Com citar? Lluch, G. (2010). «Les lectures de les Rondalles d’Enric Valor», dins Verònica Cantó Doménech, Vicent Brotons Rico i Òscar Pérez Silvestre (eds.) Enric Valor. El valor de les paraules. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua. p. 61-71.
La lectura de rondalles en el marc de la cultura popular. Sobre el concepte de cultura popular. Cultura popular i folklore. Folklore versus folklorisme. La lectura de l’obra de Valor en el marc de la cultura popular. La narració oral popular. La narració oral i escrita popular. Context comunicatiu i elements no verbals. Elements lingüístics Elements discursius. Les estructures textuals i les lleis èpiques. Gèneres. La narració oral escrita o l’escriptura com a filtre ideològic. L’elecció de Valor: una lectura literària. La lectura per a infants que fagocita la tradició.
Més info: www.gemmalluch.com
2. _Índex
Enric Valor, Escriptor de l’Any 2010 7
Ascensió Figueres Górriz, Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
Esteban Morcillo Sánchez, Rector de la Universitat de València
Josep Lluís Sirera Turó, Vicerector d’Arts, Cultura i Patrimoni
Presentació 10
Verònica Cantó Doménech · Vicent Brotons Rico · Òscar Pérez Silvestre
Estudis 13
L’ambient polític, social i cultural de la joventut d’Enric Valor 14
Francisco Moreno Sáez
Enric Valor i la cultura en valencià en l’Alacant de la Segona República 29
Òscar Pérez Silvestre
L’obra rondallística: la literaturització dels relats tradicionals orals 46
Joan Borja i Sanz
Les lectures de les Rondalles d’Enric Valor 61
Gemma Lluch Crespo
Velles històries, biografies de la memòria: les rondalles valorianes a través dels seus personatges 71
Jaume Albero i Poveda
La novel·lística d’Enric Valor: el Cicle de Cassana 83
Vicent Escrivà Peiró
La narrativa de Valor: L’ambició d’Aleix, La idea de l’emigrant i els relats curts 98
Joaquim Espinós Felipe
Enric Valor des de la lingüística i des de la normativa 114
Abelard Saragossà Alba
La flexió verbal: un bestseller valencià 128
Manuel Pérez Saldanya
El valencià d’Enric Valor: una llengua oral viva i culta per al segle xxi 141
Brauli Montoya Abat
Enric Valor i el lèxic normatiu 152
Jordi Colomina i Castanyer
La contribució d’Enric Valor a la lexicografia catalanovalenciana 168
Emili Casanova Herrero
Ensenyar valencià durant el franquisme: els cursos de llengua d’Enric Valor en la premsa valenciana (1960-1965) 185
Josep Daniel Climent
Enric Valor i l’aventura editorial de Gorg 200
Francesc Pérez i Moragón
Enric Valor per a l’escola 208
Vicent Brotons Rico
Conéixer i publicar Enric Valor, un escrit des de la proximitat 224
Rosa Serrano Llàcer
El nostre homenatge a un valencià il·lustre: Enric Valor i Vives 234
Verònica Cantó Doménech
Bibliografia sobre Enric Valor 247
Òscar Pérez Silvestre
Obra lingüística i literària d’Enric Valor (1933-2010) 264
Òscar Pérez Silvestre
Fitxes tècniques 271
3. _Les lectures de les Rondalles d’Enric Valor
Gemma Lluch Crespo / Universitat de València
El 1950 Enric Valor acaba d’escriure L’ambició d’Aleix i, com La lectura de rondalles en el marc
en aquell moment era prescriptiu, envia la novel·la a la censu- de la cultura popular
ra per poder publicar-la. Però el permís no va arribar, ja que
Les manifestacions orals de la cultura popular han arribat al
l’obra va ser considerada amoral per un adulteri que apareixia
públic com «alguna cosa més» que la simple lectura d’un text.
en la trama. Com a conseqüència, naix l’obra més coneguda
La incorporació a l’escola a través de la lectura recomanada,
d’Enric Valor, les Rondalles valencianes. L’autor sempre recorda
l’edició en col·leccions específiques o la consideració del text
la conversa que va tenir amb Sanchis Guarner després que la
com a reducte de paraules i expressions del passat les han si-
censura prohibira la novel·la: «Per què no escrius aquelles ron-
tuades en un espai diferenciat alhora que han proposat «altres»
dalles que et contaven de menut a Castalla? Segur que passaran
lectures. En aquesta primera part analitzem breument algunes
la censura i podrem publicar-les».
causes d’aquest tractament.
Afortunadament per a nosaltres, Valor s’hi va animar. En el
pròleg a la primera edició, Sanchis afirma: «Els valencians ac- Sobre el concepte de cultura popular
tuals no s’han adonat del gran servei que Enric Valor ret al País,
Els estudis tradicionals consideren que les rondalles són ma-
salvant d’una pèrdua segura un dels seus béns espirituals més
nifestacions orals de l’anomenada cultura del poble. Però ja fa
significatius, més bells i més desconeguts». Enric Valor reco-
un temps que es posa en dubte alguns dels llocs comuns que
pila un corpus de trenta-sis rondalles de gran valor folklòric i
acompanyen la investigació d’aquest tipus de relat com, per
narratiu que aparentment proposa dues lectures diferents però
exemple, el concepte de poble, de tradicional, de manifestació
complementàries: la primera va ser publicada en diferents edi-
oral o de narració del passat.
cions (Valor 1951, 1952, 1964, 1975, 1976, 1984), la segona
és una adaptació de les anteriors realitzada pel mateix autor i Investigadors com Luis Díaz (1999) consideren que el concep-
Rosa Serrano (Valor 1985 i 1992). te «popular» és una invenció situada en el romanticisme quan
els il·lustrats comencen a mirar el poble com un lloc on buscar
Tradicionalment, hem afirmat que ambdues versions s’adrecen
elements que han de ser salvats, recollits, estudiats i valorats
a lectors diferents: a l’adult, membre d’una cultura escrita, i al
com a populars. Però la consideració de «popular» l’estableix
nen que no havia tingut contacte amb el valencià escrit per la
l’investigador, no el camp d’estudi, i és una idea que el roman-
prohibició d’aprendre’l fins a èpoques recents. Però els darrers
ticisme associa a una època utòpica, enyorada, en harmonia i
estudis i investigacions ens qüestionen aquesta afirmació: al
unitat perfecta; sempre des de les dicotomies de tradició en-
llarg d’aquestes pàgines ho revisarem i veurem com les lectu-
front de progrés, local enfront d’universal, popular enfront de
res que proposen les rondalles de Valor tenen més complexitat
culte o passat enfront de futur.
que la derivada de l’edat del lector.
Enric Valor. El valor de les paraules { 61
4. Dolors Llopart, Joan Prat i Llorenç Prats (1985: 9) parlen de posteriors, la disciplina incorporarà les produccions urbanes.
tres tipus d’investigacions. Primer, els investigadors que situen
Però per a Oriol el canvi més decisiu el proposa Ben Amos
l’eix explicatiu en polaritats temporals com passat/present, tra-
que, en la sessió anual de la Folklore Society (Toronto, 1967),
dicional/modern, abans/ara, i espacials com rural/urbà o camp/
presenta una ponència on redefineix el terme de manera més
ciutat. El segon tipus el formen els que identifiquen cultura
revolucionària: folklore és una forma de comunicació que es
popular amb nacional i la consideren com la manera de pensar,
produeix al si d’un grup petit. És a dir, ja no parla d’un text
de sentir i d’actuar compartida per una col·lectivitat distintiva
sinó d’un acte comunicatiu, per tant, cada producció de fol-
a partir de dicotomies com ara estat únic/pluralitat de nacions,
klore serà única i estarà situada en un context irrepetible: el
cultura pròpia enfront d’estranya, cultura colonitzada enfront
canal i el codi comunicatiu ja no seran un criteri de distinció.
de la cultura colonitzadora. Els autors d’aquesta línia de treball
utilitzen elements com història, territori, memòria col·lectiva, A partir de Ben Amos, el folklore té un caràcter eminentment
patrimoni col·lectiu, etc. I el tercer tipus considera la cultura comunicatiu, produït per un grup de persones que estan en
popular com a cultura de classe, més concretament, la cultu- contacte en un moment determinat i disposen d’un conjunt
ra de les classes subalternes que ocupen espais marginals i de de recursos per a resoldre determinades situacions comunica-
subordinació respecte de les estructures dominants, hegemò- tives.
niques o burgeses.
En l’actualitat, altres folkloristes van més enllà i proposen re-
És interessant la reflexió que fa Díaz (2005: 36) quan afirma nunciar al terme de tradicional. Així ho defensa Pujol (2002:
que el terme de cultura popular és «una etiqueta que se pone 35): «no hi ha relats intrínsecament tradicionals o folklòrics en
a lo que parece sobrar, una definición por exclusión, un espa- oposició a uns altres que no ho són […]. Les històries només
cio indefinido en que aparcar la cultura que queda fuera de la es creen quan hi ha demanda social: davant de determinades
Gran Cultura. Se denomina así, “folklore” a las expresiones realitats problemàtiques que resulta delicat plantejar oberta-
que quedarían al margen de la Cultura con mayúsculas, tam- ment o respecte a les quals és difícil assolir el consens, i només
bién “alta”, “hegemónica” o “Gran Tradición”, la cultura de los perduren mentre aquesta demanda subsisteix o mentre poden
cultos, de las más excelsas obras de arte, de los grandes libros continuar sent temes de conversa; mentre coincideixen amb
y monumentos. La otra cultura que sería la de lo modesto, la alguna zona ruïnosa de l’edifici social que necessita ser reforça-
de las cosas y formas de vida que van sobrando, en parte la de da o amb alguna fricció dels mecanismes de les relacions hu-
la gente corriente, también la de los miembros de una comu- manes que convinga endolcir».
nidad concreta en cuanto a recipiendarios de lo que hacían y
sólo sabían hacer o decir sus padres». En resum, des de 1846 fins a l’actualitat, els investigadors del
folklore han canviat de paradigma de treball: de l’estudi res-
Cultura popular i folklore tringit del text, passen al de l’acte comunicatiu; de l’estudi dels
textos orals, amplien a qualsevol tipus de text, i dels conside-
Associat al terme de cultura popular habitualment apareix el rats tradicionals, als creats en qualsevol moment.
de folklore per a designar tant una disciplina com l’objecte que
estudia. La professora Oriol i Carazo (2002: 17) recorda que Situats en aquest paradigma, els folkloristes analitzen actes
el terme és molt recent: va ser utilitzat per primera vegada per comunicatius tan actuals com les llegendes urbanes perquè el
l’anglés William J. Thoms en una carta al director de la revista folklore (Díaz 2005: 39): «es también la manera en que los
The Athenaeum publicada el 22 d’agost de 1846 on proposava grupos construyen y preservan una cultura que hacen suya
usar-lo per a referir-se a les maneres, els costums, les pràctiques, […], el folklore no sólo se conserva, sino se perpetúa y se rein-
les supersticions, les produccions literàries del temps passat. venta. De su capacidad no sólo para sobrevivir desde el pasado,
Aquesta és la concepció tradicional del terme. sino para incorporarse al presente e incluso preludiar el futuro.
[…] Aquí se sitúan los rumores que causan pérdidas a las mul-
A continuació, resumim el recorregut que Carme Oriol (2002: tinacionales, contribuyen a articular una acción política, de las
17-54) fa de l’àrea d’investigació destacant-ne els canvis pro- leyendas urbanas sobre los peligros que nos acechan. […] Un
funds. La investigadora diferencia dues tradicions: i) la que folklore que sigue sirviendo socialmente tanto de expresión de
entén el folklore en un sentit estricte és majoritàriament la dels tensiones profundas como de válvula de escape que ayude a
filòlegs i només considera la literatura produïda pel poble i no librarnos de ellas o, al menos, conjurarlas en el terreno de lo
corrompuda per la civilització; ii) la segona, la dels antropòlegs, poético». En aquest nou paradigma, Díaz situa i analitza els
entén el folklore en un sentit ampli associat a cultura. correus electrònics que arribaven a Espanya sobre la catàstro-
Alan Dundes de la Universitat d’Indiana és el modernitzador fe de l’enfonsament del vaixell de càrrega Prestige, la Guerra
del concepte en considerar-lo com el saber, no simplement de d’Iraq o l’atemptat d’Atocha el 11-M de 2003 i els missatges
la gent de camp, sinó d’un grup de persones que almenys té de mòbil fins al 14-M.
una característica comuna. El canvi és molt important perquè
a partir d’aquesta proposta, assumida per les investigacions
62
5. Folklore versus folklorisme
Més enllà de la producció oral, cal revisar també la relació que
la societat té i ha tingut amb aquestes manifestacions culturals.
És evident que determinats grups han sentit un interés especial
per la cultura tradicional; Martí (1996) utilitza el terme folklo-
risme per a referir-se a l’interés que sent la societat actual per
la denominada cultura popular o tradicional, un interés que
es pot produir de manera passiva, com a espectador, o de ma-
nera activa, amb accions o actituds que volen reproduir parts
del món tradicional fora del context original d’espai, temps i
funció.
Martí (1996), entre altres investigadors, considera que qualse-
vol reproducció de la cultura tradicional implica una manipu-
lació que produeix confrontació entre el món tradicional (el
que convoquen les accions) i el món actual (el que produeix
l’al·lusió). De vegades, l’existència simultània de les dues reali-
tats pot resultar grotesca.
Per a interpretar la manifestació del folklorisme cal entendre
que es tracta d’un joc entre dues realitats diferents: la realitat
actual en la qual reproduïm una actitud o una acció i la del
moment històric en el qual l’acció o l’actitud eren una forma
de vida. Martí (1996) diferencia entre folklore, que és una vi-
vència, i folklorisme que és vivència d’una vivència perquè els
que el practiquen simplement imiten el que es feia en una altra
època. El folklorisme implica discontinuïtat perquè la cadena
ja s’ha trencat.
Díaz (1999: 17) és més rotund: «los profesionales del folklo-
rismo son profesionales de la cultura (de un tipo de cultura
inventada por ellos mismos), pero no profesionales del estudio
de la cultura […]. En esa actitud de defender lo propio y lo
de “antes”, el folklore se ha visto arrastrado por el folkloris-
mo hacia posiciones que no sólo potencian lo autóctono y lo
tradicional, sino que, implícitamente o a veces explícitamente,
pretenden excluir lo extraño y lo moderno. Y ha derivado, así,
hacia manipulaciones y reductos claramente reaccionarios».
Des d’aquesta concepció, apareix la vida rural i tradicional
com a més desitjable, més sana i veritable que la urbana: vida,
costums i manifestacions culturals que cal salvar de la desapa-
rició. Com hem dit al principi, són idees heretades del roman-
ticisme i traslladades a les noves generacions.
La lectura de l’obra de Valor en el marc
de la cultura popular Gemma Lluch, De princeses i herois: la
rondallística meravellosa d’Enric Valor (València:
La descripció dels estudis anteriors permet revisar més que Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1988)
l’obra de Valor, el tipus de lectura que proposen determinades Gemma Lluch i Rosa Serrano,
activitats didàctiques o textos programàtics. És a dir, reflexio- Noves lectures de les Rondalles d’Enric
Valor (València: Gregal Llibres, 1989)
nar sobre les propostes de lectura de les rondalles que van més
enllà del text; són propostes que parlen de preservar paraules
en procés de desaparició, d’aprendre parts de la història o de la
vida i d’admirar el paisatge valencià descrit en l’obra de Valor.
Enric Valor. El valor de les paraules { 63
6. A partir de les anàlisis descrites en els apartats anteriors, in- xviii quan les narracions comencen a ser recollides i escrites
terpretem que determinades propostes situen les rondalles en en paper. En aquests moments, moltes coses canvien perquè
l’enfrontament passat i present, rural i urbà, tradicional i mo- l’acte de transcripció és alhora creatiu i destructiu. Les histò-
dern; associen el món possible creat per les rondalles a una ries que formaven part de l’oralitat i d’una cultura reduïda i
època utòpica, d’harmonia perfecta amb la terra, la paraula i la pròxima, entren a formar part de l’escriptura i, amb ella, d’una
mateixa història, en un moment on el patrimoni cultural enca- literatura, d’una cultura i d’una civilització que havia crescut
ra no era colonitzat. Determinades declaracions, propostes di- paral·lelament, i sovint de manera aliena, a l’anterior. Dues
dàctiques i estudis sobre l’obra rondallística la situen en aquest formes literàries d’entendre l’univers que encara que existien
paradigma romàntic: textos que són presentats a la comunitat en el mateix temps, sovint creixien ignorant-se, sense pràcti-
lectora com a reducte de paraules i expressions valorades i dig- cament barrejar-se. A continuació, revisem les característiques
nes de ser salvades. d’ambdues per analitzar de quina manera són presents en les
rondalles de Valor.
Però la cadena que unia l’autor amb els informants i amb
el context que genera cadascuna de les històries s’ha trencat. La narració oral popular
Moltes de les paraules que hi apareixen designen contextos
que ni perviuen ni es necessiten; les formes de vida lentes i Si la narració ha sobreviscut al llarg dels segles ha estat fona-
pausades que s’associen a pobles com Penàguila, Ontinyent mentalment per una sèrie de característiques discursives que
o Castalla a nuclis familiars i allunyats són desconegudes per ajuden a memoritzar-la. Les revisem a partir dels estudis de
al lector actual i la natura verge que presenta el món possible Camarena (1995), Leino (1989), Moreno (2003), Ong (1982)
creat per Valor a través de les paraules escollides ha quedat i Pisanty (1995).
soterrada sota el ciment.
Context comunicatiu i elements no verbals
Com a conseqüència, la lectura entesa com a corrector de ten-
dències relacionades, per exemple, amb les formes de vida o de La comunicació té lloc en un context on es dóna una participa-
comunicació actuals és justament una forma de folklorisme ció simultània de les persones que intervenen i que interactuen.
aliena a la intenció de l’autor. Paradoxalment, Valor s’allunya Aquesta presència és activa, construeix i negocia les caracterís-
d’aquesta orientació, en primer lloc, perquè l’autor reprodueix tiques de la narració que fixa els temes i les fórmules, el resultat
literàriament el món que viu ell o els seus personatges, descriu del procés depén de les característiques psicosocials del grup,
el paisatge que coneix com a caçador i utilitza el llenguatge és a dir, del seu estatus o la seua imatge perquè la interacció en
que empra; en segon lloc, perquè la seua actitud cap a les for- viu interfereix dinàmicament en l’estabilitat verbal: les expec-
mes de vida i les manifestacions culturals no tenen a veure tatives del públic seran les que finalment fixen el text.
amb l’actitud romàntica explicada anteriorment, com veurem En aquest context, el narrador usa una àmplia gamma d’ele-
al llarg d’aquestes pàgines. ments no verbals com el moviment del cos o la qualitat de la
veu o l’organització de l’espai social per a crear un clímax de-
La narració oral i escrita popular terminat, una relació amb l’auditori o per a substituir, canviar
La narració de transmissió oral (Ong 1987: 39) forma part o jugar irònicament amb determinats elements lingüístics del
d’una societat que entén la paraula com un model d’acció i no relat. Per exemple, usa gestos per a assenyalar un fet que ha
només com una contrasenya del pensament, és a dir, forma tingut lloc en el passat o una persona del públic, per a comple-
part d’una societat que confereix a les paraules el poder de tar una descripció o restablir el contacte amb el públic a través
fer coses i el poder sobre les coses. A més, és una societat que d’una carícia.
desconeix la lletra impresa, el recurs potent de retenir en paper, Mark Knapp (2001) agrupa els factors no verbals d’interés
de reproduir gràficament per a poder recordar una narració per a l’estudi de la comunicació humana en set grups: els mo-
més enllà de la capacitat memorística del narrador. Per a resol- viments del cos, les característiques físiques com l’aspecte, la
dre eficaçment el problema de la retenció i la recuperació del conducta tàctil com la carícia, el parallenguatge com la qua-
pensament articulat, la societat dota les narracions de fórmules litat de la veu, l’espai social i personal, els artefactes com el
que possibiliten la repetició oral; bàsicament, parlem de pautes perfum o els factors de l’entorn com els mobles, la llum o els
narratives equilibrades i intensament rítmiques, de repeticions, sorolls.
antítesis, alteracions, assonàncies, etc. Són fórmules que tota
la comunitat coneix i mecanismes que l’ajuden a memoritzar i Els més importants són els elements proxèmics, és a dir, la
retenir per a poder tornar a contar, a repetir a un altre auditori. manera de concebre l’espai, la forma d’apropiar-se del lloc
La narració perviu, torna a narrar-se i es manté com a part de on es desenvolupa l’intercanvi comunicatiu, el valor que se
la tradició que la repeteix. li atribueix i la distància que es manté entre el públic i el nar-
rador. Aspectes fonamentals en el resultat final de la narració.
Aquest procés de comunicació és viu bàsicament fins al segle O els elements cinètics, és a dir, els moviments corporals que
64
7. adquireixen significat intencionat quan es combinen amb les nivells discursius tenen la funció d’afavorir-ne la transmissió
estructures verbals i les paralingüístiques. Fernando Poyatos perquè, recordem, en la cultura oral el coneixement que no es
(1994) destaca els moviments de les mans per a marcar fets repeteix en veu alta desapareix. Així, les manifestacions orals
del futur o per acompanyar una descripció d’un personatge heretades comparteixen característiques discursives que les han
amb la forma visual que creen els moviments de les mans o les salvades de l’oblit com, per exemple, ser pròximes al món vital
imitacions d’una manera de caminar, els moviments de la vista de la societat que les transmet o utilitzar emocions i sentiments
com complicitat, etc. que provoquen la identificació amb el grup i la participació en
les trames que són agonístiques.
S’utilitzen també uns altres elements situats en la frontera del
gest i de la paraula: els elements vocals però no lingüístics que En un nivell formal, Pisanty (1995: 36) parla d’altres caracte-
enriqueixen o estableixen significats. Per exemple, la qualitat, rístiques com l’absència de descripcions, l’ús de fórmules rí-
la intensitat o el timbre d’una veu però també els sons com les gides i repetides, la manca de caracterització dels personatges,
aspiracions, les xiulades o els plors i badalls. En l’altre extrem, l’ús d’un narrador omniscient o la indeterminació espacial i
se situen els silencis en forma de pauses que poden adoptar temporal.
diferents tipus de significats. Per exemple, hi ha pauses que in-
Òbviament, com a conseqüència de la caracterització anteri-
diquen una vacil·lació, altres s’utilitzen per a callar una paraula
or, el concepte d’originalitat és diferent en aquestes manifes-
i crear un espai d’intimitat amb el públic, altres pauses impli-
tacions perquè l’originalitat no rau a inventar històries sinó a
quen autocontrol quan, per exemple, el narrador substitueix
adaptar-les, és a dir, aconseguir la reciprocitat particular amb
un insult per un silenci acompanyat d’una mirada de com-
aquell públic i en aquell moment (Ong 1982: 42-48). Per tant,
plicitat. Altres vegades, la pausa vol la retroalimentació per a
la creació de material nou no significa introduir-hi nous ele-
cercar o recordar la paraula o idea adequada. Parlem també de
ments sinó adaptar els tradicionals a cada públic o situació
pausa manipulativa quan el silenci vol aconseguir determinats
comunicativa. De fet, el text mai no queda fixat sinó que es
efectes en l’interlocutor o de pausa emocional provocada per
manté sempre obert per a les «noves» transformacions verbals
una reacció emocional, real o fictícia, que impedeix continuar
(que diferencien cada versió) i d’argument (que permeten variants
el fil narratiu. En definitiva, són silencis complexos amb una
d’un mateix conte en funció de les circumstàncies histori-
càrrega comunicativa tan forta o més que algunes paraules.
cosocials de cada comunitat o de cada narrador).
Elements lingüístics
Les estructures textuals i les lleis èpiques
La tria del tipus de varietat dialectal (geogràfica o social) o fins
El relat popular presenta una estructura narrativa hipercodi-
i tot de la llengua per al narrador i per als personatges té, de
ficada aconseguida per segles d’estabilitat i l’organització in-
vegades, una clara intencionalitat comunicativa. Per exemple,
formativa només varia en els subgèneres. Diferenciem entre
hem observat com narradors monolingües en valencià fan par-
narracions amb una seqüència narrativa i amb estructures més
lar en castellà els personatges màgics com el dimoni o Jesucrist
complexes. Les més conegudes són les rondalles meravelloses
perquè com a llengua aliena, la fan màgica i distant, com els
estudiades per Vladimir Propp (1972) que les defineix com
personatges que la utilitzen.
uns petits drames integrats per set actants i trenta-una fun-
Fonèticament, el narrador fa ús de l’entonació per a organitzar cions mediatitzades per les relacions causals i estètiques.
la informació, marcar el focus temàtic o destacar determinats
Axel Olrik (1992) estudia els elements que formaven els contes
elements estructurals. El ritme interpreta una determinada ac-
i publica el 1909 en The Epic Laws of Folk Narrative els resul-
titud o ajuda a memoritzar fragments essencials en la narració.
tats de les seues investigacions. Bàsicament, observa com les
Lèxicament, la narració oral conté un grau baix de densitat
narracions orals tenien tendència a seguir unes «lleis èpiques»
lèxica i alt de redundància, és a dir, és habitual la presència de
com la claredat de la narració, una dualitat escènica, l’esque-
repeticions, paràfrasis, comodins o díctics, solucions lèxiques
matització dels personatges i les accions, la caracterització per
habituals en un discurs on emissor i receptor comparteixen un
l’acció, la simplicitat de la trama o el contrast entre els ele-
mateix context.
ments simples (a Lluch 2007 resumim Olrik 1992: 41-53).
Elements discursius Les narracions amb una sola seqüència narrativa segueixen
Ong (1982: 41) afirma que en una cultura oral «el pensa- l’esquema quinari que organitza els fets en cinc moments o
miento debe originarse según unas pautas equilibradas e in- seqüències (Adam 1999) i les més senzilles segueixen una es-
tensamente rítmicas, con repeticiones o antítesis, alteraciones tructura repetitiva compartida amb cançons populars (Cerrillo
y asonancias, expresiones calificativas y de tipo formulario, 2005: 134-136) creada per enumeració d’elements com perso-
marcos temáticos comunes, proverbios que todo el mundo natges, accions o llocs; per encadenament, en el qual el final
escuche constantemente, de manera que vengan a la mente d’una oració apareix repetit al principi de la següent o el final
con facilidad». Els elements que es repeteixen en els diferents d’una acció que es reprodueix en l’inici de la següent, i estruc-
Enric Valor. El valor de les paraules { 65
8. tures binàries, bé a través de diàlegs amb preguntes i respostes
en les quals dues veus desenvolupen l’acció o bé per la repeti-
ció de dues accions similars relacionades per causalitat.
Gèneres
La forta codificació del relat popular presenta algunes variaci-
ons que permeten la diferenciació en subgèneres. A partir dels
treballs de Bassols (1990), Cerrillo (2000), Oriol (1996, 1997),
Pujol (1989) i Violant (1990) podem diferenciar els següents:
NARRACIONS D’ESTRUCTURA SIMPLE (una seqüència)
Nom Característiques
ACUDIT Forma sintètica i elaborada de narració on la importància rau en el desenllaç breu que dóna la nota d’humor.
ENDEVINALLA Composició lírica que conté elements (des)orientadors que fan referència a aspectes, qualitats,
conjectures o imatges d’allò que ha de ser descobert.
ANÈCDOTA Història divertida referida a una persona concreta del grup on es conta la història. Els personatges són
propers a la comunitat que la crea.
CONTE FORMULÍSTIC Nucli narratiu molt breu que conté una fórmula prefixada que es repeteix. La característica comuna no es dóna pel
tema o els personatges sinó per la repetició rígida de sons, estructures oracionals o d’organització textual caracte-
ritzada. Les diferències entre narracions orals i escrites d’una mateixa versió són mínimes
perquè es memoritza el producte final. Ritme paregut al d’una cançó provocat per la repetició de paraules que de
vegades s’acompanya de rima. Els personatges poden ser humans, animals, objectes o elements
de la natura personificats. Sovint, la repetició apareix en el diàleg.
CONTES RELIGIOSOS Els éssers humans es relacionen amb personatges característics del cristianisme amb una relació antagònica provo-
cada per la virtut.
CONTE HUMORÍSTIC Narració realista de temática ficcional i que sovint es presenta en clau humorística. La diferència la marca el tipus
de personatge: un personatge, conte de beneits, o tota una col·lectivitat, bertranada, ignoren les lleis més elemen-
tals del funcionament de la realitat; dos personatges enfrontats per la beneiteria d’un que és aprofitada per l’altre.
CONTES DEL GEGANT L’heroi s’enfronta amb un gran i el supera gràcies a la seua astúcia i a la beneiteria del gegant.
FAULA Narració en vers que desenvolupa una lliçó de moral pràctica.
NARRACIONS D’ANIMALS Forma narrativa molt breu i en prosa que desenvolupa un nus argumental provocat per la fam i la necessitat
d’aconseguir menjar. No s’hi planteja la col·laboració entre els animals sinó l’engany i el profit del fort sobre
el feble. De fet, la narració acaba com s’inicia: un personatge té fam, aquell que té menys possibilitats
d’imposar-s’hi. Les bèsties que hi apareixen més sovint són la rabosa, el llop, el corb, etc.
TRADICIÓ No existeix com a forma narrativa específica. Podria aplicar-se a aquells elements mítics que s’atribueixen a deter-
minats fenòmens, a determinats llocs, sense que aquests elements s’hagen d’estructurar en forma narrativa.
NARRACIONS D’ESTRUCTURA COMPLEXA (més d’una seqüència)
Nom, característiques i tipus
NARRACIÓ ORAL GENERAL -Trama purament imaginària: narrador i públic són conscients que s’explica una història inventada.
-Té una doble funció: distraure i alliçonar.
-Utilitza fórmules fixes que inicien i tanquen el relat.
-Situades en un temps passat imprecís i en un lloc d’accés difícil entre boscos, coves i pobles llunyans.
-Segueix un ritme binari o ternari.
-Absència de la primera persona.
-El personatges són descrits de forma impersonal, ambigua; poques vegades s’explicita el nom o detalls
de la indumentària, i sovint són caracteritzats per la referència a l’edat (un xic), a l’ofici que exerceixen (el forner)
o als atributs físics (geperut).
Tipus
Rondalles meravelloses: les més complexes, ja que desenvolupen un tema central i tota una sèrie de motius
secundaris o funcions, entre les més importants el combat i la victòria.
Rondalles humanes: poden desenvolupar un tema central amb diferents seqüències narratives, de manera
semblant a les meravelloses; o bé desenvolupar un tema simple, reduït a una única seqüència narrativa.
Els personatges són habitualment gent de poble i no hi ha cap element fantàstic. Les trames versen sobre
qualitats o virtuts o defectes i vicis.
66
9. LLEGENDA -Els fets tenen lloc en el món real i són versemblants, és a dir, el relat crea una il·lusió de realitat. Aquesta base
real projecta les característiques socials, culturals, geogràfiques o religioses de l’entorn que les explica.
-Narren fets extraordinaris que s’insereixen en el sistema de creences d’una comunitat.
-Funció: donar pautes de conducta a les persones d’una determinada comunitat i expressar el temor al desconegut.
Tipus
Llegenda del passat: explica l’existència d’éssers relacionats amb les creences, donen lliçons d’acord amb
un sistema de valors i de creences preindustrials.
Llegenda etiològica: explica l’origen d’un element del món.
Llegenda urbana: l’informant és una persona jove, il·lustrada i urbana que dóna forma a les angoixes i tensions.
Els temes tenen a veure amb les pors provocades pel segrest de persones per a l’extracció d’òrgans, la manipula-
ció genètica, el medi ambient, la sida, les eixides nocturnes... Tenen aparença de versemblança i una voluntat de
realisme perquè crea fonts reals (un amic diu que li ha passat a un conegut).
La narració oral escrita o l’escriptura lectura privada i s’exclou el públic que no sabia llegir. Com a
com a filtre ideològic conseqüència es produeix un canvi de classe social i un canvi
Si el context oral es caracteritza per la diversitat descrita, el pro- d’ideologia, de forma de veure el món, perquè els nombrosos
cés de l’escriptura iniciat al segle xviii imposa la uniformitat i narradors són substituïts per escriptors amb una qualitat com-
com a resultat moltes narracions no passen a la lletra impresa. partida: ser adults, homes i d’una classe social diferent de la
En aquest context, escriptura i filtre ideològic funcionen com que crea les rondalles en l’etapa oral.
a sinònims. Els motius són diferents, però les cites següents No és estrany aquest fenomen de canvis, reducció i de recon-
són una bona mostra de la ideologia que compartien els trans- versió ideològica. És un fet habitual quan la cultura escrita,
criptors. l’acadèmica, es fixa en aquestes narracions. Dolors Llopart
Un primer exemple el trobem en el pròleg de l’edició catalana (1985: 7-8) caracteritza la cultura europea com a monolítica,
de Les mil i una nits (Cinta 1995: xviii): «Les polèmiques més homogènia, estandarditzada i excloent. Com a conseqüència,
enceses en l’entorn de Les mil i una nits les ha provocat el con- no permet la presència d’altres formes de cultura perquè ne-
tingut eròtic d’algunes històries. Aquestes polèmiques s’han cessita mantenir-se com l’única cultura. Per a aconseguir-ho,
aguditzat al llarg del nostre segle i l’existència i la proliferació Llopart es refereix a tres tipus de mecanismes que utilitza per
d’edicions censurades de l’obra ha estat fruit de l’opinió que a excloure altres formes culturals. El primer és el mecanisme
fa mancada expurgar els passatges més escabrosos». Un altre de l’agressió, per exemple, l’agressió econòmica a través de la
en el treball de Bertran i Bros (Pujol 1989: lvi): «És cert que penetració de l’economia capitalista que ha liquidat qualsevol
Bertran, com a catòlic que era, es queixa de l’ús irreverent que altre tipus d’estructura econòmica, l’agressió política a través
podia fer-se del folklore, però no és menys cert també —i és de del control de tot tipus de procés o la social a través de la
justícia reconéixer-ho— que admet que la “grosseria” té tot el dominació de classe. Però sovint el mecanisme de l’agressió és
dret de veure’s recollida, i no nega aquest dret ni a la “brutícia” substituït per un segon tipus de mecanisme més subtil, el de la
ni àdhuc a la tan avorrida per ell “obscenitat”: l’única restricció fagocitosi: pensem en la gran capacitat de la cultura dominant
per a aquestes darreres és que cal publicar els materials “a col- per a assumir i assimilar els contramodels. Per exemple, la cul-
leccions reservades exclusivament a la coneixença dels savis”». tura punk que en un inici es planteja com a contracultura de
clara oposició a la cultura dominant és assumida o assimilada
Per contra, el folklorista Alcover que arreplega, estudia i classi- fins al punt que inspira les col·leccions de roba d’alta costura.
fica la literatura popular de les Illes Balears opera de la manera El tercer mecanisme és el de la censura que consisteix a silen-
següent (Grimalt 1996: 15): «Hem vist que tenia per norma ciar, desprestigiar o ridiculitzar altres formes culturals. Els tres
arreplegar tot el material que poguera haver però amb una ex- mecanismes s’han utilitzat per a relacionar-se amb la cultura
cepció important: els materials que li semblaven indecents, es- popular encara que el més rendible ha estat el de la fagocitosi
catològics, irreverents o anticlericals eren en principi rebutjats. que s’ha usat quan, per exemple, transforma les narracions de
La seua consciència li impedia arreplegar i divulgar allò que tradició en literatura infantil despullant-les de tot tipus d’ele-
trobava nociu […] quan li contaven una rondalla verdosa o ments subversius i contraris a les normes de conducta domi-
irreverent, ell ja no la considerava ni en els esborranys, segura- nant que pogueren contenir.
ment per a eliminar tota possibilitat d’utilitzar-se públicament
aquells materials considerats pecaminosos». L’elecció de Valor: una lectura literària
En general, amb el pas al paper escrit, es formalitza una ver- Enric Valor forma part de la cultura oral i de la il·lustrada: com
sió que és la que coneix l’auditori i el tipus de comunicació a nen de Castalla, d’una cultura oral en la qual Elionor i Isa-
literària canvia radicalment perquè es produeix un pas a la bel Doménec, de Penàguila; Vicenta-Maria Soler Borredà, de
Enric Valor. El valor de les paraules { 67
10. Bèlgida; Pere Vidal Bravo, Antònia Bernabeu, Maria Sempere, reproduir sorolls, i aspectes paralingüístics, frases inacabades,
Toneta Xirivia, de Castalla; Eduard Escrihuela, de la Vall de repetició de paraules, abundància de diminutius i augmenta-
Tavernes, i sa mare, li contaren les rondalles que formaven part tius, inserció de comparacions o l’ús del present d’indicatiu
d’una cultura popular compartida i caracteritzada pels trets com a temps de la narració.
descrits en l’apartat anterior i que podem representar amb el
Però com a proposta literària, Valor singularitza cada relat,
«circuit literari» següent (a partir de Leino 1989):
com conclou Comes (1999) després de l’anàlisi comparativa
de la rondalla de L’amor de les tres taronges amb onze versions
més: «les seues versions […] responen al més essencial plaer
Esquelet narratiu de l’escriptura, són farciments en què els recursos purament
literaris vessen pels cantons de les frases i els paràgrafs. Són
adaptacions subversives dels relats que corren per la nostra ora-
Marc de referència
de les comarques
litat» (Comes 1999: 219).
alcoianes, etc.
Òbviament, el món literari des del qual proposa la lectura re-
Valencià oral
Elionor, Enric clama un nou context i finalitat. Per tant, Valor no té proble-
Intencions lúdiques, Tradició Isabel, Valor
didàctiques i oral Vicenta, Oralit- Nen,
ma a tractar el material discursiu de què disposa, no com a
il·lustrades de Pere, zació adult, empremtes d’una tradició oral intocable, sinó com a esquelets
l’Alcoià Antònia, escrip- narratius vius i factibles de ser canviats o treballats literària-
Coneixement
Maria... tor
del nen ment. Un bon exemple apareix en una entrevista que li férem
i de l’adult
Rosa Serrano i jo: «“El pollastre en festes” era un conte horri-
Interacció entre
informant i Valor
ble que em contaren i que es deia “L’agüela golosa” i era una
cosa vulgaríssima; a voltes faltava text i jo deia, per què no
contar-la a la meua manera? […] també n’hi havia una altra
Alhora, com a intel·lectual, és membre important d’una cul- que era brutíssima, que és “La mestra i el manyà”, era bruta i
tura impresa en la qual assumeix una responsabilitat. Valor horrible tal com la contaren […] coses grolleres del tot, en lloc
(Salvador i van Lawick 1999: 23) parla de tres intencions quan de tirar fum, no sé què feia, barbaritats […] algunes me les
escriu les rondalles: i) nacionalitzar-les, a través de la fixació he deixades perquè no he pogut estar-me de redimir-les, eren
a la realitat, ii) descriure els paisatges per a donar a conéixer massa escatològiques».
plantes amb els noms valencians, iii) utilitzar un llenguatge Així doncs, les rondalles de Valor es mantenen entre l’oralitat i
planer, però correcte i ric de vocabulari com el que va aprendre, l’escriptura i les lectures que proposa guanyen en complexitat,
per fer-ne literatura i no folklore «a seques». En definitiva, «fer com resumim en el quadre següent:
una obra que, tot distraent —i si era possible divertint—, pro-
curàs alhora una mica d’ensenyament del nostre català. També,
no cal dir, fer paleses moltes particularitats psicològiques i cos- Versió oral 1 Escriptura Enric Valor
Lectura «tradicional»
tumistes de la nostra estimada gent de la muntanya i del pla»
(Salvador i van Lawick 1999: 24). Versió oral 2 - Usos de recursos
lingüístics que
Per tant, la seua escriptura manté característiques dels dos Escriptura Enric Valor mantenen els ele-
Versió oral n Lectura literària ments no verbals
mons. De la tradició oral conserva les estructures textuals uti- i paraverbals i fan
litzades en la resta del corpus europeu (com demostra l’estudi present la figura
comparatiu que realitzàrem a Lluch 1988), utilitza l’estructura d’un narrador.
de Propp en les rondalles meravelloses i conserva les caracterís- - Manté el caràcter
- Intencionalitat
proper a la
tiques prototípiques dels subgèneres a les d’animals, les huma- literària: tria
comunitat, els
nes i a les contarelles. estètica que opta
matisos agonístics
Diferents versions, per una densitat
i empàtics.
subgèneres, prota- lèxica forta, poca
Però les empremtes de l’oralitat van més enllà i moltes de les redundància, - Conserva
gonisme d’homes
característiques descrites anteriorment hi són presents. Els es- i dones, propostes descripció de pai- l’estructura de la
tudis de Conca (2002) i de Peraire (1999) descriuen l’ús de ideològiques satges coneguts i rondalla oral.
diverses, caracterís- caracterització dels
formes dialectals, locucions i frases fetes, aforismes i refranys tiques pròpies personatges.
en el discurs del narrador; referències a espais físics i a indrets (veg. apartat 1). - Intencionalitat
concrets coneguts pel públic lector; ús d’expressions deíctiques, nacional:
dialogisme, apel·lacions directes al destinatari; inserció en el inserir-les en
un context propi.
relat d’expressions modalitzadores; pauses de creació d’expec-
tativa, onomatopeies i altres fenòmens fonètics que pretenen
68
11. La lectura per a infants que fagocita la tradició Bibliografia citada
Per a un públic no marcat resulta estranya l’afirmació que els Adam, Jean-Michel i Lorda Clara-Ubaldina (1999): Lingüística de
contes de Perrault i de Grimm no naixen com a narracions los textos narrativos. Barcelona: Ariel Lingüística.
infantils. És a partir del segle xix, quan una part de les nar- Bassol i Puig, Margarida (): Anàlisi pragmàtica de les endevina-
racions que passen a paper escrit es transforma a l’instant en lles catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
literatura per a infants. I de tots el gèneres descrits anterior- Bono Palomar, Rut (): «Les edicions de les rondalles de Valor;
ment és la rondalla meravellosa —amb el terme de contes de dos lectors, dues formes de narrar», dins Salvador, Vicent i Van
fades— l’omnipresent. Contes com La Caputxeta Vermella, La Lawick, Heike (1999): Valoriana. Estudis sobre l’obra d’EnricValor.
Cendrellosa o La Bella Dorment acompanyen els infants i confi- Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 221-232.
guren el nostre univers familiar, de manera que la gran varietat Camarena, Julio (): «El cuento popular», diversos autors: Lite-
genèrica o temàtica que hem revisat es fagocita per a acabar en ratura popular. Conceptos, argumentos y temas. Anthropos 166/167
unes poques històries i personatges. (maig-agost). Barcelona: Editorial Anthropos.
Cerrillo, Pedro C. (2000): Adivinanzas populares españolas (Estudio
És fàcil concloure amb una evidència: la narrativa de tradició
y Antología). Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La
oral que ha passat a la literatura infantil presenta una reduc- Mancha
ció de gèneres, de temàtiques, de versions i de propostes ideo-
lògiques on la responsabilitat de Disney no és menor (veg. Cinta, Dolors i Castells, Margarida (1995): «Nota preliminar a
Les mil i una nits». Les mil i una nits, Barcelona: Proa.
Lluch 2007, 2010). Amb paraules de Josep Maria Pujol (1985:
166): «la rondalla s’encamina també cap a la crisi. L’amenacen Comes, Rosa (): «Fixar una rondalla: La singularitat d’Enric
el canvi en les relacions familiars, la guarderia, la destrucció Valor», dins Salvador, Vicent i Van Lawick, Heike (1999): Valo-
riana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló: Publicacions de
de la família extensa, la secularització (que també comporta la Universitat Jaume I, pp. 211-219.
la desmagificació del món infantil), i la competència amb les
formes d’administració de l’oci de la societat de consum infan- Conca, Maria (2002): «De les rondalles a les novel·les: una anàlisi
contrastiva en l’obra de Valor», dins Casanova, Emili (ed.) Enric
til. Per contra, el seu prestigi com a valor cultural i literari pot Valor, un home de poble. València: Editorial Denes, pp. 69-82.
contribuir a salvar-la descontextualitzant-la (donant-li entrada
a l’escola) o immobilitzant-la: passant-la als mitjans de comu- Díaz g. Viana, Luis (): Los guardianes de la tradición. Ensayos
sobre la «invención» de la cultura popular. Oiartzun: Sendoa Edi-
nicació de masses (llibre infantil, dibuixos animats); fent-li torial.
perdre, en definitiva, el seu caràcter de folklore».
— (): «Sobre el folklore en la actualidad y la pluralidad en la
En aquest context, l’escriptura per a adults i per a infants de lectura». Revista Ocnos 1, pp. 35-42.
Valor no es contagia de la pràctica dominant i manté caracte-
Grimalt, Josep A. (1996): «Pròleg» dins Alcover, A. M. (1996):
rístiques similars en ambdues. La diferència de la lectura pro- Aplec des rondaies mallorquines d’En Jordi des Recó. Edició a cura de
posada als infants és mínima, amb paraules de Rosa Serrano Josep A. Grimalt amb la col·laboració de Jaume Guiscafré. Palma
(1999) adaptadora de l’obra: «Només vaig acurtar fragments de Mallorca: Editorial Moll, pp. 7-41.
massa llargs i descriptius». Per tant, la lectura que es proposa a Knapp, Mark L. (): La comunicación no verbal: el cuerpo y el
l’adult i a l’infant és la mateixa, les diferències les donarà l’ús entorno. Barcelona: Paidós.
que el context concret de cada escola propose.
Leino, P. (1989): «The Interpretation of Tales in Folkloristics», dins
Siikala, Anna-Leena (ed.): «Studies in oral narrative», Studia Fen-
Conclusions nica. Review of Finnish Linguistics and Ethnology 33. Helsinki, pp.
29-41.
Les rondalles valencianes escrites per Valor a partir de les his-
Llopart, Dolors; Joan Prat i Llorenç Prats (): La cultura popu-
tòries orals proposen diferents tipus de lectures, més enllà de lar a debat. Barcelona: Editorial Altafulla.
la dirigida als infants o als adults. Són escriptures que compar-
teixen trets de la tradició oral i de la literària, del treball dels Lluch, Gemma (1988): De princeses i herois. València: Generalitat
Valenciana.
folkoristes però també dels escriptors. A diferència d’altres ini-
ciatives similars, Enric Valor és un novel·lista que vol escriure — (): «Quin tipus de lector proposen les rondalles d’Enric Va-
i utilitza uns esquemes argumentals tradicionals i una manera lor?», Simposi d’estudi i festa. Enric Valor. Castalla.
de contar històries. Però, a més, el treball com a gramàtic, la — (2007): «De los narradores de cuentos folclóricos a Walt Disney:
transcendència social i l’activisme polític del personatge acti- un camino hacia la homogeneización», Invención de una tradición
ven lectures diferents més enllà de la voluntat de l’escriptor o literaria (De la narrativa oral a la literatura para niños). Cuenca:
de la pròpia obra. Servicio de Publicaciones de la Universidad de Castilla-La Manc-
ha, pp. 17-52.
Lluch, Gemma (ed.); Gil Calvo, Enrique; Martín Barbero, Je-
sús; Morduchowicz, Roxana; Arellano, Antonio i Cerrillo,
Enric Valor. El valor de les paraules { 69
12. Pedro (2010): Las lecturas de los jóvenes (un nuevo lector para un nuevo — (1975): Obra literaria completa, (volum i), València, Editorial
siglo). Madrid: Anthropos. Gorg.
Lluch, Gemma i Serrano, Rosa (1995): Noves lectures de les ronda- — (1976): Obra literaria completa, (volum ii), València: Editorial
lles d’Enric Valor. València: Editorial Albatros-Tàndem. Gorg.
Martí, Josep (1996): El folklorismo. Uso y abuso de la tradición. Bar- — (1984): Rondalles valencianes,València, Edicions de la Federació
celona: Editorial Ronsel. d’Entitats Culturals, Editorial Bullent (8 volums), 1984-1988.
Moreno verdulla, Antonio (): Las estructura del cuento fol- — (1985): Rondalles Valencianes, València, Gregal Llibres (Adaptació
clórico: nueva morfología. Cádiz: Universidad de Cádiz. de Rosa Serrano, 36 volums, 1985-1987.)
Olrik, Axel (): Principles for oral narrative research. Blooming- — (1992): Rondalles Valencianes, València, Tàndem Edicions (Adap-
ton: Indiana University Press. tació de Rosa Serrano, 8 volums, 1992-1995.).
Ong, Walter (): Oralidad y escritura. Tecnologías de la palabra. — (1996): Llibret de contarelles, València, Tàndem Edicions, 1996.
Mexico: Fondo de Cultura Económica.
Oriol i Carazo, Carme (): «El model formalista en l’estudi de
textos rondallístics», Fernández, J. M. (coor.): Teoría de la lite-
ratura y métodos de crítica. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili.
Oriol i Carazo, Carme (1997): Estudi del folclore andorrà en el seu
context. «La guerra d’Andorra amb els Estats Units» i altres mostres
de folclore. Barcelona: Editorial Altafulla.
Oriol i Carazo, Carme (2002): Introducció a l’etnopoètica. Teoria i
formes del folklore en la cultura catalana. Valls: Cossetània Edicions.
Peraire, Joan (1999): «Funcions discursives dels marcadors d’in-
tergració lineal en les “Rondalles” d’Enric Valor», dins Salvador,
Vicent i Van Lawick, Heike (1999): Valoriana. Estudis sobre l’obra
d’Enric Valor. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, pp.
139-161.
Pisanty, Valentina (): Cómo se lee un cuento popular. Barcelona:
editorial Paidós.
Poyatos, Fernando (1994): La comunicación no verbal. Madrid: Ist-
mo.
Pujol, Josep Maria (1985): «Literatura tradicional i etnopoètica:
blanç d’un folklorista», dins La cultura popular a debat. Barcelo-
na: Editorial Altafulla.
Pujol, Josep Maria (1989): «Estudi Bertran i Bros (1853-91), una
cruïlla del folclore català», dins Bertran i Bros, P. El rondallari
català. Barcelona: Altafulla, p. 275.
Pujol, Josep Maria (coord.) (2002): «Benvingut al club de la sida»
i altres rumors d’actualitat. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
Salvador, Vicent i Van Lawick, Heike (1999): Valoriana. Estudis
sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló: Publicacions de la Universitat
Jaume I.
Violant, Rosa (1990): La rondalla i la llegenda. Barcelona: Altafulla.
Bibliografia de treball
Valor, Enric (1950): Rondalles valencianes, València, Editorial Torre
(3 volums), 1950-1958.
— (1951): Rondalles gironines i valencianes, Barcelona, Ariel.
— (1952): Narracions de la Foia de Castalla, Barcelona, Barcino.
— (1964): Meravelles i picardies, València, L’Estel (2 volums), 1964-
70.
70