IPM / Geografia Batxillerat
Jordi Manero
UNITAT 7:
ELS SERVEIS. EL TURISME.

Sector terciari
o de serveis
Agrupa totes les activitats econòmiques que
no produeixen béns materials.
Es reuneixen aquí totes les activitats que no
es poden incloure en els altres dos sectors.
Administració pública, serveis financers, comerç, transport,
comunicacions, activitats culturals, esport, oci, turisme, serveis
sanitaris i educatius, transmissió de la informació (ràdio, TV,
premsa, ...), assessories (advocats, publicistes, consultors, etc.)...
Podem
distingir
Terciari clàssic (que inclou els transports i les feines
més rutinàries).
Terciari banal (que inclou les activitats de més baixa
qualificació).
Terciari superior o quaternari (conjunt d'activitats
més qualificades i tecnificades i de gestió).

Característiques dels serveis
Periples
Intangibles i
immaterials
Sector
heterogeni
Producció i consum es troben
units (són impossibles
d’emmagatzemar)
Per tal de valorar
la importància del
terciari podem
considerar:
El percentatge que representa respecte del
total del PIB.
El percentatge de treballadors ocupats en el
sector respecte del total d'ocupats.
La distribució del terciari no és
homogènia. La localització es
dóna en funció de la població i
de l’activitat econòmica,
preferentment a les grans
ciutats, menys a ciutats petites i
zones rurals

INE. Enquesta de Població
Activa, comunitats i ciutats
autònomes. Serveis, 2017 (T1).
Dades % sobre total ocupats.
CCAA %
Andalucía 63,6
Aragón 64,5
Asturias, Principado de 69,9
Balears, Illes 77,3
Canarias 74,8
Cantabria 69,8
Castilla y León 64,2
Castilla la Mancha 59,4
Cataluña 67,8
Comunitat Valenciana 65,2
Extremadura 59,4
Galicia 63,6
Madrid 79,0
Murcia, Región de 60,4
Navarra 61,9
País Vasco 65,5
Rioja, La 60,5
Ceuta 79,7
Melilla 73,4
Nacional 67,6
INE. Enquesta de Població Activa,
Províncies, Serveis. Ocupats en
milers.

Implica un augment destacadíssim
de la importància del sector terciari
(augmenta el nombre de treballadors
i la seva aportació al PIB).
Les societats
desenvolupades viuen un
procés de
Terciarització econòmica.

Causes de la terciarització econòmica.
La competència entre les
empreses. Més i millors serveis
impliquen un augment de la
productivitat (serveis externs a
les empreses, auditories,
activitats estratègiques...).
La demanda internacional
de serveis, per la millora de
les comunicacions.
El creixement del turisme a
escala global.
El sector terciari acostuma a
ser un sector “refugi” en
moments de crisi.
Els canvis socioeconòmics
disparen la demanda de
serveis.
En el cas espanyol cal
destacar la construcció de
l'Estat de les autonomies i la
incorporació a la UE, que
dispara el nombre de
funcionaris.
Es relacionen amb el grau de
benestar de la població (són
un indicador de benestar i de
desenvolupament econòmic).

Canvis socials
que generen
més demanda
de serveis:
- Més nivell de renda
- Més esperança de vida
- Més taxa d'urbanització
- Desenvolupament Estat del Benestar
- Incorporació laboral de les dones (calen
serveis socials)
Atenció!, no sempre l'increment del
terciari vol dir desenvolupament
econòmic.
Als països del S de vegades hi ha
molt terciari i poca indústria (molt
treball domèstic, molt sector turístic,
molt exèrcit, molt funcionaris...).

Classificació dels serveis.
Segons la seva
aparició històrica.
Terciari tradicional.
Terciari Modern.
Terciari postindustrial
Segons la propietat
del prestatari.
Serveis públics.
Serveis privats.
Segons la freqüència
d’utilització.
Terciari banal.
Terciari especialitzat.
Segons l’activitat
desenvolupada.
Destinats a infraestructura social.
Serveis de distribució.
Serveis de producció.
Serveis de consum final.

Segons la seva aparició històrica.
Terciari tradicional. Activitats presents
tradicionalment en les relacions econòmiques i
socials: activitats administratives, militars, religioses,
comercials, ensenyament, sanitat, transport…
Terciari Modern: la seva aparició i màxim
desenvolupament coincideix amb la industrialització i
l'expansió capitalista: activitats financeres, borsa,
serveis a les empreses...
Terciari postindustrial: el seu desenvolupament és
recent i està lligat a l'aparició de noves tecnologies i
serveis molt especialitzats: informàtica,
telecomunicacions, consultories...

Segons la propietat del prestatari.
Serveis públics: el servei
el presten organismes
públics, que tenen un
objectiu social (sanitat,
ensenyament...).
Serveis privats: la prestació la
realitzen empreses privades,
amb l'objectiu d'aconseguir el
màxim benefici econòmic
(comerç, transport, turisme...)
Segons la freqüència d’utilització.
Terciari Banal o Ubicu: el
seu ús és molt freqüent. La
seva distribució territorial
és molt generalitzada
(comerç al detall).
Terciari Anòmal o Especialitzat:
el seu ús és menys freqüent.
Localització més concreta, prop
de la demanda, normalment en
grans ciutats (serveis a
empreses).

Segons l’activitat desenvolupada.
Destinats a infraestructura social. Cobreixen les necessitats
bàsiques de la població, són el marc institucional de l’Estat, per
això majoritàriament són públics (administració pública,
educació, justícia, seguretat social, sanitat ...).
Serveis de distribució, per tal d'assegurar la distribució, els
fluxes (transports, telecomunicacions, comerç al major,
intermediació de la distribució ...).
Serveis de producció, adreçats a empreses, base per al
desenvolupament de les activitats econòmiques (banca,
finances, neteja, investigació, màrqueting, relacions públiques,
assessorament ...).
Serveis de consum final, destinats als consumidors.
Cobreixen les necessitats no bàsiques de la població (comerç
al detall, hosteleria, reparació, serveis personals ...).

En els països desenvolupats les
activitats terciàries han anat
creixent. Són el sector econòmic
que ocupa la major part de la
població activa.
En els països subdesenvolupats
hi ha poca activitat terciària
productiva i una clara hipertrofia
del sector públic.
Localització dels serveis.
A escala mundial.
A escala estatal.
La ubicació acostuma a
situar-se prop de la
demanda (zones més
poblades, amb intensa
activitat econòmica).
Poca presència
en les zones
poc poblades
(món rural).
Realitat molt més
destacada en els
països pobres

La localització ve determinada pel tipus de servei del qual tractem.
A escala intraurbana.
El comerç minorista especialitzat (tèxtil, calçat...) o altres
serveis “generalistes” (dentistes, advocats, administració
pública...) tenen tendència a situar-se en el centre urbà.
Els serveis “superiors”, com els directius, tenen també
tendència a situar-se en la part més prestigiosa de la ciutat
(centre i eixamples)
Altres serveis cerquen localitzacions perifèriques, com
aquells que necessiten molt espai, aquells que es destinen a
les empreses localitzades en polígons industrials o aquells
que abasteixen a la població resident en l'extraradi
(Hipermercats).

Els serveis es concenten allà on es troben els usuaris. Per això a
Espanya es localitzen sobretot en zones amb molta població, amb
molta activitat industrial o amb molta activitat turística.
Els subsectors de serveis socials (sanitat, educació...) tenen molt
de pes laboral, i són repartits de manera força equitativa dins el
territori.
El subsector de les comunicacions, les finances i els serveis a les
empreses estan molt relacionats amb la concentració poblacional i
el nivell de renda. Per això Madrid i Barcelona són capdavanteres.
La major concentració d'empreses comercials es troben a la
Comunitat de Madrid, Catalunya, Andalusia, i Comunitat
Valenciana.
Els serveis al territori espanyol.

INE. Enquesta de Població Activa, comunitats i ciutats autònomes.
Serveis, 2017 (T1).

Major índex de terciarització en
zones urbanes, desenvolupades i
litorales turístics.
Menor índex de terciarització en
zones interiors, rurals i escassament
desenvolupades.
La distribució territorial de les
empreses es relaciona amb el grau
de desenvolupament econòmic, amb
el volum de població i amb l'atractiu
turístic.
Ocupats en el sector terciari per
comunitat autònoma, primer trimestre
2017.
Unitats en milers de persones.
Elaboració pròpia
a partir de les dades de
l’INE.
CCAA Ocupados
Andalucía 2.189,7
Aragón 385,5
Aragón 297,2
Balears, Illes 394,6
Canarias 716,3
Cantabria 177,5
Castilla y León 670,1
Castilla - La Mancha 524,9
Cataluña 2.379,4
Comunitat Valenciana 1.415,8
Extremadura 259,2
Galicia 726,4
Madrid 2.465,8
Murcia 389,5
Navarra 179,9
País Vasco 626,9
Rioja, La 88,3
Ceuta 27,1
Melilla 24,0

En els països desenvolupats l'Estat, directament o mitjançant
empreses privades, garanteix una sèrie de serveis que els
ciutadans consideren un dret (administració pública, sanitat,
educació, atenció a la tercera edat...).
L'administració pública
constitueix la branca
fonamental de sector
públic.
El nombre de funcionaris
és molt elevat, la qual
cosa ha comportat un
augment de la burocràcia
i la despesa.
6%
22%
51%
21% Universitats
Ajuntaments
CCAA
Estat
Funcionaris estat espanyol, 2014. Elaboració
pròpia a partir dades diari El País.
Caldria reestructurar el
funcionariat.

Funcionaris estat espanyol, 2014.
Elaboració pròpia a partir dades diari
El País.
Total 2552827 100
Universitats 148697 5,82
Ajuntaments 556260 21,79
CCAA 1277212 50
Estat 540658 21,18
Funcionaris estat
espanyol per CCAA,
2015. Empleados
públicos en Cataluña y
España. 2008-2015.
PIMEC.

Ocupats en l’educació a
Espanya, 2016.
Elaboració pròpia.
Dades Ministerio de
Educación.
Espanya ha de millorar
la qualitat de l'educació,
car presenta uns índex
de fracàs escolar molt
destacats.
Caldria millorar la formació científica i
tècnica, tot augmentant el nombre de
professionals formats en aquestes
branques.
Caldria millorar la formació en
idiomes.
L'educació a Espanya és obligatòria fins als 16 anys, iniciant-se de
fet als 3. La taxa d'escolarització és del 100%.
L'educació postobligatòria també ha crescut molt. De fet, el
percentatge de població amb estudis superiors és del 18%.
Públics no universitaris 682258
Privats o concertats no universitaris 197965
Universitats 148697
Total 1028920

La despesa pública en educació ha augmentat, però encara és
lluny dels països que obtenen millors resultats acadèmics.
Despesa públida en educació
(% PIB)
2014
Alemanya 4,95
Dinamarca 8,55
Espanya 4,3
Finlàndia 7,19
França 5,53
Itàlia 4,14
Portugal 5,12
Elaboració pròpia.
Dades OCDE.

La sanitat a Espanya és un dret universal.
Progrés social. Genera una gran despesa,
sempre en augment.
La sanitat a Espanya, com l’educació, és responsabilitat
de les comunitats autònomes.
Espanya té un molt
bon sistema sanitari.
Problema de les
llistes d’espera.
El 2014, a Espanya hi havia prop de
478.000 treballadors en la sanitat pública.
La despesa en sanitat és
el 9% del PIB, 2015.
Hi ha 3,8 metges
per c ada 1000
habitants.
Pressupostos generals de l’Estat, 2016:
La despesa en pensions (38,5%) sanitat
(1,14%) i educació (0,71%) representen
aproximadament el 40% del total.
Base de l’Estat
del Benestar.
Amb la crisi això ha plantejat problemes econòmics

Ocupen el 74,3% dels treballadors
(2016).
Importància lleugerament menor
que a Espanya (76,2%).
Això s’explica per la importància
del sector industrial.
Els serveis a Catalunya.
Font: Idescat, a partir de
dades de l'Enquesta de
població activa de l'INE.
— —
2016 Milers de persones %
— —
Total 3183,9 100
Agricultura 50,8 1,6
Indústria 583,6 18,3
Construcció 184,2 5,8
Serveis 2365,2 74,3
— —

Una de les característiques més destacades del sistema financer
català era la importància de les caixes d’estalvis (70% dels
dipòsits privats catalans).
Actualment, la crisi econòmica i
els canvis legislatius suposaran
una transformació radical del
sector financer català.
La major part de les entitats i de les activitats financeres es
concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona. Fora d’aquesta a
la franja litoral i als principals nuclis de població.

Respecte al I+D, la Comissió Europea va establir un mètode per
mesurar l’esforç en innovació, considerant:
La despesa
en R+D en
percentatge
del PIB.
La formació de la
població, considerant
el nombre de llicenciats
i graduats en ciència o
tecnologia o a la
participació en
formació contínua.
L’esforç de les
empreses en
innovació, en relació
amb la xifra de negocis
(cal millorar molt, per
això es generen tan
poques patents).
El 2015, Catalunya (0,37) tenia un potencial innovador superior
a la mitjana espanyola (0,32), però lluny de la de la UE (0,43).
Cal aprofundir
en l’economia
del coneixement.
El 2015, Catalunya destinava 1,47% del
PIB a I+D (Espanya, 1,23).

Cal recordar que en les economies modernes el creixement
econòmic i el nivell de vida té una relació directa amb el
coneixement. Cal destacar la importància de la RDI (recerca,
desenvolupament i innovació tecnològica).
Dades de l’INE
(2014)

El turisme comprèn les activitats que
realitzen les persones durant els seus
viatges o quan romanen en llocs diferents al
del seu entorn habitual, per un període de
temps consecutiu inferior a un any, amb
finalitats d'oci, per negocis o d'altres motius
(OMT)
Turista és aquell que es desplaça per un període de més de 24
hores, i que inclou una pernoctació fora de casa.
A finals del segle XIX i
sobretot durant la segona
meitat del segle XX es va
iniciar el turisme de
masses:
Revolució dels transports
Augment del nivell de vida
Millores socials (vacances pagades).
El Turisme.

Al segle XXI genera molts ingressos i és bàsic en l’economia
d’alguns països.
En el cas espanyol:
Genera una gran demanda
de mà d’obra, car calen
moltes activitats per a
satisfer els turistes.
Dades de l’INE, referides al
2016, amb 75,3 M de turistes,
Espanya és una potència turística mundial (entre les 5 primeres).
Aporta el 13% de l’ocupació.
Representa el 11,1% del PIB.
Equilibra la balança pagaments.

Font: Organització Mundial
del Turisme.
Els països rics concentren la
majoria dels fluxes turístics.
Destacaven EUA, Espanya,
França i Itàlia. Ara cal afegir a
la Xina.
Darrerament augmenten els
fluxes vers països del Sud
(Carib, Magrib, zones d’Àsia i
Àfrica). Aquests països
potencien el turisme com a mitjà
per desenvolupar-se.
Cal combinar factors naturals i socioeconòmics per generar una
oferta turística atractiva.
Posició País
Turistes internacionals
(2016)
1 França 83 M
2 EEUU 80 M
3 Espanya 75,3 M
4 Xina 57 M
5 Itàlia 55,2 M
6 Turquia 37 M

Es poden fer diverses classificacions sobre el turisme, segons
diversos criteris:
Lloc d’origen
turistes.
Tipus d’activitat
turística.
Època de
l’any en que
es
desenvolupa
l'activitat.
Característiques
dels turistes.
Segons el lloc d’origen dels turistes parlem del:
- Turisme interior o nacional, que és aquell procedent
del mateix país.
- Turisme exterior o estranger, que és aquell procedent
d’un altre país.

Cultural.
Segons el tipus d’activitat turística podem considerar el
turisme:
De Salut. De Sol i platja. Ecològic.
Religiós.
De Neu. Rural. De Negocis. Esportiu.
Urbà.
........
Shopping. Gastronòmic.

Turisme de cap de setmana o
turisme interior.
Turisme de temporada.
Cada cop més turisme da cap
de setmana estranger (vols
barats).
Segons l’època de l’any parlem de:
És el més important, el més
massiu.
Es dóna durant els períodes
de vacances, sobretot
d’estiu.
Temporada alta.
Utilitza sobretot l'automòbil,
produint-se sovint col·lapses en
la xarxa carreteres.
Abunden els desplaçaments cap
a les segones residències

De Masses.
Es dóna sobretot a
la costa.
Turisme de sol i
platja.
Moltes persones a
la vegada en poc
espai.
Juvenil.
Turisme de baix
poder adquisitiu.
Cerca allotjaments
senzills i sistemes
de transport
econòmic.
Familiar.
Protagonitzat per
famílies amb nens.
En Grup.
Són visites
organitzades.
De Minories.
Llocs poc visitats.
Normalment
presenta un bon
nivell econòmic i
cultural.
Segons les característiques dels turistes parlem del
turisme:
De la Tercera edat.
És un turisme en
grup, que
normalment es dóna
en temporada baixa.

Urbà.
Normalment es
relaciona amb una
variada oferta, que
inclou el “shopping”.
Esportiu.
Referit a l’assistència a
espectacles esportius o
a la participació en els
mateixos.
De negocis o
congressos.
Es relaciona amb una
ciutat d’atractiva oferta,
que inclou el “shopping”.
De compres.
Productes millors, més
econòmics....
Rural.
Agroturisme.
En localitats
petites i
entorn rural.
Famílies.

Per analitzar la importància del turisme en una zona podem
utilitzar diversos indicadors, com ara:
Quantitat de places
turístiques (llits). Cal
establir la relació entre els
llits turístics i la població
permanent. Les zones molt
turístiques són aquelles amb
més de 1000 llits per cada
100 habitats.
Quantificar el nombre de
turistes.
Quantificar les pernoctacions,
totals o les mitjanes per turista.
Quantificar la despesa mitjana
per turista i dia.
Avaluar les característiques
dels turistes (de masses, juvenil,
tercera edat ...) o la seva
procedència.

Quantificar el nombre
de turistes.
Quantificar el nombre de
pernoctacions.
Avaluar les característiques
del turista.

L'anomenada “indústria turística” es troba en expansió. Es troba
dominada, principalment quan parlem del turisme de masses,
pels anomenats tour operadors.
Es tracta d'agències
majoristes intermediàries
entre els establiments
turístics i les agències
minoristes.
Els tour operadors són els que confeccionen els programes i els
paquets turístics i els ofereixen a les agències minoristes per un
preu global en el què s'inclou el transport, l'allotjament i el tipus
de règim alimentari des de l'origen del client fins al seu destí
final.
L'agència minorista el ven directament al client
i en cobra una comissió.

De vegades es produeix
l'anomenat overbooking.
És l'excés de reserves (places
d'avió, de tren, d'hotel, etc. ) sobre
el nombre de places disponibles.
En el món de l'hostaleria i la
restauració, es sol aplicar quan un
establiment ha sobrepassat els
seus límits d'ocupació i té un
excés de clients que no pot
atendre.
Normalment, aquest problema sol
ser degut a una mala gestió del
Tour Operador, del departament
de gestió o del departament de
reserves de l'establiment.

Quan valorem l'impacte del turisme normalment emfatitzem
els aspectes positius.
Creació de riquesa, ocupació, arribada de noves influències
culturals, transmissió de nous productes...
Per valorar l’impacte del turisme en una zona hem de considerar
els aspectes positius i negatius.

El turisme també pot tenir aspectes negatius.
Considerant el medi físic.
Pot distorsionar l’espai i alterar el paisatge i l’equilibri
ecològic.
A les zones de costa, s'incrementa la contaminació del mar, es
dóna la sobreexplotació dels aqüífers amb pous (salinització), hi ha
problemes d’abastiment d’aigua….
Cal afegir a més els efectes negatius derivats de la construcció de
ports esportius i de la “marbellització”.
L'augment de la pressió humana pot comportar la
degradació i destrucció del medi.
A la muntanya comporta un augment de la desforestació i erosió,
així com una disminució de pastures i pèrdua de la biodiversitat.
Cal considerar també l'impacte derivat de l'augment dels residus i
la contaminació.

Considerant la població.
Si considerem els efectes del turisme en la població, es donen
problemes relacionats amb:
Respecte la xarxa d’assentaments, aquesta pateix una clara
alteració, car es donen canvis en la importància dels nuclis.
Respecte les principals destinacions turístiques.
Augmenta la despesa pública, car
cal millorar els serveis i les xarxes
de proveïment i comunicacions.
Massificació.
Estacionalitat.

Economia submergida.
Alteració del paisatge urbà tradicional:
- Aparició de franquícies internacionals.
- Botigues de records.
- .../...
Banalització
del paisatge:
Augment de la inflació.
Especulació del sòl.
Procés a través del qual el paisatge perd la
seva originalitat o interès natural, cultural o
simbòlic.

Problemes de convivència amb el
turisme per algunes conductes
incíviques (problema dels HUT).
.
Els habitatges o apartaments
d'ús turístic són els que
generen més conflictivitat.
Alguns allotjaments d’aquest tipus
són il·legals i s’han implantat sense
l’autorització corresponent de
l’administració municipal.
Es troben inserits en zones
residencials, i els horaris i tipus
d'activitats desenvolupades pels
residents habituals i els turistes no
solen coincidir.
.

El turisme és, des de fa 50 anys, un dels motors econòmics
d'Espanya.
Espanya és una potència turística mundial, 75,3 milions
de turistes la visitaren el 2016, generant l'activitat turística
un 11,1% del PIB i un 13% de l’ocupació.
El boom turístic arribà la dècada dels
60. Hi contribuïren factors naturals
(clima) i socioeconòmics (bona relació
qualitat-preu).
Espanya s'especialitzà en el turisme
de sol i platja, que encara és vital.
Malauradament, aquest presenta el
greu problema de l'estacionalitat.
El Turisme a Espanya i Catalunya.

Actualment el model turístic espanyol presenta les següents
característiques:
Oferta centrada principalment
en el turisme de sol i platja.
Excessiva estacionalitat:
saturacions a l'estiu i
atur a l'hivern.
Demanda massiva, majoritàriament de poder adquisitiu mitjà-
baix.
Allotjaments majoritàriament de categoria intermitja.
Abundant oferta.
Dependència del Sector respecte de tour-operadors
internacionals.
Arribades turistes internacionals per
mesos.

El turisme estranger o exterior
representa 2/3 del volum total.
Els turistes que visiten Espanya són
bàsicament d'altres països de la UE
(Regne Unit, França i Alemanya).
Cada cop més arriben turistes de
l'Europa de l'Est, Rússia i Xina.
La proporció entre turisme nacional i estranger varia molt
segons les zones. Normalment, en les zones més turístiques,
predomina l’exterior.
El turisme interior ha baixat els darrers anys per la crisi.
Hi ha zones com les Canàries o les Balears que depenen de
manera gairebé exclusiva del turisme. Aquesta dependència no
és bona, car una crisi del sector podria ser catastròfica.
Dades de l’INE referides al 2016.

Més del 90% de les empreses dedicades al turisme són
microempreses, amb pocs treballadors.
La feina és estacional i acostuma a estar mal remunerada.
Per això hi ha un percentatge elevat de dones i immigrants.
Les bones condicions climàtiques d'algunes zones han
convertit Espanya en una destinació preferent per a
persones jubilades del nord d'Europa.

Dades de l’INE referides al 2016.

La Mediterrània, que inclou Catalunya, València, Múrcia i
Andalusia. El seu principal atractiu és el mar.
Els dos arxipèlags (Canàries i Balears). També destaca
l'oferta relacionada amb el sol i la platja.
A l’interior Madrid i les “ciutats històriques” (Lleó,
Salamanca...). En aquest cas l'atractiu principal és el cultural.
A Espanya destaquen com a zones turístiques:
La zona Nord (zona atlàntica), és una zona amb un turisme
més familiar, i presenta una oferta més diversa: platges,
cultura, gastronomia ...
Àmplies zones de l’interior
desenvolupen el turisme
rural.
En algunes zones de
muntanya destaca el
turisme de neu.
En menor mesura, cal citar:

Malgrat l'augment del número de turistes i dels ingressos que
aporten, es pot parlar d'un esgotament del model tradicional del
turisme espanyol:
Predomini del turisme de
nivell mitjà-baix.
Problemes de l'oferta turística:
Dependència dels tour-
operadors internacionals.
Deteriorament mediambiental
i alteracions paisatgístiques en
algunes zones.
- Pujada de preus sense
millorar la qualitat.
- Manca d'adaptació a les
noves exigències de la
demanda.
- Estacionalitat.
- Competència d'altres països
mediterranis…
Si no es solucionen aquestes qüestions, a llarg termini el sector
podria patir una forta crisi.

Caldria una reconversió i una renovació clara del sector,
basades en una planificació a llarg termini, que consideri el
següent:
Disminuir la dependència
de l'exterior.
Potenciar el turisme de
qualitat (de gran poder
adquisitiu).
Millorar l'oferta per tal de
contrarrestar la rigidesa,
l'estacionalitat i els desequilibris
regionals.
Unir desenvolupament turístic
i qualitat mediambiental.
Aprofitar l'enorme
potencial turístic (cultura,
natura, gastronomia ...).
Fomentar noves modalitats de
turisme (per exemple, l'esportiu,
el cultural i de ciutat...).
Ja es realitzen actuacions concretes, basades en:

El turisme té una gran importància en el sector terciari català i en el
conjunt de l’economia
És la principal destinació turística
d’Espanya.
El sector dóna feina a més de 410.000
persones (segons l’època de l’any, genera
entre el 10-12,7% de l’ocupació).
Amb dades de l’INE i
l’Idescat referides al
2016-2017.
Supera els 17,9 M de turistes
estrangers per any.
Supera els 5 M de turistes
espanyols per any.
El sector aporta aproximadament entre el
10-12% PIB.

Catalunya ha
estat
tradicionalment
una important
zona turística.
Atractiu natural i cultural.
Situació geogràfica.
Bona accessibilitat (el 75% del turisme és
estranger)
Activitat econòmica (turisme de negocis).

Comarques amb més oferta de places turístiques
(2016).
Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Idescat.
Comarca Places
1Barcelonés 79455
2Baix Empordà 76234
3Tarragonés 74254
4Selva 67320
5Maresme 51838
6Alt Empordà 51499
7Baix Camp 35632
8Garraf 14011
9Baix Llobregat 13152
10Pallars Sobirà 11239
11Berguedà 10674
12Aran 9687

Establiments Places
càmpings total càmpings totalestabliments turisme establiments turisme
hotelers rural hotelers rural
Catalunya 2.978 350 2.403 5.731 309.486 270.585 18.938 599.009
Metropolità 1.091 40 81 1.212 132.399 24.723 661 157.783
Comarques Gironines 832 140 772 1.744 80.326 130.113 6.315 216.754
Camp de Tarragona 248 49 191 488 54.397 59.019 1.550 114.966
Terres de l'Ebre 97 14 117 228 4.995 7.413 878 13.286
Ponent 90 4 173 267 4.775 1.575 1.390 7.740
Comarques Centrals 159 37 538 734 5.063 13.956 4.320 23.339
Alt Pirineu i Aran 330 55 389 774 16.337 20.796 2.718 39.851
Penedès 131 11 142 284 11.194 12.990 1.106 25.290
Barcelona 1.314 75 614 2.003 143.299 44.028 5.042 192.369
Girona 871 146 810 1.827 82.659 133.131 6.607 222.397
Lleida 414 62 655 1.131 19.743 22.620 4.717 47.080
Tarragona 379 67 324 770 63.785 70.806 2.572 137.163
Font: Idescat, a partir de les dades del Departament de Treball,
Afers Socials i FamÌlies.
Allotjaments turístics. 2016. Establiments i places. Per tipus. Àmbits
i províncies.

En els darrers anys, grans esdeveniments internacionals han
contribuït a incentivar el turisme, com ara els Jocs Olímpics
(Barcelona 92) o el Forum (2004).
Sobretot destaca el boom turístic que
suposaren els Jocs del 92 per Barcelona, ara
una de les principals ciutats turístiques del
món.
Els principals tipus de turistes que visiten
Catalunya es divideixen en quatre grans
grups:
Els que passen les vacances a
Catalunya.
Els que es troben de pas vers altres
destinacions.
Els que hi acudeixen per motivacions
professionals
El turisme d’interior (de cap de setmana).

Pes dels turistes estrangers per
marca sobre el conjunt de
Catalunya, mitjana 2005-2010.
La principal zona turística de
Catalunya és la ciutat de Barcelona

Tradicionalment, gran
importància del turisme
europeu (França, Alemanya,
GB...)
Proximitat geogràfica, euro,
nivell de vida superior...
Cada cop més turisme asiàtic,
principalment procedent del
Japó i Xina
El que més creix
proporcionalment.
Darrerament increment del
turisme de l’est d’Europa i
Rússia.
Turisme d’alt poder adquisitiu
(compres de luxe)
Desestacionalització.

Referint-nos a les zones turístiques:
Clarament destaquen les zones de costa.
Costa Brava
Costa Daurada
Costa de Barcelona
Ciutat de Barcelona.
- Atractiu natural per al turisme de
sol i platja.
- A la Costa Daurada, parcs
temàtics.
- Importants nuclis pel turisme
cultural com les ciutats de
Barcelona, Girona i Tarragona
Boom en els darrers anys. Ara és la
principal zona turística de
Catalunya.
Oferta
variadíssima:
Possibilita la
desestacionalització.
Més
ingressos.
- Platges
- Negocis
- Cultura
- Shopping…

En els darrers anys comencen a destacar altres zones,
com els Pirineus i les Comarques d’interior (Lleida)
- Turisme rural
- Turisme cultural
- Turisme esportiu (esports d’hivern)
Proporcionalment, encara la seva
importància és reduïda.

Les principals tendències del sector són:
- El creixement de la demanda turística (tot i que destaca
la força de la marca Barcelona i la franja litoral).
- L’augment del nombre d’allotjaments turístics (sobretot
hotels de 4 i 5 estrelles i allotjaments rurals).
- La diversificació de l’oferta (gran força del turisme rural i
d’interior). Tot i que encara hi ha una marcada
estacionalitat centrada en el turisme de sol i platja.
- L’aparició de les línies aèries de baix cost.
- La millora dels equipaments.
- La millora de la formació dels professionals.

- Superar l’estacionalitat estival (infrautilització
dels equipaments).
- Superar la concentració turística a la franja
litoral.
-Millorar alguns dèficits d’infraestructures en
algunes zones (retencions, subministrament
d’aigua i electricitat, qüestió dels aeroports...).
- Superar la disminució de la despesa mitjana per
turista.
- Tenir més cura de l’entorn natural i del patrimoni.
- Donar més importància als recursos humans i
culturals, incrementant la formació.
Cal potenciar
un turisme de
qualitat.
Cal realitzar
tota una sèrie
d'actuacions
per superar
algunes
deficiències.

Bandera blava: guardó que s'atorga anualment a les platges que
compleixen uns estàndards de qualitat de l'aigua de bany i sobre
d’altres aspectes, tant de tipus mediambiental com referents als
serveis i instal·lacions disponibles per als usuaris.