de1 3
Ciutat Salvatge. El nom ho diu tot.
Del documental de Sense Ficció del dimarts, 12/07/2016 .
1
No ho poc evitar, em quede en el detall. Carles Conejero és el responsable del Projecte Senglar2
i, per la nit, amb un llum al front, s’apropa a un o una senglar que li vn agafant confiança. Abans,
havia aconsellat la gent que no s’apropara a aquest animals, que no els donara menjar, perquè la
sol·lució és que “tornen a ser salvatges”. A prop d’ells hi ha un gat de carrer que els observa
sense mostra temor ni rebuig cap al senglar, que dóna voltes a l’humà atret per la bossa de
plàstic que està manipulant intencionadament. Els senglars, a força de remoure fem, ja
identifiquen el soroll del plàstic amb una oportunitat de menjar i senten atracció per ell, i per això
han començat a perseguir la gent que porta bosses pel carrer.
I, aleshores, Conejero diu: “el gat és al costat del senglar, després va a la cuina de casa i trepitja
on la gent deixa el pa”. Altres persones tècniques ens parlen de possibles vies d’infecció que
arriben als éssers humans directament o a través de gossos i gats. Parlen de clamídia,
campylobacter o salmonel·la. Sovinteja la paraula “potser”, i ens conten que fan un munt
d’anàlisis per a protegir la població de la por que estan generant.
A veure si ho entès: em passe el dia sentint figures de la medicina, la biologia i la nutrició que em
diuen que s’ha exagerat amb el posicionament de l’OMS respecte a les vinculacions de la carn
processada i de la carn roja amb el càncer , perquè només parlem d’un metaestudi que es3
fonamenta en més de 800 publicacions científiques dels últims 20 anys, i això no pot superar el
TV3, programa Sense ficció, documental Ciutat salvatge, Catalunya, 56’, Dir.: Dani Sala, http://www.ccma.cat/tv3/1
alacarta/sense-ficcio/ciutat-salvatge/video/5610928/
https://www.youtube.com/user/projectesenglar/about2
Animalisme CAT, 02/11/2015, El nostre argument sempre ha estat la justícia. Avaluació pel CII sobre el Càncer (OMS)3
del consum de carn, http://animalismecat.blogspot.com.es/2015/11/el-nostre-argument-sempre-ha-estat-la.html
Cotorres camuflades amb la gespa. Fa poc que han començat a baixar al terra i a menjar del que els donen.

de2 3
“sentit comú” de la gent que sap que tot s’ha de menjar amb equilibri i moderació. Això no val
pel tabac i encara menys per a les drogues, ni que siguen blandes.
També sent gent de la ciència, fins i tot 106 Premis Nobel que criden al seny davant la bondat
dels cultius transgènics , parlant de la fi de la fam al món amb productes tan miraculosos com4
mítics, perquè no existeixen. I em diuen que els transgènics són bons perquè no s’ha demostrat
que siguen nocius, malgrat les investigacions que ofereixen resultats més que preocupants . Per5
ací no he de tindre cap prevenció, és molt diferent al gran perill d’un gat a tocar d’un senglar.
De fons, ens mostren els preparatius per a una batuda de senglars, plena de vells que no fan cas
a les indicacions tècniques. Ens diuen que maten entre 500 i 600 individus a Collserola amb
escopetes (els rifles, amb més fiabilitat i precisió, estan prohibits) i que això no ha servit per a
acabar amb la superpoblació, “però si per a frenar l’expansió”. Ja hi tornem a ser amb la
cronificació: sense expansió, però sense sol·lució. Sempre al límit, on millor opera la por i on es
garanteix la continuïtat de les dotacions pressupostàries per a la investigació i de les caceres
amb vells que no presten atenció, armats amb escopetes i disparant a tort i a dret.
Volen fer una prova pilot molt científica basada en l’esterilització, realitzada per l’Universitat
Autònoma de Barcelona. Supose que serà la política i no ciència qui imposa la necessitat de
prova pilot per a l’ètica i no per les escopetes i la sang dels senglars, o per a les xarxes que
cacen i exterminen coloms . Ens expliquen que té inconvenients perquè, com que només6
afectaria alguns animals, “faria que les cries del no esterilitzats tingueren més menjar i més
opcions per a progressar”. Curiós. Sembla que els i les que no massacren amb batudes
decideixen no menjar més ni aprofitar les opcions per a progressar, no siga que molesten.
Després de veure els gavians argentats en acció, em declare ferm partidari seu. La imatge d’una
banda de roders voladors furtant el menjar que llancen als pingüins presoners del Zoo de
Barcelona no la pot superar ni el Robin Hood. Són el símbol de la Lliberat amb ales, burlant-se i
aprofitant-se de l’explotació animal feta presó i davant dels seus nassos. Cert que també furten
l’entrepà de les mans als xiquets i xiquetes d’una escola, però ningú és perfecte. Humans igual a
menjar: diu Tomàs Moltalvo, responsable de control de ‘plagues’ de la mateixa Agència de Salut
Pública de Barcelona que continua exterminant coloms, que els gavians “furten tot el menjar que
poden” i que “ja són més oportunistes que caçadores”. La ciutat és una gran mercat ple de
prestatgeries, i qui hi viu s’acostuma a anar i agafar el que necessita.
Animalisme CAT, 09/07/2016, Resposta de Greenpeace davant la carta dels premis Nobel sobre els transgènics,4
http://animalismecat.blogspot.com.es/2016/07/resposta-de-greenpeace-davant-la-carta.html
Animalisme CAT, 26/03/2014, Curta vida de cadenes i patiment. Monsanto, la investigació independent i les rates,5
http://animalismecat.blogspot.com.es/2014/03/curta-vida-de-cadenes-i-patiment.html
Animalisme CAT, 14/12/2015, Coloms. Control de plagues, salut pública i discursos dòcils, http://6
animalismecat.blogspot.com.es/2015/12/coloms-control-de-plagues-salut-publica.html
Esquerra: bernat pescaire, agró blau al País Valencià (Ardea cinerea). Dreta: gavià argentat (Larus michaellis). Nous
herois urbans.

de3 3
Els gavians defensen els seus nius i estan disposats a anar contra qui els amenaça amb els seus
cosos, per això ens parlen de “grans animals que pesen 1kg”. Sembla una contradicció, però no
tant quan despleguen les seues llargues ales i cauen en picat, passant a tocar dels caps amb les
potes o el bec. Un president de comunitat de veïnatge diu que no li han fet res i que les entén
quan volen criar les seues famílies, però que són incòmodes. Carme Méndez, presidenta de
l’Associació de Defensa dels Drets Animals (ADDA) diu que, fa anys, ja es va estranyar de la7
desnaturalització que converteix en molèstia els crits dels gavians o de les cotorres al mig del
trànsit constant, que tothom ha normalitzat.
Aquest seguit de gent que justifica la seua tasca i el seu sou, a costa dels altres animals, dibuixa
una ciutat tumor que creix i s’ho menja tot. Queda representada per la imatge icònica una zona
d’aparcament envoltada per un pinar, al límit de la ciutat de Barcelona i a tocar d’alts edificis que
topen amb la natura. Un home major, segurament jubilat, es queixa de la presència permanent de
salvatges a la frontera, i diu que, si el deixaren, ell sabria com eliminar el problema dels senglars
fàcilment i amb rapidesa.
La ciutat tumor es dilueix amb un final de documental que ens mostra una ciutat refugi, un espai
hostil en aparença que esdevé acollidor, on qui fuig no crida l’atenció entre les preses i el soroll,
on pots trobar el teu lloc de mil maneres diferents. És el que fan els amfibis lluny dels pesticides,
els falcons peregrins als penya-segats artificials que són els edificis d’una ciutat que, poc a poc,
que aprèn a créixer cap amunt per a ser menys invasiva. És el que fan els rats penats, les
oronetes i tota la resta d’animals que s’alimenten de mosques i mosquits, o els bernats pescaires
que s’han convertit en símbols de la legitimitat de l’okupació, altra vegada, a un Zoo de Barcelona
que han fet seu, on son perquè volen i d’on marxaran només quan vulguen. També és el que fan
els senglars, les cotorres argentines, els coloms, els gavians argentats, les rates i tota la resta.
Viure i conviure en un àmbit que sempre ha estat un refugi, el sinònim d’una llibertat carregada
d’inconvenients.
“Després de la invasió humana, la natura envaeix la ciutat”. Els animals aprenen i s’adapten,
creuen carrers amb precaució i a esperen el verd dels semàfors, fins i tot agafen el metro cap al
centre com fan els gossos de Moscou. Ens diuen que no cal anar a les Galápagos, que les
ciutats son laboratoris que mostren l’evolució de les espècies, malgrat que qui ho diu ho fa des
d’un vell laboratori amb ocells engabiats i un cuc que no es pot defensar, tancat en un recipient
transparent.
Sembla que caminem cap a una ciutat que serà el terreny d’una simbiosi forçada pel seny dels
altres animals, cap a una ciutat cada vegada més salvatge i millor. El problema sempre estarà en
els éssers humans que convertiran la transició en una carnisseria. Aquesta idea hauria de tindre
com a símbols les places de tortures de Barcelona. Les Arenes, sense crits de bous des de 1977
i, durant molt de temps, envaïda per un ecosistema de plantes i animals. I la Monumental lliure
de tortura per l’abolició, cau d’un negoci que es resistí al segle XXI matant tot el que pogué.
http://www.addaong.org/ca/7
Plaça de tortures de les Arenes, abans de la remodelació que la convertí en un centre comercial.