1. Publicació independent d’informació i opinió
Any 7
15 d’octubre de 2013
La nostra agricultura i el nostre comerç
En el darrer número de la nostra revista publicàvem un article en què l’autor proposava
que es promogués a Viladecans un “mercat de pagès” com el que es munta un dia a la
setmana a diverses poblacions del nostre entorn, organitzat pel consorci que gestiona el
Parc Agrari, en col·laboració amb ajuntaments i agricultors. Així podríem disfrutar més
de la qualitat de les collites que es fan al costat de casa, i ajudaríem a dinamitzar una mica
més l’economia local i comarcal. La plaça de la Vila o la plaça de davant de l’església, deia
l’article, serien magnífiques ubicacions per a una iniciativa d’aquest tipus.
Des de la redacció de la revista ens unim a aquesta proposta, i demanem a tots aquells que
poden fer-la realitat, que s’hi posin. Ja ho hem dit més d’un cop, però el fet és que a Viladecans estem molt mancats de la vitalitat ciutadana necessària per tirar endavant actuacions
d’aquest tipus. En el camp de l’agricultura, però també en el camp del comerç i altres de
similars. Segurament que les causes estan en com s’ha constituït la nostra població, que
ha crescut molt de pressa partint d’una estructura social molt feble, però el fet és que aquí
costa molt promoure i consolidar iniciatives potents. Però precisament per això caldrà que
tots plegats hi posem més esforç. I en el cas que estem parlant, dels sectors de l’agricultura
i del comerç, caldrà refermar molt més el treball conjunt de l’administració municipal amb
els pagesos i comerciants, perquè tot aquest teixit econòmic i social no se’ns esfilagarsi
més i se’ns acabi desfent.
No sabem si l’Outlet que ara es posa en marxa ens portarà gaires beneficis a tots plegats.
Però el que sí que sabem és que la nostra ciutat no tirarà endavant si no potenciem al màxim les riqueses d’agricultura i de comerç que tenim.
Sumari
2
3
5
6
Càritas, inici de curs 2013- 2014. Montserrat Pastor
7
8
La fraternitat, a l’aigüera. Mercè Solé
Recuperem la llibreria “Els nou rals”. Ricard Caba
Lliures d’outlet. Bàrbara Lligadas
Mohammadi, el meu amic, ha tornat al Marroc.
Miguel de la Rubia
Ciutats defensores dels Drets Humans. Rosa
Mercader
9 La mirada aguda: Batallaire. Eio Ramon
10 Recerca històrica: Els refugiats de guerra de
Viladecans, 1936-1938. Manuel Luengo
12 Històries viladecanenques: L’Associació de Veïns Tres
Torres (i 2). Andreu Comellas
Equip de redacció
Anna Besora
M. Carmen Castellano
Maria Comas
Josep Lligadas
Jaume Muns
Montserrat Pastor
Miguel de la Rubia
Mercè Solé
(els quals, tot sigui dit, no compartim
necessàriament les opinions que en
aquest butlletí es puguin expressar).
La distribució d’aquest butlletí es fa
per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho
comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies.
Si voleu enviar articles per publicar,
tingueu en compte que han d’anar
signats i no sobrepassar les 40 ratlles
o les 600 paraules. Els hauríem de
tenir abans del dia 8 de cada mes.
14 Conèixer Viladecans: La repressió de la postguerra
El nostre correu electrònic:
16 La memòria en imatges: Bateig casteller de
El nostre bloc:
http://puntviladecans.blogspot.com
i els avals del Manquet (2). Josep Lligadas
Viladecans. Jaume Muns
puntviladecans@telefonica.net
Segueix-nos al Facebook
http://puntviladecans.blogspot.com
Punt de trobada
70
puntviladecans@telefonica.net
Viladecans

2. Càritas, inici de curs 2013- 2014
H
em iniciat el nou curs
a Càritas, tot és a
punt, preparat per donar serveis a una part
de la nostra població amb mancances.
El voluntariat i treballadores socials ha carregat piles i ja estem
disposats a treballar uns i a compartir part del temps que tenim
lliure, altres, amb les persones que
s’acosten a Càritas Interparroquial Viladecans - Sant Climent.
Els cursos que aquest curs s’impartiran són:
• Dimarts i dijous de 9,30h a 10,30h: Alfabetització 1, Alfabetització 2 i Català
• Dilluns, dimarts, dimecres i dijous de 15,15h a 16,30h: Alfabetització 1 i Neolectors
Hi haurà també dos grups de lectura fàcil, un de castellà i un de català. Les alumnes han
d’anar a la biblioteca a recollir el llibre de lectura corresponent, que llegiran durant un
mes, al final del qual es fa la sessió per comentar la lectura.
Una altra activitat, és el grup de conversa, molt ben acceptada i valorada per part de
l’alumnat i el voluntariat.
Aquestes activitats serveixen per reforçar i consolidar la llengua, coneixements i hàbits
de les nostres alumnes.
En totes les classes i activitats, l’objectiu principal a part d’instruir en la diversitat és
procurar que l’alumnat pugui viure a la nostra societat dins de la igualtat.
Les sortides, activitats per Sant Jordi entre d’altres, han de servir perquè se sentin estimades, acollides i ajudades per fer un camí que la majoria tenen ben complicat.
No sé si ho aconseguim però la il·lusió i voluntat en intentar-ho està garantit.
Altres serveis que es posen ja en marxa són:
• Acollida: dimarts matí de 10h a 12h i tarda de 16h a 18h
• Repartiment d`aliments: dilluns i dimecres de 16h a 18h
• Rober: dilluns i dimarts de 16h a 18h
• Reforç escolar: dilluns, dimecres i dijous, dos torns, de 17h a 18,15h i de 18,15h a
19,30h
Tot i que la borsa de treball està tancada, sempre que es pot es va col·locant persones
pels llocs de feina que ens puguin demanar.
Aprofitem la informació per animar a persones que tinguin temps lliure a fer un voluntariat a Càritas i donar un cop de mà. Tothom hi és benvingut.
Montserrat Pastor i Pujadó
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
2

3. Recuperem la llibreria “Els nou rals”
D
esprés d’un procés llarg, més llarg que un estiu, la llibreria Els nou rals es reformula, es reinventa, es reestructura, i finalment es reobre, i ho fa en forma
de cooperativa de treball, apostant per l’economia social que representa: creure que unint forces els projectes es poden fer realitat.
El fet que un dels comerços més emblemàtics i estimats de Viladecans, implicat en la vida
cultural de la ciutat, tanqués, va fer que la ciutadania es mobilitzés en una “cash mob”,
un acte de suport a la llibreria, que va aplegar més d’un miler de persones un dissabte del
mes de març. Aquest acte serà recordat durant anys.
http://directa.cat/noticia/cash-mob-suport-els-nou-rals-viladecans
Arran d’aquell moviment, el Sant Jordi 2013 es va viure amb una alta participació de les
entitats culturals de Viladecans: van fer d’ Els nou rals el punt de trobada de la festa ciutadana.
Però, finalment, Els nou rals va tancar el mes de juny passat.
Ara l’Anna, la Rosa, el Ricard, i juntament amb el Jordi, s’engresquen a fer realitat el desig
majoritari de la ciutadania de mantenir aquest espai cultural i comercial, a la nostra ciutat.
La llibreria es reobrirà aquest mes de novembre oferint una nova imatge i nous serveis.
Aquest nou projecte vol comptar amb el suport de la ciutadania conscient, que aposta i
dóna valor al consum de proximitat, com un valor de model de construcció social, que
dóna identitat al col·lectiu que forma part d’un barri, d’un poble, d’una ciutat.
Estiguem pendents de:
- Web www.elsnourals.cat
- Twitter: @elsnourals
- Facebook: www.facebook.com/llibreria.elsnourals
Ricard Caba
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
3

4. Tots els articles publicats per l’Andreu Comellas al Viladecans Punt de Trobada,
ara aplegats en un llibre.
No us perdeu la presentació el proper divendres 25 d’octubre
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
4

5. Lliures d’outlet
E
l mes d’abril, quan es va confirmar a través
de les portades dels diaris que el projecte
Viladecans The Style Outlets prenia forma
–a pesar que uns dies abans l’Alcalde ens
ho havia negat–, vàrem demostrar el nostre posicionament contrari a aquest macroprojecte. Des d’aleshores hem treballat
durament per tal d’impedir un despropòsit que fa xantatge emocional amb la
difusa creació de llocs de treball.
És per això, que també ens sumem a la
Plataforma que tot just ara s’està consolidant, ja que com més temps passa,
més pesen els inconvenients, i més diluïts resten els avantatges. El nucli dur
d’aquesta Plataforma està format per
dos importants col·lectius, amb interessos diferents, però que es complementen. Delta Viu, l’organització ecologista
que fou un dels agents més actius en la
lluita contra Eurovegas, i la Unió Catalana de Botiguers, que empara diverses
associacions de comerciants de la zona
delta de la comarca.
Viladecans és un dels municipis amb
una de les taxes d’atur registrat més elevades de la
comarca, per això resulta pervers que es jugui amb
la necessitat i la il·lusió de la ciutadania per trobar
una feina. Sobretot, quan està per veure quants llocs
de treball es crearien i, més important encara, amb
quines condicions laborals.
Però el que sí que és segur és la repercussió mediambiental que tindrà aquest projecte, ja que s’asfaltarà i urbanitzarà tota una zona de camps amb una
riquesa agrícola extraordinària, afectant el fràgil
ecosistema deltaic i impedint la recàrrega de l’aqüífer superior. No té sentit sacrificar més el nostre entorn quan hi ha molts espais industrialitzats buits.
A més a més, tot i que es puguin crear llocs de treball, la suma pot resultar zero o, fins i tot, negativa.
Perquè posem en escac el nostre comerç local. El
risc de tancar encara més persianes augmentarà. El
comerç de proximitat dóna vitalitat als carrers, crea
cohesió social i proporciona feines dignes a molta
gent. L’outlet pot destruir tot aquest model de comerç de proximitat que ens caracteritza com a país.
Cada decisió que pren el nostre consistori defineix
el model de ciutat, i sembla que no s’aprèn dels errors. Tornen a caure en un model ja caduc que ens
ha dut a la situació on som. No podem anar a cop
de despropòsit urbanístic, perquè el preu que paguem a mig termini sempre repercuteix molt negativament al conjunt de la societat.
Volem una ciutat equilibrada, respectuosa amb el
seu entorn, amb carrers vius i actius. Un Viladecans
orgullós del seu passat i il·lusionat amb el seu futur,
que protegeixi el seu origen pagès i treballi per projectes econòmicament sòlids i de qualitat. Un municipi on el verd natural s’imposi al gris ciment, amb
un comerç de proximitat que et conegui i t’aconselli, on comprar no sigui un simple tràmit. L’outlet és
un greu obstacle per assolir aquests objectius.
Bàrbara Lligadas
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
5

6. Mohammadi, el meu amic,
ha tornat al Marroc
A
ls darrers temps,
el paisatge urbà
va canviant continuament i veiem
dia a dia com van tancant
botigues noves o botigues de
sempre, però també veiem
com hi ha persones que van
marxant per la seva situació
laboral o econòmica. Entre
aquestes persones es troben
alguns molt bon amics meus,
el José que marxa a Orkoien
(Navarra), ja que l’empresa
Dytram ha tancat les seves
portes i l’han traslladat a
Abrera o a Orkoien. El José
que deixa aquí la seva familia anirà anant i venint de
moment.
L’altre cas, es el del Mohammadi i la seva familia. Sí,
aquell noi marroquí que havia vingut en pastera i
que explicava la seva aventura per arribar a Viladecans a l’entrevista que va sortir al Viladecans Punt de
Trobada, ha tornat al Marroc. Finalment, la crisi l’ha
estret econòmicament fins el punt que ha hagut de
deixar Viladecans i tornar-se al seu Marroc.
Mohammadi ha estat a Viladecans un dels elements
necessaris per a la cohesió social de la ciutat, un
pont entre comunitats i cultures. És un home que
va venir amb la il·lusió d’un nou projecte de vida
i que aviat va trobar la manera de comprometre’s
amb Viladecans i els seus ciutadans. La primera vegada que vàrem tenir l’oportunitat de coneixe’ns
va ser a través d’una visita del Consell de Convivència al Centre Islàmic Al Nour. Vam compartir
unes paraules i un te, i va començar el que ha estat
fins ara i continuarà sent una gran amistat. Després vam conèixer la Nawual, la seva dona, i amb
ells al seus fills l’Ashraf i l’Osama des que van néixer. Compartia la seva botiga amb la participació
en diversos fòrums on pretenia sempre incorporar
als seus “paisans” a la vida diària de Viladecans i
allà al carrer Casanovas ens trobàvem sovint per
anar a compartir una bona xerrada. Curiosament,
érem dels pocs autòctons que trepitjàvem bars com
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
el “Melilla” on érem molt ben rebuts i on gaudíem
d’uns explèndids tes com es fan al Marroc.
Membre del Consell de la Convivència i guardonat
en el dia de les “Esquadres”, festa dels Mossos d’Esquadra, ha estat partícep del dia a dia de la nostra
ciutat. Ell, bon musulmà, i jo, agnòstic, hem compartit molts bons moments. Ha estat part important
de l’obertura a Viladecans de la seva Associació i
va ajudar a aconseguir que Al Nour fos present a
la Fira d’Entitats de Sant Isidre, a les festes de l’Entrellaça i a l’èxit de les portes obertes del Centre Islàmic Al Nour.
Ara, el seu projecte de vida ha canviat i s’ha encaminat amb la seva familia al seu poble de sempre, Segangan, al costat de Nador. El meu amic tamazhig torna a la seva terra de naixement però crec
que portarà en el record sempre a Viladecans i la
seva gent.
Miguel de la Rubia
6

7. A
La fraternitat, a l’aigüera
quest és el cartell que hi ha a les
urgències de l’Hospital de Viladecans: l’atenció per a les persones
sense targeta sanitària comporta,
d’entrada, un pagament de 130 €. Una mesura
que atempta contra la salut dels veïns i veïnes
sense papers i, de retruc, contra la de la població en general, perquè des del punt de vista
epidemiològic pot provocar la transmissió de
malalties senzillament perquè els malalts no
poden pagar-se l’atenció sanitària.
Una mesura que, també, reforça l’estereotip
que els estrangers ens “roben” l’atenció sanitària, cosa que, estadística en mà, és mentida.
Les administracions públiques, doncs, en lloc
d’eradicar rumors, els reforcen. Bravo. Tot sigui
per dipositar en el més pobre la culpa del col·
lapse del sistema.
Una mesura perfectament en línia amb la proposta de modificació del codi penal del PP que
pretén penalitzar, al més pur estil italià, qualsevol ciutadà que “intencionadament i amb ànim
de lucre ajudi una persona que no sigui nacional d’un Estat membre de la Unió Europea a ro-
mandre al territori d’un altre Estat membre o a
transitar a través del mateix vulnerant la legislació d’aquest Estat sobre estada d’estrangers”.
Mesura que, per exemple, pot penalitzar les entitats que treballen amb persones immigrades.
Amb aquesta mena de mesures Europa oblida
les arrels. Per a uns, les arrels cristianes; per a
d’altres, les arrels republicanes i revolucionàries que ens parlaven de llibertat, fraternitat i
igualtat. En qualsevol cas, a cada bugada perdem un llençol.
Mercè Solé
Correllengua 2013
25 i 26 d’octubre
Divendres 25 d’octubre
Dissabte 26 d’octubre
18:30 hores - Biblioteca de Viladecans
• “10 anys sense el Miquel”. Homenatge a
Miquel Martí i Pol.
• Intervindrà el seu germà Ramon Martí i
altres poetes de Viladecans que recitaran
poemes d’en Miquel.
• Organitza: Fundació Miquel Marti i Pol
11:00 - Placeta Molins
• Actuació per a tots els públics de l’animador CHUSO.
• Organitza: Òmnium Viladecans
20:00 hores - Centre Cultural Sant Joan
• Presentació del llibre “Viladecans, recull
de gents. Històries del franquisme i de la
transició”, d’Andreu Comellas.
• Intervindran: José Luis Atienza, Josep
Lligadas i Andreu Comellas
• Organitza: Grup Tres Torres
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
16:30 - Carrer de Sant Joan (davant de l’església)
• Cafè-Debat a càrrec de Josep Maria Virgili: “Independència i Llengua”: Les
llengües a la Catalunya independent.
• Organitza: ANC Viladecans
20:00 - Correbars
7

8. Ciutats defensores dels Drets Humans
Lectura declaración de Moulud
Yeslem, artista y activista saharaui de los Derechos humanos.
Conferencia a cargo de Jaume
Saura, presidente del Instituto de
Derechos Humanos de Cataluña.
La Asamblea General de las Naciones Unidas tiene establecido
desde el año 1998 que toda persona tiene derecho, individualmente o colectivamente, a promover
y procurar la protección y realización de los derechos humanos
y las libertades fundamentales en
el ámbito nacional e internacional.
Reconoce así la figura de los llamados defensores y defensoras
de derechos humanos, individuos, grupos e organismos de
la sociedad que promueven y
protegen los derechos humanos
y las libertades fundamentales
universalmente reconocidos, y su
importante y legítima función de
promoción de los derechos humanos, la democracia y el estado
de derecho.
El jueves pasado 3 de octubre, el
Ayuntamiento de Viladecans, VILADECANS PEL SÀHARA, conjuntamente con el Ayuntamiento
de Gavá.
Jornada a favor de los Derechos
Humanos, con el siguiente programa:
• James Torth, defensor derechos humanos de Liberia
• Marco Arana, defensor derechos humanos del Perú
• Idagja Lachgare, defensora
de los Derechos Humanos saharauis.
Nacida el 1958 en el Aaiun, Sáhara Occidental. Es miembro de la
oficina ejecutiva de la Asociación
Saharaui de Victimas de Violacio-
nes graves a los Derechos Humanos cometidas por el estado Marroquí. Es activista y defensora a
favor de la independencia y del
derecho a la autodeterminación
y como causa de esta defensa, ha
estado perseguida y encarcelada
durante años.
Fue retenida durante once años
entre 1980 y 1991, en varias cárceles secretas marroquíes, desaparecida sin ningún juicio ni
proceso, sin que su familia ni la
comunidad internacional supieran donde se encontraba y padeciendo torturas
a manos de las
fuerzas de seguridad marroquíes.
Su última detención se produjo en octubre del 2009,
conjuntamente
con 6 compañeros mas conocidos como
el grupo de los
7, en el aeropuerto Mohamed V de Casablanca. Volvían de una visita
a los campamentos de refugiados
en Tindouf, al Sur-oeste de Argelia.
A partir de entonces, la trasladaron en diversas cárceles, fue sometida a tortura y a condiciones
deplorables, en protesta de las
cuales inició una vaga de hambre. A raíz de su deterioro físico
y la detección de un cáncer, fue
puesta en libertad en enero del
2010.
Seis meses después de su detención y encarcelamiento, todavía
no se ha fijado una data de juicio.
Desde entonces se han realizado
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
varios juicios, a ella y a sus compañeros, que siguen en la cárcel,
los cuales han estado objetos de
varias vejaciones y agresiones.
Actualmente, Idagja se encuentra
pendiente de una nueva citación
por el Tribunal de Casablanca.
Inauguración de la exposición de
fotografías, realizadas por Xavi
Piera, fotógrafo y co-autor del libro “Te amargo” sobre las minas
en los campamentos de refugiados.
Y como final, té y pastas.
Rosa Mercader
8

9. la mirada aguda
secció a càrrec d’Eio Ramon
Philomachus pugnax-Batallaire
Setembre 2013 Remolar-Filipines.
Nidifica a zones temperades i subàrtiques. Quan arriba el temps de l’aparellament,
el mascle vesteix una impressionant disfressa: una gran gorgera que pot estarrufar
i dos amples plomalls al cap. Rep el nom de batallaire a causa dels combats incruents que organitzen els mascles amb la finalitat d’impressionar les femelles durant
la parada nupcial. Llàstima que aquí sols vénen a hivernar o hi són de pas. Font:
Viquipèdia.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
9

10. Recerca històrica
Els refugiats de guerra de Viladecans,
1936-1938
A
mesura que el cop d’estat militar es convertia en revolució en aquells territoris on
va fracassar i en una guerra incivilitzada
en aquells altres on es va produir un equilibri de poders i, a mesura que els rebels anaven guanyant terreny per la força de les armes, la rereguarda
catalana es va convertir en terra d’acollida i de solidaritat per a moltes famílies que fugien de la violència, de les bombes i de la repressió. Així Viladecans,
com moltes altres localitats catalanes, a partir del novembre de 1936 va començar a acollir refugiats de
guerra procedent dels diversos fronts bèl·lics.1
Des de novembre de 1936 fins al desembre de 1938,
quan s’engegarà la campanya militar rebel que acabarà amb la desfeta de Catalunya, Viladecans acollirà un total de 466 refugiats. Un nombre prou significatiu de ciutadans si tenim en compte la població
existent a la nostra vila al 1936. El padró municipal
d’habitants acabat a 30 d’abril de 1936 ens donava
un cens de 3.797 veïns i veïnes. Respecte a l’anterior
padró, a 1 de desembre de 1930, la població s’havia
incrementat en 793 persones, es a dir un 26,4 %. Un
augment considerable en només cinc anys. Doncs bé,
aquests 466 refugiats que s’aplegaran a Viladecans
en temps de guerra i revolució suposen una ampliació del 12,3 % del veïnatge, i el que és més important,
la majoria d’aquests refugiats arribaran l’any 1938
(411), quan ja les conseqüències de la guerra es fan
notar en l’economia, en la subsistència quotidiana o
en la moral i quan el cansament i la desil·lusió comencen a fer estralls entre la gent, que cada dia veu
com el front de guerra s’acosta.
El ritme de l’arribada dels refugiats es paral·lel als
moviments bèl·lics i a les grans batalles o ofensives
de l’exèrcit rebel, que gradualment va guanyant territori a la República. Els primers refugiats (15) que
arriben a la nostra ciutat procedien exclusivament
de Madrid i ho fan entre el novembre i desembre
de 1936 i continuarà, amb un degoteig, fins al juliol de 1937. L’arribada d’aquests primers desplaçats
correspon cronològicament amb l’intent de prendre
1 Documentació consultada: Actes del Consell Municipal de
Viladecans 1936-1939, Padrons Municipals d’Habitants de 1930
i 1936 i les relacions de refugiats de guerra dels mesos de 31 de
juliol, 31 d’agost i 30 de setembre de 1938. Documentació que
es conserva a l’Arxiu Municipal de Viladecans, AMVA.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
“Madrid, noviembre-diciembre de 1936”, instàntania de
Robert Capa publicada en Capa. Cara a cara, Ministeri
d’Educació i Cultura [Madrid, 1999], pàg. 90.
Madrid, en el darrer trimestre de 1936, per part de
les tropes rebels.
La següent tongada de refugiats es donarà el 20
d’agost (13 refugiats) i el 16 de novembre de 1937
(27); els primers procedents de Santander i els segons
de diverses ciutats d’Astúries. La seva vinguda també coincidirà amb la caiguda en mans dels facciosos
de Santander (26 d’agost) i del front del nord: Gijón i
Avilés seran ocupades pels militars rebels entre el 19
i 21 d’octubre.
Però, serà al llarg de l’any 1938 quan el gruix dels
refugiats arribin a Viladecans. Per aquestes dates
ja portem divuit mesos de guerra amb el patiment
que això comporta, la carestia d’aliments que ja es fa
visible en els comerços i botigues, les lleves de fills
del poble que marxen i no tornen, els bombardejos
de l’aviació feixista que aterroritza la població civil i
l’esforç per mantenir, encara i malgrat tot, una moral
alta. És en aquest context que es produeix l’arribada
de la majoria dels refugiats, fet aquest que causarà
alguns problemes de convivència entre la població
autòctona.
El 1938, Viladecans acollirà 411 refugiats. Aquests
desplaçaments, com els anteriors, també són conseqüència de l’avançada de l’exèrcit revoltat. L’arribada té tres dates claus. El 19 de març es produeix una
primera onada de desplaçats: rebem 76 refugiats
provinents dels pobles de Sástago, Plenas i Moyue10

11. la (Saragossa) i d’Híjar i Alcanyís (Terol). Entre l’1 i
el 13 de maig arribaran un total de 92 refugiats que
vénen de Calaceit, Fondespatla, la Vall del Tormo
(Terol), Lécera, Escatrón i Belchite (Saragossa) però
també de Caseres i Benifallet (Tarragona). Finalment,
entre el juliol i agost de 1938 es rebran un total de 112
refugiats més, majoritàriament procedents de Calaceit i la Torre del Compte (Terol) i La Fatarella (Tarragona). Tots aquests desplaçaments són provocats
per l’ofensiva facciosa sobre l’Aragó entre el març i
abril de 1938 (22 de febrer ocupació de Terol; 10 de
març, caiguda de Belchite; 17 de març, conquesta de
Casp i 27 de març, possessió de Fraga) i, la darrera
gran ofensiva republicana entre juliol i agost, coneguda com a batalla de l’Ebre, que s’allargaria fins a
mitjan novembre. Encara, a pocs dies d’iniciar-se la
campanya franquista sobre Catalunya, entre el 2 i el
9 de desembre arribarien 20 persones més, naturals
de Calaceit.
Calaceit serà el lloc d’origen del qual ens vindran
més desplaçats: un total de 140 persones de 194 que
procedeixen de diversos pobles de Terol. Amb tot,
l’Aragó serà la comunitat que aportarà més desplaçats: 314 sobre els 466 que Viladecans acollirà. Això
no es una casualitat, els padrons municipals d’habitants de 1930 i 1936 ja reflecteixen com els pobles del
Matarranya, i en concret Calaceit són els que aporten
el major nombre de veïns vinguts de fora de Catalunya (131 veïns en 1930). Entre els que arriben en
aquests temps de guerra es poden trobar les famílies
Pitarque David, Campanales Pérez, Pérez Sorribes,
Piñol Cuchí, Lombarte o Galindo, tots originaris de
Calaceit i que cerquen l’empar dels seus amics i familiars vinguts uns anys abans a la nostra vila.
Si analitzem l’estructura demogràfica de la població
desplaçada podem constatar el que d’altra manera ja
es obvi quan es produeixen migracions conseqüència de conflictes bèl·lics. El 62 % dels refugiats (291)
que arriben a Viladecans són dones i la majoria dels
refugiats (52 %, 243 refugiats) són menors de 19 anys.
Un 10 % són homes i dones de més de 55 anys. D’altra banda, de la franja d’edat d’entre els 20 i 39 anys,
només hi consten 12 homes, cosa que denota la seva
incorporació massiva als fronts de guerra. En relació amb les dades anteriors, la majoria dels refugiats
són escolars, les dones majoritàriament es dediquen
a les labors domèstiques de la casa i els homes són
treballadors del camp; només trobem, aïlladament,
algunes persones dedicades als serveis: una mecanògrafa, un barber, un del comerç o un fuster.
Com a dades anecdòtiques podem dir que alguns
dels desplaçats tindran veïnatge català per haver
nascut ja a Viladecans, com la Carmen Palomo Rodríguez, filla de Julián i Elvira que procedent de Madrid van arribar a Viladecans el 16 de novembre de
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
1937; o la Luisa Molinos Pérez, que juntament amb sa
mare i tres germans més, de 9, 8 i dos de 6 anys, van
arribar el 20 de maig de 1938 procedents de Belchite.
Les relacions dels refugiats de guerra també denoten
l’ambient ideològic d’algunes de les famílies: així,
podem veure com alguns dels fills petits –d’entre un
i quatre anys– es diuen Durruti, Acracio, Electra, Victoria, Armonia, Bonaventura o Libertario.
Per allotjar i garantir la subsistència de tota aquesta
allau de persones, que en molts casos venien amb el
que portaven a sobre, el Consell Municipal de Viladecans va tenir no pocs maldecaps.
Entre octubre i novembre de 1937, davant de la imminència de l’arribada d’un bon nombre de refugiats, es produeixen acords i contraacords municipals
sobre la manera d’allotjar als desplaçats: si aquests
han d’estar hostatjats en els diversos edificis que les
organitzacions polítiques i sindicals havien incautat
–postura dels consellers Orenga Ferrer (UR) i Maldonado Prados (PSUC)–, o bé si s’havien d’instal·lar
en els domicilis de les persones mes acomodades –
postura de l’alcalde Llorenç Puig (ERC)–, “(…) que
per llur situació poguesin mantenir als refugiats ja
que no és cap secret per ningú les dificultats que hi
ha per a trobar queviures”. Tots els membres del
Consell Municipal, però, van estar d’acord que l’important no era l’allotjament sinó “(…) la qüestió de
les subsistències”.
Aquest acord de distribuir els refugiats entre les cases dels particulars comportaria que pels volts del
25 d’octubre de 1937 hi hagués una manifestació de
dones “(…) bastant nombrosa” contràries a l’acord
municipal i que aquestes es mostressin “(…) del tot
incorrectes proferint crits i amenaces [contra l’alcalde Llorenç Puig] arribant-se àdhuc a una desmoralització tan gran que poc hi ha faltat, per que les paraules es converteixin en fets”. Finalment, i malgrat
el recolzament de les Joventuts Llibertàries que van
protestar per “(…) la manifestació subversiva de que
fou víctima l’Alcalde amb motiu del repart dels refugiats”, s’acabarà acordant repartir els refugiats entre
els edificis dels partits polítics i organitzacions sindicals.
Per gestionar tota aquesta nova problemàtica, es van
crear diverses comissions municipals Pro Refugiats.
El 20 d’octubre de 1937, se’n va formar una primera, integrada pels consellers Josep Carreras Reguan
(CNT), Joan Costa (PSUC) i Josep Orenga (UR) sota
la presidència de l’alcalde Llorenç Puig (ERC). A partir del 16 de novembre, en va funcionar una altra sota
la presidència del conseller delegat d’Assistència Social, ciutadà Orenga (UR) i formada pels companys
Josep Arrufat Gasa (ERC), Vicenç Maestre (PSUC) i
Joan Carrique Meca (CNT).
Manuel Luengo Carrasco
11

12. Històries viladecanenques
secció a càrrec d’Andreu Comellas
L’Associació de Veïns Tres Torres (i 2)
P
el que fa al tema de
l’Autopista, si bé es podia considerar una altra
batalla perduda d’antuvi, l’associació l’encarà amb tota
la fe i les ganes que requeria. Per
comptes de l’actual traçat que es
menjava les millors terres agrícoles i les malmetia per urbanitzar
les que quedaven al seu nord,
l’associació proposava rigorosament que, en l’hipotètic cas de
fer-se, després d’esgotar altres
remeis, es podia optar per una
variant amb túnel per la muntanya, que entrés per Sant Boi a
l’alçada de la fàbrica del Fonollar acabant a Sitges i amb sortida a la carretera de cada poble
que anés trobant. De manera que
entre l’estalvi d’expropiacions,
l’extracció d’àrids i l’escurçament del recorregut es compensés el sobrecost. Cal afegir que
el projecte que se’ns proposava
salvava les costes de Garraf mitjançant un pas elevat damunt la
mar des de l’actual Port Ginesta
fins el Port d’Aiguadolç de Sitges. La Tres Torres a la Fira de
Sant Isidre de l’any 1976 instal·
là un Stand-Exposició al capdamunt de la Rambla denunciant
el que ens queia a sobre, amb el
lema: “L’Autopista que NO volem”. Una auca feta per en Juan
Medina i un seguit de grans plànols refets per en Pere Ramells
foren la base de les explicacions
que, per primera vegada, molta gent de Viladecans escoltava
oposant-se públicament a alguna
iniciativa oficial. Els ajuntaments
afectats acabaren oposant-se a
l’opció “camps-mar” i això ajudà
a retardar l’opció que finalment
en resultà: traçat pels camps,
amb eliminació dels ponts da-
munt la mar mitjançant túnels a
les costes de Garraf. L’autopista
fou inaugurada l’any 1994 fent
tard a les Olimpiades i aquesta
fou la pírrica victòria.
A més a més de remoure gent reivindicant asfaltats, clavegueres,
escoles i hospitals, una altra vessant de l’acció social de l’Associació fou el remoure entre nosaltres els viladecanencs el Congrés
de Cultura Catalana fet entre els
anys 1975 i 1977.
Havia estat convocat pel Col·legi
d’Advocats de Barcelona amb
l’afany de defensa de la cultura
de tot l’àmbit de parla catalana. Es tractava –mentre Franco
s’anava morint– de detectar totes
les anormalitats imperants pel
que fa a la nostra Cultura, Història i Llengua, i mirar de definir
com enaltir-la, promocionar-la,
donar-la a conèixer i com recuperar les seves institucions i tradicions. S’hi adheriren més de 1.500
entitats.
L’A. V. Tres Torres fou una de les
que s’hi adherí des de primera
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
hora i engegà la campanya per
aconseguir que altres fessin el
mateix. Finalment a Viladecans
les que ho feren foren: Agrupació
Fotogràfica, Cine Amateur, Grup
Esplai de Santa Magdalena,
Agrupament Escolta Sant Joan,
Asociación de Cabezas de Familia Poblado Roca, Massa Coral La
Lira, Centre Excursionista Viladecans, UTT del Mixto, A. V. Tres
Torres, Asociación de Amas de
Casa, les tres Parròquies de Viladecans i l’Associació de la Dona.
És a dir, quasi bé totes les entitats
existents en aquells temps a excepció dels clubs esportius i els
centres escolars.
Si bé l’adhesió de moltes d’elles
fou nominal, sense comprometre-s’hi gaire, es pogué constituir
un Secretariat i s’escollí a l’Anton
Muns de l’Agrupació Fotogràfica
com a Delegat Local per coordinar les accions i presentar-les davant la Comissió Permanent. La
Tres Torres per la seva banda, organitzà una xerrada-conferència
al Centre Parroquial, sobre l’historia del Delta del Llobregat i els
12

13. seus problemes –sobretot relacionats amb el riu– a càrrec d’en Jaume Codina. Codina era l’historiador i regidor del Prat del qual no
m’estic de dir que se li deu molta
de la present consciència comarcal.
L’Associació mentrestant feia
campanya i reclamava a l’Ajuntament l’ensenyament del català
a les escoles, mitjançant escrit de
gener de 1976 signat per Antònia
Doñate (perquè el Sr. Governador Civil, encara, no havia tingut
a bé legalitzar més associacions
per les molèsties que li ocasionaven), participà també en diferents
actes d’àmbit comarcal, del propi
Congrés, que es feren al Parc de
les Aigües de Cornellà i al Prat de
Llobregat.
Cal que sigui dit també que la
demanda d’adhesió al Congrés
feta a l’Ajuntament per totes les
Entitats, a través del regidor Josep Sánchez Ríos en el Ple del 8
d’octubre de 1976, fou acceptada
i aprovada per unanimitat. Josep
Sánchez fou escollit pel Ple com a
delegat i coordinador de l’Ajuntament dins el Secretariat Local.
Aquest Ple d’adhesió es produïa
tres setmanes després de la gran
manifestació al Prat contra el desviament del riu, en la qual unes
vint mil persones convocades per
tots els estaments del Prat, les
embrionàries Unions de Pagesos –encara il·legals– dels pobles
implicats i diferents associacions
de veïns d’aquests mateixos pobles, inclosa la Tres Torres, plantaren cara a la gran Barcelona que
volia ampliar el port a la nostra
esquena. “Per ampliar el port no
cal pixar tort” recordo que deia
una de les pancartes que duien
el pagesos de Sant Climent. Sigui
dit també que als regidors convocants del Prat els acompanyà
darrere la pancarta l’alcalde de
Viladecans senyor Parellada. I,
encara que d’entrada no es vegi
altra relació amb l’abocador del
Garraf que l’ecològica d’agredir
la comarca, el “desviament del
riu” ressonà també dins el Congrés de Cultura Catalana per raó
de la salinització, l’embrutament
de costes i l’especulació urbanística. El primer govern de la Generalitat, l’any 1983, ajornà el projecte durant dotze anys fins que
de manera pactada i amb més
garanties es dugué a terme.
Com deia, però, la quotidianitat
eren les clavegueres, l’asfaltat i
l’ambulatori. No obstant també es feren gestions relatives a
fàbriques com Derivan, Synres
i Brugués que ambientalment
espantaven la gent. I es feren
interpel·lacions a l’Ajuntament
sobre l’atur, sobre l’amnistia, so-
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
bre l’estatut, i més... Bona part
d’aquestes accions es mirava de
que fossin fetes conjuntament
amb altres entitats que es considerés que podrien assumir també
el tema.
I per què desaparegué l’associació? Deia al començament que
l’àmbit no el tenia definit sinó
que abraçava tot el poble, però
els promotors també eren conscients que en el moment que la
participació en els afers públics
fos més possible, cada barri aniria creant la seva pròpia. Així
doncs, quan en la primavera de
l’any 1978, esmolant eines de
cara les eleccions municipals, a
recer del Partit dels Treballadots
(PTE) es creava l’A. V. La Unión
també amb afany d’àmbit global, el PSUC va decidir que era el
moment d’esqueixar-se i anar-se
plantant de la manera més unitària possible allà on geogràficament fos buit. Per la tardor ja
eren legalitzades les associacions
de veïns de la Montserratina, de
Can Palmer, del Barri de Sales, de
l’Alba-rosa, del Grup Sant Jordi i
de Sant Josep.
En els primers anys, totes elles
foren –com la Tres Torres– un
bon instrument de participació
ciutadana i un bon maldecap
reivindicatiu per al nou Ajuntament democràtic –que d’això es
tractava– però la Tres Torres no
aconseguí arrelar-se en l’àmbit
de la part antiga del poble al qual
es veia relegada. I així començà el
seu llanguiment.
Del després, del perquè, del que
ara fan, i a què respon que a dia
d’avui les associacions de veïns
en siguin quinze, ja és cosa que
us ho haurà d’explicar algú altre.
No ho conec prou.
13

14. conèixer càrrec del Grup Tres Torres
viladecans
secció a
La repressió de la postguerra
i els avals del Manquet (2)
A
l’article anterior repassàvem la detenció del Manquet i les
declaracions sobre la
seva actuació durant la guerra.
Amb totes elles, el fiscal elabora un escrit en el qual es donen
com a bones totes les acusacions
que han anat sortint i destacant
especialment les més greus, encara que no hi hagi cap prova. I
conclou demanant la condemna
a trenta anys de reclusió major o
la pena de mort.
El 14 de gener de 1943 surt la
sentència: trenta anys de reclusió
major. Un parell de mesos després, però, l’“auditor de guerra”
s’oposa a la sentència i demana,
amb data de 20 de març de 1943,
la pena de mort. El capità general
manifesta que està d’acord amb
l’auditor de guerra i no ratifica la
sentència sinó que l’envia al Consell Suprem de Justícia Militar,
unint-se, doncs, de fet, a la petició de pena de mort.
Davant d’aquesta situació, la
dona del Manquet, Pepita Vicente, es posarà de seguida en marxa a la recerca d’avals per al seu
marit. Els avals eren declaracions
que determinades persones respectables i afectes al règim feien
a favor d’un condemnat, fos parlant en general, o destacant algun
aspecte concret, o desmentint
alguna acusació. De fet, d’avals
a favor del Manquet, pel que es
veu, ja n’havien començat a arribar espontàniament al tribunal
des d’abans de la sentència, cosa
que va provocar que el jutge digués que se’ls entornessin i que
els vinguessin a dur quan tocava, era vicari de Viladecans quan va
és a dir, un cop s’hagués dictat esclatar la guerra i que en el mosentència.
ment d’escriure l’aval, el 23 de
El més antic d’aquests avals està juny de 1943, era vicari de Sansignat per Baldiri Miracle, el cam- ta Coloma de Gramenet. I diu:
paner, amb data de 12 d’agost de “Certifico: que durante el tiempo
1939 i explica que, en esclatar que estuve en Viladecans, conocí
la guerra, el signant va anar a a José Iturrioz y Rebull y con el
veure Josep Iturrioz
per demanar-li que
evités que matessin
els capellans, i que
ell va dir-li que no
patís i que, efectivament, va aconseguir
evitar-ho;
igualment, diu que li va
permetre endur-se
determinats objectes de culte. El que
devia ser el primer
original
d’aquest
aval es troba a l’Arxiu Parroquial de
Sant Joan i està reproduït al llibre Vi- Josep Iturrioz i Pepita Vicente
ladecans 1930-1980. La
mirada d’Antònia Doñate, pàgines trato con él pude comprobar que
113-115. En aquest original hi ha era incapaz de cometer ningún
afegida una nota del rector Josep hecho delictivo, al contrario deHomar en què ratifica la veracitat bido a él se salvaron muchas videl que diu el campaner, i el se- das y bastantes objetos del culto
gell de la parròquia. Però en can- católico”.
vi, quan es va portar al tribunal En total, les persones que avaen el moment adequat, no s’hi va len el Manquet són 27, sigui en
adjuntar aquesta nota ni el segell, escrits personals o col·lectius.
de manera que a l’expedient no- No els presentarem aquí tots un
més hi ha l’escrit de Baldiri Mira- per un, però sí que destacarem
cle. Cosa que està en línia amb el els més interessants. Per exemque abans hem comentat sobre la ple, Juan José Escobar, director
declaració de Josep Homar.
de les presons de Barcelona, fa
En canvi, sí que hi ha un altre ca- un certificat dient que el Manpellà que avala el Manquet. Es quet és persona “de conducta
tracta de Josep Maria Cullell, que intachable”. Els veïns del bloc
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
14

15. Baldiri Miracle, el campaner
de pisos on vivia a Barcelona diuen que és molt bona persona.
Miquel Oliveras, farmacèutic de
Barcelona, diu que es va prestar
a amagar objectes religiosos que
ell tenia, i que “siempre estuvo
á punto para ayudarme á mi y á
toda mi familia a pesar de saber
nuestras ideas derechistas”. I Lorenzo García-Tornel y Carrós, tinent d’alcalde de l’ajuntament de
Barcelona i president del Col·legi
de Metges, diu que ell és qui va
atendre el Manquet com a metge
quan va tenir l’accident de la mà,
i que des d’aleshores sempre havien mantingut molt bona relació, i que el considerava incapaç
d’haver fet tot allò de què l’acusaven.
Especialment interessants són els
avals de la gent de Viladecans.
En primer lloc, una carta signada
per nou viladecanencs, entre els
quals n’hi ha alguns dels que han
intervingut en les declaracions
del judici. En la carta es diu que el
Manquet era efectivament el President d’Esquerra Republicana i
que durant la guerra “todos los
de orden teníamos plena confianza en él, porque sus primeros actos fueron la salvación de los dos
Sacerdotes de la localidad, de los
dos Hermanos Gabrielistas que
se presentaron en el Ayuntamien-
to y la entrega que hizo al sacristán de la Parroquia de los objetos
de culto de la Iglesia. Siempre
supo distraer a los elementos de
la F.A.I. de las malas intenciones
que dominaban en aquellos trágicos tiempos, dándoles trabajo en
la reparación de un camino vecinal, y así evitó que nuestras casas
y propiedades fueran saqueadas,
como así ocurría en casi todas las
localidades. (…). Manifestamos,
con verdadera satisfacción, que
nuestro pueblo es de los pocos de
la zona marxista en el que no se
perpetró ningún asesinato”. Signen la carta –transcrivim literalment les signatures– Juan Torras,
Sebastián Salisachs, José Solina,
Francisco Arnau, Gratacós (no es
pot identificar el nom), S. Codina, Juan Pugés, Rosendo Pont i
José Bosch. La carta té una nota
final de l’alcalde Nicasi Marieges
dient que tots els signants són
“adictos a la causa Nacional”.
També es pot destacar la carta
del veí del Manquet Otello Ricci,
un italià molt de dretes que era
el pare de Mercedes Ricci, la que
després va ser famosa mezzosoprano amb el nom d’Anna Ricci. Otello Ricci agraeix a Iturrioz
que gràcies a ell no el van molestar durant la guerra i no es van
cometre “desmanes” en el poble.
I també es pot destacar l’escrit
de Paquita Piqué Deu, que explica que quan el seu marit Francesc Gratacòs va ser detingut pel
S.I.M., el Manquet els va ajudar
i va evitar que fos jutjat com a
desertor i “desafecto a las hordas
rojas”.
Però els avals més importants
són, segurament, els que fan referència al tema de l’assassinat
dels Germans Gabrielistes. Era,
de fet, l’acusació més compromesa a la qual s’enfrontava el Manquet, perquè podia comportar-li
la pena de mort. I aquí entren en
escena els pesos pesants del franquisme viladecanenc: el cap de la
Falange Vicente Ferro, l’alcalde
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
Nicasi Marieges, i el falangista i
membre de la primera Comissió
Gestora Muncipal Francesc Arnau. Tots ells expliquen pas per
pas les vicissituds dels Germans
Gabrielistes, la seva anada a
l’Ajuntament, l’allotjament a les
cases de Ferro i Arnau, la posterior sortida cap a Barcelona… I
deixen clar que tant Josep Iturrioz com Marià Sanjuán van fer
tot el que estava a les seves mans
per evitar, no només la mort dels
Gabrielistes, sinó també moltes
altres desgràcies.
Amb tot això, arriba la sentència
definitiva el 14 d’abril de 1944.
En ella es diu que no s’aprecien
delictes de sang, i que per tant
es desestima la pena de mort i
es manté la condemna de trenta
anys de reclusió major commutada per una de vint anys i un dia.
Finalment, Josep Iturrioz s’estarà
a la presó només sis anys i mig, ja
que el 23 d’octubre de 1945 rebrà
la llibertat condicional, tot i que
la condemna no s’extingirà definitivament fins al 1960.
Després de sortir de la presó, el
Manquet va poder reprendre la
feina en una impremta, primer
vivint a Barcelona i després a
Viladecans. Es va retirar abans
d’hora, i es va quedar aquí. Va
continuar antifranquista, naturalment, i organitzava trobades
d’expresos. Però es va allunyar
de qualsevol actuació política. I,
alhora, va mantenir la atípica i
certament significativa amistat
amb Baldiri Miracle. Va morir
d’un infart el 14 de novembre de
1969, als 67 anys.
Fins aquí, doncs, els fets que hem
pogut recollir i que hem mirat
d’explicar ordenadament, incloent-hi, és clar, una certa interpretació. En el número que ve del
Punt de Trobada, conclourem el
tema amb alguna reflexió.
Josep Lligadas Vendrell
15

16. la memòria en imatges
secció a càrrec de Jaume Muns
Bateig Castellers de Viladecans
La diada castellera que va tenir lloc
al barri de Sant Jordi al 2012 va ser
la font d’inspiració que va fer ressorgir la cultura dels castells a Viladecans. Un grup de persones properes
a aquest món va iniciar uns tallers de
castells que ben aviat es van quedar
curts. Va ser llavors quan va sorgir la
idea de crear una colla local. La colla
es va presentar al poble aquell mateix any fent dos pilars de 4 al pregó
de Festa Major. Amb el temps, ha
anat creixent en nombre i en expectatives. Fins ara els Castellers de Viladecans han vestit la camisa blanca,
però el 5 d’octubre del 2013, es van
batejar, descarregant tres castells de
6, lluint així la seva nova camisa de
color verd clar.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 70 - Octubre 2013
16