Se ha denunciado esta presentación.
Utilizamos tu perfil de LinkedIn y tus datos de actividad para personalizar los anuncios y mostrarte publicidad más relevante. Puedes cambiar tus preferencias de publicidad en cualquier momento.

Evolució

723 visualizaciones

Publicado el

Publicado en: Educación
  • Sé el primero en comentar

  • Sé el primero en recomendar esto

Evolució

  1. 1. Índex:Índex:  Història de la vidHistòria de la vidaa  Teories sobre l’origen dels éssers vius.Teories sobre l’origen dels éssers vius.   Proves de l’evolució.Proves de l’evolució.  ¿Com s’originen noves espècies?¿Com s’originen noves espècies?  Els primats i l’espècie humanaEls primats i l’espècie humana  Comparació entre humans i pongidsComparació entre humans i pongids  HominitzacióHominització  Antecesors de l’espècie humanaAntecesors de l’espècie humana
  2. 2. Història de la vida
  3. 3. L’origen dels éssers vius  Creacionisme Al segle XVIII les idees imperants en Europa eren que els éssers vius habien sigut creats tal i com ja els coneguem, eren immutables i no canviaven en el temps. Aquestes idees fixisme-creacionesme, es basaven en les creences judeo-cristianes del Gènesi segons les quals: 1- El mon i tot el que hi ha en ell va ser creat en 6 dies i tindria sols uns 6000 anys. 2- Deu va crear les espècies tal i com són ara i són immutables, no canvien
  4. 4. Karl Von Linneo (1707-1778). Famós científic. Botànic suec creador del sistema de classificació natural i de la nomenclatura binomial Georges Cuvier (1762-1832). Pare de la Paleontologia. Per les seues observacions es va adonar que antigament hi havien existit faunes i flores diferents de les actuals. Açó li va fer plantejar-se la Teoria catastrofista segons la qual al llarg de la història de la Terra s’han succeit grans catàstrofes a les que les seguien noves creacions. Defensors del Creacionisme
  5. 5. Al fixisme se li va oposar el transformisme, o la seua versió més moderna, el evolucionisme. Va anar obrint-se pas a partir del segle XVIII i sobre tot en el XIX. Per als científics evolucionistes els éssers vius cambiaven al llarg del temps a partir d’altres organismes preexistents, donant lloc a espècies noves i diferents cada vegada més complexes.
  6. 6. Dos importants científics evolucionistes foren Lamarck i Darwin. Jean Baptiste de Monet, Caballer de Lamarck (1744-1829). Va ser professor del Museu De Història Natural de París. En l’any 1800 pronuncia una conferència en la que exposava una teoria coherent sobre la transformació dels éssers vius. Admiteix l’existència d’una evolució de les espècies i tracta de donar una explicació racional
  7. 7. La Teoria de Lamarck es basa en els següents principis: 1) El medi ambient es canviant 2) Els éssers vius s’adapten als canvis 3) Per a adaptar-se, els éssers vius utilitzen més uns òrgans que altres (us i desus) 4) Els òrgans més utilitzats es desenvolupen i s’enforteixen, els que no s’utilitzen s’atrofien 5) Els caràcters adquirits o perduts pels éssers vius al llarg de la seua vida son transmesos als seus descendents (herència dels caràcters adquirits)
  8. 8. Segons Lamarck les girafes tindrien inicialment el coll curt. Aquest se’ls hauria estirat per a menjar les fulles dels arbres. Els descendents haurien heretat aquesta característica
  9. 9. Segons la Hipòtesi de Lamarck, els descendents de la gent musculosa de gimnàs també eixirien amb els mateix desenvolupament dels seus músculs.
  10. 10. Va nàixer el 12 de Febrer de 1809 en Shrewsbury. Després de realitzar estudis en diferents universitats en 1831 es va enrolar en el vaixell de reconeixement HMS Beagle com a naturalista sense cobrar per a emprendre importants observacions geològiques i biològiques. En 1836, després de la seua tornada a Anglaterra, es va dedicar a reunir les seues idees al voltant del canvi de les espècies. En 1859 va publica la seua teoria “L’orige de les espècies per la selecció natural”. El seu llibre va causar una gran controversia i va suposar una gran revolució en el pensament humà. Va morir el 19 d’abril de 1882 i està enterrat en l’abadia de Westminster.
  11. 11. Va nàixer el 8 de Gener de 1823 en Monmouthshire, Gales. En 1848 va realitzar una expedició al riu Amazona amb un altre naturalista Bates. Des de 1854 fins a 1862, va dirigir la investigació de les illes de Malàsia. En 1858 va comunicar les seues idees a Darwin, donant-se la coincidència de que aquest últim tenia manuscrita la propia teoria de l’Evolució. Va morir el 7 de Novembre de 1913 en Broadstone (Anglaterra)
  12. 12. La Teoria de Darwin-Wallace es basa en els següents principis: 1) La majoria de les espècies es reprodueixen en gran nombre 2) Els recursos (aliments, espai) són limitats 3) Els individus d’una mateixa espècie no són iguals entre si, sempre existeix certa variabilitat. 4) Es produeix una lluita per l’existència en la que sols sobreviuen els millors adaptats: selecció natural. 5) Els seus descendents hereten les característiques que els fan ser millor adaptats.
  13. 13. Segons Darwin, en les poblacions de girafes existia una certa variabilitat. Unes tenien el coll més llarg que altres. Els individus de coll més llarg estarien millor adaptats i deixarien més descendents. Amb el temps cada vegada hi hauria més girafes amb el coll llarg.
  14. 14. Quan Darwin va plantetjar la seua teoria sobre l’orige de les espècies per selecció natural no es coneixien ni les Lleis de l’herència ni les mutacions. Debut a açò el darwinisme tenia una important contradicció en si mateix, ja que el mecanisme de l’evolució era la sel·lecció natural, aquest mateix procés amb el temps eliminava la variabilitat, amb el que tard o prompte l’evolució es detendria. A principis del segle XX es formula una altra teoria: El Neodarwinisme o Teoria Sintètica de l’Evolució que integra el darwinisme amb les Lleis de Mendel i el fenomen de les mutacions. Aquesta teoria és la que està en l’actualitat vigent. Alguns Neodarwinistes
  15. 15. El Neodarwinisme es basa en els següents principis: 1) Els éssers vius experimenten variacions debudes a mutacions que es produeixen a l’atzar, el que genera variabilitat entre els individus d’una mateixa espècie. També es produeix variabilitat per la recombinació genètica que es produeix durant la primera divisió de la meiosi en la que els cromosomes homòlegs intercanvien fragments de DNA. 2) Sobre ells actua la selecció natural. Els individus millor adaptats, sobreviuen, deixant més descendents i les seues característiques s’extenen dins de la població. Els pitjor adaptats deixen menys descendents i els seus gens van desapareixent. 3) Aquestos canvis progresius s’acumulen en el temps produint canvis en les poblacions que donen lloc a noves varietats, races i espècies.
  16. 16. Segons els neodarwinisme les girafes haurien evolucionat de la següent manera. Entre els antecesors de les girafes, animals de coll curt, les mutacions produirien alguns individus amb el coll algo més llarg. Si aquest caràcter representa una ventaja, aquestos individus es reproduiran més i augmentarà el nombre d’individus amb el coll més llarg. Amb el temps les girafes cada vegada tindran el coll més llarg. L’evolució no es deté doncs les mutacions fan que sempre hi haja individus amb colls més curts i més llarg: variabilitat, sobre els que actua la selecció natural.
  17. 17. Neutralisme  1968 Motoo Kimura La major part de les mutacions que sofreix el DNA són neutres enfront de la selecció natural: es mantenen o desapareixen aleatoriament. Segons aquesta hipòtesi, es el pur atzar i no la selecció natural el que fa que varien les poblacions. Puntualisme  1972 Gould L’evolució es produeix a salts i no de manera gradual com afirma el neodarwinisme. Hi ha grans períodes en els que les espècies estan en equilibri i no canvien. En moments determinats es produeixen moltes noves espècies a partir de les anteriors, apareix competència entre elles i només algunes sobreviuen. La unitat de selecció natural és l’espècie i no l’individu.
  18. 18. Som màquines de supervivència, autòmates programades a cegues a fi de perpetuar la existència dels egoistes gens que alberguem en les nostres cèl·lules. El gen egoista 1976 Richard Dawkins Els gens són les unitats evolutives Els gens són les verdaderes «unitats» centrals de l'evolució, en compte dels individus com els animals o les plantes
  19. 19. -Proves taxonòmiques -Proves paleontològiques -Proves morfològiques. -Proves biogeogràfiques -Proves embriològiques. -Proves químiques
  20. 20. La classificació dels éssers vius es basa en criteris de semblança, el que permet agrupar-los en: -Regne -Classe -Òrdre -Família -Gènere -Espècie Cada categoria taxonòmica engloba grups afins i probablement amb un mateix punt de partida evolutiu.
  21. 21. De vegades apareixen organismes pont entre els diferents grups taxonòmics, com és el cas dels mamífers monotremes (ornitorrinc) que posseix característiques intermèdies entre la classe rèptil i la classe mamífers. Aquestos organismes constitueixen una prova de que entre les espècies hi ha pasos intermedis i que uns organismes han evolucionat a partir d’altres.
  22. 22. Fòssils vius: Es tracta d’organismes que apenes han evolucionat mantenint-se quasi sense canvis al llarg de mil·lions d’anys, per exemple: l’aracauria i el celacanto. Si observem els fòssils vegem que els individus han anat canviat al llarg del temps
  23. 23. Proves paleontològiques Sèries filogenètiques: L’estudi dels fòssils permet reconstruir com ha sigut el procés evolutiu d’un organisme i poder conèixer com han sigut els canvis experimentats per una espècie des de els seus antecesors fins a la forma actual. En la figura s’observa la sèrie filogenètica dels èquids. a) Hyracotherium (Eocé 50 m a), b) Mesohippus (oligocé, 30 m. a.), c) Merychippus (miocé, 15 m. a.) i d) Equus (cavall actual)
  24. 24. Sèries filogenètiques Sèrie de fòssils que expliquen el procés evolutiu de alguna de les característiques fins a arribar a l’actualitat Sèrie filogenètica dels èquids
  25. 25. Formes intermèdies Alguns fòssils presenten característiques intermèdies entre grups d’èssers vius i permeten conéixer a partir de que organismes han pogut evolucionar un grup d’èssers vius. Un exemple és l’Archaeopteryx, antecesor de les aus, presenta característiques intermèdies entre les aus i els rèptils (plomes, dents de rèptils, urpes en les ales, etc…) Esquelet d’Archaeopteryx Reconstrucció d’Archaeopteryx
  26. 26. El descobriment dels fòssils de Ambulocetus i Rodhocetus ha omplit el buit entre els peixos i els mamífers ancestrals
  27. 27. Sèrie filogenètica de l’espècie humana
  28. 28. Quan s’estudia l’anatomia comparada d’alguns éssers vius es descobreixen òrgans que demostren l’evolució. Aquestos òrgans són: Òrgans homòlegs  Són òrgans amb un mateix orige embrionari i amb una estructura semblant però diferents per realitzar funcions distintes. Alguns exemples: l’ala d’una rata penada, la pata d’un cavall, l’aleta d’una balena o l’extremitat prènsil d’un primat. L’homologia es deu a un procés d’evolució divergent o adaptació d’un mateix òrgan a finalitats i medis distints: volar, corre, nadar, etc. Òrgans anàlegs  Són òrgans amb diferent orige embrionari pero que presenten un aspecte semblant per tindre una finalitat semblant. Per exemple l’ala d’un insecte i l’ala d’un au. L’analogia indica una evolució convergent per adaptació d’estructures diferents a un mateix medi o finalitat: volar.
  29. 29. Òrgans homòlegs Un exemple d’òrgans homòlegs el tenim en les extremitats anteriors dels vertebrats: a) braç humà, b) pota d’un felí, c) aleta de balena, d) ala de rata penada. Encara que són molt diferents en la seua funció posseixen les mateixes estructures, els mateixos ossos. L’homologia indica un parentesc evolutiu, un orige comú en el que les diferències es deuen a un procés d’evolució divergent o radiació adaptativa.
  30. 30. Exemple d’òrgans homolegs
  31. 31. Òrgans Anàlegs El tauró, el peix espasa, el ictiosaurio (rèptil fòssil) i el dofí tenen una forma semblant. Aquest fet no és el resultat d’un orige comú ni d’una relació de parentesc, sino que es deguda a un procés d’adaptació a un mateix medi, el medi aquàtic, per part d’éssers vius molt diferents (peix cartilaginós, peix ossi, rèptil i mamífer). Es tracta per tant d’un cas d’analogia que indica una evolució convergent o convergència adaptativa
  32. 32. Òrgans vestigials Es tracta d’òrgans atrofiats, sense funció en l’actualitat, però que poden revelar l’existència d’avantpassats per als que aquestos òrgans eren necessaris. Un bon exemple el tenim en les restes de les extremitats posteriors de l’esquelet de les balenes que revelen el seu passat quadriped. Restes de l’esquelet de les extremitats posteriors
  33. 33. Una de les proves o evidències mes demostratoves de l’evolució és la distribució geogràfica d’una sèrie de grans aus: 1) L’estruç d’Àfrica, 2) el nyandú de Sudamèrica, 3) els casuari i el emú d’Austràlia, sols es pot explicar mitjançant les teories de l’evolució i de la tectònica de plaques.
  34. 34. Explicació de la distribució geogràfica de les aus corredores gegants. 1- Fa uns cent milions d’anys es desenvolupa el avantpassat d’aquestes aus i es va extendre per Gondwana. Aquesta és la raó de que no hi haja aus corredores gegants en Lauràsia. 2- Al fragmentar-se el Gondwana les diferents poblacions d’aus van quedar aillades i evolucionaren per separat donant espècies diferents.
  35. 35. Relació entre les espècies de mamífers placentaris i marsupials
  36. 36. Es basen en l’estudi del desenvolupament embrionari dels éssers vius. Aquelles espècies que tenen un major parentesc evolutiu mostren majors semblances en els seus procesos de desenvolupament embrionari. Les similituts en les primeres etapes del desenvolupament embrionari dels vertebrats demostra l’existència d’un avantpassat comú.
  37. 37. Tots els vertebrats en els seus estats inicials de desenvolupament embrionari presenten fenedures branquials que en el cas del humans desprès desapareixen
  38. 38. Una de les evidències més importants es basen en la similitut a nivell molecular que hi ha entre les proteïnes o el DNA de diferents organismes. Aquesta similitud es tant més acusada quan major es el parentesc evolutiu entre ells Diferència en els DNA entre els pòngids i l’espècie humana
  39. 39. Podem apreciar que quan més lluny evolutivament estan el ésser humà i les altres espècies major és la diferència en el nombre d’aminoàcids de l’hemoglobina.
  40. 40. El fet de que totes les espècies tinguen un mateix patrò per a les biomolècules orgàniques també indica la procedència comú de tots els éssers vius a partir d’un organisme comú. Quasi tots els organismes tenen el material genètic format per DNA, format per les quatre bases nitrogenades i amb una estructura de doble hèlix
  41. 41. Les similituts i diferències es manifesten també a nivell de les proteïnes. En la taula s’expresa el tant per cent d’aglutinació que es produeix quan es mescla en un tub d’assaig plasma sanguini de diferents animals i anticossos contra proteïnes del sèrum sanguini humà, procedents de conills als que se’ls habia injectat sèrum humà. Quan major percentatge d’agultinació major similitud hi ha entre les proteïnes de l’animal i les proteïnes humanes. Aquesta prova mesura el grau de parentesc evolutiu.
  42. 42. La Biston betularia és una papallona que serveix d’aliment a moltes espècies d’aus. Fins a 1850 sols existia en Anglaterra la variatat clara, color semblant al de l’escorça dels arbres (bedolls) sobre els quals solia posar-se. Habia una xicoteta quantitat da papallones mutants de color fosc. Aquestes eren una quantitat molt xicoteta per que quan es posaven sobre l'escorça clara dels bedolls destacaven i les aus se les menjaven. A partir de 1850 amb el desenvolupament industrial i la proliferació de fàbriques, la varietat obscura va pasar a ser la més abundant en les zones industrials, ja que passaven inadvertides sobre l’escorça obscura del bedoll. Esta mutació va permetre que s’adaptaren millor al medi i que es reproduiren més passant a ser la major proporció.
  43. 43. Si els arbres no estan contaminats les seues escorces tenen una tonalitat clara, debuda als líquens que viuen sobre ella. En aquest cas la varietat millor adaptada es la varietat clara, ja que no és vista per les aus. Els pocs exemplars foscos que apareixen per mutació, són fàcilment detectables per les aus, que se les mengen i com a conseqüència, no deixen descendents. Amb la contaminació els líquens moren i l’escorça dels arbres es torna més fosca. Els exemplars foscos que apareixen per mutació es veuen pitjor i no són detectades. Els exemplars clars, pitjor adaptats, sofreixen els efectes de la depredació. En aquestes condicions cada vegada hi haurà mes exemplars foscos Varietats clara i fosca de Biston betularia
  44. 44. Abans de 1850 l’escorça del bedoll era clara perque estaven coberts d’uns liquens. La majòria de les papallones eren clares perquè passaven més inadvertides. Desprès de 1850 la contaminació atmosfèrica va matar els liquens i l’escorça es va fer obscura. La majòria de les papallones passaren a ser les obscures perquè ara eren les que passaven més inadvertides.
  45. 45. Aparició de races Si diferents poblacions d’individus d’una mateixa espècie experimenten variacions que les diferencien, degudes al allunyament o a altres causes, es produiren races d’una mateixa espècie. Els individus de diferents races poden reproduir-se entre si. Races de Carboner comú: a) Europa, b) Surasiàtica, c) asiàtica oriental Races geogràfiques de la zebra de les estepes
  46. 46. Especiació  Mecanisme pel qual apareixen espècies noves a partir d’unes altres d’anteriors Espècie biològica Grup d’individus capaços de reproduir-se entre ells i originar descendència fèrtil. De vegades poden reproduir-se individus d’espècies diferents (cavall i burra) però els descendents (mules) són estèrils. Per a que es produïsquen noves espècies, a més a més de donar-se un canvi en les caracterítiques genètiques de la població que dóna origen a poblacions d’individus diferents, deu produir-se un aïllament que impedisca que aquestes característiques pasen a individus d’altres poblacions.
  47. 47. Hi ha tres tipus d’especiació: 1- Especiació al·lopàtrica  Especiació que es produeix per aïllament geogràfic. Les poblacions queden aïllades per accidents geogràfics: mars, rius, deserts, etc. 2- Especiació simpàtrica  Una espècie es diversifica a causa d’un mecanisme que impedeix la seua reproducció. Els individus es mantenen en el mateix territori, però les variacions genètiques produïdes per mutació poden impedir que un grup d’individus de la població original puga reproduir-se amb la resta, produint un aïllament reproductiu que originarà amb el temps una nova espècie. 3- Especiació per mutacions cromosòmiques  L’especiació es produeix com a conseqüència de canvis en els cromosomes
  48. 48. Classificació de l’espècie humana com a organisme animal Atenent a les característiques de l’espècie humana en comparació amb la resta dels animals, la classificació taxonòmica del ésser humà seria la següent: TIPUSTIPUS CordatsCordats SUBTIPUSSUBTIPUS VertebratsVertebrats CLASSECLASSE MamífersMamífers SUBCLASSESUBCLASSE PlacentatsPlacentats ORDREORDRE PrimatsPrimats SUBORDRESUBORDRE AntropoideosAntropoideos FAMÍLIAFAMÍLIA HomínidsHomínids GÈNEREGÈNERE HomoHomo ESPÈCIEESPÈCIE HomoHomo sapienssapiens
  49. 49. L’ordre Primats Es tracta d’un ordre de mamífers que presenten les següents caractarístiques: 1) Les òrbites oculars estan dirigides cap avant, i per tant, la seua visió és estereoscòpica (3D). 2) El seu avantbraç té una estructura òssia que els permet els moviments de supinació (enfilar-ser) 3) El dit polze és oposable en les quatre extremitats (excepte en l’espècie humana). 4) Tenen ungles planes en compte d’urpes. Totes aquestes característiques són un conjunt d’adaptacions al medi arbori i a un tipus d’alimentació basar en el consum de fruites i xicotets animals. L’ordre dels primats és prou antic. Probablement existien ja fa 60 milions d’anys, aço és, poc després de l’extinció dels grans rèptils. En aquesta època eren xicotets insectívors arborícoles d’hàbits nocturns.
  50. 50. Procés d’hominització: Dos investigadors han sentat les bases sobre el procés d’evolució de l’espècie humana: Sherwood Washburn i Schulz estableixen les següents conclusions: • L’adquisició del bipedisme és anterior al desenvolupament de la capacitat cerebral. S’ha troba a Etiopia una pelvis d’Australopithecus (3 milions d’anys) adaptada a la marxa bípeda i amb una capacitat craneana de 450 cm3 . •El bipedisme comporta una serie de variacions anatòmiques com la configuració en S de la columna vertebral. Açò li permet caminar dreçat i portar el cap també dreçat. Les mans queden lliures el que afavoreix una major longitud dels dits i una disposició del pulgar que resulta oposable a la resta de dits. La ma es converteix en un òrgan magnífic de manipulació, transport i utilització d’objectes.
  51. 51. • Es produeix un augment de la capacitat craneana. Açò està relacionat amb l’augment del volum cerebral i per tant de la complexitat del comportament. Tot açò és evident si comparem la capacitat craneana de l’home actual (1500 cm3 ), amb la d’antropomorfos de grandària semblant: ximpanzé (410 cm3 ) i goril·la (510 cm3 ). •Una de les característiques més influents en l’evolució de l’espècie humana és el desenvolupament de la capacitat de comunicació basada en el llenguatge. Aquesta posibilitat d’intercanvi d’informació verbal és un dels trets més importants del procés d’homintzació. • L’existència d’un desenvolupament postembrionari de major duració molt més lent influit pel sistema endocrí. Aquesta major duració de la fase juvenil permet l’existència d’un període d’aprenentatge més llarg. •El ràpid creixement de la població. En els últims 200 anys la població d’éssers humans s’ha quadruplicat. Aquest augment ve afavorit per el desenvolupament cultural i tècnic (millora en l’alimentació i en els avanços mèdics).
  52. 52. Principals jaciments d’Homínids a Àfrica
  53. 53. Petjades d’Australopithecus en cendres volcàniques de fa 3,75 m. a. en Laetoli
  54. 54. Famós esquelet de la Austrolopithecus “Lucy” de 3,5 m.a. d’antiguetat
  55. 55. Els pòngids
  56. 56. Comparació entre l’espècie humana i els pòngids
  57. 57. Comparació entre l’espècie humana i els primats CapacitatCapacitat craneana encraneana en cmcm33 MacacoMacaco 100100 BabuíBabuí 200200 GibóGibó 9090 XimpanzéXimpanzé 400400 OrangutàOrangutà 410410 Goril·laGoril·la 500500 HomeHome 13001300 Nombre deNombre de neuronesneurones MacacoMacaco 1,7 · 101,7 · 1099 BabuíBabuí 2,7 · 102,7 · 1099 XimpanzéXimpanzé 4,3 · 104,3 · 1099 Goril·laGoril·la 5,7 · 105,7 · 1099 HomeHome 9,4 · 109,4 · 1099
  58. 58. 1) El crani més arredonit en l’espècie humana i més allargat en els antropomorfos. Menor capacitat craneana dels antropomorfos 2) La columna vertebral en els antropomorfos presenta una única curvatura en canvi en la de l’espècie humana hi ha quatre curvatures. Debut a açò la columna funciona en l’espècie humana com un resort elàstic que absorbeix i facilita la marxa bípeda Comparació entre l’espècie humana i els pòngids
  59. 59. Estudi comparatiu dels cranis de: a) un pòngid; b) un Australopithecus i c) un home Es pot observar que els Australopithecus mostren característiques intermèdies entre els primats i els humans actuals.

×