2. Aquest any la Zea se’n va de colònies. Podrà fer un munt d’activitats,
a les colònies. Abans de marxar, la Zea es prepara i es prova l’equip.
La mare li marca la roba amb el nom perquè no es confongui amb la
de les altres petites zebres.

3. Quan veu el seu nom cosit al pijama, la Zea comprèn que a les
colònies també s’hi quedarà a dormir, sense el pare ni la mare per fer-
li petons a l’hora de ficar-se al llit i de llevar-se.
De cop i volta ja no té pressa per marxar de colònies.

4. “No et preocupis –li diu el pare-, la mare i jo t’estem preparant una
provisió de petons perquè te l’emportis.”

5. El pare i la mare es fan un petó tot posant un paper entre les dues
boques: així, d’un sol cop en surten dos petons!
Per un costat, un petó de la mare, i, per l’altre, un petó del pare.

6. Els petons de la mare es reconeixen pel pintallavis.
El pare i la mare pleguen els paperets una, dues i tres vegades.
Sembla una bonica capsa de caramels.

7. Ha arribat el dia de marxar. La Zea està a punt.
“Aquí tens la provisió de petons. Hi ha prou petons per l’hora d’anar-
te’n a dormir i de llevar-te de tots els dies”, li diu el pare.
“I fins i tot uns quants de més”, li diu la mare.

8. El pare i la mare acompanyen la Zea a l’estació. Allí la Zea es troba
amb les altres zebres petites que també se’n van de colònies.

9. Les altres zebres estan excitades perquè passaran la nit al tren.
No es fixen en la Zea. Només la miren els seus pares.
La Zea fa com si no els veiés per semblar gran.

10. Però quan el tren es posa en marxa, la Zea no pot deixar de mirar per
la finestra.
Les zebres grans s’acomiaden de les zebres petites: “Adéu! Bon
viatge!”

11. Al tren, les monitores reparteixen mantes i coixins per passar la nit.
També consolen les zebres que no havien comprès que els seus
pares no se n’anaven amb elles.

12. Al cap d’una estona, la Zea té moltes ganes d’un petó. Espera que els
llums s’apaguin per obrir la seva capsa. Si la veu algú dirà que és un
medicament.

13. Sota la manta, la Zea prem amb força un paperet contra la galta per
sentir els petons. Hum! Prou! La Zea és raonable, només n’agafa un i
intenta tancar els ulls per dormir.

14. Però hi ha una criatura que no deixa dormir ningú.
Vol el seu pare i la seva mare tant sí com no.
Ningú no la pot consolar, ni tan sols la monitora més competent.

15. La Zea torna a sentir-se petita.
Ella també està una mica trista.
Comença a afligir-se.

16. Ara necessita almenys dos petons.
Es tapa les orelles per no sentir més els plors de la criatura.

17. Però de seguida se n’avergonyeix: segurament ella podria consolar-la.

18. “Vols un caramel petó?”, li pregunta la Zea.
La petita zebra deixa de plorar a l’acte: “Què és?”
“és com una calcomania – li diu la Zea –. Però en comptes d’un dibuix
hi ha petons.”

19. “Desplega aquest paperet i enganxa-te’l a la galta.
A un costat hi ha un petó del pare i a l’altre, on hi ha el color vermell,
un petó de la mare.”
La conversa desperta l’interès d’altres zebres.

20. “Ja et trobes millor?”, li pregunta la Zea.
La petitona mou el cap i encara esbufega una mica. “En vols un
altre?”, li ofereix la Zea. “Jo sí que en vull un”, diu una altra zebra-

21. “I jo també”, diu una altra zebra petita.
Totes les zebres, fins i tot les no tan petites, volen un caramel petó.

22. La Zea reparteix tota la seva provisió de petons. No en queda cap.
Finalment, totes les zebres acaben adormint-se.

23. L’endemà al matí, a la Zea la desperten les altres zebres.
“Ja es veu el mar!”

24. Totes les zebres volen compartir l’esmorzar amb la Zea.

25. “Ja hi som! Hem arribat!”
La Zea ja no necessita la seva capsa i la dóna a la zebra petitona.
Ara no té temps de pensar en petons.
La Zea i les seves noves companyes han de parlar de moltes coses...