Parcial gòtic dedicat a l'escultura exempta i en relleu

1. TEMA 5 (c).- L’ART GÒTIC.
ESCULTURA
Salvador Vila Esteve
Història de l’Art
2n de Batxillerat

2. 5.- L’ESCULTURA GÒTICA.
5.1.- Característiques generals.
5.2.- Evolució de l’escultura gòtica.

3. 5.1.- Característiques generals (I).
Doble funció: decorativa i didàctica o adoctrinadora, a més de ser objecte de culte (devocionals)
Temàtica
Destaca encara la temàtica religiosa, però a la preponderància de Déu i Crist
i el Judici Final del romànic, s’afegeix una major presència dels temes
relacionats amb la Verge Maria i de les vides de sants (hagiografies), així
com els animals fantàstics i temes més mundans de les gàrgoles
Als temes religiosos se n’afegeixen altres de profans, especialment
als sepulcres, amb la representació del rei, noble o burgès mort
Tècnica: fonamentalment la talla, però amb una major profunditat i detall que en el romànic
Materials: destaquen les escultures en pedra, en algunes ocasions
en marbre o alabastre, però també les escultures en fusta
Normalment estaven policromades

4. 5.1.- Característiques generals (II).
La portalada gòtica: continua sent el principal lloc per situar decoració escultòrica,
amb el tema principal al timpà i dividit en registres o pisos, arquivoltes i llinda
amb xicotetes figures i estàtues adossades als brancals i al mainell
Es manté el lligam i subordinació de l’escultura a l’arquitectura, però lentament l’escultura
es va independitzant del marc arquitectònic: estàtues adossades, major importància
de l’escultura exempta, sepulcres, imatges devocionals,...
En la tipologia trobem una escultura més abundant en què continuen destacant els
relleus i la decoració de les portalades, però també a la resta de la façana i a l’interior
(retaules, púlpit, cadires del cor, sepulcres, escultures devocionals exemptes,...)
La decoració escultòrica als capitells queda reduïda a motius vegetals, si apareix
L’irrealisme romànic deixa pas a una recerca de la representació de la realitat,
un major realisme que culminarà al segle XV amb la reaparició dels retrats (sepulcres)

5. 5.1.- Característiques generals (III).
La principal característica és la tendència al naturalisme i la humanització
S’inspiren en les formes sensibles de la natura, accessibles a tots
(la natura com a reflex de la divinitat del discurs escolàstic)
Estilització i arrodoniment de les línies
Es plasma la bellesa física, però des de la dimensió espiritual
Es busca plasmar el moviment de forma elegant
Sentit narratiu: s’estableix relació entre els diferents personatges,
amb gestos i rostres més naturals, actituds, postures, mirades,...
Preocupació per l’expressió: es connecta amb l’espectador a
través de l’expressió dels sentiments, ja siga de dolor,
compassió, benestar o amor, arribant-se al preciosisme i al detall
Hi ha un interès per representar el volum dels personatges
(anatomia) i per la relació entre el color i la llum
Tractament més natural i realista dels ropatges i el seu volum,
amb plecs més abundant i una major sensació de pes i moviment
Es plasma sobretot en l’escultura devocional exempta: el Crucificat es representa
patint (com a home) i amb tres claus i la Verge i el Nen deixen de ser frontals,
s’inclinen l’un cap a l’altre, es miren, dialoguen i mostren el seu amor (humanització)

6. 5.2.- Evolució de l’escultura gòtica.
5.2.1.- El protogòtic de la segona meitat del segle XII (fins 1220).
5.2.2.- El gòtic clàssic (segle XIII).
5.2.3.- El segle XIV (estil internacional).
5.2.4.- El segle XV (i principis del XVI).

7. 5.2.1.- El protogòtic de la segona meitat
del segle XII (fins 1220).
Es mantenen encara la temàtica i característiques generals de l’escultura romànica,
però comença a canviar l’expressivitat dels personatges, amb un incipient naturalisme
(Pórtico de la Gloria de Santiago i Pòrtic Reial de Chartres)

8. 5.2.2.- El gòtic clàssic (segle XIII).
Es busca la bellesa serena d’un naturalisme idealitzat que es fa patent
en els rostres i gestos dels personatges i la relació entre ells
L’escultura continua subordinada i lligada al marc arquitectònic, encara que
les estàtues-columna comencen a independitzar-se als brancals i trencallums
Els plecs de la roba es fan més senzills i naturals
Es crea el model de rostre triangular gòtic (segles XIII-XIV):
mentó agut, ulls rasgats i expressió somrient
Entre els temes destaca la proliferació de les representacions de la Verge i les vides de sants
A França cal destacar els pòrtics d’Amiens i Reims
A Castella trobem la Porta del Sarmental de Burgos i
la porta de la catedral de Lleó, amb la Verge Blanca

9. Pòrtic Nord de Chartres (1210-20)

10. Portalada principal de la catedral d’Amiens (segle XIII)

11. Porta Daurada de la catedral d’Amiens (segle XIII)

12. Pòrtic catedral de Reims (1230-60): Anunciació i Visitació

13. Pòrtic Judici Final de la catedral de Reims (segle XIII)

14. Porta del Sarmental de la catedral de Burgos (cap al 1240)

15. Portalada Judici Final de Lleó (1250-75)

16. 5.2.3.- El segle XIV (estil internacional).
Les figures s’allarguen i s’amaneren, descrivint corbes i contracorbes,
i els plecs es compliquen formant sinuoses corbes
L’escultura aconsegueix ja una major independència de l’arquitectura: es deslliga del marc,
i cobren més importància el retaule, els sepulcres i l’escultura exempta (no tanta com al XV)
Entre els exemples d’escultura exempta cal destacar l’obra de Jaume Cascalls
(especialment el “sant Carlemany” o Pere el Cerimoniós, així com els sepulcres)
A finals del segle destaca l’escola de Borgonya, amb Claus Sluter al cap, qui torna
a un naturalisme que arriba al patetisme i un realisme que el porta a realitzar
autèntics retrats (Pou de Moisés i sepulcre de Felip l’Atrevit)
L’escultura italiana va per altra banda: es deslliga de l’arquitectura i té un
llenguatge expressiu molt més ric, realista i naturalista, inspirat en l’antiguitat
clàssica i l’art bizantí, que ja avança el que serà el renaixement del XV
(obres de Nicola i Giovanni Pisano i d’Andrea Pisano)

17. Pere el Cerimoniós, conegut també com Sant Carlemany
(Jaume Cascalls, mitjans segle XIV)

18. Sepulcre de Felip l’Atrevit (Claus Sluter, 1385-89)

19. Verge amb el Nen (Claus Sluter, 1391)

20. El Pou de Moisès (1395-1403)

21. Púlpit del baptisteri de Siena (Nicola i Giovanni Pisano, 1265-68)

22. Púlpit del baptisteri de Sant’Andrea (Giovanni Pisano, cap al 1300)

23. Porta sud del baptisteri de Florència: vida de sant Joan Baptista
(Andrea Pisano, mitjan s. XIV)

24. 5.2.4.- El segle XV (i principis del XVI).
Al segle XV es recupera un major naturalisme i realisme (individualització dels
rostres, arribant al retrat) i la major abundància d’elements decoratius
L’escultura ja és autònoma de l’arquitectura
En el relleu apareixen els paisatges com a fons, amb
un major realisme i mirant de representar la perspectiva
Abunden les escultures de reis, burgesos i aristòcrates
Proliferen els retaules escultòrics de caràcter monumental,
les imatges de devoció exemptes i els sepulcres
Destacarà especialment aquesta escultura en Flandes, Castella (influència flamenca) i Catalunya
En Castella destaquen Sebastian de Almonacid (Doncel de Sigüenza) i Gil de Siloé
(portada del col·legi de San Gregorio de Valladolid i sepulcre de l’infant Alfons i
retaule de la Cartuja de Miraflores), a més de la Verge Blanca de Toledo
A Catalunya cal destacar a Pere Johan (Sant Jordi i
retaules de les catedrals de Tarragona i Saragossa)

25. Sant Jordi (Pere Johan, cap al 1420)

26. Verge Blanca de Toledo (segle XV?)

27. Sepulcre del Doncel de Sigüenza (Sebastián de Almonacid?, 1492)

28. Pòrtic del col·legi de San Gregorio de Valladolid (Gil de Siloé?, cap al 1490)

29. Cartuja de Miraflores (Gil de Siloé, 1489-93): retaule

30. Cartuja de Miraflores (Gil de Siloé, 1489-93):
sepulcre de Joan II i Isabel de Portugal

31. Cartuja de Miraflores (Gil de Siloé, 1486):
sepulcre de l’infant Alfons