UNITAT 7
ELS SERVEIS. EL TURISME

El sector terciari: o de serveis agrupa totes les activitats
econòmiques que no produeixen béns materials. A més es
reuneixen aquí totes les activitats que no es poden incloure en els
altres dos sectors.
Actualment però s’està parlant d’una nova classificació. Així,
parlem del sector terciari clàssic (que inclou els transports i les
feines més rutinàries), del terciari banal (que inclou les activitats
de més baixa qualificació) i del terciari superior o sector
quaternari (o conjunt d'activitats més qualificades i tecnificades i
de gestió).
Són terciaris: Administració pública, serveis financers, comerç,
transport, comunicacions, activitats culturals, esport, oci, turisme,
serveis sanitaris i educatius, transmissió de la informació (ràdio,
TV, premsa, ...), assessories (advocats, publicistes, consultors,
etc.)...

CARACTERÍSTIQUES DELS SERVEIS
Periples Producció i consum Intangibles i Sector
Units (impossibles immaterials heterogeni
d'emmagatzemar) Primari Secundari Terciari
Any
Les societats desenvolupades 1900 69.6 15.2 15.2
viuen un procés de 1940 51.9 24.1 24.0
Terciarització econòmica, que 1950 49,6 25,5 24,9
implica un augmen t
1960 41.7 31.8 26.5
destacadíssim de la importància
1975 23.0 37.8 39.2
del sector terciari (augmenta el
1985 17.6 31.5 51.0
nombre de treballadors i la seva
aportació al PIB). Aquest procés 1990 11.4 33.1 55.5
es veu clarament, a partir de la 1995 9.0 31.9 61.1
crisi del petroli, en l'evolució de 2000 6.8 29.4 63.8
l'economia espanyola en les 2005 5.3 28.5 66.2
darreres dècades. 2009 4,2 24,9 70,9

Aquest canvi es deu a diversos factors:
- La competència entre les empreses. Més i millors serveis
impliquen un augment de la productivitat de les empreses
(serveis externs a les empreses, auditories, activitats
estratègiques...).
- La demanda internacional de serveis, per la millora de les
comunicacions.
- El creixement del turisme a escala global.
- El sector terciari acostuma a ser un sector “refugi” en moments
de crisi.
- Els canvis socioeconòmics disparen la demanda de serveis, car
aquests es relacionen amb el grau de benestar de la població
(són un indicador de benestar i de desenvolupament econòmic)
- Més nivell de renda
- Més esperança de vida
- Més taxa d'urbanització
- Desenvolupament Estat del Benestar
- Incorporació laboral de les dones (calen serveis socials)
- En el cas espanyol cal destacar la construcció de l'Estat de les
autonomies i la incorporació a la UE, que dispara el nombre de
funcionaris.

Per tal de valorar la importància
del terciari podem considerar el
percentatge que representa
respecte del total del PIB, o bé el
percentatge de treballadors
ocupats en el sector respecte del
total d'ocupats.

PROCÉS DE TERCIARITZACIÓ
Atenció, no sempre l'increment del terciari
vol dir desenvolupament econòmic. Als
països del S de vegades hi ha molt terciari i
poca indústria (molt treball domèstic, molt
sector turístic, molt exèrcit, mol t
funcionaris...).

Classificació dels serveis
SEGONS LA SEVA APARICIÓ HISTÒRICA
- Terciari Tradicional: activitats presents tradicionalment en les
relacions econòmiques i socials: activitats administratives,
militars, religioses, comercials, ensenyament, sanitat, transport...
- Terciari Modern: la seva aparició i màxim desenvolupament
coincideix amb la industrialització i l'expansió capitalista:
activitats financeres, borsa, serveis a les empreses...
- Terciari postindustrial: el seu desenvolupament és recent i
està lligat a l'aparició de noves tecnologies i serveis molt
especialitzats: informàtica, telecomunicacions, consultories...
Prof. ISAAC BUZO SÁNCHEZ

SEGONS LA PROPIETAT DEL PRESTATARI
- Serveis públics: el servei el presten organismes públics, que
tenen un objectiu social (sanitat, ensenyament...).
-Serveis privats: la prestació la realitzen empreses privades, amb
l'objectiu d'aconseguir el màxim benefici econòmic (comerç,
transport, turisme...)
SEGONS LA FREQÜÈNCIA D'UTILITZACIÓ
- Terciari Banal o Ubicu: el seu ús és molt freqüent, per això la
seva distribució territorial és molt generalitzada (comerç al detall).
- Terciari Anòmal o Especialitzat: el seu ús és menys freqüent.
Per això la seva localització és més concreta, prop de la demanda,
normalment en grans ciutats (serveis a empreses).
Prof. ISAAC BUZO SÁNCHEZ

SEGONS L'ACTIVITAT DESENVOLUPADA
1) Destinats a infraestructura social. Cobreixen les necessitats
bàsiques de la població, són el marc institucional de l’Estat, per això
majoritàriament són públics (administració pública, educació,
justícia, seguretat social, sanitat ...).
2) Serveis de distribució, per tal d'assegurar la distribució, els fluxes
(transports, telecomunicacions, comerç al major, intermediació de la
distribució ...).
3) Serveis de producció, adreçats a empreses, base per al
desenvolupament de les activitats econòmiques (banca, finances,
neteja, investigació, màrqueting, relacions públiques ,
assessorament ...).
4) Serveis de consum final, destinats als consumidors. Cobreixen
les necessitats no bàsiques de la població (comerç al detall,
hosteleria, reparació, serveis personals ...).

UNA NOVA CLASSIFICACIÓ DELS SERVEIS
1) Serveis de consum final (hosteleria, oci, serveis socials
individuals o col·lectius).
2) Serveis de producció i distribució (transports, intermediació de la
distribució, serveis financers ...).
3) Serveis públics.
4) Serveis estancats (amb molt poca capacitat d'augmentar la
productivitat, car difícilment poden reduir la mà d'obra, com els
serveis socials).
5) Serveis progressius (encara es pot reduir la mà d'obra i
augmentar la productivitat, com ara les telecomunicacions).

Distribució dels serveis
A escala mundial: En els països desenvolupats
les activitats terciàries han anat creixent fins a
situar-se com el sector econòmic més dinàmic i
productiu, ocupant la major part de la població
activa. En canvi, en els països subdesenvolupats
hi ha poca activitat terciària productiva i una
clara hipertrofia del sector públic.
A escala estatal, les empreses de seveis
acostumen a ubicar-se prop de la demanda,
sobretot les de serveis especialitzats (zones més
poblades, grans ciutats i zones amb intensa
activitat industrial). Això no vol dir que puguin
existir algunes altres distribuïdes de manera
irregular en el territori, que donin sevei a les
poblacions rurals. Aquesta tendència és molt
més marcada en els països subdesenvolupats.

La distribució del terciari no és homogènia. La localització es dóna
en funció de la població i de l’activitat econòmica, preferentment a
les grans ciutats, menys a ciutats petites i zones rurals. Aquesta és
una tendència més accentuada als països pobres
PER CCAA 71,62 Mitjana autonòmica = 68,19 %
67,8 66,65
64,62 57,78
60,07
64,23 66,04 67,27
EL PROCÉS DE
TERCIARITZACIÓ
80,85
Percentatge d'ocupats DESEQUILIBRIS
TERRITORIALS
en el sector serveis
durant el primer 62,17
67,01 67,83 73,04
trimestre de 2.009
63,44
71,48
87,40
Valors superiors al 70% sobre la població activa

A escala intraurbana, la localització ve
determinada pel tipus de servei del qual
tractem. Així, el comerçminorista
especialitzat (tèxtil, calçat...) o altres
serveis “generalistes” (dentistes ,
advocats, administració pública...) tenen
tendència a situar-se en el centre urbà.
Altres tipus de serveis “superiors”, com els
directius, tenen també tendència a situar-
se en la part més prestigiosa de la ciutat
(centre i eixamples). Altres serveix
cerquen localitzacions perifèriques, com
aquells que necessiten molt espai, aquells
que es destinen a les empreses
localitzades en polígons industrials o
aquells que abasteixen a la població
resident en l'extraradi (Hipermercats).

Els serveis al territori espanyol
Els serveis es concenten allà on es troben els usuaris. Per això a
Espanya es localitzen sobretot en zones amb molta població, amb
molta activitat industrial o amb molta activitat turística.
Els subsectors de serveis socials (sanitat, educació...) tenen molt
de pes laboral, i són repartits de manera força equitativa dins el
territori.
El subsector de les comunicacions, les finances i els serveis a les
empreses estan molt relacionats amb la concentració poblacional i
el nivell de renda. Per això Madrid i Barcelona són capdavanteres.
La major concentració d'empreses comercials es troben a
Catalunya, Andalusia, Comunitat de Madrid i Comunitat Valenciana.

Els serveis es
concenten allà on
es troben els
usuaris. Per això
a Espanya es
localitzen sobretot
en zones amb
molta població,
amb molta
activitat industrial
o amb molta
activitat turística.
Major índex de terciarització en zones urbanas, desenvolupades i
litorales turístics.
Menor índex de terciarització en zones interiors, rurals i
escassament desenvolupades.

La distribució
territorial de les
empreses es
relaciona amb el
grau de
desenvolupament
econòmic, amb el
volum de població
i amb l'atractiu
turístic.

Serveis relacionats amb l'Estat del Benestar
En els països desenvolupats l'Estat, directament o mitjançant
empreses privades, garanteix una sèrie de serveis que els
ciutadans consideren un dret (administració pública, sanitat,
educació, atenció a la tercera edat...).
L'administració pública constitueix la branca
fonamental de sector públic. A Espanya té
tres nivells: administració general de l'Estat,
administració autonòmica i administració
local.
El nombre de funcionaris és molt elevat, la
qual cosa ha comportat un augment de la
burocràcia i la despesa.
Caldria reestructurar el funcionariat.

L'educació a Espanya és obligatòria fins als 16 anys, iniciant-se de
fet als 3. La taxa d'escolarització és del 100%.
L'educació postobligatòria també ha crescut molt. De fet, el
percentatge de població amb estudis superiors és del 18%.

Espanya ha de millorar la qualitat
de l'educació, car presenta uns
índex de fracàs escolar molt
destacats. Caldria millorar la
formació científica i tècnica, tot
augmentant el nombre de
professionals formats en aquestes
branques.
La despesa pública en educació ha
augmentat, però encara és lluny
dels països que obtenen millors
resultats acadèmics.

La sanitat a Espanya és un dret
universal. Aquesta generalització a
tots els residents és un progrés
social, tot i que genera una gran
despesa, sempre en augment (més
població, més prestacions, millores
tècniques...).
Les comunitats autònomes són les
responsables de la sanitat.
En general, la sanitat espanyola té
un nivell molt alt, malgrat que
existeix el problema de les llistes
d'espera.

Els serveis a Catalunya
Observem la gran importància
del sector terciari (68,4%, 2009)
tot i tenir una importància
lleugerament menor que a
Espanya o la resta de la UE.
Això s’explica per la importància
del sector industrial.
Font: Idescat. Catalunya en xifres, 2010

Hi ha alguns serveis que tot i no tenir
una importància econòmica molt
destacada, tenen un gran valor pel que
fa al benestar i al desenvolupament de
la societat. Destaquen sobretot els
serveis relacionats amb l'educació i la
sanitat.
Els serveis educatius ocupen 600.000
persones (gairebé ¾ treballen a centres
públics).
Els serveis sanitaris ocupen unes
400.000 persones, en centres de
titularitat pública o privada. Segons
dades del 2008, a Espanya hi ha 3,26
llits hospitalaris i 3,4 metges per cada
1000 habitants.

Les finances a Catalunya
Són fonamentals per al desenvolupament de l’economia.
Una de les característiques més destacades del sistema
financer català és la importància de les caixes d’estalvis (70%
dels dipòsits privats catalans). L’únic banc català
d’importància internacional és el Banc de Sabadell.
Actualment, la crisi econòmica i els canvis legislatius
suposaran una transformació radical del sector financer
català.
La major part de les entitats i de les activitats financeres es
concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona. Fora
d’aquesta a la franja litoral i als principals nuclis de població.

La recerca i el coneixement a
Catalunya
L’any 2005 la Comissió Europea va establir un mètode per
mesurar l’esforç en innovació, utilitzant els següents
indicadors:
- La despesa en R+D en percentatge del PIB (a Catalunya,
l’1,34%; UE, l’1,95%).
- La formació de la població, considerant el nombre de
llicenciats i graduats en ciència o tecnologia o a la participació
en formació contínua.
- L’esforç de les empreses en innovació, en relació amb la xifra
de negocis (cal millorar molt, no arriba a l’1%; per això es
generen tan poques patents).

En l’índex europeu d’innovació regional, Catalunya ocupa el lloc
82, de 206 regions.
Cal recordar que en les economies modernes el creixement
econòmic i el nivell de vida té una relació directa amb el
coneixement. Cal destacar la importància de la RDI (recerca,
desenvolupament i innovació tecnològica).

EL TURISME
Turista és aquell que es desplaça
per un període de més de 24 hores, i
que inclou una pernoctació fora de
casa.
El turisme comprèn les activitats que realitzen les persones
durant els seus viatges o quan romanen en llocs diferents al del
seu entorn habitual, per un període de temps consecutiu
inferior a un any, amb finalitats d'oci, per negocis o d'altres
motius (OMT)
Antigament el turisme era molt minoritari. A finals del segle XIX
i sobretot durant la segona meitat del segle XX es va iniciar el
turisme de masses, gràcies a la revolució dels transports,
l'augment del nivell de vida i les millores socials (vacances
pagades).

Al segle XXI genera molts ingressos i és bàsic
en l’economia d’alguns països. Per exemple, en
el cas espanyol equilibra la balança pagaments
(l'any 2.006, representà el 14% del PIB
espanyol, gràcies a l'arribada de 58 M turistes).
D'altra banda, genera una gran demanda de
mà d’obra, car calen moltes activitats per a
satisfer els turistes.

Es poden fer diverses
classificacions sobre el
turisme, segons diversos
criteris, com el lloc
d’origen turistes, el tipus
d’activitat turística, l'època
de l’any en que es
desenvolupa l'activitat, les
característiques dels
turistes...

Segons el lloc d’origen dels turistes parlem del:
- Turisme interior o nacional, que és aquell
procedent del mateix país.
- Turisme exterior o estranger, que és aquell
procedent d’un altre país.
Segons el tipus d’activitat turística podem
considerar el turisme:
- Cultural
- de Salut
- de Sol i platja
- Ecològic
- Religiós
- de Neu
- Rural
- de Negocis
- Esportiu
- …/…

Segons l’època de l’any parlem
de:
- Turisme de cap de setmana
o turisme interior. Utilitza
preferentment l'automòbil,
produint-se sovint col·lapses
en la xarxa carreteres.
Abunden els desplaçaments
cap a les segones
residències
- Turisme de temporada. És
el més important, el més
massiu. Es dóna durant els
períodes de vacances ,
sobretot d’estiu.

Segons les característiques dels turistes parlem del turisme:
- de Masses. Es dóna sobretot a la costa. És el turisme de sol
i platja. Concentra moltes persones a la vegada en poc espai.
- Juvenil. És un turisme de baix poder adquisitiu. Per això
cerca allotjaments senzills i sistemes de transport econòmic.
- de la Tercera edat. És un turisme en grup, que normalment
es dóna en temporada baixa.
- Familiar. Protagonitzat per famílies amb nens.
- de Grup. Són visites organitzades.
- de Minories. Es dirigeix a llocs poc visitats. Normalment
presenta un bon nivell econòmic i cultural.
- .../...

Per analitzar la importància del turisme en una zona podem utilitzar
diversos indicadors, com ara:
- Quantitat de places turístiques (llits). Cal establir la relació entre
els llits turístics i la població permanent. Les zones molt turístiques
són aquelles amb més de 1000 llits per cada 100 habitats.
- Quantificar el nombre de turistes.
- Quantificar les pernoctacions mitjanes per turista.
- Quantificar la despesa mitjana per turista i dia.
- Avaluar les característiques dels turistes (de masses, juvenil,
tercera edat ...)

L'anomenada “indústria turística” es troba en expansió. Aquesta
es troba dominada, principalment quan parlem del turisme de
masses, pels anomenats tour operadors.
Es tracta d'agències majorites intermediàries entre els
establiments turístics i les agències minoristes. Els tour
operadors són els que confeccionen els programes i els
paquets turístics i els ofereixen a les agències minoristes per un
preu global en el què s'inclou el transport, l'allotjament i el tipus
de règim alimentari des de l'origen del client fins al seu destí
final. L'agència minorista el ven directament al client i en cobra
una comissió.

De vegades es produeixen
problemes de saturació, és
l'anomenat overbooking .
Consisteix és l'excés de
reserves sobre el nombre de
places disponibles. Les
reserves poden ser de places
d'avió, de tren, d'hotel, etc. En
el món de l'hostaleria i la
restauració, es sol aplicar
quan un establiment ha
sobrepassat els seus límits
d'ocupació i té un excés de
clients que no pot atendre.
Normalment, aquest problema
sol ser degut a una mala
gestió del Tour Operador, del
departament de gestió o del
departament de reserves de
l'establiment.

Al món:
Els països rics concentren la
majoria dels fluxes turístics.
Destaquen EUA, Espanya,
França i Itàlia.
Darrerament augmenten els
fluxes vers països del Sud
(Carib, Magrib, zones d’Àsia i
Àfrica). Aquests països
potencien el turisme com a mitjà
per desenvolupar-se. Ara bé, cal
combinar factors naturals i
socioeconòmics per generar una
oferta turística atractiva.

Quan volerem l'impacte del turisme
normalment emfatitzem els aspectes
positius (creació de riquesa, ocupació,
arribada de noves influències culturals,
transmissió de nous productes...), ara bé,
també pot tenir elements negatius:
Considerant el medi físic, pot distorsionar
l’espai i alterar el paisatge i l’equilibri
ecològic. L'augment de la pressió humana
pot comportar la degradació i destrucció
del medi.
A les zones de costa, s'incrementa la
contaminació del mar, es dóna la
sobreexplotació dels aqüífers
(salinització). Cal afegir a més els efectes
negatius derivats de la construcció de
ports esportius i de la “marbellització”.

A la muntanya comporta un augment de la
desforestació i erosió, així com una
disminució de pastures i pèrdua de la
biodiversitat. Cal considerar també l'impacte
derivat de l'augment dels residus i la
contaminació.
Si considerem els efectes del turisme en la
població, és cert que proporciona més feina.
Ara bé, es donen problemes relacionats amb
l'estacionalitat i l'economia submergida,
l'augment de la inflació i l'especulació del sòl.
Per últim, si considerem la xarxa
d’assentaments, aquesta pateix una clara
alteració, car es donen canvis en la
importància dels nuclis. D'altra banda,
augmenta la despesa pública, car cal millorar
els serveis i les xarxes de proveïment i
comunicacions.

EL TURISME A ESPANYA I CATALUNYA
El turisme és, des de fa 50 anys, un dels motors econòmics
d'Espanya. Espanya és una potència turística mundial, 58 milions
de turistes la visitaren l'any 2006, generant l'activitat turística un
15% del PIB.
El turisme va esdevenir un fenomen de masses a partir dels 50,
però sobretot durant la dècada dels 60. Hi contribuïren factors
naturals (clima) i socioeconòmics (bona relació qualitat-preu).
Espanya s'especialitzà en el turisme de sol i platja, que encara és
vital. Malauradament, aquest presenta el greu problema de
l'estacionalitat.
Més del 90% de les empreses dedicades al turisme són
microempreses, amb pocs treballadors. La feina és estacional i
acostuma a estar mal remunerada. Per això hi ha un percentatge
elevat de dones i immigrants.

Actualment es treballa per potenciar nous tipus d'oferta, per cercar
millorar la qualitat i així atrure un turisme de més poder adquisitiu.
Cal aprofitar l'enorme potencial turístic (cultura, natura,
gastronomia ...).
Malauradament, hi ha zones com les Canàries o les Balears que
depenen de manera gairebé exclusiva del turisme. Aquesta
dependència no és bona, car una crisi del sector podria ser
catastròfica.
D'altra banda, continuen generant-se problemes per l'excessiva
estacionalitat, que en zones especialitzades en l'oferta de sol i
platja genera saturacions a l'estiu i atur a l'hivern.
Per últim, cal parlar dels problemes ambientals, com la destrucció
dels entorns naturals, l'abastiment i depuració d'aigües, la
saturació de les vies de comunicació, la contaminació acústica...

El model turístic implantat a Espanya a
partir dels any 60 es caracteritza per:
-Abundant oferta.
-Demanda massiva.
-Demanda majoritàriament de
poder adquisitiu mitjà-baix.
-Allotjaments majoritàriament de
categoria intermitja.
-Predomini del tipus de Sol i
Platja.
-Dependència del Sector respecte
de tour-operadors internacionals.

A Espanya hi ha quatre
grans zones turístiques:
La Mediterrània, que inclou Catalunya, València, Múrcia i
Andalusia. El seu principal atractiu és el mar.
Els dos arxipèlags (Canàries i Balears). També destaca l'oferta
relacionada amb el sol i la platja.
La zona interior, que inclou Madrid i les “ciutats històriques” (Lleó,
Salamanca...). En aquest cas l'atractiu principal és el cultural.
La zona Nord (zona atlàntica), és una zona amb un turisme més
familiar, i presenta una oferta més diversa: platges, cultura,
gastronomia ...

El turisme estranger o exterior representa
2/3 del volum total. Els turistes que visiten
Espanya són bàsicament d'altres països
de la UE (Regne Unit, Alemanya i
França). Cada cop més arriben turistes de
l'Europa de l'Est i Rússia. Sobretot venen
amb un viatje organitzat a l'estiu, en avió o
per carretera, cercant destinacions de sol i
platja.
Les bones condicions climàtiques
d'algunes zones han convertit Espanya en
una destinació preferent per a persones
jubilades del nord d'Europa.
El turisme interior representa 1/3 del total.
L'augment del nivell de vida i la millora de
les comunicacions ha fet incrementar el
turisme nacional i la mobilitat temporal
(desplaçaments de cap de setmana).

La proporció entre turisme
exterior i interior varia molt Oferta Turística (2009)
segons les zones. En general,
en els centres més importants
predomina l'exterior.

Zones turístiques i tipologia
1. Turisme de sol i platja:
3
Litoral Mediterrani i
Sudatlànitc, Canàries i
Balears.
2. Madrid.
2 1 3. Litoral Cantàbris i Gallec.
4. Espai rural interior.
Turisme rural.
5. Estacions d'esquí .
Turisme de neu.
6. Ciutats històriques .
1 Turisme Cultural.
1
Fuente: INE

Malgrat l'augment del número de turistes i dels ingressos que
aporten, es pot parlar d'un esgotament del model tradicional del
turisme espanyol:
• Predomini del turisme de nivell mitjà-baix.
• Problemes de l'oferta turística: pujada de preus sense millorar
la qualitat, manca d'adaptació a les noves exigències de la
demanda, estacionalitat, competència d'altres països
mediterranis...
• Dependència dels tour-operadors internacionals.
• Deteriorament mediambiental i alteracions paisatgístiques en
algues zones.

Caldria una reconversió i una renovació clara del sector, basades
en una planificació a llarg termini, que consideri el següent:
- Potenciar el turisme de qualitat (de grana poder adquisitiu)
- Millorar l'oferta per tal de contrarrestar la rigidesa, l'estacionalitat i
els desequilibris regionals. Cal fomentar noves modalitats de
turisme (per exemple, l'esportiu, el cultural i de ciutat...).
- Disminuir la dependència de l'exterior.
- Compatibiliztar el desenvolupament turístic amb la qualitat
mediambiental.

El turisme té una gran importància en el sector terciari català i en
el conjunt de l’economia. Gràcies als factors naturals i culturals,
Catalunya és una de les principals destinacions turístiques
d’Europa (supera els 15 M de turistes estrangers i els 5M de
turistes espanyols per any). És la zona d’Espanya amb més
importància turística (el sector aporta aproximadament un 15%
PIB).
Catalunya ha estat tradicionalment una important zona turística.
Diversos factors hi contribueixen: l'atractiu natural i cultural, la
situació geogràfica, la bona accessibilitat (el 75% del turisme és
estranger) i la intensa activitat econòmica (turisme de negocis).
En els darrers anys, grans esdeveniments internacionals han
contribuït a incentivar el turisme, com ara els Jocs Olímpics
(Barcelona 92) o el Forum (2004).

El turisme és una
activitat vital. Unes
400.000 persones
viuen directament o
indirecta del turisme,
que és bàsic en alguns
indrets, com Salou,
Lloret ...
Els principals tipus de turistes que visiten Catalunya es divideixen en
quatre grans grups: els que passen les vacances a Catalunya, els
que es troben de pas vers altres destinacions, els que hi acudeixen
per motivacions professionals i, per últim, el turisme d’interior (de cap
de setmana).

Referint-nos a les zones turístiques, hi ha dues grans zones, la
Costa Brava i la Costa Daurada. En totes dues destaca l'afluència
estival, sobretot d'un turisme d'exterior. En el cas de la Costa
Daurada, cada cop pren més força, gràcies al turisme interior i als
parcs temàtics.
En els darrers anys comencen a destacar altres zones, com els
Pirineus, les Comarques d’interior o Barcelona (boom creuers).

Les principals tendències del sector
són:
- El creixement de la demanda turística
(tot i que destaca la força de la marca
Barcelona i la franja litoral).
- L’augment del nombre d’allotjaments
turístics (sobretot hotels de 4 i 5
estrelles i allotjaments rurals).

- La diversificació de l’oferta (gran força del turisme rural i
d’interior). Tot i que encara hi ha una marcada estacionalitat
centrada en el turisme de sol i platja.
- L’aparició de les línies aèries de baix cost.
- La millora dels equipaments.
- La millora de la formació dels professionals del sector.

El turisme és un sector vital. Cal mantenir-lo i potenciar un turisme
de qualitat. Per fer-lo, cal realitzar tota una sèrie d'actuacions per
superar algunes deficiències.
- Superar l’estacionalitat estival
(infrautilització dels
equipaments).
- Superar la concentració
turística a la franja litoral.
Font: Idescat. Catalunya en xifres, 2010
- Millorar alguns dèficits
d’infraestructures en algunes
zones (retencions ,
subministrament d’aigua i
electricitat, qüestió dels
aeroports...).

- Superar la disminució de la despesa mitjana per turista.
- Tenir més cura de l’entorn natural i del patrimoni.
- Donar més importància als recursos humans i culturals,
incrementant la formació.