Barcelona, desembre
de 1942
Estimada Julieta.
M'ha fet molta alegria rebre la teva carta,ja que
no sabia res de tu des de feia moltíssim temps i
havia pensat tantes coses..tantes vegades en
tu, en on devies ser, en què et deuria haver
passat...

Estic molt contenta que al final puguis ser
feliç , però mai no m’hauria imaginat que
haguessis anat a parar ta lluny! Ara bé, si
penso en la teva força, en les teves ganes de
viure, res no m’estranya.

Ara et parlaré de mi. Es pot dir que la meva
felicitat està a mitges , perquè encara que es
pot dir que estic bé sempre em faltarà en
Quimet, no ben bé ell físicament sinó aquell
amor que em feia accelerar el cor, l’amor del
començament amb ell perquè al final era molt
diferent .. Però,si penso que això no pot tornar,
per la resta soc molt feliç amb l'Antoni i el nens.

Les coses aquí,a Catalunya, van molt millor,
encara que hi ha gent que encara ho té
molt difícil tot ha millorat tot des de
l'última vegada que et vaig veure. Tot
menys els nostres cors, que han patit
ferides inesborrables.

Ara mateix treballo amb l'Antoni , l'ajudo perquè la botiga
vagi millor i m'ocupo de la casa, però tinc una minyona que
fa la major part de la feina.

Per cert , et parlo de l’Antoni i t’he de dir que és el meu marit.. no t'ho
he dit però em vaig casar , no podia tirar endavant sola, ja saps que jo
mai no he tingut la teva força.
Sí, Julieta,visc al mateix barri on tot va començar , però a casa de
l'Antoni i el nens ja són bastant grans. Tots dos estudien i la Rita ja és
una noieta. N’estic molt orgullosa.

M'ha fet molt feliç tenir noticies de tu
i del teu soldat. No cal dir que
m'agradaria tornar a veure't,
estimada, ja que trobo a faltar una
amiga de debò.
Molts petons a tu i al teu estimat
soldat. Escriu-me aviat.
Natàlia.

•
P.D: Dues coses, primera la senyora
Enriqueta està bé, però ja és molt gran, i
segona, teniu pensat tornar algun dia?