1.
Ainoa Vázquez Mariano
Català 2.
ANTOLOGIA DE LA POESIA CATALANA
ÍNDEX:
o Presoner (Jordi de Sant Jordi)
o La balada de la Garsa i l’esmerla (Joan Roís de Corella)
o Elogi dels diners (Anselm Tormeda)
o A una hermosa dama (Francesc Vicent)
o Oda a Espanya (Joan Maragall)
o Vora la mar
o L’Elionor
o Cançoneta Incerta
o Oda a Guynemer (Jopep Maria Junoy)
o Els amants (Vicent Andrés Estellés)
o Tot l’enyor de demà (Joan Salvat Papasseit)
o Aigua marina (Josep Mª de Segarra)
o La ciutat llunyana (Màrius Torres)

2.
Ainoa Vázquez Mariano
Català 2.
Presoner. Jordi de Sant Jordi
Desert d'amics, de béns e de senyor, Fortuna vei que ha mostrat son voler
en estrany lloc i en estranya contrada, sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor, però no em cur, pus hai fait mon dever
ma voluntat e pensa caitivada, amb tots los bons que em trob en companyia.
me trob del tot en mal poder sotsmès, Tots aquests mals no em són res de sofrir
no vei algú que de mé s'haja cura, en esguard d'u qui al cor me destenta
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres, e em fai tot jorn d'esperança partir:
de què en fau grat a ma trista ventura. com no vei res que ens avanç d'una espenta
Eu hai vist temps que no em plasia res; en acunçar nostre deslliurament .
ara em content de ço qui em fai tristura, Deserts d'amics, de béns e de senyor,
e los grillons lleugers ara preu més en estrany lloc i en estranya contrada...lloc i en
que en lo passat la bella brodadura. estranya contrada…
Els versos són de 4 + 6, amb cesura a la quarta síl·laba. Els versos imparells tenen rima masculina i acaben
amb paraula aguda i els versos parells tenen rima femenina i acaben en paraula plana. La rima és d'art
major.
Jordi de Sant Jordi era un poeta important en el moment de transició entre el s. XIV i el XV, seguia
l'estructura de la lírica trobadoresca però en el cas d'aquest poema, l'autor ens explica l'experiència de l
`empresonament , les circumstàncies que pateix el poeta d'angoixa, la prohibició de poder estar amb els
seus amics i del seu rei, tristesa, etc. Tot això perquè el cap militar Francesco Sforza demana molt a canvi del
seu alliberament.
En la primera estrofa ja ens mostra la solitud en la que es troba i els seus pensaments.
En aquest poema cal destacar alguns versos característics de l'edat mitjana:
Al tercer vers de la segona estrofa trobem una personificació “la Fortuna” que representa un personatge
al·legòric, per això està escrit en majúscula. En els tres últims versos cal remarcar les característiques de que
l'autor estava a la cavalleria, a part de ser trobador, i que s'ho pren amb ànim el ser presoner per a servir al
senyor.
Finalment en la tornada deixa clar al rei els que estan empresonats i remarca les virtuts d'un senyor.

3.
Ainoa Vázquez Mariano
Català 2.
Balada de la garsa i l’esmerla. Joan Roís de Corella.
Ab los peus verds, los ulls e celles negres, que ja no us plau
penatge blanc, he vista una garsa, que io per vós haja a morir.
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres; Si muir per vós, llavors creureu
i, al seu costat, estava una esmerla, l'amor que us port,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre, e no es pot fer que no ploreu
que no és al món poeta tan il·lustre, la trista mort
que pogués dir les llaors de tal perla; d'aquell que ara no voleu;
i, ab dolça veu, per art ben acordada, que el mal que pas no em pot jaquir,
cant e tenor, cantaven tal balada: si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
"Del mal que pas no puc guarir, que ja no us plau
si no em mirau que io per vós haja a morir".
ab los ulls tals, que puga dir
Joan Rois de Corella és el màxim representant humanista.
- Tema: la mort per amor.
- Dues parts: introducció descriptiva (v. 1-10) i la balada pròpiament dita (v. 11-25).
- Cobla introductòria l'ocell que canta a l'arribada de la primavera i busca la seva parella el jo poètic que
canta a la dama. Colorisme, efectes pictòrics.
- El jo poètic se situa en una posició de narrador impersonal. La balada trista que entonen la garsa i la merla
reflex de l'estat d'ànim del poeta.
- S'ometen els altres elements característics del locus amoenus (jardí, arbres...).
La balada pròpiament dita (v. 11-25) versos octosíl·labs i tetrasíl·labs de rima masculina, es
caracteritza per un esquema de sol·logisme, amb peça condicional si no com a fórmula vertebradora.
L'amant tímid no gosa manifestar l'amor a la dama i morirà si aquesta no el mira.
Mort com a prova contundent del seu amor, que també provocarà dolor en el cor de la dama. Ella
serà responsable i plorarà manifestant així la seva benevolença.
Per la qual cosa, és millor que ella el miri, així no passarà res de tot això.
Encavallaments, metàfores (garsa-dama), personificacions, hipèrboles…

4.
Ainoa Vázquez Mariano
Català 2.
Elogi dels diners. Ansel Turmeda
Diners de tort fan veritat, si diràs "jas" a hòmens sords
e de jutge fan advocat, tantost se giren.
savi fan tornar l'home orat, Diners tornen los malalts sans,
pus que d'ells haja. moros, jueus e cristians
Diners fan bé, diners fan mal, leixant a Déu e tots los sants
diners fan l'home infernal diners adoren.
e fan-lo sant celestial Diners fan vui al món lo joc
segons que n'usa e fan honor a molt badoc,
Diners fan bregues e remors, a qui diu "no" fan-li dir "oc",
e vituperis e honors, vejats miracle!
e fan cantar preïcadors Diners, doncs, vulles aplegar,
Beati quorum. si·ls pots haver no·ls leixs anar;
Diners alegren los infants si molts n'hauràs poràs tornar
e fan cantar los capellans Papa de Roma.
e los frares carmelitans Si vols haver bé e no dan
a les grans festes per advocat té Sent "Jo-ha'n".
Diners magres fan tornar gords Totes coses per ell se fan
e tornen ledesmes los bords en esta vida.
Hi ha rimes fàcils i consells morals. Explica la influència dels diners en la nostra vida. Com pot ser que els
diners facin canviar d’opinió a les persones... En aquest poema es remarca el poder absolut dels diners en tot
moment. La capacitat del diners per aconseguir qualsevol proposta i per transformar a tot aquell que els
posseeixi, superant tots els obstacles possibles. L'autor utilitza la ironia en tot el poema. Al llarg de tots els
versos, ens va proporcionant informació de la seva finalitat, l'objectiu del que ell verdaderament vol
expressar.
Si l'he interpretat correctament, si més no intenta expressar totalment el contrari del que ell exposa, es a dir
que els diners no haurien de tindre tal poder sobre el món.
TEMA: Com influeixen els diners en la nostre vida.
Consta de 9 estrofes de 4 versos, de 8 síl.labes i 4 síl.labes. Els tres primers versos de cada estrofa
tenen rima consonant, el quart, és de rima lliure, a-a-a-b. És un poema d'art menor.
Antítesis: gairebé tot el poema és una Enumeracions: estrofa 1,3, 6.
contradicció, però és més destacat a a segona
estrofa. Hipèrbatons: Primer vers, estrofa 5 primer
vers, sisena estrofa.
Anàfores: Totes les estrofes, tret de la
darrera, ténen una anàfora, per ressaltar el Polisíndetons: tercera estrofa.
tema del poema.
Personificació: versos 1,2,3,5,6,7, 9, 10.
Polisíndeton: a la tercera estrofa.
Hipèrboles: Al vers 19, 21, últims versos

5.
Ainoa Vázquez Mariano
Català 2.
A una hermosa dama. Francesc Vicent.
Ab una pinta de marfil polia Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Sos cabells de finíssima atzabeja, Lo dolç combat que ab estremada gràcia
A qui los d’or més fi tenen enveja, Aquestos dos contraris mantenien
En un terrat la bella Flora un dia;
Que el cor, enamorat, se m’alterava
Entre ells la pura neu se descobria I, temerós d’alguna gran desgràcia,
Del coll, que ab son contrari més campeja, De pendre’ls tregües ganes me venien.
I com la mà com lo marfil blanqueja,
Pinta i mà d’una peça pareixia.
L’autor ens parla d’una dama molt formosa de la que està bojament enamorat. L’autor l’observa des de lluny
amb l’anhel de que ella també l’estimi. La dama Flora té els cabells negres com l’atzabeja, i s’està pentinant
sensualment amb una pinta blanca de marfil, que contrasta amb el fosc color del seu cabell.
Primer paràgraf – Situació de la dama i primera descripció - l’autor explica com és la pinta amb la que es
pentina, com són els cabells de la noia, i diu que està en un terrat.
Segon paràgraf – Descripció física – L’autor, a la vegada que contrasta els colors blanc i negre, ens està
descrivint com són els cabells i la pell de la dona.
Tercer paràgraf – Com l’autor l’observa – S’explica com l’autor observa el combat des de la distància.
Quart paràgraf – Com n’està d’enamorat l’autor – Parla dels sentiments del poeta: l’amor que sent i la por
que té a que acabi el combat de contrastos i la perdi.
“Ab una pinta de marfil polia sos cabells de finíssima atzabeja” – En aquests dos primers versos veiem que
ens parla d’algú que s’està pentinant els cabells foscos com l’atzabeja, que és lignit (un mineral) d’un color
negre molt intens, amb una pinta de marfil, és a dir que és molt blanca. Podem veure clarament els
contrastos que utilitzava l’autor. Pel que fa a figures retòriques, hi ha un hipèrbaton en cadascun dels dos
versos, ja que normalment diríem “Polia els seus cabells amb una pinta de marfil” i la clara antítesi arrelada
al contrast que ens presenta entre el blanc del marfil i el negre de l’atzabeja.
“A qui los de or més fi tenen enveja,” - Amb l’or es refereix al cabell de noies rosses (concretament al de les
noies més rosses, perquè parla de “l’or més fi”), que són suposadament les més boniques i desitjades. I
aquestes, envegen els cabells negres de la bella dama. Identifica els cabells molt rossos com a “cabells d’or”,
és a dir que hi ha una metàfora amb un element real i un d’irreal.
“en una terrat, la bella Flora, un dia;” - Ens situa l’acció en un terrat i ens diu el nom de la dama. També
altera l’ordre comú de l’oració, que separaria més clarament el subjecte i el predicat, quedant així: “La bella
flora, un dia en una terrat un dia”.
“Entre ells la pura neu se descobria del coll que, ab son contrari, més campeja” – El poeta segueix referint-se
als cabells de la bella dama i torna a introduir-nos una dualitat de l’estil blanc-negre, dient que entre els seus
cabells (que ja sabem que són negres), es veu la seva pell, (la cara i el voltant del coll) i la compara una altra
vegada amb un blanc intens, però aquesta vegada és la neu. I finalment, parlar de que el coll “campeja”,
utilitzant així una metàfora que es refereix la lluita de contrastos a la que el color tan blanc de la pell i la
foscor dels cabells s’enfronten.
“I, com la mà com el marfil blanqueja, Pinta i mà de una peça pareixia” – El color blanc que ens ha intentat
mostrar amb el marfil de la pinta i la pura neu representada en el coll s’afegeix al blanc de la seva mà. Ara,
uneix la clara tonalitat de tots aquests elements partíceps de la lluita per magnificar-ne la seva intensitat
(exagerant-ne el color), amb l’ús d’una hipèrbole. Compara la mà amb el marfil blanc utilitzant nexes
gramatical que es repeteixen.

6.
Ainoa Vázquez Mariano
Català 2.
“Jo, de lluny, tan atònit contemplava Lo dolç combat que ab estremada gràcia Aquestos dos contraris
mantenien,” – Al mateix moment que està veient com es pentina, el poeta encisat s'enamora de la dona i no
pot parar de mirar-la. Admira la bellesa dels contrastos ja comentats i els descriu com si tinguessin un estil
molt peculiar i remarcable, un dels trets més característics de l’estètica barroca. Un combat no es pot notar
per el sentit del gust, per tant anomenar-lo així és fer una sinestèsia, o sigui associar aquesta impressió a un
sentit que no li pertoca.
“Que el cor, enamorat, se m’alterava I, temerós de alguna gran desgràcia” – L’autor, enamorat bojament de
la dama i amb el cor alterat té por de que li passi alguna cosa, que seria interpretable com a que té por de
patir un atac de cor, un infart o alguna altra desgràcia que interrompis l’escena de la que tan dolçament
gaudia. També podríem pensar que es refereix a la desgràcia que el podria portar combatre per tenir-la a
ella.
“De pendre’ls tregües ganes me venien” - El que vol l’autor és posar pau a l’esmentada batalla (“pendre’ls
tregües” vol dir posar pau) per poder estar amb la noia, tot i que potser llavors començaria una altra lluita
que consistiria en, com ja hem dit, obtenir-ne el seu amor.
Els dos primers paràgrafs del poema tenen quatre versos, i els dos següents en tenen tres, per tant estem
davant d’un sonet. Tots els versos són decasíl·labs, però amb una rima variant.
Paral·lelisme: al veure com s’està pentinant i desitja estar allà amb ella.
Antitesi: tot el poema comparant el blanc de la seva pell amb el cabell
Vora la mar. Jacint Verdaguer
Al cim d’un promontori que domina vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
les ones de la mar, en un matí de maig,
quan l’astre rei cap a ponent declina illetes d’or que naixen i s’esborren
me’n pujo a meditar. del sol al primer raig:
Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa idees que m’acurcen l’existència
contemplo mon no-res; duent-se’n ma escalfor,
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa com rufagada que s’endú amb l’essència
m’aixafa com un pes. l’esmusteïda flor.
Eixes ones, mirall de les estrelles, A la vida o al cor quelcom li prenen
me guarden tants records, les ones que se’n van;
que em plau reveure tot sovint en elles si no tinc res, les ones que ara vénen
mos somnis que són morts. dieu-me què voldran?
Aixequí tants castells en eixes ribes Amb les del mar o amb les del temps un dia
que m’ha aterrat lo vent, tinc de rodar al fons;
amb ses torres i cúpules altives ¿per què, per què, enganyosa poesia,
d’evori, d’or i argent: m’ensenyes de fer mons?
poemes, ai!, que foren una estona Per què escriure més versos en l’arena?
joguina d’infantons, Platja del mar dels cels,
petxines que un instant surten de l’ona ¿quan serà que en ta pàgina serena
per retornar al fons: los escriuré amb estels?

7.
Ainoa Vázquez Mariano
Català 2.
El poema s’inicia en el punt del crepuscle d’un dia, i s’organitza amb un joc de focalitzacions entre grans
espais vitals i els detalls de primer pla.
Sobtadament, al vers 13 el poema canvia de temps i apareix el passat, i durant tot el poema és veu un to
elegíac, amb la pèrdua de somnis i records.
Com al poema de J.M de Sagarra, passa de d’una part exterior a una interior, de la grandària (el món
referencial) a la petitesa (el concepte).
Al poema Verdaguer presenta una gran descripció del paisatge (sobretot marí) i de la natura. També hi
podem observar una utilització d’onomatopeies (“ai!) i moltes preguntes retòriques (“¿per què, per què,
enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?”), que ens porten a veure una de les seves principals característiques: l’enyorança.
Estructura del poema consta de:
10 estrofes de 4 versos decasíl·labs i hexasíl·labs, am rima consonant encadenada i d’art major els senars i
menor el parells.
Moltes metàfores: sol-llàntia, miracles de les estrelles-mar, platja del mar dels estels-mort, escriure els
versos en l’arena-fugacitat de la vida.
Compara la vida amb les onades del mar, tot el poema és una descripció, amb focalitzacions entre el
paisatge extern i la vida.
Oda a Espanya. (Joan Maragall)
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill Jo he vist els barcos – marxar replens
que et parla en llengua – no castellana: dels fills que duies – a que morissin:
parlo en la llengua – que m’ha donat somrients marxaven – cap a l’atzar;
la terra aspra: i tu cantaves – vora del mar
en’questa llengua – pocs t’han parlat; com una folla.
en l’altra, massa.
On són els barcos. – On són els fills?
T’han parlat massa – dels saguntins Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
i dels que per la pàtria moren: tot ho perderes, – no tens ningú.
les teves glòries – i els teus records, Espanya, Espanya, – retorna en tu,
records i glòries – només de morts: arrenca el plor de mare!
has viscut trista.
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
Jo vull parlar-te – molt altrament. que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
Per què vessar la sang inútil? pensa en la vida que tens entorn:
Dins de les venes – vida és la sang, aixeca el front,
vida pels d’ara – i pels que vindran: somriu als set colors que hi ha en els núvols.
vessada és morta.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
Massa pensaves – en ton honor No sents la meva veu atronadora?
i massa poc en el teu viure: No entens aquesta llengua – que et parla entre
tràgica duies – a morts els fills, perills?
te satisfeies – d’honres mortals, Has desaprès d’entendre an els teus fills?
i eren tes festes – els funerals, Adéu, Espanya!
oh trista Espanya!

8.
Ainoa Vázquez Mariano
Català 2.
El tema principal del poema es la guerra que en aquells moments i tenia Espanya amb Cuba per la seva
independència. En el primer vers parla d’un home qualsevol que li parla a Espanya en la llengua catalana,
una llengua que poca gent i parla. En el segon vers diu que hi a massa gent que mor per la seva pàtria i el
autor se pregunta perquè derramar tant de sang inútil. Diu que molta gent se’n va en vaixell cap a la guerra,
somrient al seu atzar, que sol ser la mort. Però en l’altre vers l’autor es pregunta on estan els vaixells amb els
nois que s’havien anat, i que hi ha moltes mares que ploren a causa d’això. I per acabar parla d’una Espanya
que esta en perill que es te que salvar i que esta molt sola, això es refereix a com es sent la gent d’Espanya, i
l’autor acaba el poema dient que Espanya se’n va. En aquesta poesia trobem diferents mètodes retòrics.
Com interrogació retòrica, en el vers sisè, quan fa las preguntes: ‘On son els vaixells? On son els fills?’ També
tot el últim vers fa preguntes que no esperen que siguin contestades. Un altre mètode retòric es la el·lipsis.
En el primer vers l’autor parla del català però en ningú moment es menciona como tal en el vers. També la
metàfora, en el vers tercer, quan diu: ‘dins de les venes- vida es la sang’. O en el vers penúltim quan diu:
‘aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols’. Es refereix als nois espanyols que lluiten per
Espanya, a la guerra de Cuba. I en el vers cinquè quan diu: ‘i tu cantaves vora del mar com una folla’. Parla
d’Espanya , en nombre de la gent morta en la guerra. I per últim una personificació, en el últim vers
‘atronadora’, que es podria dir com potent, fort. Aquest poema es decasíl·lab (de sis), dividit en vuit versos.
Personificacions quan diu: aixeca el front, sents…
Cançoneta incerta. Josep Carner.
Aquest camí tan fi, tan fi, ¿És un recer per a adormir
qui sap on mena? qui passi pena?
És a la vila o és al pi Aquest camí tan fi, tan fi,
de la carena? qui sap on mena?
Un lliri blau color de cel,
diu: -Vine, vine-. ¿Qui sap si trist o somrient
Però: -No passis!- diu un vel acull son hoste?
de teranyina. ¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Serà drecera del gosat, ¿Qui sabrà mai aquest matí
rossola ingrata, a què em convida?
o bé un camí d'enamorat, I és camí incert cada camí,
colgat de mata? n'és cada vida.
El poema parla de cap a on ens portarà la vida, que mai sabrem quin camí hem d’escollir fins que haguem
triat un. Trobem una gran metáfora en tot el poema i preguntes retoriques que formen pararel·lismes.
3 estrofes de 8 versos. Versos de 7 i 4 síl·labes. 7a/ 4b/ 7a/ 4b/ 7a/ 4b/ 7a/ 4b

9.
Ainoa Vázquez Mariano
Català 2.
L’Elionor. Miquel Martí i Pol.
L'Elionor tenia les ganes de plorar
catorze anys i tres hores ni aquella irreprimible
quan va posar-se a treballar. sensació de solitud.
Aquestes coses queden Les dones deien que el que li passava
enregistrades a la sang per sempre. era que es feia gran i que aquells mals
Duia trenes encara es curaven casant-se i tenint criatures.
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes". L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
La gent se l'estimava, predicció de les dones,
l'Elionor, tan tendra, va créixer, es va casar i va tenir fills.
i ella cantava mentre El gran, que era una noia,
feia córrer l'escombra. feia tot just tres hores
Els anys, però, a dins la fàbrica que havia complert els catorze anys
es dilueixen en l'opaca quan va posar-se a treballar.
grisor de les finestres, Encara duia trenes
i al cap de poc l'Elionor no hauria i deia: "sí, senyor", i "bones tardes"
pas sabut dir d'on li venien
El tema del poema és la història d’una dona que comença a treballar als catorze anys. No te estrofes ni rima i
sense nombre fixa de síl·labes. Trobem 3 parts: entra a treballar a la fàbrica (1-11), està trista i li donen una
possible solució (12-22), la resolució del poema (23-31). Una consumació del que s’espera de les dones.
Observem una repetició cíclica de les coses, de les injustícies socials. S’utilitzen paral·lelismes i
encavallaments. L’Elionor té pena, dolor de no poder revelar-se contra el que la societat imposa.
Oda a Guynemer. Josep Maria Junoy.
Aquest poema és un caligrama, una elegia a Guymener. El poeta elogia a un jove aviador francès que va
morir a la Primera Guerra Mundial. Canta i elogia l’heroisme d’aquest jove, destacant la seva valentia.
Possible avió que surt des d’un punt però que s’acaba perdent en l’ immensitat del cel.
Tot l’enyor de demà. Joan Salvat Papasseit.
Joan Salvat Papasseit, en aquest poema ens transmet les seves ganes de viure, encara que a de sofrir l´ agonia de la
seva malaltia (la tuberculosi). Es resigna a morir. Es fixa en les coses simples quotidianes i en petits detalls i en el poema
fa una valoració de tot això que només pot contemplar (per que la seva malaltia no el deixa fer vida normal). Papasseit
manifesta la seva filosofia contingudament i emotivament, també ens fa veure tot el que enyora com es reflecteix en el
títol (Tot l’enyor de dema), per a Salvat Papasseit la mort no es dolenta (pensament occidental unit amb el pensament
oriental) i també creu que sempre hi ha vida, que la vida es eterna (creu en una roda de reencarnació, com un cicló que
mai acaba). Papasseit observa les tanques amb flors, les places lluentes de claror del sol, la lluna, la noia que porta la
llet i la seva rialla fresca, el vailet que vol vendre el diari, el tramvia, el carter, l’aeroplà, les dones del barri
matineres,direcció al mercat, el veïnat sencer, els carreters dormits, la vida del carrer. El vailet que vol vendre els diaris
representa la joventut i la vitalitat, la claror i les flors el color de la vida. La noia que porta la llet la bellesa, la sensualitat
i la delicadesa, tot es una selecció o conjunt de escenes nítides, sustantibitzades i pures plenes de color, com si el
mateix autor les hagués pintat. Tema: La malaltia de l’autor ocupa el primer pla, la seva actitud es optimista i amb delit
la vida, no deixa el seu sentimentalisme ni la seva sensibilitat. Recursos expressius: El poema esta dotat de un ritme
intens unit com un panorama continu una roda de la vida i la mort. L’expressió bondadosa es converteix en un recurs
que fa que el llenguatge no tingui masses artificis, s’utilitzen diminutius per les coses boniques. Els adjectius son
escassos però els pocs que hi ha donen color a les escenes. Observem connotacions de passió i amor per la vida. Tres
parts, (1-5) present, (6-56) el que s’imagina que pot ser el futur, (57-66) conclusió. Antítesi entre la vida i la mort.

10.
Ainoa Vázquez Mariano
Català 2.
Els amants. Vicent Andrés Estellés.
"No hi havia a València dos amants com nosaltres. ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
Feroçment ens amàvem del matí a la nit. i tenim l'enyorança amarga de la terra,
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
coses. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
i rodolem per terra entre abraços i besos. Després, tombats en terra de qualsevol manera,
No comprenem l'amor com un costum amable, comprenem que som bàrbars, i que això no deu
com un costum pacífic de compliment i teles ser,
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). que no estem en l'edat, i tot això i allò.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens No hi havia a València dos amants com nosaltres,
empeny. car d'amants com nosaltres en són parits ben
Jo desitjava, a voltes, un amor educat pocs."
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
El poema parla de com l’amor perdura al llarg del temps. El poema és un record a partir d’una imatge, quan
la dona està estenent la roba s’acorda de com era el seu amor abans, però que ara també li agrada. Descriu
el seu amor d¡una manera hiperbòlica. 24 versos alexandrins sense rima. Entenien l’amor com un huracà. Li
demanen perdó a Petrarca, ja que ell defenia l’amor pur, idealitzat culte... Amb un punt d’erotisme.
Tot l’enyor de demà. Joan Salvat Papasseit.
Joan Salvat Papasseit, en aquest poema ens transmet les seves ganes de viure, encara que a de sofrir l´
agonia de la seva malaltia (la tuberculosi). Es resigna a morir. Es fixa en les coses simples quotidianes i en
petits detalls i en el poema fa una valoració de tot això que només pot contemplar (per que la seva malaltia
no el deixa fer vida normal). Papasseit manifesta la seva filosofia contingudament i emotivament, també ens
fa veure tot el que enyora com es reflecteix en el títol (Tot l’enyor de dema), per a Salvat Papasseit la mort
no es dolenta (pensament occidental unit amb el pensament oriental) i també creu que sempre hi ha vida,
que la vida es eterna (creu en una roda de reencarnació, com un cicló que mai acaba).
Papasseit observa les tanques amb flors, les places lluentes de claror del sol, la lluna, la noia que porta la llet
i la seva rialla fresca, el vailet que vol vendre el diari, el tramvia, el carter, l’aeroplà, les dones del barri
matineres,direcció al mercat, el veïnat sencer, els carreters dormits, la vida del carrer. El vailet que vol
vendre els diaris representa la joventut i la vitalitat, la claror i les flors el color de la vida. La noia que porta la
llet la bellesa, la sensualitat i la delicadesa, tot es una selecció o conjunt de escenes nítides, sustantibitzades i
pures plenes de color, com si el mateix autor les hagués pintat.
Tema: La malaltia de l’autor ocupa el primer pla, la seva actitud es optimista i amb delit la vida, no deixa el
seu sentimentalisme ni la seva sensibilitat.
Recursos expressius: El poema esta dotat de un ritme intens unit com un panorama continu una roda de la
vida i la mort. L’expressió bondadosa es converteix en un recurs que fa que el llenguatge no tingui masses
artificis, s’utilitzen diminutius per les coses boniques. Els adjectius son escassos però els pocs que hi ha
donen color a les escenes. Observem connotacions de passió i amor per la vida. 3 parts, (1-5) present, (6-56)
el que s’imagina que pot ser el futur, (57-66) conclusió.
Antítesi entre la vida i la mort.

11.
Ainoa Vázquez Mariano
Català 2.
Aigua marina. Josep Mª de Segarra.
Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala, comparació I fer tot el que fem,
i no mudar-me del lloc oberts de cor i de parpelles,
platejat d’aquesta cala; i amb tots els cinc sentits;
i encendre el foc metàfora sense la por de jeure avergonyits
del pensament que vibra, quan surtin les estrelles.
i llegir només un llibre
antic, Comprendre indistintament
antítesi
sense dubte, ni enveja, ni enemic. polisíndeton rosa i espina;
i estimar aquest moment,
Polisíndeton,
I no saber on anirem, i aquesta mica de vent,
quan la mort ens cridi al tàlem: i el teu amor, transparent anàfora
creure en la fusta del rem, com una aigua-marina.
i en la fusta de l’escàlem. metàfora
comparació
Tema: amor per l’amor.
Futur i llibertat, poder viure amb plenitud cada moment de felicitat.
Tema principal és el futur, les pors que aquest comporta, el poder tenir llibertat.
Métrica: versos heptasílabs encara que algun desentona, és a dir que és un vers lliure.
Rima: consonant
La ciutat llunyana. Màrius Torres.
Present Ara que el braç potent de les fúries aterra Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
la ciutat d’ideals que volíem bastir, Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra, que ens envia, per sobre d’aquest temps
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir. presoner,
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
que creure i esperar la nova arquitectura i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu
sòl.
Sonet, 6+6.
Metàfores: versos 1, 3. Ciutat que s’enfonsa -> ciutat vençuda.
Personificació: vers 13.
Tot el poema és una personificació, la ciutat que s’enfonsa, etc.
Encavallament: vers 11-12.
Vers 8 amb 1: antítesi.
Títol: metàfora. Ciutat ideal, llunyana. Catalunya dels catalans,conceptes i idees abstractes,: futur més ple i
lliure, ideal.
To desesperançat, només queda esperar un canvi.