les coses

Les coses de la
Les coses de la Pepeta

Pepeta 8
Categories

Elisabet
General [70] jginer2006 | 15 Març, 2007 21:51

POESIA? [0]
ELISABET
Poesia [0]
altres [0]

Has oblidat l'aigua que t'embolcallava
Enllaços

Els meus blogs en el teu minúscul univers,

Ciències de i apaivagava els sons de la tempesta,
4t Eso
l'hora dels desigs insatisfets
Blog Física 1r
Batxillerat i de rialles.

Que bé n'estaves en el teu petit espai

tebi i fosc, giravoltan, mirant amunt,

mirant avall.

A vegades començaves a picar...

un cop, un altra cop, un darrera l'altra

insistent, sense parar, mostrant-me

una rebeldia que jo percebia en cada pic.

Lamento tant haver plorat tant i tant,

quan la mort em confonia,
http://pepitaginer.bloc.cat/category/4919/11333 (1 of 62) [16/03/2007 06:44:02]


quan mirava el cel blau

des del el corredor de ciment i fulles d'heura.

Intentava fer màgia,

canviar la mort per la vida,

la soledat pels jocs d'infantesa.

Volia que el temps s'aturés

en algun dels molts moments,

qualsevol era bo si roda parava.

Al cap davall el teu món no era tant

impenetrable com jo em creia.

Jo et sentia a través de silencis

entretallats per cops i tu per sanglots

que te inquietaven el son.

Qui sap... potser per això fuetejaves tant.

General " Comentaris (0) " Retroenllaços (0)
15
Els metges d'urgències del Pius: desconeixedors del dolor?
jginer2006 | 29 Gener, 2007 10:32



El divendres quan vaig arribar a Valls, a casa de ma mare, em fer llegir un escrit de les Gralles,
jo, la veritat, no volia llegir res, i menys quan vaig veure aquelles lletres tant "super" petites i
tantes. Davant la seva insistència no em va tocar més remei que llegir-lo, quan vaig acabar vaig
pensar que no l'havia d'haver llegit. Quina ràbia tant gran sentia, l'escrit tractava del meu tema
preferit, la mort i el sofriment previ a la mort, aquest sofriment que només els metges, si volen,
ens poden estalviar i sembla ser que molts no estan disposats a fer-ho. Què ensenyen als
metges per a que siguin capaços de negar l'auxili a una persona que està passant per les seves
últimes hores i estava rabiant com un gos de dolor? Què els fa fer fora de l'hospital a un malalt
que pateix i només vol trobar consol al seu patiment? la incompetència? la ignorància? la falta
de humanitat? I jo em pregunto, no seria més fàcil compadir-se del seu dolor, i malgrat ser un
metge inepte, fer mans i mànigues per buscar altres professionals capaços de donar allò que un
moribund necessita? així podria compensar la seva ineficàcia, amb la bondat, amb el desig
d'ajudar, amb el desig de ser el que és, un metge que vol fer bé la seva feina, perquè els malalts
no són coses, ni tan sols són persones normals, els malalts són persones especials, que s'han
fet petites, molt petites i quan arriben aquest lloc, cap on tots caminem, necessiten ser molt
grans, encara que sigui amb l'ajuda de grans professionals de la medicina.

23
Desil·lusió
jginer2006 | 08 Novembre, 2006 09:48

Sembla ser que ara alguns polítics estan preocupats per l’abstenció. De veritat que ho estan? O
és que viuen en un altra món? No s’adonen de la desil·lusió, de la frustració en que viu la gent.
No hi ha res a votar, res – Jo tenia previst anar a fer un vot nul, però no em van quedar energies
ni per això -. No hi ha ni un sol partit que valgui un duro, només el dels desil·lusionats.

Alguns polítics només viuen pendents d’enfrontar uns poblants de la Península Ibèrica amb uns
altres de l’altra punta, a base de mentides i calumnies – evidentment a aquests no els votaré
mai, primer m’haurien de demostrar que saben fer altres coses -, però poc els importa el que de
veritat neguiteja a la gent, la inseguretat, la feina, la violència entre els joves... I ara per acabar
d’adobar-ho, un nou càrrec, el de vice-president, un sou més, un paràsit més.

13


Quin riure!
jginer2006 | 06 Novembre, 2006 09:51

Quan m’he assabentat que Carod apostava pel tripartit, m’he posat a riure de forma boja tota
sola. No podia parar. No sé si en realitat reia per no plorar, ja se sap, a la tardor tot t’afecta més
del compte. Hi ha estones que encara em ve un riure difícil de controlar.

14
Tardor
jginer2006 | 04 Novembre, 2006 19:24

A la tardor les fulles cauen i omplen el terra de la masia de color marró-grog , que m'he
d'afanyar a escombrar i escombrar.

Malgrat això les roses fragmenten l'essència de la tardor, escampen pètals de color per sobre el
marró del sòl.



És maco passejar a la tardor, sembla que em parli de coses de mi mateixa que no sé.

43
Educar o ensenyar?
jginer2006 | 02 Novembre, 2006 19:40

Quan jo vaig començar a treballar ho vaig fer com ensenyant, ara he passat a la categoria
d’educadora. A qui se suposa que he d’educar? Als pares i mares dels nois que tinc d’alumnes?
Potser als seus avis? Com puc educar a trenta-un nois i noies que no tenen cap classe
d’educació, bé, potser exagero, n’hi han alguns que si que en són d’educats, però aquests
poquets tenen poc pes quan un setanta cinc per cent de la classe fa el que els passa per les
parts nobles. Us podeu imaginar un examen on tots els alumnes ( un 90% repetidors) em
parlaven simultàniament i volien que els digues que havien de posar. Si algun sabia alguna cosa
ho anava dictant al company del costat, del darrera, quan no ho feien amb el company de l’altra
punta, i quan els deia que em donessin l’examen, l’agafaven fort i em cridaven: “ no, no me’l
prenguis”, mentre els altres reien a “grito pelao”. Altres a cada paraula meva m’anaven
ridiculitzant. Algunes s’enfadaven quan els exigia que em donessin l’examen perquè es
passaven l’estona parlant i es queixaven dient-me: “Però si jo em porto bé, pren-li als que
criden . Jo no en tinc la culpa si no saps controlar la classe.” , això mentre m’anava cridant. Des


de quan cridar a la professora i copiar és portar-se bé? Vet aquí que me passat l’estona
pensant, que collons faig aquí, guanyant-me la vida d’aquesta forma tant miserable? Són
humans/nes aquest xiquets/es? Els professors/es em esdevingut l’escòria de la societat, ens
tenen per uns desgraciats. Mentre tant els politicutxos de torn ens donen pel cul. Si uns ho fan
malament els altres ho fan pitjor – i pot haver pitjor que els socialistes?- . En fi, avui me sentit
com en una pel·lícula americana, es clar, jo era protagonista del mal son.

Intentar ensenyar és el pitjor que pots fer, i més si et toca donar classes a la tarda, de què
serveix aprendre res? Jo fa anys que no puc ensenyar res, encara segueixo intentant-ho Alguns
són autèntics iaios, però mentre estan allà, fent tota classe de malifetes, no els cal anar a
treballar. Mentrestant els pares estan contents perquè tenen els fills col·locats, i els clar, no els
han d’aguantar ni educar. Un dia vaig sentir una senyora per la tele que deia :” Uy ya tengo
ganas que empiecen las clases, ya no puedo soportar mas tenerlos en casa”. I eren els seus
fills! Em vaig quedar de pedra! Deu ser que a ella no li paguen per aguantar-los.

Sentir-te insultada, menyspreada, degradada com a persona és el pa de cada dia, per això em
paguen? A vegades penso que m’hauria d’unir a una banda de silenciosos, em guanyaria bé la
vida i si m’enganxessin en tornarien a deixar de seguida.

Som tants i tants els professors/res frustrats, i a sobre encara hem de veure que ens
responsabilitzen de la violència, i de les agressions que hi ha dia a dia, A SOBRE QUE LES
PATIM EN PRÒPIA CARN.

Tant difícil és respectar a les altres persones?

Una vegada una gitana em va dir: “Has tenido unos buenos padres que te han sabido educar” ,
crec que la va encertar de ple, això si, no sé com s’ho va fer, però sense voler jo, va aconseguir
que li dones vint-i-cinc euros. I és que l’educació és el tot de les persones, però aquesta feina és
la gran responsabilitat dels pares. Als professors se’ns hauria de retornar la nostra antiga feina,
la d’ensenyar a trobar respostes a les preguntes que la vida ens presenta, a pensar, a
expressar...

19
Era racisme?
jginer2006 | 17 Octubre, 2006 18:20



El meu home quan ha arribat de treballar m'ha dit que uns quants alumnes de l'institut de Les
Roquetes han atonyinat a la porta de l’institut una altra alumne marroquina. Li han estirat els
cabells... li han deixat un ull morat... i jo em pregunto: de què serveix tanta crueltat? han apriat
alguna cosa? La seva mare, quan ha vist el que li han fet, també plorava, i quina mare no
ploraria veient una filla víctima de la ira, d’una violència inútil. Jo també sóc mare i se’m fa
insuportable pensar que una de les meves filles fos víctima de tanta covardia. Sento un profund
menyspreu per aquest xiquets i xiquetes que no ha sigut capaços de controlar la seva ràbia, el
seu odi.

21
Passat present
jginer2006 | 11 Octubre, 2006 16:01

Des de la tribuna sense cortines

veig el riu de les tardes de plata

enmig la pols, les llàgrimes

i els mosquits.

Somio amb el seu reflex càlid fred,

darrera meu, al final del corredor fosc,

s'hi amaga un jo inexplicable,

ocult entre les parets buides,

els silencis forçats,

que festeja l'aniversari

d'un temps incert,



recordant la portalada

d'una església

quotidiana abans,

passat ara.

L'estança, la mateixa

en aparença, però...

altra gent, altres pensaments

immiscibles amb els meus,

tal vegada, o... potser no,

potser sempre canviant,

per convergir algun dia

en el meu jo.

45
HALLELUJAH. Què significa: "Baffled king Composing"?
jginer2006 | 04 Octubre, 2006 16:26

· Què sinifica exactament: "Baffled king Composing" (no vull traducció literal, per això ja hi ha els
traductors)?

Què significa músicalment "The minor fall" i "The major lift"?



40
ALGUN DIA SEREM SUFICIENTMENT CIVILITZATS COM PER PODER EXPRESSAR-NOS
LLIUREMENT?
jginer2006 | 30 Setembre, 2006 18:02

Ara ja no cal que siguin els governants del teu país, o l'altra gent que n'és habitant, els únics
que et poden amenaçar de mort si expresses alguna cosa contraria a les seves creences, ara el
perill pot venir-te de totes bandes. Ara que els mitjans d'informació estan tant estesos i la


informació arriba tant ràpidament a qualsevol punt del planeta, jo tinc molta por d'expressar el
que penso sobre determinades coses que passen pel món, perquè temo que el que pugui
escriure aquí, en aquest bloc que no llegeix mai ningú, tret de jo, i el meu marit, pugui
traspassar de manera infortunada la intimitat que té en algun sector d'un disc dur. Tinc por de
que pugui passar res dolent als meus o a mi, i em fot, i molt, no poder dir, de forma clara, que
alguna persona, amb qui no combrego, té raó quan diu el que diu, encara que, segons ella, no
ho pensi.

És lícit defensar-se de falses acusacions amb la violència? O només es tracta de reafirmar-se
en el que tenen de cert unes acusacions que realment no són falses? No cal estar a Cuba per a
tenir por d'expressar-se lliurement, sinó, només cal preguntar-ho als cents (o mils) de cubans
que viuen per aquí i per allà i que temen als espies cubans i a les represàlies que poden recaure
sobre ells o les seves famílies.

N'hii ha prou en estar en un racó d'una habitació, davant un ordinador, per tenir por d'expressar-
se. Hem evolucionat molt en algunes coses, pro poc en altres, gens en la llibertat d'expressió.

23
Atzar
jginer2006 | 28 Setembre, 2006 21:55

He triat algunes paraules a l'atzar per intentar recomposar-les : compendi, galerada, banyut ,
disbauxat, esverament, irracional, frondós, destacat, brivalla, desfalca, guillotina , ornat,
encaterinar-se, guineu, escarola, esquirol, relaxar, ferir , encís ,amarg, patir, espera, caminar,
moure's, ser , bonic (ja me cansat d'aquest joc!)

Compendi en galera d'un banyut disbauxat

per l'esverament irracional i frondós.


Destacat brivalla desfalca a cop de guillotina

qui ornat s'encaterina de la guineu, doncs

l'escarola a l'esquirol relaxa abans de ferir-lo

amb l'encís amarg.

. i apart

Per què patir, si res ens espera?

per què caminar, si no en movem?

potser serà bonic quedar-se al mateix lloc,

sense respirar, sense viure,

essent només pols, un rastre

enmig les babes d'un cargol, i esperar,

esperar una arrel que ens engoleixi

amb paciència sàvia mentre dia rera dia

surt el sol entre el plomall de les canyes.

Llavors seria bonic, també, veure que som capaços

de mirar el món des de molt amunt,

amb condescendència i sense ira.


I també, estaria tant bé que cada tarda

poguéssim generar aquesta remor càlida

que embolcalla a les ànimes afligides,

els fa tancar els ulls i sentir-se bé per uns moments.

Què bé estaria estar cada dia més, i més amunt,

durant molts anys, i de sobte... un dia

precipitar-nos al buit i no tornar a ser res,

només pols, l'estela d'un caragol.

16
Sóc viva!
jginer2006 | 28 Setembre, 2006 18:20

Han passat dues hores i he aconseguit sobreviure, enmig del xivarri de la primera hora. A la
segona hora gairebé caic fulminada de tant de demanar peres a l'om: fer un resum. Hàbitat,
factors biòtics, factors abiòtics... Què és tot això? Com es pot fer un resum si no es pot entendre
res del llegit. Com volaven els bolis, els regles i les ampolles d'aigua, i el pesat de sempre
enganxat al meu costat suplicant per anar al wàter. Déu!, això és inaguantable. Les cames em
suaven i jo només tenia angunia.

19

És Horrorós
jginer2006 | 28 Setembre, 2006 14:52

A veure que passa aquesta tarda. La tercera tarda de dijous, la meva tortura particular, personal


i intransferible. Una tortura que es produirà quatre dijous al mes, des del setembre fins el juny-
els dimarts es repeteix la tortura amb diferents persones -. He preparat molt de material per no
haver que donar-los l’esquena, temo per la meva integritat! La setmana passada em van
amenaçar i... aquí no passa res! A veure, a veure que passa avui. Més endavant potser tindrem
televisor i vídeo, tant de bo sigui cert, així els passaré pel·lícules (encara que siguin de l’oest).
Per què no pot ser una mica normal la gent? , educada, sensible, respectuosa, amb bons
sentiment... En comptes d’això, només hi ha mala llet, si et puc dir imbècil... per què dir-te
maca? És més divertit fer llançament de boles de paper que escriure. Per què posar-me a
treballar si puc anar a escalfar una cadira i fotre’m de Déu i Maria Santíssima! Això pinta molt ,
pro molt malament, no sé pas si ho podré aguantar, si hi ha Déu, ell sap que intento mantenir la
calma, pro el que jo no sé si ho podré fer per massa temps, com no canviï la cosa.....!

20
Intentant posar ordre al desordre
jginer2006 | 27 Setembre, 2006 18:08

Al principi, al començar a treballar al setembre, vaig plena de bones intencions, tinc el propòsit
de fer tantes coses! Després a mida que passa el temps se m’amuntega la feina. Que si les
meves filles, que si les classes de guitarra, que si les obligacions casolanes, que si navegar per
internet em captiva...i al final... res, de res! I jo que penso : “Un altra any serà!” En fi, què hi
farem! Els anys se m’acaben i veig que totes les coses que vull fer no les podré fer. Però avui, si
més no, he tingut una tarda productiva, he escrit coses als meus nous blocs, fa dies se’m va
ocórrer la pensada d’anar posant les coses en un bloc, serà una manera de posar una mica
d’ordre a les coses que faig, perquè de CDS jo ja n’omplo, però no em serveix de gran cosa
perquè després ho torno a escriure, ja que buscar el que escric és més difícil que tornar-ho a
escriure. Mai no trobo res! És el caos!. De fet necessito una secretaria o un programa intel·ligent
que m’ho classifiqui tot de manera que em sigui fàcil de buscar.

Ara ja no en tinc de temps per escriure en aquest bloc, no sé si més endavant en tindré de
temps, potser si la meva malaltia en torna a fer la guitza, encara que espero que no passi, que
desaparegui, que marxi per sempre i no torni mai més

35


L'Aitor
jginer2006 | 23 Juliol, 2006 22:31

Aquest cap de setmana he tingut una noticia desagradable. La meva germana ha trucat per
telèfon, i desprès de fer les salutacions corresponents m’ha preguntat : “Te’n recordes de l’Aitor
- com d’Aitors no en conec gaires de seguida he deduït que era el nen que anava a col·legi amb
el meu nebot -?”, “Es mort, només obrir el diari local he vist la seva esquela.”

La última imatge que en tinc de l’Aitor amb és la d’un nen de potser set o vuit anys, ara,
probablement, si m’hagués creuat amb ell no l’hauria reconegut. Ara que ja tenia vint-i-un anys,
els mateixos que el meu nebot.

M’ha impressionat. No sé que li ha passat. De seguida m’ha vingut present la seva mare, només
tenia aquest fill, vaja no sé si posteriorment va tenir més fills, se’n va anar a viure a fora, encara
que no ho crec, no fa massa la meva mare va coincidir amb ella i imagino que li ho hauria
comentat.

La mare de l’Aitor de joveneta treballava a una botiga del meu carrer, així que durant temps la
vaig veure sovint. Era una persona que coneixia de vista, res més. Crec recordar que va tenir un
accident de tràfic i li van quedar algunes seqüeles. Ara les ferides seran més doloroses, ha
perdut un fill.

M’afecta pensar com a mare que era un fill que només tenia vint-i-un anys, que el més normal
és que els pares marxem abans, i que així podem seguir veient-los créixer, fer-se grans,
madurs..., que quan morim ja hem viscut tot el que calia viure dels fills.

Com a mare que ha perdut un fill jove, que deu se aixecar-se cada dia i veure que no hi és?
Saber que aquells moments i situacions que tota mare vol pels fills ja mai podran ser, amb tota
certesa.

De l’Aitor recordo que en una celebració d’aniversari, la seva mare havia convidat uns quants
nens de la seva classe. La experiència es veu que no va ser gaire bona, una mica més li
desmunten la casa i es veu que un dels nens va decidir penjar-se del llum en “plan” Tarzan,
cosa que va provocar el determini de la mare de no celebrar més festes. La situació en certa
manera no deixa de ser còmica, encara que s’entén clarament l’enfado de la mare.

Tot això ha passat, com tot, només puc desitjar agraïment a l’Aitor per formar part, d’alguna


manera, del meu record, del record de persones que estimo. No puc desitjar-li res a ell, perquè
no crec en el més enllà, només crec que és una il·lusió en la qual uns hi creuen fermament i a
altres ens agradaria que fos, per així poder retrobar-nos amb els que ja fa temps van marxar i
trobem tant a faltar.

Adéu Aitor!

34
Roma
jginer2006 | 16 Juliol, 2006 22:57

Acabo d’arribar de Roma, És una ciutat preciosa, llàstima que molts joves romans no ho saben
o no se n’han adonat. Hi ha zones on les façanes estan atapeïdes de pintades, gens artístiques,
per cert. Hauria de cert capaç d’explicar coses molt interessants de Roma, però m’estan
acrivillant els mosquits..., i dels mosquits de Roma més val que no en parli, els molt mal parits
semblaven uns sants, però a mida que passaven els dies les seves picades augmentaven de
diàmetre, de volum i color.

En una setmana he vist moltes coses, però n’hi havia tantes per veure que m’han faltat dies per
veure’n més. Això si, he caminat amunt..., avall..., m’he cansat com un ruc. He patit l’eufòria
Romana de la final del campionat de futbol, vaja que la via on teníem l’apartament que havíem
llogat era un rosari de cotxes d’on sortien crits, peus, cames, caps..., tota la nit de diumenge, i
l’endemà o l’altre -no ho sé ben bé, he perdut la noció del temps- un altra cop la celebració, amb
els jugadors, és clar.

Refotuts mosquits, m’estan mortificant, veig que en els dies que he estat fora hi hagut un
augment considerable d’aquests organismes, o és que m’he tornat més apetitosa?

Plego, ja no ho puc aguantar més!

40


La Mar
jginer2006 | 04 Juliol, 2006 18:50

Ja hi sóc, i ara el temps ha de passar

com el vent que traspassa les branques ja nues.

El mar; on és el mar blau?

Només hi ha una densa broma que l'entela.

El mar; on és el seu murmuri amorós?.

Només hi ha el silenci de la mort.

El mar; on és la blanca escuma que l'acarona?

Només hi ha l'espessa boira que l'esborra.

El mar; blau..., blau..., verd, ja gris.

El mar; on ets mar?

On ets blava promesa?

On ets mar?

Tant sols ets uns essència imaginària;

Ets això mar? Un somni mentider?

La mar, la meva mare,

la mare dels altres.

Ja hi sóc, és temps de madurar,

i tu, mare, ets tan lluny, tan irreal,



tan somni dels meus somnis.
Ets la meva mare i la mares dels altres.

38
Vent
jginer2006 | 04 Juliol, 2006 09:46

De vegades el vent parla,

només cal callar i escoltar,

De vegades el vent és la veu

de qui no té boca.

De vegades el vent és la única

manera de sentir a qui no té veu.

De vegades el vent ens contesta

a les preguntes sense resposta.

A vegades, callo, escolto el vent

i sento que em parles.

34
Nen
jginer2006 | 03 Juliol, 2006 18:34

Vaig per un camí desdibuixat de còdols


que em punxent com fulles d'atzavara

i em travessen la sola de l'espardenya,

tot i així intento eludir cada entrebanc

i em dic: endavant! endavant!

Visc en un món fosc i trist

envoltada d'ombres i malediccions

on l'amor es transforma en cendres

que intento recompondre.

Vaig conèixer un home que

quan em mirava em feia sentir

com una oreneta sobrevolant el prat.

Quan parlava amb veu profunda

feia que el meu cor dansés

en comptes de bategar

i al meu pensament només una única

frase es repetia: " És l'home que jo vull"

Ara, però, sé quina és la veritat,

només era un nen, un nen desvalgut,



un nen que necessitava la seva mare.

36
Els Reis Mags
jginer2006 | 30 Juny, 2006 15:58

Encara és molt aviat per pensar amb els Reis Mags de l’Orient. Però tot d’una m’han vingut al
cap. Per què...? molt senzill, la meva filla petita s’està mirant Harrry Potter, quan en un
determinat moment, el tiet dolentot d’en Harry diu que la màgia no existeix, a la qual cosa la
meva filla contesta: “Si que existeix, sinó com s’explica la màgia dels Reis Mags?”.

La meva filla petita va fer vuit anys al març, potser a aquesta edat la majoria de nens i nenes
tenen molt clar que els Reis Mags no existeixen però les meves filles hi creuen amb una fe
cega. La gran, que té deu anys, per sorprenent que sembli, encara s’ho creu.

Aquest Nadal vàrem provar de dir li ho, que tot era mentida, malgrat que aquesta afirmació ja
l’havia sentit repetides vegades entre els companys de l’escola, va refusar, amb els ulls plens de
llàgrimes, la nostra confessió. Jo no podia parar de riure, amb els ulls plens de llàgrimes per
l’emoció. Al cap i a la fi les olles se semblen a les cassoles, si no del mig de les vores, quan jo
era petita em va passar exactament el mateix, imagino com tants altres nens i nenes. Ho
recordo com un dels grans tràngols de la meva vida, es clar que n’hi hagut d’altres molt més
grans, però ara intento enfocar-ho des del punt de vista d’un nen o nena. Les meves filles mig
any abans que arribin els Reis ja es posen pesades pensant en els regals, sovint penso que el
que els fa més il·lusió en si no és el regal, si no el fet que aquest regals els porten uns homes
misteriosos i màgics que no es deixen veure quan els deixen, i que estan a tots els pobles
simultàniament, cosa que és inexplicable des del seu punt de vista.

Hi ha nens i nenes , em sembla a mi, que els fa una certa alegria descobrir l’engany dels Reis ,
se senten com si haguessin atrapat als pares in fraganti amb una mentida, llavors, es clar, els
falta temps per anar-ho a xerrar als altres. No és el cas de les meves filles

Repetides vegades em pregunto de què serveix aquest engany, per què donem una il·lusió que
desprès prenem sense cap classe de contemplació. La resposta que moltes vegades trobo a
aquesta pregunta és que els adults som uns egoistes, la única intenció en l’engany, no és
pensant amb els petits, si no em nosaltres mateixos, volem tornar a viure la nostra il·lusió a


través de la seva il·lusió, i desprès... el desengany.

Pensar que la meva filla gran es resisteix a deixar de creure amb els reis, i que dintre d’un parell
d’anys estarà a la pubertat i que dintre d’un parell d’anys més serà una adolescent i..., tot això
suposa deixar enrera la innocència d’un infant, la ingenuïtat amb que es creuen tot el que els
diu. I de nou perdre de vista quan jo era xiqueta, deixaré de veurem a través de les meves filles,
perdre de vista aquells grans moments que van suposar ser petita. Això penso que deu passar-li
a molta gent, sempre i quan s’hagi tingut una infantesa feliç.

l
28
MIratge
jginer2006 | 28 Juny, 2006 19:08

Avui he mirat cap l' horitzó,

hi he vist dos arbres en un hivern perpetu,

O potser, el que he vist era un simple

emmirallament del meu pensament?

38
Jo no sóc jo
jginer2006 | 28 Juny, 2006 07:48

Jo no sóc jo quan vaig pel carrer

i res del que veig m'agrada.

Jo no sóc jo quan no puc riure

amb els que m'estimen.


Jo no sóc jo quan no m'emociona

la cançó d'un nen.

Jo no sóc jo quan no m'esborrono

en passar-me la mort pel costat.

Jo no sóc jo quan oprimeixo

les paraules que vull dir i no dic.

Jo no sóc jo quan deixo de recordar

es que eren part de mi i ja no hi són.

Jo no sóc jo quan nego la veritat

i converso amb la mentida.

Jo no sóc jo quan tant sovint

no sóc jo.

32
Per què esperar?
jginer2006 | 27 Juny, 2006 08:27

Ara una línia vermella em frega, al final em travessarà i no em caurà ni una gota de sang.
Només en cal esperar.

No puc decidir ni actuar sobre el que no veig, quin neguit em produeix això. No puc lluitar contra
el invisible. Només em queda esperar.

Tants pocs camins i tants alhora que no sé quin triar. Potser és que no hi ha camí, no hi ha res a


triar. Simplement he d'esperar.

Intento empassar-me les llàgrimes fins que, de tantes com en tinc, les expulso abans que
m'ennueguin. Mentrestant les faig esperar.

Intento enganyar-me una i mil vegades, faig com tothom o com una gran part de la humanitat,
perquè jo també sóc humana. M'enganyo mentre espero el gran moment, que no sé si arribarà
aviat o tard. Sigui com sigui, quan arriba mai s'ha d'esperar.

I ara a mi en manquen les forces per seguir escrivint, per seguir parlant, per seguir fent res de
res perquè jo no en sé d'esperar.

45
Coses que passen
jginer2006 | 22 Juny, 2006 07:18

Coses que passen pel

desencant des de la regència,

un embussament que cal afrontar,

desmuntar per avaluar la debilitat.

Coses pròpies per arxivar amb compressor,

per claudicar per sobre del rebel,

amagar-se a l'exili improductiu,

des del pendent punxant..

Coses per encrespar-se resignat,

esperonar l'embalatge capritxós


d'un planyívol camí amb balandreig,

un guany dictaminat per prescripció.

Coses que passen, passen

i no paren de passar.

58
Adéu Maragall!
jginer2006 | 21 Juny, 2006 15:01

És depriment veure com totes les decisions del que passa a Catalunya es prenen a Madrid, per
què volem l’estatut si al capdavall de tot, qui té l’última paraula són aquestos de Madrid?
M’esborrono al pensar que a Catalunya hi pugui haver mai un president anomenat Montilla, el
Molt Honorable President Montilla! Un personatge tant gris, tant mediocre. Per què al partit
Socialista Català no li diuen clarament el nom que li pertoca? (Partido Socialista Obrero
Español, per si hi ha algú que no li queda clar)

50
La Batalla del pont de Goi
jginer2006 | 20 Juny, 2006 06:24

Es veu que durant la batalla del pont de Goi, a Valls, que va tenir lloc el 25 de febrer el 1809, al
molí que hi havia allí hi havia uns avantpassats meus que en feien de masovers, la dona estava
prenyada i tenien una filla – la meva mare en cap moment m’ha sabut precisar de quina edat,
més o menys -, el cert que les coses anaven mal dades i van decidir amagar a la xiqueta a dins
una bota, sembla ser que a ella no li va passar res , però la dona va ser violada per alguns
d’aquells animals francesos i aquella mateixa nit va parir tres criatures (quin espant!). Alguna
d’aquestes criatures, que van tenir un mal començament, o be la nena més gran, són el meu
rebesavi o rebesàvia, això no ho sé, caldria que ho comprovés, potser anant al registre


parroquial, que sé jo! El meu besavi, pare de la meva àvia materna, net d’aquesta família de
masovers, es deia Josep Bofarull Genius. Quan vaig estar a Paris i vaig veure el nom de Valls a
l’Arc del Triomf, que rememora totes les batalles guanyades pels francesos, em va fer una
sensació estranya, no sé, que uns avantpassats meus, un fet històric com aquesta batalla,
l’haguessin viscut tant de prop, i que ara sigui recordat amb el nom de Valls escrit sobre un
monument que veu milers de gent.

28
Silenci
jginer2006 | 20 Juny, 2006 05:19

Camines confinat a la vasta ombra dels pins,

camisa de franel·la amb quadres blancs i negres,

et veig des de la clariana grisa entre el fi plovisqueig,

ocupat buscant sense fi entre la pinassa,

indiferent a la meva mirada insistent.

M'adono, una vegada més,

que entre els nostres móns

només hi ha silenci

i tu ho negues alçant la vista del terra

i mirant-me.

S
23


dilluns 19 de juny
jginer2006 | 19 Juny, 2006 15:57

Travessar la brutícia amb creença discernible,

amb la breu i aura bufada pel canyar incommovible,

seguint passes hàbils i agosarades

pel desconegut abisme del deliri,

sense deixar que cap fum em deturi.

49
Escriure perquè si
jginer2006 | 16 Juny, 2006 12:15

Parlar no és escriure. A mi sempre em diuen: “Es que hablas muy de prisa, y no te entiendo”.
Ho diuen per dir, perquè el que els explico no els interessa per a res, per el pur plaer de dir
quelcom, no poden estar callats, és demanar l’impossible. Bé, com sempre me’n vaig del tema,
és inevitable, ara ja no sé ben bé que volia dir. Escriure no és parlar ( això és una obvietat!),
escriure a mi em costa un ou, primer escric, desprès he de passar el corrector, perquè una va
acabar el COU amb el castellà (español) aprovat per caritat, per culpa de les faltes, sí, sí, el
castellà perquè la única llengua que vaig fer escrita a l’escola va ser francès i castellà, de parlar-
les poc, això també cal dir-ho. En canvi el català el parlo tant com vull ( ha, ha.... quin fart de
riure!). Bé, com deia escriure no és el mateix que parlar o... potser ho he dit a l’inrevés, és igual,
suposo que és equivalent. Quan parlo sembla que tot està ben dit , el subjecte està al seu lloc,
també el verb i els complements, però quan escric, renoi!, que si aquesta frase ara no s’entén,
que ara no sé si va amb b alta o amb v, que si aquesta paraula no és prou catalana... “venga”
agafa el diccionari i comprova-ho (sort d’internet que té de tot), vaja que per escriure quatre
ratlles m’estic un futimer de temps. I jo sóc tant xula que quan em diuen: “És que no se com
escriure-ho”, tinc la barra de dir-los, doncs escriu-ho igual com m’ho expliques a mi. Per què em
prenc la molèstia de fer quelcom que em costa tant? deu ser pur masoquisme o sentit de
l’obligació? Potse per no quedar-me rovellada. En realitat sóc com els meus alumnes, no sóc
capaç de llegir tres línies seguides d’escriptura, deu ser per culpa de la vista cansada i que no


sé mai on paren les meves ulleres? Afortunadament encara sóc capaç, fins un cert punt,
d’entendre el que llegeixo, cosa que normalment no els passa als meus alumnes, als exàmens
m’he de col·locar al seu costat i fer traducció simultània, d’escrit (visual?) a sonor, i llavors, si
saben la resposta, es clar, intenten escriure-la, que la saben però no saben com escriure-la.
Més tard, jo, que tinc les meves dificultats per llegir ( una mandra intel·lectual inexplicable!) he
d’intentar desxifrar el que hi diu, sovint he d’imaginar el final de les frases inacabades –“però si
tu ja saps que vull dir”-, corregir les faltes d’ortografia que conec, i això trenta vegades seguides
per grup – de tant en tant me n’enduc una grata sorpresa, això, molt de tant en tant - . En fi, que
escriure és molt difícil, jo el que necessito és un programa que a mida que vaig xerrant vagi
escrivint, a veure que xurro sortiria? Aquí en aquest blocs veig alguns que escriuen, tant
fàcilment, a pèl, uns post que jo sóc incapaç de llegir, perquè cada cop em costa més de llegir.
A vegades em dic, has d’intentar ser més culta i llegir, així quan estiguis amb desconeguts
tindràs alguna cosa de que parlar, perquè les meves converses només es limiten a coses
domèstiques, que si he d’anar a comprar, que si em fan falta unes sabates..., a coses
relacionades amb la informàtica, i es clar, segons amb qui topes aquesta conversa, que a mi
m’agrada tant, pot ser molt avorrida, vaja, que la meva incultura fa que tingui poques coses de
que parlar. A mi en realitat m’agrada parlar per parlar, parlar per no dir res, com a la majoria de
gent, és quan més bé m’ho passo.

I “lo” d’escriure és una complicació per la majoria de mortals, sinó ho podria explicar la meva
àvia, que no sabia ni escriure ni llegir, als vuit anys ha estava treballant a la fàbrica, de contar en
canvi en sabia molt, que la pela és la pela.

Uf! Potser que pari d’escriure, total per no dir res. I és que quan m’hi poso no veig el moment
d’acabar, i això per no dir res.

42
poca cosa
jginer2006 | 16 Juny, 2006 07:14

Tinc poca estona per dir res. Aviat començarà l’activitat i s’acabarà la tranquil·litat I qui en vol de
tranquil·litat? Estava llegint les neures d’un pobre desgraciat que sospirava per la seva dona, i
es clar, des de fora és molt fàcil, si no val la pena capficar-s’hi!, més val buscar-ne alguna altre,
sempre hi ha algú altre. La merda com més la remenes més pudor far, això és ben cert!



Això ho dic des del punt de vista d’algú que no té problemes( ha ha!). Sinó a fruir dels moments
llargs de silenci rera silenci, de converses en solitari, d’alegries sense compartir...

Uf! Ara que em començava a inspirar he d’anar a preparar l’esmorzar a les nenes!

24
Desig
jginer2006 | 13 Juny, 2006 18:16

Darrera una barricada hi ha fusells

d' incerta batalla.

Crema el ble sense flama en tèrbol aire,

El sofriment bat la defensa

i arrasa la fortalesa.

Brolla el desig, d'expressar,

de desprendre's, de deixar-se.

Encara que el temor a la nuesa

empenyora l'anhel de mostrar-se.

32
Pobre papallona!
jginer2006 | 07 Juny, 2006 18:08



Quan corria de pressa cap a les golfes m’he topat sobtadament amb una papallona bruna i
de taques grogues, anàvem en sentit contrari, ella cap a la llum i jo cap a les escales que pugen
a les golfes. Ara és la meva presonera i lluita contra una paret de vidre que la separa de la
llibertat, la finestra és tancada, amb el seu desesper aleteja incessant i intenta escapar, gasta
energies inútilment. I jo que faig mentrestant, torno a corre cap el pis de baix per anar a buscar
la màquina de fer fotos, la vull fotografiar, encara que sigui a costa de fer-la patir i desprès de
fotografiar-la corro cap l’ordenador, “enxufo” la màquina i començo a escriure totes aquestes
beneiteries, mentre tinc una sèrie de dubtes sobre el meu tarannà. Potser seria millor deixar que
la papallona aprofités les seves últimes hores estant i fent el que vulgui, però no, això no pot
ser, sempre hi ha algú o alguna cosa que està per sobre, que obstaculitza i priva de la llibertat,
algú o alguna cosa que impedeix que les coses esdevinguin com llur naturalesa els demana. I
ara, com jo no sóc ningú per interferir a la vida de ningú, corro una altra vegada amunt per tal
d’obrir la finestra i permetre a la papallona que vagi on vulgui a fer el que hagi de fer... Ja no
batia les ales quan he arribat, estava recolzada sobre el vidre. Pobreta, ja havia perdut
l’esperança. Semblava contenta quan a sortit.

36
abril del 85
jginer2006 | 07 Juny, 2006 17:44

El mar amb les onades del temps

Esborrarà l'últim vestigi del teu amor,

i per ventura al capvespre

l'oblit es tornarà més cruel.

Quin podrà ser el meu destí,

sense el teu esguard?

Els camins seran molts i el mateixos

però tan vells i gastats,


que no gosaré a cercar-los.

Digues llavors, qui seràs tu

i com t'hauré de trobar,

si els planetes encara seguiran

en la mateixa disposició,

o be si un Déu diví els haurà canviat.

44
Gens encertada
jginer2006 | 06 Juny, 2006 18:51

De tant en tant poso la cullerada, no sé de què, però li poso. Quan me n'adono del que he fet
corro i m'amago sota la primera pedra que trobo i em vaig repetint, què has fet? què has fet?
Caic en una mena de bogeria, intento rebobinar per tal de canviar tot el que ha succeït pel que
hauria d'haver passat realment, massa tard, el passat ha escapat al meu control i de rebot el
meu present, perquè ha quedat totalment condicionat pel passat, temo que el futur correrà la
mateixa sort.
39
flix maig del 87
jginer2006 | 06 Juny, 2006 17:41

S'obre la porta a antigues tenebres.

La lluna traspua en algun racó amagat.

La mateixa quimera de sempre

no em deixa veure-hi clar.


Les hores passen i traspassen,

a vegades lentes, d'altres ràpides.

Jo sóc la mateixa, però no ho sóc,

perquè el vestit és el que importa.

Sóc tendra als teus desigs,

sóc el vi, sóc el pa,

la roba que fas servir,

sóc el que vulguis que sigui.

38
dinou de maig del 87
jginer2006 | 06 Juny, 2006 17:33

El gotejar lent de les hores,

entre finestres i cadires,

consumeixen el feble alè

de les notes disperses.

Emmudeixen el murmuri

melodiós del riu,

la seva clara transparència.


En un transcórrer tranquil,

el riu mou les seves aigües avall,

fins a trobar-se

amb la immensitat del mar;

al seu pas, els arbres, arbustos i muntanyes

s'hi emmirallen com en un somni inassolible.

El seu verd despertar

entre la diàfana boirina

esborra la olor dels papers,

dels crits i cops pels corredors

foscos i freds.

Torna el dolor al pit, el vent

les pors i la tristesa,

tanta tristesa que no sé desfer-me'n.

49
Nit Tranquil·la
jginer2006 | 06 Juny, 2006 15:32

Anit tornava quan la nit

encara no era negra sinó blava,



de palla esblaimada amalgamada.

Una més una per banda enfilades,

llargues columnes de dits verds

llançant a les ombres daurat resplendor.

Nit càlida, nit tranquil·la, nit clara,

Nit que abraona en blau el traçat fosc

inundat per vacil·lants pampallugues roges.

Anit mentre tornava

la clara fosca m'encerclava

i què esplèndida llambrejava.

Era anit mentre tornava

que la nit m'estimava

36
Sí i no?
jginer2006 | 05 Juny, 2006 15:20

Quines poques ganes de dir res que tinc. Encara que jo votaré que no, perqué així, en el cas
que sortís que no ( això no passarà!), ens tocarem els cullons ben tocats, tant si en tenim com si
no, i sinó també en els tocarem. A més, com sóc profundament idiota votaré que no. Au!

38


Homes que borden massa
jginer2006 | 02 Juny, 2006 20:48

Què ho deu fer que algun home concret quan es dirigeix a mi, només ho fa per bordar-me? El
més bo, és que jo no estic pel seus lladrucs, ni tinc obligació d’aguantar-los.

I

Ara és en aquell moment

que la cadernera s’atura

a la branca del pi,

refila a cor que vols,

t’omple fins l’últim fil

i se’n va.

II

Em miro i veig el gris,

tanco els ulls i veig el gris.

S'ha marcit la màgia

tant breument com va néixer.

III

Qui lloarà els meus encants,

si van fugir?

On retrobar el goig


que es va esvair?

38
coses mal fetes
jginer2006 | 02 Juny, 2006 14:58

Estic trista i decebuda, “lo” pitjor són els companys que et trepitgen a la més mínima, si és que
et deixes trepitjar com jo. Tothom escombra cap a la seva escala sense pensar si provoquen
cap classe de perjudici als altres. En fi, no cal esperar res bo de la meva feina. Penso que
tampoc val la pena que m’hi esforci en fer les coses ben fetes.

Ningú coneix a ningú,

Som illes en un desert de persones.

Les paraules són un joc,

el pensament és un joc,

un joc de vida,

un joc d’amor,

un joc de mort,

un joc, un joc, un joc...

Tu ets el meu joc.

No puc dir res,

no puc fer res ,

potser aviat


traspassaré els murs

de la carn cap a Déu,

cap el no res...

qui ho sap?

43
CAP DESIG
jginer2006 | 01 Juny, 2006 19:16

Ets company dissemblant

que sense raons estranyes,

m’il·lumina,

foragita la monotonia.

No a l’amor,

no als jocs,

no a les mirades.

Només sentiments,

sense desig ni espera.

Només distància...,

sense espera.



El meu goig no és el teu goig,

quan jo m’espero tu te’n vas,

perquè res és com ha de ser,

i el contrari del que volem

és el que tenim.

Per raons gens estranyes

no puc deixar de parlar-te,

això no és un joc,

són sentiments,

els meus sentiments,

sense desig,

sense espera.

38
El dia promet
jginer2006 | 01 Juny, 2006 12:41

Avui m’he reincorporat desprès de quinze dies de baixa, es veu que m’han trobat a faltar. Jo a
ells no, els ho confessat sense cap classe de reserva, per què dir mentides?

Quasi havia oblidat els seu tics, “ puc sortir un moment a...”, per què no juguem a un joc, avui
que és... “, i ja em veig jugant! , “podem anar a parlar amb tal professor que està...”, i vinga ,
cops de cadira, crits, el mòbil que sona...



L’aire cau,

vibren els crits,

s’alça la noia

Què bé!

un instant de silenci!

Estàs mort, mort...

Calitja a fora,

rialles a dins.

Qui és la puta?

Qui és l’assassí?

Mata l’assassí i

mora la puta.

35
I els del centre quan deixaran de fer la guitza?
jginer2006 | 01 Juny, 2006 12:03

Que se'n vagi Iberia, que voli ben lluny i deixi de tocar els collons, que un altra està eperant per
ocupar el seu lloc.

40
Ara cal educar
jginer2006 | 31 Maig, 2006 16:14


les coses

Recommended

Recommended

More Related Content

Viewers also liked

Viewers also liked (15)

les coses