UNITAT 1: EL MEDI FÍSIC
D'ESPANYA I CATALUNYA
IPM / Geografia Batxillerat
Jordi Manero

En les zones amb més
muntanyes, la
construcció de vies
d’alta capacitat és més
difícil.
Les zones més turístiques són
aquelles amb un clima més
temperat, gràcies a l’acció del
mar.
Per exemple:
Relleu i clima condicionen les activitats humanes.

EL RELLEU
D'ESPANYA
El relleu és el conjunt de formes que
presenta la superfície terrestre.
El relleu és dinàmic.
La Península Ibèrica
es troba en la part
més meridional
d'Europa.

El relleu peninsular presenta
quatre trets fonamentals:
La forma massissa, donada per
l'amplada i l'extensió de les seves
costes.
L'elevada altitud mitjana (660
m), donada per l'existència d'un
extens altiplà central (¾ del
territori) i per les nombroses
serralades que hi ha.
L'altitud dificulta les
comunicacions,
l'agricultura i crea un
clima més dur.
La disposició perifèrica del
relleu peninsular, donada pels
relleus perifèrics que envolten la
meseta.
La diversitat del relleu peninsular

El relleu peninsular presenta quatre grans unitats
morfoestructurals:
La Meseta, amb les
seves muntanyes
interiors i perifèriques.
Les serralades
exteriors a la Meseta.
Dues grans
depressions.
Els relleus litorals.

La Meseta és la unitat
principal del relleu espanyol
(45% de la seva superfície)
La Meseta, les seves serralades interiors i
les vores muntanyoses.
A la Meseta s'hi poden diferenciar diverses unitats de relleu:
La submeseta nord
(travessada per la
xarxa del Duero).
La submeseta sud (formada per
dos altiplans – Tajo i Guadiana -
separats pels Monts de Toledo).
Presenta dos grans blocs:
L'antic sòcol paleozoic, que aflora a la part occidental de la
Meseta (Zamora i Salamanca) en forma de suau peneplà, que
es fa una mica més extens a Extremadura.
Les conques sedimentàries, al costat oriental de la Meseta,
que han format un relleu d'erms, camps i relleus en costa.
Les vores muntanyoses de la Meseta.
Les serralades interiors de la Meseta.

Les serralades
interiors de la Meseta.
El Sistema Central
Divideix la Meseta
pràcticament en
dues meitats.
És format per diferents serres d'altitud
important: Ayllón, Somosierra,
Guadarrama, Gredos, Gata, Serra de
l'Estrella (Portugal)….
El Sistema Central i els Monts de
Toledo són dues serralades orientades
d'est a oest. En general presenten
formes suaus i arrodonides.
Els Monts
de Toledo
Divideixen en dues parts
la Submeseta Sud.
Fan de divisòria d'aigües entre la
conca del Tajo i la del Guadiana.
Són un conjunt de serralades d'alçades modestes: els Monts de
Toledo, i les serres de Guadalupe, Montánchez i San Pedro.

Massís Galaicolleonès
Part de la Serralada Cantàbrica
Massís Asturià
Muntanya Cantàbrica
Gran part de Sierra Morena
El Sistema Ibèric El Massís
Galaico-lleonès
Comprèn Galícia, les serres de l'oest d'Astúries,
les Muntanyes de Lleó i la serra de la Cabrera i
Segundera.
Correspon a un fragment del relleu més antic de la
Península, molt erosionat.
Les vores muntanyoses
de la Meseta.
Les serralades principals que
envolten la Meseta són:

La Serradala
Cantàbrica
Forma una cadena lineal que poden dividir en:
Part occidental (Massís Asturià),
amb un relleu elevat i trencat.
Part oriental (Muntanya
Cantàbrica), amb cims més baixos.
Destaquen
els Pics
d’Europa
(2638 m).
Sierra Morena Constitueix la vora
meridional de la Meseta,
separant-la de la depressió
del Guadalquivir.

El Sistema Ibèric Limita la Meseta de
nord-oest a sud-est.
Podem
diferenciar:
El sector nord, amb serres com la
Demanda, el Moncayo o els Pics
d'Urbion, que separen la Meseta de
la Depressió de l'Ebre.
El sector sud, format per diverses serres i depressions
creuades per rius (Monts Universals, Serra de Conca,
Serra d'Albarracín, serra de Javalambre, Gúdar i
Maestrat).

Pirineus
Pirineus axials o centrals
Prepirineus
Serralades Litorals Catalanes
Serralada Prelitoral
Serralada Litoral
Serralades Bètiques
Serralada Penibètica
Serralada Subbètica
Les serralades
exteriors a la Meseta.
Pirineus
Serralada d'uns 440 km que
s'estén des del Golf de
Biscaia fins al Cap de Creus.

Els podem dividir en dos conjunts: Pirineus axials o centrals.
És on es troben les altituds més notables
(Aneto, 3404 m; Mont Perdut, 3355 m; Pica
d'Estats, 3143 m)
Les comunicacions són
difícils, i encara hi ha
restes de glaceres.
Prepirineus. Presenten una menor altitud
i unes formes més suaus.
Es divideixen en:
Depressió mitjana pirinenca.
Serralades interiors (Guara i Peña)
Serralades exteriors (Cadí, Montsec)

Serralades Litorals Catalanes
Es tracta de dues rengleres muntanyoses
paral·leles a la costa, separades per una
depressió longitudinal.
Serralada
Prelitoral.
Presenta algunes altituds
considerables (Turó de l'Home,
1706 m).
Serralada
Litoral.
Presenta un desenvolupament escàs.
Serralades Bètiques
El conformen la
Serralada Penibètica i la
Serralada Subbètica,
separades per una sèrie
de depressions.

Situada vora la costa. Trobem entre d'altres serres
Sierra Nevada (Mulhacén, 3481 m).
Serralada
Penibètica
Va pràcticament des de Gibraltar al cap de la Nau.
Les serres que destaquen són les de Cazorla,
Segura, Sagra i Mágina.
Serralada
Subbètica.

Depressions de l’Ebre i
del Guadalquivir
Les depressions de l'Ebre i el
Guadalquivir van ser ocupades pel
mar, i posteriorment esdevingueren
llacs, que es van anar reomplint amb
sediments.
Amb el temps els rius erosionaren aquests paisatges creant relleus
tabulars, valls i terrasses. Es tracta de terrenys fèrtils i relativament
plans.

Recorreguda pel riu Ebre,
queda encaixada entre els
Prepirineus, el Sistema Ibèric i
les Serralades Litorals
Catalanes.
La Depressió de l'Ebre.
Recorreguda pel riu
Guadalquivir, s'estén
entre Sierra Morena i
les Serralades
Bètiques.
La Depressió del
Guadalquivir.

Els relleus litorals
Costes atlàntiques
Costes mediterrànies
Costa cantàbrica
Costa gallega
Costa atlàntica andalusa
Andalusia i Múrcia
Golf de València
Litoral català

Costes atlàntiques
La costa
cantàbrica.
Hi predominen les formes altes i rectilínies.
Les planes i platges són escasses.
Hi ha penya-segats on les muntanyes arriben a la
costa.
Les ries del cantàbric són, en general, curtes i estretes.
Punta de
l’Estaca
de Bares Cap de Peñas
Cap d’Ajo
Cap de
Matxitxaco
Golf de
Biscaia

S'estén des de la Punta de
l'Estaca de Bares i el cap
Ortegal fins a la frontera de
Portugal.
El més característic de la
costa gallega són les ries.
La costa
gallega.
La costa atlàntica
andalusa.
Entre la frontera portuguesa i el Penyal de
Gibraltar s'estén el golf de Cadis.
Els al·luvions dels rius han constituït planades costaneres que
formen costes baixes i sorrenques, on el vent forma dunes.

Costes mediterrànies
La costa mediterrània
d’Andalusia i Múrcia.
El litoral mediterrani és constituït per
un seguit de costes baixes i rectilínies,
que formen amplis arcs separats pels
caps de Creus, Nau, Palos i Gata.
Rep el nom de costa Bètica.
S'estén des de l'estret de
Gibraltar fins al cap de la Nau.
És una costa tallada, amb camps
de dunes i albuferes (Mar Menor,
Múrcia).

El Golf de València Des del cap de la Nau fins al delta de l'Ebre
s'estén una gran plana litoral (400 km),
pràcticament sense interrupció.
S'hi alternen platges,
aiguamolls, albuferes
(València) i tómbolos
(penyal d'Ifac, Calp,
Alacant).

El litoral català
No és una costa uniforme. S'alternen deltes,
petites planes litorals, costes escarpades i
costes abruptes.

L’arxipèlag balear.
Les illes de Mallorca,
Eivissa i Formentera
són fragments emergits
de la Serralada
Subbètica.
Menorca està relacionada
amb la Serralada Litoral
Catalana.
El relleu insular.
Al nord de Mallorca destaca la Serra de Tramuntana, mentre que a
l'altra banda de la illa hi ha la Serralada de Llevant. Entre ambdues
s'estén una ampla depressió central. Als extrems d'aquesta
depressió s'obren les Badies de Palma, Alcúdia i Pollença.

Eivissa i Formentera (les Illes
Pitiüses) presenten un relleu
muntanyós i una gran plana.
A Menorca l'altitud és
escassa i destaca la plana.

L'arxipèlag de
les illes
Canàries és
volcànic,
format durant
el període
Terciari.
Forma part de la Gran Dorsal Atlàntica, de la qual emergiren una
sèrie d'illes volcàniques, com les Canàries.
Grup oriental
Grup oriental
Grup occidental
Grup occidental
L’arxipèlag
canari.

El relleu volcànic de les Canàries és molt complex (cons volcànics,
calderes, barrancs, colades de lava, penya-segats, platges...).
La formació de les illes
Canàries és un procés
continu.
El Teide (3718 m) és un volcà actiu.
Hi ha notícia històrica de gran
activitat volcànica a Lanzarote
(segle XVIII).
Les illes més properes a Àfrica (grup Oriental)
són força planes (Lanzarote i Fuerteventura).
Les del grup Occidental (Tenerife, La
Palma, La Gomera, El Hierro i Gran
Canària) són muntanyoses.

EL RELLEU DE CATALUNYA
De manera molt
simplificada, podem
destacar tres grans unitats
morfoestructuals:
Serralades litorals.
Pirineus
(Axial i Prepirineu).
Depressió central.

Hi ha dues grans planes: la de l'Empordà (que desguassa cap al mar)
i la d'Urgell (que desguassa a la fossa de l'Ebre).
Ocupa 31896 km2, només 6435 dels
quals no passen de 200 m d'altitud.
Catalunya té una configuració
muntanyosa amb un relleu trencat

En el relleu català
destaca el protagonisme
dels Pirineus.
Els Pirineus catalans ocupen
una tercera part de Catalunya.
Estan formats per dues serralades paral·leles:
- El Pirineu Axial. S'aixeca al voltant dels 3000
m (Pica d'Estats, 3143 m), amb ports de
muntanya elevats (Viella, 2424 m; Port de la
Bonaigua, 2072 m).
Els Pirineus axials són una
potent serralada alpina,
orientada d’oest a est, on
materials predominantment
primaris donen unes formes de
relleu enèrgiques, accentuades
per l’erosió glacial.

- El Prepirineu. Les seves serres s’adossen, paral·leles, a l’alta
muntanya. Presenta elevacions inferiors, que van a donar a la
Depressió Central Catalana (davallen progressivament cap al sud).
Es troba format per dues unitats:
Les serres interiors (Sant Gervàs, Boumort, Cadí, Pedraforca,
Bassegoda).
Les serres exteriors
(Montsec i Mont-roig).
Es troben separades per
algunes depressions
mitjanes, com la Conca de
Tremp.
Els prepirineus són formats per materials secundaris i terciaris,
calcaris, predominantment.

La Depressió Central
Catalana és la part
oriental de la Depressió
de l'Ebre.
Va ser ocupada pel mar (per
això trobem sediments
d'origen marí i dipòsits de sal
gemma i sals potàssiques).

És constituïda per un conjunt bastant complex de conques
d’erosió, planes i altiplans.
Destaquen
unitats
com:
La Plana de Vic, Plana del Bages, la Conca d'Òdena o
la de Barberà.
Altiplà de la Segarra.
Només al centre de la Depressió Central s‘hi estenen
grans planes argiloses (Segrià, Urgell, la Noguera).

Depressió
Prelitoral
Serralada Prelitoral
Serralada
Litoral
Mar
Mediterrani
Depressió
central
- La Serralada Interior (Prelitoral)
presenta cims importants (Montseny,
1747 m; Prades, ports de Beseit).
Per raons de proximitat en aquesta alineació s'incorporen relleus que
no li són propis, formats per materials conglomerats com Montserrat.
Les serralades litorals són una doble
serralada paral·lela a la costa, des de la
desembocadura del riu Ter fins al delta
de l'Ebre.
Entre les dues serralades s'obre un
corredor, la Depressió Prelitoral.

- La Serralada de Marina (Litoral),
suaument ondulada, no té altures
importants (Montnegre, 759 m).
Alguns dels seus
extrems
s'apropen tant a
la costa que
formes penya-
segats (Garraf).

La Serralada Transversal són una sèrie de
relleus, situats al peu dels Pirineus, que
uneixen el Prepirineu amb les carenes
litorals.
Alternen les muntanyes (Puigsacalm, serra
de Finestres, Cabrerès) amb formes
enfonsades (plana d'Olot).

Les costes catalanes són elevades en el
nord, tot i la presència de la Plana de
l'Empordà.
Costa
Brava.
Costa del Garraf. Al centre i sud trobem
la plana litoral, que
arriba al Delta de
l'Ebre.
Costa Daurada.
Aquesta plana es veu
de vegades tallades
quan la serralada
litoral arriba al mar
(Garraf).