0
XXVII Concurs Literari de Narrativa Curta
Els Cinc Pins 2016 Sant Pere de Ribes
Categoria d’àmbit nacional
Títol:
Tainted love

1
M’agradava el teu cos. M’hi atreia com un vertigen, d’una manera esbojarrada i
impulsiva. La teva olor se m’hi va arrapar a la pell com una llepassa i mai no me n’he pogut
desempallegar; ni he volgut, ni ho he intentat, ni penso fer-ho, mai. És l’únic que em queda.
L’estendard d’una època pretèrita a la qual torno adesiara, una vegada i altra. El record del teu
cos. L’aroma. La flaire. L’olor. La ferum, m’atreviria a dir, de tan enamorat com n’estava.
I, tanmateix, avui que t’he tornat a veure, tot sembla com si res. Com si allò que vam
viure tots dos fos una mena de somni fictici. Una entelèquia. Com si la ficció no en formés part,
també, de la realitat. La nostra realitat palpable, tàctil, olfactiva, auditiva, gustativa, sensorial,
sensitiva; de tessitura informe i indeleble. Tan adorablement captivadora dels sentits, com he
experimentat avui que t’he tornat a veure. I t’he ensumat, olorat, i he reprès una emoció antiga, i
he tornat a sentir la pruïja vibrant a l’estómac, com una guspira enlluernadora que m’encén,
m’entotsola, m’embriaga, m’extasia, i em perd, encara. Em perd, em perd, em perd.
De bon començament, no hi va passar res. Res d’extraordinari, vull dir. Una mirada
furtiva, de tant en tant. Una conversa breu. Un comentari innocent. Hi coincidíem, en tantes
coses... Compartíem. Confabulàvem. Conspiràvem. Un idil·li afaiçonat de convergències i
mútues atraccions. Gestos de complicitat. Però la cosa no podia passar d’això. A poc a poc,
però, ens vam embolicar. Gairebé sense adonar-nos-en. Innocentment i maliciosa també. Com
qui no vol la cosa. Però la cosa va i ve, i hi torna a la seva manera, fa la viu-viu de mica en
mica, tot trenant una xarxa de complicitats sinuoses, un pont de sobreentesos indicibles.
Fins que et vaig perdre el rastre, a la impensada. No vaig assistir a la festa de comiat.
No hi vaig voler anar perquè sabia què passaria, ho intuïa. I si no va passar res va ser
precisament perquè no hi vaig acudir. Volia anar-hi però no en vaig tenir esma. No per manca
de ganes. En tenia moltes. Totes. Sinó perquè... Després, vas desaparèixer de la meva vida com
si mai no haguessis existit, com si no ens hagéssim conegut, com si al món, tu i jo, no hi
haguéssim tingut cabuda, un espai teixit a còpia d’inèrcies vitals i coincidències fútils.
Al cap d’un temps ens vam retrobar. Quants anys havien passat? Tant se val! No hi fa
res, això. No hi treu cap. Tot era igual. L’escenari i l’embolcall. La teva fesomia d’inconfusible
arrelam morisca. Els blens dels teus cabells arrissats, negres com l’atzabeja, que et queien com

2
una cascada d’aigües tendres i escàpoles per sobre el front, sense acabar d’encegar-te els ulls del
tot, deixant-hi una escletxa a través de la qual ataüllaves el món. L’apamaves, tu, el món,
calculador empedreït com ets, pervers i obsessiu fins a l’extenuació, fins a sadollar-te’n: de tot i
del no-res ensems. I jo em trobava ja –ara sí– indefensa i apoquida, extremament vulnerable.
Em vaig amoïnar una mica. Al teu costat se t’hi arrapava una criatura dolcíssima que,
d’una hora lluny, es notava que t’admirava. Hi estava obnubilada. N’estava tant, de tu...
L’havies enlluernada amb quatre paraules i els teus malabars de seductor incorregible, tot
amanyagant-la amb carantoines precises i oportunes, estratègicament disposades sobre el camp
de batalla. I ella se n’havia encaterinat, la gata maula... S’hi deixava dur, com en una mar que et
bressa a sotragades lentes, mesurades. Imaginava el seu cos travessat per tu amb una sageta, i el
teu cos d’home esvelt, una escultura grega, una àncora solemne. I em mossegava els llavis.
M’estremia només de pensar-hi. M’engelosia.
Et vaig trobar igual, malgrat els anys. No havies perdut ni la llacor ni la bellesa; ans al
contrari, més assaonada que mai. Fruit de l’experiència i de l’aprenentatge. Tampoc no havia
passat tant de temps, oi? Déu anys no és una eternitat, però pot capgirar les coses, establir-hi un
abisme insondable. Es percebia que dominaves les situacions i que havies aconseguit adotzenar
els impulsos en la mesura dels teus interessos, dosificant les emocions, llençant a cor què vols
petites lloances a la personeta que t’acompanyava, però sense acabar de lliurar-t’hi del tot.
Perquè aquest era el verb adient, sens dubte, acompanyar, un vocable subsidiari i dependent, de
poca alçària, i humiliant; en totes i cadascuna de les seves accepcions. Ella, sotmesa a la teva
estricta i tirànica voluntat. Ella adoptant un posat de submissió incondicional. Ella fent-te la
cort. Ella fent-te la rosca. Ella fent-te la gara-gara. Tot alhora. I, tanmateix, jo notava que
d’això, tu, ja no en treies suc. Cap ni una gota.
Molt abans de l’episodi amb aquesta nineta insignificant, però, ens vam retrobar. (Com
me n’he pogut oblidar?) Quin parèntesi... Memorable, excepcional, extraordinari, únic.
Irrepetible? Va ser en una congregació d’amics. Se celebrava en un casalot enmig dels horts, a
la vall, vora la mar. La mar que tot ho impregna i amera i enamora. Només havia passat un any
llavors des de la darrera vegada. La darrera vegada que ens havíem de trobar, i no, perquè no hi

3
vaig acudir. Te’n recordes? Només havia passat un any des de llavors. Vam estar xerrant una
llarga estona. Ens vam divertir bona cosa. Ens hi vam estar, així, xalant i rient, sense pressa,
com si el temps no hagués passat ni res ni ningú hi hagués hagut entre nosaltres. Perquè res no
hi havia succeït, de fet. Res que ens hagués compromès encara, que ens hagués somogut
l’ànima, que hagués remenat els fonaments de l’ordre. I res no havia passat perquè, un any
enrere, jo no havia acudit a la festa, ja ho saps, tot i que tu m’ho havies insinuat subtilment, que
hi anés. “Vine, oh vida. Vine i despulla’m”, vaig pensar que em deies sense dir-m’ho, només
amb la mirada; no cal expressar-ho tot amb paraules, només suggerir-ho. Les atraccions es
veuen de seguida, es palpen en l’ambient, impregnen l’atmosfera amb un tel finíssim de
sinergies i partícules químiques en suspensió. Estrògens? Gestàgens? Andrògens? No sé ben bé
quin terme hem d’emprar en aquest cas. Química? Amor i prou? Vam petar la xerrada,
indiferents del món i dels altres. Ignorant-los subreptíciament, o a consciència.
Arran d’aquell encontre, vam reprendre la comunicació, el bescanvi de mots a través de
la xarxa. I així va ser com vam tibar el fil d’Ariadna, un altre cop, un dia en un poble qualsevol.
Maleït i benaurat poble engalipador i alhora redemptor, poble de la disbauxa i de la usura. Bell
poble mediterrani de cases blanques i carrers empedrats amb vistes a la mar insomne. Poble de
festival de cinema fantàstic i sessió contínua. Amb una església blanca i lluminosa vora mar. La
llum que il·luminava els contorns del teu cos retallat en una silueta màgica sobre les façanes de
calç i els souvenirs de coloraines múltiples: andròmines inútils, fetitxes d’un avenir nostàlgic.
La cita. L’excusa. El pròleg. El neguit. La tensió. La il·lusió. Vam sopar. Deixar-s’hi
anar. Un laissez faire, laissez passer aplicat al lliure mercat –el de l’amor. L’amor o la llibertat
sense cotilles. Sense embuts. Sense normes i convencions estipulades. Deliberadament solt,
lliure. Liberal, tu, fregant el llibertinatge, a propòsit, frec a frec amb la pell, l’alè, les mans, el
clatell, les cuixes, els turmells, l’esquena, els cabells, el sexe, ais! Somiava amb aquesta llibertat
absoluta de la carn, pregona, meravellosa... Fantasia il·lusòria de dos cossos estimulant-se a
cegues, a les palpentes, a palpons. Eres a l’abast de les meves mans. I les teves eren òssies,
grans, boniques, travessades per línies sinuoses, les de les venes. Febrils. Ens temptàvem,
intentàvem, inventàvem fent tentines tènues.

4
Vam ballar en un local enmig la plaça. No hi havia ningú. Només els amos del local i el
DJ de torn que assajava per a la sessió de la nit, un xitxarel·lo vulgar, un figurant per a
nosaltres, per a la nostra història. Els amos, una parella no gens convencional que res no ens
havia de dir, discrets com eren, ells. I què n’havien de fer? Què ens havien de dir? Quin mal hi
fèiem? Quin retret li esqueia, al nostre capteniment? Era pur, innocent, natural, feliç... Via lliure
a la pista de ball! Gairebé van punxar per a nosaltres, amb peticions de cançons incloses. Els
amos i el DJ, actors per a una escenografia inventada, somniada.
No recordo el detonant que ens hi va impulsar, que ens va llançar definitivament a la
pista. Potser Face to face, heart to heart? Quina cançó més demodé, més obsoleta i ridícula i
coent. Tecno pur i dur d’una era remota. Però n’hi van venir més encara, al darrere, de cançons.
Com dessucant una època baldera, la dels anys vuitanta, la nostra època, que ens havia deixat
una empremta indeleble a la memòria. Heaven knows I’m miserable now... Oh, l’inoblidable
Morrissey! Icona sublim de la rebel·lia indòmita contra les polítiques nefastes de Margaret
Thatcher: bruixa bastarda fastigosa. I aquí es van encendre totes les alarmes i van esclatar com
un llamp tots els perills, com en una embranzida, una carcassa de fira enmig d’un cel tatxonat
d’estels, i es va obrir la caixa dels trons. Tainted Love? Oh, Mark Almond! Com s’ho feia
aquest noi? Ens embolcallava. Ens embriagava. Ens aclaparava. Sentia el teu alenar a cau
d’orella. La música delirant. Els teus braços literalment fent-me volar per la pista mentre sonava
la tornada: Hold me! Hold me! Hold me! Hold me! Hold me! Oh, abraça’m! Oh, toca’m! O,
besa’m! Sentia l’entrecuix vora el meu, frec a frec. Una dolça protuberància. El teu sexe
punyent, delerós, impetuós, lasciu, luxuriós, amorosit sexe d’home cepat i fort i viril... Ais!
M’agradava el teu cos. M’hi sentia atret com en un vertigen, d’una manera esbojarrada i
impulsiva. El teu sexe tibant, lluent, la vena a punt com una línia que m’apuntava. El plaer que
he preservat per sempre més en la memòria, i en silenci, quan me n’enyoro i m’hi delecto amb
el delicte del tacte de tocar-te encara en somnis.
Un hostal de baixa estofa. Un amor clandestí. Una nit memorable. Irrepetible.
D’aquelles que deixen petjada en el cor, en l’ànima, en el dolor de saber que seria potser l’única
nit. Perquè després dels besos hi van restar els versos, l’enyor, la tristesa. Hi va romandre una

5
malenconia silenciosa i latent. Un amor per a tota la vida. I l’adéu. Say hello wave goodbye, la
cançó sempiterna del Mark, com una piconadora fent tremolar l’ànima contra el terra, i l’esperit,
i el cor, i el sexe, l’ésser sencer, tot bategant amb un ressò inaudible i cadenciós.
En vaig perdre el rastre; teu i de tantíssima gent. Me’n vaig haver d’anar a Ciutat. Al
poble l’ambient era irrespirable. Insofrible. I m’hi ofegava. Agonitzava en aquells carrers
estretíssims de gent xafardera i costums estàtics. De convencions mesurades i censades. Vaig
voler tirar un vel per sobre els records, córrer la cortina i fer desaparèixer d’una revolada tot el
passat. D’una manotada maldestra i irracional. Vaig fer marrada cap endavant, passant pàgina
de l’ahir, arrancant-la violentament i dolorosa de la meva vida.
No en vaig tenir notícies durant molt de temps, de tu; no me n’hi arribaven, ni volia
saber-ne res tampoc. Per a què? Per a mossegar-me l’ànsia? Per a fer-me mala sang? I Déu n’hi
do que me’n vaig fer, amb el record burxant-me l’ànima i recargolant-me el cor amb un tornavís
insidiós que em premia i m’estrenyia la carn de l’ànima, com més va més profundament:
n’ensumava la sentor, la pudor truculenta. Em soterrava, em colgava, m’enderrocava, em
submergia en un pam de merda i de terra podrida. Una tomba sense làpida ni epitafi possible
que ens dignifiqués una mica. Fins que em va arribar la invitació l’altre dia.
T’he tornat a veure avui. Sabia que vindries. Un amic coincident. Una celebració
familiar. Agafaves de la mà el teu fill. (Suposo que era el teu fill.) No hem parlat. No calen les
paraules. Però m’has mirat fugaçment. I en els teus ulls hi he vist encara com una espurna de
llum. D’una llum antiga i vibrant, encisadora. Enlluernadora encara. M’has reconegut, a pesar
dels cabells llargs, de les mitges, dels pits que ara ostento amb orgull. L’orgull que es va
desfermar aquella nit que em vaig deixar arrossegar pel vertigen que m’ha fet petja per a tota la
vida. Mentre sona la cançó com en un ritual tantes vegades repetit, dolça i amarga lletania que
ressona dins del meu cap i atia encara l’ànsia, la mort, la vida, l’amor: Tainted Love.
M’agradava el teu cos. M’hi atreia com un vertigen, d’una manera esbojarrada i
impulsiva.