És la unitat fonamental del relleu peninsular. És una plana elevada, antiga resta del Massís Hespèric, sorgit en l'orogènesi herciniana del paleozoic. Fou arrasat per la erosió i convertit en sòcol. Durant el terciari fou fracturat i deformat per l'orogènia alpina, de forma que es poden diferenciar tres unitats: l’antic sòcol paleozoic, les serres interiors i les conques sedimentàries interiors. LA MESETA

Campiña de Tierra de Campos en la cuenca del Duero Si l’estrat superior és de calcària, l’aigua d'escolament (aigües de pluja) anirà erosionant les zones més baixes . La zona cada vegada anirà aprofundint més fins deixar aïllada la part més alta (el sòl primitiu). Això és un páramo. La coberta calcària protegeix els estrats inferiors. Páramo de Sória

Són serralades que es van formar durant l’era terciària per l’alçament de blocs de la Meseta o pel plegament dels materials dipositats pel mar durant el mesozoic (era secundària) a les vores de la Meseta (a causa de les transgressions marines). Són el Massís Galaicolleonés, la Serralada Cantàbrica, el Sistema Ibèric i Serra Morena. Les vores muntanyoses de la Meseta

Es tracta de l’angle nord-oest del sòcol de la Meseta. Durant l'orogènesi alpina es va fracturar i s’elevà. Està format per materials paleozoics, i presenta muntanyes arrodonides de poca altura, tallades per moltes falles. Les serres més destacades són Segundera, Cabrera i la Serra d’Os Ancares. El massís galaiclleonés

Picos de Urbión Serra de Javalambre Ciudad Encantada de Cuenca

- No es pròpiament una serralada, sinó un esglaó brusc entre la Meseta i la Vall del Guadalquivir. - S’ha interpretat com una gegantina falla, però sembla que es tracte d’una gran flexió fracturada per molts punts, que es produiria per l’empenta des del sud en alçar-se les Serralades Bètiques. - El rocam és paleozoic, de color fosc, que amb la vegetació, també fosca (xara) li dóna el nom a la Serra. - Les serres més destacades són: Madrona, Pedroches i Aracena. Sierra Morena

El riu Despeñaperros ha excavat un congost amb desnivells de més de 600 m. d'alçada que serveix de pas natural de les comunicacions entre la submeseta Sud i la vall del Guadalquivir Serra Morena des de la submeseta sud

Es tracta de les depressions de l’Ebro i del Guadalquivir . Ambdues eren fosses prealpines, que després de l'orogènesi terciària quedaren entre les serralades alpines i els massissos antics com braços de mar que entren en el continent. Durant el Cenozoic i el Quaternari es van reblir i ara presenten relleus horitzontals. Depressió de l’Ebre Depressió del Guadalquivir LES DEPRESSIONS EXTERIORS DE LA MESETA

Delta de l’Ebre

Mallos de Riglos Monegros Ebre per Navarra Ebre per Miravet

Maresmes del Guadalquivir, restes de l’antic mar que entrava per la depressió del Guadalquivir. Campiñas

El s Pirineus presenten una estructura complexa: - La zona axial és de rocam paleozoic, ja que correspon a l’antic massís hercinià d’Aquitània, rejovenit en l'orogènesi alpina. És la zona més alta i de relleu més abrupte (Montes Malditos amb l’Aneto i Monte Perdido). Els Pirineus

- Els prepirineus , al sud de la zona axial, són de materials mesozoics calcaris, dipositats en la fossa pirenaica i alçats en l'orogènesi alpina. Són menys alts, de formes més suaus i s’estructuren en dues alineacions paral·leles a la zona axial: les serres interiors, pegades al Pirineu hercinià, i les serres exteriors, paral·leles a les anteriors pel sud. - La depressió mitjana és una llarga i estreta depressió margosa que separa les serres interiors i les exteriors prepirinenques.

- Els Monts Bascos. Majoritàriament són una prolongació dels Pirineus. Per tant són de rocam calcari, escassa altura i formes suaus. Les majors altures són Aralar i Peña Gorbea. Les Muntanyes Basques