ESCULTURA BARROCA ies montsacopa. olot
Característiques generals de l’escultura barroca <ul><li>En escultura, Roma és encara el centre creador i propagador de le...
Gian Lorenzo Bernini,   (Nàpols, 1598 - Roma, 1680) <ul><li>És el representant més genuí de l’escultura barroca, amb una p...
APOL·LO I DAFNE*. 1622-1625. Marbre, 2,43 m d’alçària   G. L. Bernini Aquest grup fou encarregat pel cardenal Scipione Bor...
DETALL DE LA NIMFA DAFNE El moment culminant del crit de la nimfa i de la súplica ardent al seu pare queda reflectit magis...
Detalls de l’obra
 
DAVID Bernini capta en aquesta obra de joventut, un marbre d'un metre i setanta centímetres d’alçada, la tensió, l’esforç ...
 
 
EL RAPTE DE PROSÈRPINA  (2’25. Galeria Borghese)
ÈXTASI DE SANTA TERESA Obra encarregada per la família Cornaro per a la capella de l’església de Santa Maria della Vittori...
Beata Ludovica Albertoni
SANTA TERESA DE ÁVILA   (1515-1582)   Vivo sin vivir en mí   Vivo sin vivir en mí,  y de tal manera espero,*  que muero po...
Personatges de la capella Cornaro Personatges contemplant l’extasi .
Altres obres al Vaticà Càtedra de Sant Pere  i Baldaquí
Escultura barroca a Europa Jardins de Versalles.  barroc a Viena. F. Girardon
L’escultura barroca a Castella i Andalusia <ul><li>Castella (la cort) i Andalusia són els focus artístics durant els segle...
<ul><li>ESCOLA CASTELLANA:  realista i dramàtica, mostrant figures quasi desagradables, d’un notable hiperealisme que busc...
GREGORIO FERNÁNDEZ,  1576-1636   .  Crist Jacent Gregorio Fernández és considerat el més gran representant de l'escola cas...
LA CARA És a la cara de Crist on l'autor assoleix la màxima expressivitat. Els cabells ressalten d'allò més gràcies a la s...
PAS DE LA PIETAT El monumental Pas de la Pietat el formen Crist moribund, la Mare de Déu, Magdalena i els dos lladres clav...
Pedro de Mena, 1628-1688  <ul><li>Format a Granada amb Alonso Cano, que s’hi acabava d'instal·lar (1652) i d’ell va aprend...
MAGDALENA PENITENT(1’65). Pedro de Mena. Valladolid Enfront del realisme gairebé patètic i dramàtic de l'escola castellana...
LA CARA És el punt que concentra la màxima expressivitat. La cara, de forma ovalada i de faccions molt suaus, fines i juve...
   SANT FRANCESC D'ASSÍS Juntament amb la Immaculada d'Alonso Cano una de les obres més transcendentals de la imatgeria b...
Tant les seves pintures com escultures, tenen  qualitats similars: monumentalitat i serenitat dels personatges que aconseg...
Altres Maria Magdalena
L’oració a l’hort de Getsemaní*. Francisco Salzillo, 1707-1783 <ul><li>A diferència dels grans autors del segle XVII, com ...
El sistema de treball de Salzillo eren els habituals en els tallers d’escultura. A partir dels esbossos (que s’han conserv...
 
 
Próxima SlideShare
Cargando en…5
×

7. escultura barroca

1.215 visualizaciones

Publicado el

Publicado en: Viajes, Tecnología
0 comentarios
0 recomendaciones
Estadísticas
Notas
  • Sé el primero en comentar

  • Sé el primero en recomendar esto

Sin descargas
Visualizaciones
Visualizaciones totales
1.215
En SlideShare
0
De insertados
0
Número de insertados
2
Acciones
Compartido
0
Descargas
13
Comentarios
0
Recomendaciones
0
Insertados 0
No insertados

No hay notas en la diapositiva.

7. escultura barroca

  1. 1. ESCULTURA BARROCA ies montsacopa. olot
  2. 2. Característiques generals de l’escultura barroca <ul><li>En escultura, Roma és encara el centre creador i propagador de les formes barroques, però paulatinament anirà cedint el pas a d’altres ciutats italianes i també, sobretot a París. </li></ul><ul><li>TRETS GENERALS </li></ul><ul><li>El naturalisme, és a dir l'expressió dels sentiments i passions de l’ànim a serà una de les principals característiques de l’escultura barroca. </li></ul><ul><li> TEMA : La seva missió propagandística de la fe catòlica farà que el tema més abundant sigui el religiós. Tot i que el tema humà i heroic serà molt present en l’escultura funerària; els temes al·legòrics predominaran en les fonts monumentals que embellien les ciutats i els palaus, on també s’hi troba el tema mitològic. </li></ul><ul><li>COMPOSICIÓ : la tendència al moviment projecta les formes cap enfora; els moviments de l’anima s'exterioritzen com els del cos: per això hi ha draps que suren a l’aire, composició en aspa (X) i una forta gesticulació de mans i braços. L’escena capta el moment de més moviment, d’intensitat dramàtica, amb una exagerada escenografia. </li></ul><ul><li>Es prefereix la composició serpentinata : el cos humà captat en moviment en espiral, en rotació. </li></ul><ul><li>IL·LUMINACIÓ . Tot plegat mostra violents jocs de llum i ombres, amb els vestits, els cabells, ... </li></ul><ul><li>MATERIAL : s’empra el bronze i el marbre amb una habilitat tal que aconsegueixen gran qualitat de textures de la carn, les teles, els cabells, ... </li></ul>
  3. 3. Gian Lorenzo Bernini, (Nàpols, 1598 - Roma, 1680) <ul><li>És el representant més genuí de l’escultura barroca, amb una producció molt extensa i d’enormes facultats imaginatives i tècniques. </li></ul><ul><li>Les seves obres quasi que es podrien qualificar de virtuoses, amb fortes influències hel·lenístiques pel seu sentit tràgic, expressiu i dinàmic. </li></ul><ul><li>Les seves tipologies són molt variades: grups escultòrics, bustos retratístics, tombes, fonts monumentals, monuments eqüestres, ... </li></ul><ul><li>A partir de 1625 la seva obra queda lligada a Roma i l’església: Baldaquí de Sant Pere, monuments funeraris de papes, font del tritó, font dels Quatre rius,... </li></ul><ul><li>El tema de l'arravatament místic el plasma en l'èxtasi de santa Teresa o en la Beata Ludovica Albertoni. </li></ul><ul><li>El retrat berninià està ple de vida i naturalisme </li></ul>
  4. 4. APOL·LO I DAFNE*. 1622-1625. Marbre, 2,43 m d’alçària G. L. Bernini Aquest grup fou encarregat pel cardenal Scipione Borghese, que també li encarregà el David. Bernini parteix del mite narrat en el llibre primer de les Metamorfosis d’Ovidi on hi explica l'amor del déu Apol·lo per la nimfa Dafne. Apol·lo s’enamora de la bella nimfa i la persegueix. Dafne demana al seu pare Peneu, que la deslliuri del déu i el pare li permet que es converteixi en llorer. El moment culminant té lloc quan Apol·lo està a punt d ’agafar la jove. El déu li va dir: &quot;Ja que no pots ésser muller meva, almenys seràs el meu arbre. Sempre ornaràs els meus cabells, la meva cítara, oh llorer, i els meus buiracs. Tu acompanyaràs els cabdills llatins quan cantin el triomf... Com que la teva testa és sempre jove, sempre portarà la glòria d’un fullatge perenne&quot;.
  5. 5. DETALL DE LA NIMFA DAFNE El moment culminant del crit de la nimfa i de la súplica ardent al seu pare queda reflectit magistralment en el rostre de la jove: «Els vents despullaven el seu cos; l’alè del déu que li venia a l’encontre feia vibrar els vestits i l’oreig lleu s’emportava endarrere els seus cabells. La fugida acreix la seva bellesa... Perdudes les forces, ella va empal·lidir i, vençuda pel treball de la ràpida fuga, suplica a Peneu, el seu pare: &quot;Porta’m ajut, oh pare. Si els rius teniu voluntat divina, destrueix amb un canvi la bellesa amb què massa m’he complagut».
  6. 6. Detalls de l’obra
  7. 8. DAVID Bernini capta en aquesta obra de joventut, un marbre d'un metre i setanta centímetres d’alçada, la tensió, l’esforç i la concentració del personatge bíblic en el precís moment de llançar la pedra contra Goliat. A diferència de les representacions anteriors del personatge degudes a autors com ara Verrocchio, Donatello o Miquel Àngel, Bernini paralitza l’acció en el moment àlgid de l’acció i tota la força atlètica del personatge es concentra en el rostre i en la tensió i la torsió del cos, que forma una espiral. La teatralitat de l’escena apropa, novament, a les pintures del mestre del barroc italià Caravaggio.
  8. 11. EL RAPTE DE PROSÈRPINA (2’25. Galeria Borghese)
  9. 12. ÈXTASI DE SANTA TERESA Obra encarregada per la família Cornaro per a la capella de l’església de Santa Maria della Vittoria, de Roma, Bernini hi plasma l'experiència mística de la santa d'Àvila relatada en la seva autobiografia (Libro de la vida): ulls tancats i en trànsit, peus i mans defallits, llavis mig oberts i una sensació joiosa i sofrent alhora. El cos sembla que floti damunt la materialitat de l'hàbit. En contrast amb aquesta descripció, l’àngel, com si es tractés de la reencarnació d’Apol·lo, es presenta actiu llançant el dard de l’amor diví amb un somriure irònic propi de Cupido. Bernini opta per una composició en forma de X que fa una gran sensació d’inestabilitat produïda per la manca de repòs dels personatges, sospesos enlaire, representació típica de l’estètica barroca. &quot;Veíale en las manos un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces, y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo, y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios.&quot;
  10. 13. Beata Ludovica Albertoni
  11. 14. SANTA TERESA DE ÁVILA (1515-1582) Vivo sin vivir en mí Vivo sin vivir en mí, y de tal manera espero,* que muero porque no muero. Vivo ya fuera de mí después que muero de amor; porque vivo en el Señor, que me quiso para sí; cuando el corazón le di puse en él este letrero: que muero porque no muero. Esta divina prisión del amor con que yo vivo ha hecho a Dios mi cautivo, y libre mi corazón; y causa en mí tal pasión ver a Dios mi prisionero, que muero porque no muero. ¡Ay, qué larga es esta vida! ¡Qué duros estos destierros, esta cárcel, estos hierros en que el alma está metida ¡Sólo esperar la salida me causa dolor tan fiero, que muero porque no muero. ¡Ay, qué vida tan amarga do no se goza el Señor! Porque si es dulce el amor, no lo es la esperanza larga. Quíteme Dios esta carga, más pesada que el acero, que muero porque no muero. Sólo con la confianza vivo de que he de morir, porque muriendo, el vivir me asegura mi esperanza. Muerte do el vivir se alcanza, no te tardes, que te espero, que muero porque no muero. Mira que el amor es fuerte, vida, no me seas molesta; mira que sólo te resta, para ganarte, perderte. Venga ya la dulce muerte, el morir venga ligero, que muero porque no muero. Aquella vida de arriba es la vida verdadera; hasta que esta vida muera, no se goza estando viva. Muerte, no me seas esquiva; viva muriendo primero, que muero porque no muero. Vida, ¿qué puedo yo darle a mi Dios, que vive en mí, si no es el perderte a ti para mejor a Él gozarle? Quiero muriendo alcanzarle, pues tanto a mi Amado quiero, que muero porque no muero.
  12. 15. Personatges de la capella Cornaro Personatges contemplant l’extasi .
  13. 16. Altres obres al Vaticà Càtedra de Sant Pere i Baldaquí
  14. 17. Escultura barroca a Europa Jardins de Versalles. barroc a Viena. F. Girardon
  15. 18. L’escultura barroca a Castella i Andalusia <ul><li>Castella (la cort) i Andalusia són els focus artístics durant els segles XVII i XVIII. </li></ul><ul><li>Con s’escau a l’esperit de la Contrareforma, la temàtica principal serà la religiosa, tot i que també hi ha una petita producció a la cort, lligada, generalment a artistes estrangers, sobretot italians. </li></ul><ul><li>Les imatges, els retaules i els passos de processó, encarregats sobretot per les confraries, són les principals tipologies del barroc hispànic. (IMATGERIA) </li></ul><ul><li>El material més emprat és la fusta policromada. En els vestits i pells es fa servir la tècnica de l’estofament. </li></ul><ul><li>Algunes imatges només tenien esculpides rostre i mans, la resta era con un maniquí que anava vestit, amb rics ropatges sufragats per les famílies nobles. </li></ul>
  16. 19. <ul><li>ESCOLA CASTELLANA: realista i dramàtica, mostrant figures quasi desagradables, d’un notable hiperealisme que busca commoure profundament el fidel (espectador) </li></ul><ul><li>La figura més notable és Gregorio Fernández, l’obra del qual es caracteritza per un modelat apassionat, amb posat tensos, rostres expressius i extremadament dramàtics. De les seves figures sol brollar sang en abundància. </li></ul><ul><li>L’ESCOLA ANDALUSA és més serena i busca més la bellesa que el dramatisme. Sevilla i Granada en són els grans focus. </li></ul><ul><li>Destaquen Juan Martínez Montañés. Juan de Mesa, Alonso Cano i Pedro de Mena (ascetes). </li></ul><ul><li>L’ESCOLA MURCIANA, ja en ple segle XVIII, dins de l’àmbit del rococó i al voltant de la figura de Francisco Salzillo. Rep la influència del barroc italià (Bernini). No accentua els continguts dramàtics i s’especialitza en grups per a les processons. </li></ul>
  17. 20. GREGORIO FERNÁNDEZ, 1576-1636 . Crist Jacent Gregorio Fernández és considerat el més gran representant de l'escola castellana. Va crear imatges d'un efectisme i d'un dramatisme molt expressius que busquen impactar la sensibilitat espiritual i pietosa del catòlic fidel. Recorre a un llenguatge i a un estil directes i molt convincents, que el públic pot entendre fàcilment. Les formes realistes de les figures traspuen un gran patetisme sense caure, però, en la vulgaritat o el vessant superflu. L'impactant realisme del Crist jacent, ben allunyat de cap idealització divina, fa comprendre el caràcter humà de Crist. En aquest cos despullat que reposa, el sentiment domina la racionalitat, cosa que facilita un a fluida comunicació entre l'obra i l'espectador. Aquest nu perfecte palesa la formació clàssica de l'escultor en aquest ofici, patent en la suavitat dels relleus dels músculs o en les línies de les mòrbides cames. Sembla com si l'escultor s'hagués inspirat en un moribund o un cadàver real per representar Crist.
  18. 21. LA CARA És a la cara de Crist on l'autor assoleix la màxima expressivitat. Els cabells ressalten d'allò més gràcies a la suor, la boca oberta acaba d'exhalar el darrer sospir. Per fer més sensació de verisme, els ulls són vitris i la dentadura de pasta queda perfilada entre els llavis. Les gotes de sang que llisquen pel front i galta avall contribueixen al realisme efectista d'un Crist ben exhaust.
  19. 22. PAS DE LA PIETAT El monumental Pas de la Pietat el formen Crist moribund, la Mare de Déu, Magdalena i els dos lladres clavats a la creu. És un conjunt que es treu a processó durant la Setmana Santa. La figura central és la Mare de Déu, que, amb el cap un pèl inclinat, la boca mig oberta i la mirada i el braç amunt cap al cel, expressa el seu profund desemparament. En la posició de la mà implorant es concentra la màxima intensitat del conjunt. Aquests passos no s'han de considerar pas com a escultures amb una simple funció orna-mental, sinó que cal veure-hi un valor propi d'un espectacle, perquè enmig del carrer i en ple moviment d'avanç i de balanceig assoleixen una gran força tràgica i dramàtica. La composi-ció es fonamenta en un triangle massís. La col·locació ben encaixada del cos de Crist a la falda de la Mare és una fita renaixentista que a Espanya tindrà una gran difusió.
  20. 23. Pedro de Mena, 1628-1688 <ul><li>Format a Granada amb Alonso Cano, que s’hi acabava d'instal·lar (1652) i d’ell va aprendre nous conceptes estètics i tècnics que va anar perfeccionant, dins del corrent realista. </li></ul><ul><li>El gran prestigi assolit a la seva ciutat van arribar a d’altres indrets d’Andalusia i així li van encarregar el cadirat de cor de la catedral de Màlaga,  </li></ul><ul><li>on va desenvolupar una iconografia amb gran varietat de figures, quasi exemptes. </li></ul><ul><li>El 1662 va anar a la Cort i allà hi va fer dues de les seves obres més divulgades: San Francesc de la Catedral de Toledo i la Magdalena de la Casa Professa dels jesuïtes de Madrid. </li></ul><ul><li>Va tornar a Màlaga on va rebre una gran quantitat d'encàrrecs, el que li va fer crear un taller i a simplificar les seves obres, però sempre dins d’una gran qualitat. </li></ul>
  21. 24. MAGDALENA PENITENT(1’65). Pedro de Mena. Valladolid Enfront del realisme gairebé patètic i dramàtic de l'escola castellana, es qualifica el de l'escola andalusa de clàssic, perquè és més refinat estèticament i més equilibrat a l'hora d'expressar els sentiments. . Arran d'un viatge a la cort el 1663, De Mena va rebre l'encàrrec de la Companyia de Jesús de Madrid de realitzar una escultura que representés el personatge bíblic de Magdalena (?) tot fent penitència. Segurament es va inspirar en una Magdalena atribuïda a Gregorio Fernández (1615) per al convent de les Descalzas Reales, de Madrid. El tema és molt singular, i per bé que va tenir una certa difusió per Castella, a Andalusia, en canvi, no n'hi va haver més rèpliques que la comentada aquí. La influència castellana s'adverteix en el tema: una figura de dona jove consumida per l'aflicció que li provoquen la pena i el penediment que pateix. Dirigeix la mirada cap al crucifix que sosté amb una mà, mentre recolza l'altra sobre el pit per expressar dolor i angoixa. El material emprat és el tradicional de fusta policromada de la que obté magnífiques qualitats i textures
  22. 25. LA CARA És el punt que concentra la màxima expressivitat. La cara, de forma ovalada i de faccions molt suaus, fines i juvenils, en què es manifesta el traç llarg de la gúbia, mostra l'angoixa i la pena. Els llavis apareixen un mica secs; els ulls, enrogits pel plor; els músculs del coll, tensos; tot plegat contribueix a comunicar l'expressió sòbria del dolor sincer i del trasbals de la imatge. Per augmentar el realisme de la figura, l'autor fa servir el vidre per a ulls i llàgrimes.
  23. 26.  SANT FRANCESC D'ASSÍS Juntament amb la Immaculada d'Alonso Cano una de les obres més transcendentals de la imatgeria barroca espanyola. Reprodueix la insòlita i miraculosa posició en què van trobar el cos del sant, tema tractat ja en la pintura del Renaixement. La importància de l'escultura està en la forma com reuneix un seguit d'efectes que combinen rigor, misticisme, dramatisme i senzillesa, amb una utilització molt limitada de la policromia. També hi queda palesat el domini de Pedro de Mena en la textura dels vestits. El Sant Francesc és la representació més elaborada de l'ascètica barroca. BUST DE DOLOROSA ,  caracteritzat per un rostre d'oval delicat d'expressió afligida i emmarcat per mantell i vel de vores finíssimes, ulls de cristall, parpelles envermellides, llàgrimes galtes avall i boca petita i entreoberta, tot plegat recursos plàstics que ressalten el valor dramàtic de la peça.
  24. 27. Tant les seves pintures com escultures, tenen qualitats similars: monumentalitat i serenitat dels personatges que aconsegueixen transmetre una gran força emocional a l’espectador, des de la seva intimitat i essència espiritual, sense necessitat d’haver de recórrer a gestos exagerats.
  25. 28. Altres Maria Magdalena
  26. 29. L’oració a l’hort de Getsemaní*. Francisco Salzillo, 1707-1783 <ul><li>A diferència dels grans autors del segle XVII, com Montañés o Gregorio Fernández, Francisco Salzillo no aprofundeix en els aspectes dramàtics de les escenes, centrant-se en conceptes naturalistes i d'idealitzada bellesa que seran ja transició del final del Barroc al Rococó i al Neoclasicisme. </li></ul>
  27. 30. El sistema de treball de Salzillo eren els habituals en els tallers d’escultura. A partir dels esbossos (que s’han conservat), s’organitzava el treball en el taller, previ a la manipulació de la fusta. Després del primer dibuix, Salzillo modelava l’esbós amb argila, guix o cera. No tots els treballs culminaven en una obra final, de manera que es convertien en autèntics llibres per a aprenents i oficials del taller.

×