3. ELS NUCLEÒTIDS
Cada nucleòtids està compost per tres subunitats:
Un grup fosfat. Compost per fòsfor i oxigen.
Un glúcid de cinc àtoms de carboni (pentosa).
Pot ser la ribosa o la desoxiribosa.
Una base nitrogenada. Poden ser l’ adenina
(A), la guanina (G), la citosina (C), la timina
(T) o l’ uracil (U).
4. Els nucleòtids estan units els uns
altres formant llargues cadenes o
polinucleòtids.
En cada polinucleòtid el grup fosfat i
la pentosa són sempre iguals, però
varia la seqüència de bases
nitrogenades.
5. TIPUS D’ÀCIDS NUCLEICS
Hi ha dos tipus d’àcids
nucleics: l’àcid
desoxiribonucleic, o ADN,
i l’àcid ribonucleic, o ARN.
Tots els organismes
contenen els dos tipus
d’àcids nucleics a les
cèl·lules.
6. L’ÀCID DESOXIRIBONUCLEIC (ADN)
L’ADN té les característiques següents:
Cada molècula està formada per dues llargues cadenes
de polinucleòtids, enrotllades en espiral al voltant d’un
eix imaginari, formant un doble hèlix.
Les dues cadenes són antiparal·leles , és a dir, es
disposen de manera paral·lela i segueixen sentits
oposats.
Les cadenes es mantenen unides mitjançant enllaços
d’hidrogen que s’estableixen entre les bases
nitrogenades de totes dues. A més, són complementàries,
l’adenina sempre queda aparellada amb la timina, i la
guanina, amb la citosina.
7. EN LES CÈL·LULES EUCARIOTES L’ARN ES LOCALITZA AL NUCLI I AL CITOPLASMA.
ESTRUCTURALMENT ESTÀ FORMAT PER UNA SOLA CADENA DE NUCLEÒTIDS.
HI HA DIVERSES TIPUS D’ARN, QUE DUEN A TERME DIFERENTS FUNCIONS DE MANERA
COORDINADA.
L’ÀCID RIBONUCLEIC (ARN)
PRINCIPALS TIPUS D’ARN
Copia la informació de l’ ADN
nuclear i la transporta fins als
ribosomes.
S’associa amb proteïnes i forma
els ribosomes, on se sintetitzen
les proteïnes.
S’uneix amb aminoàcids i els
transporta fins al ribosoma per
formar les proteïnes.
8. LA REPLICACIÓ DE L’ADN
•L ’ADN té la
capacitat de
replicar -se , és a
dir, pot fer còpies
idèntiques de si
mateix.
10. La replicació de l’ADN és de
tipus semiconservatiu, ja que
cada nova hèlix conversa la
cadena original que va servir
de motlle i una cadena nova.
En la cèl.lula hi ha uns enzims de
reparació que detecten els nucleòtids
aparellats d manera incorrecta, els
retiren i els reemplacen pels
correctes.
11. L’ADN, PORTADOR DE LA INFORMACIÓ GENÈTICA
• Frederick Griffith i Oswald
Avery van apostar la prova
definitiva que la molècula
portadora de la informació
genètica era l’ADN, i no les
proteïnes.
12. L’EXPERIMENT DE GRIFFITH
El 1928, Griffith va fer un seguit d’experiment amb el
bacteri Streptococcus pneumoniae. Va observar que el
bacteri presentava dues variants o soques diferents: una
provocava la malaltia i la mort del ratolí , i va anomenar-
la S, mentre que l’altra soca, que va anomenar R, no era
virulenta.
Els estudis amb
Streptococcus
pneumoniae van ser
determinats per deduir el
paper de l’ADN com a
molècula portadora de la
informació genètica.
Streptococcus pneumoniae
13.
14. CONCLUSIONS:
Com a resultats dels seus experiments
amb ratolins, Griffith va deduir que en els
bacteris de la soca S mort hi havia alguna
cosa, que va anomenar factor transformant,
que es transmetia als bacteris vius de la
soca R i els transformava en bacteris S vius.
El 1944, Avery va descobrir que la
molècula d'herència era l’ADN.
