1. Educació 2.0
Jordi Adell
Universitat Jaume I
Crec fermament que vivim una revolució. Hi ha signes per tot arreu... fins i tot en
algunes escoles. I, com en tota revolució, hi ha un període d'agitació i caos en què les
velles estructures trontollen i cauen i encara no es veu clarament què o qui vindrà a
substituir-les. Evidentment aquesta situació genera incertesa i por en moltes persones,
que veuen com valors i pràctiques de tota la vida són ara qüestionades i desafiades:
(Com és possible que es parli de la desaparició del llibre? Ordinadors portàtils per a
els nens de Primària i ESO?, Utilitzar la Viquipèdia en classe? Si està plena d'errors!,
S'ha de prohibir els mòbils a classe) i, per tant, resistències ... algunes numantines. En
les següents pàgines es resumeixen algunes idees sobre la revolució digital, és a dir, la
transformació radical de la manera com produïm, codifiquem, emmagatzemem,
reproduïm, comuniquem, etc. informació i de com aquests canvis signifiquen
oportunitats sense precedents per a l'educació, oportunitats que l'escola no pot
desaprofitar.
Les tecnologies de la informació i la comunicació són el sistema nerviós de la nostra
societat. L'escriptura, la impremta, els mitjans electrònics com la ràdio, la televisió o el
cinema, la Internet ... són els mitjans que han configurat el món tal com el coneixem.
Els mitjans donen forma als espais en els que creem i recreem la nostra cultura, és a dir,
el conjunt de significats compartits que constitueixen la nostra manera de veure el món i
actuar-hi. No és exagerat afirmar que una revolució tecnològica en la informació i les
comunicacions tindrà conseqüències també revolucionàries en tots els àmbits de la
nostra societat.
Però abans de parlar de l'educació i l'escola és necessari entendre què està passant fora
d'ella.
1. La web 2.0:
L'etiqueta 2.0 s'ha popularitzat tant que el seu significat comença a ser ambigu, gairebé
una moda i, per tant, objecte de crítiques: es denomina dospuntocerismo a la
tendència a etiquetar amb el 2.0 qualsevol rentat de cara, sense canvis substancials,
en sistemes, productes o serveis. Però la veritat és que ha calat en la imaginació popular.
Bona prova d'ells són els 97 milions de hits que apareixen a Google si busquem web
2.0. Sens dubte, és un dels termes que més tinta (o electrons) han fet córrer en els
últims cinc anys. I els electrons, corren molt ràpid.
En general, el 2.0 s'utilitza per designar un altre llançament en la qual els usuaris,
anteriorment passius, prenen un paper central. Així, simplificant molt, el Periodisme 2.0
és aquell en el qual els lectors participen activament en la creació dels continguts o la
Biblioteca 2.0 és aquella en la qual no només es consulten obres, sinó que ofereix
mitjans digitals per a la creació d'artefactes culturals a els usuaris. L'etiqueta 2.0 sol
anar lligada a serveis que promouen la participació i la producció de valor per part dels
usuaris / consumidors.

2. El terme web 2.0 va ser utilitzat per primera vegada per una dissenyadora, Dacy
Dinucci, el 1999 en un article titulat Fragmented Future per referir-se als canvis
estètics i de disseny que començaven a apreciar-se a la web ja que començava a accedir
a ella amb diferents tipus de dispositius, no només ordinadors. El concepte tal com el
coneixem ara, però, el va encunyar Tim O'Reilly, el president de O'Reilly Media, el
2004 com a títol d'una conferència que estava organitzant. En analitzar una sèrie
d'empreses que s'havien enfonsat durant la punxada de la bombolla puntcom l'any
2001 i altres que havien sobreviscut i sortit enfortides de la crisi, O'Reilly va proposar la
idea que una altra generació, o versió, de la web estava prenent cos en aquestes
empreses, una nova versió que va definir de la manera següent:
Web 2.0 és la xarxa com a plataforma, estenent-se a tots els dispositius connectats: les
aplicacions web 2.0 són aquelles que utilitzen el millor dels avantatges intrínseques
d'aquesta plataforma: distribuint programari com a servei constantment actualitzat que
és millor com més gent l'utilitza, consumint i remesclant dades de múltiples fonts,
incloent-hi usuaris individuals, mentre proporcionen les seves pròpies dades i serveis de
manera que permeten a altres remescles, creant efectes de xarxa a través d'una
arquitectura de participació i que va més enllà de la metàfora de la pàgina de la web
1.0 per a proporcionar experiències enriquides a l'usuari. (Tim O'Reilly, 2005)
Un parell de gràfics ens ajudaran a comprendre què és la web 2.0 i algunes de les idees
clau que hi ha després d'ella.
Figura 1: La web 1.0 (basada en una il lustració de Frédéric Cozic accessible en
http://blog.aysoon.com/Le-Web20-illustre-en-une-seule-image.

3. A la web 1.0, al voltant de l'any 2000, un webmaster o administrador, en nom d'una
empresa o institució, afegia documents al servidor web que administrava. Normalment
eren textos i imatges estàtiques. L'amplada de banda no permetia moltes alegries. Els
internautes accedien a aquesta informació de la mateixa manera que als mitjans de
masses tradicionals: com a lectors de diaris o espectadors. El web 1.0 s'assentava sobre
la metàfora de la pàgina d'una publicació impresa ... no en va es diuen encara pàgines
web.
La web 2.0 proposa a una arquitectura i una visió dels interessos i necessitats dels
usuaris força diferent:
Figura 2: La web 2.0 (basada en una il lustració de Frédéric Cozic accessible en
Http://blog.aysoon.com/Le-Web20-illustre-en-une-seule-image.
En primer lloc, l'augment en l'ample de banda ha permès ampliar notablement el tipus
de mitjans que és possible distribuir per Internet via web. A més de textos (amb
enllaços) i imatges, ara tenim àudio, vídeo, mapes interactius, streams o fluxos
d'informació de diversos formats en temps real (com televisió o música), serveis
interactius de comunicació (com xats, etc.), Eines per crear en línia continguts de tota
mena, i un llarg etcètera de diferents formes de crear, organitzar i difondre la
informació. Qualsevol persona, per exemple, pot tenir el seu propi canal de televisió
parell distribuir el món sencer en temps real les seves pròpies produccions audiovisuals
o simplement les imatges de la càmera del seu portàtil i el so registrat pel micròfon
incorporat.

4. En segon lloc, hi ha hagut una explosió en la quantitat d'informació disponible en línia
que ha exigit utilitzar bases de dades i potents servidors per gestionar-la adequadament.
En tercer lloc, aquesta informació ja no és aportada únicament per l'administrador / a
del lloc web. Molts serveis en realitat són bases de dades que emmagatzemen i
organitzen la informació que aporten els propis usuaris: les fotografies de Flickr, els
vídeos de YouTube, els blocs de Blogger o WordPress, etc. són situades en aquests
serveis pels usuaris. Els serveis, en si mateixos, són com enormes prestatgeries buides,
si se'ns permet aquesta metàfora, en què els usuaris creen, emmagatzemen i
distribueixen els seus artefactes digitals.
En quart lloc, els usuaris que accedeixen a aquesta informació disposen de sistemes per
comunicar i interactuar entre si en relació als objectes que comparteixen o als que
accedeixen. Cada foto de Flickr, cada vídeo de YouTube, per posar dos exemples, té
associat un fòrum per fer comentaris o discutir aquest artefacte. És més, els usuaris
poden crear perfils (donant-se d'alta com a usuaris en el servei) per generar una identitat
estable al llarg del temps que permeti unificar tota la seva activitat i, per exemple,
associar els seus artefactes amb els seus comentaris, etc. Alguns llocs permeten que els
usuaris s'organitzin en grups per afinitats i gustos o creuen canals, col·leccions de
favorits o espais de comunicació dedicats per compartir els seus gustos amb els altres. A
més es poden subscriure als canals o col·leccions de favorits d'altres usuaris o grups per
estar informats de noves addicions. Un servei com Delicious, per exemple, facilitant el
seu emmagatzematge en línia, permet compartir els enllaços favorits dels usuaris,
l'etiquetatge (folcsonomies) i l'accés des de qualsevol ordinador connectat a la xarxa. En
buscar per etiquetes podem accedir als enllaços que altres persones han considerat
interessants i que han descrit amb aquesta etiqueta.
1.1. La web com a plataforma
Potser l'aspecte més revolucionari de la web 2.0 sigui el fet que davant de la informàtica
d'escriptori, en què els documents i aplicacions dels usuaris resideixen als seus
ordinadors, la web s'ha convertit en la plataforma informàtica tipus . És a dir, tant el
programari d'aplicació com els documents resideixen en el núvol, és a dir, a la xarxa.
La principal implicació és que l'usuari només necessita un ordinador no massa potent
però amb un bon accés a la xarxa, per poder treballar. El programari resideix a Internet i
s'accedeix a través d'un simple navegador web.
Implica també la fi de les versions del programari, del concepte de les aplicacions com a
productes i l'inici del programari com a servei. La web es constitueix d'aquesta manera
com el sistema operatiu dels ordinadors, mers dispositius d'accés a eines i documents a
través d'Internet. Les suites ofimàtiques (tipus Office), potser les aplicacions que la gent
associa més directament a la paraula programari, són l'exemple perfecte per explicar
aquests canvis. Abans, per elaborar un document de text era necessari un ordinador amb
un sistema operatiu i una aplicació d'edició de textos. Si, a més, el document era
elaborat entre diverses persones era necessari enviar-lo per correu electrònic còpies
actualitzades a totes després de cada canvi o modificació. Després de diverses rondes, la
gestió dels canvis i les versions del document era un veritable embolic. La solució ideal
és que el document sigui únic, accessible en xarxa i amb un sistema de gestió de la
concurrència (per evitar l'edició simultània). Aplicacions com Google Docs permeten

5. crear i gestionar documents de text, presentacions, calendaris i fulls de càlcul que
resideixen en els seus propis servidors a la xarxa... amb aplicacions que també
resideixen a la xarxa. Només cal un navegador web i un compte, gratuïta, a Google.
Una altra implicació del fet que la web s'ha convertit en la plataforma informàtica és
que tot el nostre programari i documents estan disponibles en qualsevol moment i en
qualsevol lloc i des d'una gran varietat de dispositius.
L'accés a Internet des de qualsevol lloc ha propiciat l'aparició de nous tipus
d'aplicacions: les recerques d'informació geolocalitzades, per exemple, que només ens
mostren informació dels serveis, negocis o llocs d'interès al voltant de la nostra posició
actual, o les aplicacions de realitat augmentada que ens permeten superposar sobre una
imatge de la càmera de vídeo del nostre telèfon informació de tot tipus sobre els que
veiem que procedeix d'una recerca a Internet. Les aplicacions educatives d'aquest tipus
d'aplicacions està encara per explorar.
1.2. El web de lectura i escriptura.
Un aspecte essencial de la web 2.0 i que la diferència de la web 1.0 és la facilitat amb
què els usuaris ara poden convertir-se en creadors de continguts. Els mitjans de masses
tradicionals es caracteritzen per tenir un disseny asimètric en la comunicació i una
divisió clara de rols. Un diari o una emissora de televisió, per exemple, tenen una seu
central en la qual treballen periodistes i altres professionals que elaboren els missatges
que es distribuiran als lectors o televidents. Aquest centre està sotmès a control legal
(regulació de l'espai radioelèctric), econòmic (una inversió quantiosa, un conjunt
d'accionistes que esperen i exigeixen beneficis) i / o ideològic / polític. Al seu voltant,
els receptors dels missatges (els lectors o televidents) no tenen cap possibilitat d'utilitzar
el mitjà per difondre els seus propis missatges a la resta de receptors: el medi és
asimètric i un receptor no pot convertir-se en emissor.
Ara pensem un moment a la blogosfera, el sistema format per tots els weblogs o blocs
d'Internet i les seves interconnexions. Obrir un bloc a Internet i posar a l'abast de
qualsevol usuari els nostres textos i imatges, idees i conceptes, crítiques i opinions, és
qüestió de minuts. Només cal seguir les instruccions dels llocs que els ofereixen
gratuïtament. D'aquí que hi hagi milions de blocs que funcionen, aïlladament, com
petits mitjans de masses, dirigits a un segment de públic determinat, o col lectivament,
mitjançant les seves connexions, com un univers de discurs . Els blocaires a Internet
són alhora lectors i autors, consumidors d'informació i creadors de continguts. Els rols
tradicionals dels media s'han difuminat. Alguns blocs tenen més audiència i influència
que alguns mitjans de masses. Tanmateix, com que hi ha milions, molts penes són
seguits per una minoria interessada. I si els blocs converteixen qualsevol en autor i
editorial, tingui més o menys talent i fortuna, serveis com Flickr o YouTube, ja
esmentats anteriorment com paradigmàtics de la web 2.0, ens permeten difondre
fotografies i vídeos. O Livestream ens ofereix un canal de televisió a qualsevol de
nosaltres, suposant que necessitéssim res. Tot gratuïtament, a canvi de publicitat, oa un
preu reduït.
És cert que la proliferació de canals de comunicació, el fet que qualsevol pugui veure la
seva obra difosa per la Internet capgira el sistema tradicional de publicació i difusió de

6. la informació. Ara el control de qualitat està (o hauria d'estar) en el receptor, no en
l'emissor com, suposadament, estava abans. Però la credibilitat de les fonts segueix sent
un actiu i l'amateurisme (sense to pejoratiu, literalment: per amor) produeix obres
d'una qualitat comparable sinó superior a les creades per professionals. Al capdavall,
quan un editor comercial edita un llibre és perquè creu que serà negoci, no per la seva
qualitat intrínseca. De vegades les dues coses van de la mà. En altres casos, estan
absolutament renyides.
1.3. La inteligència colectiva aflora a través d'arquitectures de participació.
Els llocs més citats com a exemple de la web 2.0 utilitzen arquitectures de participació
per aprofitar la intel·ligència col lectiva (i, de vegades, generar beneficis als seus
propietaris). El concepte de intel ligència col lectiva és polèmic (¿la intel·ligència és un
atribut individual o col.lectiu?) I s'aplica a camps tan diferents (o potser no tant) com els
bacteris, els animals, els éssers humans i les xarxes informàtiques. S'entén per intel
ligència col lectiva una forma d'intel ligència que sorgeix de la col.laboració i el concurs
de molts individus. La cooperació i la coordinació de l'acció de grans nombres de
persones ha permès crear una enciclopèdia lliure com la Viquipèdia, establir l'índex de
rellevància d'un document en funció del nombre d'enllaços que rep a la web (Google),
recomanar a un client altres productes que han estat comprats prèviament per altres
clients interessats en el mateix que està sospesant comprar el primer (llibres o música en
el cas d'Amazon) o crear i organitzar grans bases de dades de fotografies, enllaços a
llocs favorits, música lliure de drets, vídeos o qualsevol tipus d'informació digitalitzada.
Tot ells ha provocat un increment espectacular de la informació en línia. Si el web 1.0
era patrimoni d'universitats i centres de recerca primer, i després d'empreses, l'arribada
dels usuaris a la creació de continguts ha generat i està generant quantitats ingents
d'informació. Només per fer-se una idea, l'any 2007 es va calcular el que ocuparia la
Viquipèdia (versió en anglès) si la imprimirem, sense imatges ni il·lustracions. Ocuparia
més de 1.250 volums. O en un servei com Flickr els usuaris afegeixen cada dia més de 5
milions de fotografies noves a la seva base de dades. Facebook té més de 200 milions
d'usuaris que comparteixen fotografies, textos, vídeos, etc. No cal seguir.
1.4. La web 2.0 és també una actitud
Però més enllà d'aspectes tecnològics hi ha una altra manera d'explicar la web 2.0: com
un canvi radical en l'actitud i el comportament dels usuaris respecte als serveis en xarxa.
De consumidors passius d'informació, d'espectadors, lectors o radiooients dels mitjans
de masses tradicionals, s'han convertit en participants, creadors actius de continguts de
diversos tipus, que comparteixen i difonen en línia la informació que generen. Un
exemple servirà per explicar aquest canvi. Flickr, ja ho hem citat com a exemple
d'aplicació 2.0, és un servei web que permet emmagatzemar i gestionar fotografies
digitals. Amb la popularització de les càmeres digitals de fotografia, els usuaris van
acabar emmagatzemant en els seus ordinadors centenars o milers de fotografies. Flickr
permet emmagatzemar en línia i, atès que es troben a la xarxa, compartir fàcilment amb
un grup d'amics o coneguts. Però també permet mostrar-les a qualsevol persona amb
accés a Internet. A tots ens agrada ensenyar les nostres fotografies, però emmagatzemar
en el disc dur del nostre ordinador fa difícil compartir-les: cal enviar per correu
electrònic a cada amic o conegut, tenen una mida que imposa enviar unes poques en

7. cada missatge de correu electrònic, si un grup realitza fotos d'un esdeveniment,
compartir entre tots es fa tediós, etc. La solució: ubicar les fotos a la xarxa, organitzades
per temes o esdeveniments, convenientment etiquetades perquè siguin fàcilment
trobar-les i en una unitat o grup al qual tinguin accés tots els interessats. Només cal
enviar la seva adreça o etiquetes per a que qualsevol persona pugui trobar-les. Es pot
limitar l'accés a convidats o permetre l'accés obert a qualsevol persona. Les llicències
Creative Commons permeten expressar de manera simple i efectiva els drets que ens
reservem i aquells als que renunciem com a autors, permetent determinats usos de les
nostres creacions.
D'altra banda, moltes de les nostres fotografies no tenen cap inconvenient en si mateixes
perquè puguin ser utilitzades per altres persones. La major part dels fotògrafs no són
professionals, només hobbistas que no obtenen un altre benefici de les seves fotos que
la satisfacció d'una bona imatge o el record d'un moment feliç. La immensa majoria de
les fotografies, doncs, no tenen valor comercial. Sota certes condicions, per exemple,
citant l'autor/a, sense ànim de lucre i compartint de la mateixa manera el producte
resultant, moltes persones no tenen inconvenient que les seves fotografies siguin
utilitzades per tercers. Al mateix temps que ens beneficiem dels serveis de gestió i
emmagatzematge en xarxa podem permetre que altres persones utilitzin les nostres fotos
en, per exemple, presentacions o activitats didàctiques.
Flickr ofereix als seus usuaris una arquitectura de participació en què els continguts són
aportats pels usuaris i que els permet assenyalar les teves fotos preferides establint un
classificació entre els milions de fotos d'un tema determinat pel seu interès. A Flickr
també és possible, encara que no obligatori, compartir les fotos, comentar, opinar sobre
les fotografies dels altres, etc. Flickr conté milions de fotografies amb llicències
Creative Commons. Per defecte tota fotografia pujada a Flickr s'emmagatzema
etiquetada amb la llegenda Tots els drets reservats i és l'usuari, si així ho desitja, qui
renuncia a alguns dels seus drets seleccionant la llicència més adequada per compartir la
seva fotografia amb la resta del món. Molts dels usuaris de Flickr no tenen inconvenient
a permetre l'ús de les seves fotografies sota certes condicions. Això és la actitud 2.0:
beneficiar-se de les eines i serveis de la xarxa, moltes gratuïts, mentre es contribueix a
generar una massa d'informació de múltiples formats, organitzada mitjançant etiquetes o
tags, que pot ser reutilitzada per altres persones. L'autor d'un bloc comparteix les
seves idees, que puja vídeos propis a YouTube, les seves presentacions a Slideshare,
música de la seva creació a Jamendo, etc. pot, si així ho desitja, permetre el seu ús per
altres persones en els seus propis projectes. I tota aquesta enorme quantitat
d'informació, serveis i l'actitud de permetre l'ús de la pròpia obra sota certes condicions
és d'un interès extraordinari en educació.
2. La Internet en educació: metàfores bàsiques
Les següents metàfores descriuen usos bàsics de la xarxa per part de docents i alumnes
(Adell, 2005). Els pressupostos dels docents, de vegades implícits, sobre l'aprenentatge i
l'ensenyament expliquen la major part de les seves pràctiques i l'ús de recursos i eines.
És a dir, la visió dels docents sobre com es produeix l'aprenentatge en els alumnes i com
s'ha d'organitzar el procés educatiu per tal d'afavorir aquest aprenentatge són la base
sobre la qual analitzar el sentit de les seves pràctiques amb i sense tecnologia. El normal
és que la Internet, que no ha format part de la seva formació inicial, ni de la seva

8. experiència com a estudiants, es introduïu en el conjunt de pràctiques educatives i
teories implícites desenvolupades al llarg del temps. Les seves potencialitats són
interpretades sempre a la llum del que es considera bona ensenyament. No és estrany,
doncs, trobar usos de les noves tecnologies que imiten tecnologies anteriors: pissarres
digitals utilitzades com pissarres tradicionals, Tablets PC usats com quaderns
d'exercicis o portàtils que són mers suports del nou llibre de text digital, llibre que, per
el moment, s'assembla sospitosament al llibre tradicional en paper, passat a un format
electrònic difícil d'usar.
2.1. La Internet com a biblioteca
La primera metàfora, la Internet com a biblioteca ens remet a l'enorme quantitat de
recursos que posa la xarxa al nostre abast: obres de referències com diccionaris o
enciclopèdies, museus d'art, revistes i altres publicacions periòdiques, arxius i bases de
dades de els temes més diversos ... Podem utilitzar la xarxa per accedir a enormes
quantitats de materials interessants que, d'una altra manera estarien fora del nostre abast.
Una lliçó d'anglès a través d'una visita virtual al British Museum no es pot fer cada dia.
Accedir a facsímils de documents històrics, a l'hemeroteca d'un diari, a fotos de la
NASA, a les darreres estadístiques oficials, a una biblioteca virtual d'obres clàssiques o
un creixent nombre de publicacions científiques no és poca cosa. Només per aquest ús,
el més evident, es justifica dotar d'accés a Internet a les nostres escoles.
Alguns docents fan servir la xarxa com un llibre de text en línia, és a dir, una pàgina o
lloc web en el qual estigui tot el que els nostres alumnes han de saber d'un tema
determinat . Potser està orientació didàctica sigui la més defraudada per la xarxa. Els
llibres de text són un excel lent negoci. No es pot esperar que les editorials els pengin
gratuïtament a Internet. Potser algun dia algun grup de docents emprengui una empresa
d'aquest tipus, però segurament no siguin els més didàcticament innovadors de la
professió. En canvi, si busquem materials reals, encara que siguin complexos, que
puguin utilitzar els nostres alumnes en els seus projectes de treball, no sortirem gairebé
mai defraudats.
És evident que no està tot a la xarxa. Però hi ha moltes coses interessants i és molt
rendible dedicar algun temps a cercar materials per als nostres alumnes. Simplificant
molt, des d'una perspectiva objectivista de l'aprenentatge, la xarxa no difereix molt del
llibre de text, només afegiria confusió, una cacofonia de veus que confondria als
alumnes. Una font de coneixement escolar però caòtica i contradictòria que difícilment
pot, considerada globalment, substituir el llibre. En tot cas seria un mitjà de distribució
d'una versió electrònica enriquida del llibre de text, l'objecte en el qual es concreten les
prescripcions legals del currículum oficial.
Des d'una perspectiva constructivista, aportar visions diferents sobre un mateix tema és
essencial. La xarxa, per tant, és un recurs formidable per enriquir la perspectiva dels
nostres alumnes i el procés d'analitzar, valorar, integrar informació diversa és l'essència
del procés de construcció de coneixements. Els mètodes de projectes que utilitzen la
xarxa com a font d'informació diversa i d'accés a recursos seleccionats pel seu valor
educatiu serien els que més es beneficiarien de l'accés a la xarxa i del seu ús com a
biblioteca de recursos.

9. 2.2. Internet com impremta
La segona metàfora, la Internet com impremta, ens serveix per descriure totes aquelles
activitats en les que utilitzem la xarxa com a element motivador i sistema de gestió i
difusió de les produccions digitals dels nostres estudiants. Textos, imatges,
presentacions, peces musicals, col.leccions d'enllaços o de dades, hipertextos, vídeos ...
sigui quin sigui el producte o artefacte digital que dissenyin i produeixin pot ser difós i
compartit través d'Internet amb altres persones (companys, pares i mares, la comunitat,
altres alumnes de llocs remots, qualsevol interessat, etc.). Però hi ha més.
En els objectius de les àrees instrumentals, l'ús de nous mitjans com els ordinadors i la
xarxa i la producció de significats són objectius d'alt nivell. Publicar el elaborat dota
d'un nou significat al propi procés de producció: ja no és un joc escolar que quedarà al
calaix del docent, fins a l'hora de la seva destrucció, ara tenim una audiència, gran o
petita, real o virtual. Publicant mostrem al món el resultat del nostre treball, obrim les
portes del centre educatiu a la societat, i, en el procés, dotem de sentit i autenticitat a les
activitats dels estudiants.
Les produccions dels estudiants són el resultat del procés mitjançant el qual es produeix
l'aprenentatge. A les habilitats necessàries per produir el missatge en el format adequat
cal afegir les relacionades amb l'ús de la Internet més enllà de navegar sense rumb o
mantenir la comunicació amb els amics i amigues. En la millor tradició de la xarxa, els
usuaris no són simples consumidors d'informació, sinó també productors de missatges
que comparteixen el que saben amb els altres. En una societat de mitjans de masses en
mans d'uns pocs grups econòmics, de saturació de missatges unidireccionals, de
teleporqueria i publicitat ubiqua, la Internet constitueix un dels pocs canals a l'abast dels
ciutadans del carrer per expressar-se al marge del discurs dominant , si així es desitja.
L'èxit recent de blocs o wikis, eines que faciliten la publicació personal i la comunicació
entre particulars, i del programari social (sistemes de gestió de continguts que faciliten
la creació de comunitats virtuals) és un indicador que molta gent vol una Internet oberta
i al servei dels interessos de les persones, no només un nou espai per al comerç
electrònic o la comunicació unidireccional.
2.3. La Internet com a canal de comunicació
La tercera metàfora, la Internet com a canal de comunicació aglutina les activitats
realitzades sota experiències d'aprenentatge en què participen persones (docents i
alumnes) de diversos centres i fins i tot de diversos països i que utilitzen la Internet per
comunicar-se entre si i per intercanviar informació. Implica una forma diferent de
treball col.laboratiu en el qual la perspectiva de construcció col·lectiva del coneixement
adopta la forma més explícita. Els projectes d'aprenentatge, en què estudiants
investiguen i busquen resposta a una sèrie de qüestions del currículum utilitzant mitjans,
tecnologies i fonts d'informació diverses, tenen la seva versió tecnològica i cooperativa
en metodologies com els cercles d'aprenentatge de Riel, els projectes telecolaborativos
d' Harris o els projectes iEARN. L'escola no és una illa i la Internet serveix per
connectar la nostra aula amb altres del món, que poden aportar una enorme riquesa de
perspectives i visions sobre els temes més candents.
Alguns projectes de treball utilitzen la Internet no només com a font d'informació o com

10. a espai per a la publicació dels resultats, sinó també com a canal de comunicació i
cooperació amb altres persones i grups que treballen en el mateix projecte
coordinadament. La temàtica d'aquests projectes sol ser universal: el canvi climàtic, la
pobresa al món o la qualitat de l'aigua.
2.4. Internet com a storytelling (explicar històries)
L'última metàfora, més recent, està basada en la disponibilitat d'eines que ens faciliten
treballar amb la informació en múltiples formats (text, àudio, vídeo, etc.), Combinar-la
de manera innovadora i de comunicar de manera global, que ens permeten elaborar
relats multimèdia col·laborativament i participar un discurs col·lectiu. Cada entrada en
un bloc, cada fotografia publicada a la xarxa, cada vídeo pujat a YouTube, cada mapa de
Google amb capes elaborades pels alumnes, cada cronologia multimèdia formen part
d'aquest discurs. Les habilitats per buscar, analitzar, seleccionar, contrastar, elaborar i
difondre informació en múltiples formats, canals i registres, amb diversos destinataris
són la base d'aquesta nova alfabetització informacional que es reclama des del
currículum basat en competències.
3. L'educació 2.0
Més enllà de metàfores generals sobre els possibles usos educatius d'Internet, l ' actitud
2.0 en educació significa trencar l'aïllament tradicional, les escoles com a illes, per
convertir-les en nodes de xarxes diverses: xarxes locals i internacionals, xarxes
d'aprenentatge per als alumnes i de desenvolupament professional per als docents.
L'accés a una enorme quantitat d'informació, recursos, eines i persones afavoreix no
només l'aprenentatge formal sinó especialment l'aprenentatge informal i autodirigit i
constitueix un espai per a l'aprenentatge al llarg del cicle vital i el desenvolupament
professional. La capacitat per seguir aprenent al llarg de tota la vida i per si mateix és,
possiblement, la competència més valuosa que pot ensenyar l'educació formal.
L'educació 2.0 no és només l'ús de les noves eines per aprendre els continguts. És una
crisi de credibilitat de les velles estructures escolars, d'una manera d'educar que es
percep socialment com cada vegada més allunyada de les necessitats reals d'un món que
està canviant radicalment.
Aquest escenari, amb escolars que porten els seus portàtils a les motxilles, ens força a
repensar molts temes: la pervivència dels llibres de text, fins i tot digitals (Adell i
Bernabé, 2006), l'avaluació, l'organització del treball a les aules, els continguts del
currículum, l'organització de l'espai i el temps i, no en últim lloc, la gran assignatura
pendent d'aquest país: la formació inicial del professorat, recentment reformada i
retornada al segle XIX. És tan sols concebible que els futurs professors de Secundària
no tinguin ni un sol minut de la seva formació inicial dedicat a l'ús educatiu de les noves
tecnologies?
No és estrany que en un món ple d'informació, accessible a l'instant i en qualsevol lloc,
les fonts autoritativa tradicionals de coneixement entrin en una crisi de credibilitat. Ha
passat altres vegades al llarg de la història (Adell, 1997). Totes les investigacions sobre
les fonts d'informació més utilitzades pels estudiants apunten als cercadors generalistes,
com Google, i la Viquipèdia com a fonts principals de consulta a l'hora de realitzar
treballs i deures. Tampoc no és sorprenent que un currículum basat en l'acumulació de

11. fets, escassament relacionats amb la vida fora de les aules i un sistema d'avaluació basat
en la reproducció fidel d'aquests coneixements entrin en crisi. Potser la idea més
revolucionària, amb major potencial per transformar mètodes, models i continguts de
l'escola sigui la proposta del govern danès: permetre, a partir del 2011, que els
estudiants realitzen els exàmens connectats a Internet. Pensem les implicacions per a
l’ensenyament i l’aprenentatge.
Referències:
Adell, J. (1997). Tendencias en educación en la sociedad de las tecnologías de la
información. EDUTEC, Revista Electróica de Tecnología Educativa, 7. Accesible en
http://www.uib.es/depart/gte/revelec7.html
Adell, J. (2005). Internet en educación. Comunicación y Pedagogía, (200), 25-28.
Accesible en
http://www.comunicacionypedagogia.com/publi/infcyp/muestra/pdf/adell.pdf
Adell, J. y Bernabé, I. (2006). Los libros de texto de la escuela en red. Perspectiva CEP,
nº 11, octubre de 2006, págs. 21-33. Accesible en http://elbonia.cent.uji.es/jordi/wp-
content/uploads/docs/Perspectiva_CEP_El%20futuro%20de%20los%20libros.pdf
O'Reilly, T. (2005). Qué es Web 2.0. Patrones del diseño y modelos del negocio para la
siguiente generación del software. Boletín de la Sociedad de la Información, Fundación
Telefónica. Accesible en http://sociedadinformacion.fundacion.telefonica.com/url-
direct/pdf-generator?tipoContenido=articuloidContenido=2009100116300061