Segona meitat del segle XX
Característiques generals i Arquitectura
Jörn Utzon: Opera de Sidney (1957-1973)

Context històric
Principals fets després de la II Guerra Mundial:
- Guerra freda: Divisió del món en dos blocs antagònics (capitalista i socialista)
dirigits per dues superpotències: EE.UU. i URSS.
- Guerres i conflictes localitzats en llocs concrets: naixement de l’Estat
d’Israel i inici del conflicte arabo-israelià, guerra de Corea, dues guerres del
Vietnam, revolució cubana, independència de les colònies europees, victòria de
les dictadures a Xile i Argentina, revolució dels clavells a Portugal, fi de la
dictadura franquista...
- A partir dels anys 80 es posà fi a la guerra freda amb la caiguda del mur de
Berlín el 1989 i el mapa europeu s’alterà. El 1991 es signaren els acords de
Maastricht i es creà la Unió Europea.
-Actualment, la globalització i el gran desenvolupament científic i tecnològic,
així com la generalització de la informació, han produït l’apropament de tots els
camps artístics.
- També els conflictes actuals a la zona del Golf i el terrorisme internacional
d’Al-Qaeda han generat una nova situació de tensió al món.

Localització i evolució artística
A la segona meitat del segle XX el centre artístics es traslladà d’Europa als
EE.UU., més concretament a Nova York, on arribaren molts artistes que
fugiren del nazisme. Amb la globalització de final de segle desapareix la idea
d’un únic centre artístic.
1945 marca el límit entre les Primers Avantguardes i les noves tendències de
la segona meitat de segle. De 1945 a 1990 trobem dues grans tendències:
1. Segones avantguardes: Informalisme a Europa i Expressionisme abstracte
als EE.UU. Fins les noves propostes conceptuals aparegudes a finals dels 60.
2. Tendències postmodernes, iniciades amb el Neoexpressionisme alemany i la
Transvanguarda italiana a mitjan dels 70, i els revivals dels 80.
A partir dels 90 no podem englobar la gran varietat de propostes en grups
concrets. L’ús de les noves tecnologies podria ser una constant (videoart) que
ens permetria parlar de l’era digital.

A partir dels 90 no podem englobar la gran varietat de propostes en
grups concrets. L’ús de les noves tecnologies podria ser una constant
(videoart) que ens permetria parlar de l’era digital.

Característiques generals:
-Gran diversitat d’opcions artístiques.
-A les Segones Avantguardes encara hi ha elements de l’etapa anterior: l’artista
encara experimenta (materials, tècniques, formes...) per aconseguir solucions
originals.
-L’actitud rupturista de la primera meitat de segle s’accentua. Per exemple en
pintura es busquen nous suports, com el mateix cos humà (body art) o s’intervé
cada cop més en la natura o la ciutat (land art). L’obra ja no es valorada pel
resultat final, sinó pel propi procés creatiu.
Spiral Jetty, Utah, USA

-A partir dels anys 70 l’experimentació com a principi d’acció arribà a la fi.
Començà la postmodernitat. Aquesta es gira cap al passat per recuperar
elements d’èpoques anteriors.
“La postmodernitat val tot”: l’artista pot prendre d’obres del passat allò que
vulgui i situar-ho a la seva pròpia obra, fenòmen també present en l’art de les
noves tecnologies.
http://www.arteespana.com/postmodernidad.htm

L’arquitectura
Fins el 1970 l’arquitectura
funcionalista continuà vigent. En
aquesta dècada molts arquitectes
començaren a utilitzar elements
decoratius i constructius de
períodes anteriors. També la
tecnologia es considerà bàsica per a
la construcció. Sorgí l’arquitectura
d’autor: els nous edificis s’adaptaren
al llenguatge propi i personal de cada
arquitecte.
L’herència funcionalista
Després de la II Guerra Mundial
l’arquitectura continuà dins dels
paràmetres del funcionalisme i amb
els mateixos arquitectes. Mies van
der Rohe continuà la seva obra als
EE.UU.
Edifici Seagram, New York, 1954-58

A Finlàndia, Alvar Aalto (1898-1976) és el principal autor de l’escola nòrdica
d’arquitectura contemporània.
Les seves obres mostren la unió entre modernitat i tradició. Adopta elements
funcionalistes amb aspectes regionals. Usà formigó, ferro i vidre, però també
materials locals, com terra cuita i fusta. Els seus edificis s’insereixen en
l’entorn i cerquen la llum natural.

Jörn Utzon (1918-2008), arquitecte danès, va fer obres molt espectaculars i
originals. Utilitzà materials com el formigó armat, el vidre, la ceràmica i l’acer.
Els seus edificis formen grans estructures, com l’òpera de Sidney, on tenen
forma de tenda de campanya. Sovint es poden connectar amb l’orcanicisme.
http://www.greatbuildings.com/buildings/Sydney_Opera.html

Josep Lluís Sert (1902-1983) destacà a Espanya, tot i que treballà i
ensenyà als EE.UU. exiliat després de la guerra civil. Des d’allà projectà la
fundació Miró de Barcelona, exemple d’arquitectura funcionalista espanyola.
Centre de la Ciència
Universitat de Harvard, on Sert
impartí classes d’arquitectura.

Le Corbusier (1887-1965), construí entre 1943 i 1945 dos edificis
emblemàtics ens els quals introduí l’ús del formigó vist, “formigó en brut”,
que originaria una nova tendència, el “Brutalisme”, de gran incidència a
Anglaterra.
http://www.hiru.com/es/artea/artea_03520.html
Unitat d’habitació de Marsella, es tracta d’una
unitat arquitectònica que acull a 1600 persones, i
els apartaments s'adeqüen a les necessitats de
persones individuals o famílies. El projecte és
complicat, però l’estructura és simple.

Capella de Notre Dame du Haut a Ronchamp és l’altre edifici emblemàtic de Le
Corbusier. El sostre és de formigó vist i les moltes finestres donen gran
lluminositat a l’interior.

Le Corbusier influí decisivament en l’arquitectura sud-americana, sobretot a
Brasil, on Oscar Niemeyer i Lúcio Costa s’hi inspiraren per fer els principals
edificis de la nova ciutat de Brasília.
Esplanada dels Ministeris, Brasília

Espanya franquista: 1951 Grup R, format per:
- Oriol Bohigas, - Josep M. Coderch, - Josep M. Martorell, - Antoni de
Moragas i – Josep M. Sostres.
Altres arquitectes són: Fèlix Candela i Rafael Moneo (Museu Romà de
Mèrida i ampliació del Museu del Prado).
Oriol Bohigas:
Casa Meridiana,
Barcelona, 1965

La crisi del Moviment
Modern: l’arquitectura
postmoderna
A partir de l’any 70 alguns arquitectes
tornen a utilitzar elements tradicionals,
tant decoratius com constructius, propis
d’etapes passades. Els principals són:
- Japó: Grup Metabolism, amb Kenzo
Tange (1913-2005) i el seu deixeble
Arata Isozaki (1931).
Kenzo Tange: L' Edifici del Govern
Metropolità Tokio.Kenzo Tange: Catedral de Sta. Maria.
Tokio.

Arata Isozaki: Palau Sant Jordi (1191) de Barcelona. Combina les noves
tecnologies amb els materials tradicionals. El buit és un element positiu ja
que és el nucli central de l’edifici.

- EE.UU.: Hi destaquen Michael Graves i Robert Venturi (1925), el qual
utilitzà motllures decoratives i elements tradicionals com l’arc a les entrades
principals. Venturi també publicà llibres polèmics sobre arquitectura.
R. Venturi: Guild House, i
Sainsbury Wing, National Gallery
(ampliació), Londres

- Itàlia: Aldo Rossi (1931-1997), defensà el funcionalisme als anys 70,
adaptà les seves cases a les tradicions locals. Defensava que qualsevol
tipologia del passat podia alterar-se per adaptar-la a les noves necessitats
del segle XX.
El Quarter Schüzenstrasse, a Berlin.

- Espanya: Ricard Bofill (1939), ha tornat a les formes pròpies del
classicisme utilitzant-lo de forma eclèctica, aplicant-lo a estructures de
formigó de manera monumental. També destaca Enric Miralles (1955).

R. Bofill: Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona, 2009

E. Miralles i Benedetta Tagliabue:
Edifici del Gas Natural, Barcelona
E. Miralles i Benedetta Tagliabue
Pavelló d’Espanya a la Exposició
Internacional de Shanghai, 2010,
Edifici “cistell” pel vímet que el
recobreix.

High-Tech i arquitectura d’autor
Durant els 80 i 90 també sorgiren nous corrents:
El High-Tech dóna prioritat a mostrar els elements tecnològics de les
construccions. Hi destaquen: Norman Foster (1935) i Richard Rogers.
N. Foster: London City Hall (2003) i Torre Swiss Re, Londres (2004)

El desconstructivisme parteix de les teories filosòfiques del francès Jacques
Derrida. “La forma és el resultat de la fantasia”. Hi destaquen: Zaha Hadid
(arquitecta iraniana, 1950) i Frank O. Gehry, el qual hem d’estudiar.
Z. Hadid: Word Trade Center, i Dancing Towers, Dubai

L’arquitectura dels últims temps també s’ha ocupat de crear construccions que
satisfacin les necessitats de la societat actual, com oficines, biblioteques,
museus, mercats, estadis... Edificis promoguts normalment per l’Administració
pública per revitalitzar zones deprimides de les ciutats. Això a creat
l’arquitectura d’autor i els arquitectes estrella. Són autors que uneixen
l’arquitectura amb l’enginyeria. Destaquen:
Richard Meier
Nou Ajuntament de
La Haya i el Museu
d’Art Contemporani
de Barcelona

Rem Koolhaas (1944): Biblioteca
Central de Seattle
Renzo Piano i Richard Rogers:
Centre Georges Pompidou (1977),
París.

Santiago Calatraba (1951), en les seves obres es veu clarament la funció
bàsica de l’enginyeria en l’arquitectura actual.
Ciutat de les Arts i les Ciències de València.
Pont de Bach de
Roda i
TorreCalatraba
a Barcelona

Jacques Herzog (1959) i Pierre de Meuron (1950), ha fet la majoria de
projectes conjuntament, ambdós suïssos, i destaquen pel seu minimalisme
arquitectònic. Edifici Fòrum de Barcelona. Tate-Modern, Londres.

Jean Nouvel (1945): Torre de les Aigües
de Barcelona (Agbar), 2005.
Porta d’Amèrica, Madrid.
L’arquitectura de Nouvel es
caracteritza per la seva recerca
de la transparència i la il·luminació.