1.
TEMA 3.- EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-74) Salvador Vila Esteve Història d’Espanya 2n de Batxillerat

2.
TEMA 3.- EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-74) 1. CAUSES DE LA REVOLUCIÓ DEL 1868 . 2. LA REVOLUCIÓ DEL 1868: LA “GLORIOSA” . 3. EL GOVERN PROVISIONAL (1868-70) . 4. LA MONARQUIA D’AMADEU DE SAVOIA (1870-73) . 5. LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-74) . 6. L’ARRIBADA DE L’INTERNACIONALISME OBRER (1868-74) .

3.
1. CAUSES DE LA REVOLUCIÓ DEL 1868. 1.1. Causes econòmiques: la crisi econòmica del 1866 . 1.2. Causes polítiques: la crisi del sistema isabelí .

4.
1.1. Causes econòmiques: la crisi econòmica del 1866 . En 1866 es produeix una crisi econòmica generalitzada que acaba amb el període d’expansió anterior: és una crisi financera, industrial i de subsistència Crisi financera: es produeix, a la vegada, una caiguda del valor de les accions de les empreses del ferrocarril (no era realment rendible), del valor del Deute Públic i de les entitats financeres (bancs) Crisi industrial: per la Guerra de Secessió a EUA el preu del cotó puja moltíssim, mentre que la demanda nacional baixa a causa de la crisi i la pujada dels preus dels aliments -> crisi de la indústria cotonera que no pot fer front a la pujada dels preus del cotó Crisi de subsistències: tres males collites seguides (1866-68) provoquen al carestia de blat i un fort augment del seu preu (el 100% a les ciutats importants com Madrid) -> protestes generalitzades dels sectors populars, tant al camp com a les ciutats Les males collites al camp i el tancament d’indústries a les ciutats provoquen l’augment de l’atur i fam generalitzada, amb fets greus de violència social demanant canvis Evolució de les importacions de cotó (1840-76)

5.
1.2. Causes polítiques: la crisi del sistema isabelí . El govern moderat és incapaç de fer front a la crisi i perd el suport de part de la burgesia i de tot el poble, però reacciona de manera autoritària: O’Donnell és apartat del govern, els progressistes són pràcticament expulsats del sistema, es practica la repressió feroç amb aquells que protesten (inclosos algun intent de pronunciament), es governa per decret, es tanquen les Corts i no es solucionen els problemes del país Els progressistes abandonen l’oposició legal i comencen a conspirar des de fora, preparant un pronunciament En 1866 demòcrates i progressistes signen el Pacte d’Ostende: demanen la dimissió de la reina (sense concretar la futura forma de govern), sufragi universal masculí i convocatòria de Corts Consituents, a més de l’ampliació dels drets i llibertats Amb la mort d’O’Donnell, els unionistes, amb Serrano al cap i tots els militars unionistes darrere, es sumen al Pacte d’Ostende -> es comença a preparar la revolució del 68

6.
2. LA REVOLUCIÓ DEL 1868: LA “GLORIOSA”. El 19 de setembre Topete es pronuncia a Cadis i a ell s’uneixen Prim, Serrano i molts altres militars Les revoltes s’estenen per tot el país i es formen les Juntes Revolucionàries (i la Milícia Nacional) per organitzar el moviment, demanant sufragi universal, abolició de consums i quintes i Corts Constituents Isabel II es nega a canviar res i envia a l’exèrcit fidel a ella a lluitar contra els sublevats Els sublevats derroten els isabelins a la batalla d’Alcolea (29 de setembre de 1868) El govern moderat dimiteix i Isabel II fuig cap a França Progressistes i unionistes, una vegada aconseguit l’objectiu principal, frenen la revolució i ordenen la dissolució de les Juntes Revolucionàries, que tenien realment el poder i havien transformat un pronunciament en una Revolució El nou govern provisional d’unionistes (Serrano) i progressistes (Prim) dissol les Juntes i desarma la Milícia (no sense problemes) i evita qualsevol intent de qüestionar la propietat privada o de proclamar una República Federal ¡Españoles!: la ciudad de Cádiz, puesta en armas con toda su provincia, con la armada anclada en su puerto y todo el departamento marítimo de la Carraca, declara solemnemente que niega su obediencia al Gobierno que reside en Madrid, asegura que es leal intérprete de los ciudadanos (…) y resuelta a no deponer las armas hasta que la nación recobre su soberanía, manifieste su voluntad y se cumpla. ¿Habrá algún español tan ajeno a la desventura de su país que nos pregunte las causas de tan grave acontecimiento? (…) Hollada (pisoteada) la ley fundamental, convertida siempre antes en celada (oculta) que en defensa del ciudadano; corrompido el sufragio por la amenaza y el soborno; dependiente la seguridad individual, no del derecho propio, sino de la irresponsable voluntad cualquiera de las autoridades, muerto el municipio, pasto la Administración y la Hacienda de la inmoralidad y del agio (del negocio), tiranizada la enseñanza, muda la prensa …¡Españoles!, ¿quién la aborrece tanto que se atreva a exclamar: “Así ha de ser siempre”? (…) (…) Queremos vivir la vida de la honra y de la libertad. Queremos que un Gobierno Provisional que represente todas las fuerzas vivas de su país asegure el orden, en tanto que el Sufragio Universal eche los cimientos de nuestra regeneración social y política. Contamos para realizarlo (…) con el concurso de todos los liberales, unánimes y compactos ante el común peligro; con el apoyo de las clases acomodadas, que no querrán que de sus sudores siga enriqueciendo la interminable serie de especuladores y favoritos (…) con los ardientes partidarios de las libertades individuales, cuyas aspiraciones pondremos bajo el amparo de la ley; con el apoyo de los ministros del altar, interesados antes que nadie en cegar en su origen las fuentes del vicio y del ejemplo; con el pueblo todo y con la aprobación… Acudid a las armas no con la furia de la ira, siempre débil, sino con la solemne y poderosa serenidad con que la justicia empuña su espada. ¡Viva España con honra! Cádiz 19 de septiembre de 1868. Generales Juan Topete, Juan Prim, Domingo Dulce, Francisco Serrano, Rafael Primo de Rivera, Antonio Caballero de Rodas, Ramón Nouvillas. “ Valencianos, sonó la hora de la libertad. Hemos alcanzado la reparación de nuestros agravios, la realización de nuestros deseos y la inauguración de una era que hoy más simbolizará la moralidad, la justicia, y la dignidad. A impulso de un movimiento generoso, nacido al calor de las ideas de unión y fraternidad en los corazones verdaderamente liberales, han caído derrumbados en el polvo de la injusticia de la opresión, la tiranía de los imbéciles y el reinado de las orgías. Premio al trabajo, igualdad de derechos, justicia en todo y para todo; tal es el lema de nuestra santa revolución, la primera que registrará la historia en sus páginas de oro, como el cimiento más sólido de nuestra generación futura. Cobrad aliento, generosos y esforzados valencianos!! La conquista de vuestras libertades, en vuestra cordura, en vuestro acreditado patriotismo, confían hoy más que nunca vuestros conciudadanos para que alleguéis en torno suyo vuestros comunes esfuerzos. Viva la libertad!! Viva la soberanía nacional!!Abajo los Borbones!! “ BOZAL, V. Juntas revolucionarias. Manifiestos y proclamas de 1868. Madrid, Cuadernos para el Diálogo, 1968, pp.86-87.

7.
3. EL GOVERN PROVISIONAL (1868-70). 3.1. Les mesures polítiques i la Constitució del 1869 . 3.2. Les forces polítiques . 3.3. La política econòmica . 3.4. La frustració de les aspiracions populars .

8.
3.1. Les mesures polítiques i la Constitució del 1869 (I) . El nou govern provisional tindrà a Serrano com a president i a Prim com a ministre de Guerra fins a la Constitució; després Serrano regent i Prim president del govern Reformes polítiques Llibertat d’impremta Dret de reunió i associació Sufragi universal masculí (majors de 25 anys) Reforma de l’ensenyament Democratització d’ajuntaments i diputacions Emancipació dels fills dels esclaus a les colònies Llibertat de culte Dissolució de la Companyia de Jesús i incautació dels seus béns Derogació del fur eclesiàstic Enfrontament amb l’església Es convoquen eleccions a Corts Constituents per sufragi universal masculí -> victòria de la coalició governamental de progressistes (159 diputats), unionistes (69) i demòcrates (20), front a republicans (71), carlins (18) i isabelins (14)

9.
3.1. Les mesures polítiques i la Constitució del 1869 (II) . La Constitució liberal-democràtica progressista de 1869 Règim de llibertats molt ampli amb una amplíssima declaració de drets: llibertats de residència, ensenyament, culte, associació,.., inviolabilitat del domicili,... Sufragi universal masculí Sobirania nacional Divisió de poders: executiu per al rei, legislatiu a les Corts bicamerals i poder judicial en tribunals amb jutges triats per oposició i jurats Monarquia constitucional: el rei té el poder executiu i pot dissoldre les Corts, però no té ni dret a veto ni pot fer les lleis, es limita a sancionar el que aproven les Corts

10.
3.2. Les forces polítiques (I) . Coalició governamental Formada, des del Pacte d’Ostende, per progressistes (Prim, Sagasta, Ruiz Zorrilla), unionistes (Serrano, Ríos Rosas) i monàrquics demòcrates Defensa la sobirania nacional, la monarquia constitucional i àmplies llibertats (Constitució del 69) Estan recolzats socialment per la burgesia industrial i financera, classes mitjanes i professionals liberals i gran part de l’exèrcit Els carlins D’extrema dreta, defensaven la monarquia tradicional absolutista (Carles VII) i la religió catòlica com a oficial i única Estaven a les Corts pel suport de què gaudien al País Basc, Navarra, l’interior de Catalunya i el Maestrat Suport social de camperols propietaris, església rural i xicoteta noblesa Els moderats isa- belins -> alfonsins Reclamaven la tornada d’Isabel II primer, i el seu fill Alfons més tard, i de la política moderada anterior El seu líder serà Cánovas del Castillo Suport de la burgesia agrària latifundista (inclosa la vella noblesa) Práxedes Mateo Sagasta Manuel Ruiz Zorrilla Antonio de los Ríos Rosas Juan Prim Francisco Serrano

11.
El Partit Republicà Federal Fundat en 1868 com una escissió dels demòcrates, demana reformes socials i polítiques democràtiques com la República, la supressió de les quintes o l’abolició de l’esclavitud 3.2. Les forces polítiques (II) . Els seus líders són Pi i Margall, Figueres i Castelar Té el suport de les classes populars, especialment a les ciutats FRANCESC PI I MARGALL ESTANISLAO FIGUERAS EMILIO CASTELAR

12.
3.3. La política econòmica . La política econòmica pretenia obrir el país a Europa (liberalisme econòmic), implantar un capitalisme sòlid i afavorir la burgesia financera i industrial, superant la crisi del 1866 Es substitueix la contribució de consums per un impost universal i personal S’estableix la pesseta com a unitat monetària de tot l’Estat La Llei de Mines (1868) Es fa per a pal·liar el greu problema del deute públic Es venen o es concedeixen per a llarguíssims períodes de temps les mines més rendibles a companyies estrangeres que trauen les matèries primeres per a vendre-les a l’Europa industrialitzada, perdent l’oportunitat d’explotar-les A canvi aconsegueixen recursos per fer front als interessos que genera el deute La liberalització de l’economia: l’aranzel Figuerola de 1869 acaba amb tota la tradició proteccionista i permet l’entrada de productes estrangers Oposició de la burgesia industrial catalana i els cerealistes castellans

13.
3.4. La frustració de les aspiracions populars (I) . Molts sectors que havien recolzat la revolució es mostren descontents amb la nova Constitució Als republicans no els agrada el sistema monàrquic Els anticlericals rebutgen el manteniment del culte catòlic i del clergat Els sectors populars més pobres demanden canvis en un sistema capitalista que queda intacte Això genera una forta conflictivitat social Els camperols, sobretot els jornalers andalusos i extremenys, demanen repartiment de terres Els treballadors de les ciutats organitzen revoltes urbanes contra els impostos sobre el consum, les quintes i les pujades de preus El moviment obrer aprofita les noves llibertats per organitzar-se millor al voltant de les noves idees internacionalistes que arriben (socialisme i anarquisme), passant de demanar augments salarials i millores laborals a demanar un canvi absolut del sistema social i econòmic, allunyat dels partits polítics clàssics Sublevación republicana en Madrid (1869)

14.
3.4. La frustració de les aspiracions populars (II) . En un primer moment les aspiracions obreres i populars s’uniran al republicanisme federal, amb tot un seguit de revoltes republicanes (1868-69) En 1869 es produeix una sublevació general republicana que fracassa en no tindre recolzament militar i estar molt desorganitzada A partir d’aquest moment els sectors populars es radicalitzaran cada vegada més (anarquisme i socialisme) i es “despolititzaran” (crida a l’abstenció en les eleccions de 1872 i revoltes al carrer)

15.
4. LA MONARQUIA D’AMADEU DE SAVOIA (1871-73). 4.1. Un monarca democràtic . 4.2. L’oposició a la nova monarquia . 4.3. Els problemes: inestabilitat política, conflictivitat social i guerres .

16.
4.1. Un monarca democràtic . El nou govern, amb Prim al cap, tria com a nou monarca a Amadeu I de Savoia: un jove demòcrata liberal partidari d’una monarquia constitucional democràtica A finals de 1870, tres dies abans d’arribar el nou rei, Prim és assassinat a Madrid i el partit progressista es divideix en dos: una facció conservadora propera als unionistes (Sagasta) i altra més radical i propera als republicans (Ruiz Zorrilla) En gener de 1871 Amadeu I de Savoia jura la Constitució i és proclamat rei, però haurà de fer front a una gran quantitat de problemes que el portaran a renunciar a principis de 1873

17.
4.2. L’oposició a la nova monarquia . Des del principi s’oposaran al nou monarca els moderats (conservadors), partidaris de la tornada dels Borbons (el príncep Alfons) i liderats per Cánovas del Castillo A aquests es sumaran part de l’exèrcit, l’església, contrària a la nova Constitució i al fet que els seus membres hagueren de jurar-la, i l’alta burgesia, enfadada per la política democràtica i de llibertats del nou monarca (abolició de l’esclavitud a Cuba, jurats mixtos, regulació del treball infantil,...) -> conspiracions Els republicans, partidaris de que fora el poble qui triara el cap d’estat: estan dividits entre unitaris (estat centralista) i federalistes (estat federal) i entre parlamentaris (la via electoral com a forma d’arribar al govern) i intransigents (la insurrecció com a forma de lluita) Els sectors populars i obrers, descontents amb un monarca que manté el sistema capitalista i, amb ell, la misèria d’aquests sectors -> alçaments i revoltes Els carlins, partidaris de Carles VII, dividits en neocatòlics (amb les eleccions com a forma d’arribar al poder) i el sector insurrecional (que provoquen la tercera guerra carlina entre 1872 i 1876) Camina la Verge pura amb Sant Josep Liberal per al sant naixement de la República Federal --------------------------------- Van venir els pastorets a besar-li els peus i mans. Jesucrist molt content perquè eren republicans. (Cançons de Nadal (1872) Visca Jesús de Natzaret, jutge de la nostra religió. Visca Jesús de Natzaret i Carles de Borbó. Cançons de Nadal (1872)

18.
4.3. Els problemes: inestabilitat política, conflictivitat social i guerres . Els carlins declaren novament la guerra en 1872 per a instaurar a Carles VII al tron: la Tercera Guerra Carlina (1872-76) serà especialment important al País Basc, Navarra i l’interior de Catalunya En 1868, amb el “Grito de Yara”, comença a Cuba “La Guerra dels Deu Anys” (1868-78), demanant la independència Amadeu I intenta frenar la revolta amb un projecte d’abolició de l’esclavitud i reformes polítiques, però la burgesia comercial s’oposa Les insurreccions federalistes de 1872: sectors republicans i anarquistes es revolten en diferents llocs del país Les revoltes són durament reprimides i gran part dels sectors populars s’allunyaran encara més del govern -> augment de la inestabilitat política Les protestes i vagues dels treballadors es succeixen per tot el país Forta inestabilitat política: incapaços de solucionar els problemes econòmics, socials i polítics, hi haurà sis governs i tres eleccions en dos anys, desfent-se la coalició de govern de progressistes, unionistes i demòcrates El 10 de febrer de 1873, fart de la situació i de l’escàs recolzament, Amadeu de Savoia renuncia al tron i se’n torna a casa Despedida de Amadeo I (1873) Vayan los consumos fuera, que así lo pide el pueblo; los derechos de puerta, fuera, que es lo que al pueblo conviene. También el de hipotecas, que molestados nos tiene; y las contribuciones indirectas, que a todo el pueblo conviene. No poner más policía de la que está existiendo; armar toda la milicia, y a la instrucción prontamente. Coples populars (1870-71).

19.
5. LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-74). 5.1. La proclamació de la República . 5.2. L’intent d’instaurar una República Federal . 5.3. Els problemes de la República . 5.4. La fi de l’experiència republicana .

20.
5.1. La proclamació de la República (I): la feblesa de la Ia República Espanyola . Davant la nova situació, les Corts proclamen la República l’11 de febrer de 1873 Naix en un context de crisi econòmica greu: agrícola, hisendística i per la destrucció causada per les revoltes i guerres (Catalunya, València, País Basc, Andalusia,...) Les classes populars es desencanten amb ella i reclamen la necessitat urgent de canvis econòmics i socials per damunt dels polítics introduïts per la República -> la majoria de republicans més radicals s’uniran al nou moviment obrer (socialistes i anarquistes) Les classes altes (burgesia i vella noblesa), la major part de l’exèrcit i l’església consideren amenaçada la seua situació per la nova República i conspiren contra ella Sols les classes mitjanes poc nombroses (professionals liberals, intel·lectuals) recolzen realment la República (escàs recolzament social) No hi havia un programa de govern coherent i homogeni i la fragmentació política i discussió entre els mateixos republicans era molt greu Ha de fer front a problemes greus heretats del període anterior: guerres carlina i de Cuba, revoltes socials,... No té el recolzament d’altres països, ni tan sols el reconeixement: sols Estats Units i Suïssa van reconèixer a la nova República

21.
5.1. La proclamació de la República (II): els corrents republicans . Els partits polítics: els partits tradicionals (els moderats anomenats ara alfonsins, els unionistes i els progressistes i els demòcrates) es veuen superats pel triomf dels republicans S’agrupen en el Partido Demócrata Republicano Federal (escissió dels demòcrates), dirigit per Pi i Margall Ideologia: federalisme (l’Estat espanyol com a pacte lliure entre els diferents territoris històrics que el conformen: organitzat de baix cap a amunt), forma republicana de govern, laïcisme, anticlericalisme, antimilitarisme, amplis drets democràtics, intervenció de l’Estat en la regulació laboral,... Suport social: Xicoteta burgesia, professions liberals, intel·lectuals i, al principi, les classes populars urbanes i el moviment camperol i obrer Divisió “ Benèvols” de centre, contraris a l’ús de la força i les revoltes (Pi i Margall) “ Intransigents” d’esquerra, partidaris d’utilitzar la força per proclamar una república federal i social (José Mª de Orense) Moderats o “unitaris” de dretes, partidaris d’un estat centralitzat i un major conservadorisme social i polític (Castelar)

22.
5.2. L’intent d’instaurar una República federal . Les classes populars reben amb els braços oberts la República i demanen les millores que esperaven: els camperols andalusos es revolten per demanar un repartiment de terres, els treballadors més salari i reducció de la jornada laboral i tots els treballadors l’abolició dels consums i les quintes Front a aquestes demandes, el govern republicà de Pi i Margall reprimeix les revoltes, insisteix en la dissolució de les Juntes i defensa l’ordre liberal burgés Les classes populars es distancien de la República Pi i Margall convoca eleccions a Corts Constituents, guanyades pels republicans de manera àmplia, però amb una forta abstenció (60%) i amb els republicans dividits Projecte de Constitució federal de 1873 La divisió entre els republicans provoca quatre governs diferents en menys d’un any: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar La República federal com a forma de l’Estat (quinze estats federals, més Cuba i Puerto Rico) Àmplia declaració de drets i abolició de l’esclavitud Reforma dels impostos Millores laborals Llibertat de culte i separació entre església i Estat

23.
5.3. Els problemes de la República . Problemes econòmics heretats de fases anteriors: crisi agrícola i hisendística La Tercera Guerra Carlina: continua i els carlins controlen àmplies zones del País Basc, Navarra, Catalunya i el Maestrat, però sense cap ciutat important La Guerra de Cuba: també continua des de 1868 i els republicans intentaran un acord donant-li autonomia a Cuba i abolint l’esclavitud en el projecte de Constitució de 1873, però la Constitució no és aprovada i la guerra continua, amb un fort cost econòmic i social Els alçaments cantonalistes En juliol de 1873, en molts llocs d’Espanya, el federalisme és mal interpretat i es proclamen “cantons” (regions pràcticament independents a nivell polític) per part dels sectors populars, influenciats pel pensament anarquista Pi i Margall dimiteix i Salmerón, el nou president, ordena una dura intervenció militar (Martínez Campos, Pavía) en fracassar les negociacions El cantonalisme és durament reprimit i els seus líders condemnats a mort per Castelar, el nou president que substituirà Salmerón La incapacitat dels republicans en superar les seues pròpies lluites internes i fer front als problemes de manera conjunta: inestabilitat política El 30 de junio el ayuntamiento de Sevilla acordó transformarse en República Social. Una semana más tarde, en Alcoy se desató una ola de asesinatos y ajustes de cuentas al calor de una huelga revolucionaria. Era sólo el aperitivo. El 12 de julio se produjo la sublevación de la base naval de Cartagena, instalándose en Murcia una Junta Revolucionaria presidida por un tal Antonio Gálvez, conocido como el Toñete . La chispa no tardaría en prender por toda la Piel de Toro. El 13 la insurrección alcanzó Valencia, el 19 Almansa y Cádiz; a finales de mes, lugares tan distantes entre sí como Granada, Salamanca, Córdoba o Castellón se proclamaron cantones independientes. Pi y Margall, superado por la realidad, dimitió, sin entender muy bien qué es lo que pasaba .

24.
5.4. La fi de l’experiència republicana . El govern de Castelar (setembre 1873) suposa una tornada a postures unitàries i centralistes i un gir cap a la dreta: fi del federalisme, suspensió de les Corts, govern autoritari, major poder per als militars,... Els diputats republicans de centre i esquerra (Figueras, Pi i Margall, Salmerón) obliguen a Castelar a convocar les Corts per a tirar-lo i formar un govern de centre-esquerra El 3 de gener de 1874 Castelar és derrotat, però, davant la formació del nou govern, el general Pavía entra a les Corts amb la Guàrdia Civil i dissol l’Assemblea per la força El general Serrano governarà durant tot l’any 1874, al capdavant d’una coalició d’unionistes i progressistes (com durant el govern provisional de 1868-70), però sense cap recolzament social Els moderats alfonsins, amb Cánovas del Castillo al cap, preparen un pronunciament per acabar amb la República i tornar a la monarquia dels Borbons, en la persona d’Alfons, fill d’Isabel II (Manifest de Sandhurst) El 29 de desembre de 1874 Martínez Campos es pronuncia a Sagunt i restaura la monarquia borbònica: Alfons XII és proclamat rei d’un règim monàrquic conservador, catòlic, defensor de l’ordre econòmic i social capitalista i amb un sistema polític liberal

25.
6. L’ARRIBADA DE L’INTERNACIONALISME OBRER (I). Les llibertats polítiques donades pel Sexenni (llibertat d’associació i reunió,...) va propiciar el creixement del moviment obrer i l’entrada en Espanya de les idees obreres europees, entre elles l’internacionalisme obrer de la Iª Internacional (socialisme i anarquisme) El socialisme utòpic Suposava la construcció de societats igualitàries, però sense enfrontar-se amb el capitalisme mitjançant una revolució, sinó al marge d’ells, separades d’ell Van influir les idees de Saint-Simon, Fourier i Cabet, plasmades, sobretot, en el cooperativisme Destaquen el fourierista gadità Joaquín Abreu, que fundà falansteris (cooperatives autosuficients de producció i consum), el cooperativisme de Fernando Garrido Madrid o els nuclis saintsimonians (Monlau) i cabetians (Terradas i Monturiol) a Barcelona El republicanisme federal democràtic Molts treballadors creien en la república federals i les reformes polítiques i socials que podia dur a terme com a solució als seus problemes des de la política El desencant amb la República en veure que no aplicava aquestes mesures va fer que aquests treballadors abraçarem les ideologies internacionalistes: anarquisme i socialisme

26.
6. L’ARRIBADA DE L’INTERNACIONALISME OBRER (II): LA INTERNACIONAL A ESPANYA (I). La Iª Internacional (AIT) arriba a Espanya de la mà de l’anarquista italià Fanelli, seguidor de Bakunin, que en 1868 divulga les seues idees per Madrid i Barcelona i crea els primers nuclis espanyols associats a l’AIT, amb Anselmo Lorenzo i Ramon Farga Pellicer com a membres més destacats Aquests primers nuclis tenen una ideologia anarquista bakuninista (supressió de l’Estat i la religió, col·lectivització dels mitjans de producció, “apoliticisme”, la vaga general com a forma de lluita,...) i va tindre molta influència entre el proletariat català i els camperols andalusos En 1870 es fundà la Federación Regional Espanyola (FRE) de l’AIT al Congrés de Barcelona, amb la vaga general com a mijtà de lluita, la revolució social com a objectiu per a acabar amb el capitalisme i amb un caràcter “apolític” (abstenció) El nombre de treballadors afiliats a sindicats pertanyents a l’AIT passa de menys de 20.000 en 1869 a quasi 40.000 en 1873, sent els nuclis més importants Catalunya, València, Andalusia, Madrid i Valladolid

27.
6. L’ARRIBADA DE L’INTERNACIONALISME OBRER (III): LA INTERNACIONAL A ESPANYA (II). Aquest grup marxista és expulsat de la FRE pels anarquistes en 1872 i funda la Nueva Federación Madrilenya a Madrid, propugnant la revolució política com a mètode per a enderrocar el capitalisme i construir una societat socialista amb la propietat estatal dels mitjans de producció Les idees de la Internacional seran molt importants durant la Iª República, però en 1874 el nou sistema de la Restauració la declararà il·legal i reprimirà, passant a la clandestinitat Front al corrent anarquista bakuninista majoritari, el socialisme científic o marxista serà important a partir de 1871, quan Paul Lafargue, gendre de Marx, s’instal·la a Madrid i crea un grup marxista encapçalat per Francisco Mora, José Mesa i Pablo Iglesias "El gobierno de la Republica ha anunciado ya que su principal propósito es asegurar el orden y mantener en pie los fundamentos de la sociedad española, minada hasta hoy por predicaciones disolventes y locas teorías. Resuelto a no ceder en el camino emprendido por ningún género de consideraciones ni ante dificultades de ninguna especie, se cree en el deber de extirpar de raíz todo germen de trastornos, persiguiendo hasta en sus mas disimulados y recónditos abrigos a los perturbadores de la tranquilidad pública y a toda organización que, como la llamada internacional, atente contra la propiedad, contra la familia y demás bases sociales. En su consecuencia, el poder ejecutivo de la República a tenido a bien decretar lo siguiente: Artículo 1º. Quedan disueltas desde la publicación de este decreto todas las reuniones y organizaciones políticas en las que de palabra u obra se conspire contra la seguridad pública, contra los altos y sagrados intereses de la patria, contra la integridad del territorio español y contra el poder constituido. Articulo 2º. Todas las autoridades quedan encargadas bajo su mas estrecha responsabilidad y dentro de sus atribuciones respectivas, del cumplimiento rápido y fiel de este decreto ". Madrid 10 de enero de 1874. El Presidente del poder ejecutivo de la republica, Francisco Serrano