedents de l’est del Mediterrani per fundar-hi establiments comercials (mapa 3). La colonització dels FENICIS (segles X-VII aC) va tenir intencions, exclusivament, comercials i no de conquesta militar. Venien de Síria i el Líban. Era un poble de la Mediterrània oriental (originari de la ciutat estat de Tir) dedicat al comerç, que havia fundat una sèrie de factories en la costa asiàtica (Tir, Sidó, Biblos). L’any 814 aC, funden Cartago (Qarthadash = Ciutat nona), en la costa nord-africana (a prop de l’actual Tunis), i cap a l’any 1000 aC funden la primera ciutat a la península: Gadir o Gades (Cadis), també Malaca (Màlaga), Sexi (Almuñecar), Abdera (Adra), colònies fundades en la costa andalusa del sud-est peninsular per comerciar amb la població autòctona i l’àrea d’influència interior. Ens aportaren la difusió del ferro, la saladura de peix, el torn alfarer, l’escriptura alfabètica. Decauen quan la ciutat de Tir va ser ocupada pels assiris al segle VII aC (desaparició de Tir, en l’any 585 aC) i els seus enclavaments comercials passaren als cartaginesos. Els GRECS (poble de la Mediterrània oriental dedicat al comerç i que encunyava moneda) arribaren el segle VIII aC. La seva colonització va ser igual a la dels fenicis, exclusivament comercial. Fundaren enclavaments colonials al nord-est peninsular (Golf de Roses i costa llevantina): Emporion (actual Empúries, a Girona), fundada pels grecs de Massalia (Marsella), que comerciava amb l’interior durant els segles V i IV, la colònia va créixer i fou emmurallada i es dotà d’una zona sagrada; Rhode (Roses); Sagunto; Hemeroscopeion (Dènia); Heraclea (Alacant); Alonis; Akra Leuke; Baria; Maináke (Màlaga). Des de les quals, els grecs van establir contactes comercials i culturals amb els pobles indígenes veïns, que van estimular el desenvolupament de les seves ciutats. Ens aportaren nous conreus (olivera i vinya); nous animals domèstics (ase i gallina); l’ús de l’arada; avenços tèxtils; l’art; la llengua i els seus signes culturals; exportaven teles de lli, sal, espart i ceràmica. Decauen per l’agressivitat dels cartaginesos i dels romans. Els CARTAGINESOS o PÚNICS arriben a la península un poc més tard, entre els segles VI-V aC, i es queden fins els segle III aC amb l’arribada dels romans. La seva economia es basava en el comerç, mineria, saladura de peix, garum (salsa de peix de visceres fermentades) i ens aportaren el culte a la deessa de la fertilitat, Tanit. En un primer moment, la seva colonització tenia una finalitat comercial, però més endavant (s. III aC) va ser de conquesta coincidint amb la segona guerra Púnica (218-201 aC). Cartago (Qarthadash = Ciutat nona) era una ciutat fundada pels fenicis (originaris de la ciutat estat de Tir) en l’any 814 aC, en la costa nord-africana (a prop de l’actual Tunis), es va convertir en una de las potències hegemòniques de l’oest mediterrani, junt als grecs (amb qui competien pel comerç), en heretar (desaparició de Tir, en l’any 585 aC, després de l’ocupació dels assiris) i ampliar les rutes comercials fenícies (els cartaginesos substituïren els fenicis i continuaren la colonització iniciada per ells). La decadència fenícia explica l’auge de Cartago, la seva antiga colònia. L’hegemonia de Cartago es va mantenir fins el seu enfrontament amb Roma en les guerres Púniques (264-146 aC), anomenades Púniques perquè als cartaginesos els deien “punos”. 3 guerres: 1a guerra Púnica: 264-241 aC, expulsió de Cartago de Sicília 2a guerra Púnica: 218-201 aC, expulsió península Ibèrica 3a guerra Púnica: 149-146 aC, destrucció de Cartago Els cartaginesos iniciaren la seva presència amb l’establiment d’una colònia comercial en l’illa d’Eivissa (Ebussus), en el 660 aC. La pèrdua en la 1a guerra Púnica: 264-241 aC, l’expulsió de Cartago de Sicília i el control per part de Roma de les Illes de la Mediterrània (Sicília, Còrsega i Sardenya) provocaren els seu assentament al sud de la península, en zones ocupades inicialment pels fenicis i des d’aquí es van expandir. Crearen colònies com Villaricos (Almeria), tot i que l’exponent més clar del poder cartaginès a la península fou Cartago Nova (Cartago Nova = Quart-Hadaschat, fundada el 228 aC, actual Cartagena). La utilització de la península Ibèrica per part d’Anníbal (família Barca, Anníbal, Àsdrubal i Magó), en la segona guerra Púnica (218-201 aC), va originar el desembarcament de les tropes romanes en Empúries, l’any 218 aC (família Publi Corneli Escipió). Així, el pas dels cartaginesos per la península Ibèrica fou breu (237- 208) i es desenvolupà en el context de la segona guerra Púnica (218-201 aC), que acabà amb la derrota militar de Cartago (conquesta de Cartago Nova pels romans, l’any 209 aC), posant fi a la presència dels cartaginesos a la península, expulsats pels romans, moment quan esdevé la seva decadència. En el context de la 2a guerra, el germà d’Anníbal, Magó fou el fundador de Magó (Maó). Amb la posterior caiguda i destrucció de la ciutat de Cartago pels romans, l’any 146 aC (3a guerra púnica), es comença a configurar a la península (Ibèria) la Hispània romana. 2 )))… Alumna Bloc III, Ma Rosa Llobera Sabater. Professora HMón, HArt, HEspanya i GeoEspanya, M Assumpció Granero Cueves

×